RARY Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana .- ^ ^°" C^^" Primer Congrés Inter- nacional de la Llengua Catalana BARCELONA Octubre de 1906 t Estampa d'En Joaquim Horta Méndez Núflez, 3 y 5 1908 PRIMER CONGRÉS INTERNACIONAL DE LA LLENGUA CATALANA COMISSIONS ORGANISADORES Comissió tècnica Molt Iltre. Sr. Dr. Mossèn Ant< >\i M.a Alcover, Magistral y Vicari general de Mallorca, filòlech y publicista: President de les Comissions organisadores. Vis-presidencia; ILTRE. Sr. Dr. D. ANTONI RuBiÓ v LLUCH, Catedrà- tich de Literatura catalana en els Estudis Universitaris Catalans y de Literatura general espanyola en la Universitat de Barcelona, Cònsul general de Grècia, etc. Sr. D. Jaume Massó y Torrents, bibliògraf y publicista. Sr. D. JOAQUIM CASES-CARBÓ, Advocat y escriptor. Secretaria: Sr. PrOf. D. JoSEPH Pijoan y SOTERAS, Arquitecte, Pro- fessor de la Escola d'Arquitectura de Barcelona, y escriptor. Comissió econòmica Vis-presidencia: D.JOAN Ai. andí v CANELA, Comerciant, Tresorer de les Comissions organisadores. Iltre. Sr. Dr. D. Benet de Pomes y Pomar, Comte de Santa Maria DE POMES, Cavaller de la Ordre de Sant Gregori '1 Magne, y Advocat. Secretaria: Sr. D. Carles de FORTUNY, hisendat y escriptor. Comissió administrativa Vis-presidencia: Iltre. Sr. D. Joan Rubió y Bellver, Arquitecte, y Regidor del Excelentíssim Ajuntament de Barcelona. Sr. Proe. D. Emili Vallès y Vidal, Llicenciat en Ciències, gramàtich y escriptor. Secretaria: Sr. Dr. D. Jaume Algarra y POSTIUS, Advocat. Comitè executiu Iltre. Sr. D. Joan Rubió. Sr. D. Joan Alandí. Sr. D. Joseph Pijoan. Sr. Dr. D. Jaume Algarra, Secretari genera/ de ics Comissions organisadores. Sr. D. Joaquim Manuel Gay y Planella, Comerciant, Vis-secretarí general. COMISSIONS ESPECIALS Comissió de la Esposició bibliogràfica Sr. D. Eudalt Canibell, Director de la Biblioteca Pública Arüs Sr. D. Ramon Miquel y Planas Sr. D. Cessar Nieto Sr. D. Jordi Rubió y Balaguer Sr. D. Francesch de P. Colldeforns Sr. D. Ramon d'Alòs y de Dou Sr. D. Manuel Raventós Sr. D. Joseph M.a López Picó Sr. D. Francesch Martorell Sr. D. Miquel Cabeça Comissió de la «Garden Party» Sr. D. Rafel Gay y de Montellà Sr. D. Xavier d'Alòs y de Dou Sr. D. Rafel Masó y Golferichs Sr. D. Eugeni Vilaclara y Bladó Sr. D. Vicens Puiggròs PRESIDÈNCIES HONORARIES DEL CONGRÉS Emm. Sr. Cardenal - Bisbe de Barcelona Iltm. Sr Bisbe de Perpinyà Iltm. Sr. Bisbe de Vich Iltm. Sr. Bisbe de la Seu d'Urgell Iltm. Sr. Bisbe de Solsona D. Frederich Mistral D. Màrcelí Menèndez Pelayo D. Àngel Guimerà D. Teodor Llorente D. Francesch Romaní y Puigdengoles D. Artur Farinelli, de la Universitat d'Innsbruk Dr. Bernat Schàdel, de la Universitat de Halle Mr. Morel-Fatio, de la Universitat de París D. Anicet dels Reys Gonçalvez Vianna, de Lisboa TAULES DE LES SECCIONS Filològica - Històrica Presidència: Mn. Antoni M.a Alcover Vis-presidaicies: Mn. Marian Grandia D. Pere Vidal D. Pompeu Fabra D. Mateu Obrador Secretaries: D. Joaquim Cases-Carbó D. Emili Valies Literària Presidència : D. Antoni Rubió y Lluch Vis-presidencies: Mn. Miquel Costa y Llobera D. Joan Maragall D. Joaquim Ruyra D. Joan Alcover Secretaries: D. Jaume Massó y Torrents D. Joseph Pijoan Social y Juridica Presidència: D. Raymond d'Abadal Vis-presidencies: D. Francesch Albó y Martí D. Jaume Carner D. Ramon Picó y Campamar D. Joseph Franquesa y Gomis Secretaries: Sr. Comte de Santa Maria de Pomes D. Jaume Algarra y Postius D. Ferran Sans y Buigas COMISSIÓ EXECUTIVA DELS ACORTS DEL CONGRÉS (l) Mn. Antoni M.a Alcover D. Antoni Rubió y Lluch D. Raymond d'Abadal D. Joan Alandí y Canela D. Joan Rubió y Bellver D. Jaume Massó y Torrents D. Joaquim Cases-Carbó Sr. Comte de Santa Maria de Pomes D. Emili Vallès y Vidal D. Joseph Pijoan D. Carles de Fortuny D. Jaume Algarra y Postius D. Joaquim M. Gay D. Ferran Sans y Buigas (i) Formada pels individuus de les Comissions organisadores junt ab els Srs. Presidents y Secretaris de les Taules. Congrés Internacional DE LA LLENGUA CATALANA La Llengua Catalana té una historia gloriosa: en l'Edat Mitjana fou la llengua dels reys d'Aragó y de la seva ben ordenada cancelleria, y s'extengué triomfalment, ab el vol de la ciència o per l'impuls de les armes, per les tres penínsules mediterrànies. Fou llengua d'Estat a Sicilià y a Atenes y en la cort magnífica d'Alfons V a Nàpols. En ella parlaren, abans que en cap altra, els primers parlaments polítichs d'Europa. En ella s'escrigueren les primeres lleys marítimes dels pobles migevals, y ella fou la primera llengua vulgar que serví pera les especulacions filosòfiques. Es, donchs, llengua d'alta y antiga prosapia. Parlada encara avuy per quatre milions d'homens, veu catalana, ab més o menys diferencies dialectals, es la que's parla en les províncies de Barcelona, Tarragona, Girona, Lleida, Valencià, Alacant y Castelló de la Plana, a les Balears, al departament francès dels Pireneus Orientals y en la petita regió d'Alguer, a l'illa de Sardenya. Hi hà, donchs, espanyols, francesos y italians qui la parlen. Desde 'Is cims aguts de les nostres montanyes fins a les capitals modernes, populoses y agitades com Barcelona, en les illes d'endins la mar y en la llarga ribera de les nostres costes, homens de mar y de terra han continuat estimant-se aquesta llengua catalana, àdhuc en els temps de la seva més gran decadència literària. En aquell període d'esmortuiment que durà més de tres centúries, la llengua catalana va desaparèixer gaire be de la vida pública en sa forma escrita. Els pobles qui la parlaven vegeren llur conciencia torbada per aquells qui n feyen un pecat de parlar la llengua propria; valencians y mallorquins començaren a dubtar de la santa unitat de la paraula nostra, y altres, més estraviats encara, cercaren en una fantàstica llengua llemosina la genealogia arbitraria del nostre idioma. El renaixement del nucleu català, qui començà essent econòmich, ha arribat a ésser integral, extenent-se a totes les manifestacions artístiques, literàries, socials y científiques. Escriptors meravellosament dotats del geni y de l'instint de la raça han sublimat la llengua del poble y l'han aixecada a les altes esferes de la literatura y del pensament. En poch més de mig segle, y malgrat tots els obstacles oposats pels elements oficials, la llengua literària ha resorgit ab vida esplendorosa, caminant ab èxit, a figurar entre les més cultivades de les seves germanes neo-llatines. Cal, donchs, ara que la llengua catalana ha recobrat la seva dignitat literària, que 'ns afanyem a estudiar-la tècnicament en la seva íntima estructura. Es aquesta una necessitat espiritual nostra y un deute que tenim ab la cultura universal. Ab la vivor de les disputes y ab l'exitació de les controvèrsies, nosaltres (encara que no hem deixat de tenir tècnichs y gramàtichs molt respectables) hem perdut en gran part aquella tradició de mètode y disciplina científica que són avuy tant necessaris pera'l bon profit dels estudis, y es pera restaurar-los que 'ns dirigim a tots els homens de bona voluntat, tant d'aquí com dels demés paísos, pera que vinguin a aportar-nos el tresor de les llurs esperiencies científiques. Es a vosaltres, els estudiosos dels demés pobles peninsulars no catalans, a qui 'ns dirigim primerament demanant-vos que vingueu a colaborar ab nosaltres, catalans, en l'estudi d'aquesta llengua germana de les vostres. Y, després d'a vosaltres, y tant com a vosaltres, es als aciençats de tot el món a qui convidem, pera que vinguin a la terra — H — den Milà y den Bastero a retornar-nos el caudal científich que aquells homens il•lustres els entregaren. Congregats a Barcelona, els estudiosos de la llengua catalana apendràn de sentir-la viva en la boca del poble y coneixeran de passada la moderna literatura catalana, tant abundant v rica de sentit, y aquí podran concertar-se també pera treballs colectius que siguin d'interès general pera 'Is estudis filològichs. Obres importants dels nostres clàssichs antichs jeuen ignorades en les biblioteques y arxius de la península y de l'estranger; manuscrits sovint mal catalogats com a provençals, o ab el nom genèrich d'espanyols, contenen textes inestimables de l'antiga literatura catalana. Es d'un interès general, pera 'Is romanistes, el coneixement precís de la nostra llengua, tant moderna y tant antiga a la vegada; y es per això que no dubtem que han d'aprofitar aquesta ocasió que se 'Is ofereix d'un Congrés, pera venir a fer-ne íntima y personal coneixença a casa nostra. Ells podran aportar-nos els datos nous de llurs estudis en forma d'una comunicació, o el simple exemple de llur paraula metòdica y disciplinada. La bona llevor granarà, y tenim fe en que aquest Congrés ha de contribuir en molt a la restauració dels estudis filològichs a Catalunya. En cambi nosaltres, apenes sortits d'un llarsh període de dures proves, els mostrarem dignament lo que pot l'amor d'un poble que ha estimat la seva llengua, fent-ne una religió y un culte. El Congrés s'ocuparà, donchs, del desenrotllament dels estudis filològichs a Catalunya. Tractarà, ademés, de les qüestions històriques y literàries que ab la llengua estiguen relacionades, y pensarà en proveir a la defensa y estensió d'aquesta nostra estimada llengua catalana. Se dividirà en conseqüència, en quatre seccions: Filològica, Històrica, Literària y Social. Els iniciadors del Congrés esperen que 'Is romanistes en general, y sobre tot aquells qui tantes proves han donades ja d'amor a la nostra llengua, no deixaran d'acudir-hi; als estudiosos hispànichs y extrangers els ofereixen la tradicional llealtat de la terra catalana; en ells confien, y en ells esperen, car la sort d'una de les més antigues y glorioses llen- gües romàniques els ha forsoçament d'esser cara. Y als catalans tots, en general, els demanen la ajuda llur sense distinció de classes ni categories. Criden els aciençats pera que estudiin, els allunyats pera que s'acostin, y els presents pera que 'Is assisteixin; y que així, tots aplegats, facin un nou esforç per la llengua y per la pàtria. Barcelona, Desembre 1905. LA COMISSIÓ TÈCNICA: Antoni M.« Alcover, A. Rubió v Lluch, J. Massó v Torrents, J. Pijoan, J. Cases-Carro. Programa de les Tasques j Festes del Congrés DISSABTE DÍA 13 A les 10 de la nit. — Sessió inaugural DIUMENGE DÍA 14 A les 10 del mati. — Inauguració de l'Esposició del llibre català A les 11 del matí. — Constitució de les seccions y ordre dels treballs A la tarch'. — Garden-Party » en obsequi als Congressistes y llurs families al Park Güell DILLUNS DÍA 15 A les 10 del matí. — Sessió ordinària A Ics + de la tarde. — Sessió ordinària A la nit. — Al Teatre Principal, festa del Teatre Català, ab representacions de varies escenes de les diverses èpoques del nostre teatre DIMARS DÍA 16 A Ics 10 del matí. — Sessió ordinària A les 4. de la tarde. — Sessió ordinària A la nit. — Festa de la Música Popular Catalana, per 1' «Orfeó Català» ■ DIMECRES DÍA 17 A les 10 del matí. — Sessió ordinària A la 1 de la tarde. — Dinar en obsequi dels Congressistes estrangers al Restaurant del Tibidabo A les 6 de la tarde. — Sessió de clausura del Congrés A la nit. — Recepció al Saló de Cent per l'Ajuntament de Barcelona DIJOUS DÍA 18 Excursions a Vich, a Ripoll, a Poblet y a Vilanova y Sitges, en obsequi als Congressistes estrangers A la nit. — Recepció en obsequi dels Congressistes a l'«Ateneo Barcelonès» i6 — REGLAMENT Art. I.r El Primer Congrés Inter- nacional de la Llengua Catalana s'obrirà a Barcelona '1 dia 13 d'octubre de 1906 y 's clourà '1 17 del meteix mes. Son obgecte es esclusivament científïch. ART. 2.n Hi haurà dues categories de Congressistes: Honoraria y Efectiva. Seran Congressistes honoraris: 1/ Els Congressistes estrangers qui presentin algun treball al Congrés o vinguin a pendre part en ses tasques. 2." Els qui hagin sigut nomenats tals per les Comissions organisadores, en atenció a llurs mèrits. 3.r Els qui al verificar l'inscripció ha- gin satisfet una quota no inferior a 5optes. Seran Congressistes efectius: tots els qui ho solicitin, satisfacin una quota no inferior a 5 ptes. y exhibexin el títol corresponent. Art. 3.r Tot membre del Congrés, al satisfer la quota, rebrà un títol, que l'a- creditarà com a Congressista. Al solicitarse la inscripció deuen cla- rament espressarse els noms y cognoms del Congressista, sa professió y títols acadèmichs o honorífichs y la seva adressa. El títol de Congressista serà necessari presentarlo pera la entrada en les ses- sions y pera obtenir el carnet. La inscripció de Congressista dona dret: a la entrada en els llochs ont se celebri algun acte del Congrés, en tant que la capacitat del lloch ho permeti; a la rebaixa que sia acordada en les festes que no tinguen caràcter purament gratuit; a rebre gratuïtament un exemplar del Llibre de Deliberacions; a rebre gratuï- tament de la Secretaria general la cèdula d'identificació necessària pera obtenir de les Companyies ferroviàries la rebaixa de preus que 's concedeix als Congressistes. També tindran dret els senyors Con- gressistes a un nombre limitat d'invita- cions, que deuran exhibirse a l'entrada de les festes gratuites, pera persones de llurs famílies. ART. 4-1 El Congrés estarà dividit en les Seccions següentes: I. Secció filològica-històrica. II. Secció literària. III. Secció social y jurídica. Art. 5.» El Comitè Executiu, d' acort ab les Comissions organisadores, estan encarregats de tots els treballs de pre- paració y funcionament del Congrés y de ses festes. Lo per dites Comissions acor- dat es inapelable y indiscutible. Art. 6.è Sols hi hauran dues Assam- blees generals o Sessions plenàries: la inaugural y la de clausura. Les altres reunions seran tantes com calguin pera despatxar el treball de cada Secció. Les Seccions poden funcionar alhora. Art. y.é Les Comissions poden acor- dar la celebració d'altres Assamblees generals, sia pera fa lectura de comuni- cacions científiques d'escepcional impor- tància, etc. Les conferencies no poden ésser seguides de discussió de cap mena. Art. 8> Els treballs presentats al Congrés se dividiran en temes y comuni- cacions. Els temes podran discutirse, però no les comunicacions. Art. 9/ Avans del dia 23 de sep- tembre els senyors Ponents deuen tenir entregades al Comitè Executiu les Con- clusions de llurs temes respectius, les quals un cop impreses se circularan tot lo més tart vuit dies abans del Congrés entre 'Is membres del meteix. Tots els senyors congressistes qui vul- guen presentar esmenes a les meteixes podran enviaries al Comitè Executiu, fins a les 10 de la nit del dia 1 1 d'octubre, firmades pel remitent, espressanthi ab tota claretat el nom del interessat y '1 nombre que figuri en el seu títol de Congressista. Art. 10. Els ponents podran fer seves les esmenes que 's presentin y que creguin encertades, modificant llavors en el sentit de les meteixes llurs conclusions, que seran redactades de nou y llegides pera coneixement del Congrés en les reunions de constitució de les Seccions. Si la Sec- ció vota favorablement alguna esmena, se posaran d'acort l'autor de la meteixa y '1 Ponent pera la redacció definitiva de la conclusió. '7 ART. ii. La Taula de cada Secció, en cas d'esser varies les esmenes que s'hagin de discutir, farà que 's discuteixin en lloch preferent les que erega més im- portants, subgectantse al temps de que 's disposi. Sols hi hauran en cada discussió dos torns en prò y dos en contra. Els Ponents disposaran de 1 5 minuts per la defensa de llurs conclusions. Els autors de les esmenes, defensantles, no hi esmersaràn més de 10 minuts. Això s'entén en els primers torns, puix els segons, tant en prò com en contra, no passaran de 5 minuts cada un. No obstant, tots els plas- sos seran prorrogables o reduibles, sem- pre que la Secció ho acordi a proposta del President. Art. 12. Les Comissions organisa- dores, reunides el dia 13 d'octubre avans de la Sessió inaugural, ne celebraran una de preparatòria. En ella s faran els no- menaments de les Taules de les Seccions y 's proclamaran els Presidents honoraris del Congrés, se donarà compte de les es- menes rebudes, se decreterà les que me- reixin ser preses en consideració y s'acor- darà la forma en que hauran de ferse les votacions, donantse compte al Congrés dels nomenaments de les Taules al finali- sar la Sessió inaugural, y de lo demés en la reunió de constitució de les Seccions. Art. 13. La presidència de les Sec- cions té facultat per interpretar el present reglament. Xo 's concedirà ma}' la paraula per qüestions d'ordre, per alusions y tot lo que no sigui de caràcter tècnich. Art. 14. Cada Congressista, en aca- bant de llegir son tema, comunicació, esmena, proposició, etc, ne farà entrega allí meteix al Secretari de la Taula de la Secció. Aixís meteix els discursos llegits en Assamblea general, seran fets a mans del Secretari general del Comitè executiu. Els senyors Congressistes qui prenguin part oralment en les discussions venen obligats a fer un estracte escrit de llurs parlaments per remètrel al Secretari ge- neral, avans del dia 20 d'octubre. El Comitè Executiu çuidarà de la publicació de les actes y deliberacions, literalment o per estracte, en el modo y forma que tingui per convenient. Art. 15. Després de clos el Congrés podran actuar en nom del meteix les Comissions que 's nomenin per portar a la pràctica acorts presos. Una de dites Comissions ha d'esser encarregada de organisar el segon Congrés Internacional .de la Llengua Catalana. Art. 16. La llengua catalana en totes les seves riques variants, serà la oficial del Congrés, però els Congressistes qui no síen de paíssos ont dita llengua es parlada, podran usar la seva pròpia. Barcelona, septembre de 1906. — Per A. de les Comissions: el Secretari general, Dr. J. Algarra y Postius, (Conclusions provisionals dels fenies posats a diseussió SECCIÓ FILOLÒGICA -HISTÒRICA TEMA I DR. J< >AN C< >DINA, Catedràtich del Semi- nari de Barcelona. — Importància de l' Ortografia. Necessitat d'equilibrar ly element fonètich ab l ' etimologich. Per equilibrar l'element fònich ab l' eti- mologich en pro de l'Ortografia de la llengua catalana, es precís: i .r Estudiar ab molta seriositat la Etimologia de nostra llengua, no oblidant que en treballs d'aquesta mena s'han errat sovint encara els gramàtichs més dis- tingits. 2." Conreuar també ab gran mirament nostra Eonètica, tenint molt en compte que la tasca d'esbrinar les modificacions que sofrexen els mots es no menys fexuga y arriscada que la d'escudrinyar ses arrels. 3.r Atendre en aquexa doble feina al ús corrent y al tradicional de nostra parla, com també a les llengües d'origen per nosaltres, sobre tot la llatina, y ajudarse ab comparacions d'altres idiomes, en par- ticular dels germans. 4} Conegudes la Etimologia y la Fo- nètica d'un mot, escríurel conforme la Fonètica, perquè aquesta es la que dona una forma nova a les paraules que aquella li apropia, enmotllantles segons la fesomia de cada poble. TEMA II JOSEPH RlGOL, de Tarrassa. — Pronoms V adgetius pronominals. Us correcte del llur.' I. El pronom possessiu llur, provi- nent del genitiu plural llatí de tercera persona illoruni. dèu conservar sempre aquest just valor original, referintse úni- cament a més d'un possehidor. — II. Dèu acordarse en nombre ab l'obgecte de pos- sessió. — III. Es convenient restablir l'ús com a absolut. Exemple: no gasten res que no sigui /////-. — IV. No cal emplearlo com a datiu, per tenir ja la nostra llengua el medi just d'espressió en la forma àtona pronominal de tercera persona els. TEMA III Fèlix Jover v Vergés, Doctor en Filo- sofia y Lletres, de Barcelona. — Par- tien les pro)iominals, hi, en, ho. I. L'ús en català de les partícules pronominals hi. en. lio, es una prova de les característiques que presenta la nostra llengua. II. L'estudi de la Sintaxis catalana, per lo que té la Sintaxis de propi y distin- tiu en cada llengua, ha de referirse forçosa- ment a les característiques: paraules, mo- dismes, y demés formes de llenguatge que son l'ànima de la llengua. TEMA IV B< >NAVENTURA RlERA, de Barcelona. — Relatiu, possessiu català equivalent al llatí cujus, quòrum. I. Lo relatiu possessiu equivalent al llatí, cujus, quòrum, es en català qui, que. qual, precedit de la preposició de, tant si va després del antecedent y '1 conse- güent f .... lo .... del qual J, com si 's troba entre mitg de l'un y l' altre ( de qui lo ) II. L'ús del qual, que o quin sense la preposició de no pot espressar may l'idea de possessió, essent un barbrisme tant lleig com general l'ús del qual o quin com a traducció literal del cuyo castellà. TEMA V Mossèn Miquel Costa v Llobera, Mestre en Gay Saber, de Mallorca. — La preposició a en l'acusatiu. L'ús de la preposició a en l'acusatiu — 19 (quan se tracta de persona, nom propi ò personificació), pertany únicament al castellà; constitueix una anomalia, con- fonent dues relacions tant distintes com les del datiu y acusatiu; finalment es contrari a la llegítima tradició de la nostra llengua; per tot lo qual no s'hi pot adme- tre més. TEMA VI Molt Iltre. Sk. Dr. Antoni M.a Al- cover, Canonge Magistral y Vicari general de Mallorca. — Concordansa del participi ab el terme d'acció. I. La concordansa del participi ab el terme d'acció dins els temps composts de la veu activa es una lley interna de la llengua catalana, que 's revela tant dins els monuments escrits de tots els sigles y regions com dins el llenguatge parlat. II. Devegades falla aquella lley, axò es, no 's fa dita concordansa quant el participi va devant el terme d'acció, per motiu de no atendre sempre el qui parla a si dit terme revestirà la forma mascu- lina o femenina, singular o plural. III. Fora del cas de la conclusió ante- rior, l'infracció de la lley de concordansa no es una evolució espontània sobrevin- guda naturalment dins la nostra llengua, sinó que 's dèu esclusivament a l'influencia castellana, que desde '1 sigle XVI deturpa y violenta l'estructura interna del català. IV. Els monuments escrits del sigle XVI ensà y l'estat actual de la llengua parlada en les seves diferentes regions, demostren que, allà ont es més forta l'influencia castellana, més poch s'hi ob- serva la lley de la concordansa; y allà ont es més fluxa dita influencia, aquella lley hi es més observada. V. La lley de la concordansa s'ob- serva més dins la llengua parlada que dins l'escrita, perquè, en parlar, un se dexa dur més de l'instint de la llengua que no quant un escriu. VI. Les infraccions de la lley de con- cordansa en les persones que no sufrexen gayre la influencia castellana se deuen a la falta d'estudis gramaticals del català, de que sempre hem patit y patim per la nostra desgracia. TEMA VII Bernat Obrador, W de Palma de Ma- llorca. — Us del aussiliar ésser en les oracions d'acti: LIVA, de Vilanova y Geltrú. — Apuntacions sobre'l català d'Aragó. — 25 — PERE VIDAL, Arxiver del departament francès dels Pirineus Orientals, Perpinyà. — Ouelle a èté l'influence du français sur le catalan du Roussillon. A.NGEL Rl ix Pablo, de Ciutadella. — Rastre que la dominació inglesa deixà dins el català de Menorca. MOLT IlTRE. Sr. D. VlCENTS SERRA V ORVAY, Canonge y Rector del Seminari d'Ivissa. — Sobre l'apreci en que es tinguda a Ivissa la llengua pròpia; y Particula- ritats del llenguatge d'Ivissa. Dr. Fritz HOLLE, de Berlín. — La frontera de la lengua catalana en la Francia meridional. FRANCESCH D'ALBRANCA, de Sant Cristòfol de Menorca. — Paraules menorquines d'origen àrab. MicilEL Ventura, Catedràtich a la Escola Normal de Madrid. — Transcripció etymo- lògica dels signes grecs /, SC, Director de la Revue hispanique. — Les traductions catala- nes de la Bible. I)r. ADOLFO BONILLA SanMARTIN, Catedràtich de l'Universitat de Madrid. — La novela catalana de cabàllerías: Tirant lo Blanch. JOAN Gívanel, Advocat, de Barcelona. — Necessitat de publicar una biblioteca clàssica catalana per la formació del Diccionari. Mateu Obrador, Llicenciat en Filosofia y Lletres, y Arxiver de la Diputació de Palma de Mallorca. — L'edició original de les Obres de Rànión Liill. Dr. Eberartii VOGEL, Professor a l'Escola Politècnica d'Aachen. — Conveniència de formar les traduccions de les llengües del Nort a la catalana. Francesch Carreras y Candi. — La proto-historia de la Llengua Catalana. Joaquim Miret y Sans. — Patrius Sermó. Documents en català vulgar del temps del rey En Jaume I. MOSSÈN J. BLAZY, Rector de Nohèdes (Conflent). — Consolidació del català al Rosselló, Vallespir y Conflent. JULI DELPONT, de Perpinyà. — El català al Rosselló. Jüseph Calmette, Professor a la Facultat de Lletres de Dijon. — Les documents épistolaires d'archives et l'histoire de la langue. Alfons Sans y Rossell, de Barcelona. — Evolució d'una llengua. Mr. Amedée Pagès, Professor al Liceu de La Rochelle. — Observations sur l'utilité d'une édition critique d'Auzias March pour l'étude de la langue et de l'orthographie catalanes. Mr. L. Barrau-DÍHIGO, Bibliotecari de la Sorbona, París. — Les manuscrits latins et le texte catalan des Gesta com i tu ni Barcinonensium. FRANCESCH Flos y CALCAT, Mestre, de Barcelona. — L'ensenyansa de la gramàtica a les escoles. Secció Social y Jurídica Dr. JOSEPH Franquesa v Gomis, Mestre en Gay Saber, Professor a l'Universitat de Barcelona y representant de la «Unió Catalanista» . — Hem de defensar la nostra llengua y reivindicar tots els seus drets. FREDERICH BARGELÓ, Director artístich de l'Associació de Lectura Catalana. — Neces- sitat de popularisar la lectura dels textes genuins catalans. FRANCESCH ALBÓ, Diputat a Corts. — L'ús de la llengua propria, considerat com un dret. Necessitat de respectarlo totalment y garantirlo en la vida jurídica integral dels catalans (llegislació, contractació, testamentificació, oficines públiques, tribu- nals de justícia, etc.) Mn. JOAN AGUILÓ, de Manacor (Mallorca), — Fronteres de la llengua catalana y esta- dística dels que parlen en català. Mr. JEAN A. BRUTAILS, Arxiver de la Gironda, Burdeus. — Le droit andorran; comme il s'est formé et comme il a faite son evolution. ACAD] mia di. Ji i i i ii DENCIA Y LLEGISLACIÓ, de Barcelona. — Necessitat de recons- tituir el llenguatge jurídicb català. LLISTA DE CONGRESSISTES Honoraris Albin, Dr. Kòròsi Alcover, Joan. Relator de V Audiència Aguiló, Mossèn Joan Amade, Joan. Professor agregat al Liceu Bonilla y Sanmartín, Dr. Adolfo. Catedratich de V Universitat Central Blazy, Mossèn J. Rector de Bjòrkmann, Dr. Gòran Bouska, Dr. Fr. Segimón Bisbe de la Seu d'Urgell, llim. Sr. Bisbe de Solsona, llim. Sr. Bikelas, Dimitrios Brotaus, Fra Rafel. Secretari dels Pares Franciscans Brutails, Joan August. Arxiver de la Gironda Barberà, Dr. Faustí. President de « Valencià JVova» Carsalade, Monsenyor Juli. Bisbe de Ciuffo, Antoni Concell Federal de Les l'alls d'Andorra Cambó, Francesch Casaponce, Mossèn Esteve. Rector de Calmette, Joseph. Professor a la Facultat de Lletres Counson, Dr. Albert, de Francorchamps (Bèlgica). Priatdozent a V Universitat de Centre de Viatjants y Representants Costa y Llobera, Mossèn Miquel. Mestre en Gay Saber Domènech, Juli. Cap d' Administració de Correus y de la Esta- feta del Congrés Delpont, Juli Estieu, Mr. Pròsper Farinelli, Dr. Arthur. Professor de VUniuersitat Foulchè-Delbosc, R. Director de la Revue Hispàniques Fastenrath, Johan Fullana, Fra Lluís. Provincial dels Pares Franciscans de Valencià Fabra, Pompèu. Professor a l'Institut Tècnich Fomento del Trabajo Nacional Guarnerio, Dr. Pere Enees. Catedratich a V Universitat de Pavia Gómez Restrepo, Honorable Sr. D. Antoni. Director del Ban- co de Comercio Güell y Bacigalupi. Excm. Sr. D. l•Lusebi Guimerà, Àngel Budapest Palma de Mallorca Manacor Mallorca) Montpeller Madrid Nohedes (Conflent) Stockolm Police Seu d' l'r ge l l Solsona Atenes Barcelona Burdeus í 'aleucia Perpinyà Alguer Andorra Barcelona Arles su 7 Tech Dijon Halle (Alemanya Barcelona Pollensa Mallorca) Barcelona Perpinyà Raissac- subre - Lampy (Llengadoc) Lnnsbruck París Colònia Ontinyent Bilbao Barcelona Milano Colòmbia Barcelona Id. 28 — Greus, Vicens. Magistrat de l' Audiència. Representant de «Lo Rat Penat de Valencià Grandía y Soler, Mossèn Marian Gonçalves Vianna, Anicet R. Gay y Planella, Joaquim Manuel. Representant de V Ajuntament de Holle, Dr. Fritz. Professor al Liceu Llorente, Teodor. President Honorari de «Lo Rat Penat» Mistral, Frederich Menéndez Pelayo, Dr. Marcelí. Director de la Biblioteca Na- cional Menéndez Pidal, Dr. Ramon. Catedràtica de /' í 'uiversitat Central Montesclaros, Sr. Comte de. Administrador de la Casa- Correu Minana, Mn. Benjamí. Director del - Colleggio Spagnoulo» Mancho, Dr. Vicens. Catedrhtich de V Universitat Morel-Fatio, Mr. Professor de V Universitat Xyrop, Dr. Kr. Obrador y Bennàssar, Mateu. Arxiver Obrador, Ramon. Advocat Palomba, Joan. Mestre d' 'Escola Pagès, Amadeu. Professor al Liceu Prat de la Riba, Enrich. Diputat Provincial Poble Català, (El) Pikhart, Dr. Antoni Restori, Antoni. Professor de V Universitat Rennert, Dr. Huch A. Romaní y Puigdengoles, Francesch Roca y Roca, Joseph Rat Penat. (Lo) Riber, Mossèn Llorens. Catedràtic/i del Seminari Ribas Groot, Excm. Sr. D. Joseph. Ministre d' Instrucció Salinas, Antonino. Director del "Museo Xationale Schàdel, Dr. Bernat. Priva tdozent a V Universitat Saroïhandy, Joseph. Professor al Liceu Usó, Fra Ramon. Provincial dels Pares Franciscans Vollmòller, Dr. Karl Veu de Catalunya. (La) Vidal, Pere. Bibliotecari de la vila Vogel Muller, Eberhard. Catedrhtich al Institut y Politècnica Barcelona Id. Lisboa Roses Berlín Valencià Mahiano (Provença; Madrid Id. Barcelona Roma Valencià París •Gent of te Palma de Mallorca Id. Alguer La Roc/ielle Barcelona Id. Praga Messina Filadèlfia Barcelona Id. Valencià Palma de Mallorca Colòmbia Palermo Halle (Alemanya J rersa illes Barcelona Dresden Barcelona Perpinyà Aaclien ( Alemanya 29 Honoraris Protectors Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament He Ajuntament de Ajuntament de Ajuntament de Acadèmia de Jurisprudència y Legislació)! Acadèmia y Labora torio de Ciència s Medi cas de Ca ta /nua Ateneo Barcelonès Andreu, Dr. Salvador Asociacióu Gremial de Drogueria y Productes Ouimicos Asociacióu de Viajantes del Comercio y de la Indústria Abat de Montserrat, llim. Sr. Batlló y Batlló, Enrich Balanzó y Pons, Llorens Batlló y Batlló, Àngel Baixeras, Enrich Boada, Nidblau Casanyas, Emm. y Rdm. Sr. Cardenal-Bisbe Comitè de Defensa Social Colegio de Farmaceuticos Colegio Notarial Colegio de Abogados Colegio de Mcdicos Càmara Oficial de Comercio Cucurny Guim, Màrius Cucurny Guim, Lluís Círculo Lírico Circulo Ecuestrc Circulo del Liceo Conde. Puerto y C* Comellas, F. Diario de Barcelona Dou, Exma. Sra. Marquesa de Estudis Universitaris Catalans Econòmica Barcelonesa de Amigos del País Fonolleda, Jaume Mataró Pol Ien sa Sabadell Figueras Badalona Sant Feliu de Guíxols Vilanova y Geltrú Manresa Vendrell Igualada Tarrassa Sóller Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Montserrat Barcelona * Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id, Id. Id. Id. Id. — 3° — Girona y Vidal, Manuel Girona y Ferrandis, Llins Herederos de Antonio Freixa Instituto Medico Fartnacèutico Jochs Florals L liga Rl 'gion a lis ta Llòrach, Viuda de Milà y Camps, Pere Marquès, Manuel Maristany, Pere Grau Orfeó C atalunya Olivar, Excm. Sr. Marquès de Pedrerol y Dardé, Artur Quadras, litre. Sr. Baró de Ouer y Boule, Lluís Real Asociación de Casadores Roca y Ballbé, Dr. Salvador Rius y Torres, Trinitat Russinyol, Albert Sant Jordi, Excm. Sr. Comte de Sanllehy y Girona, Carles Serra y Sant Iscle. Excm. Sr. Comte de Sensat e hijos, G. Solferino, Excm. Sr. Duch de Torras y Bages. Exm. e llim. Sr. Dr. D. Joseph. Bisbe de Unió Catalanista Yiada y Lluch, Lluís Carles Vilanova, Joseph M.a / ranguardia. La Sr. Director de Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Cassà de la Selva Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. 1 7(7/ Barcelona Id. Id. Id. Efectius Alcover , Mossèn Antoni Maria Palma (Mallorca) Algarra y Postius, Jaume Barcelona Alandí y Canela, Joan Id. Aràjol, Joaquim Id. Alcàntara y Colomer, Ma- nuel Id. Artizà, Gregori Capmany ( Em- pord à) Acadèmia de la Llengua Catalana de la Congre- gació de la Lnmaculada y S. Lluis Gonzaga Barcelona Alfonso y Quintanilla, Manuel ' Id. Associació Popular Cata- lanista Associació Protectora de í Ensenyansa Catalana Alzamora, Enrich Aguiló, Jordi Alcover Maspons, Joan Alcover Masponsjoseph Aguiló, Estanislau Associació Catalanista Verdaguer Associació Naciotialista, de Arch, Andreu Aymerich, Vicens Argemí, Ramon Arteaga, Joseph M. Aguiló, Joan Auba, Mn. Joseph Alvarez Sereix, Exm. Se- nyor D. Rafel Alcover, Pere Joseph Aldrich, Albert Artigas Coma, Lluís Aulet Soler, Mn. Eugeni Aliberch y Tort, Mn. Joan Abadal y Soldevila, Frc.h Aureli y Petit, Joseph Arqués y Arrufat, Ramon Arqués y Arrufat, Joseph Acadèmia de la «.Joven- tut Catòlica» . (Sr. Presi- dent de la) Associació Artístic/i Cata- lanista del Poble Nou Aymerich y Gilabertó, Pau Id. Id. Palma (Mallorca) Id. Id. Id. Barcelona Granadella (Llei- da) Mataró Tarrassa Id. Id. Barcelona Palma (Mallorca) Id. Madrid Manacor (Ma- llorca) Barcelona Id. Tarragona Vich Manresa Tarrassa Borjes Blanques d'Urgell Id. Barcelona Id. Id. Argimón y Sabates, Miquel Arau, Jaume Amengual, Bartomeu Agrupació Catalanista de Aumatell, Joan Artigas, Mn. Joseph Alcoverro, Joseph Acadèmia de Higiene de Catalunya Alegre y Puig, Martí Acadèmia Calasancia Associació Catalanista, de Arlubins, Joaquim Audet y Puig, Andreu Amatller, Antoni Amatller, Teresa Agrupació Escolar Cata- lanista, «Pa món Llu 11» Associació Nacionalista, de Associació Catalanista, de Aplech Nacionalista Re- publicà de Associació Catalanista, de Associació Catalanista de Agramunt y sa comarca Associació Catalanista "■Bach de Roda» Associació Nacionalista, de As sociació Catalanista «Rafel de Casanova» Anguera y Basedas Joseph Armengol y Duran, Fran- cesch Amigo y Barriga, Joan Agulló y Vidal, Ferran Armonía. Revista literària Abadal, Raymond de Alòs y de Dou, Ramon de Acadèmia de Belles Lle- tres Catalanes de l'In- maculada y Sant Lluís Gonzaga, de la Santa Cova Associació Obrera Cata- lanista Avenir (£). Associació Democràtica Aracioua- lista Avenç (L'). Centre Cata- lanista Barcelona Id. Id. Vilassar de Mar Barcelona Id. Id. Id. Tarrassa Barcelona Valls Barcelona Id. Id. Id. Id. Calella Sant Boy de Llo- bregat Barcelona Premià de Mar Agramunt Roda Vallbona Manlleu Barcelona Sabadell Badalona Barcelona Girona Barcelona Id. Manresa Id. Mataró Cornellà de Llo- bregat — 32 Argelagués, Antoni Armengol, Marcelí Aleu, Antoni de P. Aldrufeu Prats, Joaquim Abril y Guany abens, Joan AlòsydeDou, Xavier de Acadèmia v Laboratori de Ciències Mediques de Catalunya Arderiu y Colomer, Camil Arús, Lluís Altet y Sans, Sebastià Alavedra y Roura, Ramon Associació de Lectura Ca- talana Albi, Baró de Agell y Agell, Joseph Anguera, Jordi M.a Almirall y Aguilera, Cristòfol Alemany y Sagrera, Joan Aguirre, Màrius Anon, Antoni Abad de Viladrich, Rosa Andreu y Cabestany, Joseph Albanelly Vilas, Joaquim Albó y Martí, Francesch Aige, Ramon Abadal y Calderó Joaquim Abadal y Vinyals, Ramon Alòs, Joaquim de Almeda y Roig, Joaquim Almirall y Foristé, Joan Almirall y Castells, Joan Lluís Algarra, Francesch Anguera, Jordi Anguera de Sojo, Oriol Aplech Nacionalista. Re- publicà, de Ateneu Obrer del disti icte tirs Alemany Borràs, Joseph Armenté y Montsonis, |. Aguilera y Aguilera, Antoni Amat, Lluís Arqué y Clapes, Jaume Art del Pagi . i l: > Acadèmia de Taquigrafía Armengué, Martí Aguiló 5 Agustí, Joseph Associació Catalanista de Barcelona Atenen de Tarragona Lleida Ajuntament de Id. Barcelona Arqueològica. (La) Id. Id. Alemany y Anglès, Ale- • xandre Barcelona Tortosa Alcoverro Carsi, Joseph Id. B ire elona Alvinana y Vila, Ramon Tarrassa Aguiló y Miró, Àngel Barcelona Albrich, Mn. Bartomeu Id. Id. Aplech Autonomista , de Roses Armengol, Alexandre Barcelona Id. Almirall y Trius, Joan Id. Tarragona Antichy Portella, Antoni Id. Barcelona Anglès Quinjoan, Robert Id. Amat, Joan Id. Tarrassa Anglada, Baldomer Id. Alfonso Sans, Francesch Id. Barcelona Argemí, Joseph Id. Id. Antoràn, Joseph Id. Masnou Alemany, Mn . Pere Barcelona Joseph Andratx (Ma- llorca) Esparraguera Amer y Servera, Joan Manacor (Id.) Barcelona Amer y Servera, Miquel Id. (Id.) Id. Alzina y Melis, Joan Capdepera (Id.) Cherta Alcover, Mn. Bartomeu Sta. Eugènia (Id.) Estadella (Osca) Alzamora, Mn. Mateu Alcudia (Id.) Aguiló, Mn. Joan Manacor (Id.) Montblanch Amengual, Geroni Palma (Id.) Barcelona Artigues, Mn. Antoni Algaire (Id.) Id. Altadill, Agustí Barcelona Lleida Albertí, Joseph Id. Auge Corominas, Pere Id. Barcelona Arbona, S. J. , P. Bar- Id. tomeu Oriola Id. Artigas, Joseph Barcelona Id. Alzina, Joseph Id. Id. Aparicio, Antoni Id. Albert, Francesch Id. Id. Aymadé, Joseph Id. Id. Albinyana y Folch, Id. Joaquim Id. Id. Albinyana y Folch, Jo- seph Id. Badalona Alamàn Carvi, Francesch Id. Alamàn Carvi, Lluís Id. Barcelona Artigas Castelltort, Jo- Id. seph Id. Balaguer Asencio y Català, Emili Id. Alesa y Dalmau, Agustí Id. Barcelona Amat, Jaume Id. Id. Andreu, Antoni Id. Id. Abelló y Pedrol, Joseph Id. Id. Associació Catalanista del Id. Poble Sech Id. Id. Amigo, Pere Id. Id. Almirall, Ramon Id. Tarragona Albinyana, Joan B. Id. 33 Ateneu Catalanista de Gracia Argimón y Manso, Jaume Abadaly Portella, Antoni Aguiló, Alfons Ajuntament de Aragonès Carreras, Joan Arteaga y Santos, Mà- rius de Aladern, Joseph Amatller, Joan Alcover y Pujol, Gaetà Alabart, Mn. Gumersind Arias, Francesch Acadèmia de Bones Lle- tres de la Congregació de Maria Inmaculada y Sant jfoseph, de la Santa Cova Aymerich, Joseph Albert, Joan Amat, Jaume Aragay, Pere Andreu, Manuel Agelàu Euras, Jacinto Amade, Mr. Jean Balaguer, Manuel Bassols y Iglesias, Jo- seph M.a Bover y Teixidor, Mn. Joaquim Baurier, Enrich Baranera, Mossèn Jo- seph M.a Bofarull, Mossèn Jaume Bartomeus, Antoni Brunet, Antoni Balaguer de Costa, Ar- cadi Bruguera, Lluís M.a Basté, Pere Barceló, Mn. Bonaventr.3 Bosch, Joan Bofill y Matas, Jaume Botey, Mn. Lambert Benet, Joseph Boada y Lledó, A. Borràs, Lluís Blanch, Francesch Balanzó y Pons, Jo- seph M.a Bonet y Ferrer, Àngel Balanzó y Pons, Joan Balanzó y Echevarría, Vicens Balanzó y Echevarría, Joan Brasa y Sagrera, Isidre Barcelona Barcelona Bardina, Joan Id. Manresa Bernadas y Ferrer, Pau Id. Id. Botia, Joaquim Palma (Mallorca) Palma (Mallorca) Bestart, Mn. Gaspar Consell (Id.) Felanitx (Id.) Bestart, Joan Id. (Id.) Barcelona Balle, Mn. Bernat Palma (Id.) Bauzà, Mn. Antoni Sóller (Id.) Id. Barceló y Mas, Mossèn Id. Antoni Sant Joan Id. Bonet, Llorens Santanyí (Id.) Id. Basedas y Vailà, Tomàs Barcelona Id. Bolet, Mn. Joseph Badalona Id. Bosch, Mn. Vicens Talarn (Lleida) » Bolet, S. J., P. Pere Sarrià (Barcelona) Bulbena Tosell, Antoni Barcelona Batlle, Joan Id. Busquets Jané, Joan Id. Manresa Bofill y Boix, Mn. Pere Vi eh Barcelona Bayés y Coch, Lluís Id. Id. Bertran y Calderó, Joa- Id. quim de Id. Id. Botey, Joseph Barcelona Id. . Baixeras, Joseph M.a Id. Id. Baixeras, Dionís Id. Montpeller Buxadé y Ferrer, Joseph Id. Barcelona Borràs, Joseph 0. Id. Bisbal, Victori Id. Id. Borràs, Mn. Lluís Lleida Bassegoda, Ramon E. Barcelona Vilabertran (Gi- Ballbé, escolapi, P. Magí Mataró rona) Ballestar y Gra, Mossèn Barcelona Joan Sant Quintí de Mediona Badalona Banús y Moreu, Joan Calella Tarragona Boldú, Joseph Artesa de Segre Barcelona Blasi, Francesch Barcelona Id. Bosch y Eura, Miquel Vich Burgas, Joseph Barcelona Id. Bros, Ignasi Sabadell Id. Boselli, Carles Vilanova y Geltrú Id. Berger, Emili Vilafranca del Pa- Palma (Mallorca) nadés Id. Bonet Comajuncosa , Barcelona Lluís Barcelona Id. Basil y Matas, Trinitat Id. Tarrassa Barrionuevo, Joseph Id. Id. Borrut y Soler, Salvador Id. Ivissa Bayó, Jaume Id. Barcelona Bordas y Flaquer, Marian Id. Badrinas, Antoni Tarrassa Id. Bosch, Joan Id. Id. Biblioteca Anís Barcelona Id. Bargunyà y Bellido, Ma- nuel Girona Id. Bertran, March Jesús Barcelona Bonet y Ferrer, Abel Id. Id. Bosch, Marcel Vilassar de Mar 34 Barrufet y Puig, Pere Batlló y Batlle, Alfret Balcells, Joaquim Berenguer y Sala, Joan Brillas y Esteba, Andreu Bedós, Francesch de P. Botey y Garriga, Jaume Borrell y Valls, Florenci Bofill Bosch, Jaume Bertran d'Amat, Felip Bertran y Musitu, Joseph Batlló, Frederich Busquets y Vila, Pere Baixas, Joan Biblioteca Clàssica Cata- lana Biblioteca Clàssica Cata- lana. Sr. President de Borràs, Mn. Antoni Beltran, Joan Boldú, Antoni Bergós, Joan Bergadà y Solà, Mossèn Ramon Bonet y Escarré, Ciriach Biada, Joseph, M.a Banqué y Faliu, Joseph Bertrand, Franc. h de P. Bonet, Joseph Ballester, Joseph M.a Bassols y Iglesias, Claudi Batchillería, Jaume Batllori y Umbert, An- dreu Balcells y Majó, Joseph Borrell y Sarret, Joan Barjau y Pons, Franc.1' Bertran e Illa, Alfret Balcells y Pellicer, Gaetà Botey y Puig, Martí Bonnay y Carbó, Alfons Baldó, Maria Bellido y Golferichs, Je- sús .\f.;i Bohigas y Canadell, Julià Bofarull y Artés, Manuel Bertran y 1 Jovera, Ernest Barretina Torellonenca (La) Buijalés y Sola, Adolf Bonnin Martí, Antoni llatí hillería, Lluís Badia y Miarnau, Joseph Balaguer y Mestre, Mos- sèn Joseph Montbrió del Barba y Ferrer, Bonavet.a Barcelona Camp Bellido, Joseph M.a Id. Barcelona Batlle, Lluís Id. Id. Benet y Guarch, Joseph Santes Creus Id. Bellfort, Fèlix Barcelona Id. Borrell y Soler, Antoni Sabadell Maria Id. Badalona Budó, Eduart Castelló d'Ampu- Barcelona ries Id. Borràs y Solé, Francesch Barcelona Id. Bové, Mn. Joan Sardanyola Id. Barre, Baró de la Barcelona Id. Bargunyà y Boxa, Mos- Id. sèn Joseph Id. Id. Brillas y Casas, Joseph Id. Barri, Joan Id. Id. Botet, Pere Igualada Barberà y Ramon, Elías Barcelona Id. Barberà y Humbert, An- Salines (Mallor- toni Id. ca) Balcells, Mn. Antoni Tarragona Barcelona Boadella y Ribó, Manuel Barcelona Les Penelles Borralleras, Joaquim Id. Lleida Balaguer de Rubió, Pilar Id. Berché, Joseph Id. Albi (Lleida) Bertran Tasis, P. Id. Barcelona Biblioteca Museu Bala- Id. guer Vilanova y Geltrú Id. Bofarull, Conrat Barcelona Id. Boy, Santiago Id. Sallent Biern y Clota, Claudi Id. Barcelona Balcells, Miquel Id. Id. Bultó, Isidre Id. Id. Bonfill, Plàcit Id. Batlle Gené, Antoni Id. Id. Bertran, Joseph A. Id. Id. Blanxart y Novellas, Pere Id. Id. BlanxartyEstapé, Miquel Granollers Id. Bohigas y Canadell, Pere Barcelona Id. Bassegoda, Bonaventura Id. Id. Boada y Güell, Joan Id. Id. Barch, Joan Id. hi. Bonet, Llorens Ripoll Id. Blanch Benet, Ramon Barcelona Blanch Benet, Joseph Id. [d. Boixo, Joseph M.a Tarragona St. Feliu de Guí- Bordes, Joseph Barcelona xols Balaguer Martorell, Pere Reus Barcelona Baucells y Rodón, Nico- Id. lau Berenguer Matamala, Barcelona Torelló Lluís Id. Barcelona Barceló y Roca, Marian Id. Id. Barceló y Roca, Antoni Id. Id. Barceló / Roca, Joseph Id. Id. Rosacoma, Jaume ( Ürona Buch, Joseph M.a Sant Pere Des- Esparraguera puig Vianya — 35 Bernad y Duran, Joseph Barcelona Biosca, Antoni Barcelona Bozzo, Jaume Id. Braun, August Id. Balaguer de Taltavull, Buil, Andreu Id. Lluisa Id. Busquets, Guillem Id. Bennàssar, Damià Palma (Mallorca) Baldris Monràs, Artur Id. Benet y Cortinas, Joa- Balletvell, Juli Id. quim Vich Brosa y Roger, Joseph Id. Bernades, Frederich Barcelona Busón, Francesch Id. Bonastre y Parera, Joan Id. Baladía y Soler, J. Id. Benaprés y Mestre, Rita Sitjes Bruix y Rodellas, Octavi Id. Busquets y Punset, An- Brufau y Anglí, Antoni Id. toni Sant Vicens dels Blanchart, Jaume Id. Horts Bosom Vigo, Joan Id. Bofarull, Antoni Barcelona Benassar, Frederich Id. Brinyo y Queralt, Mag- Berdaguer, Florenci Id. dalena Tarragona Batlle, Anicet Id. Bru, Jaume Moncada Botey Vila, Leopold Badalona Bosch, Agustí Sant Sadurní de Balcells y Masó, Lluís Barcelona Noya Bofill y Parera, Joseph Bofill y Matas, Joan B. Barcelona Maria Id. Bofill, Joan Id. Bracons y Prat, Armen- Ballester, Francesch Id. gol Sabadell Barberà Xatruch, Lluis Id. Bracons y Prat, Joseph Barcelona Bofill, Jaume Id. Badosa, Ramon Id. Ballestine, Rafel Id. Baró, Joan Manresa Ballbardo,Mn. Josep M.a Girona Badell, Frederich Barcelona Barrera, Mn. Jaume Barcelona Balcells y Riera, Manuel Id. Bartrina, Francesch Id. Blanch, Francisco Id. Bordoy y Oliver, Miquel Felanitx (Ma- Bonet, Domingo Id. llorca) Bosch, Joseph Sarrià Bennàsser y Artigues, Ballester, Vicens Barcelona Mn. Antoni Id. Boada, Manuel Id. Bauzà y Terrassa, Mossèn * Brunet, Gaspar Id. Antoni Banyabufar (Ma- Botey, Artur Id. llorca) Bux, Antoni Tarragona Bigues Camps Riba Barcelona Bosch Lliri, Joaquim Sarrià Bofill, Àngel Id. Baixo, Antoni Tarragona Biosca, Jaume Id. Bofarull, Francesch de A. Barcelona Badia, Leandre Id. Barnadas Casanovas, Ra- Blajot, Víctor Id. mon Id. Bultó y Sert, Isidre Id. Blat Salgot, Joseph Id. Ballarà Andreu, Joseph Id. Bofill, Lluís Id. Boadella y Ribò, Fran- Baixerías, Bartomeu Id. cesch Id. Barrie, Antoni Id. Boada, Jaume Id. Bonet, Baró de Id. Borràs Santonja, Franc.h Id. Bagunyà, Joseph Id. Bofarull, Manuel de Id. Benet y Bové, Mn. Jaume Navàs (Berga Baquè, Marian Id. Boix, Frederich Pineda Beltran y Sanfeliu, Jo- Bastús, Carles Barcelona seph Sarrià Bosch Gally, Joseph Id. Basa y Auge, Joseph Barcelona Bertran, Antoni Id. Balart, Miquel Id. Borràs Torres, Pere Id. Borràs, Mn. Joseph Alexart (Tarra- Cases Carbó, Joaquim Id. gona) Casadevall, Bonaventura La Bisbal Barunat, Mn. Pere Id. Costa y Bufí, Gaspar Barcelona Busquets, Joseph M.a Barcelona Carreiio, Pere Tàrrega Berenguer, Joan B. Id. Carner y Puig-Oriol, Jo- Bofill, Joseph M.a Id. seph Barcelona - 3 6 Cabot y Rovira, Dionís Cabot y Rovira, Joaquim Casellas, Raymond Cambó y Batlle, Fran- cesch Cunillera, Miquel Calvet, Eduart Calvet, Pere M. Cases, Joseph Casanoves, 5. J., P. Ig- nasi Campmany, Aureli Cases y Vinyes, Agustí Cases y Arxer, Joan Canals, Mossèn Antoni Company, Mossèn Macià Cardell, Mn. Miquel Cloquell, Miquel Codina, Francesch Colomer, Mn. Andreu Colomer, Ramon Cervera, Simeó Centre Moral Instructiu, de Gracia Canyades, Francesch Col•legi del Sagrat Cor, Rvt. Sr. Rector del Castellà y Raich, Gabriel Costa y Deu, Joan Colom y Virgili, Ra- mon Coves, Mn. Joan Cortès, Mn. Bartomeu Cortès, Mn. Nicolau Cortès, Maria Ignacia Cifre, Mossèn Rafel Costa y Llobera, Mossèn Miquel Coll y Gamundi, Mossèn Bartomeu Conas y Mirambell, Mos- sèn Antoni Carbonell y Puig, Sal- vador Centre Catalanista, de Casadevall y D y arts, Joan Costa y Planas, Antoni Centre Excursionista de ( 'atalunya Cartanyà Llorach, Joan Campos Batlle, Antoni Collell Baucells, Mossèn Jaume devall Marramón , Mn. Ramon Barcelona Id. Id. Id. Alió (Tarragona) Barcelona Id. Id. Id. Id. Sant Feliu de Guí- xols Id. Palma (Mallorca) Id. Id. Id. Barcelona Id. Tarrassa Barcelona Id. Id. Id. Igualada Sabadell Barcelona S'Arrecó " (Ma- llorca) Palma (Mallorca) Id. ' (Id.) Id. tld.) Palma (Id.) Pollensa (Id.) Sóller (Id ) Palma (Id.) Santiago de Cuba Id. Tarrassa Barcelona Id. Valls Barcelona Vich Id. Casarramona, Joseph Callis Marquet, Joseph Catalunya Vella Cisa y Permanyer, Joan Caballería y Collell, Do- mingo Centre Excursioniste de la Comarca de Bages Coma y Morros, Agustí Colomé, Joan Condis Alegret, Carles Compte, Miquel dels Sants Colomer de Ribera, Maria Cruells Jornet, Pere Costa, Mn. Jacinto Cruells Pallarès, Jaume Comitè de Defensa Social, Sr. President del Campos, Tomàs Cortada, Alexandre Casagemas de Llopis, Josepha Caballer y Piris, Joseph Coll y Gasch, Antoni Corbella, Mn. Ramon Cabré y Brú, Andreu Coma y Cortinas, Mossèn Pere Camprubí y Mercader, Esteve Costa, Salvador Casablanca, Ferran Carreras, Manuel Canals, Joseph O. Cirera, Lluís Círcol Artistich de Sant Lluch Coll y Rodés, Ramon Cavaller Avinyó, Antoni Castellet, Francesch de P. Clapés y Corbera, Mos- sèn Joan Cassany Esturí, Antoni Cornet y Balet, Mn.Magí Coll, Jaume Casarramona, Joseph Cutenet, Telm Corominas Prats, Vicens Cornet, Florenci Codina y Sert, Mossèn Francesch Canals. Antoni M.a Castellà y Mestres, Joan Camps, Joan Vich Id. Id. Vilassar de Mar Barcelona Manresa Id. Olot Vilafranca del Panadés Barcelona Id. Id. Rocabruna (Gi- rona) Barcelona Id. Id. París Barcelona Id. Id. Vich Barcelona Vich Navarcles Barcelona Sabadell Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Vich Barcelona Id. Id. Id. I d. Sabadell Id. — 37 — Codina, Mn. Joan B. Colomer y Oms, Ignasi Maria Cararach, Joseph M.a Centre Catalanista, de Catalunya. Associació Ca- talanista de S. Marti de Provensah Ce?itre Català, de Costa y Pons, R. Centre Regionalista Dr. Robert Centre Català Autonomis- ta, de Centre Catalanista, de Catarineu, Joseph Centre Català, de Campins y Pigrau, Joan Centre Popular Catala- nista, de Cusi, Manuel Clapés y Trabal, Joseph Cullell Juncadella, Jo- seph Cullell Franques, Pere Comes Sorribes, Joseph Capdevila Raurich, Joan Clar, Mn. Miquel Campí, Mn. Eduart Conejos, 61. J., P. Joseph Clivillé y Porqueras, Mos- sèn Pius Carrera, Mossèn Ramon Cortès, August Colominas, J. V. Constansó, Antoni Cabot y Casanovas, Jo- seph Comalat, Guillem Codina, Joan Cardús, Joan Casaponce, Mn. Esteve Camps, Marquès de Cardelús, Esteve Carreres y Llinyana, Lleonart Carreres y Llinyana, Mos- sèn Francesch Castella, Valentí Centre Autonomista de Dependents del Comerç . v de la Indústria Barcelona Corbatera y Roc;i, Jo- seph Barcelona Id. Comte y Valls, Joseph Pla de Cabra (Ta- Id. rragona) Arenys de Mar Cabré, Joaquim Tarragona Cartanyà, Mn. Joseph Id'. Cullaré y Pi, Maria Barcelona Barcelona Carreras, Joan Id. Sabadell Cardona, Joaquim Manresa Barcelona Coll y Vilac'ara, Joseph Barcelona Civil, Lluís Sallent Martorell Cisteró y Llanes, Sal- vador Barcelona Navarcles Canyas, Mn. Pere Mataró Figueres Ciurana y Pagès, Enrich Barcelona Barcelona Camats, Ricart Id. Sant Feliu de Guí- Costa y Avellaneda, An- xols toni Sabadell Barcelona Creus y Corominas, Teo- dor * Vilanova y Geltrú Sant Andreu de Ciervo, Joseph Barcelona Palomar Curet y Payrot, Fran- Barcelona cesch Id. Id. Casellas y Cals, Joan Id. Callicóy Vernis, Joaquim Id. Id. Casesnoves y Pastor, Jo- Id. seph Id. Agramunt Cluay Anglès, Francesch Tàrrega Barcelona Clotet y Massià, Bona- Santanyí (Ma- ventura Barcelona llorca) Camps y Mercadal, Fran- Vilanova de Meyà cesch Sant Cristòfol de (Lleida) Menorca Sarrià Casanoves y Degollada, Joan Barcelona Vilosell (Lleida) Clapers y Berenguer, Jo- Juneda Id. seph Id. Barcelona Clapers y Berenguer, Id. Casimir Id. Id. Carol y Castells, Joseph Id. Carol y'Prat, Pere Id. Id. Coll y Fort, Antoni Id. Recasens(Girona) Carreras y Artau, To- Barcelona màs Id. Id. Castellà y Suriguera, An- Arles su'l Tech toni Pons (Lleida) (Vallespir) Crespí y Moya, Joan Barcelona Barcelona Cabrinety y Navarro, Olot Tadeu Castanyeda y Valls, Id. Ayelo de Malfe- Martí Id. rit (Valencià) Culí y Verdaguer, An- toni Id. Valencià Castany, Eudalt Ripoll Barcelona Carreras y Bulbena, Joseph Rafel Barcelona Cassino Centellene/i Centelles Id. Camprodon, Joan Barcelona Campllonch y París, Eu- geni Cunill y Costa, Antoni Castro y Calpe, Antoni Castanyé y Prat, Joseph Creus y Vila, Francesch Camps y Oliva, Lluís Carreras y Candi, Fran- cesch Camós, Joan Baptista Colomer, Antoni Cunill, Bonaventura Cadellans, Francesch Cervera, Joseph Castanyer y de Cortada, Joseph Casas y Vinyas, Maria del Pilar Clavell y Planas, Narcís Capdevila, Joseph Campdepadrós y Puig, Baldomer Chaparro y Papiol, Fe- rran Casals y Prats, Ramon Creus y Esther, Manuel Casades y Gramatxes, Pelegrí Cortès y Basté, Hernàn Centre Catòlich d'Obrers, de Campmany y Capdevila, Francesch Catasús y Soler, Joseph Cabré y Gelabert, Joseph Cases, Joseph M.a Casadesús, Miquel Caballé y Goyoneche, Joan Canyelles, Ramon Cabré y Gelabert, Miquel Capella, Francesch M.a Corominas, Teodor Canaleta y Cuadras, Jo- seph Closa, Candi Canalias, Joan ( 'oli, Tomàs Corominas, Pere Carbonell y Rovira, Jo- seph Carbonell v Mnri< h, Jo- seph Centre Català, de Vilafranca del Pa- nadés Sarrià Sant Carles de la Ràpita Barcelona Id. Id. Id. Palamós Barcelona Id. Id. Id. Id. Sant Feliu de Guí- xols Mataró Barcelona Montblanch Id. Barcelona Id. Id. Id. Sant Joan de les Abadeses Barcelona Id. Id. Id. Id. * Tarragona ld. Barcelona Manresa Badalona Barcelona Calaf Barcelona Id. ld. Vilanova y Geltrú Id. Id. Cornet, Gaetà Callol y Chevalier, Rafel Casademont, Narcís Barcelona Id. Castelló d'Ampu- ries Calvet, Agustí Barcelona Crehuet, Pompeu Id. Creixell, Joaquim Id. Casajuana, Marcelí Id. Capdevila y Llambí, Ja- cinto Id. Cuadrada, Joan de la Creu Id. Corretjert y Valls, Jo- seph Id. Capdevila, Felip Id. Cirera, Joseph Vich Cases y Rubiol, Melcior Barcelona Constantí Bages, Antoni Id. Carsi y Carsi, Ignasi Id. Campanya, Manuel Id. Carreras Carbó, Manuel Id. Caritg, Carmel Id. Casas, Martí Malgrat Canibell, Eudalt Barcelona Colldeforns, Francesch Id. Calaff y Soler, Antoni Maria Id. Clavell y Planas, Joan Mataró Casanovas Ferrer, J. Barcelona Català, Joseph Ripoll Coca, Joan de la Creu Barcelona Camp de Tarragona (Lo) Tarragona Ce?iíre Nacionalista Ca- talà, de Id. Cambra Agrícola, de Vilallonga Corominas, Artur Barcelona Corominas, Frederich Id. Casas, Francesch Id. Coll Martí, Joseph Id. Corcoll Piera, Joseph Sarrià Colomé Cà, Joseph Barcelona Ciuró, Emili Id. Comerma, Antoni Id. Colomé d'Estrany, Te- resa ld. Codina y Massot, Ja- cinto Bordils (Girona) Cunill y Casas, Joseph Maria Barcelona Comas, Joan ld. Codina, Joan Id. Creus, Joseph Id. Casas y Font, Francesch Id. Carner, Jaume Id. Camps, Enrich Girona Có, Joseph M.a Barcelona Comas y Matabosch, Jo- seph Id. 39 Capsir y Martínez, Ar- tur Barcelona Calvet, Joseph Id. Comunitat de PP. Pauh Bellpuig Casanella, Joseph Barcelona Carrau, Pelegrí Id. Coll y Company, Joseph Id. Casals Tusell, Domingo Id. Creus, Jaume Id. Calvo Sicart, Ramon Id. Capdevila, Millà de la C. Id. Casibet Artigas, Antoni Id. Castelltort, Francesch Id. Cid, Joan Id. Canals Carreno, Antoni Id. Crespí, Rafel Id. Coll, Mn. Antoni Inca (Mallorca) Caldentey, Mateu Felanitx Id. Campins, Joseph Madrid Carbó, Joseph Barcelona Carlet, Compte de Id. Casanovas, Manuel Id. Crusat y Planas, Joseph Id. Cabanyes, Joaquim Mataró Castel-let, Pere Barcelona Camps, Francesch Id. Costa, Eusebi Id. Carbonell y Gras, Ar- tur Id. Cabeça, Miquel Id. Camprodon, Joan Id. Casals Maristany, Ignasi Id. Ciervo, Enrich Id. Carreras y Pujató, Fran- cesch Id. Corominas, Llorens Lleida Canaleta, Gaetà Barcelona Coll, Mateu Id. Cap al Ésser. Sr. Direc- tor de Tarrassa Cabestany, Joseph Barcelona Cardús y Pujol, Manuel Capellades Comas y Ribas, Miquel Barcelona Clapés y Trabal, Pere Id. Coronas y Valls, Ray- mond Id. Corominas y Prats, Do- mingo Id. Caldes Arús, Vicens Id. Colom, Sebastià Sant Feliu de Guíxols Cànovas, Antoni Barcelona Castelló Elías, Francesch Id. Comas, Ferran Id. Cudina Cartiles, Joseph Id. Calayud, Mn. Joan B. Id. Cabot, Benvingut Id. Compte, Rafel de Id. Coromina, Joaquim Barcelona Cardona, Ernest S. Id. Cabot, Pere Id. Cutchet, Pere Id. Cirici, Alexandre Id. Canivell, Jascinto Sevilla Casàn, Joseph Barcelona Carles, Joseph Id. Carbonell Panella, Mercè Id. Calderó Coronas, Xavier Id. Centre Catalanista del Vendrell Casanovas, Pere Barcelona Canals, Lluís Id. Carles, Domingo Id. Camprodon y Riera Ricart Id. Carreras, Joseph Id. Casanelles, Miquel Id. Coma, Joseph Id.- Costa y Pujol, Joseph Id. Cardona, Ramon Id. Cindreu Oliva, Maria Id. Casanovas, Mn. Joan Mataró Comas Rosell, Emili Id. Cot Pous, Lluís Id. Codina Güell, Jaume Barcelona Crespí, Lluís Id. Cabré, Joan Id. Cintas, Joseph Id. Casanova, Lluís de Id. Capmany, Antoni de P. Sabadell Costa, Agustí Barcelona Carreras Mas, Lluís Id. Casals Pena, Gabriel Sabadell Cabot, Ricart Barcelona Castellà, Manuel Id. Capdevila, Joaquim Id. Círcol Republicà Federal Instructiu Sabadell Cervera, Pere Barcelona Canalias Vintró, Joseph Id. Colell y Serra, Joseph Id. Cot Verdaguer, Pau Id. Claret y Asols,. Joseph Manresa Concabella, escolapi P. Joseph Mataró Cortina, Joaquim Barcelona Casas, Agapit Id. Costa Sanahuja, Joan Id. Cardona, Mn. Joseph Sabadell Cabot, Mn. Antoni Tàrrega Cortès Valls, Antoni Barcelona Casamada, Ramon Id. Centre Autonomista Mal- gratench Malgrat Casamajó y Alier, Fran- cesch Barcelona 4° Codorniu, Joseph Cava Miraíbell, Sabí Colell, Mossèn Pere Cramp, Tomàs Casanovas Vargas, Ma- nuel Casanovas y Malet, Jo- seph Correo Catalàn. (El) Cruzet, Narcís Círcol Tradicionalista, de Casi/to de Sa/is Caze de Cabot, Maria Lluisa Carol, Xavier Calonge, Joan Comas, Joseph Clot, Lluís Cots y Soldevila, Pere de Comas, Antoni, Creuheras, Agustí Comellas, Joaquim Cortejón, Mn. Clemente Constansó, Marian Chabàs, Mn. Roch Cabané, Antoni Colomer, Antoni Counson, Dr. Damians yManté, Alfons Darder, Tomàs Duran, escolapi, P. Es- piridió Deyà, Mn. Antoni Uomenge, Mn. Pere Despuig, Mn. Llorens Duran y Ordines, Joan Dagés Vinyals, Joseph Dagés Benet, Mn. Joan Domènech y Ferrer, An- selm Del pont, Juli Deulofeu y Jubal, Lluís Dou yArumí, Mn. Ferran Dachs y Carné, Mn. Jo- seph Duran y Ventosa, Ma- nuel Domènech de Canyelles, Maria I lomènech Lluch, Pere Dencausse, Pere Duran y Bori, Salvador I >ausà y Arxer, Pere Domingo j Carreras, Mi- quel Barcelona Artesa de Segre Monsó (Osca) Barcelona Id. Gijón Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. 'Id. Id. Id. Id. Id. Tampa (Estats Units) Barcelona Id. Valencià Sabadell Barcelona Francorchamps (Bèlgica) Barcelona Palma (Mallorca) Tarrassa Muro (Mallorca) Son Carrió (Id.) Palma (Id.) Manacor (Id.) Barcelona Figueres Barcelona Perpinyà Palafrugell Baget (Girona) Vich Barcelona Tarragona Sabadell Barcelona Id. Sant Feliu de Guí- xols Valls Duran y Folguera, Mo- dest Sabadell Deulofeu y Fatjó, Antoni Barcelona Damians y Vila, Adolf Id. Danès y Casabosch, Ci- vil Id. Deulofeu de Pagès, Rosa Id. Deulofeu de Fernandez, Francesch Id. Dutrem-Solanich, W. Id. Duran y Espanya, J. Id. Dau r ella y Rull, Jo- seph Id. Duran y Ventosa, Lluís Id. Durbàn, Joseph Id. Dalmau Oliveres, M. Id. Degollada, Eduart Id. Dalmau y Puig de la Bellacasa, Ignasi Id. Dolcet, Manuel Id. Dachs y Pons, Ramon Id. Duran y Mayol, Joseph Id. Danur, Antoni Tarragona Draper Fossas, Joan Arenys de Mar Dolset Lladó, Manuel Barcelona Duran y Trinxería, Joa- quim Id. Doncel, Rossend Id. Doria Gasull, Amadeu Id. Domènech, Pau Alcudia (Ma- llorca) Doncos, Eveli Barcelona Daroca Carulla, Andreu Id. Duran, Joseph Id. Duart, Francesch Tortosa Danès y Vernedas, Joan Barcelona Dolsa, Lluis Id. Delclòs, Joaquim Id. Daniel y Ramona, Emili Id. Domingo Purroy, Joan Id. Domingo Purroy, Joseph Id. Dotres y Mas, Salvador Id. Diario de Mataró Mataró Damay, Jordi Barcelona Diputació Provincial de Tarragona Domingo, Ramon Barcelona Duran Bach, Joaquim Id. Domènech, Francesch Id. Dalmau, Gaspar Id. Escat, Jaume Id. Escat, Vicens Id. Esponellà, Baró de Id. Esteva, Mn. Francesch Palma (Mallorca) Escubós, Albert Barcelona Estudis, Sr. Director de Id. Escrivà y Pagès, Guillem Id. Espona y de Nuix, An- toni de Vich 41 — Esteve y Seguí, Joseph Estadella Arno, Joseph Escalas yChamení, Fèlix Estalella, Eduart Escardívol, Valentí Estorch y Paulí, Joseph Escofet, Amadeu Escudé y Galí, Joan Bap- tista Estany y Martí, Martí Estrany, Geroni Escala y Canalías, Joan Esteve-Llach, Joan Espart, Benet Escudé y Galí, Ignasi Egea y Gaudí, Rosa Espadalí y Culí, Ramon Esteva, Felip Elías, Feliu Estrany y Lacerna, Ce- lestí Estapé y Millet, Joan Esplugas, caputxí, P. Mi- quel de Esteva, Mn. Sebastià Escaler, Arcadi Esteve, Baldomer Escayola, Enrich Estrada, Joseph Esquerra, Lluís Elías, Ignasi de Espinós, Francesch Espinós, Joseph Esclasans, Ramon Escoda, Francesch de P. Esteve, Candi Estalella y Trilla, Ramon Espel y Casals, Mossèn Joseph Estanyol y Colom, Jo- seph Fortuny, Carles de Francisco y Maymó, Car- les Font y Sagué, Mossèn Norbert Feliu y Taules, Joseph Maria Falp y Plana, Joseph Feliu, Sebastià Ferrà, Bartomeu Ferrés, Francesch Fàbregas y Rovira, Jo- seph Freginals, Cristòfol Font y Morer, Joseph Manresa Frigola y Prat, Lluís Cassà de la Selva Lleida (Girona) Barcelona Fàbregas, Lluís Barcelona Sta. Coloma de Freixes, Mn. Macià Andratx (Ma- Queralt (Segarra) llorca) Sant Boy de Llo- Ferré, Andreu Artà Id. bregat Fuster, Mn. Claudi Palma Id. Barcelona Font, Mn. Bartomeu Id. Id. Vilanova y Geltrú Font y Martorell, Sebasti Fluxà Alemany, Mossèn à Id. Id. Tarrassa Francesch Id. Id. Barcelona Ferrer y Masgrans, Id. Agustí Santiago dí : Cuba Id. Figueras y Sagues, Jaume Barcelona Id. Fuster y Biel, Pere Vilanova y Geltrú Id. Freixas, Joan Barcelona Tarrassa Fonolleda Guardiola, Barcelona Jaume Id. Id. Farando de Saint- Ger- Id. main, Lluís Id. Id. Forn Bellet, Ramon Girona Fomento del Trabajv Vilanova y Geltrú Id. Ferran, Pere Barcelona Masnou Fatjó y Vila, Joseph Vich ' Farnés, Sebastià Barcelona Sarrià Freixa y Argemí, Alfons Tarrassa Palma (Mallorca) Ferrer y Dalmau, Eugeni Barcelona Barcelona Fusté y Ramon, Rafel Vendrell Id. Font, Gaspar Barcelona Id. Folch, Jaume Id. Id. Farrés Fargas, Ramon Vich Id. Ferré Puig, Joseph Barcelona Id. Franquesa Barceló, Joa- Id. quim Girona Id. Freixas Martorell, Joa- Id. quim Valls Id. Fonts d'Aluart, Joseph Barcelona Id. Farnès y Vinyeta, Pere Id. Tarrassa Figueras y Sagues, Joan Id. Fontova, Tomàs Id. Navàs (Berga) Fiol y Rafart, Juli Id. Folch y Font, August Id. Barcelona Font, Alexandre Id. Id. Fàbregas Planas, Joseph Santa Colo Farnés ma de Id. Farré, Ramon Barcelona Font de Rubinat, Pau Reus Id. Feliu, Antoni Barcelona Fatjó, Santiago Id. Id. Final Vidal, Víctor Id. Id. Fages y Vila, Fèlix Id. Palma (Mallorca) Fortuny y Ferrer,Ramón Vilanova y Geltrú Id. Fontdevila d'Abadal Barcelona Mercè Barcelona Flos y Calcat, Franc. h Id. Id. Fort y Romeu, Joan Id. Id. Fontbernat Verdaguer, E. Id. Id. Fumanya y Cases, Carles Id. \ 42 — Font de Pi, Carme Font, Mn. Esteve Ferrando y Obrador Bar- tomeu Fulló y Fàbregas, Fran- cesch Ferrando, Francesch Fontanillas y Gassull, Eduart Forçades y Palau, Ramon Folguera y Duran, Ma- nuel Feliu y Feu, Jaume Font y Reig, x^ugust Farriols Anglada, Agustí Fernandez y Deuloféu, Josepha Fuster y Domingo, Narcís Frias y Roig, Eugeni Fiol y Martí, Baltasar Figueras y Arenys, An- toni Forés y Olivé, Lluís Forns, Antoni Figa y Oliu, Joseph Foment de la Sardana Fàbregas y Mas, Pau Ferrer y Gisbert, Enrich Forcadas, Mn. Antoni Ferran, Mn. Salvador Faus y Condomines, Jo- seph Fargas, Miquel A. Fages, Carles Fages, Joseph M.a Fages, Ignasi Farràsy Bertran, Joaquim Fiol y Martí, Antoni Font, Manuel Fontana Almeda, Pere Faqués Quer, Marian Fàbrega y Cortès, Magí Franquesa y Gomis, Jo- seph Figuerola y Anglada, Lluís Figueras y Farnés, Pau Font y Torralbas, Frede- rich Font y Torralbas, Rafel Florenza Martí, Joan Ferrà, Miquel R. Ferrer Esteve, Ramon Farré Escofet, Emili Barcelona Vendrell Barcelona Id. Id. Id. Id. Sabadell Barcelona ld. Id. Id. Id. La Llacuna (Pa- nadés) Barcelona Id. Valls Barcelona Palamós (Em- pordà) Barcelona Id. Id. Id. Olesa de Montse- rrat Guissona Barcelona Figueres Id. Castelló d'Ampu- rias Barcelona Id. Tarragona Barcelona Lleida Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Palma (Mallorca) Barcelona Id. Ferrés, Xavier Barcelona Furnells, Ramon Id. Fuster, Concepció Tarragona Fuentes, Enrich de Barcelona Feliu Cornellà, Salvador Id. Freixa y Batlle, Domingo Reus Foment Autonomista Ca- talà Barcelona Fontbona, Joseph Id. Faura, Albert Id. F'errer y Vallès, David Id. Font de Boter, Miquel Id. Ferrer y Maristany Frc.h Id. Figuerola y Recassens, Lluís Tarragona Folch, Carles Barcelona Fontana Almeda, Albert Id. Faura, Antoni Id. Font, Mn. Bernadí Inca (Mallorca) Franquesa, Ramon Barcelona Farguell, Manuel Id. Farguell, Joaquim Id. Figuerola y Bernadà, M. Id. Ferrer Solervicens, Joan Id. Feliu, Joseph M.a Id. Faus Condomines, An- toni Guissona Fort Vilafranca, Joseph Borjes d'Urgell Franch, Joan Barcelona Ferrer y Ferrer, Antoni Id. Farràn, Joseph Id. Fargas, Baltasar Id. Faus Condomines, Joan Lleida Ferrerons, David Barcelona Font y Cots, Francesch de Id. Falguera Sivilla, Antoni de Id. Faut, Miquel dels Sants Alexart (Tarra- gona) Fargas, Mn. Joan Barcelona Freixa y Argemí, Joseph Tarrassa Flaquers, Pere M.a Barcelona Font, Salvador 1 Font y Baixes, Mn. Nar- cís Vilanova y Geltrú Feliu Reventós, Joseph Barcelona Fochs Banquells, Ramir Id. Farell y Rius, Jaume Id. Frigola Mir, Francesch Id. Font, Eudalt Id. Font y Laporta, Antoni Id. Ferrer, Francesch Sant Sadurní de Noya Font y de Vinals, Joa- quim de Barcelona Font, Joaquim Girona Frexas Aulet, Benet Barcelona Frexas Parés, Benet ld. 43 l'ornés Parés, Joseph Fuster, Joseph Fàbregas, Francesch Forn, Pere Font Marquès, Joan Forns, Joan Foment Regionalista Fortuny, Mn. Antoni Foment de Cultura y Ad- ministració Freixa, Francesch Figuerola, Ramon Font, Emili Figuerola Ferreti, Pau Franco y Noguera, Pere Font Castells, Marcelí Font, Joaquim Forcada, Claudi Fàbregas y Fontrodona, Joan Font y Sala, Pere Figueras Lluch, Jaume Folch y Torres, Manuel Ferrer, Salvador Franquesa, Francesch Frau y Vey, Mossèn Jordi Figueras, Xavier Figueras, Joseph Girona y Llavoré, Joseph Guanyabens, Emili Gibeit, Agustí M.a Garau, Mossèn Mateu Gili, Pere Joseph Givanel y Mas, Joan Garrell, Diego Garriga, Mossèn Ramon Galí, Joan Baptista García Girona, Mossèn Joaquim Guasch, Frederich Girona, Pere Joan Gifreda, Antoni Gelambí, Wenceslau Gayà y Bauzà, Mossèn Miquel Garau y Socías, Antoni Guasp, Joan Garau, Mossèn Joan Galmés, Mossèn Salvador Grau y Gosa, Felip Genis y Aguilar, Martí Gudiol y Cunill, Mossèn Joseph Guardiola y Roig, Jaume Guitart Santasusagna, Mossèn Joseph Gorchs Esteve, Ceferí Garganta, Joseph M.a Girona Gelada, Geroni Olot Barcelona Genis, Salvador Barcelona Id. Gras Esteva, Rafel Lleida Id. Gibert y Escudé, Mau- Id. rici Tarrassa Id. Garriga Boixader, Mos- Berga sèn Àngel Sardanyola Madrid Guardia, escolapi, P. Llo- rens Mataró Cardona Galceran, Francesch Arbeca Barcelona Guarro y Cases, Lluís Barcelona Id. Galí Lalande, Ricart Id. Id. Gazeta Montanyesa Vich Id. Gent Nova. Centre Cata- Id. lanista de ISadalona Id. Guarro y Cases, Maria Barcelona Sarrià Goula y Plandiura, Ra- Barcelona mon Garriga y Torrents, Sal- Id. Id. vador M.;l Id. Id. Garriga y Torrents, An- Id. toni Id. Id. Goig, Ranrón Id. Id. Gras, Miquel Id. Id. Gavaldà y Escoda, An- Palma (Mallorca) toni Id. Barcelona Garriga, Francesch Id. Id. Gay de Montellà, Rafel Id. Id. Güell y Grau, Juli Id. Id. Gispert y Serra, Frede- Tarragona rich M. de Girona Palma (Mallorca) Girona y Llagostera, Da- Id. niel Barcelona Barcelona Gausa y Pujol, Pere Id. Id. Guitart, Ignasi Id. Id. Gòngora, Joseph Camprodon Tarrassa Galí, Victorià Barcelona Galí, Narcís Id. Saragossa Gonzalez Balaguer, Do- Barcelona mingo Id. Id. Gallissà y Codina, Jo- Id. seph M.a Id. Id. Gubern, Jaume Id. Giró, Fidel Id. Palma (Mallorca) Gómez y Miranda, Fe- Id. rran Valencià Id. Guarro y Tarragó, Agustí Barcelona Id. Gorina y Parasols, Joa- Id. quim Id. Barcelona Golorons, Eugeni Id. Vich Graupera, Joan Gibert, Vda. de Pi, El- Id. Id. vira Id. Vilassar de Mar Gaya, Manuel Lleida Grau, Ferran Barcelona Manresa Grau y Mauri, Pere Id. Barcelona Golorons, Carles Id. Olot Grau, Francesch Id. 44 Giménez Fayo, Joseph Grau, Ramon Lleida Maria Valencià Gili, Serafí Barcelona Grau y Blanch, Joseph Garriga, Pere Id. Maria Barcelona Girbau y Homet, Joseph Id. Grandia y Soler, Mossèn Grau y Sàbat, Joseph Id. Marian Barcelona Grau y Sàbat, Ramon Id. Gumà y Carreras, Frc.h Id. Girbal y Balansó, Vicens Id. Galceran, Gustau Vilanova y Geltrú «Grau, Estapé y Millet» Id. Guasch y Ribera, Joa- Galvany y Parde, Joseph Id. quim M.a Barcelona Gallart, Francesch Id. Güell, Joseph Id. Gonzales, Manuel Id. Guasch y Miró, Joan Id. Galí, Alexandre Id. Grau y Gaig, Joseph Id. Guasch y Fortuny, An- Griera y Cruz, Pau Sabadell toni Id. Gallach y Torres, Joseph Barcelona Gironella, Enrich Id. Gual, Artur Id. Gallifa, Manuel Id. Gil y Ramonet, Enrich Id. Gasser Saguí, Ulrich Id. Gil y Ramonet, Remigi Id. Gamundi, N. Id. Gual, Joaquim. Id. Güell y Clapés, Ramon Id. Granados, Lluís Id. Güell y Clapés, Petre Id. Galilea y Aguiló, Delmir Id. García, Carles Id. Gorgas y Gorgas, Miquel Id. García y Mas, Carles Id. Galera y Cuyàs, Franc. h Id. Grinyó y Pinyol, Joan Lleida García, Francesch Id. Galobart Duran, Joan Barcelona Goberna y Mullerat, Jo- Giral, Mn. Antoni Id. seph Santa Coloma de Queralt (Segarra) Goday, Joseph Geronés y Vilardell, Jo- Id. Garriga, Mn. Marcelí Olesa de Montse- seph Id. rrat Godayol, Mn. Ramon Id. Garriga, Mn. Joseph Id. Garriga Maestanza, B. Id. Graner y Arrufí, Lluís Barcelona Gaza, Alfret Id. Galí y Figueras, Miquel Tarrassa Gorch y Monrós, Enrich Id. Gual, Adrià Sarrià Gasoliva, Cecili Id. Guasch, Robert Tarragona GrifuesyRafecas, Antoni Vilanova y Geltrú Gaudí, Francesch Barcelona Galard, Joseph Barcelona Gaudí y Cornet, Antoni Id. Grau Solé, Joseph Id. Grau March, Fortunat Id. Guileras Villarreal, Jo- Gol, Mossèn Pere Id. seph Id. Gramon y Puig, Ramon Balaguer Gabardos y Gatell, Pau Id. Gay de Montellà, Octavi Barcelona Guartmoner, Joseph Id. Goimbault, Emili Id. Gabarró, Antoni Id. Gurt Pujol, Eduart Id. Guinuso Català, Manuel Id. ( rudiol Cunill, Ramon Vich Gou y Estruch, Ferran Id. Gorchs y Solallonch, Gaspar, Miquel Id. Mercè Barcelona Grau, Joan Id. Gorchs y Solallonch, En- Gou, Joseph Id. riqueta Id. Gispert Casellas, Mossèn Gaspar y Palanca, Miquel Id. Lluís Id. ( iual, escolapi, P. Agustí Mataró Gambau, Bonaventura Sant Pol de Mar Gasch Turell, Manuel Barcelona Griera Cruz, March Sabadell García Crusó, Melcior Id. Girona y Soler, Joseph Barcelona Golis, Mn. Eudalt Campdevànol Gelabert Cuyàs, Joaquim Id. Gibert, Francesch Barcelona Gelabert Solà, Joseph Guasch y Montrado, Ma- Maria Id. nuel Tarragona Gómez y Perceló, Joa- Gabriel Gatell, Pau Id. quim Id. Gràcil Fernandez, Mar- Gitart Basangé, Joseph Id. celí Barcelona Graupere y Puig, Pau Vilassar de Mar - 45 — Gatvillaró, Joan Güell, Antoni García, Llorens Guiteras, Eusebi Gonzalez Urtebise, Eduart Gonçalvez Vianna, Ani- cet R. Ginart, Mn. Sebastià Genis y Horta, Emili Homs y Ginesta, Mn. Lluís Hospital, Mossèn Pere Humet, Joseph Homar y Salom, Antoni Horta, Joaquim Huguet y Campanya, Pere Heras, Ponci Hita y Morros, Felip de Herm, Joaquim Heuros, Marian Hochher, Walter Homar, Mn. Jaume Barcelona Id. Artà (Mallorca) Barcelona Id. Lisboa Barcelona Id. Id. Id. Tarrassa Alaró (Mallorca) Barcelona Hortel, Frederich Iglesias y Guixard, Joseph Illa y Casany, Lluís Isart, Xavier Isart Moragas, Francesch Iglesias, Fèlix Iglesias, Ignasi Iglesias, Joaquim M.a Iglesias, Alfons Institut O/o// d'Ar/s y Ciències Isern y Hombravella, Jaume Insenser, Antoni Janer, Ignasi de Jover, Lluís Jové y Vergés, Fèlix Junyer y Ribera, Joan Juanola y Camalat, Joan Jujol y Gibert, Joseph M. Julià y Sust, Pere Joventut, periòdich ca- talanista Jeremías, Mn. Joseph Juncà, Remigi Jansà y Quintana, Tomàs Jurnet y To, Jaume Jaume Roldós, J. Jardí, Ramon Julià y Escuder, Salvador Juan Ginart, Mn. Joan Joventut Car/is/a de Sarrià Barcelona Id. Id. Id. Id. Montuirí (Ma- llorca) Barcelona Maldà (Lleida) Vich Barcelona Tarragona Barcelona Id. Santa Coloma de Farnés Barcelona Olot Hospitalet Vilafranca del Pa- nadés Barcelona Id. Id. Figueres Palafrugell Barcelona Vilassar de Mar Barcelona Rubí Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Artà (Mallorca) Barcelona Julià, Manuel Julià, Mn. Ramon Julià, Joseph Julià, Jaume Jou y Olió, Llorens Jordà, Carles Jordà Sastre, Joaquim Julià Vilardell, Mateu Jaques, Eugeni Juan y Ginart, Miquel Joventut Autonomista de Jam, Pere Johera y Martí, Emili Junyer, Joan Junoy, Emili Junferrer, Joan Jofre, Joseph Jardí, Joseph M.a Julià, Francesch de P. Jolis Pons, Agustí Jover, Bonaventura Jové y Vergés, Antoni Jaumandreu, Adolf Jaumandreu, Francesch Junyent, Miquel Jorba y Romanyà, Emili Karr, Carme Koch, Joaquim Kirchner, Prudenci Kirchner, Eduart Llimona, Joan Llimona, Joseph Lladó y Fàbregas, Lluís Liíían y Heredia, Nar- ciso José de Llompart, Mn. Pere Jo- seph Llobera, Mn. Martí Llabrés, Mn. Antoni Lluch, Bartomeu Llongueras, Joan Lladó, Alexandre Llobera, Mn. Guillem Lliga Regionalis/a, de Llopis, Manuel Laporta Mercader, Ja- cintó Lluch Anfruns, Gabriel Llombart, Mn. Joan Lalainero, Anselm López Ventura, Antoni Lo Gerones, Sr. Director de Lloret y Ordeix, Pere Llobet, Joseph M.a Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Valls Barcelona Id. Capdepera (Ma- llorca) Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. v Girona Barcelona Id. Id. Barcelona Camprodon Barcelona Id. Id. Id. Tàrrega Madrid Palma (Mallorca) Id. Binisalem (Ma- llorca) Tarrassa Id. Palma (Mallorca) Fornalutx (Ma- llorca) Sabadell Barcelona Id. Id. Id. Monsó (Osca) Barcelona Girona Tarragona Tàrrega 46 - Linares, Agustí Linares Delhom,Joan Lliga Regional, de Lliga Catalanista de Lliga Nacionalista Cata- lana de Llibertat. Periòdich Llorens y Caubet, Joan Lladó y Vilaseca, Joan Lorés y Domech, joseph Mana Llagostera, Lluís Lluch, Mn. Joseph M.a Llebaría, Joseph M.a Llobet, Joseph M.a é Llobera y Tost, Jaume López y Pàmies, Fran- cesch Llopart, Joan Lafont y Maríinez, Joa- quim Llatas y Agustí, Emili Llurens, Màrius Llardén Baratau, Enrich Llisas, Manuel Lloret y Sala, Mn. Marian Llorens y Carreras, Sara Llopis, Baldomer Lorés Domech, Jaume Lorés Domech, Franc.h López y Picó, Joseph Maria Lamothe de Grignon, Joan Lleonart Huguet, Joseph Lassaleta, Manuel Llussà Isamat, Joan Llorens Clariana, Antoni Llubí y Rissech, Joaquim Llopart, Joaquim Linares Delhom, Marian Llopis y Bofill, Joan Llorens, Joan Llobet, Ramon Lassaletta, Joseph Llorens y Galàn, Joseph Llugany Serra, Francesch Llugany Serra, Joseph Luque, Enrich del Llussà y Ventura, Joseph Llussà y Isamet, Encar- nació Lledó, Roch Lliga Popular Catala- nista Uuberas y Valls, Joseph Maria Barcelona Palafrugell Manresa Tàrrega París Mataró Barcelona íd. Id. Id. Tarragona Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Pineda Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Palafrugell Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. < lastellar del Va- lies Sant Pol de Mar Llobet Carbonell, Miquel Barcelona Lluch Martí, Joseph Id. Llongueras, Jaume Id. Lluhí y Rissech, Joan Id. Leonffie, Amadeu Id. Llovet y Saun, Joan Id. Lleó Morera, Albert Id. Lluveras, Manuel Id. Lladó, Manuel Id. Lacambra, Joseph Id. Losada, Enrich Id. Llorens, Francesch Id. Llibre, Francesch Id. Lutran, Doctor Perpinyà Massó y Torrents, Jaume Barcelona Montoliu, Cebrià de Id. Malagelada, Marian Sort (Lleida) Matheu, Francesch Barcelona Miquel y Pardo, Antoni Id. Moragas, Geroni.de Id. Marquès, Joan Palma (Mallorca) Miralles, Mossèn Joseph Id. Molines, Mn. Bartomeu Id. Maura y Montaner, Ga- briel Id. Massot, Mn. Melcior Id. Molina, Eugeni Id. Monlau, Joseph Id. Morell y Bellet, Faust Id. Morell y Bellet, Baltasar Id. Massanet, Mossèn Anto- ni Maria Id. Molines y Amen gual, Joan Campos llorca) (Ma- Moragas, Fidel Valls Montaner, Sebastià Barcelona Mateu, Mn. Bernadí Manacor llorca) (Ma- Millàs, J. Barcelona Massó Ventós, Joseph Id. Marco, escolapi, P. Sal- vador Tarrassa Martínez, Emili Lloret de Mar Miquel y Planas, Ramon Barcelona Moragas, Vicens de Id. Mi llet, Pere A. Id. Moragas y de Balle, Jo- seph de Id. Matheu y Sugranyes, Francesch Id. Mercader y Marina, Pau Id. Morev, Mossèn Joan M anacor ilorca) Ma- Mora, Mossèn Francesch Sta.Margal idald. Mestre y Huguet, Miquel Manacor (Id.) Morey y Gelabert, Llo- rens Manacor (Id.) 47 Marquès y Frontera, Joan Massanet y Beltran, Fran- cesch de P. Molinas, Sebastià Muntaner, Mn. Gabriel Montserrat y Grau, Joan Mestre y Mitjans, Jo- seph Martí, Lluís Magraner, Mossèn Pere Sóller (Mallorca) Palma (Id.) Senselles (Id.) Palma (Id.) Saragossa Santiago de Cuba Palma (Mallorca) Antoni Orient (Id.) Mestres, Antoni Palma (Id.) Muntaner, Mn. Agustí Santanyí (Id.) Montaner, Miquel Id. Mitjans, Joan Barcelona Molins de Sentmanat, Carles Id. Mer Güell, Manuel Id. Manyach, Pere Id. Montllor Rodó, Joan Id. Macià, Mn. Marian de Vilafant (Em pordà) Mundó Freixas, Manuel Barcelona Massot, Joseph Sant Julià de Vi latorta Manaut Taberner, Pere Barcelona Miró y Borràs, Olaguer Manresa Mas y Roig, Martí Barcelona Murtra, Claudi Id. Martorell, Francesch Id. Morera y Galícia, Magí Lleida Míos y Codina, Pere Id. Martínez y Serinyà, Ar- nau Barcelona Monmany, Francesch Id. Martí y Sàbat, Joseph Id. Martorell Terrats, Ge- roni Id. Mont sal vatje Fossas, Francesch Girona Martínez y Roig, Jo- seph Barcelona Martínez y Roig, Isidro Id. Molins, Francesch de P. Id. Magí y Camps, Mossèn Francesch Lloret de Mar Marquès, Francesch Sant Boy de Llo bregat Maluquer y Ansizu, An- toni Barcelona Marsans y Solà, Lluis Id. Miret y Sans, Joaquim Id. Martí, Alfons Id. Morató, Joan B. Id. Moliné y Brases, Ernest Id. Mercè, Ferran Id. Mir Fulla, Camil Id. Martí de Mir, Antonina Id. Montserrat y Cuadrado, Joseph Moll, Joseph Mayol Aymerich, Antoni Martí y Ballés, Oriol Mumbrú Ferran, Joseph Monegal, Trinitat Manjé, August Mallofré, Mn. Heribert Mestres, Mossèn Manuel Miró, Bonaventura Millet y Millet, Salvador Martí y Amat, Joseph Mitjans y Borés, Lluís Mercader y de Borràs, Francesch de Martí y Cabot, Jaume Mones y Costa, Llorens Millet y Pagès, Joan Mora, Artur Martí y Julià, Domingo Matas Picanyol, Joseph Mir y Gramunt, Alfons Molins, Joan Mestres y Folguera, Jaume Mas, Jacinto Magraner, Nicolau Millet y Pagès, Joseph Moragas y Barret, Fran- cesch Martí y Pujol, Francesch Mas, Artur Montoliu, Joseph de Mas Bagà, Joan Marquina, Rafel Millet y Pagès, Fran- cesch Montserrat, ligoria, P. Bartomeu Muntaner y Ordines, Francesch Maspons y Anglasell, Francesch de P. Mestres, Joseph Morera y Mestre, Joseph Mir y Ràfols, Pere Martín, Avelí Món y Bascos, Joan Masramón y Vilalta, Jo- seph Maria Mitjans y Nadal, Joseph Maria Magraner y Ripoll, Cris- tòfol Morera, Joan Valls Barcelona Id. Id. Sarrià Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Badalona Barcelona Id. Badalona Id. Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Agramunt Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Palma (Mallorca) Id. Barcelona Vilallonga (Camp de Tarragona) Igualada Sant Sadurní de Noya Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. 48 Monteys y Serra, Manuel Marsà y Bragado, Ferran .Marcs y Oriol, Pere March, I. de Loyola Mata, Lambert Mirats, escolapi, P. An- toni Martorell y Panyelles, Antoni Mas y Jornet, Claudi Mares y Cervera, An- dreu Munné y Serramí, Joan Margarity Calvet, Arnau Masalias, Agustí Malagelada y Bremón, Marian Martí y Fornagueras, Joa- quim Millet y Pagès, Lluís Munné, Joaquim Mestre y de Paz, Rosa Morelló, Joaquim Masifern, Ramon Manyé y Jané, Antoni Mitjans v Llampallas, Pau Maluquer, Manuel Montoriol y Ramon, Mn. Joseph Melich y Gisbert, Carles Miquel y Planas, Joseph Martorell, Bernardí Mestre y Noé, Francesch M assot y Balagué, Jo- seph Maria Moix, Rafel Mas, Francesch Mir y Comas, Raül M.a Monmany y Pérez, Joseph Monmany y Pérez, Artur Martí y Riber, Marian Molas y Ricart, Joseph Montaner, Frederich Massip yGumà Joseph A. Martí y Bofarull, Bernàbé Mussolas, Antoni Morera, Emili Moya, Salvador Miralbell y Carreras, En- rirli Miralbell y Centena, Joa- quim Barcelona Tarrassa Barcelona Id. Id. Tarrassa Vilafranca del Panadés Mediona (Pana- dés) Port de la Selva Barcelona Id. Id. Sant Sadurní de Noya Vilassar de Mar Barcelona Id. Id. Id. Masnou Barcelona Id. Id. Esparraguera Barcelona Id. Id. Tortosa Barcelona Id. Id. Id. Montblanch Id. Barcelona Id. Id. Id. Tarragona Id. Id. Id. Barcelona Id. Mora, Fran- y Mullerats, Maspons y Camarasa, Jaume Miró, Joan Monjo y Segura, Rafel Meià, Eduart Miquel y Castells, Joseph Miret Nadal, Mn. Joseph Mussons, Antoni Mascaró Isern, Joseph Moragas y Gracia, Ma- nuel Mercader y Sacanella, Eduart Matheu y cesch Munguet Marian Moner y Canut, Joseph de Martínez, Miquel Mussons y Mallofré, Gal Morera Bosch, Joseph Malagarriga, Francesch Mercadé, Domingo Mallafré, Pere Matamala, Llorens Maní, Carles Masó y Golferichs, Rafel Martínez Cuní, Joan Mollerat, Joseph Macià, Joseph M.a de Manresa, caputxí, P. Ru- pert de Mares, Pere Ricart Morell, Lluís Mor agrega Cosidó, Agustí Mas, Mn. Ignocenci Mas, Mn. Francesch Maluquer y Viladot, Joan Muntanyola y Piera, Francesch Muntanyola y Piera, Jo- seph Maristany y Colomer, Fè- lix Montua Imbert, Joseph Mayol y Mir, Amadeu Martínez, Joseph Mitjans y Nadal, Juli Mestanza, Mateu Mas y Casanovas, Joseph Mercadé Serra, Magí Marrttgat, Joseph Oriol Montserrat Martí, Ciril Barcelona Sant Feliu de Llo- bregat Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Igualada Barcelona Sitges Barcelona Ripoll Barcelona Id. Tarragona Barcelona Id. Id. Id. Cambrils Barcelona Sarrià Barcelona Id. Id. Solsona Sant Joan (Ma- llorca) Barcelona Id. Id. [d. Id. Borjes del Camp Barcelona Id. Id. Id. ( ruissona Sant Sadurní de Noya Barcelona 49 Montserrat, Mn. Fran- Maspons, Mn. Antoni Barcelona cesch Felanitx (Mallor- Montllor, Joan Sabadell ca) Mir y Matas, Pius Barcelona Melis, Gabriel Capdepera (Id.) Monguet, Baldomer Id. Mas, Mn. Andreu Lluchmajor (Id.) Mateu, Magí Id. Munar, Mn. Joan Llorito ' (Id.) Molas, Joan Id. Maluquer, Joseph M.a Barcelona Mateu, Joan Id. Mateu Sola, Manuel Igualada Moncerdà Vidal, Dolors Id. Muns, Francesch Barcelona Moncerdà Vidal, Enrich Id. Mas y Torroja, Joseph Id. Millet, Jaume Id. Moncunill, Rossend Id. Morató,- Joseph Id. Montanyola, Pere Id. Masó y Escubós, Joseph Montanyà, Joan Id. Maria Id. Mas Colominas, Joseph Id. Miquel, Francesch de Id. Martí y Costa, Francesch Id. Martí, Antoni Id. Martínez Gras, Ramon Id. Martí, Marian Id. Martí y Calvell, Jaume Id. Monegal y Nogués, Ra- Montané y Comas, Joan B. Id. mon Id. Mas Gonzàlez, Miquel Id Monegal y Prat, Esteve Id. Munoz, Fèlix Id. March Anglada, Joan Id. Molla, Gaudenci Id. Miquel, Pere Id. Marsal y Clavo, Joan Id. Maragall, Joan Id. Mercè, Joan Id. Noguera, Pascual Id. Massaguer y Riera, Lluís Id. Noguera y Salavert, Ani- Mussons Mallofré, Joan Id. cet Id. Mayoral, Tomàs Id. Nadal y Guasp, Joan Palma (Mallorca) Martí Fuster, Joan Id. Nadal, Jacinto Id. Mestres y Llorens, Joseph Id. Nualart, Ramon Tarrassa Manen Masana, Franc. h Id. Navarro, Mn. Antoni Montclar (Lleida) Montoliu, Manuel de Id. Noguera, Albert Barcelona Miret, Manuel Id. Niell Pascual, Mn. Joan S.Juan (Mallorca) Masó y Sans, Lluís Id. Nadal, Lluís B. Vich Morli y Mestre, Jacinto Id. Nonell, Joan Barcelona Mas y Ramis, Domingo Id. Nogués y García, Gabriel Id. Mérida y Cruells, Antich Id. Navarro y Grau, Agustí Id. Maspons, Joseph Id. Noguera, Joseph Manresa Mateu, Miquel Id. Nicolau, Lluís Barcelona Maynés, Enrich Id. Nabot y Tomàs, Fran- Mallol Saurí, Francesch Id. cesch Id. Monteys, Jaume Id. Nonell y Saures, Jaume Id. Martí Ribé, Joseph Id. Nubiola, Pere Id. Mestre y Mora, Joan Id. Nogueras y Oller, Rafel Id. Moncunill, Isidre Id. Noguera y Casabosch, Mas, Antoni Id. Ramon Id. Mesquida, Gabriel Id. Noguera, Mn. Valentí Manresa Marinyó Ricart, G. Id. Nel-lo y Chacón, Fran- Miracle Frederich, J. Id. cesch Tarragona Mitjà, Joseph M.a Id. Nadal, Joaquim M. de Barcelona Mitjà, Joan Id. Nieto, Cessar Id. Marfà y Clivillés, Narcís Mataró Noguer y Cornet, Ramon Id. Masó y Golferichs, Carles Barcelona Noguera, Joaquim Id. Montserrat, Joseph M.a Id. Nicolau, Joaquim Id. Monmany, Joseph Id. Nadal Noguera, Joseph Miquel Caballer, Lluís Id. Maria Id. Martí, Antoni de Id. Nolla, Joseph Id. Mestres, Rafel Id. Nadal Gruart, Manuel Id. Mostany, Tomàs Id. Novellas y Roig, Antoni Id. Manel Pau, Francesch Id. Nogués, Ramon Id. — 5° — Nogués, Pau Barcelona Noelle, Pere Id. Nausa Fernando, Joseph Id. Novellas y Roig, Fran- cesch Id. Nunell, Maria Id. Noguera, Feliu Id. Nadal, Antoni Id. Noguera y Vila, Lluís Id. Navas, Comte de les Madrid ( Hiver y Belvey, Jaume Barcelona Oliver, Miquel S. Id. Oller, Baró de Id. Oliver, Mn. Joseph Palma (Mallorca) Oliart, Llorens Tarrassa Oliver, escolapi, P. Rafel Barcelona Obrador, Mateu Palma (Mallorca) Obrador, Ramon Id. Orlandis, Joan Id. Oliver Deyà, Mn. Ber- nat Sóller (Mallorca) Oliver, Mn. Mateu Campos (Id.) O'Callaghan, Joan Porreres (Id.) Oliva y Toda, Cosme Tarragona Oliu Cubias, Leopold Sant Feliu de Guí- xols Olivar, Jordi Barcelona Oliva y Milà, Mn. Joan Vilanova y Geltrú Oliver, Frederich Sabadell Orfeó Català Barcelona Olivé y Guitart, Miquel Id. Orriols, Joseph Id. Oliver y Rodés, Benet Id. Olivella y Almirall, Joan Vilafranca del Pa- nadés Olives y Simó, Francesch Barcelona Oliva y Soler, Ignasi Id. Otset y Vall, Joan Id. Oliva, Víctor Vilanova y Geltrú Oller y Rabasa, Joan Barcelona Ortiz y Solsona, Delfí Balaguer Oriola Cortada, Antoni Barcelona Oriola Cortada, Alfons Id. Ortínez y Gili, Joseph Id. Orfeó Tarragoní Tarragona ( >mar y llanera, Claudi Barcelona Oriol de Coll, Maria Id. Oliver y Lladó, Cosme Campos (Mallor- ca) Obrador y Billón, Bernat Palma (Id.) Olivé, Mossèn Sebastià Palma (Id.) Oliver y Vilanova, Lluís Barcelona Orriol y Serret, Ramon Id. ( >rtiz de Zàrate, Enrich Id. Oller y Cortinas, Fran- cesch Id. ( Hiver, Salvador Sant Sadurní de Noya Oriola, Joaquim de Barcelona Ortoll, Bartomeu Id. Olivé y Ros, Mateu Id. Olivella, Mn. Albert Id. Olives, Francesch Id. Oriola y Cortada, Lluís Id. Pijoan, Joseph Id. Pomes, Benet de Id. Prat Maignon, Joseph LI. Sarrià Puig y Sais, Hermene- gild Barcelona Pella y Forgas, Joseph Id. Par, Alfons Id. Parera, Mossèn Miquel Palma (Mallorca) Planas, Antoni Id. Planes, Joseph Id. Pol, Antoni Id. Piera Tassias, Joseph Barcelona Puig y Bosch, Ramon Id. Pou y Batlle, Mn.* Joseph Maria Girona Puget, Jacinto Barcelona Pons y Munner, Do- mingo Malgrat Pidelaserra, Francesch Tarrassa Pedrós, Miquel Montclar (Lleida) Pareja Novelles, Gaetà Barcelona Perelló, Eduart Id. Peris, Ignasi Id. Piera Solanas, Salvador Id. Pons, Alexandre M.a Id. Pous y Pagès, J. Id. Pedret, Joan Id. Payàs, Ignasi Id. Pla y Deniel, Narcís Id. Prats, Joseph Tàrrega Piera, escolapi, P. Ramon Barcelona Pascual, Lluís Id. Pou, Benet Palma (Mallorca) Pinto y Pericàs, Jaume Id. (Id.) / Perelló, Mn. ]oan Lluch (Id.) Perelada, Comte de Palma (Id.) Puigcerver, Guillem Id. (Id.) Pastor Castanyer, Mos- sèn Joseph Sóller (Id.) Puigcerver, Mn. Agustí Llorito (Id.) Pont, Mn. Antonijoseph Manacor (Id.) Payeras y Bonafé, Mos- sèn Joan Palma (Id.) Palmer, Mn. Arnau Id. (Id.) Pascual Ferrer, Mn. Jau- me Alaró (Id.) Pascual, lu Barcelona Pirozzini Martí, Carles Id. Pibernat, Mn. Salvador Padalona Pintó y Cascs, Mn. Joan Tàrrega Parcs y Moret, Kduart Barcelona Pitxot de Gay, Maria Pans 5i Puig Fontbernat, Joseph Pijoan y Serres, Joan Pàtria. Sr. Director del Setmanari Poch Minguell, Joseph . Pietx y Oliva, Joan Patxot y Jubert, Rafel Paluzíe, Juli Paluzíe, Joseph Planagumà, Joseph Pujol, Mn. Pere Pascual y Casas, Joseph Pujol y Puig, Joseph Perena y Reixach, Alfret Payró y Parellada, Joseph Pont y Roca, Antoni Pons, Ramon Portabella, Lluís Padró, Blay Puigneró Bofill, Gaspar Pascual y Rius, Pere Pujol y Vila, Pau Portals y Presas, Joan Porla y Blanch, Mn. Jo- seph Pardo, Joseph Parellada Faura, Joseph Parpal Marquès, Cosme Pascual y Serra, Joseph Maria Puigbó y Sala, Joan Pous y Freixa, Francesch Padrós y Pigas, Rafel Pou y Conill, Mn. Tomàs Part'agàs y Lluch, Ros- send Pena, Joaquim Poch Domènech, Joseph Pujol y Brull, J. Palmada, Enrich Puig y Alfonso, Fran- cesch Puig y Sureda, Joan Progrés. Associació Cata- lanista Pous y Santacreu, Andreu Pahissa y Jo, Jaume Peypoch, Joseph A. Pons y Culeilles, Xavier Posa y Vilarasau, Enrich Papiner y Portabella, Carles Pedrerol y Dardé, Artur Panyellay Casals, Ramon Vilafranca del Pa- Pagès, Manuel nadéS Pala y Puig, Pere Barcelona Pluvins, Lluís Pontí y Oliveres, Joseph Igualada Pontí y Oliveres, Joan Barcelona Pales y Arró, Antoni Vich Puig y Valls, Narcís Sant Feliu de Plana y Dorca, Joseph Guíxols Par, Joan Barcelona Pella y Puig, Joseph M.a Id. Prim de Balle, Ignasi Olot Palau y Català, Melcior Id. de Barcelona Parés, Eliseu Id. Prim de Balle, Joseph Lleida Maria Barcelona Pujolar, Ramon Tarrassa Pastells, Joaquim Id. Petit, Joan Barcelona Pedrol, Manuel Manresa Prenafeta, Mn. Antoni Vich Pi y Gibert, August Mataró Pi y Gibert, Lluís Barcelona Pi y Gibert, Hortènsia Id. Perpinyà, Joan Planes, Mn. Sebastià Sant Martí de Maldà (Lleida) Perpinyà Ferran, Modest Barcelona Puigdomènech, Lluís Id. Pijoan y Soteras, Baltasar Id. Portabella, Pere Portabella, Ascensi Camprodon Puig de la Bellacasa, Tarrassa Lluís Barcelona Plà y Deniel, Mn. Enrich Id. Porta Bernat, Salvador Sant Quintí de Pagès y Berns, Joseph Mediona Pugés y Guitart, Manuel Prenafeta, Sebastià Barcelona Pollina, escolapi, P. Ra- Id. mon Id. Ponsa y Trius, Sebastià Id. Pons y Casajoana, Magí Id. Puig de Bacardí, Baltasar Prat, Joseph Id. Prat y Argemí, Ramon Id. Pelfort, Joan Pagès, Cebrià Id. Paradeda, Mn. Fèlix Manresa Planells, Faustí Barcelona Puig y Font, Ramon Id. Pasco, Joseph Id. Pereyra y Alcàntara, Jo- Id. seph M.a Pi y Sunyer, August Id. Pagès y Rueda, Pere Id. Pont, Pere Id. Peyri, Joseph Barcelona Id. Lleida Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Madrid Barcelona Id. Olot Barcelona Id. Tarragona Id. Barcelona Id. Id. Id. Felanitx (Mallor- ca.) Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Tarrassa Barcelona Id. Torelló Hamburg Id. Manresa Barcelona Palamós Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. — 52 — Prió, Agustí Barcelona Pons y Tusquets, Jo- seph Id. Puig y Puig, Mn. Sebas- tià Id. Pujol Trabal, Jaume Id. Presas, Joseph Figueres Poch, Joan Id. Pascual, Antoni Barcelona Puig y Cadafalch, Joseph Id. Poblet y Teixidor, Joan Montblanch Pedrol y Poblet, Agustí Id. Poblet y Civit, Joan Id. Pallicé, Mossèn Joseph Borjes del Camp Peralló y Cuní, Mossèn Joseph Sant Feliu de Guí- xols Pons, Joan Baptista Barcelona Pla, Mossèn Miquel Igualada Pujadó, Joseph Barcelona Pascual y Vives, Virgili Tarrassa Planas, Mn. Antoni Barcelona Peres, Ramon D. Id. Pujol y Xicoy, Jaume Id. Pinyol, Fèlix Id. Puiggròs y Figueras, Vi- cens Id. Pedrol, Jordi Tarragona Pasquet, Pere Palafrugell Pujol, Joseph A. Barcelona Porta y Pellicer, Antoni Reus Planas y Font, Claudi Barcelona Perdigó, Manuel Id. Pibernat y Martí, Artur Id. Padrosa, Joseph Id. Ptintí y Padrisa, Ramon Id. Pujol y Pons, Francesch Id. Pantaleoni, Amadeu Id. Pantaleoni, Joan Id. P i , escolapi, P. Joaquim Mataró Palet, Salvador Barcelona Planas, Jaume Id. Poyano, Àngel Id. Plaja, Bonaventura M. Id. Pujadas, Ramon Id. Puig-Pey )• Pera, Pere Id. Planas yEscubós, Marian Id. i 'ares y García, Enrich Id. Permanyer Ayats, Ricart Id. Parramon Castany, Bal- domer Id. Puig, Alexandre Id. Puig, Eusebi Id. Pujol Rubio, Joseph Id. Pontí y ( Hiveres, Isidre Id. Pellicé, Micjuel Lleida Parés y Serra, Francesch Prat del Llobre- gat Panadés, Joaquim Prats y Subirà, Francesch de P. Prats y Mas, Mossèn Joa- quim Prats, Joseph Panella y Casals, Joseph Maria Puig y Grau, Joaquim Peig y Avellà, Pere Palau, Melcior Pagès, Eduart Puig, Llorens Planas, Francesch Pla y Armengol, Ramon Prat y Gordó, Joseph Prat Colomé, Pere Prat Colomé, Eugeni Padrós, Salvador Pedemonte y Falguera, Bonaventura Puig Mestre, Gerart Puigdengoles y Duran Joaquim Puig y Soler, Antoni Palau Simón, Joseph de Padró Pau, Ignasi Puig y Sureda, Francesch Payret, Joseph Pereyra Alcàntara, Víc- tor Payàs, Francesch Pedrola, Manuel de Poquet, Mn. Jordi Pou, Mn. Joan Pla, Francesch Presas, Adrià Puig Jufré, Enrich Palau Simó, Ramon Pascual Jové, Joaquim Parcerisas, Ramon Pons, Martí Planas, Joan Pena, Joseph M ' Parcerisa, Ferran Presno, Manuel Porta, Esteve Prat y Lluch, Jaume Pla Gener, Joseph Palau Simó, Miquel Picas Cunillera, Miquel Picó y Campamar, Ra- mon Panyella y Casals, Lluís t Pous Serrat y Bruguera Pagès y Sayol, ). Peyri, Jaume Tarragona Arenys de Mar Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Girona Barcelona Manzanillo (Cu- ba) Barcelona Id. Mataró Barcelona Id. Perpinyà Barcelona Id. Id. Muro (Mallorca) Felanitx (Id.) Barcelona Id. / Canet de Mar Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Borjes d'Urgell Barcelona Id. I d. Badalona Barcelona Id. 53 l'ous. Joseph Perdigó y Cortès, Joseph l'in vana Homedes, Do- mingo Parcerisas y Valls, Just Planas y Casubí, JeMis l'arellada, Joan Perearnau y Cases, An- toni Perearnau y Cases, Joa- quim Perearnau y Cases, Eduart Pellicer, Leandre Pellicer, Joseph Pagès y Agulló, Pere Parés Bartra, Joseph M.a Palau, Ferran Puncernau, Ramon Poch, Lluís Panicello, Emili Pineda y Folch, Antoni Puig y Canyaméras, An- toni Padrosa, Ernest Pons y Salomó, Bernat Pare, Antoni Pérez, Ramon Pedret y Torres, Víctor Prat y Ribera, Macià Par, Antoni Planas Rosich, Joaquim Pirretas, J. Marian Pascual Pons, Joseph Puget, Francesch J. Pujol, Roman Peris, Pere Palomas, Xavier Prat y Mas, Bonaventura Pla de Pons, Teresa Puigmal, Cosme Puigmal, Joan Peig, Amadeu Pérez y Capdevila, Enrich Pinyol y Agulló, Joseph Poch, Mn. Antoni Pena, Ramon Pujolà y Vallès, F. Pujol Tubau, Pere Pascual Oliver, Joan Pagès, Francesch Pujol de Pastor, Joaquim Pi y Sunyer, Francesch Pujol y Planas, Martí Pericas Morros, Lluís Pons Cubillés, Joseph Planella, Lluís Porta, Mn. Antoni Barcelona Planella, Octavi Barcelona Id. Pomar y Esteve, Joan Manacor (Mallor- ca) Barcelona Tortosa Paulí Galceran, Ignocent Barcelona l'ornés, Artur de Id. Id. Pujadas, Salvador Id. Id. Prat Oliveras, Ramon Id. Pantaleoni, Alfret Id. Id. Pujol, Joseph Id. Pitxot, Jaume Id. Id. Per m a n y e r y A y a t s , Joan J. Id. Id. l'asola, Joseph M.a Id. Id. Puig y Esteve, Joseph Id. Id. Quintana, Eudalt Id. Id. Queraltó, Jaume Id. Id. Quatrecases J Genis, Jo- Id. seph Camprodon Id. Queralt, Mn. Pau Borjes del Camp Id. Querol y de Rius, Fe- Id. rran de Tarragona Id. Querol y de Rius, Joa- quim de Id. Id. Quer y Güell, Joan Barcelona Id. Quintana, Antoni Id. Id. Queralt, Joan Id. Id. Rubió y Lluch, Antoni Id. Id. Roura Barrios, Benet Id. Id. Rubió y Bellver, Joan Id. Id. Rocamora, Manuel Id. Id. Rigola y Royo, Jacinto Id. Id. Riera y YVeisse, Bonaven- Id. tura Id. Id. Roca y Cupull, J. Id. Id. Ramon, Mossèn Joan Palma (Mallorca) Id. Rotger, Mossèn Mateu Id. Id. Roca, Ricart Id. Id. Ros Sallent, Frederich Mollet del Valies Igualada Rodó, Domingo Tarrassa Malgrat Rigol, Joseph Id. Barcelona Riera Mn. Joseph Ibissa Id. Russinyol y Tort, Joan Barcelona Id. Roca y Codina, Antoni Id. Id. Rissech, Joan Lloret de Mar Id. Rius, Agustí Barcelona Id. Rius y Tarragó, Agustí Id. Id. Roma, Joan M.a Id. París Ribera Rovira, Ignasi de Vich Loyola Id. Barcelona Ruyra y Oms, Joaquim Blanes Id. Riera Mauri, escolapi, P. Id. Ramon Barcelona Id. Romaní, Isidre Sarrià Id. Rifà, Jaume Barcelona Id. Rifà, Eduart Id. Id. Reynés, Guillem Palma (Mallorca") Id. Rosselló, Mn. Bernat Id. Monsonís (Lleida) Ramis, Mossèn Guillem Sineu (Mallorca) 54 Rives y Mestre, Miquel Rosselló y Crespí, Joan Rosal Camprodon, To- màs Rosal Camprodon, Jau- me Rull, Mossèn Joseph Rodas y Valls, Lluís Regordosa y Sadurní, Manuel Riba y García, Enrich Ribas Carreras, Joan Ras, Aureli Raventós, Jaume Riera y Torras, Ventura Rovira, Mossèn Joan Romeu, Mossèn Lluís Rabell y Patxot, Rafel Riera, Antoni Roig y Morera, Miquel Renter Gallifa, Alfons Roig y Punyed, Joseph Roig y Serra, Joan Roca Ramis, Juli Ribaltay Tisaus, escolapi, P. Antoni Rierola y Masferrer, Francesch Rodríguez y Molla Joa- quim Rodón Montserrat, Mos- sèn Joseph Ribalta, Tomàs Rigual, Joaquim Ràfols, Enrich Roig y Punyed, Jaume Ribas y Joseph, Joan Revista de la Cambra Agrícola Ausetana Roset y Rovira, Joan Ribas y Perdigó, Joan Riera, J. Alexandre Riera Calbetó, Emili Riera y Modolell, Lluís Roca, Joseph M.a Riera y Sdlent, Antoni Reventós y Casas, Joseph Robert ('oral, Joseph Regenerarien, (La). Re- vista Rosselló, Rafel Ribot \ Serra, Manuel Ripoll, G. Reynés, Rere Ciiiantànamo (Cu- ba) Alaró (Mallorca) Barcelona Id. Id. Sant Feliu de Guí- xols Barcelona Id. Blanes Barcelona Id. Tarrassa Vich Id. Barcelona Vilassar de Mar Lleida Barcelona Id. Id. Vilassar de Mar Vich Id. Barcelona Argilaga (Tarra- gona) Barcelona Id. Id. Id. Albareda(Girona) Vich Valls Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. ( lirona Santanyí (Mallor- ca) Sabadell Barcelona Id. Riera y Bertran, Joaquim Rovira y Agelet, Joan Roig y Aragall, Fran- cesch Rossell, Antoni Reig y Bernet, Lluís Reventós y Farrarons, Pere Raventós, Antoni Ribalta, Pons Ribas y Martí, Francesch Ribera Llorens, Enrich Rius y Casas, Joseph Rovira y Bruguera, Jo- seph Roca y Sans, Ramon Rahola y Molinas, Fran- cesch t , Roger y Crosa, Miquel Roger y Crosa, Martí Robert y Roura, Candi Riero, Joan Rosich, Joan Rocafiguera, Marian de Reventós y Bordoy, Ma- nuel Rius y Fontanals, Ramon Rossell, Manuel Reventós y Bordoy , Ja cinto Rahola y Molinas, Pere Rubió y Balaguer, Jordi Rabassa, Emili Ribé, Manuel Ripoll y Fortuny, Fran- cesch Roca, S. J., P. Alfons Ribas y Serra, Joseph Rafel, Joseph Ruiz y Porta, Joan Roses y Ferrer, Joseph Riba y Baldiris, Jaume Roig y Ventosa, Joseph Rubias y Valls, Xavier Rius Vidal, Àngel de Roig y Casanovas, Artur Ricart y Alier, Joseph Roviralta, Manuel Rialp, Claudi de Rialp, Joan C. de Rosals, Joan Raventós, Joseph Rafael y Verhults, En- rich de Ribalta, Francesch Reverter, Manuel Rosich y Bassa, Jaume Barcelona Lleida Barcelona Tarragona Barcelona Id. Id. Vilafranca del Panadés Valls Barcelona Saragossa Barcelona Id. Id. Palamós Id. Barcelona Id. Id. • Vich Barcelona Gelida Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Manresa Barcelona Id. Tarragona Barcelona Vilanova y Geltrú Id. Balaguer Barcelona Id. Vich Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. 1,1. Rals ^Empordà) - 55 Ribas y Parés, Modest Rosich, Francesch Ros, Mossèn Joan Rodón y Oller, Fran- cesch Roura, Geroni Romagosa Altet, Joseph Rovira de Forn, Fran- cesch Raduà, Enrich O. Rita, Joaquim Ramon y Camps, Felip Rocosa y Palet, Emili Rosacoma, Jaume Roura Üxandaberro, Dr. Rubiera, Josepha Recort, Joseph Roca, Mossèn Manuel Roig Raventós, Joseph Ribas Cots, Manuel Roca Casas, Pere Rocamora Saborit, Jo- seph Riera, Antoni Rahola Trèmols, Víctor Rosich, Joaquim Rosich Rubiera, Joseph Riera y Solé, Pau J. Rovira, Francesch Roura Oxandaberro, Jo- seph Rabassa Mayner, Adrià Roig y Pruna, Artur Raventós Babot, Joseph Roca Senan, Agustí Ribera Cuadrench, Joa- quim Ribó Veil, Sebastià Roig Tortasans, Joseph Riba de Sanz, Joaquim de Rius y Matas, Pere Ribas y Ribas, Guillem Rahola y Escoíèt, Se- bastià Ribó, Domingo Reynés, Joan Roig y Ventosa, Feliu Riba, Jaume de Renome, Joan Riera, Francesch Riera y Puntí, Segimón Riera y Puntí, Isidre Rovira, Joseph M.a Rotjer, Pere J. Riera y Tapís, Antoni Rigual, Enrich Barcelona Ramonatxo y Gallès, J oan Barcelona Tarragona Rigau, Joaquim Id. Id. Reig, Pere Rodríguez yCodolà, Ma- Id. Barcelona nuel Id. Id. Roca, Marian Id. Id. Ruiz y García, Manuel Id. Rosich, Joseph M.a Id. Id. Ribas Pujol, Pere Id. Id. Rosselló Nogué, Ramon Vilerell Id. Roger y Batlle, Marian Barcelona Id. Rahola, Baldiri Id. Id. Rocafort, Ricart Id. Girona Roca y Fargas, Pere Id. Barcelona Rocamora, March Id. Id. Riber, Mossèn Llorens Palma (Mallorca) Id. Roig y Trius, Emili Barcelona Id. Rodón Amigo, Pau Badalona Id. Rita, Joan Barcelona Id. Roig, Joseph Id. Valls Rapoli, Joan Id. Rosa Morraig, Francesch Id. Barcelona Regàs, Miquel Id. Manacor (Mallor- Rogent, Joseph Id. ca) Romà, Joan Id. Barcelona Riera, Mn. Joseph Girona Id. Ruiz y Castellà, Joseph Barcelona Id. Sunyol y Pla, Antoni Id. Vilanova y Geltrú Sadurní, Pere Tàrrega Barcelona Sagarra y de Siscars, Fe- rran de Barcelona Id. San Antonio, Marquès de Id. Santes Creus Sardà, Francesch Id. Barcelona Sucona, Mn. Tomàs Tarragona Id. Sociedad Barcelonesa de Id. Amigos de la Instruc- ción Barcelona Id. Sallent y Gotes, Àngel Tarrassa Id. Sust y Vives, Felicià Barcelona Id. Soler, Mossèn Antoni Id. Id. Sucre, Joseph M.a Id. Id. Semir, Francesch de P. Palma (Mallorca) Id. Sampol, Pere Id. Solivelles, Francesch Id. Cadequés (Em- Salvà, Mn. Francesch Id. pordà) Sòcies y Clar, Francesch Id. Barcelona Serra Graupera, Joan Barcelona Id. Segura y Valls, Mossèn Vilanova y Geltrú Joan Santa Coloma de Barcelona Queralt (Segarra) Id. Sust Alzina, Jaume Vilassar de Mar Id. Sucarrats, Joseph Tarrassa Id. Sabater, Pere I cl. Id. Serra Orbay, Mn. Vicens Ivissa Id. Soler, escolapi, P. Joseph Tarrassa Id. Serra y Bohigas, Jacinto Barcelona Id. Serrahína, Lluís Id. Id. Soler y Damians, Ignasi Id. 56 .Solsona y Cardona, Ra- mon Sagarra y Montfort, Jo- seph Soler y March, Leonci Soler y Terol, Lluís Surribas, Joseph Sala y Dinares, Arseni Sureda, Mn. Pere Joseph Salvà, Mn. Gabriel Sanxo, Pere Antoni Salvà, Fra Bartomeu Soler, Mossèn Antoni Socias, Joan Servera, Llorens Servera, Gabriel Salvà, Mn. Antelm Socias, Mn.jSebastià Sitjar, Mossèn Rafel Sastre, Mn. Miquel Samaranch, Mn. Salvador Senabra Rosell, Sebastià Sanmartí y Busquet, Pri- mitiu Subirachs y Pujol, Joan Sagrera y Florit, Pau Sala Maristany, J. Serra Pagès, Rossend Sans y Rossell, Alfons Soler Escofet, Ignasi Sanromà, Joan Serra Esturí, Mn. Marian Saderra, Joseph Serrat, Joan Sans, Ramon Saba, Pere Sunyol, Alfons Serra y Pons, Manuel Sugranyes, Domingo Soulere Bové, Pere Solé y Latorra, Mn. Pere Segarra y Bardía, Anselm Solé y Pla, Joan Serra y Jordi, Mn. Jaume Solà y Sanfeliu, Joseph Solà y Moreta, Mn. For- tià Sàbat, Joseph de C. Saguer Olivet, Emili Servat Jové, Joan Sampere, Ricart Sandiumenge y Navarro, Magí Sandiumenge y Puig, Magí Lluís Igualada Barcelona Manresa Id. Barcelona Tarrassa Artà (Mallorca) Id. ' (Id.) Palma (Id.) Id. (Id.) Sineu (Id.) Palma (Id.) So 'n Carrió (Ma- llorca) Manacor (Id.) Lluchmajor (Id.) Id. (Id.) Santanyí (Id.) Id. (Id.) Badalona Barcelona Id. Torelló Barcelona Masnou Barcelona Id. Id. Id. Vich Olot Id. Barcelona Agullana Barcelona Id. Id. Vilanova y Geltrú Borjes Blanques d'Urgell Id. Barcelona Vich Mataró Navarcles (Pla de Bages) Barcelona ( lirona Barcelona Sabadell Barcelona [d. Suqué, Artur Sitja y Teixidor, Joan Serra Padrissa, Mn. Jo- seph Sabas y Adell, Enrich Soler y Palet, Joseph Sicre y Sicre, Ricart Sans y Anglas, Eudalt Soler, Francesch Sindreu, Joseph Serra Jacas, Ramon Serdà Simó, Domingo Salvat Crespi, Joan Sans y Buígas, Ferran Sagredo, Jordi Saló y Salas, Domingo Serinyà y Masferrer, Joan Saladrigas, Ramon Solà y Vidal, Vrotorià Sabater Vilalta, Sebastià Sansalvador, Pau Sansalvador, Jaume Solà y Gené, Francesch Soler, Mn. Gaetà Sunyé y Mulloll, F. Serra y Bartra, Manuel Salvat y Espasa, Ramon Sastre Aldrufeu, Xavier Sans y Grau, Francesch Solsona y Isern, Joan Salvat y Espasa, Manuel Salvat y Espasa, Pau Singla y Romeu, Joseph Sans, Pompeu Serra y Horta, Raymond Segalà y Estalella, Lluís Sans Oliveras, Joaquim Sugranyes, Francesch Saludes, Mn. Miquel Sanch Nova. Associació Nacionalista d'Hosta- franchs Sabater y Arquer, Isidre Serra y Huch, Joaquim Sagué y Mares, Ricart Sanxo, Montserrat Serés y Plana, Francesch Sans, faume Solé y Vidal, Lluís Serra y Durbàn, Joan Solà, Manuel Sàlvia y Civit, Joan Santaeugenia, escolapi, P. Xavier Solà, Ricart Soler y Dopff, Joaquim Solà y Esteve, Bonaven- tura Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Id. Sabadell Barcelona Id. Sarrià Sabadell Barcelona Id. Id. Badalona Barcelona Id. Id. Id. Id. Lleida Barcelona Id. Id. Albi (Lleida) Barcelona Id. Id. Id. Id. Id. Id. Tarragona Borjes del Camp Barcelona Badalona Berga Barcelona Id. Tàrrega Barcelona Td. I d. Td. Pons (Lleida) Barcelona Arenys de Mar Barcelona Id. — 57 Sanosa, Joseph Serra, Joseph Serrat y Ranquells, Joa- quim Serra y Boldú, Valeri Solé y Capdevila, Mos- sèn Joan Sitja y Pineda, Francesch Santandren y Ribera, Mossèn Ramon Sayós y Parramon, An- toni Solà, Eduart Sagarra y Serra, Eduart Serra y Constansó, Joan Servia, Damàs Salat, Jaume Sardà Salvany, Mossèn Fèlix Saludes, Maria Salvatella y Gibert, Joan Solà y Escobedo, Salva- dor Sitjes y Castells, Joan Solé Icart, Joseph Sabaté, Mn. Ramon Saltor, Gil Simón Sayols, Genis Segalà Estalella, Manuel «Sayols germans» Sans, Mossèn Blay Sabater y Julià, Joseph Maria Soler y Nonell, Fran- cesch Soler y Nonell, Isidre Sunyer, Pere M. Sindicato Protector del Trabajo Nacional Sala, Mn. Joseph Serra Ferret, Antoni Sagnier y Villavechia, Joaquim Simón y Nuet, Pere Simón y Viure, Joan Sabater, Mn. Pere Serra Fornelles, Antoni Sunyol, Lluís Surinach y Canivell, Jau- me Soler y Julià, Joan Sayost, Modest Sanxo y Esteve, Sebastià Solé y Granell, Joan Soler, Lluís Serra, Ramon Barcelona Segura, Vicens Barcelona Id. Selles y Garriga, Joaquim Id. Sala Esteve, Joseph Sant Feliu de Guí- Esparraguera xols Bellpuig Sunyé y Medàn, Lluís Barcelona Sadurní, Joan Id. Vich Soler Santaló, Juli Id. Barcelona Solé, Felip Gavà (Plà del Llo- bregat) Id. Segura, Jaume Barcelona Sagrera y Florit, Lluís Id. Id. Sitjas Furriol, Joseph Id. Id. Santasusana, Frederich Id. Id. Sànchez Arocas, 'Rafaela Id. Igualada J Sans y Font, Joseph Vich Barcelona Serrat Izquierdo, Joseph Barcelona Id. Serrat Izquierdo, Fran- cesch Id. Sabadell Selva y Rubí, Emili Id. Borjes del Camp Serra, Joseph M.a Id. Barcelona Sorjus, Joseph M.a Id. Serra Castellà, Francesch Guissona Id. Solà, Alfons Sant Sadurní de Id. Noya Tarragona Sabates, Àngel Barcelona Montblanch Servia, Manuel Id. Barcelona Sarró, Pau Id. La Bisbal Sau Gumà, Albert Id. Barcelona Sapera Ribot, Jaume Id. Badalona Santandren, Jaume Manacor (Mallor- Montblanch ca) Serra, Pere Barcelona Barcelona Seres, Antoni Id. Serra, Marian Canet de Mar Id. Senties Pallejà, Joseph Barcelona Id. Sànchez, Higini Id. Castelló d'Ampu- Sau, Joseph Id. ries Serinyà y Pala, Narcís Id. Santasusana, Lluís Id. Barcelona Sànchez y Garriga, Jo- Girona seph Id. Barcelona Serra y Pascual, Joseph Santasusana y Pellicer, Id. Id. Joan Id. Id. San Miquel, Antoni Alella Id. Soler y Vilallonga, Ra- Sant Hilari Sa- mon Barcelona calm Sala, Manuel Vilafranca del Pa- Barcelona nadés Id. Solé, Pau Barcelona Soler, Robert Id. Id. Soler, Joseph M.a Id. Id. Solsona, Mn. Isidre Sant Sadurní de Ripoll Noya Barcelona Solà y Mas, Joseph Barcelona Tarragona Salvadores de Bruguera, Id. Elena de Id. Barcelona Sala y Bonfill, Joseph Id. - 58 - Soler Venech, Lluís Soler Capdevila, Heribert Soler, Valentí Santaló y Castellví, Pere Sabidó y Pedrol, Joseph Sala, Gaspar Sangra, Francesch Soley, Víctor Serra, Joseph Sabater y Ribó, Jaume Soler y Taberner Joseph Seguí y Pou, Enrich Sans Rossell, Modest Sampsó y Heras, Fran- cesch Sànchez y Aguilera, Ra- mon Sagarra, Enrich Serra yBuxó, Mn. Eudalt Sardà Ladico, Francesch Sol y Torrents, Joseph Sansalvador, A. Sarry Moreu, Jaume Sabates y Vila, Antoni de Serra, Antoni Soler y March, Alexandre Subirana d'Esteve, Joa- quima Sariola Corcoll, Pere Sarrolde, Jaume Solà y Capdevila, Antoni Salvadores, Joseph de Santamaría, Artur Surinyach Senties, Ra- mon Salvatella, Rafel Santamaría Monné, Joan Solà y Bosch, Vicens Santonja Bassols, Antoni Societé d'études catalans Taltabull, Cristòfol Teigell y Peiri, Fran- cesch Trullols y Despuig, Fe- rran Tarré y Tarré, Francesch Tarré y Tarré, Emili Tobella, Magí Traval, Joan Traval, L•luis Terrada, Bonaventura Terrada, Ramon Terradas, escolapi, P. Es- teve Togores, Mossèn Mateu Tomàs, Mossèn Gabriel Torres, Mossèn Joan Barcelona Truyols, Mossèn Antoni Manacor (Mallor- Vilanova y Geltrú ca) Barcelona Torrendell, Joan Palma (Id.) Id. Torrus y Aràbia, Joseph Barcelona Id. Trias y Tarrés, Nicanor Girona Id. Trabal, Vicens Sabadell Id. Teixidor y Serra, Anas- Id. tasi Barcelona Id. Tort y Castellví, Jaume Molins de Rey Id. Torres, Cèsar August Barcelona Id. Torres y Reyató, Jacinto Id. Id. Travessa, Mn. Manuel Vilanoveta del Id. Camí Torres, Joseph Barcelona Id. Tarrida y Puig, Baldiri Id. Taberner y Birrer, Lluis Id. Id. Taberner y Birrer, Pere Id. Id. Tena, S. J., P. FVancesch Id. Id. Trabal, Jaume Id. Id. Torrent, Joan Agullana Lleida Torres Barberà, Hum- Barcelona bert Lleida Id. Torné, Joan Barcelona Id. Tapis de Guarro, As- Manresa sumpció Id. Id. Tapis y Vilaregut, Dolors Id. Tous y Biaggi, Francesch Id. Id. Torrents y Pons, Lluis Id. Sarrià Teixidor y Moragas, Llo- Barcelona rens Id. Id. Torroella, Joan Baptista Girona Id. Tomàs, Mn. Salvador Vilanova y Geltrú Id. Torra, Mossèn Joan Tarragona Tusell, Joseph Barcelona Id. Torruella Albareda, Jo- Id. seph Id. Id. Tarré, Francesch Id. Id. Tarragó y Lostaló, Jo- Id. seph Id. Perpinyà Tintorer, Emili Id. Barcelona Tous Biaggi, Joseph Id. Tallada, Joseph M.a Id. Borjes del Camp Tort y Matamala, Vicens Terrado y Periquet, Ma- Id. Barcelona nuel Id. Id. Torrus y Aràbia, Melcior Id. Id. Torner y Casas, Jaume Id. Tarrassa Tintoré, Rafel Id. Id. Trias, Bartomeu Id. Id. Teixidor y Masjoan, An- Id. toni Id. Id. Tornavista, Joan Torras y Sayol, Fran- Torelló Id. cesch Caldes de Mont- Esporles (Mallor- buy ca) Tarragó, Francesch Barcelona Llubí (Id.) Torras y Llopart, Jaume Sant Sadurní de Valldemossa (Id.) Noya — 59 — Teli y Lafont, Guillem A. Tutau, Joseph Torras, Pau Tubau y Tena, Joseph Terradellas, Mn. Albert Texidor, Antoni Torra, Eduart Taltabull, Joan Torner, Amadeu Torner, Maria Concepció Teixidó, Domingo Termes y Alemany, Ti- mó teu Torelló, Francesch Torrabadella y Garrigo- las, Manuel Tortras, Antoni Tort, Pere Torrella y Terme, Lluis Thos y Codina, Silvi Teixidor y Basachs, Ra- mon Tricaz y Arnillas, Claudi Tobella d'Argila, Xavier Trias, Joan Torner, Vicens Tarrats y Semi, Joan Torres y Carreras, Ra- mon Tusquets, Antoni Tobella y Pi, Joan Totosaus Figueras, Pere Torra y Muntadas, Lluis Tuberp, Assumpció Tey, Francesch Turull, Pau M.a Torrendell, Mossèn Joan Tey, Joan Torras Domènech, Sal- vador Torras Domènech, Paulí Torelló, Pelegrí Tauler, Modest Trinchería, Antoni Tey Enrich, Ramon Turull, Pere Teixidor, Mossèn Esteve Torras, Lluis G. Tayà y Ficella, Salvador Tortras, Joseph Tersol y Artigas, Joseph Tobella Vila, Magí Traval, Àngel R. Teixidor, escolapi, P. Jo- seph Trias, Martí Turull Ventosa, Pere Barcelona Turull, Joseph M.a Barcelona Id. Turull, Ricart Id. Id. Torras Uyà, Llorens Id. Id. Tobella, Ramon Id. Id. Torras y Tort, Ricart Id. Id. Torras y Carreras, Feliu Id. Id. Tralla (La). Setmanari Id. Id. Thomas, J. Id. Id. Torradeflot, Mn. Ignasi Manresa Id. Terradas y Pascual, Rafel Barcelona Tarragona Trias, Jaume Id. Trias, Joan de Deu Id. Barcelona Trias y Bes, Joseph M.a Id. Id. Torres Oriol, Isidre Id. Torras, Francesch Id. Id. Terradas, Joan Id. Id. Trulla Castelltort, Ernest Id. Id. Utrillo, Antoni Id. Manresa Uriach, Joaquim Id. Barcelona Uriach y Uriach, Trinitat Id. Uriach, Francesch Id. Id. Ullés y Jover, Joseph Tarrassa Id. Ubach y Vinyeta, Fran- Id. cesch Barcelona Id. Ulldemolins, Evasi Id. Sarrià Urarte y Grases, Ramon Id. Barcelona Urgellès, M. Id. Uriach Coll, Pere Id. Id. Utrillo, Miquel Id. Id. Umbert, Pau Id. Id. Vallès y Vidal, Emili Id. Id. Vogel, Eberarth Aachen (Ale- Id. manya) Id. Vilar y Torrent, Joseph Barcelona Id. Viladot, Mn. Lluís Id. Id. Vidal, Mn. Damià Calvià (Mallorca) Muro (Mallorca) Verdaguer, Àlvar Barcelona Barcelona Vila, Enrich Id. Vila y Tió, Francesch Id. Girona Ventós, Palmira Id. Id. Vancells, Ramon Tarrassa Sant Sadurní de Vidal, Joan Id. Noya Vancells, Joaquim Id. Barcelona Vayreda y Oliva, Pere Lladó (Girona) Girona Valls y Vicens, Joseph M. Barcelona Barcelona Valls y Martí, Magí Id. Id. Valls y Martí, Manuel Id. Id. Valls y Martí, Mercè Id. Id. Valls y Vicens, Agustí Id. Id. Valls y Oliver, Francesch Sabadell Id. Villalonga Antoni Palma (Mallorca) Id. Valenzuela, Víctor Id. (Id.) Id. Vives, Mn. Francesch Valldemossa (Id.) Id. Vicedo, Mn. Remigi Alcoy Vila y Estruch, Joan Granada del Pe- Id. nades Id. Vila, Joseph M.a Tarragona Id. Vintró, Juli Barcelona — 6o Vinyals y Urpià, Mossèn Joan Vich Vinyas y Canadell, Lluís Id. Vila y Sala, Mn. Antoni Id. Vidal Arisso, Joseph Barcelona Valls Vergés, Agustí Id. Vall, Mn. Manuel Id. Vilallonga, Ferran Id. Vilardell Traver, Joseph Mataró Vilaró Guillemí, Ramon Barcelona Vidal, Lluís Marià Id. Vilar, Pere Id. Valentí Feliu, Joan Blanes Vallès y Pujals, Joan Barcelona Vilaregut, Salvador Id. Vives Vallbé, Ricart Id. Vidal Calsina, Fèlix Id. Vergés Barris, Joan Palafrugell Valentín y Galiàn, Joseph Maria Barcelona Vernet Sabaté, Blay Id. Vidal y Valenciano, En- rich X. Id. Vidal y Riba, Eduart Id. Ventura y Lluhí, J. Bruseles Vila y Costa, Conrat Id. Vidal y Pomar, Joseph Maria Id. Vila y Bartomeu, Joseph Id. Llibertat. Periòdich Mataró Vidal, March Santanyí (Mallor- ca) Viladot y Benet, Ramon Agramunt Vidal, Xavier Barcelona Vidal y Vinyas, Jaume Sabadell Vendrell y Llort, Mossèn Joseph Cardona Vallès y Mitjans, Joan Tarrassa Vallès, Joseph Barcelona Velasco, Alfons Manila Vidal y Montaner, Juli Barcelona Ventosa y Roig, Joseph Id. Vall-lloberay Còdol, Pere Id. Vives y Pla, Francesch Id. Vives y Pastor, Ramon Id. Vilar y Cortadella, Mos- sèn Jaume Id. Vila, Lluís Id. Viver y Arnet, Ramon Tarrassa Vilaseca Illa, Melcior Barcelona Valls y Taberner, Ferran Id. Valls y Rius, Antoni Id. Vingut, Miquel Palamós Vergés, Joseph Barcelona Ventura y Gausachs, Jp- seph Badalona Visa j Tubau, Miquel Barcelona Viladrich, Francesch Estadella (( teca) Vergés y Bassedas, Joan Vintró y Bergé, Fran- cesch Vilaseca, Fortià Vilalta y Amenós, Ga- briel Arergés, Xavier Vallès y Ribot, Joseph .Maria Ventosa, Enrich Veciana y Caylà, Felip de Valldeneu y Estapé, Pau Vila y Font, Joseph Vilarasau, Emili Vicens y Corominas, Joan Vilageliu y Vilalta, Jo- seph Vàzquez Mella,,Joan Vidal y Mola, Climent Valls, Miquel Valls Campaner, Joan Vidal, Pere Violet, Gustau Vilaseca y Pujadas, Jo- seph M.a Vilanova y Vaquer, Jau- me Verdaguer, Eduart Vilaclara, Eugeni Vilaclara, Manuel Verdereau y Solà, Lluís Viladomiu y Sanmartí, March Vila, Joseph Vallès y Brose, Xavier Viladot, Joseph M.a Viscarri y Moragas, Jau- me Viola, Miquel Viscarri Costa, Joseph Climent Vives y Roig, Mn. Camil Vives, Mossèn Carles Vidal, Joseph Varios, Joan Vilaró, Mossèn Joan Valeri, Salvador Vilanova, Joan Vidal, Joseph Vidal y Valls de Padri- nes, Salvador Vaquer y Moll, Antoni Vinyamata, Eduart Virgili y Junoy, Joseph Maria Virueta, Pelayo Veles, Alili Barcelona Id. Id. Montblanch Torelló Barcelona Tarragona Córdoba Barcelona Id. Balaguer Solsona Barcelona Madrid Barcelona Id. Id. Perpinyà Prades Barcelona Id. Id. Id. • Id. Id. Id. Id. Id. Id. Vendrell Barcelona Vendrell Barcelona Id. Tarragona Barcelona Id. Id. Id. Id. Felanitx (Mallor- ca) Capdepera (Id.) Barcelona Id. Id. Id. 6i — Verdú Terradas, Joseph Vila y Marquès, Ramon Vila y Marquès, Joseph Verdós Castet, Joseph Vila Palmes, Antoni Valenzuela, Mn. Prede- rich Villaescusa, Modest H. Virgili, Mn. Pau Vicher, Joan Vila, Joaquim Vilamala, Joseph Vilaplana, Bartomeu Verdú, Manuel Villert, Agustí Vivé Picaso, Joseph Vilumara, Joseph Vidal Parés, Miquel Vidal, Joan Vives Pila, Lluís Vila Ventura, Antoni Vilar, Manuel Vilar, Joseph Vidal, Vicens Vila, Francesch Valls, Lluís Vila, Joseph M.a Via, Lluís Vilaregut, Ernest Valenzuela, Joan Varderi y Soler, Joan Viader, Octavi Barcelona Vallès, N. Vallbona Id. Vilarrasa y Oribe, Ignasi Barcelona Id. Valeri Pupurull, Artur Id. Tarrassa Vidal y Font, Mossèn Jo- Barcelona seph Esparraguera Vidal, Vicens Barcelona Id. Ventosa y Calvell, Joan Id. Id. Valls, Camil Id. Alexart (Tarrago- Valls, Salvador Id. na) . Vidal Folguet, Modest Id. Barcelona Valldaura, Antoni Id. Id. Verges de Ricau Perpinyà Id. Vilaseca, Joseph Barcelona Id. Via, Valentí Id. Id. Viguer y Comas, Joseph Vich Id. Xercavins, S. J., P. Jo- Id. seph Palma (Mallorca) Id. Xandri y Alguer, Mossèn Id. Joan ' Madrid Id. Xercavins y Rius, Fran- Id. cesch de P. Barcelona Id. Xalabarder, Eduart Id. Id. Xicoy, Joseph Id. Id. Xiró, Pilar Id. Id. Xammar, Eugeni Id. Id. Xarpell, Mossèn Efrèn Manresa Id. Xiró, Carles Sarrià Balaguer Yellestich, Sants Manresa Barcelona • Zaforteza Crespi, Joseph Palma (Mallorca) Id. Zaraus, caputxí, P. Jo- Palma (Mallorca) seph Barcelona Barcelona Zauní, Carles Id. Sant Feliu de Guí- Zanné, Geroni Id. xols 62 ADHESIONS Ademés de les que prestaren al Congrés, com inscrits en alguna de les anteriors llis- tes, les entitats que s'hi esmenten, significaren la llur adhesió per representant, delegat, comunicació o telegrama, les següents: Excm. Ajuntament de Barcelona y Excma. Diputa- ció de sa Provincià, qui subvencionaren llar- gament la Obra del Congrés. Excma. Diputació Provincial de Excm. Ajuntament de Excm. Ajuntament de Institut Agrícola Català de Sant Isidro Societat Econòmica d'Amichs del País de Societat Barcelonina d'Amichs de la Instrucció Cambra Agrícola Oficial del Cambra Agrícola Oficial del Vallès Centre de Viatjants y Representants del Còrners y de la Indústria Cambra de Viatjants y Representants del Còrners y de la Indústria Círcol Republicà Democràtich Federal e Instructiu Centre de Lectura «Valencià Nova». Societat regionalista Société agricole, scientifique et literaire des Pyren- nées Orientales Société d'Etudes catalanes Fedération Regionaliste française Société d'Etudes Portugaises Centre Catalanista de Centre Català de Società Luigi di Camoens Società Storica Sarda Hungara Esperantista Societo Acadèmia Heràldica Real Acadèmia Portuguesa Real Sociedade de Geographica Sociedade Litteraria Almeida Garrett Sociedade Propaganda de Portugal Acadèmia de Estudos Livros O Instituto el espectacle desusat que estem presenciant d'un Congrés popular de tres mil congressistes, se 'n treu la conseqüència de que parla la nostra llengua un poble entus- siasta y viril, que l'estima fins al deliri, y s'interessa per ella ab amor filial, y que aquest — 75 — amor l'encén en un desitg de coneixeria més y més cada dia, y d'ennobliria y de po- saria fins al capdemunt. Una llengua que aixís triomfa en la consciència del poble, per força ha de triomfar en la esfera del art y de la ciència, perquè l'amor es el camí més fàcil y més dreturer de la veritat y de la bellesa. D'aquesta llengua nostra tan volguda vinch a parlarvos avuy com jo pugui y sàpiga, sense donar a mes observacions més valor que'l de una senzilla opinió personal, puix més autoritat que jo pera ferho, hi tenen els nostres escriptors que son, junt ab el poble, els que vertaderament l'han plasmada, desde '1 mestre Aguiló, tan benemèrit per nosaltres, en qui s'hi veu encara 1 treball de la forja sobre 1 metall rovellat, fins al gran Verdaguer que ns donà ja pastada y feta tota la llengua de la pàtria; desde Mos- sèn Costa que li ha cenyit lo front ab les roses inmortals del art clàssich, fins a la gene- ració moderna que li ha sabut comunicar la elegància boulevardiere dels idiomes de les grans metròpolis mundials. Ells vos diran que se 'n pot fer d'ella una llengua expres- siva, tota plena de matissos, com la francesa, de maravellosa precisió, un poch seca a voltes, enèrgica y cantelluda, y ensemps dolça y manyaga com parla d'una mare qui alleta l'infant de ses entranyes. Es una llengua pintoresca, mes no virolada com la francesa del temps de Lluís XIII; molt acostada al cor, com flexible tunicela virginal que cenyeix el cos d'una donzella, falaguera y humil y ab gales camperoles, sense la esplendidesa de regina de la arrogant parla castellana. Té una consciència tant fina del seu dever, com a medi directe y breu d'expressió, que rebutja tot quant no reflectí ab vivor y rapidesa els estats anímichs, tot quant no siguin elements sensibles, emotius o pintoreschs, y desprecía oripells y sonoritats, l'efectisme y la afectació. Això li dona un sentiment de lo ridícol a vegades desapiadat y prosàich, un horror tal al ènfasis, que com diu un escriptor, una oració fúnebre de Bossuet traduida al català, seria capàs d'alçar de sa tomba a un mort, socatrejat per fortes riallades. Es la més plana y vulgar de les llengües novo-llatines y la única que perdé en la època del Renaixement la cate- goria de literària. La gallega y la provençal se li adelantaren en aquest concepte, puix havien perdut ja sa vida pròpia com instruments de cultura, casi abans del primer Renaixement italià, a les darreries del catorzén sigle. Quedaren, donchs, triomfantes en el total renovellament del món occidental en el sigle xvi, solzament quatre grans naciona- litats literàries romàniques, que correspongueren a altres tantes nacionalitats polítiques: la italiana, la castellana, la francesa y la portuguesa. Mercès a Deu, en la passada centúria s'afanyà a corre-cuyta a fèrleshi costat, la nostra literatura, resorgint a una vida esplen- dorosa y complerta, en tots els seus genres, extenentse gradualment a totes les regions y antichs reyalmes ahont fou parlada y coneguda, y reprenent a la vegada el caràcter ètnich y imperial de la Edat Mitjana. No cal dir, donchs, quant diversa ha sigut la sort del nostre catalanesch al costat de la de les demés glorioses parles novo-llatines. Es un fenomen llingüístich únich en els grupus de la filologia romànica, digne d'estudi y d'atenció. Per la nostra parla no ha passat, més que de retop y de segona mà, la evolució del gloriós Renaixement del sigle XVI, que capgirà de soca a arrel les llengües, les literatures, els sistemes polítichs, el món de les idees, y de més a més establí un divorci fonamental entre '1 present y el passat dels pobles, enterrant completament la Edat Mitjana, y creant arreu literatures més o menys aristocràtiques. D'aquesta especial situació han esdevingut pera la nostra parla, tal volta algunes ventatjes, qui sab si també molts inconvenients, y unes y altres juntament ab la seva - 76 - rica tradició literària, sobre tot en la prosa, li donen avuy una fesomia original y molt marcada entre les demés llengües novo-llatines. Per una banda li han mancat en gene- ral mètode y disciplina gramatical, y la cultura clàssica, ennoblidora dels idiomes. Per altra banda ha pogut conservar millor sa identitat, y la seva unitat interna. La primera desventatja, que de prompte salta més a la vista, y la que més ens tiren en rostre els nostres enemichs, es la seva falta de disciplina gramatical, y sobre tot ortogràfica. En l'anarquia de la nostra grafia funden molts son dret a bescantaria ab el nom de dialecte, que no es cap afronta, perquè els dialectes representen una evolució necessària en la vida de les llengües, deguda a exigencies,fbnètiques o intelectuals, y són llur element renovador. Avuy es la ortografia fins un signe de cultura social, però no es la seva unitat, condició sine qna non de la vida dels llenguatges. Xi Cervantes, ni Santa Teresa, ni Racine, ni Pascal conegueren ab precissió la ortografia dels seus, y no per això deixaren d'esser excel•lents escriptors. Els problemes de la unificació y de la reforma ortogràfica, que son dugués coses distintes, no 's presenten avuy com exclusius de llengües abandonades a elles mateixes y sense conreu gramatical durant sigles enters, com ho ha estat la nostra, sinó que s'estenen també a totes les parles, fins a les més fixades y de més rica vida literària, com la francesa, l'anglesa, y la lusitana. La unitat ortogràfica la conseguiràn, més que les discussions y Congressos, la gene- ralisació del idioma, sa major difussió per medi de periòdichs y escoles, y sobre tot, son empleu escrit diari. Quan s'escrivia català solament pera 'Is Jochs Florals, y per dirho aixís, una vegada al any, no 's trovaven els escriptors devant de la llengua, sinó curtes estones, y com cosa que 's torna a deixar, no s'hi encaparraven y sortien del pas com podien y sabien. Mes quan un s'hi troba ab ella, com ara, cada dia, 's fa sense volerho, un detingut examen de consciència; surten les dificultats a mesura que un s'hi fica més en el seu estudi y llavors neix el sentiment y l'aspiració de la fixesa gràfica y de sa reforma. No obstant tinguis en compte al empendre aquesta, que no es una qüestió merament científica, y que les llengües no 's quadriculen, ni 's retallen simètri- cament com els jardins de la època versallessa. Hi pesa també en elles, sobre tot en les llengües de gloriosa historia literària, una tradició digna de respecte que ha imprès son encuny en les produccions dels escriptors clàssichs, o en els venerats incunables, y fins en la meteixa geografia y onomàstica, y aquesta tradició en fa per molts de la ortografia, una qüestió de sentiment. Son molts als qui 'Is agrada veure a la seva mare ab la ma- teixa fesomia, y que 's condolen de que per rejovenirse se li llevi una sola arruga del seu rostre. Vull dir ab això que totes les llengües tenen inconseqüències gramaticals y orto- gràfiques, y que en moltes el statu quo es regla de prudència. Be ho saben els qui conei- xen a fons el castellà y el francès, pera no parlar més que de les més conegudes, ab els seus problemes de la duplicació de les consonants, de la // paràssita, y tants altres. Les llengües son semblants a antichs boscatges en que les paraules han nascut com han volgut o han pogut, unes tortes, altres dretes, altres monstruoses. No 'ns capfiquem per això; lo científich y lo útil s'obrirà pas, y per sort nostra el problema 's tracta avuy en millors condicions qu'en la època del Renaixement en que no hi havia mes patró ortografien que la llengua de Roma. Avuy la nostra pot aprofitarse dels pro- — 77 — gressos de la filologia comparada, y per fortuna ja tenim filòlechs distingits, que ab bona traça s'han posat a la tasca, y tenen feta molt bona feyna. En la nostra època ja no seran de témer criteris ortogràfichs exclusius y mutiladors, com el del portuguès Joan de Barros qu' en el sigle XVI pretenia calcar artificialment el seu idioma nacional sobre '1 llatí, refusant els galleguismes y la fonètica popular; o com Núnez de Leào qu'en el sigle XVII el reduía a les exigències del castellà, alterant ses terminacions per «la analogia e respeito que a lingua portuguesa vae tendó com a castelhana». Enfront del inconvenient de que acabem de parlar, té '1 català la ventatja d'haver conservat vigorosa sa identitat. El divorci entre '1 passat y '1 present de la nostra llen- gua no es tant acentuat com en les demés germanes seves del tronch llatí, llevat de la toscana. Els felibres moderns tenen una semblança remotíssima ab aquell esbart glo- riós de trovadors occidentals que crearen la primera y més original poesia de la Edat Mitjana, y donaren la lley de la disciplina rítmica a totes les literatures vulgars. A Portugal les formes erudites introduides per l'influencia culta tornaren la llengua lite- rària tan convencional, que '1 rey don Duarte l'anomenava llengua ladina, y en el XY,n sigle el llenguatge pròpiament vulgar se considerava de tal manera arcaich, que segons Theofil Braga, fou necessari traduir en el corrent els documents oficials antichs. El progrés del castellà fou tan extraordinari, mercès als esforços iniciats pels seus escrip- tors, desde 'Is Reys catòlichs, pera usarlo ab correcció, que la parla d'un sigle abans, esdevenia completament arcaica pels grans prosistes y poetes de la edat daurada. Un estol nombrosíssim de gramàtichs, com tal volta cap nació europea el tingué en aquell temps, y dels quals fou capdevanter l'assombrós Antoni de Xebrija, precedí ab sos estudis a n'aquella reforma que acreditaren els dos Lluisos, el de León y el de Granada, y els altres escriptors de la gran escola espanyola. A França, la retòrica, desde el xvén sigle, va condemnar al oblit la literatura mitj-eval, y els temps successius de la època clàssica la ignoraren per complert. Se pot dir ben be, sense exageració de cap mena, que la producció literària francesa mitj-eval perteneix a l'arqueologia, y avuy la desente- rren els erudits de la Romania com curiositats exquisides que sols ells poden paladejar. Els vells mots de la enèrgica llengua francesa de les gestes heroiques caygueren en el despreci o en l'oblit, pels refinats prcciosistes de la Cort de Versalles, y sols se mantin- gué son culte un sigle abans pels escriptors de la Pleyada, qual capdill, el genial Ron- sard, deya que qui formés un lèxich dels termes ja rovellats del Artús, Lancelot o Gal- vany faria una obra útil y patriòtica. El català, en cambi, com diu l'ilustre company nostre, el Dr. Schàdel, no obstant els nombrosos enmanlleus que feu al provençal, va saberse mantenir en estreta relació ab el poble, y conservar son caràcter plà y vulgar, conquistant els extensos y més ferms dominis de la producció prosaica. La prosa es la més llegítima glòria de les lletres catalanes, ab un tresor de cròniques, y de gegantines enciclopèdies, com no se 'n han escrites en cap llengua vulgar. El relligament ab la tradició literària té en el nostre catalanesch una base tan sòlida y ferma, com els carreus granítichs de les construccions ciclòpees, que tals ens pareixen els monuments colossals de la nostra cultura alçats per- la frenètica activitat del cavaller errant de la filosofia, o per la paciència benedictina del Eximenis. Es la única parla entre les novo-llatines que per rejovenirse pot acudir als - 78 - textos de la Edat Mitjana, com si fossin contemporanis. Y això es tant cert que fins a principis del sigle XIX, els nostres antipassats aprengueren a llegir el català en les esco- les dels convents, que foren el darrer refugi del nostre idioma, en antigues obres populars com el Partinuples o les faules d'Isop, o els concells del conegut fra Anselm Turmeda. Les demés literatures romàniques assoliren els seus sigles d'or, en que 's fixà sa llengua, casi al meteix temps o poch després d'aquella esplèndida apoteosis de l'anti- quitat del sigle XVI. A la nostra que, com la provençal y la italiana, tingué una prima- vera anticipada, y se carregà de fruits abundosos, com les mares demunt les quals plou la benedicció del cel, li bastà la brotada mitj-eval, y al revés de lo que ha succehit ab les seves germanes, els sigles XVI o XVII, que son pera elles els de sa més noble pro- ducció, han esdevingut pera nosaltres una mera curiositat arqueològica que enregistrem en la historia de la nostra cultura, com un període que sols serveix pera provarnos l'ús constant de nostre matern llenguatge, sense solució de continuitat. De manera qu' en la nostra historia literària tenim els termes invertits. La Edat Mitjana es per nosaltres una època viventa y la font actual més abundosa y pura del nostre idioma, mentres pera les demés lletres romàniques es sols un període de gestació més o menys laboriosa; y pel contrari els sigles XVI y XVII que constitueixen la Edat d'or dels pobles occidentals, a escepció del italià que tingué la florida plena de sava dels trescentistes, han esde- vingut pera 'Is catalans, sigles totalment morts. Son com una estèril y extesa planura que 'ns permet veure, sens obstacles, els cims alterosos de la producció del nostre passat. En una paraula, els catalans estem en situació de compendre més fàcilment avuy en dia la Crònica imperialista de Muntaner, que 'Is castellans les Estories del Rey Sabi, que 'Is francesos les gestes de Villehardouin, que 'Is portuguesos el llibre de las Cantigas del Comte Barcellos; y en cambi may ens passarà pel cap, per conèixer y apendre nostre idioma, obrir un llibre de la època de decadència. Tan sols al poble grech li passa altre tant ab el seu idioma popular. Y veus ara aquí una observació en que coincideixen el nostre Massó y Torrents, tan coneixedor de les lletres catalanes, y l'ilustre historiador grech Paparrigopoulos; aquell afirmant les escasses variacions sufertes pel català desde '1 XIHén sigle; aquest dient que 'Is seus paisans entenen millor la Crò- nica de Morea escrita en el XIV, que 'Is francesos la historia de Henri de Valenciennes. Tampoch se presenten en el nostre catalanesch tan marcades com en les altres par- les occitàniques, les diferencies entre la llengua vulgar y la erudita. El no haver sigut instrument d'expressió d'una gran literatura, durant les tres darreres centúries, li ha valgut poder conservar millor les seues condicions característiques, y experimentar d'una manera més natural la lley de la evolució. Sense ésser un dialecte, pròpiament tal, en l'acepció despectiva que 's dona comunment a n'aquesta paraula, sinó una de les llengües glorioses de la gran família romana, políticament ha sigut reduida a la catego- ria de les llengües humils, participant de llur dissort y de llurs ventatges. Aquesta vida obscura y apartada l'ha deslliurada del contagi de les llengües forasteres que porta apa- rellat el triomf de les literatures mondials, y s'ha guardat, en general, neta de tota taca bordissenca, de tot aparell pedantesch y retòrich. Se 'n trova la prova fefaent en aquesta munió de locucions pintoresques, en aquests mots expressius, tots plens encara de la savor original, y dels quals poques voltes se 'ns dona la equivalència en les llengües — 79 — normals. En major grau qu'elles ha passat pel gresol fecón de la lley de la evolució espontània salvantse del pès de la inmensa publicitat del llibre, conservant el vigor y simplicitat de les races robustes, esdevenint aixís una preciosa trovalla pel filòlech, y àdhuc més per l'escriptor que pot treballar sobre un fons més popular y un mate- rial més maleable. Estem molt lluny dels preciosistcs francesos que tractaven els mots exclusivament com signes abstractes d'idees, ordenantlos arbitràriament y disciplinantlos, com fins instruments d'expressió. No pensaven que al obrar aixís, mutilaven la part més fresca y pintoresca del idioma, la que naix del cor ab espontaneitat, tot imatge, tot sentiment y tot inesperat. Aixís quedà empobrida y feta una abstracció gelada y cortesana la llengua dels escriptors de la època de Lluís XIV, que tot volent desvulgarisarla y ferne un vocabulari exquisit, la convertiren en una forma momificada y ceremoniosa, que sols se podia parlar be fent barretades, portant perruca, ab ritme de minuet, y passejant pels simètrichs jardins de Versalles. Els francesos d'aquell temps acostumats a les formes fixes, al tipo intelectual enriquit per una gran cultura del grech y del llatí, cercaven el francès y no '1 trovaven. L'ideal de tota llengua sana y natural no es això, sinó tot al contrari; el vertader ideal es la conjunció natural, l'armonía perfecta entre la parla popular y l'escrita. A n'això va encaminar tots sos esforços el Romanticisme, que va ésser la cayguda del antich règim literari, y una revolució turbulenta contra la concepció aristocràtica del art y del llenguatge, que representava el Renaixement. Ell va proclamar els drets de les llengües y de les lletres populars, y les portes del Temple de l'Art, abans barrades al poble per una casta privilegiada, en nom d'una cega y mal entesa adoració de la forma artística, s'obriren de bat a bat a tots els cantors humils, a totes les parles vulgars, a totes les literatures paries o despreciades. La nostra llengua literària se salvà, no sé si venturosament, de la fascinació del clasicisme; mes en cambi deturà sa vida, quan havia alcançat el punt més alt de sa ufania, un altre sujecció que anorreà per tres sigles, casi del tot, sa antiga feconditat. Ens referim a la influencia castellana. Vinch a assenyalar aquí un mer fet llingüistich y literari, sense el menor apassionament, sinó ab la franca y serena imparcialitat que exi- geix la veritat històrica. La gloriosa monarquia intelectual de l'Espanya castellana s'extengué per l'Europa entera desde '1 Sena fins a les regions eslaves y escandinaves. Sortien a milenars els llibres espanyols de les prempses extrangeres: Lope de Vega y Cervantes, les noveles picaresques, els nostres incomparables místichs qu'enclouen la flor de la poesia y de la mentalitat espanyola, captivaven al món enter, y nosaltres no teníem un Camoens, que imposà silenci a la Musa antiga pera cantar les glòries de Lusitania, que oposar a aquells magnífichs esplendors, ni glòries marítimes com les de Portugal, sinó que al contraii, ens tancaven els Turchs un a un tots els ports, hont els nostres Cònsuls barcelonins, havien donat lleys a la mar com en els temps de Roger de Lluria. Per això en el sigle XVI quedà nostra producció del tot estroncada, y divorciats del esperit del Renaixement, que no fecondà el nostre ab tot lo que representava l'alta cultura, visqué- rem d'una tradició empobrida, alimentant estèrilment ab tenacitat fetichista, una poesia mitj-eval mecànica y rutinària. En el sigle XVII fórem totalment vençuts; mes sols apor- — Bo- tàrem en la nostra decadència, rebel•les a tota assimilació, durant tres centúries, a la rica heretat de les lletres espanyoles, les tres figures solitàries de Boscà, Setanti y Campmany. La nostra literatura perdé son caràcter nacional. De son mantell esplèndit de regina ne feren quatre bocins els pobles que l'havien conreuada, y que perderen la consciència de llur unitat, y en son lloch s'alçaren altres tantes literatures dialectals, barroeres, aplebeyades, empobrides. Perdé també aquella rica parla escrita que cali- ficava Boades «la més polida d'Espanya», sa fesomia catalana, y la popular se mantin- gué esquerpa y altiva, devant del horrible llenguatge fronterís que posà de moda la escola vallfogonina, alhora quevedesca y culterana. Després dels últims historiadors, darrers faels de la nostra llengua, com ho foren els primers, els cronistes mitj-evals, sols li restaren devots els pagesos y vilatjans que li dedicaren sencera llur amor sagrada. Y com diu el mestre Aguiló, en una imatge, tant pintoresca y vigorosa com totes les seves, en la major part dels llibres que durant tres sigles se diuen irrisoriament escrits en llengua catalana, s'hi veu per sota, l'idioma castellà, mal girbat, que se 'n du a la esquena per anar a soterrarlo, el cadavre del nostre matern llenguatje. Mes aquell cadavre, com la princesa encantada de la llegenda, de qui morta y guarnida de flors y ab vel funerari sobre '1 seu bell rostre, s'enamorà el fill del Rey de Florianda, era també l'objecte de l'amor y del culte respectuós de nostre poble, y en son llit de mort esdevenia feconda com la gentil donzella misteriosa que vivent era gent y bella i e morta pus bella cent tants, y dins de la tomba creava noves formes gramaticals y bells mots, y recordava ses tendres tonades, y plasmava nous y richs dialectes Y aquí els teniu avuy cercant afanyosos a llur mare, y al trovarla rediviva, se reconeixen llurs fills, y se donen l'abra- çada de germanor en aquesta festa esplendorosa, a la que venen en respectuós romiatge els fills de la florida sultana del Túria, y els de la gentil fada de la mar Mediterrana, els de la Sardenya catalana, portant als llavis encara la llengua de Pere IV, y els cata- lans de l'altra banda del Pirineu, que alçant els ulls al mur que ara 'ns separa, pensen, com diu el nostre inspirat poeta Maragall, en el dia que serem tots uns. Senyors congressistes extrangers y de les demés estimades regions espanyoles, ger- manes nostres. Aquí teniu avuy aquesta llengua, que '1 nostre poble ha pastat durant més de mil anys, posanthi a la vegada el cor y el pensament, pera ferne la vestidura més acostada a la seva ànima, el casal del seu esperit aquí en la terra. Mercès a la ins- piració y al ingeni dels nostres poetes y prosistes, que maravellosament l'han forjada, vos la podem piesentar plena de seny y de bellesa. Ells amorosament, ab pietat filial, li han retornada una a una ses joyes de sobirana de que l'oblit, la ignorància o la opressió l'havien despullada. Ells han cambiades ses humils vestidures per les que havia rumbejat en dies de grandesa en les altes Corts d'Europa, y la que fou la Venta- fochs de les parles llatines ha pogut seures de nou com reyal matrona, ab lo recort de majestat passada, en el setial d'honor de les literatures modernes. Els historiadors vos han recordat ja els seus títols de glòria. Son tants y tant nombrosos y han siguts evocats tantes vegades, que casi no 'm cal avuy repetirlos. Ella s'anticipà a ses germanes, les — 81 — famoses llengües castellana y portuguesa, en sa expansió ultramarina, y s'extengué per totes les mars y penínsules del que era allavors nostre llach mediterrani, portada triom- falment per les ascones dels almogàvers, o les fïtores dels nostres almiralls. Y no sols s'estengué per l'invencible impuls de nostres armes, sinó que més lluny y més amunt arribà encara, ab el vol enlayrat de la ciència, mercès a n'aquells altres famosos almo- gàvers del pensament català de les primeries del catorzèn sigle, que pensaven, dicta- ven o escrivien llurs obres inmortals, sota l'ombra de Santa Sofia, o al peu del Etna fumejant, en les corts pontifícies de Roma o d'Avinyó, en les Universitats de París o Montpeller, en els assoleyats sorrals de Bugia, entre la vinya y el fonollar de la brava costa mallorquina o en el solitari puig de Randa. En totes les llotges mercantívo- les de la mar mediterrana foren ab respecte escoltades y aplicades les lleys marítimes dictades en aquesta llengua gloriosa pels nostres mercaders, que donaren a Barcelona la hegemonia qu'en el món clàssich tingué l'antiga Rodes. En ella bastí el nostre Ramon Lull, el fantasiador ideòlech, l'apòstol incansable de la filosofia popular, aquell seu original sistema teològich-filosòfich, únich de forma y parla vulgars, entre aquelles grans Catedrals del pensament humà dels xiilèn y xivèn sigles, alçades pels Albert el Many, pels Tomàs d'Aquí o pels Duns Escot. En ella tingué consciència estètica per primera volta la Europa culta, de les maravelles que sustenta '1 gloriós pedestal de la augusta Acròpolis athenesa, qual nom y qual recort havia desaparegut per complert de la memòria de la humanitat. Ella fou parlada com llengua de Cort en cinch estats eixits del casal d'Aragó, encastats en les tres penínsules del que ab plena raó' poguérem ano- menar mare nostrum, breçols de la cultura moderna. Ella fou tan conreuada com parla oficial, al costat de la llatina, que nostre memorable Arxiu reyal, com l'anomena Camp- many, enclou com encantat palau de la historia pàtria, la colecció diplomàtica més assombrosa de la Europa mitj-eval,fins al punt de que si vingués un dia, que Deu no vulla, que '1 català desaparegués delmón, a n'aquetrich Arxiu vindrien a apèndrel molts extran- gers, pera reconstituir el passat de llurs nacions. Ella, finalment, esdevingué tan estesa y tan parlada en el Xivèn sigle, qu'es el de lanostra triple preponderància intelectual, política y mercantívola, que '1 Camoens de la historia catalana pogué exclamar en un moment de patriòtichentussiasme, que d'un llenguatge sol de negunes gents son tants, com de catalans. No estranyeu, donchs, qu'estimem aquesta llengua ab emoció intensa, ab tendresa filial. La estimem no sols perquè fou gloriosa y noble, perquè 'ns apareix hermosa y escayenta; la estimem perquè es nostra; perquè es la vestidura ab que ha nascut el nostre ser aquí en la terra. Com ja us ha dit l'iniciador ilustre d'aquesta festa grandiosa de cultura, no odiem cap altre llengua; les amem y respectem totes: però tant bé com ella no 'n sabem parlar cap altre, y sols en ella tenim pensament y imaginació y ener- gies del esperit. No l'havem forjada capritxosament en sò de rebeldía o enlluernats per una falsa retòrica, ni la podem deixar sinó ab la nostra carn, perquè ella es carn y vida de l'ànima nostra; ni la podem baratar ab cap altre, per noble y gentil que sigui; per- què es Deu qui ens l'ha imposada com sant y misteriós llaç ab que han de viure indiso-. lublement units en aquest món, la nostra paraula y el nostre esperit. Y com ha dit eloqüentment el meu amich del cor, l' ilustre Menéndez y Pelayo «no hi hà major sacrilegi y ensemps més inútil, que pretendre engrillonar lo que Deu ha fet espiritual y lliure, el verb humà, resplandor dèbil y mitg esborrat, però resplandor al fi, de la paraula divina»; que no 's necessita, no, ésser fill de la terra ahont una llengua es parlada, pera sentir envers ella, si es desvalguda, una inmensa simpatia. — 82 — Veusaquí perquè aquest Congrés, enclou, com ja us he dit abans, alguna cosa més que una reunió de sabis que venen a estudiar una llengua morta, o una llengua curiosa, o una llengua universal y poderosa; perquè té aquesta manifestació solemnial, quelcom de filial y tendra apoteosis. El nostre idioma tenia ja la consagració literària; li bastaria la figura excelsa del nostre Verdaguer, pera que ocupés un lloch distingit entre les lite- ratures d'aquest vell continent: mes li mancava alguna cosa més, la consagració científica. Teníem aquest deute envers la cultura universal, y per això, com ja us ho havem ex- pressat en la nostra lletra de convit, us hem cridat a tots vosaltres, filòlechs extrangers y germans nostres espanyols, a quants la haveu aymada o estudiada, perquè 'ns ajudeu a pagar aquest deute, venint a la terra d'En Bastero»y d'En Milà, a retornarnos aumen- tat, el cabal científich que aquets ilustres sabis nos entregaren. La cultura es pau y es amor, y en les corrents generoses de la civilisació moderna no pot entrar més que '1 respecte profond a totes les llengües, que al cap y al fi no es altra cosa que '1 respecte a la dignitat humana. La cultura y el progrés, no ho dupteu, vindrà un temps que rellegaràn per complert al oblit les lentes y repugnants execucions dels idiomes a que 'ns té, per desgracia, acostumats, l'absolutisme cesarista dels temps passats, o la centralisació moderna jacobina. Jo tinch una confiança cega en que aquest dia arribarà, perquè tinch una fe viva en el progrés humà, qu'està subgecte com la naturalesa tota a la lley divina de perfecció que regeix el món , que po es orfe, ni desvalgut, sinó que té un Pare amorós que per ell sempre vetlla. Esperant que ha de brillar per fi aquest desitjat dia, plè de pau y d'amor, en que '1 triple ideal de lo bó, de lo ver y de lo bell sigui l'ideal y la lley de la humanitat, jo us envio a tots, senyors congressistes extrangers y germans nostres espanyols, en nom d'aquesta hospitalària terra catalana, la salutació d'admiració y respecte que us mereixeu, la espressió de la nostra joya y gratitut. - 83 - DISCURS del ProL Píer Enea Guarnerío, representant d'Italia OXOREVOLI SlGNORI E GENTILI SlGNORE: Dopo che cosi insigni oratori vi hanno illustrato con luminosa e calda parola lo scopo filologico e patriottico del Congresso, non vi sembri audace presunzione che io prenda le parola per portarvi il saluto dell'Italia, che mi onoro di qui rappresentare e di porgere in suo nome i piú vivi ringraziamenti alia nobile città, che cosi magnificamente ei ospita. È ben giusto che in quest'opera solemne del glorioso rinascimento delia lingua cata- lana, risuoni il nome d'Italia, Valma parens delia genta latina. È ben giusto che risuoni il suo nome non solo rispetto ai ricordi del passato, che entrambe le nazioni sorelle hanno scritto in comune nelle pagine adamantine delia storia; ma per un'altra conside- razione che mi piace qui ricordare. E al baluardo delia propria lingua, mantenuto incòlume e saldo attraverso i secoli, che l'Italia deve la difesa de' suoi diritti. È all'opera assidua e constante de' suoi poeti e de' suoi scrittori, da Dante al Manzoni, ch'essa deve la sua risurrezione. Ogni nazione porta scritto con caratteri indelebili il suo carattere nella propria lingua. Manteniamo intatto questo carattere, che ei distingue l'uno dall'altro, pur serbandoci fratelli. Studiate dunque con lungo amore la bella lingua de' vostri avi; rafforzatela e ingen- tilitela con nuove opere d'arte; ricercatene con la scorta rigorosa delia scienza il suo svolgimento evolutivo nel tempo, esploratene com fine anàlisi le condizioni attuali nei suoni, nelle forme, nel lessico, e farete opera altamente patriottica, nelle quale le nazione straniere non potranno che darvi plauso e ajuto. Non si ama e si defende meno la pàtria con la forza delia lingua che con quella delia spada. Avanti dunque, sempre avanti! E con questi pensieri che io mi onoro di portarvi in nome d'Italia il saluto piú cor- dialmente fraterno e di aggiungervi l'angurio piü caldo e sentito di prossime e sempre piú splendide vittorie! Viva l'Italia! Viva la Catalogna! DISCURS (*} de Mr* R* Foulché-Delbosc, representant de França Je remercie le Comitè d'organisation du Congrés d'avoir eu la bonne pensée de s'adresser aussi aux erudits étrangers; je me félicite de voir réunis dans une mème pensée, prèts à des efforts tendant au mème but, des ogues et des historiens appartenant aussi bien à la Catalogne qu' à d'autre's*pays. Aucune idée ne serait plus anti-scientífique que celle qui établirait une barrière entre les erudits nationaux et les erudits étrangers, car il n'y a pas deux éruditions. Les Catalans savent d'ailleurs qu'ils n'ont qu'à gagner à laisser étudir leur langue, leur littérature et leur histoire: plus on les étudiera, plus on éprouvera de la sympathie pour eux. (*) En estracte. _ 8s - DISCURS del Dr. D. Adolf o Bonilla, representant de Castella 9 Senores: Soy indudablemente, en la relación de los méritos, el ultimo de los Castellanos que pudieran venir aquí; però me cuento seguramente entre los primeros, y quizàs no le ceda en este punto el puesto à nadie, en cuanto al amor à la literatura y à la lengua catalanas y en todo cuanto se refiera à la reivindicación de sus legítimas glorias. Por eso he venido y porque, ademàs, tengo presente esta obra de caràcter glorioso, en el sentido patriótico que nos decía el Dr. Alcover hace un momento, y esta otra obra de paz y de concòrdia de que nos ha hablado en su admirable y erudito discurso, el senor Rubió. Por eso he venido aquí; però precisamente por eso, en estos momentos no en- cuentro otras palabras que expresar, sinó senalaros mi presencia en este sitio, la cual os lo explicarà suficientemente todo. Yo he oído una cosa; he oído algo de que voy à hablar, y que servirà de argu- mento à estàs palabras. ^Qué es preciso — se ha dicho — para que una literatura, qué es preciso para que una lengua, para que un pueblo tengan sustantividad é independència propias como tal pueblo? — Que este pueblo piense en idioma peculiar suyo. Yo no entiendo esto, y las cosas que no entiendo no las razono. Hay algo en lo cual por amor y por obligación tengo que ocuparme: es algo grande, però algo muy àrido y muy seco, los estudiós filosóficos. Estos estudiós me han llevado à una conclusión consoladora, me han conducido à una conclusión de paz y de concòrdia, que la verdad es una, que se habla de filosofia alemana, que se habla de filosofia italiana y de filosofia francesa; però que este pensamiento, en cuanto verdadero, es uno. Yo no conozco otro lenguaje del pensamiento que la verdad y esta es siempre la misma. Però la verdad tiene diferentes maneras de manifestarse; y estàs manifestaciones diversas que tienen su fundamento, que tienen su vitalidad en la historia, estàs manifes- taciones son lo que constituyen las distintas filosofías, las distintas literaturas, las mani- festaciones intelectuales de los diversos pueblos. ^Y cómo negar, senores, este hecho, que yo no creo que lo pueda desconocer nadie, de que tales manifestaciones las ofrecen de un modo innegable la lengua y la literatura catalanas, si cuando nosotros nos ocupamos en la historia de las manifestaciones del pensamiento espanol durante la edad media, nos encontramos con que este pensamiento solo tiene una figura que pro- piamente lo represente; però una figura grande, colosal, digna de compararse con las de los mas grandes pensadores é intelectuales de los modernos tiempos, la figura extra- ordinària, sublime, de Raimundo Lulio? ,;Cómo, y por qué, negar que esta lengua y esta literatura catalanas, tienen una base pròpia y una base històrica, cuando nos encontramos con que allà à últimos del siglo XV, cuando empezaban à vislumbrarse en Espana los albores del Renacimiento, se apodera de ellos una Universidad Catalana, y esta lengua y esta literatura dan entonces una ma- nifestación tan esplèndida, tan colosal en la extensión, en la forma y en el fondo, como la novela que llamamos Tirant lo Blancli? c-Cómo negar que tengan sustantividad é independència propias esta lengua y esta — 86 — literatura, cuando si pasamos al siglo XIX, dando un salto por los siglos XVI, XVII y xvili que representan un período de estancamiento en su desarrollo, vemos que mien- tras todos los historiadores, todos los literatos y todos los críticos nos dicen que ha desaparecido la poesia èpica, que si tuvo su razón de ser en la edad media ya no vive hoy en las costumbres ni hay nadie con fuerzas capaces de restauraria, nos encontra- mos con una resurrección de la misma tan potente, tan esplèndida, tan conmovedora como la que dan las obras de Jacinto Verdaguer? ;Cómo negar todo esto, cuando si dejando estos extremos vamos al terreno del arte, nos encontramos con que los historiadores de la arquitectura nos dicen que ha habido un estilo bizantino, que ha habido un estil» romànico y un estilo gótico, y que después, à pesar de los esfuerzos de los grandes arquitectos, principalmente de los alemanes, ha sido absolutamente imposible crear en ningún país del mundo un estilo propio de arquitectura, y en cambio, nos encontramos con que en los últimos veinte ó veinticinco anos, se han producido en esta ciudad manifestaciones de un arte típico que hacen que las obras de la arquitectura catalana no puedan confundirse con las produc- ciones de ninguna otra, porque tienen un sello propio, distintivo yi característico? Y si apartàndonos de las manifestaciones del arte arquitectón'\co pasamos à las de la literatura y nos fijamos, por ejemplo, en la dramàtica, ;cómo no hemos de reconocer en ella, refiriéndonos à la Espana actual, (y tened en cuenta que es un castellano por todos cuatro costados el que os habla) como no hemos de reconocer digo, (y si no lo reconocemos serà por esta ignorància culpable y suicida en que viven las demàs regiones, de lo que pasa aquí, de lo que aquí se trabaja), que tiene personalidad? ;Si vamos à esta manifestación de la literatura catalana, pues, no hemos de encon- tramos también con algo original, con algo raro y nuevo? Yo soy joven, os hablo como joven, y yo voy à referiros la impresión producida por las obras de vuestros autores dra- màticos en Madrid. Allí veíamos traducciones de obras de autores franceses, italianos, suecos, hechas casi siempre por intermediarios, la mayor parte de ellas por periodistas. Veíamos todo esto y teníamos la sensación de algo nuevo, sí, (porque todos los pueblos de Europa en el curso actual de la civilización, cuando las ideas y las personas se comunican con tanta frecuencia, tienen algo que les es común), veíamos en ellos, algo nuevo, però algo extrano, que no era lo nuestro. Vimos las obras de vuestros autores dramàticos y allí encontramos inmediatamente eso que constituye el núcleo, el nervio de una literatura pròpia, ese algo que lleva un germen constante de vida, esa extrana mezcla de lo sonador y lo positivo que es lo que constituye para mi una de las mani- festaciones màs características, de las grandes creaciones del pueblo catalàn. Pór todas estàs glorias, pues, y por todo cuanto represente, vengo aquí ante vos- otros, à ofreceros mis servicios en nombre de vuestros hermanos y à asociarme de todo corazón à los trabajos que aquí se comienzan. He dichq 87 - DISCURS del Dr. D. Vicens Mancho, representant de Valencià. Excelentíssim Primer Congrés de la Llengua Catalana: Podeu creurer qu'es ventat que molt remot en el meu pensament estaba tenir de pendrer part esta nit en un Congrés qu'es un torneo de l'elocuencia de tots aquells que m'han precedit en el ús de la paraula. Per això no extranyèu les meues paraules. No cregueu que m'acobardeixi, pues estich acostumbrat a parlar en públich, si be a parlar en una altre llengua. Però are estich entre vosaltres y sols dich pera saludarvos: Germans: Represento aquí a la Societat «El Rat Penat» de Valencià. Esta societat està dedicada al cultiu y al progrés de la llengua comuna, de la que n'es una de tantes branques frondosa y gloriosa. Esta societat, seguint este moviment, ha nomenat una Comissió y al cap de esta Comissió s'hi ha posat un personatje literari de tots vosaltres ben conegut perquè es apreciat a Espanya y al extranger: es el senyor don Teodoro Llorente. Els anys que no passen en và, poden fer assecar les forces físiques, però no les forces intelectuals. Per això este senyor al vorer este local grandiós, al vorer tantes persones aquí reunides, temé que la paraula no poguera ser ben entesa, y per això, de rebot, la pilota ha vingut a mi. Me trobe, donchs, per una part poruch y per altre satis- fet, perquè si l'encàrrech es superior a les meues forces, en cambi, el gust am que '1 desempenyo correspon al sentiment que a tots ens uneix. En nom, pues, del «Rat Penat» y de Valencià y del ilustre vate avans dit, vos saludo y m'oferesch. La meva presencia ho explica tot. ^Què val lo que 's diga, quan es diu lo que se sent? He DIT DISCURS de Mn* Esteve Casaponce, representant del Rosselló EsceLéntíssims Senyurs: Senyurs Congressistes: Allí, en les fresques y regalades valls que baixen per tut arreu, ara del Pirineu, ara del Canigú, y qui, tutes plegades, venen a fer la que ;ls Rumans havian anumenada, pot- ésser que allavores s'hu mereixis, Vallis aspcra, allí, en el Vallespir, quan hom nu té llestesa y qu'hom es obligat d'encarregar una tasca de certa impurtancia an una per- sona, qui nu té dots per la cumplir, sulem dir: « Falta d'un altre, el meu pare va ser cónsul » . Aixís es que circunstancis les quals tots, y jo el primer, nus tenim verdaderament de dolre, vus priven, senyurs, d'uir en aquesta sessiú inaagural del Primer Cungrés Internaciunal de la Llengua Catalana, en aquesta vetllada històrica per la nostra pàtria, un dels russillunesus qui més que jo ha traballat per la causa que nus reuneix y qui, millur que jo vus puria dir com hi hà muntanyes que s'abaixen, com aybres que sem- blen morts y sechs, poden tenir arrels capasses de dunar plansuns plens de vide, y com guspilles que dormen sota de la cendra de la llar payral, esperen la ventada que ne té de fer un foch abrusadur. Aixís es qu'en lloch y plassa del ilustre pueta dels ays y de la Garbera catalana, l'aixerit «Pasturellet de la vall d'Arles», es el vell pastur d'aquella tan pinturesca vall qui vus endressa avuy la paraula per vus diré: «La Puesia nu fa pas com la menta, que flureix y nu grana. Per tut aunt la puesia catalana ha flurit, també hi granarà; y donchs en el Russillú també un dia hi haurà cullita.» Aixís es encara qu'en lloch y plassa del Reverendíssim Prelat qui, fill aduptiu y amantíssim de Catalunya, amb un any d'estudis, entrebancats per afanys d'ordre supe- riur, ha fet el miracle d'apendre d'escriure y de parlar, com un barceluní, la llengua de mussen Cintu, és un seu pobre prebere, el més petit dels seus admirats deixebles, qui vus ven a diré: Catalans del Principat, de Mallorca y de Valenci, recurdeuvus qu'en el cumtat del Russillú hi teniu germans, germans qui, com vusaltres, preguen a Deu err català, apre- nen y ensenyen la ductrina en català, parlant entr'ells, sempre parlen català; germans qui, atents an a tut lu que feu per reviscular l'ànima catalana y qui, per hu diré tut ab una paraula, sulidaris ambe vusaltres dins de la causa de la llengua dels nostres pares, per tut aunt ireu, vus seguiran. Tut això, senyurs, el Pasturellet de la vall Alcover, Pvre. / Antoni M.a Alcover, Pvre. Miquel Costa y Llobera, Pvre < Pompeu Fabra \ Pier Enet Guarnerio Antoni M.a Alcover, Pvre. ... Pompeu Fabra í Antoni M.a Alcover, Pvre. Bernat Obrador • Armengol Puig y Sais ' Pompeu Fabra Ignasi Casanovas, 5. J. Víctor Oliva. i Antoni M.a Alcover, Pvre. ) Pompeu Fabra I Joseph Alcoverro y Carós Ramon Goig COMUNICACIONS dels senyors Pier Enea Guarnerio, de Pavia Joan Palomba, d'Alguer Antoni Ciuffo, d' 'Alguer Vicens Serra y Orvay, Pvre., à'Ivissa Pompeu Fabra, de Bilbao Antoni M.a Navarro, Pvre., de Montclar Àngel Sallent, de Tarrasa Antoni Rubió y Lluch, de Barcelona Lluis Fullana, franciscà, & Ontinyent Marian Grandía, Pvre., de Barcelona Jaume Nonell, 5. %, de Manresa Gabriel Nogués y García, de Barce- lona Emili Vallès, de Barcelona Joan Bardina, de Barcelo?ia Ramon Orlandis, 5. %, de Palma de Mallorca Ramon Miquel y Planas, de Barcelona Esteve Casaponce,Pvre.,d'^4;'/í'j•^'/ Tech Joseph Saroïhandy, de Versailles Fritz Holle, de Berlin Ramon Menéndez Pidal, de Madrid Àngel Ruiz Pablo, de Ciutadella (Me- norca) Antoni M.a Alcover, Pvre., de Palma de Mallorca Francesch Delbranca, de Sant Cristòfol de Menorca Joaquim Cases Carbó, de Barcelona Bernat Schàdel, de Halle Víctor Oliva, de Vilanova y Geltrú Michel Ventura, de Madrid Joseph M. Arteaga, de Barcelona Gabriel Alomar, de Palma de Mallorca — 95 Sessió de Constitució En la ciutat de Barcelona, y en el Palau de Belles Arts, —sala lateral dreta de la planta baixa — , tingué lloch a les dotze del mitjdíe del 14 d'Octubre de 1906 una reunió al objecte de constituirse la Secció Filològica-Històrica del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Formaven la Taula el president general del Congrés, y parti- cular de la Secció, el Molt litre. Dr. D. Antoni M.a Alcover y'ls sotescrits secretaris. Tot just oberta la sessió el President feu la proclamació de les presidències honora- ries, essent rebuda la lectura dels noms dels designats ab un fort picament de mans. Els sotescrits secretaris llegiren les conclusions provisionals dels Temes presentats al Congrés, junt ab les esmenes, y tot seguit els títols de les Comunicacions. Se suspengué la sessió per alguns minuts a fi de posarse d'acort respecte la distri- bució dels treballs. Una volta represa la sessió se llegí l'ordre del dia per la primera sessió ordinària que s'havia de celebrar l'endemà a les 10 del matí. Joaquim Cases Carbó — Emili Vallès 14 Octubre. - 96 - rimera Sessió En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, a dos quarts d'onze del matí, se constituí la taula de la secció presidida pel Dr. D. Antoni M.a Alcover, ocupant lloch de distinció el Dr. Guarnerio, y actuant de secretaris els infrascrits. Oberta la sessió, se llegí y aprovà l'acta de la Sessió de Constitució; tot seguit D. Joseph Rigol passà a defensar les conclusions del seu tema: «Pronoms y adgetius pronominals. Us recte del //#;-». Se llegiren dues esmenes, la de D.'Francesch Carreras y Candi, acep- tada pel ponent del tema, y la de D. Antoni Forns y Torelló, qui, no essent aceptada, la defensà. Rectificà lo senyor Rigol, fent lo meteix l'esmenant, sense arrivar a un acort. Quedant aleshores pendenta la discussió del tema ab l'esmena, el president donà algu- nes esplicacions sobre la forma ab que la taula del Congrés havia acordat efectuar les votacions, o sia per escrit, dues o tres setmanes passat el Congrés. La idea fou ben rebuda pels assistents, demanant la paraula sobre això Mn. Gayetà Soler, a qui la pre- sidència indicà la conveniència de que esposés les seves rahons a la Taula general del Congrés, per haver aquesta, y no la de la Secció, acordat la forma de les votacions. El Dr. Guarnerio, catedràtich de l'Universitat de Pavia, llegí la seva comunicació «Brevi aggiunte al lessico algherese», coronat pels aplaudiments de la concurrència. El disertant feu present a la Presidència de la Secció d'un exemplar de la seva obra «II dialetto catalano d'Alghero», ont està detalladament esposada la doctrina a que's refe- reix en la seva comunicació. D. Miquel Costa y Llobera, Pvre., llegí tot seguit una disertació en defensa del seu tema sobre «La preposició a en l'acusatiu». S'hi presentaren dues esmenes. Una del Dr. Alco- ver, es admesa pel ponent del lema; l'altra es de D. Pompeu Fabra ab qui aquell ponent se posà d'acort, després d'haver esplicat l'esmenant l'alcans de la seva preposició. El doctor Guarnerio, previ permís de la Presidència, fa una observació ampliant lo dels Srs. Costa, Alcover y Fabra, sobre l'ús de la preposició en l'acusatiu dins la parla de Sardenya. Tot seguit el mestre d'escola alguerès D. Joan Palomba, llegeix la seva comunicació sobre «La gramàtica del modern dialecte alguerès», y dona terme a sa tasca llegint una salutació del Professor Venanzio Todesco, de Roma, salutació que fou acullida ab grans aplaudiments, y que diu aixís: «Dall' eterna Roma, centro del mondo latino, mentre mi conmuovo e mi esalto ammirando i grandiosi monumenti che sono patrimonio comune di tutti i popoli neola- tini, io modesto cultore di studi romanistici, invio ai congressisti di Barcelona il mio fratemo saluto. E col saluto viene anche l'augurio che l'opera di tante persone dotte e generose riunite pel nobile scopo di disciplinaré e diffondere una delle piü belle e antiche favelle derivate del latino, abbia fecondi risultati, sia compresa ed aiutata non solo dagli studiosi, ma anche da tutti coloro che nelle diverse regioni d'Europa parlano il catalano, e che si prepari un avvenire glorioso all' idioma d'un popolo libero e forte.» Finalment N'Antoni Ciuffo llegí una comunicació sobre les «Influencies de l'italià y diferents dialectes sards en l'alguerès». Llegida per la presidència l'ordre del die per la tarde, s'aixecà la sessió. J. Cases Carbó — Emili Vallès 15 Octubre. 97 — Segona Sessió En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, a dos quarts de cinch de la tarde, se constituí la taula de la secció. Presidia el vis-president Mn. Grandía y actuaven de secretaris els infrascrits. Llegí el P. Ignasi Casanoves, >S. jf., la memoria-ponencia sobre el tema «Oracions condicionals». A n'aquest tema no s'hi havien presentat esmenes. Després fou llegida pel Dr. Vicens Serra y Orvay, Rector del Seminari d'Ivissa, una comunicació «Sobre l'apreci en que es tinguda a Ivissa la llengua propria». Seguidament llegí Mossèn Antoni M.a Navarro, Rector de Montclar, la seva comu- nicació sobre «La llengua catalana al Ribagorça». Mentres parlava Mossèn Navarro passà a ocupar la presidència D. Teodor Llorente, essent rebuda la seva presencia ab grans picaments de mans. S'assegué també a la taula presidencial Mn. Alcover. Terminada la lectura del treball de Mossèn Navarro se passà a la discussió del tema «Importància de l'Ortografia. Necessitat d'equilibrar l'element fonètich ab l'etimològich» del qual es ponent el Dr. Joan Codina, Catedràtich del Seminari de Barcelona. Per indisposició del Dr. Codina y estant de perfecte acort ab ell el Dr. Gumersind Alabart, Pvre., fou desenrotllat el tema per aquest derrer. A n'aquest tema hi havia presentades dues esmenes: una del Dr. Alcover y una altra del Dr. D. Joseph Massot y Palmes, abdúes en el meteix sentit y que no havien sigu- aceptades pel ponent. Dites esmenes foren defensades pels seus autors respectius. El Dr. Alabart se ratificà en el seu criteri de que sols s'ha de tenir en compte l'element fonètich; se ratifiquen també en el llur els esmenants, y consumits els torns reglamenta- ris en pro y en contra, se dona per acabada aquesta discussió que tingué lloch sota la presidència de Mossèn Grandia. Se fixà l'ordre del die per l'endemà al matí, aixecantse la sessió quan eren dos quarts de set del vespre. J. Cases Carbó — Joseph M.a Bassols, secretari accidental 1 5 Octubre. — .,S Tercera Sessió En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, y a un quart d'onze del matí, s'obri la sessió, presidint el Dr. Mossèn Marian Grandía, formant ademés en la taula el Dr. Guarnerio y els sotéscrits secretaris. D. Víctor Oliva, de Vilanova y Geltrú passa a defensar les conclusions del seu tema sobre Procedència y ortografia de la x catalana*-. A n' aquest tema s'hi presenten cinch esmenes, cap de les quals es admesa en principi pel ponent. Defensen les esmenes sos autors Mn. Alcover, Pompeu Fabra, Joseph Alcoverro y Ramon Goig; se llegeix la d'En Joseph Massot qui no està present. El senyor Oliva fa notar que la primera part de la esmena del senyor Alcoverro es estenia al tema, y la segona ve compresa en les con- conclusions de l'esmenant senyor Fabra. També fa notar que s'aparta del tema la del senyor Goig. D. Pompeu Fabra combat radicalment les conclusions del senyor Oliva, defensant que no està fora do lloch posar una i elevant la x paladial; estudia les aplicacions eti- mològiques de son us, fent una disertacio etimològica de les paraules mateix > examen y aixàm; y exposa'l seu criteri de que no s'ha d'alterar l'us d'aquesta grafia en les parau- les en que aquella lletra soni com a aital. Acaba la discussió ratificantse'l senyor Oliva en lo seu, però admetent la esmena adicional de Mn. Alcover. En aquest punt Mn. Alcover ocupa la presidència. D. Pompeu Fabra dona compte de la comunicació sobre * Qüestions ortogràfiques que presenta al Congres, y de la qual per manca de temps sols llegeix la primera part: < La lletra // . D. Àngel Sallent llegeix la seva comunicació sobre «Etimologies catala- nes»; D. Antoni Rubió y Lluch fa una disertacio sobre 1' «Historia de la Llengua cata- lana a Grècia ; y finalment el P. Lluís Fullana, franciscà, llegeix alguns fragments de sa comunicació: «Ullada general sobre la Morfologia catalana*. Se clou la sessió prop tic la una. J. Cases Careó — Emili Vallès 16 Octubre. 99 — Quarta Sessió En el Palau de Belles Arts, de la ciutat de Barcelona, començà la sessió a les quatre de la tarde, sota la presidència de Mn. Grandía y actuant de secretaris els infrascrits. El Dr. Alcover desenrotllà el tema «Concordança del participi ab el terme d'acció.» Seguidament defensa la seva esmena '1 Sr. Fabra, consumintse 'Is torns reglamen- taris. Tant el ponent com l'autor de la esmena deixen en peu les seves conclusions. Inmediatament D. Pere Vidal, arxiver de Perpinyà, desenrotlla la seva comunicació sobre '1 tema «Quina influencia ha tinguda el francès sobre '1 català del Rosselló». Seguidament se discuteix el tema «Us de l'aussiliar ésser en les oracions actives», que es desenrotllat per D. Bernat Obrador. Defensen les seves esmenes al tema el Dr. Alcover, D. Pompeu Fabra y el Dr. Puig y Sais. La del Dr. Alcover, es admesa pel ponent. No aixís les dels Srs. Fabra y Puig y Sais que un cop consumits els torns reglamentaris queden mantingudes en peu pels seus autors respectius. El Dr. Mossèn Grandía llegeix un fragment d'una comunicació sobre '1 tema «For- mació de les paraules catalanes.» Se llegeix després la comunicació del P. Jaume Nonell, *S. J., sobre '1 tema «Neces- sitat de redimir la prosòdia catalana de l'influencia castellana.» Per no estar present el Sr. Riera, llegeix el Dr. Alcover la memoria-ponencia sobre '1 tema «Relatiu possessiu català, equivalent al llatí cnjus, quòrum.» El Dr. Alcover fa notar després la importància superior d'aquest tema, que té per objecte desterrar un barbarisme molt freqüent en els diaris y altres publicacions cata- lanes, esmentant alguns exemples pràctichs trets d'autors y autoritats admeses. Diu Mossèn Alcover que may el poble cau en aqueixa falta en la conversa familiar y que sols hi cauen els escriptors. Afegeix que '1 Congrés hauria d'endreçar una enèrgica comunicació als directors dels diaris y demés periòdichs catalanistes perquè no deixes- sin passar may més ni un sol mot d'aquests: quin, quina, usat com a relatiu possessiu, y proposa que consti en aquest sentit una adició a les conclusions del senyor Riera. Les seves paraules son rebudes ab generals aplaudiments. Cap esmena pròpiament aital s'havia presentada al tema del senyor Riera. Se clogué la sessió, després de fixar l'ordre per la sessió de l'endemà, advertint Mossèn Alcover, que per ésser aquesta la darrera, y molt llarga, se comensaría ab rigorosa puntualitat. J. Cases Carbó — JOSEPH M.a Bassols, secretari accidental 1 6 Octubre. Quinta Sessió En el Palau de Belles Arts, de Barcelona, y a les deu en punt del matí, se constituí la taula d'aquesta Secció, presidint el Molt litre. Dr. D. Antoni M.a Alcover. Llegida y aprobada l'acta de la sessió anterior, el Dr. Jové y Vergés passà a llegir el seu escrit en defensa de les conclusions per ell presentades al tema «Partícules pronominals hi, en, ho», que no 's discuteix per no haverhi presentada cap esmena. A continuació se llegiren les comunicacions següents: «Importància de la Etimologia per l'estudi cientí- fich de les llengües» del Dr. Gabriel Nogués y García, «;Perquè '1 Congrés se ficsa tant en la defensa de la Sintacsi»? de N'Emili Vallès, y una sobre «Les vocals àtones duptoses ce, ou» d'En Joan Bardina. Tot seguit passa a pendre '1 lloch dels disertants el Dr. Saroïhandy, professor del Liceu de Versailles, per llegir la seva comunicació sobre '1 «Català de la regió pirenenca de l'Andorra, Pallars y frontera d'Aragó»; al saludar en català als senyors congressistes, esclata un aplaudiment general y molt llarch; el doctor Saroïhandy parla en català en tot el curs de la seva disertació, durant la qual presenta uns mapes llingüístichs de les regions per ell estudiades al Congrés. Se llegeixen després altres comunicacions o fragments de les meteixes, que son sobre «Els relatius que y qui» d'En Ramon Miquel y Planas, «Ullada generala la fonètica catalana» del senyor Arteaga», «Llenguatge del Vallespir» de Mn. Casaponce, rector d'Arles su '1 Tech, y «Necessitat del article de les llengües sabies com a base per la filologia catalana», del Germà Ramon Orlandis, de la Companyia de Jesüs. Totes les comunicacions foren llegides pels respectius autors, menys la darrera que llegí el P. Bonet de la esmentada Companyia. Tot seguit el Dr. Alcover donà compte d'haverse rebudes altres comunicacions, que no han pogut llegirse per manca de temps; entre aqueixes n'hi hà una del Dr. Fritz Holle y altra del Dr. Bernat Schàdel, professor de l'Universitat de Halle, escrita en alemany y que, diu, figurarà en el volum del Congrés junt ab una traducció literal. Per aclamació es votada una proposició de la presidència endreçada a esmentar, honrantla, la memòria del Dr. Balari y Jovany, eminent en sos treballs llingüístichs. S'acorda deixar comissionades les taules de les Seccions per dur a la pràctica 'Is acorts del Congrés. El Dr. Alcover en curtes paraules se felicita del gran ordre d'aquella Secció y de l'atenció que tots han tinguda durant les lectures y discussions. Se dona per acabada la sessió a tres quarts de dotze. J. Cases Carbó — Emili Vallès \y Octubre. Tema I Importància de la ortografia: necessitat d'equilibrar l'element fòních ab Petímològích. El Dr. D. Gumersind Alabart, Pvre., en defensa de les conclusions del Dr. don Joan Baptista Codina, Pvre. Catedràtich del Seminari de Barcelona. Senyors: Horaci 'ns ha donada una definició de la Etimologia y de la Fonètica en aquests termes: « habebuní verba fidem, si f>graeco fonte. ca dant, parce de torta. ^ Estudiar el català en ses fonts, es estudiarlo etimològicament; estudiar el català en les modificacions que ha fetes sofrir a les paraules que d'una altra llengua s'apropiava, es estudiarlo fonèticament. Es com dir que la Etimologia ns ensenya quines paraules, com a matèria, ha preses d'altres idiomes nostra llengua, sobre tot del llatí; mentres que la Fonètica 'ns allissona de la forma nova que ha donada nostra llengua a la matèria que d'altres n'ha feta manlleuta. Equilibrats abdós elements, tindrem la dreta o recta escriptura, axò es, la ortografia. Crech prou clar el concepte de la Etimologia; permeteume tant solament un consell, y es que jamay debem oblidar que aquesta part de la Gramàtica es, com ha dit molt be un benemèrit conresador del català, un camp de miratge. L'exemple, entre mil, de lo que li ha succehit al «Diccionario de la Lengua Castellana», deu servirnos d'escarment. També crech prou clar el concepte de la Fonètica; però no serà per demés parlarne ab alguna extensió. Diré, donchs, que al arrivar una llengua al grau de flexió, les paraules som com les plantes: tenen arrels d'ahont surt el tronch, y del tronch les branques, y de les bran- ques els branquillons ab fulles y flors ab que l'home simbolisa 'Is nombrosos y variats fruits del seu enteniment. Son infinites les manifestacions vitals dels mots: sa part fona- mental rebent elements preformatius y aformatius; lletres prefixes, infixes y afixes; senzilles adicions prostètiques, epentètiques'y paragògiques; axí com sufrex supressions per afèresis, síncope y apòcope; les vocals cambíen per atenuació, prolongació y con- tracció; les consonants s'assimilen o be 's fan més y més dissemblants, etc, etc. Axò es la Fonètica. La gènesis de la Fonètica s'ha de buscar en la manera de ser de cada poble y de les circunstancies especials que rodejen als fills d'un matex poble en diferentes encontrades. Un hebreu y un grech no pensen ni senten de la matexa manera, ni tenen afinat l'organisme vocal per produhir uns matexos sons; y per axò sa parla no pot ser la matexa. Per rahó de circunstancies senzillament accidentals, els grechs parlaren l'eòlich, el dòrich, el jònich y l'àtich; els llatins tingueren el sermó nobilis o nrbanns y '1 sermó plebeius o rusticus; y no es altre el motiu d'haver sortit del llatí vulgar: el Gallech- Portuguès al ponent d'Espanya; el Castellà al Centre; y cap al nort-est el Català, que avuy se parla, ademés del Rosselló, en casi be tot el Pirineu oriental, en nostres 4 pro- víncies, en les Balears y Valencià. Y ara permeteume, senyors, un segon consell. Nosaltres serà millor que no imitem aquella distinció entre llengües nacionals y dialectes provincians, distinció tant plena de fum com buyda de sentit de tota mena. No 'm parlem, donchs, de que Barcelona sigui el centre de la Llengua Catalana, ni de donar a aquesta els honors de llengua, conside- rant al Mallorquí y al Valencià com a dialectes d'ella. Jo preferesch imitar a St. Lluch que, al descriure la festa de Pentecostes, no fa cap diferencia entre llengua (yXcocTCa) y dialecte (òiàAexToç). Com el Català, el Gallech-Portuguès y 1 Castellà componen el llatí vulgar; axí el Barceloní, el Mallorquí, el Rossellonès y '1 Valencià integren la Llengua Catalana. De la naturalesa de la Fonètica diré que de lo apuntat sobre la sua gènesis se 'n seguex que'ls nombrosos actes del moviment vital de les paraules son millor actes h u mans que no actes d' home, es dir que 'Is cambis que sofrexen els mots son deguts al home com a home, y que si a voltes pot semblar que un poble treballa aquí incons- cienment, ben mirat se veu que aquest treball es sobre tot un treball espontani. Bus- cant la comoditat y la claredat, un poble treballa per pulir combinacions de sons que no li van be a la boca o a les orelles, y aquest treball obeheix certament a un plan que 'n podem dir preconcebut. Si diem cocodrill ab els castellans y 'Is italians y no crocodill ab els grechs, llatins, francesos, anglesos y alemanys, es perquè ns costa pronunciar com aquèts; y si diem idolatria, y no idololatria, es perquè aquesta paraula per nosaltres fa mal sò. L'esforç del poble català, per lograr son obgecte d'acomodar a sa boca y a ses orelles la parla dels romans, se veu en les formes varies que n'ha fetes d'una matexa paraula. De l'arrel crudelitat — ne tenim crudelitat, crudeltat y crueltat. De l'arrel nec-un — ne tenim negún, nengún, uegú, nengú y ningú. Observeu el cas següent. Al colzejarse o fregarse la n ab la r per sincopa d'una vocal, el grop o aplech nr s'ha conservat, o be s'ha metatisat, o be s'ha suavisat ab l'epèntesis d'una d: Divenres viurà mon genre; jquína gernació! divendres vindrà '1 meu gendre. Tots tres procediments son ben fonamentats. L'aplech nr se trova sovint en nostres clàssichs: engcnrar. La metàtesis es corrent a Castella: ticrno. La d epentètica es ben grega; els castellans la tenen: vendré; y pot compararse ab la que admet el grop Ir: toldrer (de tollere), y ab la de la b en el grop ;//;-; membrar (de memorare). El camp de la Foiiètica es inmens. Al exercir un poble lo que Horaci 'n diu son ar/n'trium et ius et norma loquendi, salta per tot arrasant els entrebanchs. De Jwrologium n'ha sortit nostre rellotge; de umbilicus ne tenim llombrígol y melich. Fins s'ha donat e' cas de trossejar una paraula y quedarse ab el sufix: de avunculus, passant per avoncle, n'havem fet oncle. Aquest darrer exemple demostra que també per la Fonètica hi ha un perill: el d' abusar en certs cassos de son dret sobre la forma de les paraules, del qual dret he parlat suara ab l'autor de la famosa Epístola ad Pisonès. II Es fàcil de compendre la germanor que deu haverhi entre la Fonètica y la Etimolo- gia pel major profit de nostra Llengua. — io3 — Els benifets principals d'aquesta germanor seran els següents: i.er S enriquirà nostra Llengua. N'hi hà prou ab llegir qualsevol de nostres clàssichs per ferse càrrech del tresor inmens que se 'ns ha perdut. La Etimologia havia preses del Llatí, y la Fonètica admeses, senceres o pulides per rahó del accent, paraules com: cogitar (cogitare), colrc (colere), decebre (decipere), nequicia (nequitia), pressura (pressura), remetre (remittere), retre (reddere), etc. jOuina florida! No 's pot dir ab més exactitut: jSenyor! donaus tanta de gràcia quet puscam retre gràcies pels beneficis reebuts. (Exim. Flor del psalteri). Multa vocabula quosjam cecidere renascentur. Axí ho cantà l'esmentat poeta de Venosa. No tracto de que tornem de plè a plè al sigle XV, molt menys aprovo que s'escrigui: auditus. vulgus, grupus; mes aquesta sentencia d'Horaci fa tant més per nosaltres, quant no hi hà nombre per les paraules que, un jorn ben nostres, son avuy mortes o esmortuhides, no per l'acció enderrocadora del temps, sinó per los repetits cops polítichs que trencaren la cadena d'or de la Literatura Catalana. 2.6n Un altre profit serà: Purificar la Llengua de corrupcions cas u la u es. La Etimologia 'ns donarà paraules llatines com duae, sagiuata, sargus, septimaua. o gregues com tJieatrum. y la verdadera Fonètica ns dirà que s'ha de escriure dues y no dugués, ensaginada o ensahimada y no enciamada, sargantana y no sagrautana, set/nana y no senmana, teatre y no treyato. 3.er En tercer y darrer lloch, un altre profit serà: Purificar nostra Llengua d" elements estranys. Tots sabem que desde '1 temps en que per la Llengua Catalana arrivà, com diu nostre Poeta «la hivernada cruel que axona 'Is arbres, espampola les vinyes, y despulla »de verdor les hortes y jardins, donant a boscos y camps quelcom del aspecte solitari y » trist dels cementiris» fins que sonà l'hora en que i's pera alegraria ordena un torneig, per execució del qual trames per tota França e — ii7 — Anglaterra que tot varo o cavaller qui volgués fer actes de cavalleria per amor de dames, que fossen en la ciutat de Viana '1 primer dia de maig». [Historia de les amors de Paris e Viànat cap. 4-rt). «La jornada del torneig del qual fou vencedor Paris». (Id. cap. 12). «E jo servidor de so vostra senyoria, de qui1 Is goigs Se dolen de llurs mals». (Id.cap.48). «Aci serà demà '1 fill del Duch de Burgunya; la disposició e manera del qual vos plaurà e aquet serà marit vostre». (Id. id.) «Doneu e pagueu al dit Joan ponç des papiol ço es quiscuna universitat e parròquia de vosaltres lo qual li tocarà per porrata a pagar per los mesos e dies que haveu cessat e differit trametrà als lochs acostumats les dites bades guaytes e scoltes per absència de les quals al dit Joan ponç ha convengut logar pagar e trametre altres homens per les dites bades e scoltes». (Document del 16 de setembre de 1469, en Exereitum I. Locnutenentis Renati de Au/ou, Registre 53 intruso, fol. 82, del Arxiu de la Corona d'Aragó). « Aquets leons, e tomba stauen dins una capella de volta, los ai e/is de la qual eren de porfis». (MARTÍ JOHAN DE Galba, 4.» part de Tirant lo Blanch.) «E per ço com no es fundada en raho e bons costums, 'no pens que tant hagués durat, sinó per tal com es feta en favor de les fembres, lo costum de les quals es tirar los homens e specialment los afeminats a aquell angle que desigen». (Bernat METGE, Sompni.) «La paciència e amor conjugal de Griselda, la historia de la qual fo per mi de llati en nostre vulgar transportada». (Bernat Metge, Sompni, llibre 4.", plana 232, ed. Guardia, París 1889.) «A mi... ocorrech l'altre dia una historia la qual recita Petrarca, poeta llorejat, en les obres del qual jo he tingut singular afecció». (Lletra den Bernat Metge a Madona Isabel de Guimerà, que serveix de pròlech a l'Historia de Valter y Griselda.) «Reebudes del fogatge, ço es del quarter de sent P. del qual es cullidor Nesteue de Canyelles». [Clavaria, any 1364, fol. 55, en l' Arxiu Municipal de Barcelona.) «Los dits stils, Vobservança dels quals haya de començar». (Crida real de 1576, Ordinacions del Regne de Mallorca, p. 180.) «Vacant de present dues cadires o mestrats en la vila de Sant-Pedor, per raho de la qual vacació se han posat edictes en los llochs publichs y acostumats, pera que dita vacacio vingués a noticia de tots, en f 'orsa dels quals edictes comparegueren devant del Rvnt Rector y Magnifichs Concellers pera oposarse, los licenciados » (Acta d'unes oposicions que hi hagué a Sampedor en 23 de juny de 1692, copiada d'un dels actes notarials del Rector Mossèn Tomàs Carrera, y reproduhida en la monografia Noticia històrica sobre una població catalana, per Mossèn Antoni Vila y Sala, Jochs Florals de 1897.) Aquesta es la pràctica que se seguí constantment en la nostra llengua antiga, sense que may se trovi un sol exemple que justifiqui l'ús modern del quin. quina com equi- valent al llatí cuius. Y per demostrar que aquest barbrisme es moderníssim, de fa molt pochs anys, transcriurem aquí algun text del segle XVIII en que 's trova encara seguida la pràctica de l'antigor, lo que equival a dir que la sintaxis que defensem es tant genuina de la llengua catalana, que s'ha conservat pura adhuch en el període de major corrupció, y si avuy s'ha perdut, ha sigut tant sols per una desviació desgraciada d'alguns escriptors — 118 — que han dat lloch a l'imitació general, que no s'esplica sinó per l'ignorància del geni de la llengua. Los fragments que segueixen son trets del Llibre de Eleccions del Sr. Ministre, Ministra, discrets y demés de la V. O. T. del seraficJi P. S. Francesc/i, fins al mars de 1760, fol. 51 retro y següents, que fan la descripció d'una festa popular religiosa, manuscrit que reproduhí En Joseph Fiter e Inglés en la revista literària La Renaixensa, anyrXX, p. 513: - «Desprès anaue lo tabernacle de Sant Juo de la 3-a orde, de nre. P. S. Francesch y estaue hermosissimament adornat, el cuidado del adorno del qual tingué la senyora Margarida Oriol.» Y com a mostra del giro que la sintaxis catalana dona a aquesta forma del relatiu possessiu, fixemnos en lo que diu lo meteix document, poques ratlles més amunt. «Lo Tabernacle de Sta. Isabel Reyna de Ungría, que estaua hermosíssim, adornada de riquíssimas y preciosas joyas, del qual tiiiguc cuidado la senyora Maria de Boxados.» «Ab son cetro de perlas lo remato del qual era una flor de lliri d'or.» «Lo tabernacle de St. Bernardino de sena, lo Hàbit del qual estaua entretexit tot de soguilla de or.» A la vista dels textos antichs tenim la regla clara y segura del relatiu que 'ns ocupa, mes desgraciadament avuy ja ningú se 'n recorda. Potser podrien comptarse ab los dits, de tan pochs que son, els qui no han caygut en lo barbrisme del quin o qual com a tra- ducció literal del cuyo de la llengua vehina. Ni en el parlar familiar de la conversa oral s'ha conservat la sintaxis autèntica, ab l'única excepció del Alguer, que per ésser una comarca tant llunya no ha sigut contaminada del vici general, lo que deduhím d'una carta vinguda d'aquella regió de Cerdenya y publicada en La Renaixensa de Barcelo- na '1 18 d'Agost de 1902, que diu; «aquell home la vista del qual m'era repugnanta.» Als qui assedegats de purisme demanin una regla fixa que 'Is aparti del error que estem planyent, hem de férloshi present aquest principi fonamental y llògich: quan sigui menester lo relatiu possessiu, no convé traduhir literalment lo cuyo castellà, perquè moltes vegades resulta més conforme al geni de la llengua catalana l'empleu d'altres locucions equivalents, y quan la presencia d'un relatiu possessiu sigui absolutament necessària, tinguis present que sense la preposició de no pot expressarse l'idea de possessió. ESMENA ADICIONAL de Mossèn Antoni M.» Alcover, acceptada pel Ponent. Cal que '1 Congrés fassi una excitació forta an els escriptors y sobre tot an els periò- dichs catalans per que pel bon nom de la nostra cultura gramatical dexin absolutament d'incórrer en tal barbarisme. — H9 Tema V La preposició a en Y acusatiu Mossèn Miquel Costa y Llobera, Mestre en Gay Saber, de Mallorca, en defen- sa de les seves conclusions. Entre la multitut de temes que aquest Congrés oferia, ja de primera intenció vaig triarne un, petit y concret, com es de veure, preferintlo a tants altres de major lluiment y de més alta categoria. Es que tal tema, encara que concret y menut, resulta impor- tantíssim per combatre un barbarisme tan generalisat avuy a Catalunya que sembla acreditar la falsa opinió de que no tenim una sintaxis distinta de la castellana. — Ja l'emeritíssim iniciador del actual Congrés, en les Qüestions de llengua y literatura catalana, tractà copiosament el punt qu'ara 'ns ocupa; però aquella clara disquisició, entre mitj de tantes altres, passà desapercebuda, tant que molts alabaren l'obra tot incorrent en el meteix barbarisme que s'hi rebutjava. Ara, donchs, cal aprofitar l'ocasió oportuna de retreure un punt essencial a la nostra sintaxis y borrar de la llengua catalana una marca de servitut tant evident com fàcil de suprimir. L'ús de la preposició a en l'acusatiu (quan se tracta de persona, nom propi o perso- nificació) pertany únicament al castellà; constitueix una anomalia, confonent dues rela- cions tant distintes com les del datiu y l'acusatiu; finalment es contrari a la tradició llegítima de la llengua catalana: per tot lo qual no s'hi pot admetre més. Tal es el tema que procuraré demostrar ab la major claretat possible. Abans de tot vull fer una observació. En lo que diré ningú hi veja res de mala voluntat o de menyspreu per la gloriosa y magnífica llengua castellana, qu'he conreada jo meteix y a la qual dech agrahir l'honra de contarme entre 'Is corresponents de la seua Acadèmia. Cada idioma té les seues anomalies; y si en retrech una del castellà, no es per recriminarli lo que li pertany, sinó per allunyar la nostra llengua de tal ano- malia que no li pertoca. Y ara entrem en matèria. La Gramàtica castellana, obra oficial de l' Acadèmia Espanyola, dins el capítol III de la Sintaxis diu textualment: «Los verbos activos, o sean transitivos, tienen la facultad de regir un nombre ó pronombre personal, que es el termino de su acción, con preposición o sin ella. Cuando el termino es nombre que significa persona, se emplea la preposición a, como: yo amo à Dios; socorred d los necesitados; Cèsar venció à Pompeyo. Cuando el termino significa cosa, generalmente no se pone preposición; v. g.: Cervantes compuso la Galatea, Colón de s cub r ió el nuevo mundo.f> Donchs be: aquesta introducció de la preposició a devant el terme d'acció, o sia en l'acusatiu, si aquest designa persona (y també si es nom propi local o personificació, conforme la meteixa Gramàtica més avall esplica) no se troba generalment més que en castellà. Els altres idiomes neo-llatins reserven la preposició a pel datiu o complement indirecte, en dany o benefici del qual resulta l'acció que '1 verb significa. May posen la preposició a, ni cap altra, devant '1 terme directe de l'acció en acusatiu. Ara meteix podeu ferne la prova. Traduhíu les frases castellanes, qu'han servit d'exemple, a qual- sevol de les principals llengües neo-llatines; y tant en francès com en provençal, en italià com en portuguès, resulta que la preposició a desapareix del acusatiu de persona^ equiparat al acusatiu de cosa, com es natural essent un y altre el meteix cas. Realment, si un considera lo establert en castellà sobre aquest punt, se veu forçat a reconèixer que aplicar al acusatiu una preposició pròpia del datiu, constitueix una anomalia causadora de confusions. La meteixa gramàtica de l'Academia Espanyola ho confessa tot seguit: «Como la preposiciòn a sirve lo mismo para caracterizar el dativo que el acusativo, nace de aquí alguna confusión, y hasta perplejidad à veces. Ha sido forzoso dejar al cnemigo en reJienes al Conde. ^Quién es aquí el dado en rehenes. — Rccoiniende V. à mi sobrino al Sr. Director. ,;Quién es aquí el recomendado, el Director ó el sobrino? Lo peor es que esto ocurre con alguna frecuencia.» — Malgrat aquest inconvenient, no tolera l'Academia que s'elimini may Xa del acusatiu de persona, ni per evitar l'indecisió del sentit: tant pròpia del castellà considera aquesta forma. El remey que ofereix, si resulta confusió de sentit, es girar d'altra manera la frase. Però, encara que no 's topin dins la meteixa frase un datiu y un acusatiu ab idèntica preposició, l' acusatiu ab a, per si tot sol, ja basta per confondre. Posemne una mostra senzilla: Tu sacrificaràs a ton fill. Això pot significar dues coses ben distintes y fins oposades. Si a ton fill es un acusatiu ab preposició, a la castellana (com n'usen ara no pochs escriptors catalans), el fill serà la víctima del sacrifici; però si la meteixa espressió se pren per un datiu, en aquest cas el fill serà l'obsequiat pel sacrifici en favor seu. Així la meteixa espressió pot significar dues idees tant contraries com aquestes dues frases llatines: Sacrificabis filin m tuuni y sacrificabis filio tuo. Ara be: mo es en veritat una anomalia que dues relacions llògiques tant divergents s'hajen de confondre dins una idèntica forma d'espressió? Cal observar també que aquest castellanisme de Xa en l'acusatiu de persona, no sols produeix l'anomalia de confondre dos casos diferents; sinó que, per altra part, espressa en forma diferent lo que constitueix un meteix cas, segons se tracti de perso- nes o de coses. Vet-aquí una altra anomalia. Comparem aquestes dues frases: Veurem a la mare (com escriuen molts a Catalunya) y veurem la casa. Tant la mare com la casa estan en la meteixa relació de terme directe o acusatiu, en ordre a l'acció de veure. Donchs, ab la norma castellana, lo qu'es un cas meteix, una idèntica relació, se ve a espressar per manera distinta, com si 's tractava de casos diferents. Nosaltres, acostumats a tal règim per l'ascendent del castellà y per l'autoritat de la seua gramàtica, única que 'ns fan aprendre de petits, ja no sentim la estranyesa de la doble anomalia indicada. De mi puch dirvos que no la vaig sentir ben definida fins que un estranger m'hen feu adonar. Un jove alemany, condeixeble meu a Roma, enterantse de que jo era espanyol, me digué a la primera conversa: Qu'es estrany! Els espanyols fan /'acusatiu datiu, segons he vist estudiantue la llengua. Tenia rahó l'estudiós condei- xeble: es una estranya anomalia això de confondre dos casos gramaticals, dues rela- cions ideològiques tant distintes. Se dirà que l'acusatiu ab preposició a segons la norma castellana té '1 precedent del acusatiu ab ad admès dins la llengua llatina. Però en llatí may pot resultar confusió entre '1 terme de l'acció verbal (qui va sempre en acusatiu sense preposició) y el datiu de ben distinta desinencia, o l'acusatiu ab ad qu'espressa un complement indirecte. Usin en bon hora els castellans la preposició a devant l'acusatiu de persona, ja que així 'Is ho imposa la tradició o l'índole de la llengua que parlen. Però nosaltres ^per quin motiu havem d'admetre una anomalia causadora de confusions, si no es conforme a la tradició y al geni del català? Precisament aquesta forma començà a introduirse dins les regions de la nostra llengua al temps en que, víctimes de la decadència y del predomini castellà, creyen més fi, més agradós y de bon tò, admetre paraules y locucions forasteres. L'acusatiu de persona acompanyat de la preposició a començà a mostrarse sovint dins la nostra llengua en plena invasió de castellanismes, sense que may hi haja dominat absoluta- ment. Els manuscrits y els llibres ho demostren, sense deixarne dubte. Podria citar aquí testimonis a milenars; però desitjós de no allargar aquest tema, serà prou oferir la copiosa llista qu'en posa '1 peritíssim Mossèn Alcover dins ses On es tions de llengua y literatura catalana, de la pàg. 504 fins a la 510, recorrent totes les èpoques y distintes manifestacions del idioma. Al bon temps de nostre llenguatge l'acusatiu de persona apareix sense la preposició d'una manera tant constant, que si a un llibre d'aquella època modernament estampat se troba tal volta lo contrari , be se pot sospitar que allò es una infidelitat moderna respecte del original primitiu. — Fins y tot les cançons populars, oralment trameses, sovint presenten acusatius de persona sens a dins les encontrades meteixes ahont ha prevalescut el castellanisme. — A les meteixes regions el poble indígena va alternant la forma intrusa ab la llegítima del acusatiu sense preposició, conforme ha comprovat Mossèn Alcover en sos viatges filològichs y haurem pogut observar també molts de nosaltres per diferents territoris de la llengua. Del Rosselló no cal parlarne: allà la predominant influencia francesa no ha donat lloch al acusatiu a la castellana; y el fet de no trobarshi tal forma demostra que no hi era abans del domini francès. A Mallorca y les altres Balears (ahont la sintaxis de la llengua s'es conservada millor, en mitj de moltes corrupteles del vocabulari) l'acusatiu sense preposició s'usa absolutament en la conversa. Sols en la predicació y els escrits, per pretensió gramatical dels qui estan fets a la norma castellana, se troba l'ús contrari, y encara no molt constant. «Una cosa hi hà que notar, adverteix Mossèn Alcover; Mallorca establí fa temps la norma de posar la preposició a devant el nom, tant si es de persona com de cosa, sempre que per donar més força a l'espressió, després d'haver posat el pronom personal, introduim el meteix nom. V. gr.: Creu-lo a ton pare. — No la tanquis a la porta.-» — A mi me sembla que tal costum no deroga la lley del acusatiu sense preposició, perquè aquest acusatiu ja va espressat en el pronom, y lo que s'afe- geix ve a constituir una locució espletiva per recalcar el sentit. Es com si dèyem ab els exemples anteriors: Creulo, a ton pare, (senten). — No la tanquis, a la porta (me refe- resch). — De totes maneres, encara que no s'accepti aquesta esplicació, el modisme indi- cat no destrueix l'observança general del acusatiu sense preposició a les nostres illes. Però hi hà més: els escriptors meteixos de Catalunya, qui han admesa l'anomalia castellana, l'usen d'una manera inconstant. No deixen Xa d'acusatiu de persona si se recorden del castellà absorbit; però ja la deixen cada volta que portats per l'instint de la pròpia llengua no se recorden de lo qu'han après. En efecte: llegint autors (sobre tot poetes) de la renaixensa catalana, sovint notareu tal o qual acusatiu de persona sens a: y més sovint n'hi trovareu com més castiçament català sia l'autor. No manquen escrip- tors qui han suprimida sempre Ya del acusatiu entre nosaltres, sense que això haja produhit cap mal efecte a la gent de Catalunya, com ne produiria a la gent castellana toparse ab una tal supressió. Es més encara: qualsevol pot observar com els catalans, fins al parlar o escriure en castellà sense pretensions literàries, se descuyden a voltes de posar Ya que reclama l'acusatiu de persona en dita llengua; descuyt en que no incorre la gent castellana, sense posarhi esment. Tot això demostra que la forma de l'acusatiu de persona ab la preposició a es exòtica dins la llengua catalana, es un castellanisme evident introduit com tants altres però sense arribar a naturalisarshi del tot. ^•Per qué, donchs, hem de tolerar una tal anomalia causadora de confusions, com demostràrem abans, si ademés es una forma absolutament castellana, com acabam de veure? No manquen esperits rutinaris que respondran: Convé admetre aquesta forma pel meteix motiu que té el castellà d'haverla produida: per distingir be entre '1 subjecte y el terme de l'acció, o sia entre '1 nominatiu y l'acusatiu. — Però aquesta resposta no 'm satisfà. En primer lloch, no sempre distingeixen així el subjecte ab el terme d'acció, sinó únicament quan aquest es persona. En segon lloch la confusió del subjecte ab el terme d'acció s'evita molt fàcilment, posant el subjecte devant y el terme d'acció després del verb qui '1 regeix, seguint aixís l'ordre llògich, segons la costum de l'avior y del poble encar'ara. Jo no veig que en francès o italià, per exemple, se confonga el subjecte ab el terme d'acció, per més que may se posi Ya devant l'acusatiu. Si la llengua castellana necessita més aquesta distinció, es perquè acostuma a posar el verb a devant de tot, com en aquesta frase: Mató al Rey el general. Si ab aquesta construc- ció se deya el Rey y el General, no sabriem quin d'ells es el mort y quin el matador. Però si construim ab el subjecte devant y l'acusatiu derrera, ja no hi hà confusió possible: El general matà 7 Rey es tant clar com: Le marccJial tua le Roi — o — II genera le uccise il Re. Desterrem, donchs, un castellanisme tant inconvenient com inescusable y fàcil de suprimir. Es una correcció que costa poch y val moltíssim: costa tant sols una mica d'atenció y val un dels títols més importants per demostrar que la nostra sintaxis es independent de la castellana. ESMENA del Dr. Antoni M.a Alcover, Pvre., acceptada pel ponent. Quan els pronoms dic, te, el, lo, la, nos, vos, els. los. les, precedexen el verb, si, per donar més forsa a la frase s'hi posen els correlatius mi, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles, aquests hauran de dur la preposició a per evitar la confusió que resultaria (a Ml m'oi l'Vil EREN; \ l'L T respectaren; A ELL no 'L veren, etc.) — 123 ESMENA de D. Pompeu Fabra. La preposició a ha d'emplearse devant dels pronoms personals tònics (mi, tu, nos- altres, vosaltres, ell, ella, ells, elles) i en alguns altres casos. No 's pot considerar el seu ús en l'acusatiu com un castellanisme, sinó que '1 castellà hi ha donat una major extensió que les altres llengües, ja que 's troven aplicacions de la a en els dialectes d'Italia com el sicilià, calabrès i romà; se trova aplicat en la Engadina y en el llenguatge rumanès parlat en les boques del Danubi. OBSERVACIÓ del Prof. Pier Enea Guarnerio, de l'Universitat de Pavia. Sono lieto che il signor Fabra nello svolgere la sua esmena alia tesi del signor Costa, non abbia tralasciato di far osservare che l'uso delia preposizione a avanti l'accusativo di complemento oggetto non può dirsi un castiglianismo, poichè si trova in parecchie altre lingue e dialetti del dominio neolatino, che egli ha opportunamente ricordati. Ora, io posso aggiungere che siffatto uso è proprio anche delia Sardegna, dove il logudorese dice amaré a Deus subra ogni cosa «amaré Dio sopra ogni cosa», Pedru is cu dit a Paulu «Pietro batte Paolo»; e parimenti il compidanese: hapu bis tu a Perdu «ho veduto Pietro». Ed è cosi radicato codesto uso che nel parlaré «italiano» spesso i sardi non lo smettono, dicendo «amaré a Dio», «ho veduto a Pietro», pel qual idiotismo tradiscono la provincià donde escono. Si potrebbe obbiettare che codesto uso i sardi lo appresero dagli Spagnuoli, che cosi a lungo dominarono nell'isola e vi diffusero come lingua officiale il loro castigliam. Ma codesta obbiezione è distrutta del fatto che l'uso delia preposizione a innanzi al l'accusativo di complemento oggetto è ben antico, risalendo a tempi in cui la dominazione spagnuola non era ancora cominciata nell'isola. Si risale dunque ben addietro, a feno- meno di volgar latino. Mi dispiace che cosi all' improviso io non possa disporre che delia mia memòria, senza precisaré testi e date. Ma posso attestare che già nel piü antico documento dei linguaggi sardi; cioè nella famosa carta in caratteri greci delia fine del sec. XI, si incon- tra la preposizione a, ar avanti l'accusativo di complemento oggetto, specialmente quando questo non segué inmediatamente al verbo. E anche nelle Antiche Carte volgari dell'Archivio Arcivescovile di Cagliari, da me recentemente illustrate nello studio: U antico campidanese dei sec. XI-XIII, ho incontrato parecchi esempi dell'uso di cui si discorre; e anzi vi si incontra spesso la preposizione a nella duplice funzione di reggere il dativo e l'accusativo nella stessa proposizione, come per esempio: ego deillis a issus a Cu mida Calcaniu; «io diedi a loro Comida Calcagno (un servo)». E maggiori schiarimenti ed esempi si vedano nel citato lavoro testè publicato negli Studi Romanç/ del Monaci n.° 4, e inoltre in Zur kenntuiss des altlogudoresisclien di Meyer-Lübke, pag. 52-53- 124 Tema VI Concordansa del participí ab el terme d'acció El Molt litre. Dr. D. Antoni M.a Alcover, Vicari general y Canonge de la Seu de Mallorca, en defensa de les seves conclusions. Senyors: Ja fa anys que sostench qu'es una lley interna del català la concordansa del parti- cipi ab el terme d'acció en los temps composts de la veu activa. Ho vatx provar, a n-el meu entendre, ab prova plena dins l'obra Questions de llengua. y literatura catalana, l'any 1903 y ja hu havia defensat dos anys abans dins una conferència que vatx donar a l'Ateneu. No tench noticia de que negú m'haja impugnat ni desfet res de lo que llavó vatx dir. Com estich a lo matex, ho repetiré sumàriament y afegiré algunes conside- racions que consider del cas. Aquexa concordansa del participi ab el terme d'acció, no es cap cosa que jo m'haja treta del cap. Jo lo qu'he fet, formularia, fundat en lo qu'està patent dins tots els nos- tres monuments escrits del bon temps de les nostres lletres y dins el llenguatge vivent de les regions menys invadides de castellanisme. Aquexa concordansa ens vé del llatí y per axó nasqueren ab ella totes les llengües neollatines. Aquestes adoptaren totes pels verbs que no duen l'aussiliar ésser, la metexa norma per formar el preferit indefi- nit [he vist), el pretèrit anterior [haguí vist), el plusquam perfet, el futur perfet y el con- dicional perfet la norma que sembla que ja seguia el llatí vulgar y qualque vegada el clàssich, axò es, formaven aquests temps ab el verb habeo [haver) posat a n-el temps respectiu ab el participi passiu del verb que 's conjugava. Axí veyem que Cícero a voltes deya: habeo perspectum, habeo cognitum, satis dictuin Jiabeo, en lloch de perspexi, cogno- vi, dixi (Diez, Gramm. t. II, Conjug. art., p. 197). El llatí popular feya lo metex. Du Cange cita, entre altres, aquexa espressió; postquam eam SPONSATAM HABUIT en lloch depostquam eam SPONSAVIT. De manera que les espresions: HE VIST un rey, HE TOCAT aquell llibre, son la traducció literal de HABEO VISUM unum regem; HABEO TACTUM uman librum. Y per lo metex, si en lloch d'un rey y d'un llibre, se tractava de dos reys y de dos llibres, calia dir en llatí: HABEO VISOS DUOS REGES, HABEO TACTOS duos LI- bkos, axó es, HE \ ists dos kevs; iie tocats dos llibres. Y, si en lloch d'esser noms masculins, eren femenins, deyen en llatí vulgar: habeo visam unam reginam; habeo clau- sa m una m portam; y, en plural, habeo visas du as reginas; habeo clausas du as porta s, axò es, he vista una reyna, he closa una porta; he vistes dues reynes. he closes dues por- tes. De manera qu'originàriament els participis de tals temps composts per forsa havien de concordar ab el terme d'acció; axò demanava la gramàtica y la llògica, y per lo metex les llengües neollatines adoptaren tot d'una tal concordansa. Sigles més tart s' anà alterant la cosa a algunes bandes, considerantse el participi més adherit a Vaussi- — 125 — liai formant tot una cosa ab ell, que no ab el terme d'acció, fins que devers el sigle XIV quedaren dividides les neollatines en dos boldrons sobre aquest particular: ") el castellà, el portuguès y el valac/i, que feren invariable'l participi, no concordantlo may ab el terme cF acció; v. gr.: he COMPRADO un libro: tu has VENDIDO dos; he escrito una obra. y tu HAS ESCRITO dos (Vid. Diez, ib. t. III, p. 271, et. ss.) — • b) y la llengua d'oc, el francès y Yitalià, que mantengueren y mantenen dita concordansa ab el terme d'acció, si bé ab algunes divergències. Velestassí: El francès té establerta la concordansa si'l participi va derrera'l terme d' acció, y, si va devant, el dexa invariable, com en castellà, portuguès y valach (f ai REÇU ta lettre; ta lettre je ne l ai pas REÇUE); però fins devers el sigle xiv ben sovint el feya concordar. Veutassí uns quants d'eczemples: «... puis que le roy Phelippe eut PRISE et RAVIE la contesse d Augiers et MANTENUE par dessus a loialc épouse» [Grandes Chroniques, édit. Paulin, París. T. II, p. 249); «... seignors, je ai VEUES vos letres. ..» (Ville-Hardouin, cronista del sigle XIII, Conqueste de Constantinoplc, § 12); — «...et nous au tres qui es- tions entour li, qui avions OIES nos messes...» (Joinville, cronista del sigle XIII, Histoire de Saint Louis, § 31); — «...avons ei arriercs ESCRIPTES partie de bones paroles...» (id. ib. § 36). L 'italià mantén la concordansa del participi ab el terme d' acció si aquest va devant; y, si va derrera, unes voltes se fa la concordansa y altres voltes no. (Vid. Diez, ib.) La llengua d oc seguí en ses diferents branques casi la metexa lley que l'italià (Vid. Diez, ib.) Concretantnos a n-el català, l'estudi dels monuments escrits en tots els sigles, y fins y tot el llenguatge vivent de la major part del territori de la nostra llengua, demostra que la concordansa del participi ab el terme d'acció es una lley interna del català, y axò es una prova més de que l'estructura de la nostra llengua es la que s'es allunyada manco de la llatina, la que menys s'en es moguda. Y aquexa concordansa, no sols se fa quant el terme d'acció va devant el participi, com si li va derrera [he VISTES les teues germanes; ara ta mare no l'he VISTA); y, si '1 terme d'acció son diferents noms de genre diferent, concorda el participi amb el de més prop W . Lo que hi ha, que de vegades falla aquexa lley quant el participi s'ano- mena abans que '1 terme d'acció, y axò 's comprèn molt bé tenint en compte que, en par- lar, un no atén sempre a si dit terme d'acció revestirà la torma masculina o la femenina, si serà un singular o un plural. De l'estudi qu'hem fet durant molts d'anys demunt els monuments escrits en tots els sigles y demunt el llenguatge vivent de totes les regions de la nostra llengua, qu'hem trescades d'una en una, resulta lo següent: I. Axí com, del sigle XVI enllà, no son gayre les vegades que 'Is monuments es- crits falten a la regla de la concordansa del participi, d'aquex sigle ensà hi falten més sovint, y, com més va, més. (1) Posam aquí alguns eczemples que hú comproven: — «... si ha creat pecat e colpa...» (Bt. R. Lull, Del Gentil, ed. Rosselló, pàg. 235);— «... hauran feytes injuries e torts als homens... (id. ib., pàg. 270); — « .. com deliberació e acort havien ahut de parlar...» (Marsili, Crònica, L. II, c. 28);—... vull dir don han pres principi y comensament...» (Tomlch, Crònica, c. 26);— «... lo motiu y la causa era estada haver heretat esta càrrega...» (Fr. Salvador Pons, Esposició del Miserere, Barcelona, 1592, fol. 54);— «... que so guanyada honra y fama...» {Romancerillo Cataldn d'En Milà, n. 124, La Fugitiva, variant A). — 126 II. Les poquíssimes faltes de tal corcordansa, del sigle XVI enllà, casi sempre son quan el participi s'anomena primer que '1 terme d'acció {he VIST ta niaré). Desde '1 sigle XVI va desaparexent la concordansa en tal cas, fins que a n'el sigle XVIII y XIX se pert casi de tot dins els escrits de totes les regions de la llengua, fora 'Is escrits mallor- quins, que la conserven qualque mica. El llenguatge vivent respecte de tal concordansa, axò es, en anar el participi devant el terme d'acció, se troba de la següent manera: A CATALUNYA les regions més allunyades de l'influència castellana l'observen qualque poch y els escriptors catalanistes l'observen manco. En son escepcions gloriosíssimes Mn. Cinto y En Ruyra. A Valencià s'hi pot donar per perduda tal concordansa, tant dins el poble com entre 'Is escriptors. A ALGUER s'hi observa am prou regularitat, si hem de judicar per les cartes y articles que ens envien els entusiastes que hi tenim y per la conversa dels dos que son venguts a n'el Congres. A N'EL ROSSELLÓ s'hi observa qualque poch. Li ha fet mal l'influència francesa, que li es contrària en tal cas. A LES Balears es allà ont se conserva millor, sobre tot a Mallorca y especialment dins la pa- gesia. Menorca y Ivissa no l'observen tant. III. La concordansa del participi, quan aquest s'anomena després del terme d'acció [la mare no l' he VISTA), es la que s'es conservada més, la que surt ab certa regularitat, fins y tot dins els escrits dels sigles XVIII y XIX, escepció dels valencians. Y lo bo es que '1 poble de les diferents regions valencianes desde Elx fins Ulldecona, conserva qualque poch aquexa concordansa. Ho proven les frases cullides al vol a n' aquells indrets durant moltes de les nostres escursions y les que conservam dins les nostres llibretes de notes. IV. Dins Catalunya espanyola, el poble conserva prou aquexa concordansa; l'obser- va més que molts dels escriptors catalanistes. Tenguérem ocasió d'observarho en les escursions de l'any 1900, 1901 y 1902 y ara debellnou en la qu'hem feta ab el doctor Schàdel aquest istiu passat, de cap a cap de la serra pirenenca, de Perpinyà fins a la Vall d'Aràn y de la Vall d'Aràn fins a Cadaqués. Per tot arreu fora Vilaller, a la ralla d'Aragó, trobàrem tal concordansa, y succeex una cosa ben curiosa, que ben sovint hem comprovada, que 'Is metexos escriptors que, tot escrivint no l'observen casi may, l'observen més quan parlen, quan no hi pensen, quan no 's recorden de la gramàti- ca... castellana. Tenim frases axí dins les nostres llibretes, cullides al vol de la boca metexa d'insignes escriptors catalanistes. V. A n'el Rosselló observen ordinàriament aquexa concordansa perquè l'influèn- cia francesa que patexen, no li es contrària, com també l'observen a l'Alguer per la me- texa raó, perquè l'influència italiana l'afavorex. VI. A Mallorca' s conserva tal concordansa, sobre tot dins la pagesia, casi com a n'el sigle XV. Per axò'ls escriptors mallorquins, entre tots els de l'actual Renaxement, son els qui menys infringexen la regla. VII. Els monuments escrits del sigle XVI ensà y l'estat actual de la llengua parla- da en les seues diferents regions, demostren que, allà ont es més forta l'influència cas- tellana, més poch s'hi observa la lley de la concordansa, y s'observa mas allà ont es més fluxa dita influència. VIII. La lley de la concordansa s'observa més avuy dins la llengua parlada que dins els escrits per la raó de que, en parlar, un se dexa dur més de l'instint de la llen- gua que no quan un escriu, que's recorda més de lo que li han ensenyat qu'es lo co- rrecte, axò es, de la gramàtica, que en el nostre cas es la castellana, contrària de tot a dita concordansa. — 127 — IX. Les infraccions de la lley de concordansa en les persones que no sutrexen gayre l'influència, se deuen a la falta d'estudis gramaticals del català, de que fa sigles patex la nostra gent. Ara bé, l'alteració y capgireu que ha sufert la lley de la concordansa del participi dins la nostra llengua del sigle XVI ensà ,ies una evolució natural y espontània sobre- vinguda dins del català com sobrevingué dins el castellà a n'el sigle XIII o XIV, o es una invasió de la sintacsis castellana dins la nostra a consecuència de la preponderàn- cia de Castella dins Espanya desde '1 sigle XVI, qu'ha tendit sempre y tendex a castella- nisar tota la península. Per nosaltres es evident de tota evidència qu'aquexa alteració de la lley de concor- dansa del participi no es cap evolució natural y espontània sobrevinguda dins la llengua nostra, com la que 's desplegà dins la castellana a n'els sigles XIII o XIV, sinó qu'es una invasió violenta de la sintacsis del castellà, invasió que comensà a n'el sigle XVI, que d'una no's feya sentir gayre, però que, com més anà més se feu sentir fins arribar a l'estat actual. La evolució que s'obrà dins lo sintacsis castellana respecte de tal concordansa, fou natural, fou espontània. ^Quina influència llingüística estranya patí el castellà aleshores que la pogués produir? Cap. Ademés, no 's desplegà tal evolució just dins centres de població determinats ni dins els llibres primer que dins el llenguatge vivent, que sapi- guem, sinó que 's produí per tot arreu simultàniament y del llenguatge parlat passà dins els escrits y devers del sigle XV ja no 'n quedava rastre de tal concordansa dins el castellà. Per tot axò l'alteració y esveiment de la concordansa del participi dins el castellà té tota la trassa d' una evolució natural y espontània sobrevinguda dins aquella llengua. ,;Succeex res d'axò a la catalana? Succeex tot lo contrari. Estudiant els monuments escrits, que son les úniques fonts aont podem acudir, ,ise nota cap moviment, cap altera- ció de la lley de la concordansa del participi durant els sigles anteriors a la preponde- rància y a l'influència castellana dins el nostre territori? No crech que hi haja negú que siga capaç de demostrarho. Aquí no's nota alteració de la lley de la concordansa fins que's presenta l'invasió, l'influència castellana, y aquexes alteracions se fan sentir ca- balment dins les regions, dins els punts aont l'influència castellana es més forta, com son València y totes les regions que confronten ab el territori de llengua castellana, y els grans centres de població aont l'influència oficial es més viva y més intensa y aont la castellanisació se fa més envant. Y ens trobam qu'avuy les regions aont l'influència castellana s'es feta sentir menys, son les que menys infringexen tal concordansa, y que l'infringexen espantosament les regions més castellanisades; ens trobam que l'infrin- gexen més les persones instruides a la castellana que les que no tenen lletres, y que les metexes persones instruides l'observen manco quan escriuen que quan parlen. ,jQue prova tot axò sinó que la pertorbació y alteració de la lley de concordansa del participi, no es dins el català una evolució natural y espontània, sinó una invasió forastera, una alteració violenta, una imposició, un cas d'influència castellana? Si jo me trobava que les alteracions de la lley de la concordansa sortissen desde '1 sigle XVI ab la metexa insistència dins tota classe d'escrits y simultàniament dins totes les regions de la llengua, o be que d'una regió se propagassen dins l'altra y acabàs tal al- teració per notarse igualment dins tots els monuments escrits y qu'avuy en dia aquexa alteració reynàs dins totes les regions de la llengua y ja no romangués casi cap rastre — 128 — d'aquella lley en lloch, — aleshores jo acalaria el cap, y diria: — No hi ha remey se trac- ta d'una evolució de la llengua, que la llengua ha acabat per acceptar. Però aquí, senyors, no hi ha res d'axò; aquí no hi ha més que una invasió de la sintacsis castella- na dins la nostra; no hi ha més qu'una pertorbació de l'estructura interna de la llengua intentada de part del castellà; aquí no hi ha més qu'una deturpació, qu'una espoliació feta a algunes regions, no conseguida dins moltes d'altres. ;Oue 'm diran qu'es un fet aquexa alteració, perturbació y espoliació, y qu'ara ja hi estam acostumats, y no es cosa de dexarho? Si aquest criteri ha de reynar, érem ben escusadors de fer el renaxement. Bé hauriem pogut seguir escrivint en castellà, perquè era un fet que tothom ja hi escrivia y ben avesats que hi estàvem. No 's tracta de res- taurar la llengua? Com la restaurarem si no es desfent tots els fets que hi ha contraris a ella? ^Com la reintegrarem si consentim en que romanga espoliada, despullada, des- posseida, desvalguda de lo seu, de lo que constituex la seua fesomia pròpia y caracte- rística y que la diferencia y la distingex de les altres llengües, com es axò de la lley de la concordansa del participi? crOu'es un fet la perturbació de tal lley? Donchs, a n-els que 'ns deym amadors de la llengua catalana y duym enarborada la bandera de la seua restauració y reintegració, ens pertoca protestar de tal fet; ens pertoca combatre a tota ultransa tal fet; ens pertoca fer desaparèxer, destruir tal fet. L'influència castellana ens ha pertorbada desde '1 sigle XVI la lley de la concordansa, però no la mos ha poguda prendre. Ens hi ha fet esquexos, la mos ha tisoretjada y es- filaguessada prou, però no es estada capaç de despullarmosne. La coeczistència, de les transgressions de la regla y de la seua observansa a totes les regions proven l'eczistèn- cia, més ben dit, la subsistència de tal lley, qu'estam a n'el cas de mantenir y defensar tots els qui 'ns tenim per amadors de la llengua catalana y estam consagrats a la seua restau- ració, reintegració y enaltiment. He dit. 129 ESMENA TOTAL de D. Pompèu Fabra, Professor de l'Institut Tècnich, de Bilbao. I. Originàriament totes les llengües novo-llatines fan concordar el participi ab el règim directe. (En una oració com he cantada una cançó, que significava originària- ment tinc cantada una cançó, tenim: he verb, una cançó règim directe, cantada predicat d'aquest règim; donchs, naturalment: acord de cantada ab cançó). II. Més tart, quan la combinació sintàctica verb-predicat [he cantada) passa a ésser un temps (el perfet del verb cantar), llavors la flexió del participi tendeix a desaparei- xeràs dir, se tendeix a donar una forma única al temps compost (ilE CANTAT una cançó, com HE cantat un cant), exactament com en els temps simples (CANTEM una cançó, com CANTEM un cant). III. Aquesta tendència 's manifesta en totes les llengües, sobre tot quan el participi precedeix el règim: en cap d'elles, l'acort del participi y del règim es obligatori en tots els cassos [aveva vinto una impresa, Maquiavel, quelle che abbiamo veduto; en francès el participi es sols variable quan el precedeix el règim: la femme quej'aivue, peròfaivu ime femme). Es una afirmació gratuita l'atribuir exclusivament a l'influencia castellana '1 pas del participi constantment flexible del català antich {he cantada una cançó) a par- ticipi generalment no flexible [he cantat una cançó). IV. Donat l'estat actual de la llengua, creyem que pot tant sols considerarse obli- gatori l'acort del participi ab el règim directe quan aquest es un pronom de tercera persona o la partícula ne: La noya, no l'kem vista; llebres, n'hem caçades quatre. 130 Tema VII Del ús dels verbs auxiliars catalans D. Bernat Obrador, Llicenciat en Filosofia y Lletres, en defensa de les seves con- clusions. Honorables Senyors: El tema filològich de que us vaig a parlar tant breument com ho permeti la claretat necessària, havia d'esser tractat per mon pare, En Mateu Obrador, de qui molts de vosaltres sou coneguts y bons amichs... Però... circunstancies especials y dolroses li feren preveure, fa algun temps, que no li seria possible encarregarsen; y aleshores, per desitx meu espontani y prèvia la benvolent aquiescència de la digníssima Comissió tècnica del Congrés, vaig decidirme a sustituirlo fins allà ahont me fos possible. Desseguida que vaig comensar l'estudi del tema, vengué a mesclarse amb la viva complacencia que hi prenia, un sentiment de temor prou justificada. Tot llegint alguna autorisada Gramàtica Catalana allà ahont parla dels verbs auxiliars, y lo que diu sobre el metex !punt qualcun dels nostres més experts llenguistes, al adonarme de que les meues opinions dissentien marcadament d'aquelles regles y doctrina, me venia molt costa amunt el pensar y creure que jo, neòfit y dexeble, pogués rahonablement contra- dir les teories dels mestres de la nostra filologia; y no m'hi sabia avenir a no poder prendre sens reserves per base del meu treball llurs principis y ensenyances (l). Mal- grat aquesta consideració vaig preferir pecar de temerari que de covart, confiant que aquí no faltaria qui 'm rectificàs si jo anava errat, y romandría fallat segons rahó el plet interessant del ús dels verbs auxiliars dins la nostra llengua. Mes abans d'entrar dins la part concreta y que'm diríem tècnica de la qüestió, permeteume, senyors, algu- nes breus consideracions que no 'm semblen inoportunes. Sens dubte la tradició llenguística, estudiada ab criteri verament científich, es no ja un auxiliar sinó el fonament indispensable per determinar les lleys que han de regular el bon maneig de cada llengua. Però també es ver que la tradició llenguística, (singular- ment en aquells pobles que han suferta durant uns quants segles l'influencia tòxica d'un idioma oficial estern), si la miram ab criteri superficial, ens conduirà vers l'absurde, vers l'anarquisme gramatical més desenfrehit. (1) Més tot sol encara 'm vaig veure y més abandonant a les meves migrades forses, quan cercant ajuda y argu- ments d'autoritat dins les gramàtiques modernes de la llengua francesa, tant singular de la nostra en aquest punt con- cret dels auxiliars, vaig trobar que la més autorisada de que jo tenia noticies, la den Brunot, m'enredava més la qüestió y s'allunyava prou de les meues conviccions personals. No es aquesta bona oportunitat ni jo som qui per fer observa- cions a n'el llibre den Brunot, però vull fer constar que hi trop bastant que dir a alguns capítols. Altres gramàtiques franceses, segons notaré més envant, me donaren un poch més de llum que la susdita. - i3i — Aquella afirmació tant general, expressada pe '1 vell aforisme horacià, de que el poble es el qui fa la llengua, me sembla una gran inexactitut quan se tracta d'un poble y d'una llengua sotsmesos per varies centúries a tals influencies esternes, que les lleys de l'evolució normal que amb el temps sufrexen tots els idiomes son estades llavors, sinó destruides del tot, al menys reduides a un estat catalèptich d'uns quants segles de durada. Quan Horaci calificà l'ús general d&jus et norma loqi/oidi, no era passat el llatí per un llarch període d'ensopiment ni 's era vist may reduit a n'el trist paper de dialecte regional. Si Horaci hagués previst el llatí mitjeval, calificat per un dels nostres humo- ristes de llatí en putrefacció; si hagués suposat lo que sufriría alguna llengua romànica, arreconada en nom d'un idioma oficial, privada durant varies centúries de tot conreu literari; dexaume creure, senyors, que Horaci no hauria escrita sens moltes salvetats la seva màxima. Ja sé que quan se diu que'l poble fa la llengua, se conta naturalment ab la depura- ció que'n fan els escriptors. Però aquesta depuració no basta, es del tot inútil si no's fa més que per pulcritut artística, si no s'estrema fins a convertiria en parti pris, en pre- meditada y enèrgica resistència contra tot lo que vaja cap a la desnaturalisació del llen- guatge, imposantse axí a n'el moviment plebeu, reaccionant constantment contra el volapukisme que decolora y esbrava el geni de la llengua. Més us diré: es necessari que aquesta resistència sia ben exagerada, tant com ho sia la corrent contraria; y sols axí s podrà esperar que les coses tornin a llur just terme mitjà, quan entre una forsa y l'altra 's fassa l'equilibri. Y aquesta resistència, ens dol haver de regonèxer que no l'ha tenguda casi cap dels nostres escriptors, d'ensà que '1 català comensà a sufrir pressions estranyes. Axí es que actualment seria lleugera tasca autorisar amb una aclaparadora multitut d'exemples històrichs l'ús de molts de barbarismes y construccions vicioses y desbarats evidents d'aquells que no tenen defensa possible. Qualsevol de vosaltres qui haja fullejat llibres catalans impresos o manuscrits durant els segles XVI y XVII y XVIII, ho sab millor que jo. Y essent axí, ,ique 'm fa a mi que una Gramàtica me don per llegítim y justificat l'ús d'aquest o l'altre auxiliar ab tals o quals verbs, si no funda les seves afirmacions y regles més que ab la presentalla d'un parell de centenars o milenars de textes de totes les èpoques?-(l\ L'única manera de donar algun valor (y encara seria un valor molt relatiu) a la sim- ple exhibició de testimonis històrichs, seria realisar una labor com la realisada p'En Robles Dégano ab l'«Ortología Clàsica de la Lengua Castellana»; vench a dir: analisar escrupulosament un'obra clàssica, o les obres d'un autor o dels principals de cada època; recontar, p. ex. quantes vegades s'hi escau dins l'obra o dins l'autor tal verb ab l'auxiliar haver y quantes ab l'auxiliar ésser; y després d'enllestir aquesta labor senzi- llament titànica, fer la comparació numèrica, que seria més o manco significativa y con- vincent per aquells qui admeten la lley de les majories. Però, y per aquells qui no l'admeten?... (1) Axò no vol dir que no 'm culdàs prou d'examinar atentment els textes que presenten com a comprovació de les seues regles En Th. Forteza a la seua Gramàtica y Mn. Alcover a les Qüestions de Llengua y Literatura Catalana. La lectura de tot quant diuen tant un com l'altre no fa sinó confirmar les meues conviccions pròpies sobre l'ús dels auxi- liars catalans. — 132 — Per axò lo seriós y lo científich es no aturarse a la superfície dels fets. Observem, sí, sens necessitat de fer guarismes, les diferents tendències dels clàssichs de cada època; afegimhi l'observació de les varietats locals del llenguatge vivent; y cerquem després el per què, la rahó d'esser de cada tendència sens prejutjaria; estudiem escru- pulosament quines maneres de dir son pròpies de la naturalesa íntima de la llengua y quines son filles d'una bàrbara y vergonyant castellanisació: cuidem bé de no confon- dre aquelles influencies llegítimes y sanitoses que hajam pogut rebre de les llengües germanes, ab les invasions brutals que 'ns fan mal-bé la nostra; y després d'aquest estudi filosòfich, reposat y minuciós, quan vejam amb evidencia quin es el nostre patri- moni, rebutjem y foragitem tot lo que no hi pertany. Convensut de que el bon camí era aquest, vaig comprendre que no 'm tocava a mi, per falta de temps, d'enginy y de cultura, el fallar aqueys plets gramaticals, sinó que ja faria prou si conseguía obrir amb acert l'expedient. Vaig interrompre, donchs, la fàcil tasca d'omplir de testimonis històrichs quaderns y més quaderns, y vaig anarmen a la rel de la qüestió. L'origen del auxiliar ésser (l) se troba (y axí ho regonexen tots els romanistes) en els temps composts dels deponents llatins; y com que, tant en llatí com en català, el participi que acompanya aquest auxiliar concorda constantment amb el subjecte, si tenim en compte per altra part la significació purament sustantiva del verb ésser, haurem de regonèxer que aquell participi es una vertadera adjetivació del metex subjecte. L'auxiliar haver té per origen la construcció llatina del verb liabere amb un sustan- tiu y un participi posats en acusatiu y concordats sempre en genre y nombre. An el significat propi de habcre, que era de possessió real y efectiva, (p. ex. Jiabeo cmptam villam), s'hi va afegir ja en temps de la bona llatinitat l'idea de possessió figurada o metafòrica. Axí donchs, se podia dir correctament: Jiabeo amissam sororem y també: habeo scriptam litteram, després de tramesa la carta. Estava emperò reservat a n'els idio- mes romànichs, principalment al castellà, el desposseir el verb haver com auxiliar de tota significació pròpia y concreta, dexantli solament la missió de posar el participi del verb en pretèrit o futur, per suplir aquells temps simples del llatí que no eren passats a les llengües derivades. Però notem bé que en llatí quan el verb habere acompanyava un participi, aquest concordava sempre amb el terme de l'acció; y quan no n'hi havia de terme d'acció exprés, el participi prenia invariablement la terminació neutra singular; sense que may per may s'unís el verb Jiabere a un participi que hagués de concordar amb el subjecte, per exigirho la mútua relació entre l'un y l'altre. A dins les llengües romàniques qui conservaren el participi variable, aquest concorda sempre amb el subjecte quan va (1) L'ús del auxiliar ésser se troba ja dins la llengua grega, formant alguns temps de la veu mitjana, respecte de la qual vegis lo que diuen les bones gramàtiques gregues. Transcrich de la Sintassi greca del distingit helenista G. Zenoni, (Venezla, 1901, ed 20) els paràgrafs següents: «II significato originarlo del Medio ò riflessivo, vale a diré l'azione espressa del verbo nel Medio rltorna al soggetto da cui procede. Però questo significato resto il meno frequente; per esprimere questa riflessione diretta si preferisce l'uso dell'attivo col pronomé riflessivo quale oggetto. — Piú spesso 11 Medio indica che 11 soggetto fa l'azione in suo vantaggio o in suo danno, o semplicemente per suo propio conto e riguardo. — II Medio ha puré non dl rado significato reciproco, dinota cioè l'azione che il soggeto e l 'oggetto si fanno a vicenda. — Spesso il Medio non significa altro che una piú viva compartecipazione del soggetto all'azione che'esso fa sicchè è sinonimo al corrispondente attivo. — Come l'attivo, cosí anche il Medio ha qualche volta significato causativo; indica cioè che il soggetto fa faré ad altri un'azione per se, per proprio vantaggio, o permette si faccia a lul.» — 133 — acompanyat del verb ésser, fora de certs casos raríssims que sens vacilar gens ni mica podem calificar d'incorreccions, que no més el vèurels escrits ja fa mal d'ulls. En quant a n'els participis qui van amb el verb haver, concretantnos a n'el català, veim que concorden amb el terme de l'acció, casi sempre, si el participi va darrera; y molt sovint encara que vaja el participi davant; sobre tot durant les èpoques y a les regions menys atacades pe '1 virus castellanista. Per l'influencia d'aquest virus se troba de vega- des el participi en terminació neutra singular, fora dels casos en que deu estarhi; o concordat amb el subjecte viciosament si no hi ha terme de l'acció. Lo que no he tro- bat may en les meues lectures, lo que no he sentit may ni a dins ciutat ni a la pagesia, es un participi que concordàs ab el subjecte, acompanyat del verb haver y haguenthi el terme de l'acció fins y tot tàcit a dins la frase. Provam de construirne una d'oració d'aquestes, amb subjecte femení, perquè l'orella no prenga el participi neutre per mas- culí concordant, y vos produirà l'esgarrifansa d'un dir sense tò ni sò, d'una cosa desgavellada. Aquesta diferencia tant radical y tant evident entre les relacions que guarda cada un dels auxiliars amb el participi que l'acompanya, relacions de forma que 's deriven de les més íntimes y fonamentals que lliguen cada participi ja sia amb el subjecte, ja amb el terme de l'acció o ab l'acció verbal metexa, (l> me sembla el fonament segur y racional per deduir la regla ÚNICA y SENS EXCEPCIONS, com cal que sia una regla ben formulada. La tradició, estudiada amb el criteri que abans us he indicat, tant bé com jo — jpobre de mi! — podia ferho; la tradició y la llògica 'm diuen que quan un participi es l'adjetivació del subjecte, axò es, quan significa concretament un nou estat, una nova qualitat del metex subjecte, ha de prendre per auxiliar el verb ésser; però quan el participi es adjetiu del terme de l'acció, o es una simple desinencia verbal que no té valor adjetiu respecte del subjecte ni del terme, sinó solament respecte de l'acció, aleshores ha d'anar amb l'auxiliar haver {-2\ En conseqüència veus aquí la Regla que tench l'honor de proposar a la vostra consideració: «Tots els verbs prendran l'auxiliar haver quan s'usin com a transitius. — Els verbs intransitius y tots aquells que s'usin com a tals, prendran l'auxiliar ésser quan formin (1) Me par que dins la Gramàtica catalana el tractat dels auxiliars ha d'anar precedit per la teoria del participi^ son valor dins l'oració y ses relacions ab les altres parts de la metexa. Al formular una oració de temps compost l'idea del verb principal, — y per consegüent la de son participi, — es anterior llògicament a l'elecció d'auxiliar. Pot ésser que per haver adoptat un ordre expositiu invers del ordre llògich, no han pogut els gramàtichs catalans evitar la confusió y deficiència de llurs regles sobre l'ús dels auxiliars; les quals regles signifiquen realment un treball considerable y de vertader mèrit, per lo molt que s'acosten a l'exactitut pràctica, malgrat lo arbitrari de llur fonament. (2) Trobada la lley, calia formularia amb una regla concreta y clara, per lo qual hi vaig veure al principi alguns inconvenients. Primerament hi ha molts de verbs que camvien molt sovint de significació y fins y tot de forma, dels quals ne 's pot dir que prenen l'un o l'altre anxiliar, sinó es distingint els cassos particulars en que pot trobarse cadascun d'aquests verbs. En segon lloch, la tradicional divisió dels verbs en transitius, intransitius, reflexius, Impersonals, etc, no 'm podria servir de cap manera per formular la regla en la forma usual: tals y tals verbs prenen haver; tals y tals altres, ésser; perquè està fundada aquella classificació més tost en rahons de forma que en rahons llògiques y de signi- ficació. Aleshores vaig idear una classificació dels verbs, utilisable per aquest cas concret, sens fixarme gaire en la seva conveniència desd'un punt de vista general. Es la següent: I. Verb sustantiu. L'únich es ésser. S'unex com auxiliar a son participi estat. Son participi sigut, usat a algunes regions de Catalunya, pren ordinàriament l'auxiliar haver. II. Verbs que exigexen un objecte passiu diferent del subjecte agent, en el qual objecte queda terminada l'acció verbal. Son els vulgarment anomenats transitius o actius. Tots ells prenen per auxiliar haver. III. Verbs que no deventse incloure en la classe V, tenen per objecte passiu el metex subjecte; els quals poden ésser de forma dita reflexiva, — com vestirse, rentarse. etc, — o bé de forma ordinària, — com venir, fugir, etc, — dels quals — 134 — una oració ahont el participi que acompanya l'auxiliar sia una adjetivació del subjecte; y prendran l'auxiliar haver quan el participi sia adjetivació de l'acció o una pura desi- nencia verbal per formar els temps composts. En els casos que puguen semblar dubto- sos, s'adoptarà l'auxiliar haver si aquell qui escriu o parla vol referirse a l'acció princi- palment; y s'adoptarà ésser si 's vol determinar principalment l'estat que l'acció en resulta pe '1 subjecte» W. Aquesta Regla, com ja he dit, no té escepcions. Potser a quelcun de vosaltres li semblarà tal Regla poch concreta y d'aplicació difí- cil; (2) mes si provau d'aplicaria a alguns casos pràctichs veureu com es molt més sen- zilla y fàcil de lo que sembla a primera vista (3). Per altra part me convé fervos notar dues coses: la primera, que aquesta Regla, for- mulada sense pretensions de suposaria perfeta, me sembla bastant més obvia y precisa que les establertes fins ara, amb la ventatge de no tenir escepcions, com en tenen les altres. Y la segona, que hi ha en totes les llengües una multitut de qüestions gramati- cals, (y la que tractam n'es una), respecte de les quals no es possible dictar regles inte- legibles per aquells qui no sien poch o molt filòlechs y gent de lletres, qui son els encarregats d'imposar y ensenyar pràcticament la regla. A n'el poble — descontant y tot'els analfabets, — es feyna de bades la de dictarli regles; perquè l'adopció pràctica y efectiva d'una regla que haja de modificar radicalment una costum adquirida, axò sols es cosa d'homens lletrats. Y fins y tant que els escriptors més o menys populars hajan influït per tots els medis possibles damunt el poble, destruint l'oyós llegat d'uns veim que 1 participi es una vera adjetivació del subjecte, o sia que l'oració construida amb aquests verbs, té el metex subjecte per terme d'acció. Tots prenen ésser per auxiliar. IV. Verbs que no admeten objecte passiu en el qual l'acció sia rebuda y terminada, car son participi no té valor d'adjetiu, essent únicament una desinencia verbal invariable que forma amb l'auxiliar els temps composts. — P. ex.: lleure, parlar, jeure, riure, etc. — Tots ells prenen l'auxiliar haver. V. Verbs que indiquen una acció pròpia de la naturalesa genèrica o específica del subjecte, acció que necessària- ment ha d'efectuarse quan les circunstancies exteriors no ho impedescan am forsa invencible. — P. ex.: Créxer, florir, brostar, madurar, engrexar, granar, etc. — Tots manco néxer, prenen haver per auxiliar. De la rahó perquè nèxer no seguex els altres verbs de la metexa classe, en diré qualque cosa en tractar més extensament d'axò dels auxiliars, segons indich a la nota (8). (1) La Gramàtica francesa de D. Carlos Soler y Arqués, (Madrid, 1889, ed. 15") es l'única de les varies que he vistes que fa algunes indicacions sobre l'ús dels auxiliars étre y avoir, en el metex sentit de la nostra regla. En Condillac, citat p'el metex Soler, diu que en francès la fievre A cessée vol dir que la febra s'es espassada de moment, però tornarà, (idea principal: l'acció verbal, una fase de la malaltia); y que la fievre EST cessée, vol dir que es passada per no tornar; (idea principal: l'estat d'anulació — passer le mot — del subjecte, la febra). (2) Suposem que jo tench un roser que la setmana passada no tenia cap rosa; y avuy l'he trobat plè de poncelles y de roses ben badades. £He de dir que el roser ha florit o es florit? A primera vista sembla que el participi, florit, es una adjetivació del subjecte, el roser; mes un senzill anàlisis del cas ens farà veure que no es axi. Si deim el roser es florit indicarem certament l'estat deia planta, sens donar a entendre si té roses tretes d'enguany o de fa 10 anys o ab initio mundi (lo qual seria un desbarat botànich, però no un desbarat gramatical); y precisament lo que's tracta d'indicar es que M roser ha treta la seva florida ordinària y periòdica. Per altra part si els rosers fossen dos, podríem dir sense por de passar per incorrectes, que 'Is rosers han florit; y aquesta possibilitat de conservar el participi en singular, (neutre), amb el subjecte plural demostra que el participi no es en tal cas adjetivació del subjecte. — En català direm: mon pare es pujat; mon pare ha pujat el llibre; y direm també: mon pare ha pujat depressa, perquè l'adverbi depressa demostra que la frase's referex principalment a l'acció. Notem de passada lo que ja he dit abans respecte dels verbs que com florir denoten una acció vegetativa, (pròpia de la naturalesa genèrica o específica del subjecte). A cadascun d'ells se 'Is pot aplicar un exemple com el del roser florit y se comprendrà que han de prendre l'auxiliar haver. (3) Fas comptes publicar més envant, quan el temps m'ho permeti, un treball complementari del present, aplicant la regla aquí formulada a les varies classes de verbs catalans, com son els reflexius, recíprochs, verbs composts, etc; a fi de concordar la nova regla ab les que han donades fins ara els gramàtichs catalans, rectificant aquestes en lo que tenen d'inexactes y aprofitant tots els exemples qu'exposen En Th. Forteza y Mn. Alcover, per demostrar com s'ajusten com- pletament a la regla única. — 135 — quants segles de castellanisme, no 's conseguirà modificar l'ús popular incorrecte dels auxiliars. Dich modificar y no evitar per complet, perquè no crech que negú pretenga arribar may a comunicar a les multituts la correcció y pulcritut que son y foren sempre y per tot lo món, privilegi dels artistes de la paraula. Resumint, senyors, y estenent a totes les qüestions gramaticals lo que pens d'aquesta qüestió particular: l'estudiós filòlech, com el de les altres ciències, ha de pro- cedir, en mon concepte, segons el vellíssim e insustituible mètode d'anàlisis y síntesis si vol arribar a la fórmula segura, exacta y clara de cada regla. Estudiar els vells textes, estudiar la llengua viva, l'escrita y la parlada, estudiar totes les circunstancies de cada època, de cada autor, de cada localitat; y després d'axò, sense donar may a casos y exemples particulars una importància que no tenen, treuren la quintessencia de tota la matèria analisada, y per un exercici de rigurosa llògica formular els cànons defini- tius, que forsosament hauran d'esser exactes si s'ha fet l'estudi com devia ferse. Res més puch dirvos, senyors, sobre aquest tema. Si alguns punts ens han semblat obscurs o massa resumits, teniu en compte lo limitat del temps. Per altra part, me pos a la disposició de cadascú en particular per donarli més complertes esplicacions fins allà on la meua curtedat m'ho permeti. Y he d'advertir finalment, qu'en estamparse aquest treball anirà acompanyat d'exemples y notes explicatives. Y ara, senyors, grans mercès per la vostra atenció y benvolensa. He dit. ESMENA ADICIONAL de Mn. Antoni M.a Alcover, acceptada pel ponent. Per facilitar l'observança d'aquexa lley interna, convé donar com a norma, que duen l'ausiliar ésser: ~ a) Els verbs reflecsius pròpiament dits, axò es, sempre que '1 terme d'acció sia'l metex subjecte (.y'ES espatllat; se SÓN barallats), y no quan es un altre [ell s'ha pen- sat AXÒ; ells s'ho havien acabat TOT). b) Certs verbs intransitius: nàxer, morir, ésser, romandre, caure, quedar. c) Certs verbs de moviment local: anar, venir, entrar, sortir, arribar, tornar, fu- gir, passar, pujar, muntar, dev aliar, debaxar, baxar, partir. Sempre que qualsevol d'aquests verbs d'intransitiu passa a transitiu (HE entrat aquest bancJi, y tu /'HAS debaxat, etc), du l'ausiliar haver. — 136 — D. Armengol Puig y Saís, Metge de Barcelona, en defensa de sa esmena adicio- nal a la conclusió III del pojtent. * Srs. Congressistes: L'esmena que vos presento no té altre valor que '1 de consignar un fet d'observació, que constitueix una excepció a l'última regla de la IIIa conclusió de la ponència. El fet es qu'en algunes comarques de Catalunya s'usa l'auxiliar ser o ésser fins en les oracions de verb transitiu y per lo que jo he pogut observar, principalment en l'Ampurdà, fins m'atreviria a dir que s'usa com auxiliar en tots los verbs, puix qu'allí diuen: «Jo soni portat el llibre», «Tu no ets sabut la llissó», «Jo som pensat tal cosa», «Tu ets menjat la sopa», «Jo ja la som digerida», «jBona la som feta!», etz. Per observacions fetes en converses tingudes ab individuus d'altres comarques com la de La Selva, Plana de Vich, Llussanès, Cerdanya y fins del Rosselló', y per con- fessió d'aquèts meteixos individuus, m'he pogut convèncer de que aquesta forma d'emplear l'auxiliar ser es bastant general, al menys en les comarques del Norest. Per això modifico lleugerament la meva esmena, redactantla aixís: iMes aquesta últi- ma regla presenta numero ses excepcions dignes d'estudi, en el llenguatje parlat d al- gunes comarques de Catalunya, particularmejtt del Ampurdà.» Aquesta esmena la proposo com adició al final de la conclusió III de la ponència. Fetes observacions més detingudes, y ara sí que 'm refereixo exclusivament al Am- purdà, — comarca que conech més perquè hi he nascut y he passat en ella la major part de la meva vida, — tinch de fer constar que allí solzament s'usa l'auxiliar ser en els verbs transitius, en els cassos en que dit auxiliar se posa en primera o segona persona del present d'indicatiu; de manera que aixís com en aquests cassos l'ampurda- nès que no s'ha mogut del seu pahís y no ha alternat ab gent d'altres pahíssos, l'usa casi sempre, per no dir sempre en absolut, no usa may d'aquesta regla en tots els demés casos quan se tracta de verbs transitius. Aixís, per exemple, no 's diu may: «Ell es menjat un plat de carn», «Nosaltres no som sabut la llissó», «Vosaltres no sou pen- sat lo que feyau», «Ells son feta una mala acció», sinó «Ell ha menjat...», «Nosal- tres no hem sabut...», Vosaltres no heu pensat...», «Ells han fet una mala acció». Po- drien multiplicarse els eczemples en que l'auxiliar estigués en qualsevol altre temps que no sigui '1 present, pera demostrar qu'en aquests casos s'usa sempre Y haver, tant en l'indicatiu com en el subjuntiu y en el meteix infinitiu. Aixís no 's diu may: «Jo era menjat l'escudella», «Tu eres portat diners», « Nosaltres fórem o vàrem ser sabut la llissó», ni «Ells seran tingut un bon pensament» etz.. sinó «Jo havia menjat...», «Tu havies portat...», «Ells hauran tingut...», etz. S'ha de notar qu'en la comarca a la qual principalment me refereixo (Ampurdà), se segueix aquesta meteixa regla de no usar l'auxiliar ser més qu'en les dues pri- meres persones del present d'indicatiu, fins en els verbs intransitius, per la majoria de la gent; si be es veritat que també 's troben eczemples de persones, sobre tot en les d'edat, que '1 conserven en tots los temps 'compostos y en totes les persones dels meteixos, en dits verbs intransitius; mes s'ha de dir en honor de la veritat, que cada dia son més rars aquests eczemples. Aquestes circunstancies fan que un se pugui preguntar, si tal vegada s'hauria usat també avans l'auxiliar ser en tots los temps — 137 — compostos dels verbs transitius. Això no es més que una pregunta, que per contes- taria s'haurien d'investigar els escrits antichs de la comarca, si n'eczistcixen, y fer ob- servacions més extenses y detingudes sobre '1 meteix terrer. Jo la faig purament a via d'inventari. No era la meva intenció entrar en aquest terreno vedat pera mi, puix que no som filòlech ni gramàtich; no més volia consignar el fet a fi de que no passés sense la més petita observació la regla sentada per la ponència, a la qual m'he referit avans. Y el fet crech que val la pena de consignal, tant si 's mira baix el punt de vista de l'historia natural de la llengua, com si 's mira baix el punt de vista gramatical. Baix el primer punt de vista, efectivament, no hi cab cap fet despreciable per insig- nificant que sigui, sempre que's tracti d'una modalitat de la llengua, considerada com un ser natural. Això que ja es de rahó natural ho demostren també els filólechs ab les seves investigacions (l). Baix el punt de vista gramatical, també es digne d'estudi '1 fet que he aportat a la discussió, puix solzament estudiantlo se pot extirpar la costum que '1 tal fet suposa si es anòmala, o be conreuarla si es considerada com una caraterística de la nostra llengua, digna de ser conservada. Deixo l'estudi d'aquest punt y la seva resolució, a la consideració dels gramàtichs; però sí que tinch de consignar avans de deixarlo, que '1 fet que jo he exposat no pot ser un vici degut a la influencia castellana, puix qu'aquesta té tendència a la supressió de l'auxiliar ser en tots els cassos, ni tampoch pot ser degut a influencia francesa, perquè aquesta llengua, sols usa l'auxiliar ser en els verbs intransitius; y com que les úni- ques vehines de la llengua catalana son la castellana y la francesa, això me fa pensar si tal vegadapodría ser el fet aquest, una característica especial autòctona de la nostra llengua, en la forma dialectal de les comarques esmentades, o tal vegada degut a in- fluencies més llunyanes. ESMENA TOTAL de D. Pompèu Fabra, no acceptada pel Ponent. I. Originàriament totes les llengües novo-llatines presenten tres classes de verbs: i.a verbs els participis dels quals poden unirse a habere y a esse; 2.a verbs els partici- pis dels quals no admeten sinó kabere; 3-a verbs els participis dels quals no admeten sinó esse. Els verbs de la i.a y 2.a classe formen els temps compostos ab l'auxiliar habere (he cantat); els de la 3.a, ab l'auxiliar esse (so vengut). Donchs, bé: per tot se manifesta una tendència a fer passar els verbs de la classe 3-a a la 2.a, es a dir, a reem- plaçar l'auxiliar esse per l'auxiliar habere: no es solament el castellà que ha arribat a l'empleu d'un sol auxiliar (he venido, com he cantada), sinó '1 portuguès (tenho vida, com tenho cantada): molts dialectes italians, el rumanès (om venit, com aní cintat). Aquesta (1) No pretench haver fet cap observació nova, puix apart de que poden haverla feta molts, tinch de consignar que el Or. Mossèn Qrandía en sa «Gramàtica Etimològica catalana- ja diu que «A vegades s'usa ser en lloch d'haver... ab certs transitius». Pag. 109. - 138 - simplificació s'ha operat també en català modern: licm vingut, havien mort. etc. (antich y dialectal: som venguts, creu morts, etc). Per quina raó no l'acceptaríem en el català escrit? Allí aont l'evolució de la llengua ha produit una simplificació, se pretendria tornar endarrera y establir una diferenciació artificiosa? II. Els escriptors de les regions ont es vivent l'auxiliar ésser faran bé d'usarlo sem- pre que espontàniament els vingui a la ploma; els escriptors de les regions ont s'ha ope- rat la simplificació dels dos auxiliars en un sol (haver), poden perfectament prescindir de l'auxiliar ésser en els temps compostos, evitant així un divorci entre '1 llenguatge es- crit y el parlat. RESPOSTA de D. Bernat Obrador. i.a L'esmena del Sr. Puig me semblaria oportuna si el lema fos: «Usos dialectals dels verbs auxiliars catalans». Però no puch admetre-la tractantse d'un estudi de gra- màtica general. La gramàtica castellana, la francesa, l'italiana, etc, donen regles que sens dubte son infringides a tal o qual encontrada dels respectius territoris. Y no obs- tant, a cap gramàtich, escrivint de gramàtica general se li ha acudit citar darrera cada regla el fet de qu'es infringida per cert nombre dels qui parlen la llengua respectiva. Es un fet que 's dona sempre per entès. Aquesta mena d'observacions entren dins el camp dels estudis especials dels dialectes. La gramàtica general, les té en compte; però no les formula. 2.a Es exacta la tendència senyalada p'el Sr. Fabra, envers l'adopció del auxiliar únich haver. Prescindint de si aquesta tendència es deguda principalment a l'evolució normal de la llengua, com creu el Sr. Fabra, o es deguda casi exclusivament, com jo crech, al vehinatge del castellà, lo cert y innegable es que tal tendència es independent de les voluntats humanes y dels acorts d'un Congrés Filològich. Admès això, s'hauría de discutir si la missió dels escriptors es precipitar y favorir l'evolució o més aviat re- presentar l'element conservador y tradicional. La neutralitat es impossible, ja que negú pot determinar fins a quin punt s'es extesa la tendència de que 's tracti, y quan una regla filològica deixa d'esser general per comensar a ésser dialectal y arcaica. Per mi, la missió dels escriptors es contraposarse al element popular, massa disposat a admetre inconscientment influencies externes y barbarismes embrutidors. Si els escriptors adme- ten tot lo que '1 poble admet, l'evolució mancada del indispensable element conserva- dor, se transformarà aviat en degeneració. D'aquest tema, filològich-social, fas contes d'ocuparmen en altra ocasió amb l'espay que la seva importància reclama. — 139 — Tema VIII Oracions condicionals El Rvt. P. Ignasi Casanovas, S. J., en defensa de les seves conclusions. El verb condicional ha d'estar en pretèrit imperfet d' indicatiu o subjuntiu r Aquesta qüestió no es sinó un cas particular dels molts qu'integren la part de la Sin- tacsis ont se tracta del us y significació dels mòdos y temps en les diverses menes de proposicions que formen el texit del discurs. Doctrina la mès filosòfica, y per dirho axis, la mès vital del llenguatje, perquè sembla qu'es la matèria aont s'encarnen les idees, y adquirèxen aquella mobilitat, fecsibilitat y delicadesa d'espressió, aquell moviment de la vida, que no pòt tancarse dintre de mòtllos mecànichs y convencionals. Y d'aquí axis còm ne nex la capital importància d'aquèsta matèria, axis metex ne brota la seva difi- cultat. ^Qui es capàs d'ovirar aquelles fibres delicadíssimes del pensament, aont vibra ab ondulacions infinites y delicadíssimes la vida fecondíssima de l'idèa y del sentiment? Aquests medis d'espressió 'Is aprenem còm tota la llengua per imitació, y 'Is produim inconscientment sense aturarnos a reparar la filosofia que tanquen; y quan ab atenció escrutadora volem reflecsionar sobre lo seu valor, y ferne anatomia, y classificàls-e, de vegades ens passa gayre be lo metex que quan volem analisar aquells sentiments mès delicats y indecisos de nostre còr, que no mès podem sentirlos, prò son còm finíssims perfums qu'ab un no res s'esvaèxen, son aucells de volada rabenta, qu'al volèrlos mirar, ja s'han perdut de vista. jQuina trena de fils mès delicats formen les relacions de causa y efecte! jDe quina diversitat de condicions dexèm còm penjada l'acció, comensant per la mès real, fins a la que may s'esdevindrà y fins es impossible! Dònchs tots aquests matisos, tota aquesta filigrana les idees la dexen com estereotipada en lo llenguatje, y no en altra part, sinó en l'us genial dels mòdos y temps propi de cada llengua. Y lo que dich de les propo- sicions causals y condicionals, podem y devem dir de les finals, temporals, consecutives, concessives, y altres menes de relació o dependència. L'antiga escola no 'n basquejava gayre de reduir a cànons y preceptes aquest ritme y armonía complicadíssima de les idees en la seva espressió. El seu sistema era '1 que aprenia de la naturalesa: ensenyava la llengua, còm l'ensènya la mare al seu fillèt, per imitació, ne tenia prou ab que sos dexebles parlessin be y ab elegància; fóra d'axò lo demés era d'interès ben secundari. Prò vingué la nova escola llingüística plena d'ansia, febrosa de saber les causes de cada fet gramatical, y axis còm en l'analogia se llensà pels camps immensos de l'història per trobar la fè de naxement de cada forma, y fins y tot de cada lletra, en la sintancsis, y sobre tot en aquesta part que tracta del us dels mòdos y temps, s'encelà per les regions mès enlayrades de les idees, buscant adalerada les formes llingüístiques ab que 's vestèxen al sortir fresques y enciseres de la feconda sina del pensament. — 140 — Axò qu'cn Ics llongues clàssiques s'ha Tet ab una minuciositat en certs punts abru- madora, en nostra llengua es gayre be terra verge, y calría qu'un s'entafurés pels bos- cos seculars de nostres autors antichs y anés coleccionant ab amor y paciència tots els girats, tots els cayents que caracterisen un pensament, totes les inflecsions que donen un determinat color a la frase; y després d'aquèsta arraplèga, treuren les lleys de nostra llengua, qu'hòm d'estimar tant còm les lleys de nostra pàtria, y ab aquest còdex a la mà resseguir nostra literatura moderna, per veure si es filla llegítima de tant bona mare, y treureli tots els pellingòys forasters, y dexarla néta y axerida ab l'escayent y frescura de ses gràcies naturals. Una part mínima d'aquèsta gran feynada, un branquilló d'aquèsta rama capdal de la gramàtica, un cas particular, còm dèya al principi, del tractat dels mòdos, es el tema que m'assenyalà l'iniciador d'aquèst Congrés, y jò vaig acceptar ab més bona voluntat y desitj de fer quelcom a glòria de nostra llengua y de nostra pàtria, que no pas ab fòrses, temps y medis per exposarlo còm eczigèx la dignitat d'aquèsta reyna a qui tots servim, l'importància del Primer Congrés de Llengua catalana y vostra il•lustració. I. ESTAT DE LA QÜESTIÓ Per definir ab tota claretat l'estat de la qüestió y concretar la matèria, comensaré per dir la mena de proposicions condicionals a que 's referèx la pregunta. Condicional diem la proposició composta que posa la principal còm dependenta d'una condició, espressada -en la subordinada per una de les partícules condicionals; per eezemple: serem lliures, si ho merexem. Es de necessitat absoluta per entendre la doctrina a que 's referèx el tema, distingir be la significació diversíssima que donem a una metexa proposició no mès cambiant el mòdo o temps dels dos verbs, que hi entren. L'eczemple proposat, serem lliures, si Iio merexem, porta un tò de realitat qu'indica que la condició 's verificarà, o al mènos que pòt realisarse. Prò si diem, seriem lliures si ho meresquessim, indiquem clarament que no s'ha verificat la condició, que no merexem la llivertat y per. axò no la tenim. Distingim dònchs dues sèries de períodes hipotètichs: la primera espressa un fet dependent d'una condició real, la segona afirma '1 fet dependent d'una condició irreal o fingida. El llatí, y sobre tot el grech, presenten encare un altra categoria condicional, y es quan la condició 's posa còm merament possible; y per aquest cas tenen construcció modal y temporal espressa. Nosaltres signifiquem també la metexa idea, prò l'espre- ssió gramatical ha de reduirse a una de les dues sèries dites, y el conteest ens esplicarà cl sentit de la proposició. Y còm tant la categoria real còm l'irreal pòt referirse al temps present, passat o futur, resultaran aquestes formes de nostre període hipotètich, que senyalaré ab xifres pera major claretat. , Període real: i Som lliures, si ho merexem. 2 Érem lliures, si ho merexíem. 3 Scrcjn lliures, si ho merexem (si ho mcrcxcrcm). Període irreal: 4 Seriem lliures, si ho meresquessim (present y futur). 5 Hauríem sigut lliures, si ho haguéssim merescut. — I4I — Els pretèrits i m perfets d indicatiu y subjuntiu sobre 'Is quins vèrsa'l tema, els trobem en els mims. 2 y 4 respectivament, de consegüent per contestar a la pregunta podem ja descartar tots els demés. Mès encare: l'imperfet d'indicatiu que trobem en el número 2, no es pas el que motiva la qüestió, perquè sent període real de temps passat, no pòt entrarhi sinó l'indicatiu, qu'es el mòdo de la realitat. Per lo tant ha de concre- tarse la qüestió al número 4, qu'es el període irreal de present y futur. D'aquèst dònchs es pregunta ;hèm de dir: seríem lliures, si ho meresquessim, o be seriem lliures, si ho merexiemr Vèusaquí tota la qüestió que'm pertoca, encare que hi afegiré alguna observació important sobre les demés formes, quan naturalment em surti al pas. La llengua grega empleà per la forma irreal els temps secundaris del indicatiu, imperfet y aorist; la llengua llatina al revés usa l'imperfet y plusquamperfet de subjun- tiu; els castellans cohstruèxen a la llatina, y porten tant encarnada la terminació — se, que casi s'han oblidat de la forma en — ra, y sobre tot en el plusquamperfet a un català arriben a marejarlo. ;Ouin d'aquèsts dos sistemes hèm d'adoptar nosaltres, el grech o el llatí; o millor dit, quin es el nostre? II. VERB SUBORDINAT Suposem primer que '1 període es directe, o sigui que no dependèx d'un altre verb. y estudiem en ell la proposició subordinada qu'es la que porta la condició! Si havíem de treure la contestació dels autors moderns, hauríem de fallar en favor del imperfet de subjuntiu: tal es la generalitat y casi bé l'esclusivisme ab que l'usen. Mes llegint els autors antichs, si no trobem la regla inversa, al menos un us tant intens del imperfet d'indicatiu, que no 'ns quedarà dubte de que aquesta es forma catalana de soca y arrel. Y si de l'antiga literatura passem a la llengua del poble, encare qu'aquí l'indicatiu no hi sovinteja tant còm en aquella, li trobarem ab prou abundor per treure d'una comparança dels tres estats del llenguatge la conclusió, de que la preponderància estrema del imperfet de subjuntiu sobre l'indicatiu en les condicionals irreals es d'influència forastera. Comensant dònchs per nostra antiga literatura, — ■ encare que còm compendrèu no som pogut repassaria tota de bon tros — trobo un fet ben significatiu, y es que còm mès ens acostem a la llengua mare o sigui a la font llatina, mènos se li retira la filla, mènos sovinteja '1 girat condicional llatí de que parlem. Vèusaquí alguns datos qu'ab prou paciència tinch arreplegats, si be no son tant estensius com convindria y jò hauria volgut. Romancer del Aguiló, Cansons feudals caballeresques: jy eczemples de subjuntiu y o d'indicatiu. Comèdia de Dant Allighier (traducció de N' Andreu Febrer, 1428): 6j eczemples de subjuntiu y 6 d'indicatiu. Tirant lo Blanch den Joanot Martorell (sigle XV): en els dos primers toms de l'edició feta per l'Aguiló en sa Biblioteca Catalana hi conto J2 eczemples de subjuntiu y 106 d'indicatiu. Obres poètiques de Jordi de Sant Jordi (entre '1 sigle XIV y XV): 7 eczemples de subjun- tiu y o d'indicatiu. Somni de Bernat Metge (final del sigle Xiv): 10 eczemples de subjuntiu y jo d'indi- catiu. — 142 — Tractat de Regiment de Prínceps del Eximenis, i.a part, (sigle XIV): 2 eczemples de subjuntiu y 13 d'indicatiu. Fèlix de les Maravcllcs del mon den Lull, parf i.a, 2.a y 3.a fins a la plana 126 de l'edició de Palma (sigle Xlll): 10 eczemples de subjuntiu y 21 d'indicatiu. Costums de Tortosa, llibre primer y segon (sigle Xlll): o eczemples de subjuntiu y j8 d'indicatiu. Aquests datos, pòchs còm son. donen prou clara idea de la primera direcció del llen- guatje. En quant a la parla popular, ficsèushi una mica, y veureu que la forma d'indi- catiu brolla encara ab tota la frescura antiga, ja que no tant arreu ni ab tant variats matisos. Reparava jò atentament l'enrahonar dels pajèsos de les Guilleríes, mentres m'ocupava d'escriure aquestes notes, y a cada passa 'm soptaven agradosament espre- ssions còm aquestes: Si jo tenia aquella casa, lo primer de tot basquejaría del aygua. Si'm deya axò,pròu li ventava una bofetada. Els claus li robaria a la seva mare, si podia. Si li surtía al pas, prou el de xai' a ben aplansonat.. Qui donà al català d'un bell principi tant decissiva empenta cap a l'imperfet de indicatiu, es qüestió que no fa tant pel fi del present tema, còm el notar y midar si pòt ser la fòrsa ab que 's llensà per aquest cantó, y treuren el convenciment de lo arrelat que devia tenir la llengua aquest cayent, pera poguèr resistir la poderosa atracció llatina. ;D'aont vingué dònchs l'imperfet de subjuntiu a nostres condicionals irreals? Dexant lo que pugui aclarir aquesta qüestió l'esbrinar més antichs tecstes, cosa que m'ha sigut impossible, no dèu ser tot estrany a n'axò '1 Renaxement. Tant còm nostres autors foren més llegits en els llibres llatins que desenterrà y posà de moda aquell mohiment, tant mes anaren copiant, o mès gràficament, anaren resseguint les línees llatines del període, que trobaven prou escayentes, y pòt ser de les altures dels escrip- tors y mestres erudits anà baxant al poble la corrent llatina. D'aquèst calcar nostre llenguatje en lo dels llatins se 'n troben sovint resquicis en nostres autors, y per no sortir del terrer que 'm pertoca, un cas frapant el tenim en la forma — es del imperfet de subjuntiu usat còm equivalent de la forma — issem del plusquamperfet llatí. En Serra [Gènesi de Scriptura, pi. 192) traduèx el text del Evangeli si non venissem et loquutusfuissem eis. peccatum non haberent: si jo' no vingués e nois hagués parlat, no hagueren pecat. Axí matex la bella Agnès diu a Tirant (I. 49): si sabes (axò es si hagués sabut) que tal cars seu hagués a seguir, noi vos volguera haucr donat per cosa del mon. El metex Serra (pi. 217): E Thesucrist si no moris ne no preses pasio, romasera lo diable sobre les animes. Bernat Metge [Sojnpni pi. 104): E si aquestes coses los dits vicaris ho algú delís no volguessen donar lo cl 1,0 difugissen, que fos proccJiit contra ells, [se vèu qu'es el voluissent y difugissent llatí, perquè 's tracta d'una acció passada). Es notable lo sovint que surt en Bernat Metge .aquesta equivalència, lo qual per mi es una pròba important de l'influència del Renaxement. A l'acció llatina afegimhi la influència mès moderna del castellà escrit y parlat, que mès o mènos a tothom arriba, quan menys en l'escòla castellana d'efectes, negativa- ment y fins positiva, tant desastrosos per nostra llengua, y tindrem dues podereses causes de transformació, y ensemps dues pròbes evidentes de lo catalana que dèu ser la forma indicativa, quan no l'han poguda desarrelar de l'ànima catalana. Fins a n'els autorns moderns, avesats a la lectura deformadora d'autors forasters, alguna vegada se 'Is hi escapa de la ploma, pòt ser sense adonarsen. Vilanova [Ouadros pi. 169): — '43 — Si' 7 meu home'm veya en aquest afronti... hi hauria desgracies. Riera y Bertran. [Deu Narracions. Jochs Florals 1875, pi. 202): No t* afligiria a tu. si en mon llock te veyesè Torras y Bages. [Lleó XIII, Poesies. Pròlech): Si aquesta corrent s'estroncava, nostre esprit quedaria dissipat. Ruyra [Marines yboscatjes, pi. 204): Si ara jo. amè una bufada podia matar totes aquestes ruasses... cregueu que bufaria de gust fus a corsecarnte. Si voleu un altra pròba de lo metex, agafeu un llibre català, aneu llegint ab l'esment de trobar les condicionals irreals de present y futur, per tot ont hi trobeu l'imperfet de sub- juntiu posèuhi l'indicatiu, y veureu que per tot us hi escaurà d'allò mòs. Creguem dònchs a n'el sentit íntim de la llengua que tots tenim, y qu'en darrer terme ha de ser la pedra de tòch per resoldre moltes qüestions. III. CORRESPONDÈNCIA DELS TEMPS Hèm estudiat fins are la proposició subordinada del període directe condicional irreal. Per completar l'estudi d' aquesta matèria 'ns falta donar una mirada a la proposi- ció principal, o millor dit, ens falta estudiar les relacions d'íntima dependència que tenen abdues proposicions, perquè poguèm conèxer els temps y mòdos qu'en elles s'han de correspondre; en altres paraules, hèm d'estudiar lo que se 'n diu doctrina de la correspon- dència dels temps. Avans d'entrarhi de plè, convé ficsar be '1 caràcter propi de cada temps, lo que equival a declarar com cadascú complex ab l'ofici propi de tots, de concretar en una determinada diferència temporal l'acció o estat que signifiquen. Iíl present, perfet y futur imperfet signifiquen absolutament y sense dependència o relació a un altre temps un grau temporal present, passat o esdevenidor; al revés del pretèrit imperfet, plus- quamperfet y futur perfet, els quals encare que seguèxen els primers en senyalar temps passat o pervindre, no ho fan sinó relativament, o sigui ab dependència d'altre temps al qui diuen relació. Axis el pretèrit imperfet significa una acció coeczistent a un altra passada, el plusquamperfet la significa anterior a una de passada, y el futur perfet se referèx a una anterior a la qu'ha de venir. Per aquesta raó els primers se diuen absoluts o primaris, y els segons relatius 0 secundaris. Segons axò es clar que '1 llòch propi dels temps relatius no seran precisament les pro- posicions senzilles o coordinades, ja qu'en elles cap verb diu relació de dependència a un altre; sinó que seran les compostes, en les quals subordinant una proposició a un altra principal, no espressèm l'acció d'aquèlla sinó cóm dependenta d'aquèsta. Prò fins y tot en la subordinada no hi trobem en totes ocasions la metexa dependència en quant al grau temporal. Es que 1 llenguatje té una vitalitat tant feconda còm el pensament d'aont nex, y treu la seva florescència de matisos infinits, complaventse tant aviat en referir el temps de la subordinada al de la principal, còm en compararlo ab el moment en que 's parla, a la manera que 'Is llatins en l'istil epistolar tenien l'ilusió de trasladarse al temps en que seria llegida la seva carta. En aquest sentit es verdadera la teoria de M. Kluge W que reduèx tota l'embrollada doctrina de la correspondència dels temps a una lley psicolò- gica, o sigui al punt de vista en que 's posa l'autor. Fugint d'aquèstes generalitats, ja qu'hèm dit temps absoluts els que signifiquen l'acció sense altra relació qu'al temps present, y relatius als que fan ademès referència (1) Die consecutiu temporum. Cothen, Schluze, 1883, pi. 19. ■I i a 1111 altre de passat o futur; direm també qu'en la subordinada el verb es pòt espressar i." d'un mòdo absolut, o sigui en relació al moment en que 's parla, y 2.OD d'un mòdo relatiu, o sigui en relació al temps de la proposició principal. Conforme a n'aquèstes definicions, la doctrina de la correspondència dels temps que volem estudiar no es sinó l'us relatiu dels matexos; o be en altres paraulesJ tot eezemple de concordancia dels temps ho es també del seu us relatiu; y inversament, sempre que s'usen absolutament, es dexa la concordancia. La lley de la concordancia en tota la seva amplitut y en tota mena de proposicions es pòt formular de la següent manera, conformement al significat dels temps, que dèya suara. a) Si la proposició principal té verb de present, en la subordinada tindrem igual- ment present pera l'acció simultània, pretèrit perfet per la passada y futur imperfet per la qu na de venir. b) Si la principal es de pretèrit, en la subordinada hi haurà pretèrit imperfet per l'acció simultània y plusquamperfet per la passada, (el futur no tindrà forma pròpia y s'espressarà per circumloqui d'obligació). c) Si la principal es de futur, tindrem en la subordinada futur imperfet per l'acció simultània, y futur perfet per l'anterior, (el futur tampoch té aquí forma pròpia y nece- ssitarà de circumloqui). Concretem are aquesta doctrina general, necessària per l'inteligència de nostre assumpte, a les condicionals de forma irreal, y comensèm per distingir el període directe, o sigui '1 cas en que la proposició principal es independent, del cas en que ve subordi- nada a un altre verb, qu'es el període indirecte. Període directe. Presenta les següents formes; Seriem (fórem) lliures, si ho merexiem (meresquessimj (present y futur). Hauríem sigut (fórem) lliures, si ho haguéssim merescut (pretèrit). La primera forma servèx tant pel present còm pel futur, y per lo tant els temps seríem, fórem, merexiem. mei-esquessim, per mès que la defectuosa classificació dels para- digmes ens els dongui còm a pretèrits, aquí realment signifiquen present o futur segons els casos, y may temps passat. D'aquí 'n treurèm que eczemples còm aquest, (Tirant. II. 123) si prenia algú de aquesta terra, parlaré contra mon pare, no son contra la lley de correspondència dels temps, perquè prenia realment significa futur; còm tampòch ho es aquest altre, (ib. II. 132) si contra res daço venia nim pot ésser provat, vull ésser encorre- guda per falsa: venia significa present, còm ho pròba la coordinada de present que li seguèx. Y aquí es digne de notarse qu'en els casos en que la condició porta l' imperfet de subjuntiu en equivalència de plusquamperfet, no hi cau be la forma indicativa. Diu Bernat Metge (Sompni pi. 41): Ab tan gran cura no les agueren observades (les cerimo- . si en lurs penes no kaguessen per clar que la mort no destroueix la anima: aquí no valdria dir si fio havien o tenien per clar... (ib. pi. 51). Si ell cregués que les animes mori- ssen ab los cors, no haguera dit aço: tampòch se podria dir si ell creya... Altres eczemples poden vèures en les planes 65, 74 y 1 15. Tornant a la significació de dits temps, si be ho reparem, també aquí 'ns hem sortit dels mòtllos llatins: perquè el període llatí corresponent haec si dice/rs. errares, significa — '45 — generalment present, alguna vegada passat, prò may futur W. Y més lluny en som encare nosaltres que nostres autors antichs; perquè encare qu'ells donaven a nostre període la metexa significació fonamental que nosaltres, prò l'estalviaven mès en el sentit de futur sobre tot real, perquè conservaven del llatí '1 període real de futur y l'usaven tant abun- dosament qu'en els dos primers llibres de les Costums de Tortosa n'hi he contat 112 casos, es dir doble número que no pas tots els de pretèrit en la significació de present y passat; y en el metex sigle XV, fullejant els dos primers volums de Tirant lo Blanch, m'he adonat de 64 eczemples. Es gran llàstima que 's dexés perdre. Període indirecte. Període irreal que ve subordinat a un verb d'afirmació no muda de forma: ^ que seríem (fórem j lliures, si ho merexiem (meresquessim). Diu (deya, diraj ^ qrf hauríem sigut (fórem) lliures, si ho haguéssim merescut. En el següent eezemple s'hi troba una forma d'obligació indicativa equivalent de les formes — ria y ■ — ra. (Tirant II. 113). Be sabia yo que si nous daua a sentir part deia mia atribulada pena, vna nit me hagueren trobat mort en un racó de la cambra, e sius ho mauifestaua Jiauia de venir en lo que ara so. El període real en el metex cas generalment tampòch muda de forma: Dich 1 que si volem som lliures. deya que si volíem érem lliures. dirà f que si voldrem (volem) serem lliures. El futur de la principal subordinada a verb pretèrit passa a la forma — ria del sub- juntiu; y lo metex pòt fer l'imperfet de la subordinada real o irreal. Eezemple del primer cas (Tirant. II. 1 34): Promès li que si moria que l in daria un altre millor. (Directe seria: si'm moro teu donaré un altre millor). Es notable aquest altre eezemple en que '1 verb subordinant es de present (Tirant. II. 147): Jur per laygua que yom bategi, que si yol podia pendre aquell traydor de Tirant,... que yol penjaria (per penjaré). El segon cas es ben característich de nostra llengua (Tirant. I. 85): Dix que si ell volia trametre socors al gran Mestre de Rodes, e li seria pla sent que ell hi a nas per capità ho faria de molt bona gana: (aquí hi ha abdós usos, si volia y si li seria.) (Eximenis Reg. de Pr. ia p. c. 17). Ordona que qui sciencia no volria apendre no pogués ésser gene- rós: (es relatiu condicional.) Període real o irreal dependent d'un verb que demana subjunctiu no muda la condició, prò la principal passa a la forma — es del subjuntiu. (Tirant. I. 57). Eyo speraruos he en aquella hermita de sanefa Maria Magdalena, pes- co que si 111 vehie algú de ma companyia, pogués mostrar que stich açi per fer oració: (si fos independent diria: si ni vcya algú, podré o podria mostrar..) (ib. I. 89). Deuríeu fer una grau festa afi que si venia en orelles del rey de França, conegués que la altesa vostra (1) Vegis Rieinan-Goelzer. Grammaiie compare du Grech et du Latin. Syntaxe, § 530, 2.on a) Rem. — 146 — fa menció de son fill (independent: si venia... conexerào conexería...) (ib. II. 118). Dcxa gent darmes dins la vila per guardaria, que si Tirant hi venia o algú dels seus que nois lii dexassen entrar, (independent: si Tirant ve 0 venja, no 'Is hi deveu entrar). IV. NOTES Y OBSERVACIONS NOTES DE CONCORDANCIA. — Noto primerament que l'omisió de la correspondèn- cia dels temps es frecuentíssima en el període real de futur, tant usat antigament còm abandonat avuy. Sovintèjen els casos en que al futur de la subordinada li correspon en la principal el present d'indicatiu, imperatiu o subjuntiu. No portaré sinó un eezemple de Bernat Metge, en el qual una principal de present porta dues subordinades, una de present y altra de futur. [Sompni pi. 195). Si troben algú qui no les vulla hoyr eh contrast, enfelonexen se fortment, he especialment si alguna cosa que dit haien los serà resprouada. Tampòch queden lligades a la regla de concordancia les condicionals comparatives y esceptives. Per lo que toca a les primeres, ab la condició com si 's moris, hi puch posar qualsevol temps, patèx, patia, patí, patirà, etc. En quant a les segones, ab lo present, hi trobo a cada pas present, imperfet y futur. (Cost. Tort. 1, 3, 11). Lo sayg no pot fer manament ne citar nu 11 Jwm,... si donchs manament no ha del vegucr. (ib. 1-6-7). No es tengut a null hom, si donchs ban no y era establit. (Ib. 1 - 6 - 13.) Nullafembra mare ne auia no han lurs fills en lur poder, si donchs los pares ois au is... no les auran establí des totrius. V aquí es molt digna de notarse aquesta forma condicional esceptiva si donchs tant curta y espressiva y tant usada dels antichs, que nostra llengua actual ha perduda enterament ab gran minva de la elegància y senzillesa de la locució. Per espressar la certesa de lo que s'afirma, el període de present y futur agafa la forma — ria del plusquamperfet en comptes de la del imperfet, creuantse d'aquèst mòdo les dues categories. (Tirant. II. 1 13). Siyou dehia a mon pare, hauríau perduda la honor. Observo també lo molt usada qu'era antiguament la forma — ra del imperfet de subjunctiu, axis en lo període de present y futur còm en lo de passat; fins al punt de que, haventhi en la subordinada l'imperfet de subjuntiu, se m'han presentat més casos que no pas de la forma — ria. No cito eczemples per no allargarme, prò tinch apunta- des les cites d'algunes dotzenes. En els escriptors d'avuy hi son clares semblants mane- res de dir. Careta. (Brosta pi. 53.) De regades hi han bestioles que si poguessen parlar, quasi foren con nosaltres. Es molt espressiu l'us del pretèrit imperfet d'indicatiu en comptes de la forma — ria en períodes irreals de present y futur. (Tirant. II. 71). Si ros tiuguesseu tal desig com mostrau hauer; nom deuieu ser iure sinó ros venir açi. (ib. I. 97.) Mil ducats d or valia aquest cavall si no tingues tant gran defalt. Dant. (Infern. 27-70.) Es cert lo meu creure venia enter si no fos lo Gran Presta qui mal pr ena. (Juan a una condició impossible se li vòl donar mes fòrsa d'espressió, s'usa de vegades el període real, com en el conegut eezemple de Ciceró, haec si tecum. ut dixi, />atna loquatur, nonne iupetrare debeatr Més fondo encara es el sentit real de nostre llenguatge familiar al posar en comptes del plusquamperfet de subjuntiu el present - 147 — d'indicatiu en totes dues proposicions o sòlzament en una. Del Bosch (Guideta. I. pi. 85). Sijoséaxò, no m'hi atrapen. Oller. (Febre d'or. III. pi. 71). S'interna al tocador a despullarse ab una agror al cor, que si l'home gosa, fuig d'allí. Genis. (Noveles, pi. 43). Jo li corria al darrera per rebatre! per l'ull de l'escala, com ho haguera fet, si la mare no ni atura. Pons. (L'Auca, pi. 212). Si hagués sabut que la Pepa 's permetia aquells luxós, beu segur que hi mou un escàndol. De vegades en el verb principal s'hi posa l'imperfet d'indicatiu ab la significació de plusquamperfet o d'imperfet de subjunctiu. Vilanova. (Quadros, pi. 67) Sinó' m trech el llautó dels vigotis, n'era víctima. Bosch. (Montalva, pi. 13.) Si en Víctor no s'hagués trobat alia a punt per de tenir te. queyes dius el gorch. Genis. (Noveles, pi. 223). Si jo hagués estat l'home d'avaus, de tots dos no 'n tenia prou per beure. Aguiló. (Romancer, pi. 278.) Si ' m fosseu sogra y no mare, no se que us faria fer: moriau a cops de pedra rossegada pels carrers. Vilanova. (Quadros, pi. 168). Si tingues un arma, li tirava un tiro. Finalment en tot s'ha de pensar en aquella lley psicològica de M. Kluge citada avans, o sigui '1 punt de vista en que 's posa l'autor, lo qual dona llòch a inflecsions les més variades, y fins a anacolutes que no tindrien esplicació. Vegis ab quina gràcia la Druda de nostre romancer passa del sentit real al irreal. (Romancer, pi. 236.) Sàpigues qu'es D. Franciscà no ' m ca Iria pas vestir. Si li es el marit qu 'arriba, me ' n aniria a vestir. Y fins en la metexa proposició passa axò de vegades. (Tirant. II. 143.) Si amor hagués alguna cosa de certenitat, yo vençuda te prech per amor de tu sapia noua certa. V. EQUIVALENTS DEL PERÍODE IRREAL i.er L'infinitiu precedit de la preposició a. Pons. (L'Auca, pi. 6.) A dur calses com ells. y a anar estudi en lloch de costura, ningú s'hauria adonat de sou sexo. (Ib. pi. 190.) A convertirse en polla d'iudia.fus al vespre no hauria clos el vano. Careta. (Conseqüèn- cies, pi. 196). A no ser vostè qui es, hauria fet un disbarat gros. 2.on L'infinitiu ab la preposició de suplèx el període irreal de present y futur. Pons. (L'Auca, pi. 235.) Val mes que fem el desentès: de tomàrloshi ara, fora descu- brirnos. 3." El que 's posa en comptes del si. Vidal y Valenciano. (La Pubilla, pi. 83.) Jo que fos de vos, miraria de veure a V avi de la minyona. En aquest cas ab tot y ser irreal, sembla que hi repugna l'imperfet d'indicatiu. No obstant en lo Sompni de Bernat Metge, (pi. 191), trobo '1 següent eezemple: Nos poria trobar algun vell bauos... que elles per marit rebuiassen, solament quel veien rich e opulent. 4.rt El relatiu suplèx una condicional irreal, però aquí no hi entra l'indicatiu. Soler. (Kèmpis, pi. 51.) Oh! aquell qui may cercàs alegries transitòries! aquell qui may s'ocupàs en coses del mon, quina coucieucia més pura servaria! — 148 — 5-nt De vegades hi manca la partícula si. Aguiló. (Romancer, pi. 236.) (Ib. pi. 334 Sàpigues qu'es D. Fruucisco, no m ca Iria pas vestir. No fos pel dir de la gent jo aniria a acompanyarte. A formes elíptiques del període condicional irreal poden reduirse: a) espressions en que hi falta el verb condicional. Bosch de Tr. (Montalba , pi. 138). Sens ell, noya, prenies un bany general de cap a peus. — b). Gran número de formes optatives irreals ab diverses partícules o sense elles, que poden vèures en el P. Nonell. Gramàtica, pi. 206 seq. VI. DIFERENCIES DEL PERÍODE IRREAL Y ALTRES FORMES El període irreal no s'ha de confondre: i.er Ab el període real directe que tingui igual forma o sigui ab el que porta el n.° 2 en el § I. Vilanova. (Plorant, pi. 74). Si una fadrina s 'esqueya a tenir la cara ala- badora,y em venia atret, li divulgava ab tota prudència. Aquí es real, mes podria ser irreal sense treure'n ni posarhi, si s'ho portava el sentit de la frase. 2.0n Ab el període real indirecte. Segons la doctrina de la correspondència dels temps, quan la proposició principal del període condicional passa a ser subordinada d'un altre verb, per correspondre a n'aquèst, pòt ser haurà de mudar de temps sense cambiar de significació, y sent real pèndre la forma irreal. Escriu Bulbena. (Raconet, pi. 9.) DigucrcnlosJü que si per ventura anaven a Siv 'illa, que se'n vinguessen ab ells. Treta la dependència del verb digucrenloshi, o be en llenguatge directe, quedaria: Si per ventura aneu a S/v/lla, veniu ab nosaltres. Proposició de sentit real, còm se vèu, que per mòr del verb digucrculos/ii s'hagué de posar en pretèrit imperfet. Es molt de notar aquesta distinció, perquè no donem còm propi de nostra llengua lo que seguèx les regles comunes a totes. Alguns dels eczemples que posa M. Alcover en ses Qüestions de Llengua y Literatura Catalana, pi. 516, estan en aquest cas. 3." Tampòch s'hi de confondre ab el si dubitatiu, causal o absolut de que se 'n poden veure eczemples en la Gramàtica del P. Nonell, pi. noy 1 1 1; còm tampòch ab les proposicions interrogatives indirectes, còm aquesta: Aguiló, (Romancer, pi. 173.) Me vingué en el pensament si don Jordi se casava? 4.rt El si també pòt ésser adversatiu. Dant. (Purgatori XV. 127-129.) Si haguesses, d/x ell, cent cubertors sobre ta cara, no 'm fora gens dus tot pensament, quant que quant petit fos. X es molt de notar qu'encare que les partícules adversatives [encare àdhuc, etc.) 110 admeten l'imperfet d indicatiu en la significació irreal, l' admet el si adversatiu. — 149 *— Soler. (Kèmpis, pi. 96). Si pera ésser tal doncs un home tot lo seu, seria com si ■ no hagués donat res. Si fes la mes grau penitencia, encara faria poch. Si aprengués totes les ciències, encara estaria lluny d' aquesta. Y àdhuc que tingues una grau virtut y una molt fervent devoció, encara li mancaria molt a saber. Tots els incisos son adversatius y en tots hi cauria be l'imperfet d'indicatiu, mènos en el darrer que porta la partícula adversativa àdhuc. He insinuat al principi que no teníem construcció pròpia per les condicionals pro- bables, còm la tenen el grech, el llatí y també '1 castelhà. Nosaltres usem indistintament de la forma real y de la irreal, segons que volguèm donar a la frase cert tint de major o menor realitat; y del context en deduim la significació. L'equivalència del imperfet d'indicatiu ab les formes reals queda demostrada casi be en cada apartat del llibre de les Costums de Tortosa. Còm tot son lleys y preceptes, resulta que tot el llibre es un texit de proposicions condicionals, en les quals la condició 's posa tant aviat en present, còm en pretèrit imperfet, còm en futur d'indicatiu, sempre ab idèntica significació. Entre 'Is centenars d'eczemples que podria citar, n'esculliré tres o quatre d' aquells en que 's barrèjen els temps en una metexa clàusula. Present y imperfet. (2-9- 13.) Lo procurador pot menar lo pleyt que li es comanat, ... si/s hereus del mort 710 y contradexen, 0 la part aduersa ans del pleyt començat excepció no liposauen. (2 - 11 - 2.) Present y futur. (2 - 9 - 14.) Si procurador guaaynara o guaayna aqucla cosa que demana... tot o deu restituir. (2 - 76 - 6.) Si algú es pres per força o per paor prometrà donar alguna cosa a algú... ni cyl ni la fermança no son tenguts en re. Futur y imperfet. (2 - II - 2.) Si algú farà los negocis daltrc profitosament, ha actio e demanda... Mas si les coses al senyor deylcs no eran profitoses, ningiDia actio ni demanda no lui. Per acabament noto que també 's troba alguna vegada lo plusquamperfet d'indicatiu en sentit irreal. (Cost. Tort. 2 - 15 - 3.) E si neguna cosa per aquesta rao lo menor del altre presa auia, dcule restituir. 150 Tema IX Sobre procedència y ortografia de la x catalana. D. Víctor Oliva, de Vilanova y Geltrú, en defensa de les seves conclusions. La xex té en català fins are dos usos: a) uns cops representa el sò corresponent a eh francesa (c/zemin, croc/iu, bouc/ie) se italiana (.sriocco, la^dare) sli inglés (.y/zooter, puslring, rai//) scJi alemany [schúït, meersc/iaum, blauli^r//). b) alttes cops representa els dos sons de la lletra grega E ksi, en francès, català y altres llengües; aquests sons son les y kz, y es molt curiós qu'en axò hagi usurpat, el lloch d'aquesta, dexant el seu valor de che. Tenim donchs qu'el primer valor (a) de la xex, valor desconegut dels llatins y dels grechs, se troba ademés en portuguès y en gallech y també casi idèntich en el castellà antich, de manera que podrem anomenarlo, pera major claretat, valor o sò ibèrich, a fi de distingirlo del valor (b) que també té en totes les demés llengües y qu'es el propri grech, encar qu'els grechs el representessin per signe distint (E). Se poden mencionar en agrupació apart, les paraules que venen del grech, per que encare que moltes han atravessat el llatí sens alteració, altres han sigut directament importades per l'erudició en temps moderns, ont la X grega propriament dita, qui tenia el valor kh o eh forta, sona en català: com s : en cirugià. com /' : en arquitecte, arquebisbe, caos, quimera, monarca, eucaristia, com x : en arxiprest, arxiduch. El sò ibèrich de xex en català, correspon a les lletres llatines : s, a la doble ss, a l'agrupació se, a la c y a la x metexa, sobre tot quan forma part del aficse privatiu lo de procedència ex, qui també s'usa sol y ab igual valor, com a adverbi. Mossèn Grandía (l> estudia detingudament la formació de la xex en quatre fases, que's poden resumir: origen llatí: bassus fascia buxum piscis. i ,a fase: bays faysa boys peys. 2.a fase: baxs facsa boxs pex. 3.a fase: (aparició del xex inicial). 4.a fase: (aparició del sò fort, eh o doble xex.) (1) Gramàtica etimològica catalana del Rnt. Mossèn Marian Grandía, Pbre. Sarrià-Barcelona, 1901. — 151 — Tenim donchs que si es admissible la teoria evolutiva, diguemne cl darwinisme de les paraules, tant en els sons com en llur escriptura, ;perqué no s'ha d'admetre una altra fase d'evolució que faci concordar lo escrit ab lo parlat? Axis tindríem: escriptura actual: baix faixa boix peix. escriptura proposada: bax faxa box pex. Donem a seguit un arreplech de paraules agrupades segons la transformació qu'en elles ha donat lloch a l'aparició del xex\ Procedent de la s llatina (en aquest cas no es molt estable; uns compostos son en x, altres en s, o c dolsa). . Xiular de sibilare; però també eezistex en mallorquí ciular, y en certes comarques tarragonines. axophtch, redós, de sub-pluvium, també 's diu sopluig, contra la pluja, y soplu- jarsc, axoplugarse. axordar de ad-surdus, adsurdaret fer tornar sort; en francès antich se deya xort, per sourd. ximi de simius, mico. xexanta de sexaginta. xevigot de serum, castellà suero. bexest de bis-sextus, dit axins perquè '1 dia 6 de les calendes se deya dos cops, bi-sexío, calendas Februarii. A notar qu'en català se diu any de bexest o any que fa bexest y no any bexest, com en castellà, aüo bisiesto o en francès, annèe bisextile. axarmentar de sarnicntum, sarment. cax o cuax de quasi. (anticuat, per casi). ca xa de capsa, y'ls derivats caxer. encaxar, etc rocedent de la doble s llatina (ss) bax de bassus. grux y mallor- quí gruxa de grossus, llatí vulgar, potser derivat del crassus del llatí literari. grex, grexòs de crassus, en francès se troba crasse que vol dir grex y també ensrexar. brutícia. 152 Procedent del grupu llatí se. Aquest grupu alguns cops se conserva: pex de piscis, pex. naxe, nexe, na- xensa,... etc. de nascere. El participi fa indiferentment nascut o nat. xerrach, de scindere, tallar, però estisores, per scissores, de scissor. crèxer, de creseere, que també dona crescut y crescuda. conèxer de cognoscere. fa xa, faxar,fex de fase/a, en termes médichs se conserva fescia, apexir, apc- ' xar, [C. deP.) tractar be, fer bons tractes, donar bon menjar, pe- xct, tira pe- xet.', donar pexet, tall- pcx, certa part de la carn de bou, vedella, etc. de pascere, pastar, menjar, alimentar, mantenir; el passat pas- tum, dona pasturar. D'aquesta arrel ne ve el francès repas y rcpaitrc (p. rep/f). Procedent de la c llatina. xicoira coxí conxa, (cast. colcha) xa/est (mallor- quí). xa riuada o / xermada j botxar (Riba- gorça) y boxar (Mall.) de cichorea. de eulecus. de cu/cita, (francès courtepo/ute, de cu/cita puucta). de ce/est/s (?) terme de cultiu molt usat a Sitges, en francès cJiarnwie y c/iar/u/7/e, del llatí carpiuus, en castellà carpe. com el francès bonger, bellugarse, moure's; de bu///care, bullir, estar en bullida, per bulliré o buttare. bullir o fer bombolles, (et. Stappers), de que també vindria bellugar, que té 7 mete.x sentit. «53 Procedent de la x llatina. axella de axilla. Els escriptors llatins de l'època gòtica, com Sant Gregori de Tours y Sant Isidor de Sevilla, escrivien ascilla y ascella, formes de traspàs (segons Diez). buxeda \ com en italià bussola, capseta, capsa de fusta. box \ de biixeus, box, en cambi tenim bujola y buyola, recipient de fusta, laxar, lexar de laxaré, laxus. modern dexar y també llexa, lloch ont se desen els plats. (Camp de Tarragona.) xaró, xa ni eh, xaronada de xer, tal com se trova als mots xcranipclincus, de color de fulla seca de vinya y xeranticus. panxa de pantex, ventrell, budellada, que també dona panteig, pantejar, moviment produit per la respiració cansada, que fa anar y venir pit y ventre. En cambi hi hà casos en que la x llatina ha donat s en català, y es, quan en general, precedex a les lletres t, p: esplet de expletum, explere, esplicar, desenrotllar. mes tall, vies- \ tura . (Cost. / de P.) barreja) de mingere, mixi, vütxiini, barrejar. de grans/ ni is to. saig-, com . quidiuespert j dels mercats, i o fi el contra s-\ te, satjonia\. exagerc^ apreciació, estimació, càlcul del preu, valor o mèrit. la calitat de/ tal, enseig, y\ ensaig, ensa- \ far, ensat- \ jar y ensejar. i — 154 xex procedent del preficse ex, quan aquest significa supressió, privació. Pert la e inicial; emperò hi hà casos en que \s conserva. xalar y axa- de ex -ala -re, de ala. de ex-aperirc, de aperire, obrir, badar ide cx-orchus, de orquis, en grech, testícul. mal ús del temps feudals, en virtut del qual el senyor s'incau- )tava dels bens de qui moria sense fills. de ex-amplare, Pacuvius, (apud Nonium) usa al verb. amplare indi- cant-lo com un idiotisme. de ex-Jiauriri; de Jiauriri, passat haustum, treure aygua, vuydar una cosa, indica la procedència '1 passat axút, de ex-Jiaustum, en cast. ex-Jiausto. lar xapar xorc, exorquia axamplar, axamplis, axugar, secar una cosa; ant. exaugar y e x u g a r , ax a u g ar , treure barca del mar, va- rar-la. axut, part. passat, també hi hà qui diu axiíar axam, axa- menar axorbir, des- calsar axonar , cu- \ llir la fruytal dels abres, ^de ex y onerare, pesar, de onus, oueris, pes. treure'ls fulla \ seca, axilar axarcolar axaus, premi que dona en la venta al encant el qui I 's queda Ini pessa al qui fa pujar la dita. que podria ser de exuere, sup. exutum, treure afora, despullar. de ex, y agwen, de agere, conduir, portar, guiar, menar. de ex y orbare, privar, separar, treure, dividir els ceps, allunyar, d'ahont orb, cego. de ex y insula, illa. de ex y sarcularc, escardar, també sarrire. de ex y arra, ce, o arrabo, onis (ex-arrabo, ex-abo, ex -au, axau.) Per la disolució de la labial, qu'en català, com en francès dona '1 diptongus au, p. ex. asírelau, à'astrolabium. — i55 — exir, exida , celobert, pati tencat en les cases de vila,, . , > de ex y ire. sortir, en llatí metex va eczistex extre. sortir. exidor , sor- tida, reexir, ' desexintent, sobrexir. a xancar , axancarrar, axancarroA joch infantils del llatí ex y '1 germànich ancha, anca, aixa. equivalent al la marc 11 c francesa. xuglar de ex y urgerc, extrémer, empènyer, pitjar. mencionarem ademés alguns mots procedents del castellà y del francès, per ser molt nombrosos: del castellà, tenim fexta, per data, defec/ia, f. defec/io, per JiecJio. xavo de ocJiavo. xato de cliato. tat xa do sis- tema de bro- dar per qua- . , , . /de decliado. dricula. (en fr. point\ de mar què). I ■ L'etxura, het- x:irat termes de modista, de hecliura, de hacer, com cochura de cocer y costura de coser. xurrapas de zurrapas. xinriacas de zurriago, de zurrar, que per altra part dona surra. xulo de chido. xisto de chiste. matxo de mac/io, per mul, que 's diu en algunes comarques. del francès xagrí de chagrin, nom d'una pell de relligar. clixé de cliché, que se suposa una onomatopeya. - 156 - cuxè de couché, qui a une couche, qui té una capa d'altre cosa. xambra, chambre, ròbe de chambre; però usat en català com a sach d'estar per casa les senyores. Y després de totes aquestes mostres, que poden donar ab llur aprocsimació, regles d'etimologia que permetin aclarir la procedència d'altres mots, quin munt ne queda en- cara de paraules estranyes, sens cap filiació aparent, sens cap indici que pugui servir de guia. ' ' ' ' ' I en Roque Rarcia ho vol fer venir de coxa, cuxa, perquè la barra se caxalary ca-\ , 111 mm J ipot comparar a la cuxa de la boca (!!!!) xalacia } axerit despert, viu, y també grill y xitxaret-lo, en mallorquí axurivit. xalarse posarse còmodament, disfrutar d'una cosa, y en mallorquí xalcst, agradable, ahont fa de bon estar. xàfec pluja, y xafagor, calor atuidora, de xafar (?) xulla quan una noya es molt poca xulla, es ximpleta o voluble, en gita- nesch xullar o xollar, per tallar els cabells a ran de pell. xorxcr brut, porch, que no sigui com sorcier, en fr. bruxot (no ha donat Hort, per brut, en 11. luridus, groc.) xerrar potser de sarrire, cusir, qu'ha donat sàrria y sarrió (?) mox en mallorquí, carabassa. bòlitx un joch d'atzar, bolitx y bolitxa, bales de jugar de petit tamany. ca lax , cala- xcra, es duptós que puguen referirse a caxa. mex per bè, moltó o ovella. xònccJi que diuen al Ribargosa, per vedell. britxa, caputxa, /aixa. latxeres, nioxiua, xugla, xurigucr, termes del llenguatge dels pescadors. xaragall, petita corrent d'aygua. y tants altres si haguéssim de seguir per aquest terrer, tant fèrtil en conjectures, a força d'anar barrejant paraules; comparantles entre elles y cambiant la manera d'escriu- reies, potser arrivaríem a trobar totes aquelles minúcies genealògiques qu'ostenten ab orgull els mots ben documentats. Quan la x té el so pròpiament ibèrich, s'ha d'avisar, fins arc, al llegidor, fent prece- dir la consonant per una /' absolutament àtona, donantse l'anomalia de que un sò, essen- cialment simple com es aquest, s'hagi de representar en la majoria de les llengües per dos signes, me-ntres que, per un respecte potser eezagerat de la tradició, millor dit, per una lamentable rutina, seguex la x, signe senzill, corresponent, a un sò doble, es y en — 157 — català y francès, a dos, es y cz. No hi hà pas més motiu per conservar el doble valor de la x que per usar encara avuy en dia la >, All'incontro, per quel che riguarda lo stesso fenomeno nel catalano, il benemerito Alcover nelle Questions de llengua y literatura catalana. pag. 415, mi apprende: «Es característich de la nostra llengua desde son origen el do- nar el mateix sò a la a àtona que a la e àtona, axò es, un sò apagat entre a y c, com el de la e que 'Is francesos diuen muda o la e inglesa de motJier o del participis stolcn, spokcn, etc». E ciò conferma a pag. 443 dicendo che fra gli altri suoni la e ha puré «el sò apagat per l'istil de la c muda francesa y que 's confon amb lo sò de la a àtona»; e (1) // dialetto catalano d' Alghero, nell'Archlvio glottologico italiano IX, 261-364 (1885). (2) Estudiós de lengua catalana; Catalan contemporaneo, lenguaje de Barcelona (1875) in Obras Completas, III, 511. — if.6 — non indicando speciali regioni di tale suono, parrebbe che esso sia comune a tutto il dominio catalano, poichè a pag. 444 per Yo atona distingue chiaramente che «dins Ca- talunya oriental, Catalunya francesa, Menorca, Ivissa, Sóller (Mallorca) y Alguer (Sar- denya), sona com u». Ora, se apro la Gramàtica Preceptiva Catalana del Dr. Marian Grandía, a pag. 1 1, leggo: «la e àtona a Barcelona y Girona sona com la a àtona», che come aveva già notato «té un sò apagat entremig de a e». E a pag 12: «la o àtona sona u en les provinces de Barcelona, Girona, Rosselló y Balears». Confrontando le nozioni date dall'Alcover e quelle del Grandia risulta evidente una differenza non lieve rispetto all'estensione geogràfica deU'e.'a àtona, onde data codesta incertezza, mi è necessario esprimere il voto che delia viva parlata di Barcellona sia pro- curata una genuina descrizione fonètica e morfològica con l'esattezza rigorosa che la scienza richiede; e dovrei aggiungere che di tutte le varietà e sottovarietà dialettali vi- venti sarebbe desiderabile una simile descrizione. Apprendo anzi con piacere che per Maiorca l'ha già procurata il Dott. B. Schàdel con lo studio Mundartlisches aus Mallor- ca, ma non lo conosco ancora. Sulla base di siffatte descrizioni si potrà allora compiere una comparazione esaurien- te col catalano d'Alghero e vedere con piena cognizione di causa, quanto codesto ram- pollo cresciuto nell'« isola dei Sardi» serbi fede al linguaggio delia madre pàtria e quanto se ne distacchi pel diuturno premeré che gli fanno d'ogni intorno gli idiomi sardi, oltre che l'italiano letterario. Del resto giova ripeterlo, l'algherese non suona esattamente come il catalano, che meritamente diciamo letterario, ma ne è una varietà dialettale, le cui caratteristiche, da me additate oltre venti anni or sono nel citato lavoro, concordano con l'esposizione che ne fa ora il Prof. Palomba nella diligente Grammatica testè regalataci. L'algherese sta al catalano come vi sta il maiorchino, il barcellonese e via dicendo. Errerebbe per- tanto chi prendesse come saggio delia parlata algherese i bei versi di Ramon Clavellet, sotto il qual nome tutti sappiamo che si nasconde il nostro Antonio Ciuffo d'Alghero; poichè i suoi versi, ora, cosi gagliardamente efficaci, ora cosi delicatamente soavi, sono scritti nella piü pura lingua letteraria di Catalogna M. Premesse queste considerazioni generali, in attesa che si compia il voto sopra es- presso, chiedo licenza alia vostra cortesia di qui presentarvi una nuova breve sèrie di voci algheresi, delle quali altre si riattaccano evidentemente al ceppo originario catala- no, altre sono dovute invece all'infiuenza castigliana, altre infine a quella sempre piü invadente del sardo. Alia I.a sèrie spetteranno: algh. magianca «dare la seconda zappata alia vigna per rincalzare le viti», e ma- gianchera «seconda zappata, o tempo delia seconda zappata»; non altro per la forma che il cat. magencar «aixarcolar las plantes la primera vegada» Saura, e pel significato il cat. esmagencar «cavar las vinyas» ib.; se non chè nelle due voci algheresi vedremo Xe atone in a secondo la norma propria d'Alghero c l'infinito in -à anzichè in -ar. La voce ritorna tal qual nel còrso magghinch Cirno I 37 'zappare la vigna nel maggio' e (1) La Conquista de Sardenya, canso èpica; ensaig y versos; Sàsser, Tip. Armònia Sarda, 1906. — 167 — pel suffisso rientra nella sèrie studiatra del Salvioni Bollct. stòr. delia Svizzera I tal. XX ï 93-101 e dal Merlo Nomi romanzi dei mesi ecc. 220-21 n. algh. raça ta «ricevere, ospitare, raça tat «ricevuto, ospitato»; ripete il cat. receptar che vale anche «rebrer» Saura, ancora con gli e protonici in a, la desinenza infinitiva in -à e l'assimilazione di pt in t. algh. tarràt «terrazzo»; è il cat. terrat, ancora con c protonico in a e notevole per la desinenza nominale -àt, a cui corrisponde -àdo nello spagn. terrado. algh. tragiu «foggia, modo di agire»; è il cat. trajo con o atono finale in -u, e ritor- na nello spagn. traje; traggiu è puré del sardo comune, col senso di «foggia, moda». algh. trampa «inganno», trampa «trappolare, ingannare», che ritorna tal quale con parecchi derivati nel sardo trampa «frode, tranello», trampare -eri -osu, etc; concorda- no col cat. trampa «artifici pera cassar animals salvatjes» Saura, e relativi derivati tram- pejar, tramplsta, ecc. Alia II. a sèrie, d'importazione spagnuola, apparterranno: algh. ciurodu «cosa melmosa, sporcizia», ciuruda «sporcare», ciurudós «sudicione», che in senso morale valgono rispettivamente «imbroglio, imbrogliare, imbroglione»; tutti sono da ricondurre alio spag. chorro «zam pillo», donde il sardo campidanese dur ru «zampillo, cascata d'aequa», e lo spagnuolo ha puré ckorrito «fontana che dà poca aequa» e quindi facilmente non limpida, ma melmosa, come dice la voce algherese. algh. mazzén «magazzino», che è lo spagn. almacén privato delia prima sillaba. Delia III. a sèrie, d'influenza sarda, saranno: algh. anfilchí «infilzare, passaré da parte a parte», che è il logudorese inferchire, gallurese infirchí; ed è superfluo notaré che le alterazioni delia voce algherese sono con- formi alle norme sue proprie. algh. aschittí «scontare», da confrontaré col log. iscJiittire «saldaré». algh. bagantinm quel pezzo di vigna non piantato e destinato al seminerio», che è tal quale nel campidanese e si dirama, come è evidente, da bacante «vacante». algh. ciora e ciuretta «matassa e matassina», forma apocopata del log. azzola, dimi- nutivo di azza dal lat. ACIA, quasi fosse ''''sola, col cambiamento di z in ei e / in r, come è di norma nell' algherese. algh. èrigJie «elce»; è il log. cligJie ancora con / intervocalico in r. algh. poju «pozzanghera»; ripete tal e quale il logudorese. algh. tintà «stridere di una superfície levigata su cui si strisci un'unghia», tiniarura «leggera intaccatura, scalfittura»: da collegarsi col log. tinniare «croechiare di stovi- glia filata», e vi è notevole lo scempiamento del doppio nn, e il -r- intervocalico succe- duto al precedente -d-, come si avesse avuto tiniadura, sostantivo derivato dal partici- pio tiniadu. i68 — D'En Joan Palomba, Mestre d'Escola & Alguer. La Gramàtica del dialecte" modern alguerès He pres la paraula més per purtarvus un coral salut que per altra rahó. Sigariva de fet un pratendra massa de las mias forzas lu vanir ama seurà sensa timor en mig a tantas il•lustres personas que fanan honor a la ciència y tenan alt lü nom de català. Ma sicòm la cortesia de aquellus que han organisat '1 present Congrés m'ha fet tant ardit, no crech inútil dar algunas aspiegacions ademunt del mètodo de mi siguit en compondrà la mia gramàtica del dialecte alguerès modern. Lu treball meu té dos fins: primer de tot jo he vulgut dar forma sistemàtica al dia- lecte del meu pais en manera que lus minyons na tenguin en ment l'asquema regular y sa cunvincin que lu dialecte d'ellus no es maneu nobra, ni maneu orgànicament combinat de lu que sigui l'italià que ellus deuran usar en las llurs relacions de la vida: en segons lloch, he cercat de fissar en qualqui modu la fonètica y la morfologia del nostru dialecte de manera que ell pugui resistir als assalts de cada dia de los custarels dialec- tes sardos y de l'italià literari. Aquest segons fi es aquell per '1 qual no he cregut andiny lu meu treball del judici vostru, llims. Senyors, perquè a mig de tanta reflorir de estu dis catalans, no vulguareu dasdinyar l'umil gra que jo port a la costrució de aixi gran- edifici. Quant al mètodo, la scelta m'es resixida un poch difícira. Si avessi usat la grafia italiana, las paraulas algueresas sigarivan resixidas asmitjadas y etimològicament mes allunyadas de la llur forma primitiva; si dasprés avessi usat la ortografia catalana, mes difícira na sigariva estada la letura a lus minyons del meu pais y an aquellus, entra lus italians, que hagin tangut a mans lu meu llibra. Axi he triat una via de mitj. Ningú de vus-altres, Il-lustrissims Senyors, ignora certament a qual perfecció siguin estats por- tats lus estudis glotològïchs en aquestus últims temps per obra de lus esforsus reunits de lus cienciats de totas las nacions y aspecialment a qual grau de esatesa científica siguin estats reduits de la cèlebre rivista de Graziadio Isaia Ascoli, del títul: «Ar- xiu glotològich». L' «Ascoli» ha dat las reglas mes necessarias pe riproduhir ama senyals molts sem- plices lus sons mes cumplicats y lus cienciats de cada pais han aceptat, ama lligers cam- biaments, lu sou sistema. Ara jo pe evitar la dobra dificultat de la qual he parlat primé, he pansat de siguir '1 sistema de 1' «Ascoli» y ma'n so trobat sudisfet. De fet, lus senyals nous que jo he introduit no son molts ni difícils y un prospecte pusat en principi de '1 llibra n'aspiega lu valor en modu aixi clar que també aquellus que sa n'antenan poch lu podan comprènda. Quant desprès lu lector lus ha suficiente- ment cunaixuts, puguerà lligir l'alguerés ncl modu meteix que sa pronuncia ama gran- dissima facilitat. — 1 69 — De mes: ama aquest sistema he pogut riproduhir també las mes lligeras asfumadu- ras de la pronuncia algueresa, aspecialment en çertos sons pe lus quals l'italià, ni '1 ca- talà pussaeixen sons del tot corrispondents. Per esempla: en las paraulas brazè, braza, azeltii, etc. Ningú donchs de vus-altrus, Senyors Il-lms, m'an vulguerà fer culpa de ma essar allunyat de la grafia catalana, quant sa pensi a qual publich lu llibra sigui principalment destinat y a las rahons que m'han fet usar '1 sistema científich. Pel restu he siguit l'ordre comunement adutat en totas las gramàticas, tanint d'ull de mes de tot aquellas de lus Rdms. Para Marian Grandia e P. Nonell, a las obras dels quals so deutor de molts adjuts y indiricis, y als quals donch ananqui públicas gracias. * * * Y ara pocas paraulas a propòsit del meu Diccionari Alg. Cat. Italià al qual no he ancara dat l'ultima mà, mà que esper de puguer finir fra brevissim temps. ,jPe l'astudiu esat y complet de una llengua o de un dialecte basta forsis una gra- màtica també més rica de aquella que jo us present? Ningú de vus-altrus, Il-lms. Senyors, lu creu, y jo també convincit de això he pan- sat de recollir totas, o casi, las veus de '1 dialecte alguerès, pusant-li acustat las curris- pondentas catalanas y italianas. L'utilitat de aquest treball siguerà dobra. Primer de tots lus meus concitadins pu- gueràn veurà ama facilitat de quant sa allargui lu dialecte d'ellus de avuy, sigui en la fonologia, sigui en la part lessical de la llengua mara; en segons lloch cada bon català veurà com sigui anada modificantsa la seva favela en las bocas de aquestos colonos llunyats cintats de dialectes de tipu divers. Lus mignons després, en las llurs consultacions, tengueràn sempre sot'ull la forma mes regular de las paraulas y, senza fatiga, entengueràn crixir en ellus la conaixen- cia de la llur origine. Jo esper aixi que ama magior facilitat puguerà després en lo meu pais difondrà lus escrits de lus il-lustres catalans del passat y del present, important cami pe la con- servació de las tradicions nacionals. * * * Com aquell que per tanta temps ha siguit un estimat ideal y esulta vejent que altrus mes forts y mes valurosus d'ell l'encoragian, lu consellan, l'adjuran, aixi també jo, pri- mé de acabar, no puch tratendra l'impit de la mia joia nel veurà aixi ben acullida la pobra obra mia. Això ma es prumesa de un gran, gloriós avenir pe la causa catalana a la qual jo en aquesta esplèndida ciutat, aixi ospital y cortesa, en aquesta Assamblea de Il-lustres personatges tots units en una sola idea, plaudeix de fondu del cor gridant: Viva la terra de Milà e de Bastero! Viva Vittorio Balaguer! Viva Catalunya! — 170 — De N'Antoni Ciuffo, d'Alguer. Influencies de l'italià y diferents dialectes sards en l'alguerès Ilustrissims Senyors y cienciats de tots los pahisos: Me rencreix que tengui d'aprofitarme una mica del temps preciós, consagrat a n'aquest Congrés treyentlo de personalitats de molt mèrit que jo no tengui, quals fruyts estajonats de llur saber estaran ben plens d'aquella erudició que falta al meu ensaig so- bre les influencies de l'italià y diferents dialectes sards en l'alguerès. L'assumpto que jo m'he triat no falta d'interès, això es innegable, però tota la sua trascendencia y valor en la filologia li venen especialment de la manera de saberlo tractar. Jo no he conseguit això, ja que no es en mi la cultura suficienta pera aquesta rama d'estudis y si avuy me só posat a la proba, lo meu desitj es estat més gran de la mia capacitat. Lo sé, no era jo lo més indicat per tractar aquesta qüestió; los meus companys Joan Pais y Palomba, que tan bellament representà los algueresos en la inaugural, com a mes fondats en la llenguística haurian pogut fer millor de mi. Per això jo no lis-hi parlaré com a filòlech ma a la casolona y en lo nostro alguerès com un amant de la llengua y de la tradició pàtria. Vostès acceptin lo meu ensaig, així com és, no negantme, en cas de falta, llur gene- rós compatiment. Hi ha, en lo nostro llenguatge, una bona partida de diccions forasteres que, sobre- posantse en ell, barren l'ixida a moltes de les velles paraules catalanes, substituhintles en l'ús de la nostra manera de parlar de cada dia. Y'l vell minador de l'espirit català, si vol descubrir la viva vena de l'alguerés, deurà treballar molt y de lerm, desfossant lo subsòl d'aquest llenguatge, demunt del qual s'adensen, formant espessa crosta, les influencies italiana y sarda. Aquesta, amb una gran cadena de pobles y de viles, volteja la nostra ciutat y l'in- vadeix de cada banda. Aquella, intromesa en la vida pública, en los uficis gobernatius y administratius, en les escoles, en les iglesies, se n'entra a poch a poch en l'ambent del senyoriu que habi- ta les plasses y vies principals, lo qual, també en la vida privada, emplea la llengua ita- liana y aquesta ensenya als fills de la naixensa. Sense comptar l'apartament de l'Alguer de tota relació política amb Catalunya; que se troba d'ella a una gran distancia de mar; que han passat molts anys de la domina- ció catalana en Sardenya, hi ha un' altra causa que contribueix poderosament y dona empenta a'n aquestes influencies. — 171 — L'Alguer, estació de banys, una de les primeres de Sardenya, cada any dona esta- da, en los tres mesos de l'estiu, a gran part de la gent de Sàsser, la segona capital de l'ínsula y centre important de populació; y molts altres banyants acudin de les viles de l'entorn, fugint de la calorassa, per venir a refrescarse en la nostra mar. Aquesta invasió periòdica, en la petita colònia catalana, de tota aquesta massa fo- rastera, procedent de la Sàsser moderna y civilisada, com de dins la Sardenya bàrbara y selvatje, dona a l'Alguer, en aquella època, l'aspecte d'una ciutat, per la diure així, cosmopolita; tenint a la vista costums diverses y ohint diversos llenguatges. L'alguerés, a la sua volta, per poguer tractar amb tota aquesta gent que té hosteja- da en casa jqual medi d'espressió usa? Lo seu parlar? Jamay. Perquè no '1 comprenga- rien, essent ben comptats en Sardenya, los no algueresos, que, no tant sol de parlar ma entenguin aquest llenguatge. L'alguerés, per forsa, a qui li parla en italià té de respondre en italià, a qui li parla en dialecte sard: logudorés o sasserés, té de respondre en dialecte. Y de n'aqui ne ve que l'alguerés, com es provat per les necessitats del còrners, par- li, quasi a la perfecció, no solament a la llengua italiana, ma també los diferents dialec- tes de la ínsula que l'estrinyin de cada banda y l'invadeixen a dins de la mateixa llar payral. Si'l txapador alguerès surti a fores de les sues muralles y atravessa '1 camp per anar a ofrir lo bras en cultivar les terres; si '1 mercant de peix va per les viles a vendre lo producte de la sua marina; després que fa cinch kilometres, de cada banda ell surti, se troba en un ambent llengüisticament extrani, y si ell hi vol campar y guanyarse la vida té d'apendre lo dialecte del lloch. L'estudiant alguerès, si vol seguir les escoles altes és menester que vagi a l'Institut y Universitat de Sàsser, passant a n'aquesta ciutat quatre o cinch anys en que no par- la l'alguerés més que amb calqui connatural, company seu d'estudis. Y si vol comuni- car y avansar en mitj d'un element de llengua y de cultura no seu, ma més evolut, fins que se fassi una posició per la vida, té d'assimilarse d'aquesta cultura, usant en tots conceptes la llengua italiana. Are, observin aquesta petita colònia, que no passa de 10,000 habitants; tant aprop de Catalunya com de Suissa, que per fronteres llengüistiques no té més que les sues muralles y judiquin per veure si podia resistir influencies com les damunt anomenades. Lo llenguatge alguerès no podia mantenirse, per forsa, sempre en tota la sua puresa, y de resultes d'aquesta mescla de parlars n'ha vingut lo seu desfigurament orgànich; l'introducció de paraules forasteres en ell, seguida del descompariment més o manco apretafde les corresponentes catalanes; la complicació de la fonètica; lo biscambi de de desinencies; les formes verbals alterades; l'italianisació de la sintaxis. Si partim de l'italià, ne veyem la sua influencia no sol en lo llenguatge ma en la literatura y en lo mateix sentiment dels algueresos. La majoria d'aquestos, parlant de persones cultes, tenen la vista girada cap al moviment literari italià, ni tampoch s'ado- nen de la renaixensa de Catalunya. Per desgracia nostra y d'ells mateixos, n'hi ha molts que han perdut la conciencia de catalans y creun no hi hagi gran profit a considerar llur llenguatge que diun valgui poca cosa. A l'Alguer se lligi y s'estudia en italià y la literatura que predomina es l'italiana. — 172 Y no es que no n'hi hagi de llibres catalans, ja que, en una sala del Gimnasi, se n'hi conserva tota una biblioteca que l'Eduart Toda va regalar al Municipi; obres de cada temps de la nostra literatura catalana qu'esperen encara que se li passi 1 talla-paper per obriries. Poques, però, y ben contades, son les persones a les quals aquelles obres fan l'ullet. Los nostres joves especialment, no hi passen nimanco, ja que no hi trobarien alia ni La Pòstuma de Lorenzo Stecchetti, ni Le Novellc de Carolina Invernizio. jlmaginarse en qui concepte deuran de tenir l'alguerés los de dins de Sardenya, si'ls mateixos que'l parlen no'l curen, y lo que no se cura se desprecia! Me perdonin, si, per donar prova manifesta del que acab de diure, dech de recorrir a un meu recort personal, en lo qual la mia modèstia no hi fa una tant bella part. Quan se va publicar lo nostre facicle La Conquista de Sardenya, primera publicació catalana que partia de nostra terra, ne vàrem enviar, amb expresiva dedica, un exem- plar a n'En Salvador Ruju, jove de gran cultura, alabat d'En D'Annunzio pel primer poeta sard, y que amb Gracia Deledda y Sebastià Satta té alta la bandera del movi- ment literari italià contemporani en Sardenya. La tarde del meteix dia, me pareix, sém anats a encapitar en casa d'ell a Sàsser, y l'havem trobat que desfullava y llegia lo nostro llibret. Ni li vàrem demanar un judici. Bò, molt bò tot això, nos va diure, estrinyintnos les mans ma ;y perquè no escriviu en italià, vosaltres que teniu aquestes aficions literàries? Nosaltres vàrem respondre que també l'alguerés mereixeva d'esser considerat (y ell no ignorava lo moviment de restauració en favor de la Llengua Catalana) que l'alguerés com nostro propi llenguatge, nos era més familiar de la llengua italiana, la qual, tenint pèr escriptors genis de fama europea, no tenia certament menester de nosaltros y que en fi, nos érem dedicats a cultivar y escriure l'alguerés apunt perquè ningú hi escrivia. Ell alhora nos feu observar que, també escrivint en lo nostro llenguatge, en Sarde- nya y en la meteixa Alguer, ningú nos hauria llegit per la rahó de la ortografia que hi posàvem, quasi desconeguda y olvidada de fa temps, Y nos va parlar de un sistema simplificat d'aquesta, d'escriure 'Is sons totalment com los pronunciem, fora calqui modificació, resultantne així uua ortografia italiana. Quinze dies després nos sém portats a X Alguer per veure l'altra part de la medalla, és a diure, si a n'allà eren de la mateixa opinió. En arribar sém passats per la botiga que tenia en mostra y en venta los exemplars de La Conquista. X lii vàrem donar quinze y per poch no ne trobàvem setze. Tractant d'això amb diverses persones de l'Alguer, cultes e instruhides, y prenint la defensa y deplorant la fredor, la trascurancia, la poca amor en lo cultiu del propi llenguatge, ne vàrem diure y sentir de totes colors, de manera que nos son vengudes a mans aquestes conclusions pessimistes: Que a l'Alguer son pochs y ben comptats que lligin en alguerès, per aquella rahó també de la ortografia; y no se posen massa pressa per aprènderla. L'his hi manca l'afició. Lo nostro fascicle era escrit en alguerès y amb l'ortografia catalana. Y abans y després d'aquella època; y a fores y a dins de l'Alguer; y en totes les ocasions, sempre que havem tret coses catalanes en periòdichs que passaven a l'Alguer, nos varen repitir, fins a fernos sorts, aquella insultadora interrogant: .-perquè no escriviu, en italià? com «jue fossi una vergonya y una llàstima que nosaltros, amb tanta tenacia — 173 — que resentava la testardoria, nos érem perduts a considerar una cosa tant insignificant còm lo nostro llenguatge. Y així tenim que l'influencia llingüística y literària de l'italià en la Sardenya cata- lana, ha obrat lo meteix treball de superposició que l'altra llengua germana en la Cata- lunya francesa. Més avant trobarem una llista de paraules y formes pretament italianes introduhi- des en l'alguerès y de fa temps usades. Y ara toquem al sard. L'influencia sarda, és sabut, precedeix a la italiana y no de poch, prenint la Casa Sabàuda definitiva possessió de Sardenya molt tard, en 17 17, en que desterrà lo caste- llà per proclamar com a llengua oficial de la ínsula X Idioma Gentile de Dant. Ma entorn de l'Alguer, lo sard, com a verbo del lloch, s'havia parlat sempre, y s'havia parlat a dins de la mateixa Alguer, abans qu'En Pere IV venguessi a desbuidar la vila per poblaria de Catalans. Escriptors del lloch y de fora diun qu'en aquella època lo sard no va influir ma era influit poderosament de la llengua catalana, trobantse al-hora en la època de la sua més gran expansió territorial (sécul XIV") y dominant no tant sol en l'Alguer ma en la Vila de Iglesies y demés viles de la terra dels Nnrachs, acabant per entrar triomfant en lo Castell de Càller, la capital de Sardenya qu'en sos monuments e idioma conserva encara l'influencia catalana. (*) Ma a n' aquest período de gran espansió seguí a poch a poch la decadència política y literària de la llengua catalana. Y l'Alguer, seguint la sort de tota la ínsula en la guerra de sucessió entre Felip V y Carles III, devengué austríaca en 1708, retornà castellana lo 17 17 y passà lo meteix any a sota la Casa de Saboya, a la que remangué fidel. Totes aquestes dominacions deixaren a l'Alguer llur impronta y trassa. Y'l català, descomparit de Sardenya com a llengua dels oficis públichs, s'arreconà solament en l'Alguer, en la boca del nostro pòpul. Les antigues relacions amb Cata- lunya eren estroncades y la clau de les portes de la nostra vila no la tenia més lo Veguer ma aquestes, obertes y esbatellades, donaven accèsit a tota invasió forana. Al-hora lo sard prengué la renveja, aprofitant d'aquest enflaquiment de l'alguerés per ferse envant e invadirlo. Jo crech qu'en aquí no hi hagi ningú que no tengui una coneixensa al manco superficial del sard, per lo molt que n'escrigueren Gracia Deledda en la Rivista delle (*) L'Eduart Toda, en la sua preciosa Monografia (L'Alguer) pag. 24, dona una llisteta de paraules catalanes que's troben entremesclades en los dialectes sards y especialment en lo de Càller. Ma aquella llisteta s'aniria allargant si hi adjunyíssim tots los noms de llochs y cognoms de persones que revelen obertament llur origen catalana. — Anant a Càller havem trobat un pahiset qu'anomenen: El mas y un altro: Les planes y a dins de la mateixa Sàsser hi ha un quarter (barri) que diun Pozzo de Vidda, mentovat en un document que va treure a llum l'Enrich Costa, arxiver muni- cipal de Sàsser; en qual document, parlant de tal lloch, se l'anomena Puig de Vila. — Per no sortir fora de l'assumpto que me só compromès de tractar, tornaré altra volta damunt d'això, en un meu e/jsa/^qu'estich preparant sobre la «Toponomàstica sardo-catalana.» — '74 — Tradisioni, d'En De-Gubernatis y l'Ascoli y Guarnerio en L'Archivio Glottologico Italiano. Molt interessant és, per tot romànich, l'historia y'l coneixement d'aquest llenguatge, y pera això no podem substrèuremnos de fer una petita descricció sumaria. La família dels dialectes sards se dividi en tres rames. La del Gal-lurés, part Nort de Sardenya, que té molta afinitat en lo sicilià; és dols en la sua eufonia y molt a propi per ésser cultivat. Amb calqui modificació se parla també a Sàsser, Sorso, Port de Torres y Castell Sard. La del Campidancs, dialecte de Càller y de tot lo Campidà d'abaix. Y després la importantísima rama Logudorcsa que s'estén per la vasta regió del Logudor y domina més que mitja Sardenya. Aquesta es l'antiga llengua sarda nacional dels Condagues (Còdichs) de Arborea y en la qual la Jutjessa Elionora hi escriví la sua famosa Carta de Logu, notable docu- meut de llegislació. La rama logudoresa tè una grandíssima afinitat amb-e '1 llatí y s'hi troben frases enteres que són pretès llatines: Columba mea est in domo tità. — Poni mihitres panes in bèrtida. Aquest llenguatge té Diccionari y Gramàtica, per obra del Canonge Spano, y fou cultivat en tots temps, tenint escriptors de geni com lo Pare Madau qu'en la sues poesies sardo-llatines recorda Tibul y Horaci. Aquesta rama és estada la que més ha infiuit en l'alguerés, tenintlo como assitiat a dins de una gran cadena de pahisos que'l voltejen; L 'Olmedo, Uri, Putifigari, /tiri, Vilanova, Bosa: tots pobles y viles de parlada logudoresa. Y l'alguerés no essent més protegit de qui fossi fet valdré los sous drets, anava perdent sempre més prestigi; contra la forta embestida del sard que li feva destrossa, desfigurantlo en la sua fesomia fònica, gràfica y morfològica. ardex devall es caps de tres o quatre tions que fan lluminosa flama, esperimentarà es viatjé de qui pal-lam allí majó playé ancara que durant sa feunada d'es camí, perquè 'n que 's pajesus de dins aquexa cuyna na sigan més bons cunversadós qu'aquell d'es camp, per raó de sé aquí molts reunits y de pal-là 'n més llibertat, pux que pal-len ells emb ells, sa cunversa els surtirà més natural y animada, empliaràn termes més propis, espressions més gràfiques, y emb una paraula, es llenguatge resultarà més pur y més net. Y aquells pajesus, que (si cau (1) S'allà de dins: part de sa cuyna ahon se fa foch en l'hivern. - i85 - be) ningún d'ells sap llegí, estiràn molt lluny de suspità que sus seus dites servcxejcn de materi de fondu'studi a una presona sabuda qu'els escolta. Tot axò hu dich, respetables Cungressistes, per demostrà que sa llengu'ivissenca es cunserva a-n es pobles del camp lliure d'influencis extranyes y que pel lu tant al camp y no a sa ciutat hauria d'anà qui vulgues atendre be l'eyvissench. No vuy dí aximatex que tots es pajesus pal-lin be sa seua Llengu, ni molt menús que tots puguesen serví per membres d'una Academi de Llengu'ivissenca, molt lluny d'axò. També entre ells algunes paraules han sufrit alguna mudificació que certament no's cunforme a ses lleys filulògiques, ya camviant lletres, ya afegintne, ya llevantne. Però aquexes currupcions que nexen entr'ells matexies sens ducta son ses menús temi- bles y de menús importanci. Ses més nutables y de ses que s'hauria de fugi com de caure a's foch, son ses que surten de vila. Es un fet innegable, y que tuthom s'en pot encertí, que's pajesus que van a vila més suvent son es que més malament pal-len sa seua Llengu, es que més l'adulteren currumpent ses paraules pròpies y es que més la mestayen en castellanades. Y es tot que s'aferra menús s'hermosura y com aquexus que venen suvent a vila ahí venen casi sempre per pal-là 'n sus senyós, en sus que ya hi dit que fan bul-la de certes paraules pajesès, es natural que fassin l'impossible per apendre de pal-là a lu senyo. Y per cert que'hi son ben desgraciats emb aquexa pre- tensió seua tonta; pux com si no saben llegí, tampoch saben girà sa llengu per prunun- cià castellanismes, lu que cunseguexen es fe riure tuthom; es senyós que venen a vesità a vila y es pajesus emb a qui pal-len pés seu poble. Es també cosa certa que's que saben llegí solen sé es que més castellanades gasten y a'hu trop molt natural, ancara que'm parega censurable; perquè si's al-lots cumensen a'nà'scola quan devegades ancara no tenen sa llengu prou destravada per dí clares ses paraules que senten a dí a sus pares, com ses lligendes de que 's servexen per apendre de lletra son castellanes, lu natural es que'ls suceyexga lu que va cuntendre a-n es lloms que dugué de S. Mumingu una senyora. Lu'strany seria que no'ls suceís poch ni mica; y aquexa crech que es sa causa de qu'entre's ciutadans s'haja curremput més s'eyvissench, per veru'hi d'ells més que saben llegí que de pajesus. Tal volta em axò vaig errat, però es lu que yo crech. No voldí'mperò que crega que per cunserva s'eyvi- ssench lliure de s'influenci castellana siga necessari sé ignorant; molt lluny d'axò; però crech que seria molt cunvenient per cunseguí s'ubjecte manifestat, qu'es primes llibres que passen es al-lots a'scola estasen en sa llengu pròpia, a fi de que ses paraules que llegexen en sus primes llibres fossen ses matexes qu'han sentit d'assiguts dalt es junoys de sa mare. Però com emb axò arribam a ses fites d'un camp que no 'm pertenex, m'aturch a sa partió, pux no dech entrà 'n sò d'altri. No sé si'y cumplit es prupòsit qu'a-n es cumensay hey furmat, d'enterà aquesta respectable assamblea de s'estat en que's troba avuy sa Llengu'yvissenca. Crech qu'en poques paraules es pot dir sensa faltà gayre a la veritat que dins sa ciutat d'Eyvissa està tamatex adulterada, però qu'al camp cunserva generalment nutable puresa y netedat. Perdoni's Cungrés que li haya fet perdre sobr'un quart d'hora pusant atenció a ses cunsideracions qu'a cab de fé sobre sa Llengu'yvissenca, no perquè no merexa atenció sa Llengu, sinó perquè no la merex s'humil presona qu'es venguda aquí a repre- sertal-la. Hey dit 13 i86 — Ullada dalt dalt a algunes qüestions íllades de gramàtíga eyvíssenca Particularitats sobres sò d'algunes lletres. — A Eyvissa, fora de vila, no 's prunun- cia sa r abans de /, sinó qu'es cunvertex emb /també, resultant /doble. Axí, per exem- ple, déim: Cal-las y no Carlus; buscal•lu, y no buscarlu; pel-la, y no perlg,; pel ' lu tant, y no per lu tant Es cunvertex també emb / o // sa / pusada devant una d'aquestes lle- tres. Axí, Atlàntich sona Al-lanticli, metlles, mell-lles. Sa y cunsunant no sona tant fort despuxas de vucal, maldamén aquexa vucal siga de sa paraula anterió, com despuxas de cunsunant o a-n es cumensay d'una paraula despuxas d'una pausa. Si déim yaya (nosaltrus no déim jay, com crech que diuen a Mallorca) sa primé y es més forta que sa segona; però si deim sa yaya, ses dos ys son igualment dèbils, perquè ses dos venen despuxas de vucal. Si no 's tuntería meua, em parex que sa o entre dos altres vucals, furmant diptonch emb una d'elles, sona també més dèbilment que en sus altres cassus. Exemples: mena, diuen, mouen. De // entre a y un' altra vucal no m'ucurrexen ara exemples (no vuy dí que no n'hi haja) pux em aquexus cassus m'aparex que 's cunvertex en v. Axí déim enclava, en cava, paraules derivades de clau y cau. Com escepció, recort ve sentit alguns d'es poble de Sant Cal-lus que deyen caminaua, estudiaua, l/auraua, en lloch de cami- nava, estudiava, llaurava. Però quan més dèbilment sona sa u en sus casus de que pal-lam es quan sa vucal d'abans es a, com coua, proua. Emb aquexus casus sa // tot just es sent, però aximatex sonen distintament aquexes paraules de si diguesem coa, proa. Sa a, sa e y sa o no 's pronuncien en su seu sò natural més que quan son tòniques. Quan son àtones, sa a y sa e reben es so cumú de sa c muda y sa o es cunvertex emb u, com de Temi, Tuniet, Articgles el y es. — En eyvissench s'usa generalment s'articgle es, sa; cuan va'bans d'un nom que cumensi en vucal es cunvertex emb una sola s: es candclcru, s'alta. sWiome, sa dona. Però s'usa també s'articgle el la quan va'bans d'un nom que signifiqui una cosa o una idea alta per algun concepte. Exemples: el Pare, el Fill, V Esperit sant, el Salvadó d el mon, el Papa, cl Rey, y la Reina, el Bisbe (o es Bisbe), el cel, la glori, el purgatori, V infern, la terra, la vida y la mort (significant aquexes paraules s'idea abstracta de viure o murí, com la vida es amable, la mort es trista; però no si déim sa vida de fulanu està en perill, sa mort de sutanu serà molt plurada). Es diu també: fi meu del meu cor, l'estim més que la meu 'ànima; En Pere s'ha avasat a no fer res y /'home s'hi troba be 'mb aquexa feyna, Na Maria ha'nat a vila a peu y la dona està cansada. Prunoms personals. — A fora (a-n es pobles de la campanya) es diu: yo , de yo, per yo, a yo, en yo; però a vila 's diu: de mi, per mi. a mi. en mi. Una particularitat em sembla que percebex ma sentida cuan abantes deyo a'hi hà sa prepusició/w, y es: que yo es descumpón en dos sílabes; axí per yo sona perïó (per-i-o). Emb un cas aximatex diuen també 's de fora per mi, però significant igual que en su nieu conte o p1 es meu conte, segons yo crech, segon em parex, Milió dit: per mi signi- fica aquí qu'un creu pruvable, una cosa, però que no'hu sap de cert. Axí déim: per mi . - ,87 - En Pep s'ha cansat d'esperà y se'n ha'nat, per mi's curreu no vindrà' aquexa tarde. En quant a sa segona persona, tant a vila com a fora diuen; de tú. per tú, a tú, en tú. Es datin y acusatiu d'aquexus dosprunoms yo y tu quan precedexen o seguexen inmediatament a-n es verb de qui'stàn regits, prenen sa forma de em y et o me y te. Se emplía em y et cuan precedexen a un verb que cumensi en cunsunant, com Fulcuni EM vesith y L'N digué çu'ET deu molts de favós. S'usa de me y te quan seguexen a un temps d'un verb qu'acabi en cunsunant també o'mb una vucal dèbil d'un diptonch com estimarme, eunsularte, digueumc, vestexte. Quan aquexes dos formes prunuminals van o després de verbs que cumensin o aca- bin en vucal, queden reduides numés a una m y una t; perquè ses er de me y te quan estan abantes y ses de em y et quan venen després, s'elidexen en sus vucals primera o derrera d'es verbs de qui van regits aquexus prunoms y desaparexen: Exemples: Mé alaba, T' estima, escriure'M., defensa'T. Es plurals currespunents a-n aquexes dos formes prunuminals son dius y vus o ens [enis déim també a Eyvissa) y eus. Unes y altres formes s'usan igualment abans de verbs, però ems o ens y eus no s'usan despuxas sinó de temps de verbs qu'acabin en vucal. Exemples: MUS estima o EMS estima, VUS escrigué o EUS escrigué, digues MUS, sentirWUS, crida'MS, creureUS. Emb aquest derré exemple eus es cunvertex emb us, perquè s'elidexen sa e final de creure y la inicial de eus. Y quan eus ve després d'un temps agut, es reduex a una sola s, como estimaVS igual a estimauVUS. Respecte d'es prunom ell em ficsaré soliament en su datiu, que 's //, tant si està .en lloch d'un nom masculí com femení, y en s'acusatiu que's el o lu p'es masculí y la p'es femení. iT/es posa antes d'es verbs que cumensen en cunsunant o després d'es qu'aca- ben en vucal; emb aquet derré cas pert sa e per elissió. Lu es posa ans d'es que cumen- sen en vucal o després d'es que acaben en cunsunant; en su primé d'aquexus dos cassus pert sa u per elissió també. Exemples: a mon pare LI agrayexch es càstich y a ma mare lA'stim ses caricis; EL veig, Vestim, seguexlAJ, voure'E. Des datiu li y s'acusa- tiu lu junts es forma té hi: Axí, per manifestà que s'ha de duna un ubjecte sensa dí a-n a qui, direm dunal-LU; per manifestà que s'ha de da a un sensa dí aqué, direm dundl-li; y per manifestà que un ubjecte determinat s'ha de duna a una persona també determi- nada, direm dunal-LE'Hl. Es datiu d'el plural d'es prunom ell es, tant p'es masculí com p'es femení, els abans d'es verb o despuxas de temps de verb acabat en vucal y lus despuxas de verb acabat en cunsunant. S'acusatiu es els y lus segons ses circunstancis com en su cas anterió, p'es masculí, y les p'es femení tant abans com despuxas d'es verb: Exemples: ELS diu. escriure 'LS, envial-LVS, ELS busca, voure'hS, acabal-LUS, LES crida, escuítal-LES. D'es datiu els o lus y de s'acusatiu els o lus y les es forma els' hi o lus hi y les hi, com ELS'HI donch, escriure' LS' HI, envial-EES'Hl. Me, te, mus, vus sempre precedexen a el y els, la y les, quan estan juntament abans o després d'un verb. Mus y vus perden sa s. Exemples: ME'L envia, TE LA dona. escriuMXJLA, dirXü'L. Del Sr. D. Pompeu Fabra. Qüestions d'ortografia catalana I. — LA LLETRA // Llavors de la «campanya lingüística» de L Avenç, una de les reformes que s pro- posaren va ésser la supressió de la lletra //. Després, els mateixos que la van proposar i adoptar, tornaren a acceptar la // etimològica (home); va ésser una reculada deplorable. I, recentment, arreconada i oblidada aquella reforma tan útil, veiem sortir uns nous re- formadors que, ben diferents dels de pertot arreu, preocupats d'introduir en l'escriptura dels llurs idiomes totes les simplificacions possibles, proposen no res menys que l'adop- ció dels símbols d'etimologia grega,///, tk, ck, rh \ y\ Ja sabem que les combinacions///, th, ck, rh i la lletra y foren adoptades pels romans pera la transcripció de les lletres gregues ep, 3>, x, P i u en les nombroses paraules em- manllevades al grec pel llatí literari. Quan les llengües novi-llatines, en els llurs emman- lleus continus al llatí, introduiren d'aquests mots, els van continuar escrivint am ///, ///, etc. en el desig de conservar-los la llur fisionomia llatina. Solament els italians sabe- ren tot seguit rebutjar una tal complicació ortogràfica. Més tard veiem desempellegar- sen també 1 castellà. El francès en canvi, ha conservat preciosament aquelles grafies, i el portuguès ha seguit l'exemple d'aquesta llengua, l'ortografia de la qual ha exercit una influencia extraordinària sobre l'ortografia portuguesa. L'origen dels símbols ///, ///, etc? Quan se va afirmar el predomini de la literatura grega a Roma, la gent culta s'esforsava a donar als innombrables mots grecs introduits en el llatí, la mateixa pronuncia que tenien en grec; llavors va ésser quan s'introduiren els símbols ///, ///, etc. precisament pera representar sons grecs que no posseïa 1 llatí; si s'escrigué chronica era perquè s pronunciava Xrónika i no Krónika. Però — així com, en els mots grecs que s'havien anat introduint abans d'aquella època, els fonemes en qües- tió havien estat reemplassats per fonemes llatins — les paraules gregues emmanllevadcs pel llatí literari les quals aconseguiren passar a la llengua vulgar, perderen la llur pro- nuncia artificiosa, i///, tk, etc. vingueren a confondre-s am/, /, etc. Oblidades, doncs, en tot el domini romà, les pronuncies que havien motivat els símbols///,, ///. etc, des- apareix la única raó d'aquestes grafies (per altra part, no gaire felisses, puix en l'epoca de l'influencia grega a Roma, ep, 9>, x no eren ja diftongs consonàntics com ho havien estat en grec antic tp —-/-)-//, 9> — / -|- k, x = k -\- h). Quin aventatge hi ha de conservar aquestes lletres empleades per l'ortografia llatina pera la transcripció de les paraules gregues?/// es igual a/i /// igual a /, etc; son, doncs, símbols perfectament inútils, que no responen a cap necessitat de les actuals llengües romàniques. I, en canvi, si no presten cap servei, quina complicació ortogràfica no porten! Cinc fonemes (f, /, k, /'. i) la representació dels quals no oferiria altrament cap dificultat, passen a ésser sons d'ortografia dubtosa: pera saber si hem d'escriure/" o /// ens cal saber si 1 mot prové del grec o del llatí, si es d'origen popular o savi; pera l'em- pleu correcte de / i de /// hem de saber si 1 mot ve del grec i si en grec presenta t o ft; i anàlogament pera l'empleu de eh i de c (qu), de rh (rrh) i de r (rr), de y i de /; o bé ns hem de carregar la memòria am la llistà de totes les paraules que cal escriure am ph, tk, eh, rh, y, llista que ve a allargar-se sobre mesura am l'inclusió, naturalment, de tots els mots que presenten/»/ dobles, // dobles, ce dobles, gg dobles!... Els pobles que no patim l'ortografia dita etimològica, no ns podem fer prou càrrec de tots els inconvenients d'aquesta «herència incomoda del pedantisme dels segles XVlè i XVIIè .» A Fransa, en veiem protestar vehementment les persones més competents i més doctes; a Portugal, filòlegs eminents en proposen la seva proscripció absoluta i incondicional. Mentres això s'esdevé a Portugal i a Fransa, i pertot arreu la tendència es de sim- plificar tot lo possible les ortografies heredades, a Catalunya hi ha qui proposa que adoptem aquesta ortografia etimològica! Sols això ns faltaria: quin cau de raons sense solta, quina brotada d'etimologies fantàstiques i quina collita de faltes d'ortografia! Imitaríem els anglesos escrivint diplithong, rhytkme, Sappho, o Is francesos escrivint diplitong. rythme, Saphor Representaríem totes les epep per ph, o per ph i fr Faríem l'atrocitat d'introduir les consonants dobles àdhuc en les paraules heriditaries com gota, vaca (GUTTA, VACCA) o les empleariem únicament en les paraules sàvies (attribut accla- marjr Ara que les diferents ortografies catalanes en ús son relativament fàcils, les publi- cacions de la nostra terra no conteneu poques faltes d ortografia. Us imagineu el que passaria quan les ph ph i les /// tk i les yy i les dobles//» i tt\ ce vinguessin a complicar la cosa? En quant a etimologies fantàstiques, veuríem coses com les d'aquell etimolo- gista que proposava escriure haehest (o hae-est, no recordo prou bé) en substitució d'aquest. No: quan veiem francesos i portuguesos (i anglesos) planye-s de les complicacions absurdes de les llurs ortografies etimològiques, no hem pas d'anar nosaltres a confec- cionar-ne una. Ens en passem molt bé; sen passen igualment castellans, italians i roma- nesos, eslaus i escandinaus. Que 1 català modern no emplea Is símbols ph, th, etc. degut a l'influencia de l'or tografia castellana i que si 1 castellà hagués conservat aquells signes, segurament els empleariem ara nosaltres? Tant se val: la supressió d'aquells símbols es una simplifica- ció utilissima, que no hem pas de mirar d'on ens ve, sinó acceptar ben joiosos. Si la devem als castellans, alegrem-nos d'haver sofert en aquest punt l'influencia de la llur ortografia, i planyem-nos que no hi hagués prosperat la reforma proposada per En Ne- brija, que proscrivia tota h muda inicial. La conservació d'aquesta k, que constitueix una de les poques dificultats de l'orto- grafia castellana, es en certa manera una inconseqüència. El francès i el portuguès con- serven la h dels grupus///, th, eh i rh, i igualment la // inicial (honinie, homem); l'italià i el romanès, que reemplassen aquells simbols per/", t, e, i r, suprimeixen aquesta/*: i escriuen uoiuo, om; el castellà ocupa una situació intermitja: suprimint en les combina- cions ph, th, etc. el signe d'una aspiració desapareguda, el conserva en principi de paraula: hombre. Els catalans (no cal dir-ho) copiant-ne lo bo i lo dolent, escrivim home. Doncs bé, si ns sab greu copiar tant servilment l'ortografia castellana, vet-aquí una bona ocasió de separar-nos-en; però no certament del costat de la complicació sinó del costat de la simplificació: suprimim la li. Tornem a la reforma proposada per L Avenç, una de les seves reformes més útils, malaurosament abandonada. — 1<)0 La h inicial catalana es un signe perfectament inútil. No representa cap sò actual ni antic del català. La // de hora i paraules anàlogues no s'ha pronunciat mai en cap llengua romànica; quan aquestes llengües se formaten ja feia molt temps que la // llati- na havia esdevingut muda. Els representants romanies de les paraules llatines, HORA, HERBA, HABERE, etc. son idèntics als mots que haurien sortit d'un ora, d'un ERBA, d'un ^BERE clàssics. En els casos excepcionals en que hi apareix una aspiració, aquesta no es pas una reminiscència de l'antiga aspiració llatina, sinó que la veiem aparèixer igualment en mots que en llatí mai han tingut //. Si en castellà tenim huerio (HORTU), també tenim Jiuevo (OVU) hueso, (OSSU); si en francès tenim Kui (hodie) també tenim huit (OCTO), huile (OLEU). En castellà, la semi-vocal y apareix igualment en yegua (EGUA) que en yerba (HERBA); en català apareix v igualment en vuit (OCTO) que en via (hodie). La h que veiem emplear en l'edat mitjana en totes les llengües novi-llatines, prové del desig d'acostar les formes de la llengua vulgar a les corresponents de la llengua mare. L'escrivà que s'adona de la filiació dels mots ornem, ombre, ome, om me, uomo, escriu, homèm, Jiombre, home, komme, kuomo, grafies que recorden millor la paraula originaria HOMO HOMINIS. Però — si durant l'imperi ja constatem hesitacions en l'empleu de la h tradicional, esdevinguda muda, — no esperem veure emplear rigoro- sament en les llengües romàniques un signe que hi es purament etimològic. Moltes paraules se troben escrites ara amb h [hagué] ara sense (aque); en molts casos, l'igno- rància de l'etimologia preserva la paraula de l'addició d'aquell signe; i en altres la pronuncia s'hi oposa. No es fins més tard, quan se regularisen les ortografies, que Is idiomes que no saben desfer-se de la Ji etimològica, n'extenen sistemàticament l'empleu, no, perxò, sense deixar escapar aquesta i aquella paraula: avoir franc, de HABERE, anzuclo, cast. de hamus. No hi ha cap raó solida pera la conservació de la // inicial llatina. Perquè hi va haver un temps que un mot com HOMINEM comensava en consonant, no es cap raó pera que se l'hagi d'escriure am consonant inicial eternament, fins quan el mot, en la seva evolució, ja deixa d'esser llatí per esdevenir català, castellà, etc. No hem pas d'anar a conservar religiosament en l'escriptura tots els signes representatius dels fonemes que les paraules han anat perdent. La conseqüència n fóra l'identificació de les paraules novi-llatines am les llatines. Els italians van fer, doncs, molt bé suprimint la Ji mig-eval nascuda d'una imitació exagerada de l'ortografia llatina. Llavors de la «campanya lingüística» de L Avenç, la supressió de la h va trobar una forta oposició. S'invocà 1 respecte degut a la llengua escrita antiga (?) i el respecte que meritava una habitud ortogràfica arreladissima. En el fons, pera la majoria, la causa única de l'aversió a la reforma de L'Avenç era que anava contra una habitud molt arre- lada, es dir, contra una habitud ortogràfica castellana. Si 1 castellà escrigués ombre, ora, el modern català literari hauria escrit molt probablement ome, ora; llavors una reforma proposant home, hora (les grafies precisament tradicionals) haurien trobat també una forta oposició, perquè haurien anat igualment contra una habitud arreladissima; llavors la h tradicional hauria estat una antigualla inútil que venia a introduir una nova difi- cultat ortogràfica. Les habituds ortogràfiques del català modern no son tant respectables que, en nom d'elles, haguem de sacrificar una reforma racionalissima i d'una utilitat innegable. Un respecte illimitat a les costums establertes ens hauria lligat fins al punt de no intentar — 191 — cap reforma, es dir, d'acceptar integralment l'ortografia acastellanada dels primers temps de la nostra renaixensa literària. Més d'un cop els hem trencat el respecte; l'experiència ns ha demostrat que no son pas invencibles. En nom d'una habitud, no condemnem una reforma; mirem únicament si aquesta es bona, útil, benefactora; si ho es, adoptem-la resoludament. Això féu L Avenç quan va proposar escriure parles, parlen en substitució de parla s, parlan. Tothom escrivia par las, parlan, àdhuc els partidaris dels plurals en -es; però L Avenç, convensut de la bondat de les grafies amb c, s'aixeca contra les grafies habi- tuals. Malgrat l'oposició natural, ell persevera; en les seves publicacions emplea cons- tantment les grafies noves; la gent va acostumant-s'hi; cada dia son més els que s con- vencen de la llur superioritat i les adopten; per fi, vencen un darrer escrúpol de molts — la por que dificultessin la lectura — i penetren fins en els diaris, destinats al gros públic; el llur triomf definitiu es indubtable! Si L Avenç hagués mantingut la supressió de la it amb igual perseverancia, potser encara no hauria vensut, però l'habitud actual estaria fortament somoguda, i tard o d'hora l'ortografia catalana li deuria un perfeccio- nament més. Quan se parla de la supressió de la h etimològica, convé recordar que aquesta reforma que tant mal efecte fa i sembla a molts àdhuc illiteraria (?), l'ha feta una llen- gua com l'italiana; allí s'escriu uomo, eiba, orizzontalc, emisferio, proibere, i la llengua no n pateix gota; al contrari, pot rumbejar orgullosa una de les ortografies més perfectes. L'ortografia catalana té prou dificultats ineludibles (l'empleu de la e i de la a atones, de la o i de la u atones, de la b i de la v...), pera que no tractem de simplificar-la des- embarassant-la d'una complicació que es perfectament inútil. Figureu-vos l'importància que té pera la llengua 1 que l'escriptura posi de manifest que tal i tal paraula, segles endarrera, quan no eren encara catalanes, se pronunciaven amb una aspiració inicial! Al costat de la // llatina, el català ha posseit una h pronunciada, avui desapareguda. Un mot com VECINA ( = VICINAM class.) esdevingué en català vetçina, d'aon vedzina, veliina, i darrerament veína, la li representa en l'evolució de la consonant intervocalica c, l'etapa anterior a la seva caiguda completa. El sò transitori h havent desaparegut completament de la llengua ;convindrà conser- var el signe // en l'escriptura? Els antichs feien de tot, els moderns erigeixen la conser- vació d'aquesta li en regla ortogràfica: S'escriurà h entre vocals en representació d'una consonant llatina desapareguda; per exemple, vehinat de VICINA, rihent de ridendo,/7?//í? de RATIONE. Però això no impedeix que escriguin fiar (FIDARE), tió, (TITIONE), niar, nuar, país, cruel... Inadvertencia, diran alguns, cal escriure fihar, tiJió, nihar... Perfecta- ment, i, llavors, també cuhina, (cocina), dehia [dezia < dizebat), dit/iia, [duzia < DU- GEBAT)? Es que aquí, pot replicar-se, les dues vocals formen un diftong. Però si això exclou la //, llavors es que donem a aquest signe un nou valor ademés del etimològic. Així es, en efecte: la h, ademés de lletra etimològica (representant de c, d, etc. llatines), l'hem feta signe indicador de la pronunciació dissillabica de dues vocals conti- gües. Mes, donant-li aquest nou valor, anem precisament contra la regla etimològica establerta, puix al mateix temps que introduim //// aon no hi ha hagut mai cap consonant llatina [influií), n'hem de suprimir una munió d'etimològiques [cuina). Avui, jo no sé pas quins principis regulen l'empleu de la h intervocalica catalana. Si no fossin les grafies usuals fiar, nuar, tió, país, etc, creuria que la gent segueix aquesta regla: S'emplearà h en substitució d'una consonant llatina... sempre que no s'hi oposi la pronunciació. En quant a la h no etimològica, les grafies infiuheix, atribuheix, IQ2 al costat de continuem^ criem, permeten suposar que se la fa servir exclusivament per separar el radical de la terminació en els verbs de la tercera. Després trobo caulieu, veuhen, riuhen. Després trobo encara estudiïn al costat de estudia (!). L Avenç suprimeix la // intervocalica: es un remei al desgavell actual i, al mateix temps, una simplificació molt oportuna. La h etimològica (representant de c, d, etc. llatines) no té, en efecte, cap raó d'esser, i la // mer signe de desunió compleix molt imperfectament el seu objecte. Quan la li provinent de c, d. etc. llatines, deixà de pronunciar-se, les dues vocals precedent i següent, les quals fins allavores havien naturalment pertangut a sillabes diferents, vénen a posar-se en contacte. Suposem que, malgrat la supressió de la conso- nant intermitja, les dues vocals continuen sempre pronunciant-se en dues sillabes distin- tes. Llavors la conservació de la // en l'escriptura (escriptura tradicional) no té altre inconvenient que 1 de donar naixensa a una dificultat ortogràfica (empleu d'una lletra muda) i si per etzar s'endevina que tots els altres parells de vocals contigües, no origi- nats per la supressió d'una k [daurà], se pronunciessin en una sola sillaba, llavors la conservació de la h ni sisquera es una complicació ortogràfica, puix el seu empleu ve indicat per la pronunciació mateixa; abans era el signe d'una consonant, ara es el signe indicador de la pronunciació dissillabica. Però, lluny de passar les coses com hem supo- sat, la supressió de la li produeix sovint una reducció sillabica, i vocals contigües que mai han estat separades per una consonant se pronuncien no poques vegades en silla- bes distintes. Bastants cops el manteniment de la h esdevé absolutament incompatible amb els fets, les dues vocals en contacte reduint-se a una sola: recebre > reebre > rebre, rehenta > renta, dehena > dena, pelwyl > poll, meholla > molla, etc. En aquest cas, doncs, impossibilitat de conservar la h etimològica, (RECIPERE, etc.) Altres cops, la segona vocal essent /, l'accent passa a la primera vocal i se forma un diftong: dcliía -> deia > deia, duhía > duia > duia. En aquest cas tothom creu convenient suprimir la li; real- ment faria estrany, en el cos d'una paraula, veure Is dos elements d'un diftong sepa- rats per una li. La h resulta, així, suprimida en una munió de casos i deixa, per' això, mateix, de tenir raó d'esser. Què s pretenia, en efecte, al conservar la //? El que romangués en l'escriptura la petjada d'una consonant desapareguda: que allí aon la paraula havia tingut una consonant, allí aon el mot, quan llatí, presentava una c, una d, etc, aparegués la h rememorativa. Però vénen els fets i s'hi oposen; hem de renun- ciar a la nostra // etimològica. Tant etimològica es la h de l'antiga forma duhía com la de du hem: l'antiga h provinent de c ha caigut igualment en les dues paraules; supri- mida en l'una, es llogic suprimir-la en l' altra, al menys en tant que lletra purament etimològica. Ara, serà convenient conservar la h en du hem (al costat de duia) rihem (al costat de reia), en ralio, sulmr, etc. per indicar la pronunciació dissillabica? Un signe indicador d'aquesta pronunciació es, en du-em, ri-em, ra-ó, su-ór i moltes altres formes, absoluta- ment inútil, puix la majoria de les combinacions vocàliques (uc, iè, uà, oa, etc.) son sempre dissillabiques en català. Cp. continuem, estudiem, lleó, etc. per ningú escrits cmitinuhcm, es/udihem, lleho. ' Vejam ara les combinacions en les quals la segona vocal es una i o una u. Si la / i la u son tòniques, les combinacions essent allavores sempre dissillabiques, bastaria accentuar aquestes lletres per que la h resultés igualment inútil: conduir. L'empleu de — 193 — la h permet suprimir aquest accent: couduhir i llavors per extensió, influhir, atribukir. Tindriem així: ahi, ehi, etc, ben diferenciats de ai, ei, etc. diftongs; per consegüent: rahim, agrahir, ve hi, proveliir, conduhir, atribuhir (sigui o no etimològica la li). Perfec- tament, i allavors amb igual raó: pahís, rahil, Cahim, Lluhís, cocahina, cafehina, dehista, altruhistal La i i la u son atones: i .er La vocal anterior es tònica. La combinació es sempre monosillabica, excepte en les formes fortes del subjuntiu present dels verbs en car,-iar, - oar, uar. Empleant la h com signe de desunió, ens cal afegir una h al radical (suposant que no escrivim -ear, -iar, etc); se;nbla preferible escriure -ei, -ii, -oï, -uï; crear, creï, estu- diar, estudii, i no crear crehi, estudiar, estudihi. — 2.n La vocal anterior es atona: rah'nnct, rehinós, trahirà. Aquí l'antiga h ens estalvia la dièresi [raïmet, reïnós, traïríd); doncs, igualment: influhirà, etc. Regla: ai, ei, etc. son diftongs, alii, ehi, etc, combina- cions dissillabiques. Però aquesta regla exigiria: coinchidir, rehunirl Ara bé, la h signe etimològic ningú l'emplearà mai en els representants de RECI- PERE, DECENA, PEDUCULUS, MEDUL•LA; probablement tampoc en cuina, duia, reia, feia; de fet, ningú o pocs l'empleen en una infinitat de paraules com tió, fiar, nuar, creen- cia, etc. Què ve a ésser, doncs, la nostra h intervocalica etimològica? Concilieu tió de TITIONE i rahó de ratione! La h signe de desunió, ningú l'emplearà mai, ni falta que ta, en paraules com lleó, (llehó), unió, (unihó), diari, (dihari) ni en paraules com cocaina, egoista, coincidir, reunir: es inadmissible en mots com creï, continuï, subjuntius de crear, continuar... Què ve a a ésser, doncs, la nostra h signe de desunió? Notem una conseqüència curiosa d'aquesta h tal com s'emplea actualment. L'orto- grafia més usual escriu (duheni) (u-è), però continuem (u-è); es dir (sembla): uhe o ue segons que les vocals llatines estiguessin o no separades per una consonant (la h repre- sentaria aquesta consonant). Doncs, una forma com influeix (u-è) hauria d'escriure-s sense //; però com influeix es una forma del verb influir (comunment amb li) s'escriu influheix. I, un verb com suar essent ordinàriament escrit sense, tenim de costat: duhcni (de DUCERE), suem (de SUDARE), continuem (de CONTINUARÉ), influheix (de influere)! Tots els aventatges de la h se redueixen a evitar uns quants accents i dièresis, i, en canvi, el seu manteniment constitueix una dificultat ortogràfica considerable i es, ade- més, causa d'un desgavell no altrament remeiable que am la seva supressió completa i incondicional. Tenim encara en català una h se pot dir més inútil, una convenció ortogràfica com no n conec d'igual en cap altra llengua novi-llatina, una antigualla inservible, la qual no saben decidir-se a arreconar molts escriptors catalanistes: la h final darrera de c (poch, sanch, artístich, heroich). La reforma proposada per L'Avenç de reemplasar eh per c, ha fet certament molt camí; però encara veiem molts entossudits a escriure eh, i darrerament un gramàtic aixecar-se contra la seva supressió. Els antics empleaven eh i c, generalment eh. Admetem l'hipotesi més favorable al manteniment del eh actual: suposem que Is antics escrivien constantment eh i que aquest simbol representava un sò tant distint de la c ordinària (explosiva velar sorda) que justifiqués aquella grafia (eh final diferent de c interior, al costat de t final ^— t interior \ p final =/ interior. Desaparegut aquell sò ja no existeix cap raó pera manté- — (94 - nir la h si no es un respecte supersticiós pera les grafies antigues. Es clar que 1 eh final no constitueix cap gran dificultat ortogràfica, puix s'ha decidit emplear-lo sempre, però, ademés d'esser una grafia ben inútil, emmascarà un fet fonologic del català modern: el paral•lelisme existent entre Is resultats de les tres momentànies finals velar, dental i labial {c, t,p). Darrerament s'ha pretès justificar la h en sach, poch, etc. apoiant-se precisament en la pronuncia actual. Vejam quin fonament té això. La c de la sillaba ac no es evident- ment idèntica a la c de ca; aquesta es una explosiva, aquella es una implosiva; la c de ca es un sò posterior al contacte dels orguens bucals, la c de ac un sò anterior al con- tacte. Igual pot dir-se de les dues // de at i ta, i de les dues pp de ap i pa. Suposem que ac se troba en l'interior d'una paraula seguit d'una consonant sorda pacte; tenim c = implosiva velar sorda, diferent de la c de cas o de pecar, explosiva velar sorda. Cp. la/ de apte i la de pas o de llepar. Suposem ara que ac es final seguit d'un repòs; llavors son possibles dues pronuncies: i.a una c implosiva idèntica a la c de pacte: l'expi- ració del aire cessa en el moment del contacte; quan els dos orguens (arrel de la llen- gua i extrem del paladar dur) se separen, no se sent cap sò; 2.a una c implosiva seguida d'una aspiració; l'expiració del aire se prolonga més enllà de l'oclusió. Representem la primera c per — c, la segona per — eh: tenim, anàlogament — t i — tJi {pot), — p i — pli {cap). Quina pronuncia deu considerar-se com la normal en català? Concedim que es la segona. La h de les grafies sach poch, etc. representaria allavors l'aspiració que se sent darrera de la c implosiva; però a-les-hores, amb igual raó, caldria escriure poth capJi. Aquest sò furtiu que sentim en sac, pot, cap, val la pena d'escriure-1? Fixem- nos que basta que la paraula se pronuncii unida am la paraula següent pera que aquest sò desaparegui: poc tendre, pot tornar cap persona (implosives sordes i idèntiques a les de pacte, etc.) poc vi, pot venir, cap bèstia (implosives sonores); poc oli, pot anar-hi, cap home (explosives sordes). L'aspiració desapareix igualment davant d'una s desinencial: sacs, pots, caps (la.c de sacs es igual al element implosiu de la x de axioma = acsioma). De manera que, si volent transcriure rigorosament la pronuncia, escriguessim sach, hauríem d'escriure també poth, capJi, i, en canvi, en el plural (sempre dintre d'una transcripció rigorosa) sacs. II. — LA / PALATAL La / inicial llatina esdevé / (=/ palatal) en català: LAXA > lana, LAQUEU > las, LABIU - lavi, LATRO > ladre, *LACTÉ > let, LEPORE > lebre, LEVAT > leva, LECTU > //'/. LINGUA >lengua, LIGNA > lenya, LITTERA > letra, LEGE > Ui, LINU > //'. LIBRA > liura, LOCU -/oc, LUMBU > Jorn, LUTU > lot, LUCTA > lllita. LAUDAT > loa, LUCIT > Ulli, LUMEN > íum, LUNA > luna, LABORARÉ > laurar, LOCUSTA > lagosta, LEGUMEN > le- gum, LEVIARIU -Icugcr, LACERTU > Inert, LECTIONE > lissò, LINTEOLU > lensol, *LIXI- VU > leixiu, LUPINU > lobè. En les paraules enmanllevades posteriorment al llatí, / reem- plassa sovint la /inicial llatina, així tenim els mots mig-savis lati. libertat, libre, lògic, Latzer (lanceros. loro, etc, castellans se catalanisen igualment en lanceros, loro); però en els emmanlleus més recents, se conserva generalment la / llatina; d'aquí l'existència d'un nombre considerable de mots que comensen amb /no palatalisada: labor, labial, lacònic, laic. lateral, lava. legal, lema, liceu, limitar, líquid, litografia, etc, etc. — io5 La // llatina esdevé anàlogament / en català: CABALLU > caval, VALLE > val, BALLÜ > bal, CALLE > cal, GALLÜ > gal, BELLU, bel, SELLA > seia, PELLE > pel , ANELLU > anel, VITELLU > vedel, CATELLU > cadcl, MISELLU > masel , ILLE < el, COL- EU > col, MEDULLA > mola, SATULLU > sadol, BETULLU > bedol. En les paraules em- manllevades posteriorment al llatí, el català conserva les dues //. En això se separa del castellà, que redueix a una sola / les dues // dels mots que emmanlleva al llatí: el català al fer-se seus els mots llatins COLLEGIUM, APPELLARE, INTELLIGENTIA, etc, en conser- va la doble / (col•legi, apel•lar, intel•ligència); el castellà la simplifica (colegio, apelar, inteligencia). Però la majoria d'aquestes formes catalanes (totes d'origen savi) essent poc familiars, s'han anat perdent sota l'influencia de les corresponents castellanes; avui apenes ne conservem unes quantes. En lloc d'elles usem les formes acastellanades in- teligencia, alegoría, etc. Provenint principalment la / palatal castellana de la / doble llatina (mots hereditaris) i simplificant el castellà la / doble en les paraules d'origen savi, el signe // es l'indicat en aquesta llengua pera representar aquell sò palatal. Té l'aventatge de conservar les dues //originaries (caballo de CABALLU, bello de BELLU, aiello de COLLUj i no presenta en canvi, cap inconvenient, cosa que no succeiria si 1 castellà hagués conservat les dues //en paraules com INTELLIGENTIA, COLLEGIUM; puix allavores el signe //hauria tingut dos valors, el de / en unes paraules (les hereditàries) i el de / doble en les altres (les sàvies). El diagraf // en paraules com llueve, llave, lleva, reemplassa també dues lletres antigues (*PLOVIT > llueve, CLAVE > llave, LEVAT > lieva > lleva). La palatalisació de la / llatina en català, condueix a les dues grafies / i //; / pera la / inicial // pera la / provinent de //: ladre LATRO, cavall CABALLU, gallina GALLINA. Des- provistos d'un signe especial pera representar llur /, els antics adopten les dues grafies, representant la / inicial per /, la / interior o final per // (i també /). Totes dues grafies presenten inconvenients. Conservada la / inicial llatina en un nombre considerable de paraules {labor, lateral, etc), el signe /- passa a tenir dos valors: / en mots hereditaris i mig savis (lavi, ladre, librè) i / en mots savis [labor, lateral). Introduit en paraules com caval, galina (escrits caval, galind), té l'inconvenient de confondre / intervocal i final amb / intervocal i final, també frequentissima {pal, sal, mel, pala, tela, etc, etc). L'altra grafia etimològica, la //, resulta també equívoca, puix el català posseeix mots amb / doble {intel•ligència, etc.) representada naturalment per //; // té així dos valors: el de / (en mots populars, ballar, molla, sella) i el de /-(-/(en mots savis, intel•ligència, col•legi, collocar). Sabut es que 1 català modern ha adoptat pera la representació de la seva / el mateix signe que 1 castellà: //. Entre vocals, ja ho hem vist, té l'inconvenient de tenir dos valors; en principi de paraula no es ni etimològic, ni tradicional. (Té ademés l'inconvenient d'haver-se d'escriure amb una lletra doble inicial una .infinitat de paraules, on les dues // no provenen certament, com en castellà, de dos fonemes sinó d'un de senzill). El signe // no es tampoc etimològic en les moltes paraules com pala i abela, en les quals / no prové pas de // llatina. En català una c devant de / passa a ■(, escrit y Cp. d'RECTU > dreyt, *BATTAC'- LU > batayl, VEC'LU (VETULUS) > veyl, VERMIC'LU > vermeyl, OVIC'LA > oveyla, APIC'LA > abeyla, AURIC'LA > oreyla, GENUC'LU > genoyl, FENUC'LU > fonoyl, RESTUC- LU > rostoyl, POC'lu (POPULUS) > poyl, PEDUC'LU > poyl, CUNIC'LU > coniyl, OC.'LU > uyl, àCUC'LA > aguyla. Produeixen el mateix diftong consonàntic yl les combinacions tï, le, Iti, llc (esdevingudes en llatí vulgar ly): PALEA > payla, SPONSALIA > esposaria, CONSI- n;6 — LIU > conseyl, CILIA > ceyla, FILIU > fiyl, FOL•IU > fnyl, *JOLIU > juyl, *VOLEO vuyl, DISPOLIAT > despuylat. ALLIU > ayl, MALLEU > mayl, MULIERE > muyler, OLEAS- TER > uylastre, FOLIOLU > fuylola. El diftong. palatal yl, reduit o no, se manté llarg temps diferent de /; però acaba en una gran part del domini català (comprenent Bar- celona) per confondre-s amb aquesta /, pro'vinent, com hem vist, de / inicial i de / doble llatines. En el rest del domini yl se redueix a /, conservant-se així la distinció entre yl i / antiga. En uns dialectes diem pala, vel, fui, mirat, trebàl, etc; en els altres, paia, vei, fui, ui i rai, trebai, etc. En aquestes paraules, que escrivim palla, vell, etc, el signe //, com se veu, no es etimològic. La reducció del antic diftong yl a /, ens ' forneix pera aquest sò una nova grafia: yl. Aquest yl no té cap dels inconvenients de les altres dues Ull. Essent yl una combinació inconeguda en llatí, cap paraula vindrà a introduir-se en la llengua amb una successió y -\- l; yl no ha de representar així dos sons distints com es el cas de / i de // (pronun- ciades / en les paraules hereditàries, /o /doble en les paraules emmanllevades). Dintre, doncs, cada una dels seus limits etimologies, / i // son dolentes, yl es bona. Suposem ara que pera evitar complicacions ortogràfiques volem donar un mateix signe a totes les // palatals catalanes. Si hem d'escullir entre /, // i yl mo donarem la preferència a yl: No'ns hi empenyarà àdhuc, el fet de que ja tenim adoptat pera la ;/ palatal un diagraf semblant, ny\ Doncs no, el català, imitant al castellà, ha adoptat //. En el problema de la / palatal catalana, lo primer que cal resoldre es la següent qüestió: en les paraules com INTELLIGENTIA, APPELLARE, etc, en les quals V habitud catalana de pronunciar les dues / llatines va essent reemplassada per F habitud castella- na de simplificar-les ;hem de conformar-nos tant mateix a perdre la doble / o hem de fer un esfors pera conservar i reintroduir les antigues pronuncies catalanes? Si ns conformem a pronunciar d'avui endavant inteligencia, apclar, etc, llavors des- apareix tot inconvenient pràctic de la representació de la / per //: podem escriure inte- ligencia, apclar, colegi, alegoria, etc. i destinar el signe // exclusivament a la represen- tació de la / palatal. Però si no ns conformem a la desaparició del sò l -\- l, llavors ens cal banir de la llengua la convenció //= / palatal. Mentres // valgui /, no podem escriure intel•ligència, apel•lar, il•luminar, fal•lible, que ns exposem que siguin pronunciats inteligencia, apclar, iluminar, falible. (No son pocs els que, per aquest motiu, escriuen ja inteligencia, ape- lar, etc, consagrant així un castellanisme.) Se dirà que podem escriure intel•ligència, apel•lar etc. Així ho fan alguns i es mil vegades preferible a escriure inteligencia. apc- lar. Però aquesta grafia /-/, — aquest guió que introdueix una separació entre dues silla- bes d'una mateixa paraula (com en les abeceroles), que separa la paraula en dues parts i li dóna l'aspecte d'un compost no essent-ho, — solament pot admetre-s com un recurs desesperat pera conservar la / doble catalana avui, que representem la / per //; però no com una convenció definitiva. El signe natural de /-{-/es //, sense guions ni punts in- tercalats, com el de m -\- m es mm (immens) i el de ;/ -\- u. nu (innat). El que cal es desterrar // = /, i llavors escriure intel•ligència, apel•lar , il•luminar, collegi, etc, d'acord am la pronuncia i am F ortografia tradicional. Suposem, doncs, que adoptem // pera la representació deia /doble catalana. Com representarem la V: L'antiga grafia l{lavi. ladre, etc) es inadmissible: dues lletres tant freqüents com la /i / no poden venir representades pel mateix signe. L'antiga combi- nació//es inaplicable a la / inicial: imagineu- vos ylana, yli, ylus per l ana, li, l us. Pera — 197 — que l'antiga / servís pera la representació de la /, caldria marcar-la amb un diacritic, a imitació de lo que Is castellans han fet am la /?, els polonesos ara la v, els boemis ara la h. Pera que 1 ' antic yl fos adoptable en principi de paraula, caldria invertir-ne Is elements (ly), imitant lo que ja s'ha fet am l'antic diagrafjj'/z, avui ny, admès per tothom. Tenim, així, una /modificada i un diagraf ly. La primera tindria l'aventatge d'esser una trans- cripció monogramatica; però, en canvi, el segon tindria 1 de no exigir cap nova lletra i el de tenir ja un anàleg en la llengua (ny). La reforma proposada darrerrament per En M. Cases, consistia precisament en l'a- dopció del signe ly pera la representació de la / palatal catalana. (Doncs: adopció del diagraf /)', exclusió de la / modificada, una sola grafia pera totes les 11): ovelya, orelya, vcly. uly, palya.filya, vuly, mulyer: cavaly; valy, molya, càdely; lyaua, lyebre, lyi, lyuna. Però aquesta solució no remeia un dels inconvenients de la grafia actual: el d'esbor- rar una distinció antiga que encara es viventa .en una gran part del domini català, la distinció entre 1 resultat de la / inicial o doble i el resultat de cl o de If Una porció de dialectes catalans presenten, en efecte, / provinent de /-, -//-, i i provinent de cl, li (es- devinguts en català yl): lana, gal, però Ui, paia. Això Is permet distingir/*?/ (PULLU) de poi (PEDUCLU) i (els que confonen b i v), bel (BELLU) de vei (VETULUS). Doncs bé, adop- tant una sola grafia pera totes les // palatals del dialecte central, la llengua literària exclou, per dir-ho així, aquests dialectes, en els quals dues paraules perfectament distin- tes com pol i poi passen a tenir idèntica forma gràfica. Emplear una sola grafia (11 o ly) pera la representació de totes les //, .ve a ésser com si empleessin una sola b (b o v) pera totes les bb. També aquí hi ha dialectes que conserven l'antiga distinció, en els quals ball i vall, per exemple, son dos mots perfec- tament distints. L'adopció d'un sol signe aniria contra la pronuncia d'aquests dialectes; mentres que de la conservació dels dos signes no n pateixen els altres. Qui, tenint idea del que ha d'esser una ortografia nacional catalana, proposarà mai que empleem una sola /;? Quan dos fonemes d'una llengua, en un moment donat de la seva historia, vénen a confondre-s, mentres hi hagi un dialecte important que conservi l'antiga distinció una ortografia nacional deu conservar-la. En portuguès, per exemple, seria una atrocitat suprimir ç o ,c, puix els seus dialectes septentrionals conserven la distinció entre ç is = ss i entre 8 i s sonora. Vet-aquí, doncs, el defecte capital de la solució ly: infinidament superior a //, ella.ve a esborrar, com aquesta una distinció viventa en una gran porció del domini català: Ampurdà, Vallès, Maresma, Mallorca. (El barceloní la fa en part, i això li permet dis- tingir vuyl de bull). Fóra, doncs, preferible l'adopció de dos signes diferents: l'un pera representar la / palatal provinent de / inicial i de /doble llatines (/ comú a tots els dia- lectes); l' altre pera representar la / palatal provinent de cl i de // del llatí vulgar (la qual trobem reemplassada per i en un gran nombre de dialectes. Aquests dos signes podrien ésser la combinació ly (o millor yl) i la / modificada. Ja sabem que en paraules com pala, ovcla, etc, yl wo seria pas una convenció nova (les grafies payla, ovcyla, etc. son tradicionals); i en paraules com lana, l una, etc. i àdhuc cavaLgalina, etc, no sabriem trobar (rebutjada la grafia //) cap convenció més natural que una / modificada: les primeres paraules sempre foren escrites amb /-; cap conven- ció n modifica menys la llur forma antiga, que, una / lleugerament modificada; i, acceptat aquest signe pera la / inicial, es clar que resultaria una complicació inútil do- blar-lo en caval, galina, etc. (ja sovint escrites antigament amb una sola /). — 198 — Jo crec yl preferible a ly, malgrat ny. En els dialectes que pronuncien i, les paraules en qüestió presenten un diftong; la grafia yl respecta, per dir-ho així, aqest diftong; lajj' ve a esser-ne la subjuntiva, com ara; i llavors la / es com una lletra muda, innecessària pera ells (encara que etimològica) però no pera Is altres dialectes que pronuncien /. A qui pronuncia trebai, li ve indubtablement millor escriure trebayl que trebaly. Ademés, trebayl es tradicional, trebaly no. Y, pera Is que pronunciem trebai, es preferible, donat que ja s'ha introduit en la llengua la lletra / modificada, escriure yl amb aquesta / i no amb la natural. Dificultats. I. Trobar una / modificada. El polonès n'emplea una: una / atravessada: /. (En aquesta llengua serveix justament pera indicar que la / no es palatalisada, sinó gutura- lisada, un sò semblant a la / catalana de pal). Aquesta ? polonesa, crec que es la millor / modificada que podria trobar-se. Donada la forma de la lletra /, es, en efecte, difícil marcar-la amb un accent o un punt suscrits o sobrescrits. II. Les impremtes manquen d'aquest signe. Aquesta dificultat, donat que la solució s trobés bona, no hauria pas de deturar-nos. Els partidaris de la ç han conseguit que aquesta lletra figurés en les caixes de totes les bones impremtes; els signes e ò tampoc s'hi trobaven abans tant habitualment com ara. La diferencia està en que ç, è han estat fàcils d'adquirir, puix son signes que emplea 1 francès, mentres que I- es una lletra polo- nesa! La dificultat no hem de considerar-la, perxò insuperable; lo que han fet altres llengües podem fer-ho nosaltres. La major part d'idiomes que han adoptat l'alfabet romà, han introduit modificacions en alguna de les seves lletres, pera augmentar-ne Is recursos; quan han cregut convenient emplear una à o una a o una s o una é, han fos aquestes lletres modificades. Algunes llengües, com el boemi, el polonès i el romanès en presenten un nombre extraordinari. (El darrer, per exemple, emplea "c, à, c, é, ï, i, ó, u, a', s, /: casa, cant, ver, drepta, pom), sflnt, nópte, leu, q]i, sapte, farlj. III. Les grafies l- i yl- dificultarien molt la lectura. — Seria qüestió d'anar-les intro- duint poc a poc com s'ha fet amb altres reformes (per exemple, les terminacions verbals -es, -en, avui ja adoptades àdhuc pels diaris). De primer caldria adoptar-les solament en el llibre; podria posar-se davant de la portada un paper de color, un paper del qual tothom s'hagués d'adonar, contenint aquesta regla: «/ i yt valen per / palatal» i nom- brosos exemples. Això faria potser riure a molts; no hi fa res; això tingué que fer un dia, (pera evitar pronunciacions errònies llavors molt freqüents) U Avenç quan va in- troduir -es, -en, en lloc de -as, an. Molts sen van riure; avui l'adopció d'aquelles gra- fies es un fet. En Saisset va fer una cosa anàloga quan se va adonar que era vergonyós escriure 1 català amb ortografia francesa, com ho havia fet de bon principi permor d'endressar-se a lectors que solament havien après de llegir en francès. Que les apro- veu les grafies gn per ny, ou per u, ill per / empleades pels catalans-francesos? o les grafies h per ny, eh per tx dels valencians? Doncs semblant a elles es la grafia //; el signe que ha de reemplassar-la es clar que ha de topar am dificultats; però hem de pensar que amb ell suprimim una convenció perjudicial a la llengua. Usades ^ i yl en llibres i des- prés en revistes, la gent s'hi aniria acostumant (com s'ha acostumat a la ç) i quan ja això s'hagués aconseguit, llavors podria desterrar-se completament aquesta vergonya de la nostra ortografia, la // representat /. IV. L'empleu de dos signes, / i yï, en substitució d'un sol signe (l'actual //) ve a complicar considerablement l'ortografia. En primer lloc, se topa ja am dificultats al — 199 — fixar l'empleu dels dos signes. (Observem que son en nombre insignificant i de fàcil re- solució). Veten-aquí una: cabei es cabei en els dialectes que conserven la distinció entre / i yt: però cabcl ve de CAPILLU: 'hem d'escriure cabeyt d'acord amb aquells dialectes, o cabèt d'acord am l'etimologia; La grafia cabeyt es la traducció d'un fet (els dialectes en qüestió diuen cabei i no cabcl); la grafia cabet contradiu aquest fet en nom d'una etimo- logia probable i d'una llei de transformació confirmada per innombrables exemples. Ara bé, deixant apart que la forma fonamental podia haver estat una altra (CAP -\- IC'LU per CAP-}-lLLU, per exemple), cal considerar que una llei fonètica pot ésser pertorbada pet una causa a o b: que una paraula del llatí vulgar tingui -//-, això no vol dir que la seva derivada catalana hagi de presentar fprsosament l; una causa pertorbadora pot haver-hi produit la permutació de la /; regular en el fonema semblant yl. La v inicial llatina, per exemple, dóna v en català; d'aquí una llei fonètica: permanència de v- en aquesta llen- gua. Els exemples son innombrables: VALLE > val, VACCA > vaca, VENIT > ve, VELü > vel, vendere > vendre, VINU > vi, VIVIT > viu, VOLERE > voler, vicinu > veí, etc. etc. Segons aquesta llei, una paraula com VOCITU hauria de donar vuit; però, sota l'influencia del diftong següent, la v se torna bilabial, VOCITU dóna buit. buit es la forma que trobem en els dialectes que no confonen la v i la b. Aquests dos fonemes havent-se confós en el dia- lecte central, una regla etimològica que prescrigués v- sempre que 1 llatí té v-, ens conduiria a una grafia errònia: vuit. Altres exemples de formes irregulars: n intervocalica persisteix en català; tenim, no obstant *VENINÜ > verin > veri (una dissimilació). ss esdevé s sorda i s intervocalica esdevé s sonora; tenim, no obstant, NARCISSA > Narcisa (una dissimilació. Cp. el portuguès Narciso per Narcisso, NASOS yiassos (plural analògic). Doncs: si tots els dialectes que conserven la distinció entre t i yt diuen cabei, escriurem cabeyt i no cabé/. V. Un cop fixada l'ortografia dels dos signes t i yl, tenim encara, en la pràctica, la dificultat del llur empleu: un mateix sò fi) ha d'esser representat per t en uns casos, per yt en els altres; la pronuncia no ns indica, doncs, quan cal escriure l'un o l'altre. La dificultat de l'escriptura correcte de la t no fóra en realitat molt grossa; ho es bastant més la de l'ortografia dels dos signes b i v. Les paraules que presenten / poden dividir-se en tres categories segons que aquest fonema sigui inicial, vagi precedit d'una consonant o segueix una vocal: A) / inicial. S'escriurà sempre t (Cap dificultat). Ex.: /avi, tadre, t?ó. B) / darrera de consonant. S'escriurà també sempre t (Cap dificultat). Ex.: eutestir, emmantevar, estomat, espatta, aínetta. (Aquí ns trobem amb una / que ha estat palata- lisada tard i no en tots els dialectes: la / del grupu //, provinent de dental -j- ni del llatí vulgar. Ex.: SPATuLA > espatla, AMIDDÜLA > ante tia. Aquesta /s'ha conservat fins avui en alguns dialectes; en altres ha estat palatalisada; aquesta diferencia fonologica con- dueix a les dues grafies a me tia i amettd). C) t darrera de vocal. En aquest cas, l'unic en el qual son possibles les dues gra- fies t i yt, la dificultat es singularment disminuida pel fet que: — i.ec Darrera de les vocals é i ò, ve sempre t: anél•, aucet, cabdet, martel•,... cot, mol... Excepció única veyl. — 2." Am les vocals e i ó, tenim en canvi, eyt am la sola excepció aquetï oyt am poques excepcions (pot > PULLU, sadet...} Ex.: vermeyt, cabeyt, conseyt, pareyt... poyt > PEDU- CLU, genoyt, fonoyt, rostoyt... — 3." Darrera de à els polisillabs tenen yt am comptades excepcions cavat, metat, cristat...). Ex.: mirayt, frcgayt, etc. No ns cal, doncs, aprendre les llistes completes de les paraules que tenen t \yt: En el cas de precedir è, è ò, ó i (en polisillabs) à, ens basta aprendre les excepcions de les regles anteriors. No cstíi de més notar que aquesta distinció que fan alguns dialectes catalans entre // d'un costat i cl //del altre, la fan igualment totes les altres llengües literàries romà- niques: en castellà, LL > / o /, c'l o LÍ > j; en portuguès*, LL > /, c'L o Li > fj en fran- cès, LL > /, C'L o /7 > / > y; en italià, LL > //, c'l > kk), // > ;//); en romanès, LL > / o cau, c'l > /'}, // > ). Llat. Cast. Port. Franc. Ttal. Rom. VALLE valle 7'ale val valle valc PELLE piel pele fpeal >) peau pellc píele CABALLU caballo cavalo cheval tovalló cal MEDULLU meollo mcolo moellc (-1) midolla nu. d na SELLA silla seia selle (-1) sella sa (jca) oc'lu ojo olho ceil (cey) occhio ocJàu VEC'LU viejo velho viril (vièy) vecchio vecJuu auric'la oreja orelha oreille (-èy) orechia urechie FOLIA hoja folha feuille (cèy) foglia fóe (=foàíe) PALEA paja palha paille (-ay) paglia pac (—païe) MA LLEU majo malho mail (-ay) maglio màiu Així, la coneixensa del castellà ns pot servir, ara com ara, pera recordar l'ortografia de moltes paraules am /,• gal lo gat, cabalo calmí-, anillo anct, cas ti l lo cast et, olla ota, ai el lo cot, pollo pot, me tal, me tat, cristal, cristat, el et, piel pcï; però ajo ayí, tajo tayt, badajo batayt, trabajo trebayt, paja payta, viejo veyt, abeja abeyta, oveja oveyta, piojo poyt, hinojo fonoyt, ojo uyt, hijo fiyt. III.— La r muda Es sabut que pronunciem cla,jlo, madu, etc. i escrivim clar, flor, madur. Me balla pel cap que en alguna ocasió s'ha posat en dubte la bondat d'aquella pronuncia i més de quatre vegades he sentit en lectures i en discursos pronunciar sistemàticament, clarr, flor, madurr; però no sé que mai ningú hagi parlat de la conveniència de suprimir la lletra r en aquestes paraules. Xo més els poetes la suprimeixen en els següents casos: i.er Quan fan rimar una paraula en r amb una altra terminada en vocal tal com mà, sò, pi: Si jo fos cansonaire, treuria una canso: la d'una espigolaire i un infelís paStó. i, anàlogament: Va fent-se tot confós, s'esborren els colós, — 201 2." Quan estableixen una sinalefa entre un mot acabat en r i un altre comensat per vocal: Quin torment; essent forta, sé impotent per pode escala aquests cims i les valls tornà en abiïnsl 3." Quan darrera d'una paraula en r, empleen un mot assillabic ('///, 7, etc). pera alegrà '1 nostre viatge. Però, aquests casos exceptuats, s'escriu unànimement r; hi ha àdhuc poetes que, més respectuosos per la forma gràfica que per la pronuncia real de les paraules, rebutgen les rimes i les sinalefes esmentades o tot lo més les accepten excepcionalment a titol de llicencies poètiques, fent rimar, en canvi, paraules com clar i car, flor i cor, madur i pur, i fent normalment tetrasillabiques combinacions com ser impotent, refer lo vol que de fet son trisillabiques (seimpo-ten, re-fél-vòl.) Tenim, doncs, unanimitat en la conservació de la r muda; però, d'un altre costat, inconvenients d'aquesta costum ortogràfica: porta oberta a rimes i a medicions defec- tuoses; possibilitat d'una acció pertorbadora de l'ortografia sobre la pronuncia; incom- patibilitat (en casos com refc l vol) de les formes gràfiques usuals (refer) amb els fets, l'acceptació dels quals obliga, per consegüent, en poesia a modificar aquelles formes («dant-li més forses per'rcfè 1 vol»). Per això, malgrat aquella unanimitat, es permès preguntar-se si no fóra convenient suprimir de l'escriptura les rr finals mudes; si lo que Is poetes que rimen i miden d'acord am la pronuncia actual, se veuen obligats a fer en determinats casos, no con- vindria fer-ho en tots, am lo qual, al mateix temps que s'evitarien aquells inconvenients, s'introduiria una simplificació considerable en l'ortografia catalana. Examinarem, en primer lloc, els tres inconvenients citats. Rimes defectuoses [pastor, amor). Pot dir-se: de la mateixa manera que la conser- vació de la r muda no es cap obstacle pera que s fassi rimar pastor am canso (i això àdhuc sense necessitat de suprimir la r de pastor, que ja se sab que es muda), tampoc en son una conseqüència necessària rimes com pastor i amor, puix basta que un hom sàpiga que la r sona en amor i es muda en pastor, per a que no fassi rimar mai amdues parau- les. An això pot, no obstant, respondre-s: que allí aon un signe té dos valors, allí trobem sempre rimes defectuoses. Els italians tenen un mateix signe (s) pera represen- tar la s sonora i la s sorda: doncs fan rimar cosa am rosa tot sabent que la s de cosa es sorda i sonora la de rosa. Per altra part, no tenim més que recordar el nombre extraor- dinari de rimes tals com pastor i amor que s troben en els nostres poetes moderns. Ja sabem que molts diuen: es que aquestes rimes les hem d'admetre. Si anem per aquest camí, ja no es de la conveniència problemàtica de la supressió de la r muda que ns caldria parlar, sinó de la necessitat de suprimir-la a corre-cuita! Lo mateix que hem dit de les rimes defectuoses, pot dir-se de se impotent i dona l vol fets tetrasillabics; se-rimpotòi (am pronunciació de la r) o se-impoten (amb un hiatus deplorable), donar lo vol (xocant, al costat de dóna l vol). Mentres s'escrigui ser, i donar, 14 — 202 — serà difícil evitar tals defectes, i fins hi haurà qui Is defensi i potser arribi a considerar sé impotent, dona l vol com llicencies poètiques poc recomanables! Es clar que aquí com en el cas de pastor-cansó, la conservació de la r muda no es un obstacle seriós pera l'admissió de les sinalefes de la llengua parlada; basta saber que la r de ser es muda pera fer trisillabic ser impotent, i en últim cas, si s volia evitar una pronunciació errònia, podria, en aquests casos solament, suprimir-se la r. Diguem que la supressió en tals casos s'imposa mentres la sinalefa continuï essent facultativa: si 1 poeta escriu ser impotent s'exposa a que llegeixin sé-rim po-tènt. Tenim, així, el fet curiós que 'l poeta té d'alterar la grafia normal de la paraula precisament per a evitar que s dongui a la paraula una pronuncia altra que la normal. En quant a l'acció pertorbadora que la conservació de la r muda pugui exercir sobre la pronuncia, recordem que no son pocs els que llegint pronuncien rr mudes (els nostres coristes se fan un tip de pronunciarne). Hi ha hagut àdhuc qui, en l'idea que la pronunciació actual es defectuosa, creu de bona fe que s'han de pronunciar totes les rr finals. Cal, no obstant, regoneixer que la pronuncia defectuosa de la r. es cada dia menys freqüent i es d'esperar que acabaria per desaparèixer el dia que s'ensenyés per tot a llegir el català (suposant, perxò, que no sortís aquí i allà algun mestret a qui s'hagués ficat al cap que cal pronunciar les rr mudes). De totes maneres, es evident que la conservació de la r dificultarà sempre l'ensenyament de la lectura; donarà lloc a divergències i a hesitacions en la pronunciació de les paraules poc familiars. [Roger de Flor). Tots aquests inconvenients s'evitarien am la supressió de la r muda; però contra aquesta supressió hi ha dues raons que semblen poderoses: i.er Les paraules en qües- tió [ela, jlo, etc.) s'han vingut escrivint constantment amb /' [clar, flor, etc): la supres- sió de la r muda finai desfiguraria, doncs, un nombre infinit de paraules (els innom- brables infinitius en r, els derivats en — ar, —vr, — er, — ador, etc). 2.n La caiguda de la r en clar, flor, etc. es un fenomen dialectal, els dialectes meridionals conserven encara la r : una ortografia que escrivís ela, flo, etc. estaria, doncs, en oposició am la pronuncia d'aquests dialectes, seria una ortografia dialectal no nacional. Ara bé, en la nostra tasca de fixar una ortografia definitiva ;no hem de procurar conservar en lo possible les grafies tradicionals i que aquesta ortografia sigui aplicable al major nombre de varietats parlades? ,;No hem de tenir sempre en vista la continuïtat i la unitat del idioma escrit? Doncs ens cal conservar la r, que escrivien els antics i que es pronunciada encara en diferents encontrades, r perfectament compatible ab la pronuncia dels parlars que l'han suprimida, mitjansant aquesta convenció: la r final es muda en tals i tals casos. Ja sabem que la conservació en l'escriptura del signe repre- sentatiu d'un sò desaparegut, es un fet ortogràfic que retrobem en moltes llengües {chanter, mot, couf franc. pron. xatc, mó, cu; damn, dumb, angl. pron. dam, dum; hjort, Ijus, suecs, pron, yort, yus; locu rom. pron. loc...). Escriguem, doncs, tots clar, flor, madur, com els antics que 'Is uns catalans pronunciin clar, flor, madur, i els altres ela, flo, madü; i, si ve darrera una paraula comensada en vocal, que aquests fassin la sinalefa i que Is altres enllassin am la vocal següent la llur r final. En el raonament anterior hi ha una inexactitut: que la conservació de la lletra r sigui perfectament compatible am la pronunciació dels dialectes que han deixat caure la r. Anem a veure-ho. Però, abans, remarquem que 1 propòsit que la llengua literària estigués absolutament d'acord am tots els dialectes, ens conduiria, en poesia, a lc — 203 — següent: Per a la rima, caldria formar tres categories de paraules: i.a paraules que no tenen r en cap dialecte (ma, sò, pi); 2.a paraules que s pronuncien amb r o sense segons les regions; 3.a paraules que s pronuncien amb r per tot. I llavors fer rimar entre sí tant solament les paraules d'una mateixa categoria: ma i sa, pastor i color, car i llar; però no canso (i.a) i pastor (2a), que rimen pera un barceloní, però no pera un valencià; o clar (2.a) i car (3.a), que, rimen pera un valencià, però no pera un barceloní. En quant a les sinalefes caldria recórrer a un recurs heroic: proscriure l'empleu de les paraules de la segona categoria davant dels mots comensats per vocal. (Una dificultat enorme pera Is versaires!) El problema ortogràfic de la r muda s complica amb una qüestió morfològica. L'antagonisme fonologic entre 1 català antic (junt am les varietats que no han perdut la r) i el català modern (aquestes varietats exceptuades) — antagonisme dissimulat am la solució ortogràfica actual (conservació de la r en l'escriptura) — n'ha originat un de morfològic, i d'aquest resulta que si les grafies sense r son incompatibles am la pro- nunciació dels dialectes que conserven la r, les actuals grafies amb r se pot dir en canvi, que ho son am la pronunciació de les varietats que han perdut aquell fonema (de bon tros les més nombroses). Dues son les consonants intervocaliques llatines esdevingudes finals que desaparei- xen en català, més o menys tard, més o menys completament: la n i la r. A MANU, PLENU, VENIT, PINU, responen ma, ple, ve, pi; a CLARU, FLORE, PAVORE, MATURU, responen cla,flo,po, viadü. Sabut es que Is primers s'escriuen sense n, els segons amb r. Aquesta diferencia de procediment ortogràfic té la seva explicació: els dos fenòmens han tingut lloc en èpoques distintes i no tenen la mateixa extensió. La caiguda de la n es antiga, comú a tot el domini català; en el català literari mitg-eval ma ple, etc. son mots terminats en vocal, clar, flor, etc. son mots terminats en consonat. Més tard, la r segueix la sort de la n; clar, flor esdevenen ela, flo, com en un period anterior de la llengua man, plen havien esdevingut ma, ple; cabia, establint un paral•lelisme entre Is dos fenòmens, suprimir la r com abans s'havia suprimit la n; s'hi oposaven el respecte a les grafies tradicionals, consagrades per la literatura, i el fet que les formes amb r conti- nuaven vivint al costat de les formes sense r. En els dialectes en què han triomfat definitivament les formes sense /:, la supressió d'aquest fonema no podia menys de produir, en determinats agrupaments de paraules, una alteració morfològica. Sabut es que en català la majoria dels pronoms atons pos- seeixen dues formes fonamentals, la plena (sillabica) i la reduida (assillabica): me i m provinents amdues de ME (nó(n) + ME > NÓ + m' com tímet tém' ; quàn(do) + MÉ > QUAN + ME com REGÀl(i)mÉN > reialme), nos i nS de NOS, etc. (les formes em, ens, etc. son posteriors, son les reduides am una vocal d'apoi. Cp. el romanès mi nií = pron. m, iim = pron. em). Les formes plenes i les reduides, igualment antigues, la llengua literària les acull igualment. Que un repòs llarg o curt no precedeixi 1 pronom aton, la forma que aquest pren depèn de la terminació de la ■ paraula anterior. Darrera de consonant trobem me, te, etc; darrera de vocal, m, t, etc. Tenim, així: aquest sò m desplau, però aquell plor me commovia, com la sort me persegueix. En el moment que .plor esdevé plo, la forma me es reemplassada per la forma m; la successió «nom en consonant + forma plena» es reemplassada per la successió «nom en vocal + forma reduida»: aquell plo m commovia. Es el cas de «.pera alegrà l nostre viatge» i de <.< dant-li .mes f orses per refé l vol». — 204 — Pronunciem, doncs, aquell plo m commovia (set sillabes) i escrivim aquell plor me commovia (vuit sillabes). La llengua parlada emplea correctament la forma reduida m darrera d'un mot que termina en vocal {plo), i la ltengua escrita escriu la forma plena perquè la paraula anterior apareix escrita am consonant final {plor). Es una cosa així com si escrivíssim V art, però lo ham, permor de la Ji inicial. Lo únic que pot alle- gar-se en aquell cas es que, en la combinació sintàctica aquell plor me commovia, la forma plena me es tradicional com la lletra r de plor. Perfectament; però convinguem que me per m es ja més que una concessió purament ortogràfica. Es clar que, tot conservant-se la r, podria escriure-s aquell plor m commovia, però allavors ens separem també dels dialectes que pronuncien plor, els quals empleen natu- ralment una forma sillabica i no pas una de reduida. Si volem estar d'acord ab els antics i amb els valencians, ens cal escriure aquell plor me commovia, en desacord am la nostra pronuncia en no sent mitjansant una nova convenció: darrera de les paraules en r muda, les formes plenes ?to representen les formes plenes, si no les reduides! Cabria (cosa proposada) escriure sempre me {la sort me persegueix, aquell plor me commovia, aquest so me desplau: suprimides, les antigues formes reduides!) i que cadascú pronun- ciés d'acord am les habituts del seu dialecte... Però Is poetes que rimen i miden segons la pronunciació actual (Barc), defugint-se de totes aquestes complicacions en el desig que llurs versos siguin llegits com cal, no dubten a escriure: «pera alegra l nostre viatge» — «dant-li més forses perJ refè l vol»— *■ (Guanyabéns); «i de mira l cel tant gran» (Massó); «ni una. fio s decantà vers mes mirades». (Zanné). Tinguem present que Is diversos dialectes catalans no ofereixen únicament diferen- cies de pronunciació, sinó també diferencies morfològiques i sintàctiques considerables. Basta citar, entre les morfològiques, parlem, diem del català continental, al costat de par- lant, deim del balear; i, entre les sintàctiques l'empleu dels auxiliars haver i ésser {hem anat, som anats). Les diferencies purament fonologiques podem arribar a compendre-les gaire bé totes dins d'una ortografia sàviament estudiada (i jo n soc ardentment partidari. V. la meva solució al problema de la / palatal); però les diferencies morfològiques i sin- tàctiques, sols podem fer-les desaparèixer de la llengua escrita sacrificant un dialecte o l'altre, o allunyant-la massa de la llengua escrita. Davant d'això, jo crec preferible l'adme- tre com literàries diferents formes {parlem, parlant) i diferents construccions {hem anat, som anats), i que cada autor empleï les que prefereixi. Dintre d'aquest criteri, podria admetre-s clar, flor, madur, i ela, fio, madú; aquelles serien les formes del dialecte valencià, aquestes les del català propriament dit i del balear. IV.— L'ACCENTUACIÓ GRÀFICA Es indubtablement una deficiència de l'escriptura que no indiqui l'accentuació de les paraules. La major energia d'expiració am que s pronuncia una vocal s'hauria llogi- cament de traduir en una modificació del seu simbol. En les llengües romàniques, antigament, empleant-se idèntics símbols per a les vocals tòniques i les atones, res no indica quina vocal es la predominant en els polisil- — 205 — labs. Més tard, amb aquest objecte, s'adopta l'accent gràfic: una ratlleta col•locada sobre la vocal tònica, dóna a conèixer l'accentuació de la paraula. Però no s'accentuen pas totes les vocals tòniques; l'objecte es únicament facilitar la lectura de determina- des categories de paraules, i l'ideal, empleat* el menor nombre d'accents possible. Així l'italià, el portuguès, el romanès, se pot dir que s limiten a accentuar certs oxitons. El castellà es l'unic que, mirant sempre d'emplear el menor nombre possible d'accents, adopta un sistema d'accentuació gràfica segons el qual l'accentuació tònica no deixa mai d'estar indicada, ja per l'accent [cantarà, cantarà), ja per l'estructura de la paraula [cantarà]. La grafia castellana excita representa ara seguretat excita, puix si s tractés d'un proparoxiton s'escriuria excita, si d'un oxiton, excità. En canvi, la grafia italiana eccita no ns diu si s'ha de pronunciar eccita o eccita. Però Is italians pensen: qui par- lant diu eccita, eccita dirà i no eccita quan trobi escrit eccita. Aquesta consideració, el desig d'emplear els menys accents possibles i un afany ben explicable de descastellanisar la nostra ortografia, va portar-nos a adoptar un dia, en substitució del sistema d'accentuació comunment empleat (el castellà), un sistema imitat del italià (sistema de L'Avenç). Després hem continuat empleant aquest sistema; però això no vol dir que estiguem convensuts de la seva bondat ni de la conveniència de la seva adopció definitiva. Recordi-s lo que diem en el nostre Tractat d'ortografia catalana (pag. 54): «En català no hi ha un sistema d'accentuació ben fixat i acceptat per tothom. Dos son els sistemes més comunment empleats: el sistema d'accentuació del castellà, més o menys modificat, i el proposat per L Avenç en substitució d'aquest. A continuació donem una idea dels dos sistemes, cridats sens dubte a desaparèixer davant d'un nou sistema més perfet i més adequat al geni de la nostra llengua.» Y, ja en la nostra Contribució a la Gramàtica de la llengua catalana, escrita en 1895, dèiem (pag. 105): «La fixació d'una ortografia definitiva depèn avui de la resolució d'un curt nombre de qüestions essent indubtablement les principals la de la representació de la / palatal i la de F accentuació-» . Els inconvenients del sistema d'accentuació a l'italiana, els fa veure molt bé l'emi- nent filòleg Gonçàlvez Viana en la seva Ortografia Nacional, d'aon copiem els següents paràgrafs: »E indiscutível a ventagem de que nao haja hesitaçào ou düvida sobre a acentua- çao de qualquer vocàbulo. E èste o sistema d'acentuaçao gràfica em castelhano, que lhe dà inquestionàvel superioridade sobre o italiano, cuja ortografia é mais perfeita, excepte neste ponto. É por isso que a língua castelhana e tam fàcil de aprender pela leitura... Pelo menos nas línguas romànicas, nas esclavónicas e em inglès, ignorar qual é a sílaba predominante de um vocàbulo é ficar na impossibilidade de proferi-lo; dificul- tade que, se é absoluta para o estranjeiro, é também freqúente para o nacional, enga- nado por supostas analojías, todas as vezes que èsse vocàbulo lhe é desconhecido, ou menos familiar. Se em portuguès houvesse sistema rigoroso de acentuaçao escrita, nào se errariam muitas palavras, jà àgora talvez irremediàvelmente». »Sería vantajosíssimo, para estranjeiros e nacionais, que imitàssemos aquele sis- tema de acentuaçao gràfica (el castellà), acabando com a perplexidade em que fica o leitor, quando se lhe depara palavra que nào conhece, portuguesíssima que ela seja, quan to mais latina ou grega. ;Ouem pode, com eíeito, se nunca os ouviu proferir, saber que només como Zezere, Ilhavo, Pontcvel, Almodóvar, Setubal, etc. se hajam de pro- nunciar Zcxcre, Ilhavo, Pontcvel, Almodóvar, Setúbal, se a acentuaçao nao estiver mar- 20Ó cada?... Ja ouvi, e a pessoa que estava muito lonje de ignorante, pronunciar Màlaga, Mérida... % En Gonçàlvez Viana proposa, doncs, que Is portuguesos imitin el sistema d'accen- tuació dels castellans; però no s tracta naturalment d'adoptar les mateixes regles cas- tellanes: les d'En Gonçàlvez Viana no son, en efecte, les de l'Academia Espanyola, sinó filles, dins l'esperit del sistema castellà, d'un estudi detingut de l'accentuació pro- nunciada dels mots portuguesos en les seves relacions am l'estructura llur. Així, contrà- riament a l'ús castellà, accentua contínua i no pas continua, quasi i no pas sentí, etc. Que Is catalans que segueixen el sistema castellà tinguin això forsa en compte! El català modern ha adoptat, sense discutir-les, totes les regles castellanes; si convenim en imitar el sistema castellà, fem-ho bé, seguint l'exemple d'En Gonçàlvez Viana. Abans de passar endavant, una observació sobre '1 sistema castellà. Diu En Gon- çàlvez Viana que aquest sistema evita en absolut tot error d'accentuació pronunciada. Evidentment, donat per suposat que 1 lector coneix bé, perfectament, les regles de l'accentuació gràfica. Però — descuit, defecte del ensenyament — el fet es que aquestes regles no son pas gaire ben conegudes o que no s tenen pas gaire en compte al llegir. D'aon resulta que, mentres les paraules familiars (fem aquí abstració dels oxitons en vocal, accentuats en tots els sistemes: italià, portuguès, etc.) podrien anar totes sense accentuar i no deixarien per això d'esser ben pronunciades (criteri italià), les menys familiars o completament inconegudes, no "accentuades, corren el perill d'esser mal pro- nunciades àdhuc dins d'un sistema d'accentuació com el castellà; puix la majoria dels lectors no les accentuaran pas en vista de tal o tal regla, sinó deixant-se portar per la llur analogia amb altres paraules. Escriguem fàcil, cancion, dandole sense accent, i ningú llegirà fatil, cancion, dandole; quan no s'accentuava francès, no hi havia por que ningú llegís francès; com ara ningú llegeix examen per examen. (Àdhuc en els paro- nims com súplica i suplica les equivocacions serien rares). Però, en cambi, una paraula com rèptil (es dir, rèptil, malgrat REPTÏLIS), he sentit sovint nois i grans llegir-la rèptil, induits segurament an això per dèbil, fàcil, etc. Falta de cultura gramatical — se dirà — les regles son ben fàcils. Sí, però son artificioses i, per consegüent, fàcilment oblidables. Suposem que adoptem el sistema castellà i que, tenint en compte la repugnància del català pels diptongs creixents [ia, ua, etc), considerem els mots acadèmia, histò- ria, etc. com dactils i els accentuem. Llavors romanen sense accentuar Maria, boge- ria, etc. i, per consegüent, pronitncia\ estudia, canvia. Ara bé, tothom sab que avui la pronunciació hesita entre pronuncia, estudia, canvia, coi rectes, i pronúncia, estudia, càvnia, castellanismes; escrivint pronuncia, estudia, cambia, sense accent, malament combatem aquestes pronuncies errònies: la pronuncia correcta la fem dependre de la coneixensa d'una regla. Això que sempre fóra un mal, l'es indubtablement i gros en les actuals circumstancies en què ni aquella regla està consagrada per l'ús general, ni la majoria de la gent aprenen el català d'altra manera que per la lectura. Anem al cas de pensarem i pensàrem (o creiem i creiem, etc). En l'actual anarquia ortogràfica, jo confesso que quan escric el futur, es am racansa que no l'accentuo de por <[ue algú llegeixi pensàrem; i si, com fan molts, accentuava pensarem, llavors me passaria igual al escriure sense accent el pretèrit. Una preocupació anàloga retrobem en portuguès: 0 Pamaso Lusitana prescriu seria i seria, continua i continua, publico i publico: grafies adoptades per En Garrett i en gran part conservades. Es clar que un sistema d'accentuació a la castellana fa superflus la meitat d'aquests accents; com diu — 207 — En Gonçalvez Viana: «Estes (els paronims en qüestió) por sí mesmos estao diferença- dos con acento marcado em uns, o misso nos outros, conforme as regras de acentuaçào ja expendidas.» En efecte, si accentuem cànem, talem, etc. i deixem d'accentuar Gui- llem, poncem, etc, granes tals com pensarem, partirem, sense accent, representen am seguretat pensarem, partirem. Tot consisteix, doncs, en fixar un sistema i en aconse- guir que tots els escriptors V admetin... i que tothom n'aprengui i en recordi bé les regles! Però mentrestant (i quan durarà aquest mentrestant?), àdhuc accentuant a la castellana, no conseguim evitar completament les confusions entre paronims, jio comba- tem les moltes pronuncies errònies de la llengua parlada i deixem al etzar la pronuncia de moltes paraules; en no sent que, prescindint de les regles establertes, empleem l'ac- cent gràfic sempre que creguem que aquelles confusions son possibles o usem una paraula de pronuncia errònia o vacil•lant, o un mot nou o poc conegut. En castellà l'accent gràfic serveix pera indicar la sillaba tònica dels polisillabs i també pera distingir certes paraules com cl, pronom, de el, article, mas, adverbi, de mas, conjunció. En català, oltra aquests empleus, se lin dóna encara un altre; el d'indi- cador de la pronuncia oberta o tancada de les dues lletres e i o. Això s consegueix empleant dos accents diferents, l'agut i el grave (el portuguès, amb el mateix objecte, emplea l'accent agut i el circumfiexe). En català, com en italià, son possibles en les sillabes tòniques set vocals perfecta- ment distintes (vuit en mallorquí). Per a representar aquests set fonemes no tenim més que cinc lletres- una mateixa lletra e ha de servir, com en italià, per a representar els dos fonemes £ (c obeí ta) i e [e tancada); un mateix simbol o, pera la representació de la vocal £ {o oberta) i de la vocal o (o tancada). Aquesta deficiència de les escriptures catala- na, italiana i també portuguesa porta una sèrie d'inconvenients en la pràctica: rimes de- fectuoses, pronuncies errònies i, sobre tot, identitat gràfica de paraules distintes tals com •vqnen i venen. L'empleu dels dos accents en català i en portuguès té per objecte sobre tot evitar aquest últim inconvenient. L'unica manera, perxò, de suprimir d'un cop tots els inconvenients, i no certament artificiosa, sinó ben llogica i senzilla, hauria estat corretgir aquella deficiència representant per un signe distint cada un dels quatre fonemes c, c, ç, o. En Trissino. a Itàlia, proposà l'introducció dels dos símbols e i co; però no va tenir imitadors; i es que Is símbols a introduir han de complir una condició: modificar ape- nes l'aspecte, la silueta de la paraula escrita; altrament, els nous símbols esdevenen un entrebanc pera la lectura. Als dos símbols insòlits e i co, haurien estat preferibles una e i una o amb un senzill diacritic. (Expedient certament freqüentissim. Ex.: à, 5, portugue- ses; d, d, ü alemanyes; d, d, d sueques; 5 danesa; a, c poloneses; i romanesa). Si s'hagués adoptat el procediment d'accentuar totes les vocals tòniques, l'empleu dels dos accents resolia 1 problema de les dues ee i de les dues oo; cada vocal tenia 1 seu signe: è, è, ò, ó [é, c, ó, ò, en portuguès). Mentres que ara solament s'indica la pro- nunciació de les ee i de les oo en aquelles paraules que, per les regles d'accentuació, han de portar l'accent gràfic. L'aventatge dels dos accents roman així infinitament disminuit. En efecte, donada l'accentuació tònica vocabular del català, pot dar-se per segur que, qualsevol que sigui 1 sistema d'accentuació gràfica que s'adopti (castellà), les tres categories següents de paraules seran sempre accentuades: els proparoxitons [llcmena), els paroxitons terminats en consonant (càstic), els oxitons polisillabics termi- nats en vocal tgermà). No portaran, en canvi, accent: els paroxitons terminats en vocal i els oxitons terminats en consonant. Doncs bé, precisament en les dues prime- — 208 — res categories de mots (que s'accentuen), la e i la o son excessivament rares; i, en canvi, en els mots de les dues ultimes (que no s*accentuen) la e i la e, la ç i la o son igual- ment freqüents; de manera que l'empleu dels dos accents no aprofita sinó als oxitons polissillabics terminats en vocal {faré, sisè, carbó, allo).Y\ sistema d'accentuació a la castellana no ofereix aquí cap aventatge sobre 1 de L Avenç, que també accentua aquests oxitons: tant en l'un com en l'altre roman sense indicar la pronuncia de les ee i de les oo en un nombre incalculable de paraules. En català, com en portuguès, existeix un nombre bastant gran de mots que sola- ment se diferencien d'altres per la pronuncia d'una e o d'una o. Aquestos paronims son quasi tots monosillabs o paroxitons en vocal, s, n: doncs precisament paraules que, per les regles d'accentuació no haurien de dur accent gràfic: be i bé, net i nét, venen i vénen, vessa i vessa; ós i ós, bota i bóta. La diferenciació gràfica d'aquestes paraules se fa, no obstant, per medi del accent o dels accents (i justament en aquests mots es aon van comensar-se a usar els dos accents). Ara bé; accentuarem totes aquestes paraules? accentuarem solament les que tinguin c i ç, o c i oi Mentres duri l'actual anarquia, es indubtablement preferible 1 primer procediment; es l'unic que am seguretat ateny el seu objecte. Es el sistema seguit pel Parnaso Lusitana, que accentua sede i séde, sèco, i sèco, còrte i córte. En Gonçàlvez Viana proposa, en canvi, sede, sèco, etc. però sede, scco; imitant el seu sistema, tindríem en català bé, nét, bóta, etc, però be, net, bota, etc. (pron. be. net, bóta). Això té 1 següent inconvenient: podent el signe e (sense accent) representar igualment les dues vocals e i e (exemples: coneix i creix, frega i sega, cabell i vedell, prenen i tenen, etc), un mot tal com venen corre 1 perill d' ésser pronunciat venen si 1 lector no recorda que existeix venen i que, per consegüent, venen hauria d'anar accentuat [vénen); doncs venen sense accent no pot representar venen sinó venen. Per això diu en Gonçàlvez Viana: «Una lista de parónimos mais usais, quan to possível completa, deveria ser aprendida quando se estudia a gramàtica portuguesa, e até quando se aprende a ler...» Suposem ara que accentuéssim totes les ee i totes les o 0 (tòniques) am l'accent agut, per exemple: é i ó passarien a ésser els símbols de e i de q tòniques. Llavors els paro- nims en qüestió deixen en rigor d'existir: venen no pot mai representar un venen, com pes no pot representar mai pes. Aquest empleu del accent agut, que faria desaparèixer l'identitat gràfica de les obertes i de les tancades, no es altre cosa que 1 procediment de distinció per medi d'un diacritic (aquí es l'accent agut) que hem indicat més amunt al parlar de l'innovació poc afortunada d'En Trissino. Accentuar totes les tancades o totes les obertes es cosa que ja s'ha fet a Portugal i a Catalunya. En Eigueiredo, en el seu diccionari, ha marcat am l'accent circumflexe totes les ee i les oo tancades; En Nonell ha proposat recentment marcar am l'accent grave totes les ee i les oo obertes. Jo he vist am gust la reforma d'En Nonell; perquè m demostra que no soc sol a preocupar-me del problema de les ee i de les oo. (Igual preocupació retrobem, com hem .i Portugal i a Itàlia. En francès la pronunciació de les ee i de les oo ve indicada gaire bé sempre ja per accents, ja pels fonemes següents). D'altres senten, doncs, la conveniència d'una diferenciació gràfica entre les obertes i les tancades. Es convenient \ racional : si tenim set vocals tòniques perfectament distintes, hem de disposar de set signes diferents pera la llur representació. Que la nostra riquesa en sons vocalics tras- puï en l'escrit! Fins suara, gràcies a la deficiència de la nostra escriptura, tenint set vocals, set assonancies, fèiem com si no n tinguéssim sinó cinc. tothom rimava c amb e, — 209 — g amb o, una corporació literària, no sentia l'utilitat dels dos accents i proscrivia 1 grave, la llengua literària no regoneixia sinó cinc vocals, i els llurs matissos eren cosa supèrflua. Fem que la diferencia entre obertes i tancades entri pels ulls al mateix temps que per les orelles, que tothom en tingui clara consciència. Si fins ara poetes emi- nents han fet rimar les obertes am les tancades, això no vol dir que 1 català literari, en el seu camí ascendent envés un estat més perfet i refinat, no hagi de rebutjar aquelles rimes. Donem a cada una de les set vocals el seu simbol! Però si, tot adoptant un sistema d'accentuació a la castellana, marquem ademés am l'accent a o b totes les ee i totes les oo obertes o tancades, el nombre d'accents que ns cal emplear esdevé extraordineri. ;Y no veiem precisament per tot arreu procurar-se usar el menor nombre d'accents grafies? Per tot se manifesta, en efecte, una repugnància a carregar d'accents l'escriptura. El sistema italià i el portuguès (l'usual) en son una prova. Cp. l'inglès, que no n'emplea cap. X'es també una prova la complicació del sis- tema antic castellà establint una diferencia, sota 1 punt de vista de l'accentuació gràfica, entre les ss i les rui finals segons fossin dessinencies o no [despues, desdeu. comes, comen). «Es indudable — diu En Vicente Salvà — que deberà preferirse aq'üel sistema que haga emplear menor número de acentos.» En Gonçàlvez Viana procura també que 1 seu sistema exigeixi Is menys accents possibles, i ocupant-se de la reforma d'En Figueiredo, diu: «Marcar com o circunflexo todos os ee e oo fechados, como se fèz no Novo Diccionario da língua portuguesa suposto seja un principio racional, sobrecarre- garia demasiadamente de acentos a escrita, sem maior necesidade.» El desig d'evitar accents contribueix al manteniment de la // intervocalica catalana. Quan jo vaig propo- sar Ja separació del verb i del pronom {fes-ho en lloc de feslio), En Apeles Mestres se entusiasmà am la reforma sobre tot perquè permetia suprimir una munió d'accents [mírala, anèuvosen, per exemple, esdevenien mira-la, aneu-vos-en ). Els accents grafies son un entrebanc per a l'escriptura manuscrita ràpida: entreteniu- vos, en efecte, a anar posant ralletes inclinades sobre les vocals; si son poques, es tole- rable; però si comensen a ésser masses! En castellà (aon relativament els accents no són gaire nombrosos), am quina freqüència no Is veiem ometre en els proparoxitons i paroxitons! Si aquesta omissió es deguda molts cops a oblit o a ignorància de les regles, molts altres es, com diu En Salvà < porque no deja de ser engorroso el expre- sarlos.» Però es clar que per aquest motiu sol, la llengua impresa no ha pas de renun- ciar a un sistema jutjat bo per raons altrament importants. ;I renunciaríem nosaltres, per un tal motiu, a un sistema que, aplicat al llibre, a la revista, al diari, coneguéssim que ha de contribuir a la major coneixensa i perfeccionament de nostra llengua? Sembla mil vegades preferible tolerar tota classe d'omissions en l'escriptura manuscrita, que renunciar en l'imprès a un bon sistema d'accentuació pel fet d'exigir molts accents. L'altre inconvenient dels accents es d'ordre estètic: els accents grafies, aquestes coses afegides, aquestes ralletes caient obliquament sobre les paraules, donen, quan són massa freqüents, un aspecte desagradable a l'escriptura; considerats com una cosa mes-a-més, de treure-i-posar, voldríem veüre-n alleugerides el major nombre possible de paraules. Uns altres diacritics menys aparents haurien sens dubte estat preferibles als accents agut i grave; uns diacritics que apenes canviessin l'aspecte de la paraula i que no vinguessin com de fóra a posar-se de gairell sobre la lletra afectada, no presentarien l'inconvenient capital dels accents usuals (i tals podrien ésser que no dificultessin com aquestes l'escriptura manuscrita). Si mai s'adoptessin uns accents així, llavors, en el camí de marcar rigorosament l'accent expiratori i de diferenciar completament les obertes i les tancades, podríem anar més enllà que En Xonell i accentuar totes les, vocals tòniques. ;Us imagineu lo que això significa? Tota regla artificiosa (») banida; tota confusió entre paronims, esdevin- guda materialment impossible; tota pronuncia errònia, eficasment combatuda; l'accent expiratori —aquest accident tant important de la paraula, — indicat explícitament sem- pre; cada vocal, llogicament, posseint el seu símbol. Se tractaria, doncs, d'adoptar un sistema d'accentuació segons el qual: tot desti- nant-se les cinc lletres a, e, i, o, u, no modificades exclusivament a la representació de les vocals atones, les vocals tòniques fossin representades per les mateixes cinc lletres afectades de petits diacritics, dos al menys, pera poder diferenciar les vocals obertes i les tancades, (dialecte central). La primera objecció a un tal sistema es que les impremtes manquen de les corres- ponents vocals modificades. Es una grossa dificultat pràctica, però en cap manera insu- perable. Abans quasi cap impremta catalana tenia 1 signe ç, poques tenien ee i fiaitu > fet ; — i\ : representant de la e oberta del llatí vulgar quan la vocal s'ha trobat : davant de l'antiga consonant z (provinent de D, C, Tl, i esde- vinguda n o emmudida : P^DE > peu), davant de / (m^l), davant de r + dental (perdit, PERTICA > perxa), davant de rr (terra), davant del grupu secundari rir (TENERü > ten re > tendre) ; — e% : representant de e tancada del llatí vulgar ( = è, ï, del llatí clàssic), ei es una e tancada (té, Déu, lleva, llebre, fèt). e.2 es una e oberta peu, govern, cobert, terra, tendre). En quant a eA el dialecte oriental la confon amb e% (plè, beu, pebre, seda, consell, haver, pren), les varietats occidentals la confonen amb d (plè, bèn, pebre, seda. consell, haver, pren) ; sols el balear conserva la distinció entre les tres ee, am la seva /=== e3 (ple, beu, pebre, seda, consç'i, haver, pren). Tenim, doncs, les següents correspondències generals (mots hereditaris): è balear = è oriental = è occidental ; è bal. = è orient. = è occ. ; /bal. = è orient. = è occ. Adoptats els tres signes, els catalans orientals hauríem d'apendre Is casos en què ns caldria emplear el signe corresponent a (quan el sò provinent d'aquests fonemes era sord, venia representat per h lletra ç; quan era sonor, per la lletra ,s: cento, ciento. cent: onze; braço, braç: açuear, çucre. Tenim, doncs, en les tres llengües, (corresponent-se generalment) les quatre sibi lants: s sorda fs o ssj, s sonora, ç (ç o c), z. Sols que en català, el nombre de zz es extraor dinariament reduit pel fet que, en una gran part dels mots hereditaris, la z primitiva esdevé muda (entre vocals) o s vocalisa en u (en fi de paraula); així, a les formes porti gueses i castellanes vesinho, vecino, razào. razou, nos, nues, des, dies, el català oposa formes sense z: veí, raó. nou, deu. Subsisteixen, no obstant, en català, un nombre consi derable de zz: en mots hereditaris, sempre que, per supressió d'una vocal, la z ha vir gut a posar-se en contacte d'una consonant (onze, dotze, alzina); en mots de proceder eia araba (atsembla); en mots emmanllevats al grec (zel, horitzó.) Posteriorment, s'opera en. les tres llengües una simplificació: els quatre fonemes s redueixen a dos. En castellà les dues sonores esdevenen sordes: la s sonora ve a cor fondre-s am la s sorda; la z, am la ç. En portuguès i en català, la simplificació s'oper altrament: la s sonora s confon am la z: la s sorda, am la ç. El castellà posseeix avu una sola s (reversa sorda), que correspon a Ics seves dues ss antigues sorda i sonor; — 213 — una fricativa dental sorda (/< ç), que correspon a les seves ç i z antigues; en canvi, el portuguès i el català posseeixen dues ss, l'una sonora que correspon a la llur s sonora i a la llur z antigues; l'altra sorda, que correspon a les llurs dues sibilants sordes anti- gues, s=ss i ç, (z es sols diferent de s en el grupu tz: dotze, pron. dod-dzc; però també tots ells, pron. tqd-dzds.) La simplificació esmentada dóna naturalment naixensa a un problema ortogràfic: el de la representació dels dos fonemes subsistents (s \P en castellà; s sonora i s sorda en català i en portuguès) Continuaran empleant-se Is signes antics am tot el rigor etimolò- gic, sense tenir en compte la simplificació que ha tingut lloc en la llengua parlada? O bé s modificarà l'empleu dels signes tradicionals d'acord am la nova pronunciació, fu- gint tota regla de caràcter purament etimològic? El castellà ha adoptat una solució podriem dir fonètica. Havent confós s i ss inter- vocaliques, suprimeix el signe ss: la seva única s es, així, representada sempre per s. Havent confós ç i z, suprimeix el signe ç, que reemplassa per z (cabeza, brazo, en subs- titució de cabeça, braço;) però, en canvi, davant de e i de /, reemplassa la z per la c (vecino, veces, en substitució de rezino, vezes.) conservant així la c etimològica (llatina) en paraules tals com cicló, ciento, cesta, cerca, etc. El castellà emplea, doncs, tres lletres, l'ortografia de les quals no ofereix cap dificultat, puix ve indicada per la sola pronunciació fs es representada sempre per s) o per aquesta i la situació del sò en la paraula (el sò P se representa per c davant de e i de i, per z en els altres casos.) En el portuguès trobem adoptada la solució etimològica; aquesta llengua conserva tots els signes antics; la seva s sonora es representada, ara per s (casa), ara per z (ve- zinho), i la seva s sorda, ara per s, — ss entre vocals — (sal, passa), ara per ç, — c davant de e i de i — (cabeça, ecu to). Sols que modernament s'han operat molts canvis entre s i z i entre s (ss) i ç (c). Exemples de z per s són portuguès, cor te z, mez, (abans escrits portuguès, cortès, mes;) de s per z, Lopes, Gonçalvcs, fabans escrits López, Gonçalvez;) socegar ofereix una c per una ss antiga; assucar, en cambi, una ss per una ç. La solució adoptada pel català modern es un terme més entre aquestes dues solu- cions oposades, fonètica i etimoLogica. Tot conservant-se s i ss (de s i de ss llatines), se reemplassa ç per s o ss (iemensa, bras, cassa, com defensa, nas, passa,) però s conserva c davant de e i de i (cel, cinc, adoració, secció, al costat de serra, sis, passió, flexió); se reemplassa z intervocalica per s [civilisar, com precisar), però s conserva darrera de consonant (onze, al costat de transigir). Aquest sistema es molt més senzill que 1 rigo- rosament etimològic; però presenta encare dues dificultats: l'ortografia de les dues lle- tres c i s davant de e i de i; la de les dues lletres z i s darrera de consonant. Aquesta ultima dificultat es, no obstant, ben petita, puix solament s'emplea s en el prefixe trans, i en unes poques paraules com enfonsar, endinsar, derivats de fons, dins; i encara molts la suprimeixen del tot escrivint eufouzar, endinzar, tranzigir, tranzacció, tranzitar. La solució anterior no es admesa per tothom; al costat seu, tenim també la solució etimològica, els partidaris de la qual son cada dia més nombrosos. Vetaquí, doncs, una qüestió a resoldre en la tasca d'uniformar l'ortografia catalana: a quina de les dues solucions hem de donar la preferència? La solució etimològica, dins del modern català literari, ve a ésser una veritable 'innovació; es sabut que, en un moment donat, la ç ha pogut ésser considerada com una lletra morta; En Bofarull i En Blanch no dubten en declarar-la «del todo suprimida.» Però la simplificació adoptada pel català modern, ademés d'esser incompleta (incohe- — 214 — rent, puix tot igualant la ç a la s, conserva la c davant de e i de i), tenia l'inconvenient d'esser històricament falsa, i d'això va néixer el desitg de readoptar la lletra ç resta- blint-se així les grafies clàssiques i conformant*se l'escriptura de les sibilants a la llur etimologia. L'Aguiló sempre va defensar la solució tradicional, L Avenç va adoptar-la en la seva «campanya lingüística» i actualment es la preferida de tots els gramàtics. Diferents causes s'han oposat a la generalisació de la ç; una d'elles la dificultat tipo- gràfica; una altra, la por de molts que la seva adopció vindria a dificultar la lectura. Els partidaris decidits de la ç no han concedit mai una gran importància a aquest inconve- nient: la gent s'aniria fàcilment acostumant a la nova lletra, i així està, en efecte, pas- sant. Però lo que es innegablement un inconvenient i no petit es que la readopció de la ç tradicional dificulta enormement l'escriptura. Se dirà que això no es cert, puix el castellà ns indica en l'immensa majoria dels casos quan cal emplear ç o s, s o z; però ;es que eternament l'estudi del castellà ha de precedir l'estudi del català? , Partidari del restabliment de la ç, confesso que sovint me preocupava l'objecció que un dia ns féu En Almirall, llavors de la «campanya lingüistica» de L Avenç. «Per què ressn citar una complicació ortogràfica? Per què rebutjar una simplificació ja feta?» No tenia raó En Almirall quan aconsellava la més gran moderació en la readopció de les solucions històriques? L'ortografia catalana, que ofereix ja prous dificultats ineludibles ;no hem d'anar molt en compte a complicar-la? Cal pensar que l'ortografia no ha d'esser una cosa d'uns quants ■ — erudits, literats — ha d'esser per a tothom. Com diu molt bé En Gonçàlvez Viana: «A língua escrita com correcçao nào é ja, nem pode ser, com foi, ins- trumento privativo de literates, pois deve tornar-se em património de todos os indiví- duos que saibam ler e escrever... A língua... tem de ser escrita por todos e para todos; erros ortogràficos nao e lícito a ninguém, que aprendesse a ler e escrever, fazèlos.» No obstant. En Gonçàlvez Viana, en la qüestió que ara ns ocupa, dóna la preferèn- cia a la solució etimològica. Recordem, perxò, en primer lloc, que en portuguès aquesta solució es la usual, de manera que En Gonçàlvez Viana no proposa en el fons cap inno- vació ortogràfica. El portuguès ha usat de tot temps ç i z al costat de s, ss; l'eminent filòleg sols va contra l'ús general en tant que ell no accepta Is canvis entre aquestes lletres operats en l'ortografia portuguesa moderna. Al sistema actual, que no es més que l'historic desfigurat sense solta, En Gonçàlvez Viana oposa la solució rigorosament històrica. La ç en portuguès no es cap innovació; en català, ri es una. Però, això a part, hi ha en portuguès una raó molt forta a favor de la solució tradi- cional, i es que Is dialectes septentrionals d'aquesta llengua conserven la distinció entre s sorda i ç i entre s sonora i z. Doncs, una ortografia que pretengui ésser nacional no pot acceptar la simplificació operada en el portuguès central i meridional. Suprimir la ç en portuguès fóra com suprimir la v en català; una ortografia catalana que empleés una sola b no podria ésser acceptada ni per tarragonins ni per mallorquins; no podria pre- tendre al nom de nacional. Però, en català, que jo ho sàpiga, cap varietat conserva les quatre sibilants; sembla que la ç s'ha confós ara la s sorda, i la z am la s sonora, en tot el domini català i que, per consegüent la solució intermitja del català modern no es incompatible am la pronuncia de cap dialecte. Altrament, suprimir la ç. ;no seria consagrar en l'escriptura un fet fonètic pel qual el català se separa pregonament del castellà? Tenim, en efecte, pas de ç a 1 en aquesta llen- gua, transformació de ç en s en la nostra. La supressió de la lletra ç posaria de manifest aquesta diferencia real, aquest allunyament del català de les altres llengües hispàniques. — 215 — Però suprimir la ç en regoneixement del cambi ç > s, vol dir també escriure se, si en compte de ce, ei. Si canvien ça en sa, ço en so, çu en su, es llogic que canviem çe (o cè en ít, fí (o ei) en íz, i llavors escriure se/, sim, admirassió, acsió. En la nostra Con- tribució a la Gramàtica de la llengua catalana, diem: «Conservant-se c davant de e i de /, es inadmissible 1 canvi de ç en s o en ss; no hi ha cap raó pera conservar la distinció entre fií en uns casos (set, cel) i en altres no (grossa, fllassa).» Partidari de la ç, jo veia en el restabliment de la lletra ç el remei a aquesta incoherència de l'ortografia usual; però es clar que podriem cercar-lo del costat de la simplificació adoptant un sis- tema fonètic que proscrivís igualment la ç i la c devant de e i de /. L'incoherència del sistema actual té una dobla explicació: i.er Davant de a, o, u, i en fi de paraula, la readopció de les grafies històriques exigeix una lletra nova, la c trencada; davant de e i de /, val la c natural; 2.0n el canvi de ce, ei en se si desfigura una infinitat de paraules que han estat, de tot temps, escrites am c, moltes de les quals estem acostumats a veure escrites am ç en totes les llengües romàniques i presenten c en llatí. La repugnància a escriure aquestos mots altrament que am c ha estat causa que 1 castellà, que ha adoptat s com signe representatiu de la seva fricativa dental P, escrigui c\no z davant de e i de i. Ella explica que l'ortografia moderna catalana, que no ha tingut inconvenient en reemplassar ç per s, hagi reculat davant del cambi de ce, ei en se, si. Podria cercar-se de donar a aquesta incoherència una apariencia de fonament etimo- lògic; saltant per sobre les formes catalanes antigues i comparant les formes actuals directament am les llatines, podria dir-se: la c de la nostra ortografia es el representant d'una c llatina (CENTU > cent), i també d'una t davant de /-j- vocal (ACTIONE > acció); en canvi als grupus del llatí vulgar çi, tï correspon s o ss (FORTIÀ > /orsa, CANTIO- NE > canso, BRACHIU > bras). Però tot seguit se presenta una dificultat: l'existència de paraules en les quals una s provinent de c se troba ésser final (dulce > dols.) Dintre del criteri etimològic adoptat, caldria equiparar aquestes paraules a cent, cel, etc; però, com la consonant se troba ésser final, caldria marcaria am el diacritic (0) i llavors ja s'accepta la c trencada. Es aquí ocasió de notar que hi ha alguns que tot essent partidaris de la ç en les paraules d'origen llatí, rebutgen aquesta lletra quan ve de fonemes no llatins, sobretot en principi de paraula (çucre). Ja no son tradicionalistes tampoc, sinó etimologistcs; no respecten un estat interior de la llengua, sinó que van a cercar l'etimologia llunyana de la paraula. Uns tals partidaris de la ç no poden blasmar l'incoherència del sistema ac- tual; puix si, prescindint-se del estat anterior de la llengua, se canvien, per un motiu qualsevol, una infinitat de çç antigues en ss, ja no hi cab motiu seriós per a respectar altres çç; llavors cab escriure bras, cassa, dols, al costat de cel, cim (solució usual), o bras, cassa, al costat de cel, cim, dolç. Com se veu, els partidaris de la ç no estan ben bé d'acord sobre l'empleu d'aquesta lletra; en rigor, doncs, no hi ha solament un sistema tradicional i un que proscriu la ç\ entre Is que escriuen segons l'un i segons l'altre, hi ha Is que, tot acceptant un nombre més o menys gran de çç (dolç o força) ne canvien d'altres en s (sucre). Després hi ha encara Is que n'abusen (amiçtat, lleçt, traçtcjar!) Als partidaris decidits de la solució etimològica cal advertir que fóra en ells una inconseqüència incomprensible que no mantinguessin amb igual rigor la distinció entre | i s, No obstant, tinc observat el fet curiosissim que molts partidaris de la ç, els quals — 2l6 consideren com una monstruositat ortogràfica /orsa per força, no tenen cap inconve- nient a escriure enfonzar. transigir am z, que es com si escrivissin sis, set, passa am c: cis, cet, paçal Per altra part, tothom escriu desembre, riquesa, organisar, etc, que etimo- lògicament haurien d'esser escrits am z (DECEMBER, — ITIA, — i ÇARE.) Aquí pot, no obstant, allegar-se que Is antics, quan no empleen deembre, riquea, escriuen generalment desembre, riquesa. Això prova que Is antics no dubten a escriure s quan en la pronunciació apareix la s en lloc de la z etimològica. El mateix procedi- ment, aplicat a les sordes corresponents, portaria a la substitució de ç, c, per s, ss. D'un costat la dificultat d'introduir una lletra nova o la por de crear una complica- ció ortogràfica; de l'altre, la repugnància a desfigurar el gran nombre de paraules que posseeixen ce, ei; han estat causa de l'incoherència del sistema actual. Els tradicionalis- tes remeien aquesta incoherència reintroduint la ç i restablint les grafies històriques (tot escrivint, perxò, tranzitar, organisar!)... Cabria intentar la solució oposada; tenir valor de reemplassar ce, ei, per se, si! VI. — Varia Suposem que estem ensenyant l'ortografia catalana i, al tractar del empleu correcte de les lletres b i v, donem la següent regla: Servirà de guia pera no confondre la b i la v l'etimologia llatina (Bofarull). Els nostres alumnes no saben el llatí (no es suposar una cosa impossible: l'immensa majoria de la gent no '1 saben): han d'anar a raure a un diccionari llatí. Més pràctic, més fàcil, més segur, fóra que consultessin un diccionari, català. A aquell que no sab llatí, es perfectament inútil donar-li regles etimològiques. Aquestes, doncs, han de proscriure-s en absolut de tota ortografia didàctica. Sabem llatí; allavors ja es una altra cosa: baii ve de BALXEUM, bire ve de VINEAJ doncs escriurem bany. vinya. Y no sols escrivim correctament les dues paraules, sinó que sabem per que escrivim bany, am b i vinya am v: l'etimologia! Com bany de BALNEÜM: batre (BATUERE), be (BENE), bell (BELLÚS), bo (BONUS), beu- re (BIBERE), boix (BUXUS), boca (bucca), herba (herba)... Com vinya de vixea: ve (ve- NIT), vell (VETULUS), veure (VIDERE), vent (VENTUS), veí (VECINUS)... Y sebei sçbe ve de SAPERE. Cal fer aquí una petita addició a la nostra regla etimològica: quan el llatí té p, el català escriu b; doncs, saber i, anàlogament sabó (SAPO), ceba (CEPA), riba (RIPA), obac (OPACUS)... Perfectament; i estebç, dqbèser Vetaquí que 'ns cal fer una nova adició: quan el llatí téfop'i, el català escriu v: qstèbç ve de STEPHANUS,'^^^ de DEFENSA (sa- bem llatí i som admès etimolegs!); doncs: Esteve, devesa. Provistos d'aquesta regla corretgida i augmentada, ens ensopeguem haver d'escriure kc bal. Kçbàl ve de CABALLUS: escriurem caball. Comprovem en el Labernia: en efecte, caball. Y e.ber < be no ve de haber er Escriurem, doncs, haber. Comprovem-lo. Obrim el Labernia i, en efecte, trobem... haver! En Bofarull ens explicarà aquesta anomalia: «Servirà de guia para no confundir \i b con la v, la etimologia latina, siempre que no la contradiga un uso constajíte.y L'ús constant? Quin era en el seu temps l'ús constant? Ell escriu haver; En Estorch, haber, — 217 — ■Y per què l'ús constant no ha sigut am tot vigor la sàvia, la senzilla, la coneguda regla etimològica? Es que, ja en llatí vulgar, la b intervocalica s'havia tornat fricativa i confós am la v: de manera que, així com a p intervocalica llatina correspon en català antic b, a b inter- vo-calica correspon v: els representants catalans dels mots llatins PROBARE, GUBERNU, FABA, DEBEXDO, BIBEXDO, etc, tenen v i no b: provar, govern, fava, devent, bevent. Tots aquets mots tenen v i no b en els dialectes que no han confós les dues labials sonores b i v (Mallorca, Camp.) Si Is que confonem els dos fonemes en una b bilabial, persistim en emplear les dues lletres b i v. es clar que hem d'escriure am v totes aques- tes paraules, que ofereixen v en català antic i en els dialectes esmentats. (Precisament per raó d'aquestos dialectes es que convé sobretot conservar les dues lletres). Doncs haver està bé, i també cavall malgrat En Labernia. Però 'Is nostres etimologistes, prescindint de la llengua antiga, prescindint dels dia- lectes en els quals se manté viva la distinció de les dues bb, sen van a l'etimologia remota de la paraula pera fixar-ne l'ortografia, i la fal-lera etimològica 'Is porta a grafies errònies com probar, faba, gobern, caball. Alguns cops no gosen desfigurar la paraula; llavors invoquen l'ús constant: així tenen la sort d'escapar de la llur mania etimologista haver, devent, bevent, anava. En Estorch, no obstant, es més rigorós: ell no admet ex- cepcions; ell escriu Jiaber, debent. bebent, anaba. Gràcies, doncs, als nostres etimologistes, una infinitat de grafies errònies s'introduei- xen i s'escampen en el català modern. Y que no ha costat pas poc d'anar-les escom- brant! Però, permor de haver, cavall, etc, no hem de privar pas als que saben llatí dels aventatges d'una regla etimològica. Basta que en la regla d'En Bofarull reemplassem allò de «siempre que no là contradiga un uso constante» per això: entre vocals, s'es- criurà v en representació d'una b llatina. Provistos, per exemple, d'aquesta regla perfec- cionada, se 'ns presenta haver d'escriure cgzibi, i com agsibí ve de EXHIBERE, i la b llatina es intervocalica, escriurem exhivir! Les excel-lencies de les regles etimològiques! ,Es que hem de tornar a afegir a la nostra regla allò de «siempre que no la contradiga un uso constante»? Xo; es que 'ns hem de fixar en una cosa: que haver es un mot hereditari, i exhibir, un mot emmanllevat (!). Es solament en els primers que una b passa a v (HABERE > ha- ver), com una/ passa am b (SAPOXE > sabó); en els segons,/ i b llatines se mantenen... generalment (!). Xo basta, doncs, saber llatí pera emplear bé una regla etimològica: ens cal saber que, al costat dels mots catalans que han sortit dels llatins evolutivament, per cambis graduals, inconscients (entre 'Is quals els de p en b i de b en v), n'hi ha d'altres que son emmanllevats al llatí literari, com tenim mots emmanllevats al francès, al in- anglès; i aquestes dues classes de mots, les hem de saber distingir; i, en el cas que 'ns ocupa, hem de saber encara si la catalanisació més o menys forta que han sofert els rnots emmanllevats ateny la llur b (ex.: comprovació, sota l'influencia de provar) o la deixa intacta (ex.: exhibir, malgrat kaver). Realment, doncs, les regles etimològiques, en la practica, no serveixen ni als que ignoren el llatí, ni als que l saben. Si se 'ns acut el pensament que, en cambi, l'etimologia serveix pera fixar l'ortogra- fia de la b i de la v, pensem en els errors d'En Bofarull, d'En Estorch. La llengua anti- ga i els dialectes que no confonen la b i la v, ens ensenyen que no ns hem pas de refiar de l'etimologia pera escriure correctament aquestes dues lletres; i àdhuc després que la 15 2 1 8 — comparació dels mots llatins i dels mots catalans corresponents ens ha fet venir en coneixement de certes lleis fonètiques, àdhuc allavors no 'ns podem fiar de l'etimolo- gia, puix pot ben ésser que aquelles lleis hagin, sofert alguna pertorbació. La paraula catalana buit ve de *VOCITü. (Fixem-nos, de passada, que no sempre es cosa fàcil saber l'etimologia d'un mot: un altre aventatge de les regles etimològiques. Però aquí no parlem ja de les regles etimològiques, que sabem inservibles; aquí parlem de l'importància i de l'utilitat de l'etimologia en la fixació de la nostra ortografia.) buit ve de *VOCITU, com vide francès; alguns diuen de VIDÜUS, altres de VACÜUS (!); tant es; tots aquets mots tenen v inicial, la v inicial se conserva en català; l'etimologia 'ns diu que hem d'escriure vuit, vuyt, una altra grafia errònia del català modern que hem de posar en el compte de les malifetes de l'etimologia! Si en lloc d'anar a cercar l'etimologia de la paraula, haguéssim tractat de saber com apareix escrita en català antic, o, cosa ben fàcil, com se pronuncia a Mallorca, hauríem vist que calia escriure buit. Xo ve buit de vocitur Certament; però la v s'hi ha cambiat en b sota l'influencia del diptong següent. (Davant de ui, v es un fonema additiu: OCTO > uit > z'+uit, (h) ODIE > ui > v+ui; però VOCITU > Buit > buit). Encara té un altre perill l'etimologia: que sigui equivocada. Basta que recordem, les raons hagudes entre En Aguiló i els etimologistes, sobre la paraula traí àl. Deien aquèts que venia de TRABACULUS i que calia escriure traball; En Aguiló 'Is oposava que en la llengua antiga s'escriu constantment trebayl i que calia, per consegüent escriure treball. (la discusió, com se veu, era sobre la vocal atona, puix els etimologistes ignoraven alla- vors que /; intervocalica esdevé regularment, v; en aquest cas, haurien proposat travall, al qual En Aguiló hauria oposat la forma mallorquina trcbàl). Es clar que tenia raó En Aguiló. Després ve En P. Meyer i demostra que treballi provensal, es dir, trebayl ca- talà, prové de TRTPALIU. Seria un error creure que l'etimologia, que no 'ns serveix pera fixar l'ortografia de la b i de la v, ens pot servir, per exemple, de guia pera l'empleu correcte de les vocals en sillaba atona. Aquí 'Is cambis són més; les pertorbacions, més freqüents: les termi- nacions llatines AS, — AXT han esdevingut en català es, — en: si augusta dóna agost, auscultat dóna escolta, i, en cambi, tenim aram de .eramex, balansa de *bilancl\, salvatge de SILVATICU, Guardem- nos també d'establir parellelismes entre '1 català i les altres llengües novi- llatines. La gent veuen, per exemple, que una infinitat de paraules que s'escrivien co- muntment am b, les quals tenen b en llatí i presenten b en castellà, s'han d'escriure am v com en francès i com en italià (cast. caballo, gobiemo, probar, kaba, haber, debiendo: cat. cavall, govern, provar, fava, haver, devent; franc. cJieval, gouvernement, prou ver, feve, avoir, devant; ital. cavallo, governo, provaré, fava, avere, dovendo); llavors, per analogia, escriuen arrivar, travar, trcvall o travall, etc. (franc, arriver, trouver, tra- vail; ital. arrivarc, trovare, travaglio). No: en català cal escriure arribar, trobar, treball. (En aquesta llengua, P > b, B > v; en francès B > v, P > b >v\ en italià moltes// passen igualment a v). L'ortografia de les paraules catalanes, no 'ns l'han de donar les altres llengües romàniques, menys encara que '1 llatí. Fiigim dels etimologistes, però fugim molt més dels foneticistes', aquells han intro- duit forses grafies errònies; aquets desfigurarien la meitat de les paraules de la llengua. Sense sortir-nos de la qüestió de la b i de la v, un foneticista barceloní o oriental de- cretaria apoiant-se en la pronunciació del seu dialecte, que s'ha d'escriure sempre b; — 219 — doncs: bi?iya, bent, beritat, bolcr. Ell creurà que escriu el català «tal com se pronuncia» quan l'escriu tal com ell el pronuncia. La seva ortografia esclou al tarragoní, que no pot pas acceptar una manera d'escriure que confon dos seus fonemes ben distints i se- gons la qual paraules com ball i vall, veure i beure, vell i bell, vull i bull, distintes en la pronuncia, passen a tenir idèntica forma gràfica. « Escriure tal com se pronuncia»: vet-aquí tantes ortografies com pronunciacions dialectals i àdhuc individuals! La norma pera fugir d'aquestos extrems es l'historia de la llengua. Per altra part, prenguem la pronunciació per guia, i els defectes de pronunciació se tradueixen en faltes d'ortografia. Quasi tothom pronuncia erròniament amb s sorda les paraules adhesió, explosió, entusiasme, centesim, etc. doncs vinga escriure-les am dues ss: adhessió, explossió, entussiasme, centè ssim (!). L'ortografia en mans dels foneticistes estaria ben arreglada. Hem observat una cosa: els foneticistes que 'ns surten de tant.... no coneixen la pronuncia catalana! Un d'ells pro- posava recentment admirapblc, quan de fet pronunciem admirabble o admirapple \ Un altre (rebutjant exemple) escriu eczemple en lloc de egzcmple. Els foneticistes, ademés, no solen ésser gaire amics de les convencions tradicionals; aquest rebutja que, qui, l'altre ig o tj L'ortografia en mans llurs perillaria esdevenir un geroglific. Aquestes convencions tradicionals, l'ortografia moderna ha d'anar en compte a mo- dificar-les; tj, tg, tx, ig, x son símbols característics de l'ortografia catalana, que fóra temerari voler reemplassar per altres. Ja no parlem dels foneticistes; diem això perquè no es rar veure de tant en tant aquest o aquell escriptor fent substitucions com per exemple, la de ig final per tx. C-La grafia tradicional ig quin inconvenient presenta? ^•Constitueix una dificultat ortogràfica? No, puix el sò ttx final es representat sempre per ig (g darrera de i): vaig, veig; roig, mig ,;Podem tenir por que algú la llegeixi ma- lament? aquí estan el cognoms freqüentissims Roig, Puig, Reig, que tothom pronuncia com cal; per altra part, l'ortografia usual escriu també vaig, veig, etc. i tothom pronun- cia bé aquestas formes, ;ig es una convenció tant desenraonada? ^Per què hem d'anar, doncs, a desfigurar vaig, veig, etc. escrivint vatx, vetx} <: Quines aventatges ofereixen aquestes grafies? tx hi es etimològicament fals, dóna a les paraules un aspecte tot dife- rent del dels seus derivats. No diem ja les convencions gràfiques tradicionals, les mateixes habituds ortogràfi- ques del català modern hem d'anar am compte a contradir-les. En l'obra de fixació d'una ortografia nacional, hi ha a fer prou reformes indispensables, pera que ens entretin- guem a fer-ne d'insignificants. La tasca grossa a fer es nacionalisar la nostra ortografia, fer-la ben adequada a la nostra llengua, i simplificar-la tot lo possible, una reforma que no hi contribueixi debò debò es cosa secundaria; àdhuc no essent precisament dolenta, tant se val, ara com ara, arreconar-la. Una habitud del català modern es posar una i entre a, e, o, u, i la x representativa de la fricativa palatal sorda; baix, baixa, baixar. Els antics solien escriure x en l'interior de la paraula i ix en fi de paraula (escrivint així la i que apareix en la pronunciació quan ve a afegir-se una s al mot: mateix, pron. matéx, mateixs, pron. matéis). Els mo- derns no han adoptat, doncs, cap conve?ició nova; han generalisat l'empleu de la i davant totes les xx palatals. Aquesta habitud moderna (que està d'acord am la pronunciació en tant que 'Is dialectes que deixen sentir una i devant d x final, la fan sentir igualment davant de x interior) té l'aventatge d'establir una distinció gràfica entre la x palatal i la x doble dels mots emmanllevats tals com axioma,' flexible exemple. Doncs a alguns no 'Is sembla bé l'addició de la i i escriuen ix final, x interior (baix, baxa). Altres van més enllà i proposen sempre x, (bax, baxa). ,;Tant mateix fa tanta nosa i tant mal efecte la /davant de la xi Podríem igualment suprimir-la en puig, veig, etc. i escriure pug, veg (grafies antigues). Reformes totes defensables, però realment insignificants, perfec- tament inútils. Un corol•lari de la reforma es la substitució de la x llatina dels mots era- manllevats per les combinacions es, cz (?): acsioma, jlecsible, eczemple. (Observem, de passada, que les grafies eczemple, eczotic, etc. no son ni etimològiques, ni tradicionals, ni.... fonètiques!). Alguns tot escrivint acsioma, etc, escriuen exterior, exhibir; mal fet: haurien d'escriure ecsterior, ecshibir. (Vet-aqui un digne parió de transhumant). Més profitós que estar-se entretenint a cambiar ig en tx, ix en x, x en es o es, fóra sense dubte mirar de desempellegar la nostra ortografia de certes convencions comple- tament inútils, algunes àdhuc forsa perjudicials: volem dir la h etimològica el eh final, la y. La primera constitueix una grossa dificultat ortogràfica sens reportar el més petit benefici; eh i y son dues antigualles inservibles. L 'Avenç va proposar i adoptar ja fa temps les tres reformes: supressió de la h etimològica, substitució de eh per c, substitució de y per i; però aquestes convencions estan arrapades a la nostra ortografia; la gent hi està afectada, i tal escriptor que no té cap escrúpol en reemplassar ig per tx o en accep- tar la reducció de / doble a / o escriure ss en lloc de s, creuria cometre un crim deixant d'escriure la h darrera de la c final o reemplassant el simbol y per i. El respecte exage- rat per petites futeses tradicionals: vet-aquí un altre entrebanc en el treball de simplifi- cació i perfeccionament de la nostra ortografia. La- llengua antiga l'hem de tenir sempre molt en compte: ella ns dóna fetes les convencions pera representar els sons catalans no llatins Y//, tx, ig, ny, x), ens ensenya com hem de catalanisar les paraules emmanllevades al llatí (conservació de /-/, de ;;// davant t, s), ella, am la llengua parlada (i no pas l'etimologia llatina) son la guia suprema pera l'empleu correcte de les lletres d'ortografia dubtosa (b, \ v, a\ e etc). Però això no vol dir que '1 respecte que li devem, s'hagi de dur fins a copiar les imperfeccions de la seva escriptura, les incoherències, les lletres purament etimològiques, llavors explicables, avui absurdes. Així com tampoc podem conformar-nos am les habituds modernes en tant que abandonen indegudament grafies tradicionals o adopten a la babalà grafies i procediments estrangers. L Avenç va fer be introduint en l'ortografia catalana la munió de reformes que sabem. D'altres se n'han de fer encara! Les reformes més útils de L Avenç, les més convenients, les més racionals, han tro- bat sempre una forta oposició. La llur propaganda ha estat, es costosa. Si algunes no estan lluny d'atenyer el llur triomf definitiu, d'altres han avansat ben poc; algunes àdhuc han hagut d'esser abandonades. El rutinarisme: aquest es un dels pitjors enemics de la nostra ortografia! Ell pren tota mena de formes: ara invoca '1 respecte que de- vem a la llengua antiga ( i es lamenta davant de la pèrdua d'una h, tot dient davant d'un castellanisme vergonyós com la //: "Déu nos guard d'un ja-està-fet,,); ara 's reves- teix d'armes tretes d'una ciència estantissa (com que la i subjuetiva [dels diftongs es una consonant); ara sab trobar en les grafies habituals, una utilitat que mai han tingut (com que la y es indispensable pera indicar la pronunciació monosillabica de les combi- nacions ai, ei, oi, ui); ara, per fi, se manifesta en una resistència passiva formidable, barreja d'incultura filològica, de falta d'atenció, de barroeria, de tossuderia.... jCom ex- plicar altrament l'insistència en certes faltes d'ortografia, veritables faltas d'ortografia, fóra de tota discussió? ('Com explicar altrament que no s'obrin camí reformes tant útils 221 — tant faciis d'implantar com la de separar el verb i el pronom afixat, intercalant entre 'Is dos un guió? Sols el castellà i l'italià continuen escrivint el verb i el pronom units. Aquesta cos- tum no té cap inconvenient en castellà; en italià té àdhuc l'aventatje de permetre indi- car en l'escriptura la reduplicació que experimenta sovint la consonant inicial del pronom (da + mi > dammi,farollo, dirovvi, pentirassi); però en portuguès i en català, dada la forma de llurs pronoms, presenta forses inconvenients; així, el portuguès ja més d'un segle que l'ha abandonada, i el català faria molt bé d'imitar-lo. El guió permet diferen- ciar en portuguès douto (docte) de dou-to (te '1 dono) etc; la costum actual confon en català porti-n i portin, portis i portis, porti-nhi i portin-hi, etc. Però hi ha mes: l'escriure units pronom i verb donaria en portuguès i dóna en català, idèntica forma gràfica a combinacions que tenen, no ja diferent significació, sinó pronunciació distinta. Exemple portuguès: còrnia (menjava), pronunciat amb i curta; comi-a (la vaig menjar), pronunciat amb i llarga. Exemple català: miri>isJu\ pronunciat mirinsu quan es mirin-s" ho, mírinzu, quan es miri-ns-ho. L'empleu del guió evita, ademés, certes complicacions ortogràfiques, com, per exemple, la supressió de la / del gerundiu devant de t: donante per donant-te (donanthi no se sab si és donant-hi o donant- f hi). La gent continuarà, perxò llarg temps escrivint unit pronom i verb i alguns trobant un bizantinisme l'empleu del guió. Hem vist les regles etimològiques ésser causa de l'introducció d'un gran nombre de grafies errònies; senyalem ara '1 perill de les regles podriem dir gramaticals, tals com aquesta: els derivats i les formes verbals dèbils s'escriuran amb o o amb u segons que'ls primitius o les tormes fortes tinguin o o u. Ex.: grogor de groc, foscor de fosc, cruor de cru, plorar, donar, durar. ind. pres. plora, dóna, dura. El català oriental, tot conser- vant en les sillabes accentuades la distinció entre o i u, les confon en u en les sillabes atones; doncs l'ortografia d'aquesta u ens la donaran els primitius i les formes fortes. Aquesta regla, aplicada en absolut, ha donat les grafies errònies: vulgues, surtir, exclu- sió, etc. Els que han introduït surtir, cusir, etc. no han tingut en compte que no sempre, abans de la confusió de o i de u atones, a una u tònica correspon una u atona (com no sempre a una i tònica correspon una i atona: ix, eixir); en un verb com sortir existia una altern ancià vocàlica semblant a la que existeix en el verb eixir i tot dient-se surt se deia sortir. En el verb voler, tenim antigament voler, volgués, volgut amb o atona, vuyl. vuyla amb u tònica; posteriorment la gutural del pretèrit infecciona '1 present de subjuntiu, i d'aquesta infecció neixen les formes vulga, inillga; tenim doncs, vulga am la u de i>u lla, volgués am la o normal de voler, vols, etc. Els que escriuen exclosió no pensen que exclusió es un mot savi: el català va transformar u llatina en o (bXcca > boca, *nkcariu> noguer; com 1 en e l\ngua> llengua, rriinutu> menut) però quan emmanlleva mots al llatí literari conserva les seves i i: bucal, lingual); doncs EXCLUSIÓ es en català exclusió fcom ADMISSIÓ, admissió); si a exclusus correspon exclòs es perquè '1 verb em- manllevat cxcludere ha estat assimilat al verb simple, hereditari (cloure, clos, excloure, exclòs. Cp. admès, al costat de admisió). — 222 — De Mossèn Antoni Navarro, Rector* de Montclar. El català a-n el Ribagorça. Senyors congresistes: Desde les abruptes serralades del Pirinèu central fins a les resseques planures de la Litcra, y limitada pels extrems de les conques que donen ses aigües als rius Noguera- Ribargoçana, Essera y Cinca, es a dir, entre abdós confins de Catalunya y Aragó, hi hà una extensió de terra qu'antigament formava l'històrich comtat de Ripacurtia, avui Ribagorça, la llengua del qual fou per tots sos indrets nostra llengua catalana, y que, conservantse encara avui en la casi plenitut de sa puresa y esplendor fins als meteixos llindars geogràfichs de la terra aragonesa, s'es anada bastardejant terres endins, mes guardant encara gran abundor d'elements morfològichs y fonètichs de sa antiga natura- ralesa, que son per el filòlech testimoni de son esplendorós passat, de sa robustesa se- cular y del inestroncable poder de la sava d'aquella soca gegantina què no han pogut aixugar d'aquelles terres ni les influencies històriques y polítiques dels estranys, ni les mutilacions, desprecis y odis dels qu'algun dia foren de casa nostra. Mes si els fills d'allà foren ingrats ab la llengua de sa mare Pàtria, aquesta, com bona mare, encara fa ressortir qualque brot de l'antiga roca y aquestos brots encara verdejen entre'ls mots* de son llenguatge present a faiçó d'una eura immensa que s'abrassa ab les runes de tot un poble, de tot un reyalme... Y, al enunciar que la llengua catalana s'es anada bastardejant en els pobles del comtat de Ribagorça, posats en terres d'Aragó qu'antiguament la parlaven, hem de partir del fet històrich de la unió dels regnes d'Aragó y Castella en les persones d'Isa- bel y Ferrand y, per lo tant, cercar la font de sa decadència, que comensa a fins del segle XV y comens del XVI, en la influencia de la parla castellana en terres d'Aragó qu' anaren cedint poch a poch y castellanisant sa llengua primitiva fins al extrem de que no gaire temps després, es a dir, a mitjans del segle XVI, corria la frase, hiperbòlica si plau, de que 'Is germans Argensola, fills de la ciutat de Barbastro que's trova en lo mateix llindar de Ribagorça, ja podien anar a ensenyar el castellà als mateixos fills de Castella. Y això feu que la llengua catalana anés reculant fins a encastellarse en lo recinte d'aquelles valls curtes del antich comtat que d'elles prengué nom, y, per això, a Riba- gorça encara's parla '1 català; mes jay! que de son antich esplendor y vida no'n resta més que la essència íntima que no ha pogut morir, surant com un foch follet per sobre d'aquella barreja que ja es lo dialecte ribagorçà. El savi escriptor d'aquella terra, fill de la vila de Graus qu'es avui la capital de Ri- bagorça, En Joaquim Costa publicà en la Revista de Aragón un article titolat: Dialectes aragoneses en el qual pretén explicar la formació de la actual forma ribagorçana partint de la coexistència primitiva dels dos idiomes, castellà y català, que en el curs del temps han anat fusionantse fins a formar l'actual dialecte; d'aquesta opinió's forma també — 223 — ressò en l'estudi qu'en la mateixa revista feya l'eminent filòlech Saroïandy sobre aquella forma dialectal, y contra abdues opinions s'alsa la de Morel-Fatio, qui diu ser impossible que del creuament híbrid de dos llengües germanes puga devenirne una forma nova. Mes, respectant totes aquestes opinions en lo que valen, en el moment actual podem afirmar que la primitiva llengua neo-llatina de la Ribagorça aragonesa fou la catalana, mercè feta a investigacions practicades en els arxius de Roda ja ha molt temps portats a Lleyda y sobre tot en el parroquial de la susdita vila de Graus hont hi hà un manus- crit titolat: Llibre d' estatuts de la confraria de Sant Nicolau, que comensa en el 15 16 y els primers capítols del qual apareixen escrits en perfecta llengua catalana, prova positiva y contundent de que en aquell temps encara's parlava a Graus el català clàssich; mes a mesura que's van afegint nous capítols, van apareixent ja paraules y formes castellanes, veriflcantse tant depressa la barreja ab el castellà, que ja en 1527, es a dir, onze anys després, el text del llibre mencionat ja esdevé ribagorçà. Altre testimoni tenim també de que la primitiva forma neo-llatina a Ribagorça fou la catalana en un llibre de comptes del santuari de Riupedrós en l'alta Ribagorça arago- nesa, el qual llibre's trova actualment en l'arxiu parroquial de Vilaller ab notes y comptes y partides escrites en bon català, comprenent tot el segle XVI y part del XVII. Al éncarregar-nos del modest trevall que dona lloch a la present comunicació, for- màrem el propòsit d'estudiar la naturalesa de la actual forma dialectal del Ribagorça, fixantnos be en sos elements materials y fonètichs, y apuntar per la obra del diccio- nari tot el material típich de noms y formes trovats en aquella terra. I. MORFOLOGIA DEL RIBAGORÇA. Avans de parlar d'aquest element importantíssim, cal fer una subdivisió de les di- terentes comarques que componen la Ribagorça. Primerament la partirem en Ribagorça alta y baixa Ribagorça. La primera s'extén, a travers de les serralades del Pirinèu cen- tral, desde la vall de Bolú a Catalunya y frontera del comtat de Pallars, passa a la vall de Barrabés, de la qual el riu Noguera es el llindar geogràfich de Catalunya y Aragó; venen després les valls de Noals y les Paüls fins a la rica y hermosa vall o ribera de Benasch. En tota aquesta extensió trasversal de terres de Ribagorça, encara que'ls elements ma- terials del llenguatge siguin fonamentalment els mateixos, no obstant, segons els dife- rents indrets ahont s'usen, prenen diverses formes que 'Is fan interessantíssims al filòlech y rublerts de riqueses típiques. La construcció gramatical es per tot feta en oracions curtes y forma ben clàssica, sense trasposicions ni interposicions, sinó fàcil y planera. P. e.: U hont vens o vinsr jQui s ha mort que toquen les campanes? Enguany cu 11 irem moltes trumfes qu" ha plogut. A la fira de Vilaller lo bacüm auave 'molt barat. En la expressió del article predomina la forma el sobre lo: el pa, el cel, los bous, aplicant la forma lo sobre la paraula genèrica solament; p. e.: lo bestiar, lo món, aproxi- mantse a la forma llatina que aplicava Yillud a les paraules genèriques, bonum, malum, o a les neutres, templum, fatum, altare, etc. En el plural la forma femenina les se conserva fins a la mateixa linia divisòria d'A- ragó, ahon ja dihuen: las vacas, las terras. — 224 — El nom es construit en la forma general, observantse formes aumentatives y dimi- nutives ben gracioses y típiques: homenets, casalot, barranquill, xiquerrí. Alguns so- freixen al ser pronunciats una variant estranya. Aixis tots els acavats en elre y dra, lo meteix que 'Is verbs que tenen igual terminació, porten suprimida la d; p. e. en lloch de pronunciar pendre, fondre, sendra, mandra, dihuen: pcnr&, ton re, senra, manra, y aquesta variant, que abrassa tota la Ribagorça, s'extén també fins a casi tot el Pallars, arribant fins a Tremp. ;Serà qu'allà han sabuda conservar millor la forma llatina dels noms acabats en r, com cinery dels verbs que terminan en re precedida de u, com póue- re y altresí Un altra variant, y aquesta segurament de procedència castellana, es la supressió en el llenguatge de la/ y g, que van substituides per la y, p. e. en lloch de/as a firar em los nostres parents. La de moviment cap a y vers també es allí cambiada per la paraula enta, així dihuen: jEnta Jwnt vasr enta 7 pra; y aquesta mateixa paraula substitueix a la partí- cula per a que precedeix al verb, p. e.: Enta anar a Aragó s'ha de passar el riu. Y final- ment substitueixen la partícula negativa pas per la paraula cap, p. e.: No vindré cap abuy. En la baixa Ribagorça que comensa a Pont de Montanya na a Catalunya y, trave- ssant el Noguera, s'extén cap a Benabarre y Graus y tota la part dreta del Cinca fins a la Litera, el llenguatge va prenent en algunes paraules certa desinencia castellana, en- cara que conservant en la major part d'elles la radical y construcció catalanes, p. e. per dir astí o allí dalt, dihuen, astí d al to o astí baixo. La oració de verb actiu que fa refe- rència a un tercer y segueix acusatiu de cosa y datiu de persona, s'expressa allà de la següent manera: la cosa per l'article lo y la persona per la paraula o prenom hic, per exemple, dado-yc, do-na-li, que es contracció de la forma llatina, dona illud-illi; forma observada y publicada per En Saroïhandy. A Graus y ribera del Cinca els plurals de verb en segona persona acaven ordinària- ment en z, p. e.: ,-que fez: jahon anazr jd'akon venizr y a Estada, Estadilla y Fonz la mateixa z y la /"se prodiguen fins al extrem de donar al llenguatge certa semblansa al que's trova en les antigues càntigues y rimes castellanes de la primera literatura mitg-eval. Copiem una poesia anònima recullida a Estadilla, que donarà més llum que tot lo que poguessem dir sobre '1 mistificat llenguatge d'aquells indrets. Diu aixís: jAh qui tornà poguesse a corre per las eras y farrinyals los dias qu'estudio no nabeba! y a puya las calzadas detràs de las mocetas y chuntos delas manos a baxà los espuendas! No quería brenva-me de tantas horas buenas curtas como los gozos dolzas como la bresca. — 226 — Per ellas yo eba artista y les feba comedias y les vestiba monas y les pintaba llesia's. Per ellas en los huertos pels foraz me meteba y les colliba rosas y les furtaba peras. Per ellas m'escapaba a los peus de la sierra y les buscaba espígol mosteréz y violetas; otras veces mon ibam a alguna fontaneta y ellas aigua en mis manos bebevan, yo en las d'ellas Y si tò lo charrasse quedaria pa pena la boca pllena d'aigua y el alma de tristeza. jAh qui tornà puguesse a chugà pe las eras y fe de tanto en tanto alguna foïneta ( " ). Y heus-aquí ara un'altra poesia inèdita composta en sa parla per un bon literat d'aquella comarca: Va pillà Dios un dia dos redoldez del cielo, una madixa d'oro qu'un anchelé filaba, dos rosas y un esqueje qu'entonces acababa d'obrirse, al bufà tibio del bochorné d'abril. Con tò va fe una cara, maja com obra suya li va posà en los ollos miradas falagueras li va posà en los llabios risetas cimbeleras y en tò toz los.encantos de que dispone Dios. Ixa è la tuya cara; moceta, y yo per ixo, me pongo fiaco y tonto qui sigo tu poeta y tò mirante '1 cuerpo te veigo l'animeta, y a dintro t'endevino que no la quiès pa yo. (1) Foineta, equival a lo que nosaltres diem «fer campana» — 227 Aixís parlen allà y ^-quí no veu la procedència catalana, de les paraules: va pillà, redoldez, (estels) madixa qu'un anclielè filaba, esqueje (esqueix, tany) bufà y de casi totes les altres? ;Y qui no veu en la construcció de les oracions y en l'hipèrbaton en general que aquesta llengua avui desfesomiada y enlletjida ab desinencies y qualque mot cas- tellà, fou un dia la hermosíssima llengua catalana que's parlava en tot el comptat de Ribagorça, eclesiàstica y políticament dependent casi sempre dels Bisbes de Lleyda y Roda y de fills de les cases dels comtats d'Eril-Pallars y Àger, qui sempre parlaren català? II. FONÈTICA DEL RIBAGORÇA La fonètica de les terres de Ribagorça ofereix diversitat de matissos interessantí- ssims segons les diferentes comarques. En la part baixa desde Tamarit fins a Bernaba- rre pronuncien molt oberta la e de principi y mitx de dicció, arribant fins a donar aquesta entonació a les àtones. A la ribera del Cinca y comarca de Graus donen al llenguatge certa entonació general rimada que fa son parlar altament viu y pintoresch, obrint també la e com ho fan al cantó mencionat. A la població d'Arén y alguna altre del encontorn en la paraula ral cambian la a en e y dihuen: rel. A la Ribagorça alta y en terres d'Aragó fan a de la e final en les paraules planes com las sebas, las vacas. Mes en la part del territori català la fonètica apareix pura y neta, sense 'Is viciaments y violències que pateix en altres indrets de Catalunya. Allà les vocals àtones per natu- ralesa de dicció, ho son sempre en la forma que jo les uso al llegir aquestes ratlles, y les tòniques ni son desmesuradament obertes ni desmesuradament tancades. Per exemple, aixís com la a a Urgell es transformada en e y dihuen, Marie, terre y a la vall d' Àger es exageradament oberta aixís com a certs indrets de la Segarra, hont dihuen Marià, terra, casà, allà no ho fan, sinó que li donen son cayent natural y planer lo que dona al llenguatge un tò clàssich y elegant. Tampoch vicien la e, fentne i, com a la Conca de Barberà, hont dihuen: sopis, Jaumi, ni la tornen a, com a Barcelona y altres bandes de Llevant, que dihuen sopas, Jauma sinó que també la pronuncien en son tò natural, com sopes, Jaume. Mes al parlar de la fonètica jo crech qu'ella es quelcom més, moltíssim més de lo que generalment se creu. Jo crech que la fonètica es a la paraula del home lo que la llum al color; la fonètica es l'element que més expressió dona al pensament, la que millor agermana '1 verbum oris ab el verbum mentis; jo entench que la fonètica es la entonació rítmica no sols de la paraula, mes també de la oració y '1 període, comensant per la primera sílaba y terminant en la derrera inflexió, y en aquest alt sentit joh quin plaher causa escoltar aquella gent de la alta Ribagorça en la expressió de sos concep- tes! jQuina riquesa de matisos, inflexions y ritmes! Per això nostre eminent mestre En Maragall trovava tant eloqüentes aquelles paraules del pastor quan deya: \Pef aquella canal! y tant dolces y sugestives les de aquella nena qui, pera expressarse en la seva llengua, digué ab divina entonació: Li estel•li. Es que la paraula vibrava en els llavis de la nena y del pastor ab tota la plenitut de vida que 'Is hi comunicava l'ànima. Perquè '1 gran mestre y regulador de la fonètica es la naturalesa en totes ses mani- festacions. Així en les planures del Antich Orient la fonètica degué ser plàsticament concisa y grave fins a expressar la protonda simplicitat de ses idees inefables; per això — 228 — la fonètica dels grechs era una melodia continua apresa de les palpitacions rítmiques de son cel sense tempestes y de son mar en modulació continua, per això la fonètica dels romans, mare de la nostra, era aspra y ferrenyà, perquè fou engendrada a les cabanes dels pastors y nodrida del brugit de les batalles y '1 dringar de sos ferros, per això els selvatges, al parlar, udolen y 'Is lapons llensen apagats sons intermitents, perquè aquells han apresos de les feres sos udols y aquestos son llenguatge balb y fredolich del acla- parament de la terra qui 'Is volta, y per això allà en lo més amagat del Pirineu, a Senet, Aneto y Castanesa, al peu de la Maladetta, ahont eternament hi ronquen les torberes y s'estimben los llaveys, y ressonen les cascates, y son estretes les valls y migrats els horitzons, la naturalesa els hi hà ensenyat a modular la veu per entendres a travers del grinyolar dels vents y entre 'Is grans sorolls d'aquella terra que sempre canta; y per això tenen en sa fonètica el plany de la fera, el bleix del vent y la inflexió dels grans ressons y, sobre tot, aquella harmonia imitativa, aquella alta onomatopeya, que, desen- rotllen una forsa de dicció riquíssima, semblant a la gran vis fonètica d'aquell hermosí- ssim càntich-elegía dels montanyols del Anege y la Gascunya y la lletra del qual tant hermosament té glosada el ja nomenat poeta En Joan Maragall: Aquesos montanyos que tan autos soun ni empachon de vieso mus amurs hon soun. etc. Això y molt més que tot això es la fonètica, y així entench qu'hem d'educar k nostra en la conversa, en el cant, en la tribuna, en el teatre y en la trona si volem que nostres paraules siguen vera y justament l'expressió de nostres idees. He dit Per via d'apendix, y seguint l'ordre alfabetich, s'acompanya una llista de noms y modismes típichs de Ribagorça. A Abatallar: Colpejar els arbres fruiters pera fer caure la fruita. Aïllar: Respirar fort ab moviment d'illades. Antosta: Envà. Arrullar: Fer córrer una cosa costa avall. Arregussàr: Arremangar, (arrebussar en alguna part). Atorellar: Reunir la llenya tallada al bosch y posaria a punt de carregador. Astii Adv. de lloch, corresponent al llatí: istic. B Balcya: Escombra de ramatge per l'era. Bergada: Aparell per pescar, (bertrol). Biraga: Herba dolenta, (cogula). — 229 — Bochar-se: Moure's, cambiar de lloch. (Del francès, bouger, segons Saroïandy). Borrusques: Fraccions petites d'una cosa. Brenca: Negació, equivalent a gens. C Canadà: Espècie de canti de fusta per aigua. Canaula: Cèrcol de fusta per alligar els bous a la menjadora. Caseu//: La clafolla o crosta superior de les anous, ametlles, etc. Corna/: D'extrem de la taula, la punta del mocador, del llatí cornu. Co/lada: Bastó de fusta que's posa al coll pera portar les ferrades. Canistrell: Cistella qu'usen els pescadors per posarhi el peix. Carrada: Enfilall, reguitzell. Codolat: Empedrat de còdols, pedres rieres. Cantal: Un tros de pedra que's tira ab la mà. Cipelles: Calsat primitiu consistent en unes soles de fusta lligades al peu ab conetjes. Croca: Una osca feta a un bastó ab gavinet. Cuera: El sarró de cuiro que usen els pastors. Caminar a peti ranquet: Caminar ab un peu sol. D Dinca assí, dinca allà: Modisme de l'alta Ribagorça aragonesa, igual a: fins aquí, fins allà. Dechús y dichós: Prep. de lloch del mateix país, procedent del francès dejús: Devall, sota. E Engelebrit y gelebrit: Enrampat de fret, valb. Endnirnyegat: Una cosa que no's desenrotlla per defecte de naturalesa. Exartell: Aixada petita per arrencar herba. Exemonit: Llest, viu, espavilat. Escamort: Les brases a mitg apagar que cauen del tronch encès; un tros de sutge encès que cau de la xameneya. F Fall: Esquerda, o esgletxa, del llatí: fàllei'e. Fahueny: Ventet calent que fon la neu. Farrada: Espècie de galleda de fusta. Ficós: Un tros de fusta clavat a la paret. Foraviarse: verb compost de fora-via usat per Verdaguer y recullit allà: extraviarse. Forrolls: Aquells ferros verticals plantats en les cuines de pagès: les llars, en català, y morillos en castellà. Faringoles: Les cireretes del pastor. Forrolla: La pala per atreure cendra del foch. Gargotar: Els galls que fa una olla al bullir. Garbarse: Abrahonarse, lluitar cos a cos. Grifio: Pèl erisat pel fret; se diu de les bèsties que tenen el pèl grifio. Grivia: Aparador de fusta colocat sobre la menjadora y que conté l'herba que's dona a les bèsties. I Isto, ista, istos, istas: Prenoms llatins equivalents a aquest, aquesta, etc. J Aquesta lletra es substituida en tota la Ribagorça, menys a Arén, per la Ch.) Jordons: (ab ch.): Gerds, fruita del bosch. L y LL Llan: L'àngul o canal en forma d'arista còncava que fan les montanyes. Llastra: Pedra de piçarra. Llcute: Llevat. Llavey: Lo que en alguna part s'anomena allau: massa de neu despresa de les altes montanyes; ah/d en castellà. Llinat: Teulada. M Mascard, da: Se diu del bou o vaca de dos colors. Mantornar: Segona llaurada que 's fa al camp avans de la sembra. Martolls: Maduixes. Menestrar: Escudellar la sopa. Milloch: Blat de moro, panís. N y Ny Narich: Mocós, que parla ab el nas. Nyapir: El ganyolar dels gossos boterins. O Olva: El detritus que queda de l'herba al fons del paller. Orch: Cosa lletja, escandalosa, lloch o bauma o abim ferosos, del llatí orcus, Ortera: Plata gran de terra cuita. P Palmar: Lloch del menjador ahont se coloca la vaixella; prestatje, empostada (<; Vin- drà del llatí palaiir.) Parres: Els caps de bestiar dolent que's queden a la montanya por no poguer seguit el remat. Penart: Tallant per a triturar la carn. Pitxell: Mesura pel vi equivalent a dos porrons. Pials: Peúchs. Pino y pina: Diminutiu que usen els petits pera dir: padrí y padrina. Podrcx: El fanch que's fa pels carrers quan plou després de nevar. Per conte: Modisme que vol sigificar qu'una cosa 's fa o 's diu en broma. 231 R Ray: Tramada, almadia en castellà. Raumar: Remugar. Recosirar: Registrar, escorcollar. Reboll: Lluch; rebrot del arbre. Rebordench: Plansó migrat que creix a la soca del arbre. Reléu: Les sobres del menjar, del llatí relictum. Rull: El tronch o cos del arbre tallat. Sestelli: El sutje de la xamaneya, estalsi. Sumicar: Plorar poch a poch, sospirar. Sirga: Una soga molt llarga. T Tarna: El tros de roba o pedàs que 's cus a una pessa per a adobaria. Terreny; Un tros de terra seca voltat de neu. Trèmol: Arbre blanch, albera. Trivana: La barrina Tribol: Sostre, trespol. Torroll: El pinyol de la fruita. V Varga: Munt d'herba en forma de piràmide que's deixa apilotada en el prat, sem- blant als pailers d'Urgell. Vèrtich: Hert, gelat, tert. Del Dr. D. Àngel Sallent y Gotes. ETIMOLOGIES CATALANES (*) INTRODUCCIÓ. — Després dels trevalls importantíssims d'En Littré ab son porten- tós Diccionari etimològich, continuats brillantment per los Srs. Adolf Hatzfeld y Arseni Darmesteter, junt ab Antoni Thomas, col-laborant ben profitosament en la gran obra del Dictionaire general de la Langue françaisse, després dels inapreciables del filòlech darrerament anomenat Sr. Thomas, ja en la Romania, ab companys eminentíssims en aquesta ciència novíssima, ja en sos Essais de Plülol. franc, publicats a París en 1897 y 1904; y per últim després de lo molt que va fer y casi sempre acertat, lo may prou alabat, eruditíssim Dr. Balari y Jovany ab ses Etimologies catalanes (1885) y 'Is seus Orígenes históricos de Cataluna (1899) ja semblaria que quedava poch per dir respecte a aqueixa part important de la Etimologia o origen de les paraules catalanes. Lo camp es vastíssim, lo cultiu ha estat llarch y continuat y per molts que siguen los conreuadors, la feyna no s'ha de acabar per ara ni per molt temps tampoch. Nous mètodes, noves orientacions en la investigació, los novíssims estudis de la Semàntica tant clarament manifestats y desenrotllats per M. Bréal, de París, y posats a contribució, com se diu, per nostre malanguanyat mestre lo Dr. Balari, de bona y perdurable memòria, fan necessaris esforsos cada dia més grans si volem assolir no ja als autors que ab més acert y felís criteri nos porten aventatges, sinó aquell punt que cal a la nostra llengua, en lo aprofitament de tots aquests avensos, y en lo estudi propi de la llengua, en sos textes històrichs y en la viva parla ricament variada del nostre poble. HiTORIA Y ERUDICIÓ. — ■ Per rahó del temps y herència, vists y coneguts los altís- sims y nobilíssims orígens de la nostra llengua, que no cedeix devant de cap altra de les seues germanes, si no es que les hi porti grans aventatges, lo camp per recórrer ja 's veu que es molt gran y hi cab tothom; per la erudició d'aqueixa mateixa parla y, lo que ve a ésser igual, per la diversitat de matèries que ella comprèn, tractades y estu- diades per eminents autors, se aixampla encara molt més aquest prodigiós y fertilíssim camp, proclamant ben alt la necessitat d'un cultiu ferm, constant, intensiu com se diu ara, y diversificat en mil y mil fases y varietats que venen a ser les especialitats o punts particulars del idioma. NECESSITAT DE BONES EDIDICIONS. — Per poder especialisar tots aquests estu- dis y treure'n un profit positiu, s'ha de comensar per haver bones edicions; edicions escrupuloses, exactes y crítiques, de les obres capdals de la nostra preuada literatura. Serveixin de exemple y model, ben digne de ser imitat, les de J. M. Guardia per la que feu de lo Sonipni den Bernat Metge, a París, 1889, y la del Dr. Rubió y Lluch qui feu la benemèrita y molt apreciada de Curial y Giielfa (1901). Aquests autors delí (*) Memòria presentada al Congrés acompanyant uns quants centenars de pape!etes etimològiques. segles XIV y XV respectivament, podran ser aquí perfectament estudiats. Aixís mateix lo Bt. Ramon Lull, editat ab tanta conciencia per un mallorquí; debentse aixís mateix a un altre benemèrit fill de la Illa daurada, una de les coleccions millors del alt pensar y dels alts fets dels homens de la nostra terra : lo Mestre En Marian Aguiló. Etimologia. - ORÍGENS histórichs. — Per anar acertats en la intrincada via dels orígens de la nostra parla cal pèndreho desde la llatina mare de les anomenades novo- llatines, en ses fases popular o vulgar y de baixa llatinitat : aquí està indubtablement lo principal tronc y la més llegítima herència. Això no es dir que no haguem de aprofi- tarnos, y molt, d'altres llengües ben apartades de la nostra y de la nostra mateixa mare, la llatina. Sempre restarà una gran veritat que 'Is nostres orígens s'han de buscar en la llengua del Laci, font o corrent principal, y com afluents altres fonts, celtes, germàni- ques, gregues, aràbigues. Obres RECOMANABLES v capdals. — Deixant les obres clàssiques en la matèria filològica romana, com les de Diez, y sos continuadors íelicíssims, velem fixarnos espe- cialment en la del cèlebre mallorquí J. M. Guardia, qui publicà ab la col•laboració de Wierzeyski, a París, l'any 1876, una gramàtica de la llengua llatina — històrica — de la major importància. Nos hem pres ab molt gust la molèstia de transcriure'n les prin- cipals lleys establertes, perfectament aplicables a la nostra llengua, segons los casos : y que cal tenir en compte sempre al sentar o establir una nova etimologia, o verificar, confirmar y assegurar y fins criticarne d'altres ja proposades. Altra obra capdal, indispensable, si be no tant accessible, es la del incomparable Sr. Hugo Schuchardt, ab los dos toms publicats a Leipzig (1866), de sa obra titulada Der Vokalismus des Vulgar lateins, ahont, per exemple, s'hi pot estudiar a ple, entre altres moltes paraules y fonaments llingüístichs; agulla, 194, abriaga (fr. ivraie) 322, cleda (fr. claie) 192, espill, 382, glavi 189 X., regalar (reguel) 390, blat, 380, escarola 388, floronc 249, melcorella 159, ruixada 126, ab lo Exàurs iiber die Vertauschung von tundc inder romiscken VolL•prachè (t = c) cf. d = g (pogut, segut; defengan &) pàg. 158. Si hi afegim la obra de Ch. Joret, Du C dàns les langues romanes, París, 1874 (tipo de monografies filològiques y proba palesa del punt prim y afinat a que poden arribar aquèts estudis, portats per una mà mestra y discretíssima), y la incomparable que està publicantse del Sr. Ruf Joseph Cuervo, també a París, Diccionario de construcàón y regimeu de la Lcngua Castellana, per desgracia immensa interrompuda, tindrem en bona part catalogades les obres necessàries per empendre un trevall d'aquesta naturalesa. RESUM BIBLIOGRAFICH. — Frederic Mistral, ab son Diccionari en dos toms Lou Tresor dau Felibrige ou Dictionn. Provençal-Français ; Meyer-Lübke ; J. Boubée; Menéndez y Pelayo en ses preuadíssimes obres, sobre tot, en la seva edició de les obres d'En Milà y Fontanals (Barcelona, 6 toms); Gròber (Gruudriss), y los autors qui col•laboren en la Romania (París) y en la Revista de Bibliografia Catalana (Barcelona), sens oblidar a Egidio Gorra (Milano 1 898) Lingua e Lettcratura spaguuola delle origini, ni voluntàriament volguent fer cas omís de molts y molts d'altres que sens dubte se 'ns oblidaran; direm que a tots resum en gran part lo mentíssim llibre de Gust. Kórting - Lateinisch - Roiuauisclies W'òrterbuch, la segona edició del qual publicada a Paderborn porta la data de l'any 1901. Son moltes ja les paraules catala- nes que s'hi estudien, y cada dia, no ho dubtem pas, alimentaran. 16 - 234 — El Diccionari general de la Llengua francesa, par MM. Adolphc Hatylfed et Arscnc Darmesteter, avec le concours de M. Antoine Thoitias, es excel-lent per a moltes etimo- logies catalanes històriques. Y aquí fem punt d'aquesta principalíssima part, indispen- sable en lo prosseguir ferm y segur pel camí difícil de les investigacions etimològiques. NOSTRE HUMIL TREVALL. — Forçosament ha d'esser limitat avuy, planyentmos fortment de que ni puga ser més copiós, ni, sobre tot, de que no estigui a la altura dels trevalls importantíssims que 's presentaran y tractaran. Afortunadament lo Congrés de la Llengua, ab tota la real importància que té y va despertant per moments, no acaba ab los dies de sa celebració la tasca empresa; si no que per lo contrari, no fa més que comensarla, orientaria be y fixant novament ses fites, donant un nou encoratjament, tal volta may vist, y ab seguretat may tant marcat y espontani com el que actualment tots sentim. Tinch l'honor de presentar algunes mostres d'aquèts preliminars etimològichs, que he tret de les obres de que he pogut disposar fins ara, (moltes de les que van citades), y com a trevall ben propi alguna etimologia que no figura ni 's veu encara en cap obra de les especialment dedicades a aquesta classe d'investigació : no hi hà que dir que poso a disposició de la respectable Junta del Congrés, per lo que valguen, totes les apuntacions, notes y estudis que tinga preparats relatius al cultiu de la nostra estimada llengua, que no son de bon tros tants ni tant importants com ma bona voluntat desitja y '1 no llarch temps de mes ocupacions me deixa lliure per desenrotllarho y posarho a cap y terme. Sembla ben confirmada la etimologia de les paraules genuinament catalanes, qu'ofe- rim com a mostra del nostre trevall: i . quera : venint de la llatina car. k'órting 1938 * ccria {caries) emparentada ab lo portuguès y ab lo castellà. Es molt notable y pot donar bona llum lo fenomen atractiu (de atracció, semblant al que observem en lo castellà queso y que l'alemany significa ab la à modificada). Proposem igualment la de la paraula, també ben catalana : 2. eyna, si ve com pensem, de la forma *ingenia, pi. neutre, pres com tals altres, per singular fem., de ingeniítm; y la semàntica del qual no ofereix cap dificultat tenint en compte la accepció francesa anticuada de engin (cat. enginy). — 235 - Del Dr. D. Antoni Rubió y Lluch. La llengua catalana a Greda La dominació catalana en la Grècia continental durà uns vuytanta anys. S'inaugurà brillantment ab la triomfal batalla del Cefís en 131 1 y acabà a les derreries del Xivèn sigle, si be no per un igual en totes les encontrades gregues. Aixís Tebes era ja per- duda pels Catalans en 1379, després de la invasió navarresa. L'Acròpolis atenesa cay gué en poder de Nerio Acciajuoli, y les bandes de albanesos, turchs, grechs y altre gent per ell soldada, el 2 de Maig de 1388, després d'una desesperada resistència de més de setze mesos. Encara en 1390 s'aguantava a Neopatria el valent capità Andreu Cavall, y el fort castell de Salona, que ocupava '1 lloch de l'antiga Amphisa, resistí fins a 1394. La dominació catalana fou més curta que la francesa que 's va mantenir més d'un sigle (1204- 131 1); y més llarga que la italiana que durà uns setanta anys (1388- 1458). No 'm proposo en aquesta comunicació repetir el recort tantes vegades refrescat de les hassanyes llegendàries d'aquell invencible exèrcit que prengué '1 nom de Companyia catalana, o d Host dels franchs qui regnen en Romania. Guiat pel geni de la destrucció y de la venjança després d'haver detingut la invasió turca, y fet trontollar l'imperi de Bisanci, per una sèrie de fets y causes, de que no he de parlar ací, acabà per fundar desde l'istme de Corent fins als confins de la Tesalia, y desde '1 Negrepont fins més enllà de la Dòrida, una mena de República militar, ab un barnís municipal y feudal, baix la sobirania nominal, primer, dels Reys de Sicilià, després, dels Reys d'Aragó. No obstant y estar composta l'anomenada Companyia d'elements heterogenis, predominà en ella pel nombre y per el seu esperit, el català, y en sa constitució política y social, al fixar son estatje en terra grega, reflectà profondament el segell y el caràcter de la nacionalitat de la qual duya '1 seu origen. Aquell campament de soldats, deslliurat de la dependència política de la mare pàtria, sembla que va posar més esment que 'Is franchs de Villehardouin, o els navarresos del bort de Sant Cebrià, en conservar la seva fesomia ètnica. Lo cert es que al endinzar ses arrels en terra estranya y llunyana va considerar com els més ferms puntals de sa existència, la conservació de la llengua y de les lleys de Catalunya, fent de les Costums de Barcelona la base del dret públich y privat del nou Estat, y d'aquella la marca externa de sa personalitat nacional. Mercès a n'aquest fet la parla enèrgica en qu'En Muntaner escribia per aquells dies sa hermosa Crònica militar y imperialista, anava a ennoblirse ab un nou títol de glòria, fentse dominadora de la inmortal llengua del cantor de la Riada. Això esdevingué en l'època del apogeu de la civilisació catalana; quan aquesta s'estenia per les tres penínsules del Mediterrani, y quan aquell cronista podia esclamar ab certa raó en una d'aquelles arre- bolades de patriòtich entusiasme, que ell tenia tant sovint : Que de un llenguatje sol, de ne gunes gents son tantes com catalans (l\ (1) Crònica de Ramon Muntaner, ed. de Bofarull, cap. XXIX. — 236 — Era una tradició històrica admesa y no discutida, la de que la llengua catalana s'era mantinguda en Grècia com llengua canciileresca (tractant d'aquells temps no 's pot emplear sense incórrer en un anacronisme el mot oficial) ; emperò mancaven per com- plet les proves testimonials d'un fet a la vegada tant gloriós y tant interessant. Encara tal volta no del tot apagat el seu ressò en aquelles regions llunyanes, s'alçava en les Corts catalanes en 1454, la veu eloqüent del Bisbe d'Elna, Joan Margarit, recordant ab orgull en la seva contestació a la proposició de D. Joan de Navarra : «Aquella (Cata- lunya) qui aquelles vetustíssima Athenes, dont es exida tota la elegància, eloqüència e doctrina dels Grechs, e aquella Neopatria havia convertides en sa llenga cathalana (l).» Fins era entre 'Is doctes opinió vulgar la de que s'havia conservat més o menys altera- da durant sigles en recons isolats de la Grècia continental. En 1756 deya un docte escriptor : «En Grècia permaneció (la llengua catalana) muchos anos, de que aun se conservan resquicios en las asperezas del país, como en las ciudades vestigios de nuestras fortalezas (2>.» Ja veurem quant errada es aquesta opinió, que sols pot man- tenir la més profonda ignorància de la historia y del concepte de la existència de les llengües. En el present estudi 'm proposo arreplegar un per un tots els testimonis històrichs fins ara trobats de la persistència del nostre llenguatje, en la Grècia continental (3), qual troballa ha sigut pera mi una de les més grans recompenses de les meves afanyoses recer- ques en els Arxius de Palerm y de Barcelona. D'elles resulta, avuy per avuy, ben clara- ment demostrat, que s'han salvat més documents de la època catalana, redactats a Atenes y Tebes, que de la francesa y italiana, y que de més a més son aquestos docu- ments molt més importants, aixís per sa extensió, com per son valor historien y filològich. De la ciutat de Salona, els ünichs documents mitj-evals que s'han conservat, son en català, y de la de Livadia en tenim, al menys, una referència. En aquestos tres sigles els testi- monis diplomàtichs no abunden, y els pochs que en llengua grega y en llengua vulgar (francesa, catalana y italiana) han arribat fins a nosaltres, son verdaderes perles històri- ques que deurien estotjarse en els arxius ab religiosa veneració, y es una glòria per nosaltres que d'aquestes poques perles en tinguem més y de més vàlua que Is altres pobles. En aquest curt estudi 'm proposo indicar cronològicament lo mateix les referències, que 'Is textos autèntichs o copiats, que proven la existència canciileresca del català en els anomenats Ducats d'Atenes y Neopatria. i.er Consta per documents posteriors que 'Is primers capítols formulats per la Com- panyia al pendre possessió del ducat franch d'Atenes, com base de la seva constitució civil y política, foren redactats en català, y que aquest era 1 preferentment empleat (1) Coroleu y PellaZas Cortes Catalanas. Barcelona, 1876 -p. 407. (2) Memorias de la Real Acadèmia de Bitenas Letras de Barcelona. — Observaciones sobre los principios elemen- tales de la Historia. — Apéndice del lenguaje romano vulgar (por el marqués de Llió). Tom I. - Any 1756. (3) Després d'haver redactat aquest treball hem tingut ocasió en nostre darrer viatje a Itàlia, en l'estiu de 1907, de trobar un altre testimoni de la llengua catalana en l'Orient bisantí. Tot examinant un codix de la Crònica den Muntaner, en la Biblioteca universitària de Catania (Ms. núm. 92), al foli 200 ens saltà inesperadament, un document de la Gran Companyia catalana, l'únich que fins ara es coneix de l'época de l'expedició. Pel seu contingut, y per la data de 31 d'Agost de 1307, ha d'haver sigut extès al cap de Cassandria, ahon la Companyia hi feu aquell any llarga estada, y es una espècie d'obligació que contrau, junt ab l'Emperador titular de Constantinoble, Carles de Valois, d'indemnisar a n'en Muntaner les despeses y danys per ell fets y rebuts en llur servey. Ab aquest document son cinch els catalans que fins ara tenim de Grècia: un de Cassandria, un de Tebes, un d'Atenes y dos de Salona. — 237 — com idioma cancilleresch (l). En català s'escrigueren ademés no sols els primers Esta- tuts fonamentals de la Companyia, sinó probablement els especials que se donaren a algunes ciutats, ahon era més nombrosa la població nostrada, per el règim intern de la seva vida municipal y autònoma. Al menys aixís consta clarament d'Atenes (2) y altre tant feren Tebes, la ciutat de més nombrosa colonisació catalana, y vertader cap y mestra del Ducat, y Livadia, la capital militar y la primera a la que 's con- cedí l'ús de les Costums de Barcelona, per la seva adhesió als dominadors. Aquèts importants documents falten, per desgracia, en l'Arxiu de Palerm, que a conseqüència dels estragos del temps y del incendi, sols conté restes incomplets de les actes que 's refereixen al Ducat d'Atenes en la derrera desena del domini dels senyors sicilians de nissaga aragonesa. II. El segon testimoni del empleu del idioma català en Grècia es una carta escrita a Tebes per Alfons Frederich, el quart Vicari general de la Companyia (13 17 - 1330), demanant al Rey Alfons III d'Aragó que interposi la seva poderosa mediació pera que '1 seu pare li fassi mercè del castell de Xeopatria, que semblava no volia conce- dirli. El guerrejador vicari que havia unit ab les seves afortunades conquestes el Ducat d'aquell nom al d'Atenes, se queixava ab raó, que després d'haverli feta donació de sis castells (3) no fes lo mateix ab el de Xeopatria o la Pàtria «qui es cap del pal•lis e es cap del ducam de la Blaquia M». Aquest document té un valor considerable per ésser l'únich dels redactats en català en Grècia durant la nostra dominació, que s'ha salvat de la incúria dels homes y de la destrucció del temps. Se guarda en el nostre antich Arxiu Rey al, y mereixeria esserho d'una manera escepcional y visible, perquè peces com aquestes no abunden en els demés d'Europa. Per considerarho aixís n'he feta ofrena de sa reproducció fotogràfica al primer Congrés internacional de la llengua catalana, com un títol gloriós de la seva historia. Se publica com apèndix d'aquesta comunicació, y ell es el comentari que la fa més interessant. Els documents de Tebes del sigie XIV, fins ara coneguts, son quatre : a) de 26 de Març, 1 3 14 que 's conserva en la Biblioteca nacional de París ts) : b) el d'Alfons Frede- rich de que acabo de parlar, datat el 15 d'Abril, sense any, però que s'ha de posar precisament entre 'Is de 1328, que fou el de la proclamació d'Alfons III d'Aragó, y el (1) En el privilegi concedit al notari grech Dimitri Rendi se fa observar que dita concessió se fa «no obstantc... negun capítols de la companya» això es, de la Companyia catalana. Més endevant en el document a que 'm refereixo (inclòs en els famosos capítols d'Atenes) se cita textualment un d'aquells primers estatuts, del qual ?e demana la derogació. «ítem que nenguna persona qualque qual sia no pugalexarper sa anima ni per nengun enginy ne manera neguns bens a lasgleiav. Vid. ma monografia Los Navarros en Grècia y el Ducado catalún de Aíenas en la època de su invesión publicada en el t. IV de las Memorias de la Real Acadèmia de Buenas Letras de Barcelona, 1887, p. 466 y 67. (2) En 13801a Universitat d'Atenes demanava la anulació de lo capítol qui fo fet en la dita ciutat de Cetines que diu. "Hem si alcun lexara alguns vilans ne possessions en lasgleia que dexen tornar en lo castell de Cetinesv 0 sigui l'Acròpolis. (Ibidem, p. 467). (3) Eren aquéts castells del Ducat de Neopatria o de la Blaquia, Lidorikion, Siderocastron, Zeitún, Gardiki, Domo- kos y Farsalia. (4) Arx. Cor. Arag. Cartes reyals d'Alfons III, n.° 3280 (provisional). (5) La Companyia catalana concedeix e! Regne de Tesalonicaa Guy Dauphin, baró de Montalvà. Datum Thebis per Jacobum de Sarriano predicti exercitus cancelIarium.(N[. S. S. Bib. Nac. de París, n.° 5456). Mas Latrie, Melanges històriques, París 1880. III, 26. de 1330, època de la destitució d'aquell vicari general de la Companyia : c) de 5 Abril de 1 33 1 (l) : d) de 2 de Janer 1367 (a>. D'aquèts documents tres estan redactats en llatí :' en català tant sols el que 's guarda en nostre Arxiu. El llenguatge presenta algun provençalisme (nuyla) y també algun aracronesisme (donacion = rahon), y la construcció no es fàcil ni elegant; mes el léxich es del tot català, llevat d'aquèts pochs mots, com també mostra serho la lletra, ben semblant a la usada per la nostra cancilleria en el XIV sigle. De la època franca en el XIII sigle sols conech dos documents en que clarament s'assenyali la seva procedència de Tebes Cai). En Buchon ne publica dos sense lloch, que probablement ho son també (*\ mes tant aquells com aquets foren redactats en llatí. IH. — Nomenament de Jutge d'apelacions en l'any 1368 en iavor de Bartomeu de Valerio, en el qual es declara terminantment que 's fa conforme als capítols promulgats pels Duchs anteriors, redactats en vulgar idioma català fe>. IV. — Privilegi d'exenció y franquícia otorgat en 1372 a Nicolau Embay (sic), batlle d'Atenes, per Novella, muller de Jaume Sànchez de Lleyda, a la quaL en el con- cepte d'administrador dels seus bens, estava obligat a prestar algunes servituts. S'ex- pressa en ell que fou escrit en català, segons l'ús y les costums de la ciutat d'Atenes (6K V. — Legalisació de dos documents feta a Salona el 22 d'Abril. Aquesta es, en ricror, encara que fragmentaria la segona prova testimonial y directa del empleu del català en Grècia y 's troba copiada en un registre del Arxiu de la Corona d'Aragó (?>. De la capital del comtat mitj-eval de Salona, que 'Is Catalans anomenaven la Sola, ens queden de la època de nostra dominació dos recorts lingüístichs, mentres no s'en conserva cap de les èpoques franca y italiana, ni adhuch de la mateixa raça grega. Son, donchs, fins ara com he dit abans, els dos únichs documents mitj-evals de l'antiga Amphissa. El objecte del primer de que aquí ens cal parlar, es la legalisació y cer- tificació de dugués copies escrites en papirus d'altres tants documents que contenen la donació del Comtat de Malta per Guillem Frederich, Duch d'Atenes, a favor dels Comtes de Salona y la confirmació de dita donació, fetes el 18 y 22 Novembre de 1330, qual donació confirmà a son torn a Lluís Frederich, el Rey Pere '1 Cerimoniós, el 22 Abril 1380. Encara que '1 document té bastanta importància històrica, lo que '1 fa més interessant per nosaltres es que, ab tot y estar redactada la donació en llatí, la legali- (1) Treuga de dos anys acordada entre Nicolau Llança, en nom de Guillem, Duch d'Atenes, y els síndichs de la Companyia d'una part y el batlle del Negrepont del altra... Actum et datum in civitate íebana, etc. Venècia. Archivio di Stato Pergameni sciolti, n.° 89. (2) Respostes de Frederich III de Sicilià a alguns capítols presentats per les Universitats dels Ducats, sub sigillo seu bulla beati Georgii datum Thebis per Valentinum ferrandum societatis francorum in dictis ducalibus existentis cancella- rium. — Palerm. Arch. di Stato Reg. Canc. R. IX. f. 107. 3) Un es el privilegi de Qui de la Roche als Genovesos. Datum Tebis 23 dte Dec. 1240. Vid Liber jurium República Genuensis. Turin, 1854 - Doc. n. 757.— El segon es un tractat de pau ab Venècia datat el 16 de Maig 1262 Actum Thebis in domo et presentia ven. patris Eri, archiep. Thebar. Tafel y Thomas, III, 348 y 349. (1 Buchon. Recherches històriques sur la Principante fi ançaise de Morée. — París, 1846, t. II. p. 385 y 86. (5) «prout in quodam capitulo per dictos precessores nostros in vulgari Catalano ydiomate constituto hec inter alia contmentur.»' 6 Abril 1368. Archivio di Stato de Palermo. Reg. Canc, R. XI, f. 110. v. (6) «quia per tenorem dicti puplici instrumenti scripti manu Johanni seraio notari actorum civitatis eiusdem et aliorum testium subscripcionibus roborali in carta videlicet de pappiro et vulgari catalanonum eloquium secundum usum et mores civitatis eiusdem... Porta la data 7 Janer, 1372 - Ibidem. Reg. Canc. XIII. f. 210. (7) R. 1366- f. 68. — 239 — sació ho fou en català, per dos notaris de Salona, un català, Periulli de Ripoll, y l'altre grech, Constantinus de Mauro-Nichola W. Aquest darrer fét mostra lo molt extès que degué ésser l'empleu del català en els documents cancillereschs dels Ducats, quan observem, que no tant sols els notaris cata- lans, sinó fins els meteixos grechs, se servien del nostre idioma per legalisar escriptu- res. Dita observació té major importància al considerar que '1 càrrech de notari molt poques vegades el desempenyàren els catalans, y casi sempre 'Is grechs o els extran- gers establerts en els Ducats. Fins a nosaltres han arribat els noms d'alguns de dits notaris grechs que més figuraren durant el govern dels catalans : Cosme de Düraz- zo, Bari, Nicolau y Constantí Mauro-Nichola, Demetrius Rendi y Nicolau Macri. Els quatre darrers foren especialment distingits per aquells y sobre tot Demetriu Rendi desempenyà un paper important en les èpoques catalana y florentina. Si les terribles calamitats que caygueren com allaus devastadors demunt l'Atenes mitj-eval, fins al punt de no deixar casi d'ella més que les gegantines ruïnes de l'antigüetat, no s'ho haguessin emportat tot, els protocols notarials del Rendi y dels Macri ens hagueren donat més d'una sorpresa testimonial de la nostra llengua. VI. — Capítols d'Atenes de 20 de Maig de 1380. Aquest es el document català de més importància de quants s'han salvat de la època de nostra dominació, en Grècia, y el únich que 'ns ofereix la ciutat de Perícies. Ell sol, emperò, val més que tots els altres, y que tots els demés de les dominacions franca y italiana. Ni per la extensió, ni per la riquesa de noticies, ni en parles neo-llatines ens ofereix cap altre la Grècia continental en la Edat Mitjana, que pugui ab ell compararse. Per totes aqueixes raons els anomenats capítols d 'Atenes son com ja tinguérem ocasió de manifestar en altra banda ,?), d'un valor històrich y filològich extraordinari, y han cridat ab justícia l'aten- ció de tots els historiadors del Orient llatí (3>. Aquèts capítols més que com interessa- des y mesquines demandes de gràcies y privilegis, han de considerarse, y aixís se consideraran sempre, com una prova admirable de la vitalitat que arribà a atènyer a Grècia la parla d'aquells valerosos almogàvers y de la fidelitat y puresa ab que la conservaren, a pesar del temps y de la distancia que 'Is tenia separats de la mare pàtria, y com una manifestació palesa del amor a n' aqueixa terra, expressat ab una mena de sentiment anyoradís y solemnial, que dona al final d'aquèts capítols un cayent de magestat que corprèn y aixeca a la vegada. No es possible resistirse a transcriure aqui les patriòtiques frases ab que conclouen, que ressonen en les nostres orelles ab una força extraordinària, quan un hom pensa que 'Is que aixís parlaven de- sitjosos de gaudir per sempre dels usatjes de Barcelona y de viure sota la sacrosanta (1) Com es el segon text català de Grècia que s'ha conservat, el transcriurem íntegrament. Mes interessants s cab son encara les relacions de Pere III y Joan I ab els comtes de Salona fins a la m J de Lluís Frederich en 1382, y després ab sa viuda, la princesa grega Elena Cantacuze no Més de mitja dotzena de lletres adressades pels nostres reys a n aquesta llustre dam; se conserven en els nostres registres, de condol unes, d'encoratjament altres o de ,| iectes matrimonials de sa filla Mana ab fadrins de les llustres cases de Rocaberti o d. Moncadà (3) y es de doldre que no s'hagin conservat cap de les adressades per la Co tesa a les dels dits reys, perquè de segur que 'ns donarien una prova mes de la per sistencia del català en la casa ' seny orial de Salona, fins entre princeses devallade de sanen imperial bizantina. Hem escorcollat debades totes les lletres reyals d aque. període, sense '1 goig d'atènyer una trovalla de tant excepcional importància. Apesar d'aquèts curiosos testimoniatjes, als que, com he dit anteriorment, no pofl oposarse fins ara d'altres semblants en quant a les llengües francesa y italiana | portaren a la Grècia continental els nobles senyors de la Roche y de Brienne yj florentins Acciajuoli, no cal pas que ningú 's pensi que la llengua catalana hagués al estengué ..urs^inisa Zeitún y Sty.,,^ ^ ^ r ^ f ^ r ^ f ^ = R ^ { g7 ; R ^ f. m : , f' "fs) Vid. Catalunya a Grècia, Bib. pop. de L'Avenç. (B .rcelona: 1906) pàgs. 63 y 65. — 243 — bat a arrelarse entre 'Is grechs. Aquèts no han après may l'idioma de llurs dominadors, tant si han estat els romans de Sila y de Metellus, com els franchs de Villehardouin y de la Roche, els catalans d'Alfons Frederich, els turchs de Bayacet o els venecians. Tant es aixís que ab tot y el llarch domini d'aquèts últims, que en alguns punts arribà fins a les darreries del XVille sigle, ni al Negrepont, ni a Corfú, ni a Creta, ni a les co- lònies del Peloponès s'ha format un dialecte mixte grech-italià. Lo meteix pot dirse del francès. En un pais en que '1 llatí no va triomfar, era impossible que ho logressin el francès, l'italià, ni menys '1 català. Hi ha, no obstant, un passatje de la Crònica de Muntaner, citat moltes voltes, que sembla contradirho respecte del francès. Diu aixís nostre cronista: «Perquè d'aquèts senyors (T) son avallats els prínceps de la Morea, e tostemps depuys han haudes mullers dels millors casals de França, e axí mateix los altres richs homens o cavallers no prenien mullers si donchs de cavallers de França no avayllaven: perquè hom deya que la pus gentil cavalleria del mon era de la Morea, e parlavoi axi bell francès com en París. »^ Al comentar un historiador francès aquest cu- riós passatje, diu ab molta de raó que '1 seu contingut sols mostra pel contrari resplen- dit aislament de la raça vençuda en que vivien els cavallers francesos. ^ No es més que a Xipre, on la dominació dels Lusignans durà tres sigles, que la invasió llatina marcà la civilisació y la llengua indígenes d'un encuny un poch fort. El cronista xipriota Macheras del començament del XVèn sigle, va fins a pretendre, ab evident exageració, que fou la conquista franca la que amena la desorganisació del grech indígena. Les recerques modernes sobre 1 xipriota mitj-eval rebaten perfectament aquesta opinió, (<) y proven la part important que en la desnaturàlisació d'aquell dialec- te ha tingut l'italià, que ha estat sempre la llengua del comerç dels paisos orientals y que d'altra part s'introduí també en aquella illa per la ocupació dels venecians en 1489. El català estigué en Grècia en condicions menys ventatjoses que '1 francès y el ita- lià per arrelarse y deixar rastre d'ell, tant per la menor durada de fe nostra domina- ció, que no arribà a un sigle, temps insuficient per imposarse un idioma, com per les escasses relacions mercantils y polítiques ab el casal d'Aragó, que sols per espay de uns deu anys fou la metròpoli dels Ducats. Es de suposar que temporalment, com succeí ab més persistència ab les altres dugués llengües llatines, s'introduiria algun que altre mot català en l'ús cotidià de la llengua grega, y que fins l'arrivarien a apen- dre 'Is vençuts, y d' això en tenim una prova en el document legalisat a Salona pel no- tari grech Mauro-Nicola; però lo mateix y ab més raó, pot dirse dels catalans^. Es més probable encara que 'Is Llatins, per mor del seu menor nombre, se vegessin obligats a familiarisarse ab la llengua helènica, sobre tot els francesos y més encara els italians, qual població no tingué may la densitat de la catalana. Els nostres registres y els del arxiu de Palerm conserven els noms de multitut de famílies catalanes de cognoms ben coneguts y encara ben vivents y usats, establertes a Atenes, Livadia, Salona, Neopatria, (1 > El duch de Borgonya, el seu germà, el Comte de la Marca, y els seus barons. Muntaner Crònica, ed. de La Re- naixença. Barcelona 1886, p. 505. (2) Ibidem. p. 505. (3) Hlstoire de la Langue et de la Literature trançaise des origines a 1900. Vol. II. p. 517 (4) Vid. Gustave Meyer: Rómanische Wòrter ins Kyprischen Mittetgriechisch en el Jahrbuch fiir romanische und cnglische Sprache un Litteratur. III. et Baudouin Le dialecte chypriote. —París 1883. p. 19. (5) En tenim una prova en alguns mots grechs introduits en els nostres documents, com eparchia (provincià), des- pina (senyora^, catogerius (monjo), hiperpires o perpres (moneda bisantina), etc. — 244 — y sobre tot a Tebes, meníres que de les èpoques franca y italiana apenes coneix* testimoni d'aquest genre, y no 'ns es fàcil reconstruir alguna part de la seva pobla colonisadora, com ab la catalana podem y' pensem ferho algun dia. W De tot això se dedueix que grechs y franchs, en quant al idioma, visqueren en estat bilingüe, conseqüència natural de tota dominació forastera. Dintre d'aquest es podem senyalar un curiós fet, y es que la catalana sembla que no feu may ús publ del idioma helènich. Es coincidència digna de notarse que un dels darrers actes d dominació franca fou un tribut pagat al grech, y que un dels primers del florentí ciajuoli, tot just conquistada Atenes (Janer de 1387) mes no encara l'Acròpolis, fou l'et pleu cancilleresch de aquell llenguatje. Entre aquestes dugués dates, la de 131 1, que 'Is catalans se possessionaren del Ducat y en que '1 baró franch Antoine le Flama va edificar a Carditza, una iglesia a Sant Jordi, posanthi l'any de la edificació en 1 inscripció grega, si be ab indicis d'ortografia franca. ^ y la de 15 Janer 1387, de q dia es el privilegi en grech concedit per Neri Acciajuoli, s'estén el període de la do minació catalana del Atica, y en cambi en tot ell no se 'ns ha presentat fins ara el ca y això que es el més rich en testimonis d'aquest genre, d'un sol document escrit en llengua dels vençuts. De la època franca, ademés de la citada inscripció grega de Q ditza de 131 1, en la Beocia, tenim un altre diploma grech de Nauplià del. Pelopoon dictat el 10 Abril de 1357, a favor de Pere Mèdicis d'Atenes; y de la italiana, el d cument ja està citat de Nerio Acciajuoli de 1387, (s) y dos més encara datats en la rr. teixa ciutat, el primer en Agost de 1423, essent duch Antoni Acciajuoli <♦> y el seg< de 6 Agost 1437, baix el govern de son nebot, Nerio II Acciajuoli. ^ Xo podem fixar tant com voldríem, y com es fàcil ferho respecte del XVen sigle ; els florentins, la influencia que '1 helenisme degué d'exercir en els conquistadors catalai Es un punt aquest que 's presta a un estudi molt detingut, y que sols ens es lleg tractar aqui per les seves relacions ab la llengua. A pesar de la prohibició de matrim nis entre els vencedors y els vençuts, els Frederichs d'Aragó s'enllaçaren ab la bran imperial dels Cantacuzenos y els Novelles ab la ilustre família bizantina dels Melisenr de- la mateixa manera que 'Is duchs franchs de la Roche ho feren ab la casa dels Arç lo-Comnenos y els Acciajuoli ab la dels Paleólechs. Mes com hem vist, les relació de Pere y Joan I ab la Comtesa Helena Cantacuzeno y fins la duració de la nostra c (D vid. Xuu|3oÀccí eic xi}\ ícropíciv rrov KaraXcovícov èv "E.Wàòi vnò a. Rubió y Lluch, « Aeatíov xf\c íOTopixi'iç xai e0voAoyorxf|Ç ètetipíac vr\q "EMàòoç, II. (Maig 1887), P. 458, osli Notes a l'historia dels Catalans a Grècia, per A. Rubió y Lluch, publicades en el Butlletí de la Societat històrica y etlU gica de Grècia, II, Maig 1887. p. 458. (2) Buchon. La JÚ Continentale p. 217 et Libre de la Conqueste (1845). La reproducció de la inscripció gregi Carditza (Pans, 1843) que dona en Buchon, està plena d'errades, y omiteix la indicció. Pròximament publicarà aquest riós text l'erudit investigador anglès de la historia del Orient llatí, nostre distingit amich. Mr. W. Miller. Vid. ses Nt on Athens under the Franks en la Quaterly Review.-]u\. 1907. (3) Buchon: Recherches històriques, etc. II. 420. Privilegi concedit al atenès Pere Mèdicis, per Nerio Acciaj senyor de Corent y del Ducat d'Atenes. Al final: ypacpèv 'ABnVCllÇ unví 'IctVOlXÍpiOU I 5, IVÒlXT XOZ IO (6895) Escrita Atenes en el mes de Janer '5, ind. 10, any 1387 de J. C. (4) Buchon: Nouvelles Recherches: II 444. Privilegi concedit per Antoni Acciajuoli, duch d'Atenes al comú del rencia. Es aquest un cas d'helenisació notable, ja que en ell veyem que un descendent de una afamada casa florentln dirigeix en grech a la seva antiga pàtria. (5) Ibid. II 447. Privilegi de ciutadania franca concedit per Nerio II Acciajuoli a Gregori Camachis. — 245 — nació a Salona, mostren que la nostra preponderància allí 's deixava sentir encara u anys després de la mort del comte català de la linia borda dels Frederichs d'Ara g ó idhuc quan estava governat el país per una princesa grega. Enllassat ab la historia del nostre llenguatje a Grècia se trova '1 problema de quin el estat del grech del Atica y la Beocia en el Xivèn sigle, en temps dels catalans, riós seria 1 poderho determinar ab textos vius, com ho hem fet ab el nostre idioma y d'una manera aproximada. Atenes no ha sigut tan afortunada com la Morea en aquest nt. La seva historia mitj-eval no s'ha conservat en cap llibre, mentres coneixem la de hassanyes dels conquistadors franchs per la Crònica de la Marca que 'ns ha arribat un text grech y per tres versions o rifarcimenti en llengües francesa, italiana y ara- nesa. El text grech, que té tot el caràcter d'un poema•heroich popular y que sols se tingeix de la prosa pel metre, es una curiosa mostra de la llengua vulgar parlada en Morea en el XIVèn sigle, que deuria essei , aproximadament, la mateixa dels grechs dels ats catalans d'Atenes y Xeopatria. Per desgracia, no estem en situació de poder riparar la llengua d'aquest text ab la vulgar d'altres semblants de la mateixa època aquelles encpntrades. . Els citats documents grechs de la cancilleria dels Acciajuoli, un dels quals se pot siderar encara de la època catalana, mostren que 'Is notaris ducals empleaven prefe- tment la llengua grega literària, y que 1 divorci entre aquesta y la vulgar se trovava oximadament en temps dels catalans, en el mateix estat que en el present. Mes hem de pendre al peu de lletra les queixes del' sabi y darrer bisbe grech d'Atenes, quel Acominatas, que arribà als dies de la conquesta francesa, repetides quatre sigles pres per Simeon Kabasilas, la llengua dels atenesos era un dels més corromputs lectes de la Grècia, tant que li semblava al primer un dialecte persa o scita1^. Emperò elles queixes tenien molt de retòrich; eren les d'un erudit y esperit cultíssim educat xmstantinoble, que mirava la ciutat y la llengua dels descendents de Perícies ab els eixos ulls d'un contemporani de Plató, y son en el fons iguals a les que avuy pro- ixen contra la llengua vulgar els partidaris del idioma literari. L'Atenes del Xllèn e li semblava al ilustre escriptor una ciutat inculta, pobre de cos, pobre d'esperit, x\ duouGÒq, mco/j] tòv voüv. rr tco/Í| tò Gcòua En els llarchs sigles transcorreguts desde l'historiador atenès Dexippo, .darrer hèroe a ciutat de Palas en la invasió dels Hèruls, (any 268) fins al historiador Chalco clylas, (fill també de la mateixa ciutat, que escrigué en el xvèn sigle, baix el govern ilustrats Acciajuoli)-, o sigui en casi tota la duració dels sigles mitjans, no eixí a llum obra d'un sol fill de l'antiga terra del saber, fos <:eolech, o filòsof, poeta o gramà- . En aquest sentit raó tenia el sabi Acominatas al dir que si continuava residint per re temps a Atenes, acabaria per tornarse barbre2' y al queixarse de l'ignorància en havia caygut la cjutat, que havia estat la mare de la sabiduria ^. ) "ICTorrtci rf\c -róXecoc 'AGnycov xctrà xovz iiéaovz àíCoxac úrrò (I>epb. Fpeyo- íov u£Ta<-ppctG0£Íoa vxò Zrrrp. II. Aóu-pou. — Ev 'AGíyvaic;. — K. Mrrex. 1906, I, p 230. :) Be|jap|3dpcoucti /póvior cov év 'AGíyvaic. [bid. 1,297. !) Ibid. 1,290. — 246 — Mes no per això s'ha de creure que en la època franca manqués per complet a la capi- tal del Atica, el conreu de les lletres y de les ciències. El mateix Acominatas se 'n dugué a la seva Seu episcopal una col•lecció de manuscrits d'Homer, d'Aristotil, de Galè, d'Eu- clides, de Tucicides y altres escriptors, y trovà ademés conservada en el Partenon con- vertit en Catedral cristiana, sota la invocació de la Verge, una petita biblioteca metro- politana y es probable que alguns d'aqueixos tresors, arrivarien intactes a la època catalana. D'un d'ells en parla ab admiració el viatjer italià Nicolo da Martoni, que va visitar Atenes, en 1395, set anys després de la expulsió dels catalans, y diu que 's guar- dava entre les relíquies que li mostraren en el Partenon. (l> Lo cert es que s'han conser- vat escasses, però precioses noticies, de còdices copiats durant la dominació nostra en Atenes que han anat a parar a les Biblioteques de Ferrarà y de París, y fins s'han sal- vat ab ells els noms dels qui 'Is copiaren o possehiren. Aixis sabem que pels vols del any 1339 l'atenès Demetrios Peroulis, copiava les obres de Teócrit, y que en el meteix 1339, el sacerdot Cosmas Kamelos, exarca de la iglesia metropolitana cismàtica d'Atenes, reduida, sens dupte, a la més trista situació, copiava, per ús del metje grech Demetrios de Chlomos, les obres de medicina d'Oribasi y de Myrepsios, tot lo qual indica que en- cara cremava alguna que altre pobre guspira de foch, en les ruines del antich y gloriós altar de les Muses y de les Gràcies. Í2) Es també probable que fins algun català helenisat dels que allí romangueren, se dediqués a n'aquesta tasca, puig en temps no molt posteriors, en els començaments del xvèn sigle, trobem ocupat en ella a Atenes, un jove sacerdot llatí, qual nom d'Alfons, fa suposar que fos de raça catalana. W Els documents del nostre Arxiu ens parlen, així mateix, del bisbe català de Megara, Joan Boyl, com possehidor d'una caixa de llibres que, per vint ducats d'or, fou posada en penyora en poder dels grechs Moscho y Cahuni, sotsmesos del Comte de Salona per raó de lloguer de dos cavalls pera ell y l'Arcabisbe de Neopatria. Es de presumir que aquets llibres no serien tots llatins, ni en vulgar , quan dos grechs els hi donaven aquell valor f*K Be 's pot assegurar ab tot que 'Is llibres no abundarien tant en la pobre y poch po- blada Atenes del sigle XIV, y en la més rica y industrial Tebes, com en altres ciu- tats bizantines. Les continuades devastacions y invasions que l'Atica y la Beocia patiren en las edats antiga y mitjana, y les repetides invasions de pirates, que tant contribuiren a despoblar la primera de dites encontrades, no permeteren may que la cultura arrelés en Atenes com en Constantinoble, Thessalonica y altres grans capitals del imperi, molt més segures. Per això en la època del Renaixement ni Tebes, ni Atenes (1) Liber omnium Evangeliorum seriptus per manus sancte Elene in cartis membranis deauratis ad linguam grecam que liber ibi pro magno thesauro reputatur. Vid. Athen imjahre 1395 nach der Beschreibung des Niccola da Martoni en les Mittheitungen des Kaiserlich d"utschen archacologi*chen Instituts Athen 1897. B. XXII 423. Aquesta descripció del viatjer italià recorda la d'un llibre semblant que el nostre Muntaner trovà en la ciutat de Focea, després d' haverla ajudat a recobrar a Ticino Zaccaria «E la tercera relíquia era un llibre que 's apella pocalipsi, que era escrit ab lletres d'aur per la am pròpia del benaventurat monsenyor sacnt Joan: e en les cubertes habia aixi mateix una gran riquesa de pedres precio- ses>. Crònica Vid. Ed. de La Renaixensa, p. 453. (2) Spyr, p. Lambros: 'AGnvaïot iji^Xoypàcpoi xai XTnrope:: xcoòtxtov xarà tovç uécouç àí&VOÇ xai éni TOUpXOXpaTÍa^ . en la Revista grega IlapvaGOÓC. 1902, p. 170 y 172. (3) Lambros. Xi>ux\n,p(óuaTa dç touç 'AGnvat'ovç Bi|3Àioypà(povç. Ibid. (1904), p. 55. (4) Los Navarros en Grècia, etc. Memorias clt. IV, 475. — 247 — foren may considerades com un rich mercat de manuscrits grechs. Molts dels famosos còdices que encengueren l'amor de l'antiguitat clàssica, no varen ésser portats a Europa del Atica o de la Beocia, sinó d'altres indrets de Grècia, com el Peloponès, (v. gr. de Nauplia, Monembasia, etc.) y sobre tot del Mont Athos y de Constantinoble, principals fogars de la cultura bizantina en la Edat Mitjana. Ademés, la opressió en que 'Is con- quistadors franchs y catalans tingueren a la Iglesia grega en la Hèlada continental apar- tava del conreu de les lletres y de la ciència la clerecia, que era la qui ab més afany y zel s'hi dedicava, la qual cercava, com es natural, la cultura clàssica y les ciències histò- riques y teològiques, lluny d'una terra en que els dominadors no toleraven al costat de la llur, la gerarquia cismàtica dels vençuts. W Si com ja vàrem tenir ocasió de manifestar en altre treball, <2) no ha sigut del tot estèril en la historia de la nostra cultura la participació que la nissaga catalana tingué en els destins de la Grècia mitj-eval en el XIVèn sigle, be podem afirmar que en el terrer llingüistich la nostra influencia no 's deixà sentir ni de molt en el poble grech, com respecte de les llengües francesa y italiana. Altre tant podem dir respecte la influencia de la cultura del poble vençut en els catalans. Mes si nostres virreys militars no citaven frases de Herodot, com se diu de Gui II de la Roche, ni protegien l'helenisme com els Acciajuoli, que semblaven volien provar que Florència, l'Atenes de la Edat Mitja, era més digna que cap ciutat de donar dominadors a la pàtria dels Hèroes y de les Muses: si les Costums de Barcelona no 's vegeren traduides al grech, com els Assisses; en cambi teniem reys com Pere III que elogiaven ab escalf artístich les belleses de la Acròpolis atenesa, y com Joan I que sen- tien el prestigi de la ciutat de Perícies y prometien als seus prohoms anar a visitaria, o demanaven ab ànsia llibres d'aquelles regions a un modest traductor, que anomenaven ab el pompós y tradicional dictat de filòsof grech. De les portentoses hassanyes realisades per aquella Companyia catalana, que mitj sigle després d'haver acampat a les vores del Sperchius y del Cefís se donava encara '1 titol guerrer de Felís exercit dels franchs que regnen en Romania, sols li ha quedat a la nostra llengua la glòria d'haver sigut portada més lluny en la Edat Mitja que cap altre neo-llatina, y de haver ressonat en els llochs més cèlebres y en els monuments més venerats de la historia del món. (i) Neroutzos: Xpio"navixctï 'AGnvai, ii, 134. vid. ei AeXríov Tf\ç ÍGTopixqç xai éGvoXoyixqç etaipíaç X\\q "EAXàòoÇ. (Atenes 1892, fase. XIII). (2) Catalunya a Grècia, 1906. p. 9, 10 y 1 1 . - 248 APÈNDIX A LA COMUNICACIÓ «LA LLENGUA CATALANA A GRÈCIA» Tebes, 15 Abril (1328- 1330) Alfons Fredèrich à 'Aragp, capità general de la Companiya catalana, demana al rey Alfons III que li faci mercè del castell de Xcopatria. Al m :lt alt e molt poderós senyor n Amfos, per la gràcia de Deu rey d Aragó, de Valencià, de Corssega, de Serdenya e comte de Barchelona, Amfos Frederic, fill del molt excelent senyor rey de Sicilià, ab besament de peus e de mans, me coman, senyor, en vostra gràcia. A la altea vostra, senyor, fas saber que 1 damunt dit senyor rey, pare meu, mercè sua si ha provehit a mi en les parts de Romania de . VI . castells dels quals benignament m a feyta donacion. Entre los dits . VI . castells en mig d aquels si ha . I . castell lo qual ha nom Pàtria, qui es cap del pahis e es cap del ducam de la Blaquia. Si com jo per moltes vegades he trameses missatges e letres al dit senyor a ço que pogués haver titol, li plagues fos mercè sua del dit castell de la Pàtria me degués fer gràcia, la qual nuyla vegada no m a volguda otorgar, per que jo confiant en la vostra benignitat e sia esperança mia que la dita gràcia per la vostra senyoria vinga a com- pliment, la vostra clara magnificència humilment suplic, vos placia per la vostra bondat trametre per certs misatges vostres al elevant dit senyor rey per amor vostra la dita gràcia me deia consentir e otorgar, com sia cosa que molts de milors locs que aquels m aja donats, mes per la honor e per lo titol me mou als dits afers, entenem, senyor, que si la dita gràcia vendrà acabament, sia per Deu e per vos. Ja altra vegada, senyor, vos escric d aquesta rahon per letres mies, si la vostra senyoria les ague no n som cert, quar nenguna resposta de la vostra altea he auda. Recomanme, senyor, en vostra gràcia e amor. Dada en la ciutat d Estives, . XV . mensis aprilis, etc. Arx. Cor. Aragó; Cartes reyals d'Alfons III, núm. 3280 (provisional). Com hem dit en el text, aquest es el únich do:ument autògraf català de Grècia, que per ara, ha arri at al nostre coneixement. %fí REPRODUCCIÓ FOTOGRÀFICA DEL PRECEDENT AUTÒGRAF CATALÀ DE TEBES (0 r- ■ K ,a• ~^Sy ^ *" l _rt ' *A<* _>U*tHlWM« l l IN jrfi "i .11,11 '''*»"-' " | A 4 «. Urrafl AÍV.C ;i««l „„ que ggj5 >^ nrvf ftv UySï -f«4 •» ~ çfí"w£i*é ïàjpf S^d -jr<«M «5>»p*« •"}*« *•*■* "' | — ' j -j - » . _ . I y-*frat._Ti^y »*■(* -' jrt .Jrt.t «>ctj^A r<^v« ««fi tfcjc ^««c(V,1 "^7<^_jp U'Vc-; w.ifi.1 -.. '.i ..v.i r•^'•'1 ;S» *¥"« —•-"'-' CT mJJ - „ " - (1) Devem aquesta reproducció a la bondat del nostre amich y distingit historiador, D. Joaquim Miret y Sans. 249 Del P. L•luis Fullana, franciscà. Ullada general sobre la Morfologia Catalana INTRODUCCIÓ Baix dos aspectes poden considerarse les paraules del discurs, dites també de la oració, o siga, en lo sentit purament material y en lo sentit ideològich. Si examinem les paraules, estudiant rònegament l'història de llurs transformacions y senyalant cascú dels fenòmens que tingueren lloch en llurs evolucions dende que se separaren de la llengua mare, fins trobarse perfectament formades, este anàlisis serà purament morfològic/i; quant, al contrari, volem estudiaries atenentse solament a la significació d'elles, l'anà- lisis es dirà llavors scmatològich; y si tratem d'estudiar, a la una, en les dites paraules, lo sentit material o morfològich y també lo sentit ideològich, l'anàlisis deurà dirse orto- lèxich o simplement lèxich. Nostra comunicació 's llimita a estudiar les paraules morfològicament considerades, o siga, en quant a llur sentit purament material. Com no es possible tratar de la Morfologia de la nostra llengua, sens ocuparse de l'Etimologia al meteix temps, es valdrem molt a sovintet d'ella, pera que més clars apareguen tots els fenòmens que intentem descubrir, per mig d'algunes lleys fòniques existents y sempre permanents en l'historia morfològica d'esta llengua. QUATRE LLEYS FÒNIQUES Com la te.idència natural y constant de la llengua catalana fan, dende son naiximent, simplificar, en tot lo possible, les paraules llatines, en virtut de les lleys fòniques d' es- cursament, d'estalvi de forces, d ' eufonia y de distinció, ab tal manera anaren despullant- se del ropa.^e llatí, que moltes d'eixes paraules no pareix que hajen conservat cap de vestigi ni senyal que acrediti llur procedència, y cal estar hu ben enterat de tots els fenò- mens morfològichs que han tengut lloch en la evolució de totes les paraules, durant llur trànsit del llatí al català, per conèixer que la quasi totalitat d'elles vénen realment del llatí. Y en efecte; <;no pareixerà del tot estrany y dur de creure pera molts, si 'Is dihem que poll prové del mot llatí pediculum? De nou lletres que conté la paraula llatina, sols una ne resta en peu: la p. Y de quatre sílabes, no més una en ha conservat el català, y. tant modificada està que ni pareix la meteixa. Mes analisem un poch la paraula y apli- quemli les quatre lleys fòniques y vorem com eixa transformació morfològica no pot ser més natural y llògica. Fent ús primerament de la lley d'esan samcnt vorem desaparèi- xer, tot d'una, tant la dessinencia característica (ni) com la lletra temàtica (uf o siga, tota la terminació u/n, y de pediculum, tindrem .pedícul. Després per la üey d'estalvi'de — 250 — forces vorem caure y desaparèixer també, no solament la vocal post-tònica (u) sinó que així meteix la sílaba tònica (di); fenòmens abdós-molt freqüents en la evolució mor- fològica de la llengua catalana, com vorem més en avan£ restant donchs de pedícul, pecl. Mes com la pronunciació es presentà aixina del tot difícil, s'aplicà la lley d' eu fonia, y palatisantse la combinació cl, resultà, pell, altre fenomen morfològich també molt fre- qüent en la nostra llengua. Però ara ve que eixe mot devia confondres en la pell, en cas- tellà piel, fentse precissa, per lo tant la quarta lley fònica que es la de distinció; y tras- formantse llavors la e en 0 resultà lo mot poll. podent d'esta manera, afirmar que poll es trasformació directa y llègica- de pediculum. D'ací podem també deduir que, pera l'estudi formal de la Morfologia catalana, cal tindré com basa ferma estes quatre lleys fòniques; per mig de les quals vorem desen- rollarse, com per escalons ben enllaçats, tots els fenòmens que han tengut lloch en la evolució morfològica de totes les paraules en la dolça llengua catalana. Dividirem este estudi en dues parts. En la primera, farem l'aplicació d'estes quatre lleys fòniques a la flexió nominal, comprenent els noms, tant substantius com adjectius, l'article y el pronom. Y advertim que no tratarem cada una d'estes parts de la oració, per separat, sinó que, considerantles a totes iguals, baix el punt de vista morfològich, o en quant elements purament materials del discurs, nos ocuparem d'elles indistintament y quant vinguen a tret en cada una de les aplicacions que deurem fer en les sobredites lleys. En la segona part, tenint, així meteix com fonament l'aplicació d'eixes quatre lleys fòniques, tratarem de la flexió verbal, analisant per damunt les transformacions morfo- lògiques en tota classe de verbs en llur pas del llatí al català, y fent conèixer, al meteix temps, totes les formes verbals més comunes en aquesta fermosa parla. PRIMERA PART Aplicacions de les quatre lleys fòniques a la flexió nominal I. Evolució morfològica en la flexió nominal segons la «lley d'escursament» La primera lley fònica que funcionà en la evolució morfològica dels noms llatins, degué ser, sense dubte, la d'escursament; y son primer pas fou rebujar la m, dessinencia característica del singular en els noms llatins. Donat este pas, pera res aprofitava ja la e eufònica llatina, pel qual motiu la tirà de revés en quasi tots els casos en que en fa üs el llatí. Y no parà encara ací son acció descapsadora. Trobà que la meteixa lletra temà- tica llatina donava nosa en les paraules catalanes ja escursades y la desllopissà d'elles ab la meteixa facilitat que ho feu en la dessinencia característica y en la e eufònica. Després d'estos tres passos que donà esta lley; pareix que havia ja complit sa missió; mes no fou aixina. Romanien encara algunes vocals y algunes consonants pretematiques que devien també desaparèixer, perquè estaven com óssos fora de lloch y com pedres somogudes a causa de la desaparició de les lletres temàtiques, de la e eufònica y de la dessinencia característica. Caygueren donchs també estes lletres, y d'esta manera, conse- — 251 — guí la lley d'escursament desferse de quasi totes les sílabes y lletres post-iòniques de les paraules llatines. i ." Desaparició de la dessinencia característica. Convé, ans de tot, fer present ací, que tenim corn molt certa la derivació de les paraules declinables, en esta llengua, directament del acusatiu dels noms llatins. Les rahons que possehim a favor d'esta opinió no fa '1 cas retràureles ací. Com hem dit donchs en ans, lo primer pas que donà la lley d'escursament, fou escap- sar la ///, dessinencia característica del acusatiu llatí en lo número singular. Per este mig foren ja formats: a> Els noms del tema en a, o siga, els pertanyents a la primera declinació en la gramàtica tradicional. Exemples: Rosa-/// = rosa; porta-/// = porta; oliva-/// = oliva; avena-/// = avena, etc. b) Alguns del tema en e, com en: Sèrie-/// = sèrie; effigie-/// = efígie; specie-/// = espècie. c> Quant precedix vocal tònica a la o temà- tica cambiada en // en l'acusatiu: Nicolau-/// = Nicolau; Deu-/// = Deu; meu-/// = meu. d) En algunes del tema en //: ímpetu-/// = ímpetu; tribu-/// = tribu. e> Y en la majoria dels pertanyents als temes consonàntichs. Exemples: Arab-e-/// = àrab; sal-e-/// = sal; aspid-e-/// = aspi; carn-e-w = carn; amor-e-/// == amor; font-e-/// = font. Com vestigi d'eixa dessinencia característica es la n del adjectiu possessiu mon, ton, son, del llatí, meu-m, tuu-m, suu-vi, cambiada la /// en //. 2.on Lo segon pas que donà la lley d'escursament fou, com hem dit, rebujar la e eufònica del llatí en la major part dels temes consonòntichs, per no fer ja '1 paper que feya en les paraules llatines: sol- tots els noms per- tanyents al tema en a; b) alguns dels temes en e, o, a, y finalment, la majoria dels subjectes als temes consonàntichs. ,;Però la a temàtica dels plurals femenins ha conservat sempre la meteixa forma, o ha segut debilitada fins convertirse en e? Es un fet comprovat pels documents que's conserven referents al bressol d'esta llengua, y també de temps posteriors, que en aquell temps s'usaven indistintament les terminacions as y es, de la meteixa manera que's conservaren altres formes, com vesti- gis de la flexió nominal llatina, les quals desaparegueren tant pronte com esta llengua pogué passar del estat sintètich al estat analítich. ^Quina serà donchs la terminació més genuina y que degà adoptarse pels femenins plurals dels noms que provenen del tema en a, o siga, de la primera declinació segons la Gramàtica tradicional? Qüestió es esta molt debatuda pels escritors tant antichs com moderns. ,;Però existeix alguna rahó que ens incline a favor d'una d'eixes terminacions ab preferència de l'altra? Nosaltres — 252 — crehem que si, y no una sola. Crehem y, crehem ab fonament que dita a temàtica pogué y degué transformarse en e, durant la meteixa època y mentres s'efectuà la evolució morfològica de les lletres catalanes. En efecte: hu dels molts fenòmens que tingueren lloch en aqueixa evolució, fou la debilitació de la a post-tònica fins convertirse en e. Així aconteix en orgue, de org^num; ànech, de anotem; orfe, de orph^num; cànter, de canthrtrum; cove, de coph^num, etc. ;Per que no s'havia d'efectuar aixina lo canvi de la a en e en la terminació as sient com es post-tònica també eixa a dels plurals femenins? Y la rahó que'ns inclina a defensar esta opinió es que encara la meteixa terminació as primitiva no era pronunciada pels antichs com a tal, sinó que unes voltes prnounciaven as y altres es, perquè així ho requeria la eufonia de la llengua. Ara bé: ;no es cert que tots els canvis morfològichs que s'efectua- ren en la evolució de les lletres catalanes foren deguts, com vorem després, a la lley d'eufonia que tingué que restablir l'equilibri, l'harmonia y la suavitat, després que les d'escursament y d'estalvi de forces escapsaren les paraules y, al meteix temps, les buidaren, llevant d'en mig d'elles les vocals, les consonants o sílabes sanceres que dona- ven nosa, segons exigències d'eixes meteixes lleys? Si donchs de anotem = ànech, re- sultà transformada en e la a post-tònica per exigirho així la lley d'eufonia, perquè de rosas no havia de resultar roses, quant també ací ho requerix la meteixa lley? Ademés: les altres llengües germanes de la nostra, com son la italiana y la francesa han seguit invariablement la meteixa pràctica. Del llatí rosas, per eixemple l'italià ha fet rose (perdent com perdé la s dessinencial del plural) y el francès roses exactament lo meteix que '1 català. Sols el castellà diu rosas, conservant intacta la a temàtica. Y no hi hà que estranyarse d'açò; la rahó es més clara que la llum del dia. El castellà se regix per lleys morfològiques completament distintes de les demés llengües neo-llatines y es- pecialment del català; per més que algú s'empenye en demostrar lo contrari. ^Perquè donchs, siguent més conforme al geni de la nostra llengua escriure roses que rosas, no s'ham de subjectar a ses pròpies lleys, y ham d'anar a captar o a demanar una llimosna al castellà? No fem com els xiquets que, tenint bon pà de forment en llur casa, troben millor el pà de paniç en la del vehí y van a hi demanarne un troçet. Finalment: ;no es esta la pràctica generalment admesa pels nostres antichs escrip- tors? Rahó es donchs que respetem la costum y parer d'aquells, tenint en comte, ademés, les rahons que existixen a favor de la trasformació de la a temàtica en e, segons nos- tres lleys morfològiques. Y no volem que crega algú que estem cegos per la passió al regne a qui tenim la dicha de pertenèixer, puix esta es precissament també la opinió dels primers filòlechs de Catalunya. En prova de lo que anem dihent, citarem, encara que no siga més que un paràgraf del incomparable P. Nonell: «El efecte de trobarse, diu este savi jesuita (Morfologia catalana, pi. 20), general- ment en nostres antichs escriptors ab la terminació es los plurals femenins, proce- dents de singulars de la primera declinació terminats en a; el d'haverse adoptat la vocal e per signe distintiu del plural italià; y l'haverse conservat en francès la e del singular; indiquen bastant clar, que realment aquesta forma es més apropiada al geni de les llengües novo-llatines, per més que en castellà s'haja retinguda la a del singular. 4.' Desaparició de certes vocals y consonants pretemhtiques. — Vejam quines són estes: — 253 — Entre les vocals desaparegué la e en els noms neutres del tema llatí en n: Legu- m-r-n = llegum; gram-^-n = gram; lum-í'-n = llum; crim-é?-n = crim; nom-Mi = nom. La i, a) precedida d'una de les dentals c, s, t. Eric-z-um = eriç; bas-z-um = bes; Assis-z-um = Assis; Dionís-z-um = Donis; Ambros-z'-um, Ambròs. b> En els proparoxi- tons en afium, sempre que la a se convertixca en e, obedint a la lley d'eufonia: Mor- tar-z'-um = morter; ferrar-z'-um = ferrer; carbonar-z-um = carboner; denar-z'-um = diner, y c> Precedida de la d convertida en t. Beatitud-z-nem == beatitut; rectitud-z-nem = recti- tut; plenitud-z-nem = plenitut; solicitud-z'-nem = solicitut. Y la u precedida de q si esta es convertix en eh o en c. Antig-?/-um = antich; eq-zz-am = aca; = obliq-z/-m = oblich. Entre les consonants, la b precedida de m: colum-^-um = colom; lum-/)-um = llom; plum-/)-um = plom. La d, a) precedida de ;z: mun-rf-um = món; secun-^-um = segon. b) Precedida de u y seguida d'altre vocal: cru-^-um = cru; \a.u-d-em = llau; nu-í/-um = nu. La n: gra-zz-um = gra; vi-zz-um = vi; ple-?z-um = ple; so-zz-um = sò; taba-zz-um = ta ve. Una de les dues // quan esta consonant doble no té lo sò palatal moll: costa-//-um = costal; meta-//-um = metal; crysta-//-um = cristal. Una de les dues ce: flac-c-um = flach; sac-^-um = sach; suc-c-um = such. V una de les dues ss o tt\ nas-^-um =í nas; congres-^-um = congrés; gut-/-um = gòt; mut-Z-um == mòt. II. Evolució morfològica en la flexió nominal segons la «lley d'estalvi de forces» La lley d'estalvi de forces, que també 's nomena del menor esforç, ve a completar la mampresa de la d'escursament; puix si esta té l'encàrrech de descapsar les paraules llatines, fent desaparèixer llur terminació, aquella pren la comissió de fer caure, per una part, certes vocals, certes consonants y certes sílabes en mig de dicció, y per altra, usar ab molta freqüència de la sinercsis, a fi de simplificar del tot les paraules, donant, al meteix temps, d'esta manera, energia, dolçor y suavitat a la nostra llengua. Alguns filòlechs estrangers, eminències per cert en la ciència filològica, comprenen estes dues lleys baix la sola denominació de Principi d'economia. Entre ells podrem citar al inglès Sweet (History of English sounds) y al francès Paul Passy (Changements phonétiques) però nosaltres, per més claretat, y a fi de fer més fàcil este estudi, conti- nuarem en el mètodo que hem proposat. i .er Desaparició de vocals tòniques. — Si bé es veritat que la llengua catalana con- servà per regla general, l'accent tònich en la meteixa sílaba del llatí; y d'ací la necessi- tat de permanèixer y conservarse les vocals enclavades dins la sílaba tònica, o al menys, trasformarse en altres, com vorem més en avant; emperò la lley d'estalvi de forces exigix que quant la vocal tònica vaja seguida d'altra vocal, es faça desplaçament o aplaçament en català y cayguen llavors dites vocals tòniques. Eixemples: m^ara = ma tz/am = ta sz/am == sa nvos = mos tzzos = tos sz/os = sos m^as = mes tzzas = tes szzas == ses parzetem == paret mallí'olum = mallol platí'am = plaça — 254 — 2.OD Desaparició de vocals a iòniques. — Les vocals atòniques que provenen de vocals breus llatines, desapareixen generalment al evolucionar la paraula en lo trànsit del llatí al català. Mes esta desaparició es feu de la manera siguient: 1 Tocals pre tòniques, siguent les paraules paroxítones y proparoxitones. a) Desaparició de la a: Comp-tf-rator-rw = comprador; Mich-a-e\-em = Miquel; A-piar-ium == Biar; \y-a-vor-em = por; a-poteca-m == bodega. b) Desaparició de la e: Int-r-ranca-7/z = entranya; ver-r-cundia-w = vergonya; jÇ-merita-/// = Mérida. c) Desaparició de la /: Qiw-i-XaX-em = ciutat; ac-i-av-iuni = acer; i-\\ox-um = llur; d-z-rect-um = dret = bon-/-tat-í*w = bondat; sol-z-dat-um = soldat. d> Desaparició de la o: Lah-o-ratox-em = llaurador; arb- Desaparició de la o: Parab--robatio- nem = aprobació; aï-f-ect-um = afecte; oï-f-\c\-um = ofici. Entre les dentals desaparegué la d, precedida de n: Can-d-e\a-;u = canela; fun- d-a-vi = fona; ww-d-a-m = ona; íun-d-ament-um = fonament. Com també després d'haver infiuit en la palatalisació progressiva de la c: Ju-d-ice-m = juge; me-d-ic-um = mege; y de la / com aconteix en rail, de ra-d-u\-uw. Pel meteix motiu desaparegué la /, com es pot vore per estos eixemples: Via-/-ic- uin viage; to-t-\ú-um = roll; per-t-ica-/u = percha. Y en general sempre que estigueren dobles en desapareixqué una: Ad-d-ict-um = adicte; ad-//-cell-//;;/ = sencill; hos-pi-ta\-em = hostal; ti-ti-o-nem = tió. La sílaba tònica caygué: a) en los pronoms personals: //-li = li; //-la-;;/ = la; //-lo = lo; //-los = los; //-las = les, y b) quan es una de les sílabes di o gi\ pe-di-cu\-um = poll; ju-di-ci-um =juí. També cau una sílaba post-tònica quan la paraula ne té dues: di-gi-t-um = dit; so-//- d-um = sòu; ca.u-di-ca.-m = coca; ïú-gi- d -nin =*= fred; un-de-ci-m = once. Y finalment, en el llenguatge familiar cau una sílaba per afèresis, tratantse de noms propis: CArzs-phor-um = Tòfol; An-ï.ou\-uni == Toni; Ni-co\au-m = Colau. 5.' La sinèresis. — Altre dels efectes de la lley d'estalvi de forces es la sinèresis tant freqüent en la nostra llengua. Esta figura té son aplicació en l'article y en els pronoms personals, sobre tot. S'usa en l'article quan va precedit de preposició o conjunció. Assi dihem: del, al, pel. pal, dels, als, pels, pals, sils; en lloch de, de el, a el, per el, pera el, de els, a els, per els, pera els, si el y si els. S'usa entre els pronoms meteixos quant són complementaris, dient d'esta manera: mel, tel, sel, mels, tels, se/s; meu, teu, seu; UI, lils, liu, meu, teu, seu y Un; en lloch de me el, te- el, se el, me els, te els se els; me ho, te ho, se ho; li el, li els, li ho; me en, te en, se en y li en. També s'usa entre '1 verb y el pronom quan aquell acaba en a, e, i. Eixemples: amam, cómpral. ómplit. cremes, portals, obriu, vendren; en lloch de ama me, compra el o lo, ompli te, creure es o se, porta els, obri ho, vendre en; la qual pronunciació seria com- pletament contraria al geni de la nostra llengua ademés d'oposarse a la tendència tan natural del estalvi de forces. III. Evolució morfològica en la flexió nominal segons la "lley d'eufonía" Si bé es veritat que, per mig de les lleys d'escursament y d'estalvi de forces, es con- seguí reduir els elements formatius de les paraules catalanes y simplificar d'esta mane- ra la llengua, no era prou, emperò tot açò pera que les paraules quedaren completa y perfectament formades sense l'ausili y ajuda d'alguna de les altres lleys fòniques; puix era d'absoluta necessitat que's trasformaren entre sí, tant les vocals com les consonants, que estes es convertiren en aquelles y aquelles en estes per mig dels fenòmens morfolò- gichs nomenats vocalisació y consonantisació; que s'afegiren, d'en quant en quant, algu- nes lletres, que reaparegueren certes consonants caygudes per l'efecte del escursament que canviaren altres de llòch per la metatesis, y que s'entroduiren altres modificacions a fi de restablir l'equilibri de forces, perdut per efecte de les dues lleys anteriors, y obtinguera, de esta manera, la nostra llengua eixa suavitat y eixa harmonia que tant la caracterisa. Era indispensable en fi, la intervenció de la lley d'eufonia per continuar y poder completar la mampresa de les d'escursament y d'estalvi de forces. Vejam donchs — 256 — ara com s'efectuaren cada hú d'eixos fenòmens eufònichs, en la evolució de les paraules catalanes. » Transformació de les vocals. — Les vocals catalanes, en llur evolució morfològica unes vegades es trasformaren directament, altres inversament, y, en no poques vegades, d'una manera indi recta, a conseqüència de l'influència de les consonants y d'altres vocals que van darrera d'elles. Quan la a es transforma en e, la e en /, la i en o, y la o en u la evolució es diu directa o progressiva. Quan la u es convertí en o, la o en i, la i en e y la e en a, la evo- lució es inversa o regressiva; y quan llur transformació es deguda a l'influència d'altres lletres, es dirà indirecta o casual. La evolució progressiva de les vocals catalanes té lloch en sílaba tònica, si la paraula llatina es proparoxítona : P\-a-cit-uw = pleit : sp-e-cu\-u;n = espill : fen-/-cul- um = fenoll : o-cul-lum = ull. La regressiva s'observa també en sílaba tònica, mes sols en paraula paroxítona : f-tf rca-m = forca : n-o-ct-em = nit : p-i-\-um = pèl : e-qua-m = aca. La tercera, o siga, la indirecta o casual aconteix tant en sílaba tònica com atònica y ja siga la paraula paroxítona o bé proparoxítona; y es motivada: primer, per l'in- fluència de les consonants seguients; segon, per rahó de conservar l'equilibri en la meteixa paraula; tercer, per efecte de la vocalisació ; quart, per la reaparició d'alguna consonant; quint, y per la posició de les meteixes vocals, açò es, si son pre-tòniques o post-tòniques. Evolució indirecta en sílaba tònica. — La a es trasforma en e per a> influència d'una palatal : Mad-^-xa-;// = madeixa : f-a-sc-em = feix : t-a-^um- = teix : b) per efecte de la vocalisació : gr-tf-v-em = greu, y c) per la desaparició d'una c : tx-a-cl-uni = tret : ï-a-ct-um = fet. També 's converteix en 0 per l'influència llabial : c-a-xea-m = cova : La e a) en a per l'influència dental : S-^-tabi-7// = Xàtiva, b per la desaparició de la c : conf-e-ct-um = confit : y c> en o per l'influència dental : t-e-sc-um = tosch. La i es transforma en e, a) per l'influencia lingual: \-i-nte-um = llenç ; v-i-rid-um = vert y b) per l'influència palatal : ov-/-cula-;« = ovella : corn-z-cula-w = cornella : aur-/-cula-;// = orella. La 0 a) en e, per efecte de la vocalisació : x-o-c-em = veu, y b) en u per l'influència llabial y palatal : oct-o-bre-m = octubre ; c-o-xa-m = cuxa. Y la u en e, a' per efecte de la vocalisació : cr-tt-c-em = creu; y b) seguida d'altra h: t-u-7/w = teu ; s-w-u-w = seu. Y en 0 per l'influència palatal : cusc-^-lia = coscolla. Evolució indirecta en sílaba atònica. — La a a) en e : m-tf-tallea-?// -= medalla : an-at-c//i == ànech : org-a-num = orgue: coph-a-nuw -— cove : Steph-«-;/«;;/= Esteve; — b> en i, '. 1-tf-bell-///// = llibrell; — c) en o : a-pert-uw = obert : pam p-a-nu ;;/ = pàmpol, y dl en u : s-a-cchar-ariuui = sucrer : s-tf-rcit- en a : t-e-\onar-ium = taloner : t-c-rros-un/ — tarròs : v-r-rruca-;;/ = barru- ga; b> en i : d-c-na.r-/u/u — diner : f-^-nestra-;// finestra: ord-e-um .= ordi : oX-e-iiin ; oli y c> en o : e-íocat-um = ofegat. La /, a) en a\ S/lvatic-//;;/ = salvage : b-i-vret-um = barret; == b> en e ; man-/-ca-m mànega; l-i-go-nem = Uegó : tr-i-fol-ium == tr^bol : ord-i-nem = orde : marg-z-nem = marge; y c^ en 0 : fen-Z-cular-////// = fenoller : nub-i-\-u;n = núvol : i-mp\et-um = omplit. — 257 - La o, a) en a : n- en i: t- en o : yu- ventut-**0 = joventut : ill-z/-d == lo. Els diptongs y vocals compostes es trasformen generalment en llurs intermiges : \-ü/-c um = llech : au-x-um = or : d-iu-xn-um = jorn. Efecte de V equilibri de forces. — Per rahó de l'equilibri de forces, quan la tònica ha segut trasíormada, la atònica sòl pendre la mateixa forma : S-r-tab-/'-/;/ = Xàtiva; c-e-x-e- um = ciri : t-u-xt-u-xe-m = tòrtola. Lo mateix passa quan la pre-tònica s'ha trasformat; a-spaxr-a-g-um = espàrrech. Trasformació de les consonants. = De dues maneres es trasformaven les conso- nants catalanes, en llur evolució morfològica per exigències de la lley d'eufonia. Primera : entre germanes y afines, o siga, entre les que perteneixen a un mateix orgue fonador. Segona : entre estranyes o causa de l'influència d'altres consonants vehines. Trasformació entre germanes y afines. — La b a) en m : Jaco-b-um = Jaume : cau- na-b-em -- cànem; b) en p : gi-b-b-am ==. gepa ; c) en v. gle-b-a-m = gleva : ta-ó-a-num = tave. — La f en b : trifoMum = trèbol. — La m en b ; ;;/-erenda-/;/ = berena. — La p en b : op-exa-m = obra : p-ic-um = bec, y en v : ca-/>-all-///;/ = caball. — La f en /; : T-itell-///;/ = bedell, y en p : cor-/'-///// = corp. Dentals. — La d en / : solicitu-//-/>//7// = solicitut : \Aen\\.x\-d-incni = plenitut ; y la t en d : pe-/-ra-;« = pedra : ca-t-en-am = cadena. També la /, unes vegades en c : pru- den-/-ia-/// prudència : Valen-/- ía-/// = València, y altres en ç\ pla-/-ea-/// = plaça : ma- t-ea-m = maça. Y la c en ç : 1e\\-c-em = feliç : \an-c-ea-m = llança. Linguals. — La / en n : /-ibell-///// = nivell, y en r : Xi-l-i-um = lliri, y la r en / : a-r-atr-um = aladre. — La n en / : pampa-;/-//;;/ = pàmpol. Guturals. — La c en g : a-r-ut-um = agut : se-c-un-dum = segon ; y la g en c : cata- lo-^-um = catàlec o catàlech. — La eh en q : paro-í/z-ia-;;/ = parròquia : Mi-í7/-aeLv;/ Miquel. — Y la q en c y g : qnaxe = car : àguila;;/ — àguila. Trasformació entre estranyes. Llabials. — La b en les palatals gyj, per l'influència de la e : xu-be-um = roig : xu-be-a-m=z roja ; y en la gutural eh : supex-b-um == soberch. — La ;;/ en la lingual ;/: se-;;/-ita-;;/ = senda : meu-;;/ = mon; tuu-;;/ = ton : suu-;;/ = son. — La p en la lingual /: male-a-/>-t-///// = malalt. — Y la v en la palatal j, per l'in- fluència de la i: plu-r/'-a-/;/ = pluja. Dentals. — La d, a) en la lingual / : c\ca-d-a-m = cigala : cau-//-a-/// == cola : o-d-ox- cm == olor ; b) en les palatals^ oj\ per l'influència de la i: rae-é-um = mig : me- di-am = mija; y c en la gutural eh : nu-//-um = nuch. — La t en la gutural eh : anat- t-e/u = ànech : gemi-/-////z = gemech. — La í en x, a> per sí meteixa : 5-etabi;;/ = Xà- tiva : Syxupum = xarop, b> per l'influència d'altra s : bass-um — baix; c» per l'influèn- cia de la dental / : que-sta (plural de questum) == queixa ; d> per l'influència de la den- tal c : p\sc-em = peix : fasc-em = feix y e) per l'influència de la llabial/ : \ps-e = eixe : ips-a — eixa : hac — \-ps-o == això : ca-ps-a-m = caixa, etc. — Y finalment es trasforma en eh explosiva : singult-//;;/ = chinglot : s-\b'üant-em == chiulant. Linguals. — La/ en la palatal //. a) casu-/-a-;;/ = casulla : ba-/-cena-/// = ballena; b per l'influència d'una llabial : tri-k-/-um = trill : mam-p-n-lum ==manoll; c) per l'in- - 258 - fluència dental: rà-d-u-Ztfm = rail : ro-t-\\-/-um = roll : ve-í-u-l-um = vell; d) per l'in- fluència lingual : femi-/z-u-/-a-;// = femella; e> per l'influència d'una gutural : peri-c-u- /-um = perill; coa-g-ud-uw — cuall : te-^-u-Z-a-;// = tella : co-ehl-zare = cullera, y f) per l'influència d'una de les dues vocals palatals e, i : pa-/-^-a-m = palla : X.ade-a-m == talla : íï-//-a-;/; = filla : mxx-li-er-em = muller : me-Z/'-or-^w = millor. — La ?i en // palatal per sí meteixa : sturni-//-;//;; = estornell; sogall, del gaèlich suga-;z. En ny, a) per sí meteixa : scruti-;/-a-tor-em = escodrinyador; b) per l'influència de les vocals e, i, v\-ne-a-m = vinya: se-m-or-em = senyor : pi-?zr-a-w =■- pinya : yi-ni-um = juny; cl per l'influència de la llabial ;//; Aa-mn-um = dany ; d> per l'influència d'altra 7/ : ann-um = any : ca- mt-am = canya y e> per l'influència de la gutural ^\ ja siga la palatilasació progressiva, com en : s\-gn-a = senya, o regressiva com en : ü-ng-ibi\-eam (de fingere = fènyer) = fenyible. Guturals. — La c es trasforma en la lingual n : pi-^-tura-;;/ = pintura. En la palatal explosiva eh, a) per ella meteixa : p\an-c-a-m = plancha; b) per l'influència de la t, ja siga la palatilasació progressiva, com en, per-Z-i-r-a-;;/ = percha; o bé regressiva, com en pun-r/-a = punçha : C) per l'influència de la i : fa-í/'-a-;// = facha . També es converteix en la palatal x, per l'influència de la / : nova-ír-u-/-a-;« = na- vaixa; y en la palatal^-, a) per ella mateixa: canoni-£-;/;// = canonge; b> per l'in- fluència de les dentals d y t : me-íZ-i-c-um = mege : yx-dA-c-cm — juge : vcwpa-ct-um = empaig : (ormartic-um -= formage. — La g en la palatal j, a) per ella meteixa : pla-^-a- ;;; = plaja, y b) per l'influència de les vocals e, i, : spon-gi-a-m = esponja ; corú-gi-a-m =correja : GV-orgi-;/;;; = Jordi. — La eh en les dentals c y ç : chi-rurgia-m = cirujia : bxa-ch-i-um — braç. Finalment : la q en c y en la ç : <7uin-^ue = cinch : \a-q-ueum = llaç. Efecte de la vocalisació. — Moltes consonants, al evolucionar la paraula en son pas- sage del llatí al català, s'han trasformat en, les vocals i o y y també en la u, per ser pre- cissament les més vehines a les consonants. Es trasformaren en i o y les guturals c y g : fruc-c-t-u/u = fruit : co-c-t-itm = cuit : o-c-i-o = huit : xe-g-on — rey : le-^-em = lley. Y les dentals d y t en la y : reme-d-ium = remey; spa-/-/;/;// = espay. Es trasformaren en //, a> les llabials ò, p y v : se-/?-//;;/ = seu : para-^-ola-/;/ = parau- la : ca-/>-ti-/'-///;; = cautiu : ca-/>-itell-;/;;/ = caudill : na-v-eJn = nau : x\-v-um = riu ; b) les den- tals d y t : gra-//-///;/ = grau : pe-d-ew = peu : pu-t-eiun =■■= pou : pala-/-/;/;// = palau : pre-t-iitm = preu y c) les guturals c y g: pa-c-em = pau : vo-c-em = veu : de-e-em = dèu : ]\\-g-um = jou. Efecte de la consonantisació . — En la meteixa evolució morfològica, les vocals i, u es trasformaren en g o j y v respectivament : H-/-eroni-/////;;/ == Geroni : i-às-pi-dem = jaspe: lev-/-ar-;///;; — lleuger: min-//-en-/W// = minvant. Afegitura de vocals. — La a s'afegí de dues maneres : prostetica y paragògica. Prostètica, solament en lo llenguage vulgar. Així diem : Aixaló, Aixàtiva, aixo- neta, aixarop, aixàbega; en lloch de Xàtiva, Xaló, xoneta, xarop, xàbega. Paragògica, a) quan, fet l'escursament, la paraula femenina termina en diptong consonàntich : febr-zW = febr-a : socr-um = sogr-a : cmer-em == cendr-a; b> quan, fet el meteix escursament, acaba en st la paraula femenina : fust-r;;; = fust-# : pest-r/;; pesta : vest-em = vest-a, y c> quan termina en dues consonants de difícil pronunciació : pantic-/v;/ = pancha : mant-;;;;; = mant-tf. — 259 — , La i' eufònica s'afig de tres maneres : Prostctica, epentètica y paragògica. Prostetica, sempre que la parau'a llatina comence per una s líquida, o siga, seguida d'altra consonant : sc-ala.-m = r-scala : spina-/;/ = espina : spica-w = espiga. Epentètica, en te-ua, te-ues, se-ua, se-ues, del llatí tuam, tuas, suam, suas. Paragògiga, a) quan, fet l'escursament, termina la paraula del tema en u per 4- en diptong consonàntich : temp\-u?n = temple : rúgr-um = negre : candelabr-tf-w = candelabr e : a&Xx-um = astre; b> quan, perduda la terminació, per l'escursament y des- apareguda la vocal post-tònica per l'estalvi de forces, termine també la paraula en dip- tong consonàntich: diab-o-l-um = diable : soc-e-r-um = sogre : tabernac-w-1-///// = taber- nacle : \''mc-u-\-am = v'mc\-e; c) quan termina la paraula en st : ist-u/n = este : Christ- um = Criste; d> quan acaba la paraula en chiulant suau : viaticu-«*« = viage : ficat- um — feg-e : silvatic-;//;/ = salvage, y en general sempre que la paraula escursada acabe en una o dues vocals de difícil pronunciació : as\-7uoii — ase : opt-u/zi = apte : aci-um = acte : sÀgn-um = signe : pleonasm-;/;;/ = pleonasme : hymn-//w = himne. També 's conservà la c eufònica llatina en los casos siguients. a> quan en noms pertanyents als temes consonàntichs, o siga, a la tercera declinació, segons la Gramà- tica tradicional, desapareix la vocal post-tònica després de fet l'escursament : arbe-re-/// = arbre : nob-z'-le-/« = noble; b> en els noms grec-llatins en que desapareix la t del diptong tr : ma-í-re-m = mare : pa-/-re-w = pare; c> quan la radical dels noms pòrte la sílaba fic : artifice-m = artifice : pontifice-w = pontífice, y d) quan, fet l'escursament termine la paraula en una o dues consonants de difícil pronunciació : turre/// = torre ; turpe/// = torp-í? : urbe-w = orbe. S'afig la i eufònica, a> devant de la x palatal, encara que no es esta la costum en totes les regions ahon es parla esta llengua : e-,r-empl-#;/z = e/xemple : ipsa-//z = eixa : pis-cem = pe/x , y b) davant de la g palatal, quan està a la fi de dicció: studi-7z//z = estu-z'-g : gaudi-um = go-/-g. L'afegí la o eufònica quan, fet l'escursament, acabava una paraula masculina en una de les chiulants c, ç, s, g,j, o x y s'havia de formar el plural, a fi de sonar també la s dessinencial d'este numero : cetace-zzw = cedaç, plural, cedaç davant d'una dental : missatic-///// = me-7/-sage: ccemeteri-///// = ceme-;/-teri : pass-tf/// = pa-;/-sa , y b) davant d'una gutu- ral : nec-un-z/w = m-n gú : locust am = lla-7/-gosta. Y en fi, s'afig una ;/ eufònica entre la preposició a y l'article el, el pronom personal ell y hu dels demostratius aqueste, aqueixe y aquell, com en estos eixemples : A-//-el final de dicció. i Perquè parles a-«-ell? No li pegues a-#-aqueste pobre ancià, ni a-«-aque- 11a pobra vella. - Reaparició de certes consonants. — També demana la lley d'eufonia que reapareix- quen les siguients consonants, perdudes per exigències del escursament : la n pretemà- tica en els plurals : gxa-n-um = gra, plural, gra-»-s : ma-n-um = mà, plural, ma-n-s : bo- n-um = bo, plural, bo-;/-s; en els diminitius, aumentatius y demés derivats: ple-//-///// — ple, ple-/z-et, ple-^-ot, ple-7z-or : plan-z//// = pla, pla-?z-et, pla-«-ura, etc. y quan la n es temàtica: pa-n-em = pa, plural, pa//-s : sermo-«-íV« = sermó, plural, sermo-;/-s : virgi- n-em = verge, plural, verge-//-s : homi-// -em = home, home-//-s. — La v pretemàtica en els derivats : \n-v-um ■ = viu, vi-r'-et, vi-//-ot, vi-2/-or. — Una s desapareixcuda en singular torna a aparèixer en el plural y en els derivats : pas-.s7/7/z == pas, pas-í-os, pas-^-et, pas-.s- ot, pas-j•-era. — La d, en els derivats també: cïu-dnw-- cru, cru-d-et, cvu-d-ot, cru-d-ov, cvu-d-ea : gran-dem = gran, gran-d-et, gran-í/-ot, gran-^Z-or, etc. Per donar fi a les aplicacions d'esta lley morfològica, sols farem notar, ademés, les dues particularitats siguients : A fi d'evitar l'encontre de la 0 y de la u y suavisar la pronunciació, s'usa l'article femení la en lloch del masculí lo davant de ////, en esta y altres frases paregudes : tos fills han estat en ma casa y la un a l'altre s'en han dit de bones. També sol dirse : /'//// a V altre. L'altra particularitat que volem fer present consistix en l'ús de les formes masculi- nes, en lloch de les femenines, en els adjectius possessius, quan el nom femení comença per ao per //, a fi d'evitar la cacofomia : mon anima : ton amistat: son harmonia. Y quan no 's vol usar d'estes formes s'acudix a les pronominals : mena, teua, seua} dihent : la mena anima, la teua amistat, la seua harmonia. IV. Evolució morfològica en la flexió nominal, segons la «lley de distinció» Despullades d'eixa manera les paraules per mig de les lleys iòniques, d'escursa- ment y d'estalvi de forces, y modificades, al meteix temps, per efecte de la d'eufonia, moltes d'elles, que en llur orige tingueren distinta forma, vingueren a confondres entre elles, com aconteix en mod-///// y mutt-um que, aplicades les dites lleys, romania mot pera les dues. Este inconvenient desaparegué fent l'aplicació de la quarta lley fònica nomenada de distinció. En virtut d'esta lley fou conservada la dessinència característica del plural, s'entroduí l'article, tant lo definit, com lo indefinit; foren admeses algunes vocals y consonants, s'adoptà distinta vocal per distingir lo genero; es canvià la vocal en alguns casos y s'acudí a moltes altres modificacions, a fi d'evitar tota confusió en les paraules, després d'haver passat per tota evolució morfològica. — 26 1 — i.er Conservació de la dessinhicia característica del plural. — Tant els noms mas- culins com femenins conservaren invariablement la dessinència característica dels plu- rals llatins : rosa-.? = rose-í : angel-o-í = àngela : amore-jf = amor-j : cantu-í = cant-í : serie-jr= sèrie-í. Alguns mots que, desde '1 bresol de la llengua prengueren ja la dessinència del nominatiu o genitiu del singular, romangueren invariables en plural; perquè com era una meteixa la dessinència d'aquells casos y la del acusatiu del plural en los noms lla- tins, cap de distinció se seguia conservant també la de este número : Eixemples : pul- vi-s = la pol-j-, plural, les pols : tempu-í = el temp-í, plural, els temp-í. A esta classe perteneixen també els femenins grechs-llatins paroxitons acabats en is : thesi-j == tèsi-s aphaeresi-^ = aíèresi-í. Els neutres llatins, com deixaren de serho en llur passage a la nostra llengua, pren- gueren la dessinència característica dels plurals, comuna als masculins y femenins, o siga, la s, que afigiren simplement al singular escursat : templ-///// = temple, plural, temples: mar-í- — mar, plural, mar-.? : ca.p-ut = cap, plural, cap-j. D'esta classe deuen exceptuarse els neutres en ma, perquè estos, a imitació dels femenins del tema en a, canvien esta vocal en la e, després d'haver afegit la s dessinencial : dilema, dilem-*? : sistema, sistem-r^; problema, problema. Lo meteix succeeix en els femenins formats de plurals neutres : signa = senya — senyes : folia = fulla — fulles : cilia = cella — celles : ligna = llenya — llenyes. 2.0D Admissió de V article. — Així com retenint la s, dessinència característica del acusatiu plural llatí, distinguiren els nostres antichs lo número singular del plural; de la meteixa manera, valentse de certes partícules pronominals, que s'han nomenat arti- cles, pogueren diferenciar caseu dels casos entre sí, d'eixos meteixos números. Eixes partícules o formes pronominals foren tretes d'esta manera : escursant la forma mascu- lina del llatí ïW-um, romangué il, trasformada en el, segons la lley d'eufonia : la qual forma fou aplicada als nous masculins singulars. Escursant de la meteixa manera la forma illa-///, romangué illa trasformada en la per afèresis segons la lley d'estalvi de forces: la qual forma fou aplicada als noms femenins singulars. Mancava altra forma pera el genero neutre, y llavors tiraren mà de la forma llatina neutra illud. Per mig de la lley d'escursament desaparegué la d; per la d'estalvi de forces la sílaba inicial //, y per la d'eufonia es trasformà la u en o, romanent de illud, lo : la qual forma fou aplicada als noms neutres y també en no poques vegades als masculins singulars. Pera formar els articles plurals seguien lo mateix procediment que en les demés paraules declinables ; açò es, afegint la s pera les formes masculines y canviant la a en e, ademés, en la femenina, romanent els y los pels masculins y les pels femenins. Tam- bé usaren els antichs les formes ell, ells y li, en lloch de el, els y los com nota el P. Nonell. Y per determinar els objectes d'una manera indefinida, es valgueren de les formes llatines : u-muu, una-///, unos, unas, les quals escursades donaren ú o ////, Una, uns y unes. Finalment : també usa nostra llengua altres formes, encara que no són tant univer- salment empleades, y són : es, sís; so, s\ sos; sa, ses y les pronominals en y na. (Alco- ver, Qüestions de llengua, etc, pi. 448.) 3.er Admissió de vocals distintives. — La a. Repugnant als nostres antichs tindré que donar una meteixa terminació al masculí y femení en certs adjectius provinents — 2Ó2 dels llatins que'n tenen una sola, feren la distinció, admitint una a pels femenins, com passa en : Valent-r/// = valent, valent-e : dolent-e/// = dolent, dolent-e : parent-^/// = parent, parent-e. La c. — Per la mateixa rahó, en los noms llatins en istam que en llatí pertanyen als dos generós, romangué la a pels femenins y se va admetre una e distintiva pels mascu- lins : Baptista-/// = Batista y Batiste : calvinista-;/; = calvinista y calvinista. La i. — També 's tirà mà d'una i per diferenciar unes paraules d'altres. Escursant, per eixemple, av-///// y nst-em romania av y per mig de la lley d'eufonia au ; per lo tant la confusió no podia ser més manifesta. Per evitar puig este inconvenient afegiren una i al zx-um escursat y romangué avi, establintse d'esta manera, perfecta distinció entre les dues paraules propostes. La o. — Al principi del escursament de les paraules catalanes, els noms singulars acabats en s o c, no 's diferenciaven en res del plural, al menys fonèticament parlant : pel qual motiu s'afigí una e entre la s o ç final del singular y la s dessinencial del plu- ral. Esta c, al meteix temps que era eufònica, servia per distingir perfectament el plural del singular. «Aquella indistinció — escriu Mossèn Antoni Alcover. (Qüestions de llengua, etc. pi. 426.) que ocorria lo mateix amb els temes acabats en ç, duya molts de perjuys, y l'instint de la llengua per forsa hi havia de proveir. «Aquest instint per la lley de distinció, introduí devers el sitgle XIII l'hàbit de distin- guir el plural del singular de tals noms afegint una e eufònica....» Mes hi havia un altre inconvenient que era la confusió del masculí y femení en els adjectius, com en: expres- ses, mijes, dolces, grosses, etc. Este inconvenient, emperò, desaparegué ab l'admissió d'una 0 distintiva que substituí a dita e, fent els meteixos adjectius, expresses, mijes, dol- ços y grosses pels masculins plurals. »Pero 'n romania una altra indistinció, proseguix Moss. Alcover, entre la terminació femenina y la masculiua dels adjetius de tema aca- bat en s y qualcun enj. (Els franceses, les franceses, els pageses, les pageses, etc.) això era també un inconvenient per la llengua que 's toca am les mans dins els nostres mo- numents d'aquells sitgles (xiil, XIV y XV). L'instint de la llengua hi havia de proveir, y així se va fer. Aquest instint aplicà a n'això la lley de distinció y va introduir l'hàbit de distinguir els plurals masculins dels femenins, reservant per aquets la e eufònica adoptada anteriorment per diferenciar els plurals dels singulars y convertint tal e amb o pels plurals masculins. D'ont resultà: els francesos, les franceses, els pagesos, les pageses, etc. ». En los adjectius donchs que, fet l'escursament acabaven en consonant chiulant, ja fora dental o palatal, s'afegí una o distintiva pels masculins; romanent els femenins abla e eufònica, que era al mateix temps distintiva: fals//;// = fals, plural, falses y falses; dulc- em === dolç, plural, dolces y dolces; flux-///// = fluix, plural, fluixes y fluixes; rub-eum = roig, plural, rojos y rojes. 4.' Afegitura de distinta vocal per diferenciar lo genero. — Quan escursades dues paraules distintes en genero romangueren en la meteixa forma, s'afegí e pels masculins y a pels femenins a fi de diferenciarlos; socer-z//// (socr) = sogre: socr-um (socr) = sogre;. Canvi de vocals per fer la distinció. — A voltes, fet també l'escursament en dues pa- raules, y després d'haver funcionat en elles les lleys d'estalvi de forces y d'eufonia 10- romanien idèntiques, en quant a llur estructura material y es féu la distinció, canviant una vocal per altra, en una d'elles: grzd-um = grau; grav-em = greu; pell-e/// == pell: pedicul-///// poll. - 263 - Us de varies formes pçrà una. paraula llatina. — D'una meteixa paraula llatina, lc català ne sabé traure varies, distinguintles entre elles per electe de la lley de distinció y l'ajuda de les altres tres. Assí de tegula;;/, tragué teula, tecla y tella: de regula;;/, re gla y rella, etc. Possitius catalans formats de diminutius llatins. — Al tindres que escursar certes paraules com ap-em (au); ov-em (ou): aur-^'w (or), resultaren confondides ab av-em (au); ov-um (ou) aur-;/;;/ (or), que escursades donaven la meteixa forma; per lo qual es ve- gueren precisats a valdres de diminutius llatins: apicula-;;; = abella; ovicula-;;; = ovella y auriada-;;/ = orella, establintse d'esta manera perfecta distinció entre unes y altres paraules. Distinció entre adjectius y pronoms possessius. — El català distinguí entre els adjec- tius y pronoms possessius trahent dues formes molt distintes de la meteixa forma lla- tina, comuna a uns y a altres. Per mig del simple escursament de la dessinència carac- terística y modificant un poch la rel, formà el pronom possessiu, ab el dos generós y números d'esta manera: de meu-w, mea-/;/ = meu, meua y meva: de tuu-;;/, tua-;;/ teu, teua: y de suu-w, sua-;« = seu, seua y seva pera les tres persones singulars respec- tivament; los qual fan un plural meus, meues, meves; teus, teues; seus, seues, seves. També 's formà l'adjectiu possessiu conservant la dessinència característica, encara que un poch modificada, puix es va canviar la ;;/ en ;; per lo genero masculí; trasfor- mant, al meteix temps, la rel, d'esta manera: de les meteixes formes llatines dites ro- mangué mon, ma pera la primera persona; ton, ta pera la segona y son. sa pera la ter- cera; fent en plural respectivament móns y mos; tous, y tos; sons y sos. advertint que es més usada la segona forma que la primera. Y per distinguir en la tercera persona lo número de possehedors, s'usen també les formes; llury llurs, comunes als dos generós, referintse a molts possehedors: de la meteixa manera que l'italià y el francès dihuen: loro y leur, formes tretes, lo meteix que les nostres del llatí: illorum. Moltes altres aplicacions fariem d'esta lley de distinció, si no tinguérem por d'eixir- sen dels llímits, tan reduits quals son els del desenroll d'un Tema per un Congrés que no deu ser altra cosa qu'el començament d'una sèrie que s'en deuran fer per portar a cap lo gran pensament del Illustre Mossèn Alcover. Y ab açò donarem fi a la primera part d'este treballet, passant de seguida a la segona, que no es menys important que aquella, en lo gran y espaciós camp de la Morfologia Catalana. SEGONA PART Evolució morfològica en la flexió verbal catalana Les meteixes lleys fòniques que intervingueren en la evolució morfològica de la flexió nominal, prengueren part també en la verbal, succehintse exactament los metei- xos fenòmens que en aquella. No es lo nostre intent analisar, hu per hu, cascú d'eixos fenòmens, ab los detalls y menudències que ho ham fet en la primera part; serà prou — 264 — que fem algunes observacions, en comprovació de lo que anem dihent, y dirigir ense- guida nostra vista al objecte principal d'esta segona part, que serà estudiar les trasmu- dances morfològiques en tota classe de verbs en llur passage del llatí al català y donar a conèixer, al meteix temps, les formes verbals més usades en aquesta llengua. Lley (Fescutsament. — Per mig d'esta lley, desaparegué de tots els verbs llatins, al passar al català, la dessinència personal de la primera y tercera persona singular de tots los temps; amaba-;;/ == amava: amaba- z1 = amava; la simplificà en les tres perso- nes del plural: ama-w/w = ama-;;/ o arae-w: ama-/w = amà-;/ o amè-»; ama-;;/ = ame-;z; va perdre la característica temporal en algunes persones de certs temps: ama-w-i' = amà; y va fer desaparèixer la lletra temàtica en no pochs verbs, fentlos irregulars : de sentz-re, ell sent. Lley a estalvi de forces. — Per efecte d'esta lley varen desaparèixer algunes vocals en mig de dicció: comp-zz-rare = comprar; perd-^-re = perdre; sinw-lare = semblar; lab-tf-rare = llaurar; rad-/z-lare = rallar. També desaparegueren algunes consonants a causa d'esta meteixa lley: ac-r-usare = acusar; ap-/-robare = aprobar; ro-Z-ulare = ro- llar: spo-;z-sare = esposar, etc. Lley d' eufòria. — Per mig d'esta lley es trasformaren unes vocals en altres, com hem vist que succehix en los noms: f-^-cere = fer; nub-z-lare = nuvolar; s-z-m-z'-lare = semejar; c-í?-agulare = cuallar. Per la meteixa rahó canviaren algunes consonants: o-^-erare = obrar; o-zZ-orare = olorar; j-ibilare = chiular; sig-;;-are = senyar; via-Aica- re = viajar. També es vocalisaren certes consonants: di-í-is — dius; cre-z/-is = creus ; pre-/-iare = preuar, y es consonantisaren algunes vocals, com de min-zz-ere = mimvar. Y, finalment, s'afegiren algunes vocals com sperar de í-perare; vai-^- de vad- del tema en i, com en sepel-z-re, sepultum = sepult-: escriure, moure, etc. 269 De totes estes classes admeten la gutural eh en la primera persona singular els en ;r, en nyer y en x, dihent : corre-ch, feny-ch y creix-cü. Ademés, devem fer present que 'Is en rr admeten la e eufònica en totes les persones. Y menys els en ccr y x tots els demés no admeten dita e eufònica en la segona persona singular : caps, perds, co- rromps, bats, fenys y mous. PRESENT DE SUBJUNTIU lema en a LLATÍ CATALÀ ame-m ame ame-s ame-s ame-t . ame ame-mus ame-m ame-tis ame-u ame-nt amen Com vehem, el llatí trasformà la a temàtica en e y el català, si bé en un principi la va rebujar en algunes persones, vingué després en admètrela pera totes les persones, requerida sense dupte per la lley d'eufonia, que tan gran paper desempenya en totes les evolucions morfològiques de la nostra llengua, com hem vist, sobre tot, en la prime- ra part. En los sigles XIII y XIV usaven alguns escriptors la u en lloch de la e eufònica que substituí a la a temàtica, segons acabem de vore, dihent : studi-u-s en lloch de es- tudies, y si '1 verb acabava en i afegien una altra i o y\ de la meteixa manera que en lo present d'indicatiu. Esta pràctica de usar la i en lloch de la e es hui molt comuna en Catalunya y en Mallorca, no solament quant lo verb termina en /, sinó que també en molts altres casos. De modo que, segons el P. Nonell (Morfologia Cat, pi. 233) dues són les formes d'este temps; una literària, que es la que conserva la e, y altra popular, y es la que ad- met la i. Tema en i LLATÍ servi-a-m servi-a-s servi-a-t servi-a-mus servi-a-tis servi-a-nt CATALÀ servi-sc-a servi-squ-e-s servi-sc-a servi-sc-a-m o squ-em servi-sc-a-m o squ-eu servi-squ-e-n El català pren la forma incoativa del llatí (se) que coloca entre la vocal temàtica (i) y la característica temporal (a o e) y es trasformà en sq quan la a es canvia en e ad- metint al propi temps en estos casos la n eufònica. — 270 Tema en consonant. LLATÍ vinc-a-m vinc-a-s vinca-t vinc-a-mus vinc-a-tis vinc-a-nt CATALÀ venç-a venc-e-s venç-a venc-e-m venc-e-u venc-e-n Com vehem no hi hà altra diferència entre les dues llengües que lo canvi de la a, característica temporal, en e pera la segona persona del singular y totes les del plural, tenint en conte també lo que hem dit al parlar del present d'indicatiu sobre les dessi- nèncias personals. Prenen la gutural g, trasformació de la eh del present d'indicatiu ab la e eufònica, els verbs en r\ córrí'-ga, conv-gu-^-s ; y sense la e eufònica els en ny per- ta-ny-ga., perta-;y-gues. Finalment, los en x tornen a pendre la forma primitiva del llatí se davant de la a y 's trasformen en q davant de la e\ cresca, cresques. Tema en a ama ama-u o ame-u IMPERATIU Tema en i servi-x servi-u Tema en consonant venç venc-e-u Eixes dues formes respectives estan preses del present d'indicatiu; tenint en conte que pera la segona persona del singular no s'ha pres la corresponent a este temps, sinó la tercera del meteix. PRETÈRIT IMPERFECTE D INDICATIU Tema en a LLATÍ ama-ba-m ama-ba-s ama-ba-t ama-ba-mus ama-ba-tis ama-ba-nt CATALÀ ama-va ama-ve-s ama-va amà-ve-m amà-ve-u ama-ve-n Com es veu, la característica temporal està modificada accidentalment per lo canvi de ta a en e en la segona persona singular y en totes les del plural. La transformació de la b en v es compendrà fàcilment si es té en conte que, segons Bopp, Corsen y altres, la característica temporal llatina porta orige del verb sanscrit bhu, que Timperfecte 271 d' indicatiu fa a£>/tavam=^a.bha.-va.-m, y que esta característica sanscrita la conservà la nostra llengua. Res tenim qu'advertir tocant a les dessinències personals. Tema en i LLATÍ servi-e-ba-m servi-e-ba-s servi-e-ba-t servi-e-ba-mus servi-e-ba-tis servi-e-ba-nt CATALÀ servia servi-e-s servi-a servi-e-m servi-e-u servie-n Lo primer pas que donà este temps en son evolució morfològica fou la desaparició de la e eufònica y de la b en la característica temporal, trasformant al meteix temps, la a en e en la segona persona del singular y en totes les del plural. Tema en consonant LLATÍ vinc-e-ba-m vinc-e-ba-s vinc-e-ba-t vinc-e-ba-mus vinc-e-ba-tis vinc-e-ba-nt CATALÀ venc- venc- venc- venc venc-i-e-u venc-i-e-n -a -e-s -a í-e-m En un principi va conservar este temps, ademés de la e eufònica, la característica temporal. Després desaparegué esta, convertí la e eufònica en /', y en e la temporal a per les meteixes persones dels altres temes. PRETÈRIT IMPERFECTE DE SUBJUNTIU Tema en a llatí ama-re-m ama-re-s ama-re t ama-re-mus ama-re-tis ama-re-nt CATALÀ ama-ra ama-re-s ama ra amà-re-m amà-re-u ama-re-n 272 Tema en i LLATÍ CATALÀ servi-re-m servi-ra servi-re-s servi-re-s servi-re-t servi-ra servi-re-mus serví-re-rr servi-re-tis serví-re-u servi-re-nt servi-re-n Tema en consonant llatí vinc-e-re-m vinc-e-re-s vinc-e-re-t vinc-e-re-mus vinc-e-re-tís vinc-e-re-nt català venc-e-ra venc-e-re-s venc-e-ra venc-é-re-m venc-é-re-u venc-e-re-n La única modificació que 's veu digne de notarse en los tres temes d'este temps, comparant les dues llengües, està solament en la característica temporal, y encara esta es molt comuna a quasi tots els temps, consistent en lo canvi de la e per la a, en la primera y tercera persona del singular; y fins la e eufònica del tema en consonant va conservar el català. PRETÈRIT DEFINIT Tema en a llatí ama- vi ama-vi-sti ama-vi-t ama-vi-mus ama-vi-stis ama-ve-runt Català amé, o amí ama-res amà amà-re-m amà-re-u ama-re-n Com tots poden vore, dos son los origens d'este temps català. La primera y tercera persona singular provenen realment d'este temps llatí, perdent la característica tempo- ral vi, y trasformant la a temàtica en e o i per la primera persona. Les altres persones trahuen orige del imperfecte de subjuntiu, com es vora comparant este temps ab aquell. Antigament s'usaven, així meteix, altres formes en quasi totes les persones d'este temps. En la primera persona del singular amà, amay ameyyameu; per la segona amast, amest, amist; per la tercera, amat y amet; en la segona del plural, arnats y en la tercera amar. Mes totes estes formes anaren despareguent, y hui en dia no ne roman una sola. 27.Í Tenia en i Tema en consonant LLATÍ servi -i servi-i-sti servi-i-t servi-i-mus servi-i-stis servi-i-erunt CATALÀ serví servi-re-s serví serví-re-m sen í-re-u servi-re-n llatí vic-i vic-is-ti vic-i-t vic-i-mus \ ic-i-stis vic-e-runt CATALÀ venc-í venc-e-re-s venc-é venc-é-re-m venc -é-re-u venc-e-re-n En estes dues classes de temes res tenim que dir, en quant a llurs característiques temporals de la segona persona singular y de les tres del plural; puix son exactament les meteixes que les del tema en a. En la primera y tercera persona singular quedà lo radical rònech ab la sola modificació de canviar en e la i de la tercera persona, Així com los presents d'indicatiu y subjuntiu, també este temps pren la gutural g en los verbs, la temàtica dels quals sia rr o ny: de córrer, conegui, correguereSi etc; de tà- nyer, tanygttít tanygueres^ etc; y los en x la combinació sq: de créixer, cresqui, cresqueres. Altra particularitat ofereix este temps molt digna de notarse y es l'ús de la forma perifràstica, expresada per mig d'un auxiliar y lo present del verb que 's trate de conju- gar, com ho vorem en lo siguient paradigma: PRETÈRIT. PERIFRASTICH / raig o vay amar, servir, vèncer. Vas\ vares o valies amar, servir, vèncer. Va amar, servir, vèncer. l'aui, vàrem, o và/iem amar, servir, vèncer. Jan, vàreu o vàheu amar, servir, vèncer. / ran, varen o vahen amar, servir, vèncer. Esta forma pot dirse que es hui la més usada, tant en Catalunya, com en Mallorca y València, sobre tot en lo llenguage vulgar. L'ausiliar de qui es servix esta forma, supòn el P. Nonell, y ab fonament y molta rahó, que prové del verb anúch far o fer, modificat en var, canvi morfològich molt freqüent en esta llengua. PRETÈRIT PERFECT DE SUBJUNTIU Tema en a LLATÍ ama-sse-m ama-sse-s ama-sse-t ama-sse-mus ama-sse-tis ama-sse-nt CAT\LA amà-s o amé-s ama-sse-s o ame-sse-s amà-s o amé-s amà-sse-m o amé-sse-m amà sse-u o amé-sse-u ama-sse-n o ame-sse-n — 274 — fenia en i servi-sse-m servi-sse-s servi-sse-t servi-sse-mus servi-sse-tis servi-sse-nt servi-s o serve-s servi-sse-s o serve-sses serví-s o servés serví-sse-tïi o servé-sse-m serví-sse-u o servé-sse-u servi-sse-n o serve-sse-n Tema en consonant vic-i-sse-m vic-i-sse-s vic-i-sse-t vic-i-sse-mus vic-i-sse-tis vic-i-sse-nt venc-e-s venc-e-sse-s venc-é-s venc-é-sse-m venc-é-sse-u venc-e-sse-n En la evolució morfològica d'este temps devem donchs ter present: i.er que prové del perfecte de subjuntiu llatí; y de la forma sincopada en los verbs que la tenen, com més pròpia per efectuarse la lley d'estalvi de forces; 2.0n que ja dende molt antich vénen usantse dues formes per los del tema vocàlich (a-i); una que va conservar la temàtica y l'altra que la substituí per la e eufònica; 3.er que en la primera y tercera persona singu- lar, ademés de desaparèixer la dessinència personal, sols ha conservat part de la carec- terística temporal, o siga una s; 4.' que la i eufònica llatina del tema en consonant s'ha convertit en e eufònica, passant al llatí; y finalment, que la segona persona del singular y les tres del plural han conservat intacta la característica temporal, y sols es diferencia del llatí per la modificació feta en la dessinència personal del número plural, y lo canvi de la i eufònica llatina per la e en lo tema en /'. FUTUR SIMPLE Tema en a amar-é amar-às amar-à amar-em amar-eu amar-àn Tema en i servir-é servir-às servir-à servir-em servir-eu servir-àn Tema en consonant vencer-e vencer-às vencer-à vencer-em vencer-eu vencer-àn Alguns autors, entre altres l'eminent filòlech espanyol Ferdinand Aranjo, són de parèixer que '1 futur llatí, per més que ara apareix com temps simple, no fou així en un principi ni tampoch en la edat d'or; puix lo meteix Ciceró diu: Habeo a te seriòere, o lo — 275 — que es igual: a te scribere habco = t'esctiuré. Esta construcció es feu general en lo llatí vulgar, del qual la prengueren totes les llengües novo-llatines. Y en efecte: ,jqui no veu dues formes essencialment distintes en serviré, serviràs, servirà, etc? La primera forma es lo present d'infinitiu de servir y la segona no es més que lo present d'indicatiu del auxiliar haver, suprimida la h inicial, com feyen en els primers sigles de la formació d'esta llengua. En este cas l'ausiliar, o siga, e, as, a, servix de dessinència personal, la r de característica temporal, la i de lletra temàtica, y lo romanent es lo tema verbal d'esta manera: serv-i-rè. Molt bé podem donchs considerar este fenomen morfològich com una evolució di- recta de la construcció llatina. lema en a amar-ia amar-ies amar-ia amar-iem amar-ieu amar-ien CONDICIONAL SIMPLE lema en i servir-ia servir-ies servir-ia servir-iem servir-ieu servir-ien l'ema en consonant vencer-ia vencer-ies vencer-ia vencer-iem vencer-ieu vencer-ien Lo meteix orige que '1 futur té lo condicional: si aquell com hem vist es forma del infinitiu del verb que's conjuga y lo present d'indicatiu del ausiliar haver, este, en lloch de pendre eixe temps del ausiliar, pren l'imperfecte, canviant les formes havia, havies, Jiavicm, havien, havien, en ia, ies, iem, ien e ien. Verbs aparentment irregulars. — Hi han alguns verbs en los quals es veu aparèixer y desaparèixer en alguns temps y persones la consonant dental d. Qui no's fixe degu- dament en la procedència d'esta lletra creurà de primeres que es la temàtica d'eixos verbs y s'enganyarà llastimosament. Eixa d es merament eufònica, introduida en certs verbs per suavisar l'encontre de les linguals, //' o nr, després d'haver desapareixcut una e. D'esta classe són: pon-d-re, de pon-e-re; roman-^-re, de reman-e-re; ca\-d-re, de cal-e-re; mol-^-re, de mol-e-re, etc. Participis regulars. — Per formar els participis actius regulars, s'afigen les lletres nt als temes vocàlichs; y estes meteixes lletres, després d'haver conservat la e eufònica del infinitiu del llatí, als temes consonàntichs. Tema en a De amar, ama;//; de entra-r, entrat. Tetna en i De dividi-r, dividí///; de pati-r, pati///. Tema en consonant Del llatí, curr-e-re = córrer, corrent; de perd-e-re = perdre, perdé///. — 276 — Pels participis passats hi hà que afigir als temes vocàlichs una /, o la sílaba da pels masculins y femenins respectivament; y ut, uda als consonàntichs per los meteixos generós. Temes VOCklicllS De salva-r, salva/, salvat, y de servi-r, servi/, servia, etc. Tema consonàntich De vènc-er, vençut, vençuda; de córr-er, corregí, corregut. III. Evolució morfològica dels verbs irregulars Les irregularitats dels verbs catalans poden reduirse a tres classes: Primera: a la desaparició de la lletra temàtica: de senti-r == sent; de cruixz'-r = cruix; de junyz'-r =juny; de ven^-re, ven; compen-^-re, comprèn. — Segona, al canvi de lletres en la radical, després d'haver perdut la lletra temàtica; de atVg-z'-r, afig; de c-o-\\-i-r, cull; de c-o-s-i-r, cus Y tercera, a la notable modificació de la meteixa radical, consonantisant lo tema vocàlich, y vocalisant lo consonàntich: de mo-w-re, moch, moga, moguí; de cre-zz-re, crech, crega, creguí; de ha-zy-er, vosaltres hazz, hazz-ré, hazz-ràs, etc. Examinarem cascuna d'eixes irregularitats seguint l'ordre de temes, pera mésclaretat. Irregulars del tema en SL. — Sols ens ocuparem de dos, anar y estar. Anar es defec- tiu en algunes persones dels presents d'indicatiu, de subjuntiu y de l' imperatiu; estes persones son suplides per mig del verb llatí vadere, d'esta manera, en la primera perso- na singular del present d'indicatiu y en les tres del singular y última del plural del pre- sent de subjuntiu, la d temàtica 's va palatalisar en g yj, del meteix modo que passà en lo verb veu-re, de vid-ere; y assí resulta: vaig, vaja, vajes, o vages, vajen o vagen. També s'usa en la regió de la Marina, (Prov.a d'Alacant) la gutural en estes meteixes persones: vaich, vajga, vaiggues, vajgueu. En la segona y tercera del singular y la tercera també del plural del present d'indi- catiu desaparegué la temàtica llatina y de vad-is, vad-it, y va-d-u-nt, romangué vas, va y van. La segona de l'imperatiu es la meteixa de l'indicatiu, canviada la a en e: res. En lo futur y condicional la temàtica, es trasformà en i, fent: an-z-ré, an-z-ria, etc. Lo futur y condicional previnents del llatí ire: iré, iria, etc, han caygut ja en desús hui en dia en casi tot el domini de la llengua catalana. Tots els demés temps y persones són regulars: anem, anava, aní, etc. Lo verb estar can\\a la a temàtica en i pera la primera persona del present d'indica- tiu : estich; de la qual foren formats lo present de subjuntiu: estiga, estigues, estiga, esti- gam, estigau, estigueu; lo pretèrit definit: estigui, estigueres, estigué, estiguérem, estigué- reu, estigueren; l'imperfecte de subjuntiu: estiguera, etc, y lo perfecte: estigués, estigué- ses, etc, a imitació dels verbs del tema en i que prengueren la gutural: òmplich, òmpliga, ompliçuí, etc. També s'usen, encara que no ab tanta freqüència, les formes estaguí, estagucra, etc. Irregulars del tema en i. — Estos verbs poden ser de dues classes: a la primera pertanyen aquells qui tenen per lletres pretemàtiques les palatals g o x, o les dentals s o st: Afegir, teixir, cosir y vestir. — 277 — La segona classe comprèn als verbs que porten per lletres pretemàtiques les conso- nants 11 y ny o m, ;/, r, t. D'esta classe són: collir, juny ir, dormir, venir, morir y sentir. Les irregularitats de la primera classe consisteixen: primer, en la pèrdua de la lletra, temàtica per les tres persones del singular y l'última del plural en lo present d'indicatiu y en totes les persones del present de subjuntiu y en les del imperatiu; segon, en la tras- formació de la e en i y de la o en u en sílaba pre-tònica en les meteixes persones que perden la temàtica. Y ademés d'admetre la e eufònica, pren la gutural eh pels verbs de pretemàtica palatal; advertint que la trasformaren en^- els que la porten suau y en .arels que la porten forta. D'afegir donchs direm: Indicatiu: afigch, afiges, afig, afigen. Subjuntiu: afigga, afiggues, afigga, afiggam, afiggau, aíïgguen. Imperatiu: afig, afiggau. De teixir: Indicatiu: tisch, tixes, tix y tixen. Subjuntiu: tisca, tisques, tisca, tiscam, tiscau, tisquen. Imperatiu: tix, tixcau. Y de vestir: Indicatiu: vist, vistes, vist y visten. Subjuntiu: vista, vistes, vista, vistam, vistau, visten. En quant a la segona classe d'irregulars d'este tema farem present: i.er Que 'Is verbs en // y ny es subjecten als en g de la classe anterior, manco en no admetre la e eufònica: COLLIR Indicat.: cullch, culls, cull, cullen. Subjunt.: cullga, cullgues, cullgam, cullgau, cullguen. Definit.: cullguí, cullgueres, cullgué, etc. Imperf. de subjunt.: cullguera, cullgueres, etc. Perf. de subjunt.: cullgues, cullguesses, etc. Imperatiu: cull. cullgau. 2.on Que 'Is en tir també se subjecten als en stir menys en la e eufònica qu'en jamay la admeten, y ademés no transformen la e en i. SORTIR Indicat.: surt, surs, surt, surten. Subjunt.: surta, surtes, surta, surtam, surtau, surten. En sentir guturalisen en algunes parts la / y dihuen: sench, senga, sengues etc; mes aquesta forma es poch usada y menys correcta. 3.er Que dormir té dues formes, una que no admet gutural y altra que trasforma la m en dita gutural per la primera persona del present d'indicatiu, per tot lo subjuntiu y ademés per los pretèrits, definit, imperfecte y perfecte de subjuntiu. Índic: dorm o dorch, dorms, dorm, dormen. Subjunt.: dorma o dorga, dormes o dorgues, dorme o dorga, dormam o dorgam, dormau o dorgau y dormen o dorguen. - 278 — Definit:, dormí o dorguí, dormires o dorg\ieres, etc. Imperfecte de subj.: dormirà o dorguera. Perfecte de subj.: dormés o dorgués, etc. Y 4.} Que morir té tres formes, encara que no igualment usades. La primera es regular, ab l'admissió de la gutural, subjectantse llavors als verbs omplir y obrir, la se- gona consistix en la trasmudança de la r pretemàtica en dita gutural, y la tercera en que fa muych pera la primera persona de l'indicatiu de la qual es formen totes les de subjuntiu. MORIR Índic: morich o morch, muych, mors, mor, moren o morin. Sub.: mori, muyga o muyra, moris, muygues o muyres, mori, muyga o muyra; mo- rim, muyguem o muyriguem, morin, muyguen o muyrem. Venir y tenir, que també tenen altra segona forma de tema consonàntich vindré y tindré, admeten així meteix la gutural en los meteixos temps y persones que junyir y collir, canviada en estos casos la e de la rel en i, y la tercera persona del singular del present d'indicatiu pert ademés la n temàtica. VEXIR Indicatiu: vinch, vens, ve, venen. Sub.: vinga, vingués, vinga, vingam, vingau, vinguen. Definit.: vinguí, vingueres, etc. Impcrf. de sub.: vinguera, vingueres, etc. Perfecte de subjunt.: vingués, vingueses, etc. Lo futur y condicional que també son irregulars admeten una d eufònica lo meteix que lo present d'infinitiu a fi de suavisar l'encontre de les dues linguals ;/ y r. Y fa donchs: vindré, vindrà, etc, vindria, vinc/ries, etc. Lo verb dir, com vorem més en avant, pertany millor al tema consonàntich qu'al de la i. Irregulars del tema cu consonant. — A tres grops o classes poden reduirse els verbs irregulars d'este tema: i.er als que perden la lletra temàtica, conservant intacta la rel. — 2.on als de temàtica vocalisada y 3.er als variants, o sia que canvien notable- ment tota la radical. Al primer grop pertanyen els que porten d per lletra temàtica, com : prendre : eaten^Z-re : respom/-/r; estendr-e : vend-re, etc. Tots estos perden la temàtica en tots los temps, menys en lo present d'infinitiu y en lo futur y condicional; y admeten la gutu- ral eh o g en la primera persona del present d'indicatiu, en lo present de subjunctiu y en los pretèrits. Entendre Indicat. : cnterw7/, entén-j, enté-;/, entenem, enten-eu, enten-en. Subjunt. : enten-ga, enten-gues, etc. Imperat. : entén, enten-gau. Impcrf. d iudic. : enten-ia; enten-ies, etc. — 27<) — Imperí, de subj. : enten-guera, enten-gueres, etc. Definit : enten-guí, entengueres, etc. Perfecte de subj. : enten-gués, entengue-ses, etc. Futur. : entendré, entendràs. Condicional : entend-ria, entendr-ies, etc. Lo segon comprèn tots aquells verbs, la radical dels quals termina en //-, vocalisació d'una de les consonants b, c, d, k, y v en los respectius verbs llatins. D'esta classe són beu-xe, de bi-^-ere; creu-re, de cre-£//, de *baucus, de pauxóç, lasciu; ròr//, cuyner, de coquus; flòch, de floecus ; fòch, de focus ; gròch de crocus, çafrà; /^<:/í, sí, de hoc, això; /iíei/s, *livuca,de l/'/u/r, envejar ; feix-uch, feix-uga, de feix, defascis. — 287 I ;„■/, es radical en los monosfleps y disíleps femenins: buch, arna d una soca d ar- bre buyda, de bucca, cf. buco, it., forat; cuc/,, cuca, de coccus; duc/, dign.tat de d^m; "/au de nit, de to) cf. duc, hebreu, y £b«. aràbich, gall;/^ de A*>»a><*. ctixent, de Vugus, de XÚYoc, verga; Lluc,,, nòm de sant, de Lucas; Muga toponumc 1, de »^, basclí terme, límit; nuca, de ««« (?), per ser la nòn lo símbol de lo que balla sobre si metèix ; suc/,, de succus; truca, cambi, de «Mp* de ftrpw* tombar. tort ruca, ase, asa, té la c sufixa de r~«r, rw* de *rav,cus, de m», ronquera. Del P. Jaume Nonell, S. J. Necessitat de redimir la prosòdia catalana de la influència castellana Per correspondre a la confiança ab què m'hay vist honrat al serme confiada la esposi- ció d'un tema consignat en el programa primitiu d' aquest Congrés, demostraré breument que el català ha guardada ab major feeltat que'l castellà la tradició llatina i) en la dipton- gació; 2) en la sinalefacció ; 3) en la accentuació. Com a corolari d'aquèsta demostració ne resultarà, qu'en la tasca empresa de purifi- car la llenga actual de tota influència heterogènia, se fa necessari el redimiria de la caste- llana; y a imitació dels nostres antics clàssics, amotllarla a la tradició llatina. I. DIPTONGACIO Dues diferències notabilíssimes eczistèxen entre la diptongació catalana y la caste- llana, relativament a les paraules preses del llatí. La primera, tocant al origen dels diptòngos; la segona, respecte a llur nombre. I. Origen dels diptòngos A) En gran moltitut de casos el castellà ha diptongada la c o la o tònica de les diccions llatines en ie o ue respectivament. LLATÍ CASTELLÀ CATALÀ bene bien bé tener tierno tendre centum ciento cent certus cierto cert venter vientre ventre dent-em diente dent rota rueda roda focus fuego fòc mort-em muerte mort sort-em suerte sort fortis fuerte fort porta puerta porta portus puerto port La metexa diptongació esperimenten les dues vocals esmentades, quan son les últimes sílabes de la radical del verb castellà, y en el decurs de la conjugació passen de àtones a tòniques. De pensar . pienso, piensas, piensa, piensan, etc. remendar remiendo, remiendas, etc. defender defiendo, defiendes, etc. extender extiendo, extiendes, etc. mentir miento, mientes, etc. sentir siento, sientes, etc. rogar ruego, ruegas, etc. probar pruebo, pruebas, etc. mover muevo, mueves, etc. poder puedo, puedes, etc. morir muero, mueres, etc. dormir duermo, duermes, etc. Una gran part de les irregularitats dels verbs castellans prové d'aquesta diptonga- ció. Res d'axò passa en català: invariable queda la tal vocal, per més que 's cambii la sua tonicitat. B) Una altra font de diptongació en castellà es la conversió de les azèucsis (l) llati- nes en diptòngo. Eczemples: LLATÍ pa-ti-en-ti-a ex-pe-ri-en-ti-a ap-pa-ren-tia sa-pi-en-ti-a sci-en-ti-a con-ti-nu-a per-pe-tu-a se-ri-es pla-ni-ti-es pi-e-ta-te con-ti-nu-ita-te vi-ti-o-sa in-ju-ri-o-sa CASTELLÀ pa-cien-cia ex-pe-rien-cia a-pa-rien-cia sa-pien-cia cien-cia con-ti-nua per-pe-tua se-rie pla-ni-cie pie-dad con-ti-nui-dad vi-cio-sa in-ju-rio-sa CATALÀ pa-ci-èn-ci-a es-pe-ri-èn-ci-a a-pa-ri-èn-ci-a sa-pi-èn-ci-a ci-èn-ci-a con-tí-nu-a per-pè-tu-a sè-ri-e pla-ní-ci-e pi-e-tat con-ti-nu-i-tat vi-ci-o-sa in-ju-ii-o-sa No té fi ni compte el número de paraules, que podriem copiar, en les que havem conservades les azèucsis llatines, y per consegüent totes les sílabes de les correspo nents paraules del llatí, mentres que'l castellà per la diptongació les ha reduides a un nombre més petit. (1 ) Azèucsis, nom grec, compost de a (sense) y zeuxis (unió). — «9° — Si en la llenga catalana la diptongació no prové ni de la adició d'una vocal dèbil (i, u) a una de forta, ni tampoc de la azèucsis trasformada en diptòngo, pregunto: ;quin serà l'origen dels diptòngos catalans? Per a respondre satisfactòriament a-n aquesta pregunta, demanaré al llegidor que ficsi sa atenció en un fet, que cada dia 's repetex y 'n son testimoni els nostres oidos. Parlo de la vocalisació de la consonant //. ,;Qui dubta de que no tenen rès que veure ab lo diptòngo paraules tals com all, mi- rall, vell, cabell, fill, conill, xopoll, rostoll, ull, full, remull? A pesar d'axò, el poble diptòn- ga aquestes diccions, dient : ay, miray, vey, cabey, fiy, coniy, xopoy, rostoy, uy, fuy, remuy. Igual vocalisació esperimenta la // inicial de sílaba, còm se pot veure enpa-lla paya), ce-lla (cè-ya), rè-lla (rè-ya), fu-lla (fu-ya), xu-lla (xu-ya) mu-llar (mu-yar), xu-llar (xu-yar), etcètera. Axis, doncs, còm en nostres dies ab suma facilitat vocalisam la consonant //; de la metexa manera en los temps antics de la llenga se vocalisaren altres consonants, de la qual vocalisació, va resultarne el major número, per no dir la totalitat, dels diptòngos, que avuy contam en la nostra llenga. Y es digne de notarse, que les vocals en les quals se convertiren, son la i y la u, anomenades semivocals, per haverse usades indis- tintament com a vocals y com a consonants lo meteix pels escriptors llatins, que pels nostres clàssics. Les consonants, que han esperimentada semblant transformació, son les següents : La /. Encara en nostres dies tant diem alba còm auba; albat, còm aubat; balb, còm baub; balma, còm bauma. Del llatí talpa, n'hèm fet taub: y de sold (solid-um), sou. La v. De nav-is; nau; de brev-is, breu; de nov-us y noz'-em, nou; de vw-vis, viu ; reaparexent la v primitiva a-n els derivats nav-ç.-ere; escriu-re, de scriv-ere (per scribere); mou-re de mov-ere. Les segones persones del plural de tots y cada un dels temps en tots els verbs terminaven antigament en ats, ets, o its: terminació que va cambiarse en au, cu, iu : com en a.m-au, a.mhv-eu; axn-èu, dorm-///. 2«)I II. Nombre dels díptòngos Un dels fets més generals de l'ortologia castellana es l'havèr diptongat totes les azèucsis àtones de la llatina, y ademés una grandíssima part de les tòniques. La Real Acadèmia de la llenga, adoptant la doctrina ortològica del il-lustre gramàtich americà Bello, va establir com a lley general, per cert ben contrària al geni de la llenga caste- llana, que no podien formar diptòngo les combinacions de vocals fortes (a, e, ó). L'error de Bello, y de la Acadèmia que va adoptarlo, l'ha vingut a demostrar en nostres dies un eminent y infatigable gramàtic Mossèn Felip Robles Dégano, prevere, en la sua Ortología clàsica de la lengua castellana. El fruyt del seu estudi y de la atenta lectura de casi tots els poetes castellans, lo sintetisa el citat autor en el següent corolari: Por consiguienté \ diu en la plana 236, los diptongos no son l'j , como quería Salvà; ni 14, conto ense ha Bello; ni 2, conto decía Cascales; ni 12, conto escribió Nebrija. Los diptongos àtonos son 25, à saber, etc. Y hi afegex desseguida: Los diptongos tónicos pueden ser 18. De manera, que sumant aquestes 18 combinacions, que poden ser diptòngo, ab les 25, que ho son sempre, segons Mossèn Robles, y ho demostra ab arguments irrefutables, resulten ser 43 les combinacions de vocals, qu'en castellà formen o poden fusionarse en diptòngo. ;Succeèx lo metex en català? Cabalment passa tot lo contrari. En primer lloc, may hi formen diptòngo les combinacions de vocals fortes, [a, e, o.) Ademés, tampòch ne ' forma l'unió, d'una dèbil, [e, i, u), ab una de forta. Queden, doncs, solament, dues com- binacions capaces de diptongarse, que son, la d'una forta ab una dèbil, y la de dues dèbils. Els diptongos catalans per consegüent, son aquests vuyt: ay, ey, oy : au, eu, ou : iu, uy Un altre, compost de dues uu, sembla trobarse en l'adjectiu nuu; y en duus, duu, de dur; y en lluus, lluu, de lluir. La inmnèsa desproporció entre les 43 combinacions de vocals capaces de constituir diptòngo en castellà, y les vuyt o nou no més que tenim en català, manifesta a priori la grandíssima diferència d'abdues llengües en lo que pertoca a la diptongació. Y còm la llenga llatina casi be desconèx el diptòngo, seguèxse d'aquí, que la nostra llenga s'es conservada més feèl a la llatina, que no pas la castellana. La demostració a posteriori resultarà de lo que després direm. II. SINALEFACIO Fins ara hem tractat de la fusió de dues vocals senzilles en una de composta, quan abdues se troben dins una metexa paraula: aquesta fusió es la anomenada diptòngo. La tendència y facilitat de la pronuncia castellana a fer semblant fusió estense fins al cas, en que la una d'elles se troba al fi de la dicció, y l'altra al principi de la immediata següent. Aquesta nova forma de diptòngo o triptòngo rèb el nom de Sinalefa, de la qual anem a tractar. — *2Ç2 — Mossèn Felip Robles en la esmentada obra parla de dues menes de sinalèfa: de la morfològica y de la ortològica o rítmica. De la primera ne diu en la plana 40, que suprime la última l'ocal de una palabra, cuando la siguiente comienza con vocal, y hace de las dos palabras una, v. g. estotro, esotro, del, antojo [per anteojo), antiyer (por anteayer). Anc que'en català no falten sinalèfes tals com acabam de definir, v. g. al (per a el), del (per de el), pel (en lloc de per el), cau (per ca en, o casa en;) no obstant la manera ordinària de fer en l'actualitat la sinalèfa es suprimintse una de les dues vocals; em- però dexant separades les dues diccions, v. g. l'home, l'àvia, viur ab pau. L'apòstrof indica que la vocal s'es suprimida. La sinalèfa ortològica o rítmica, la definèx (pi. 85). La fusion de dos ó mas vocales inmediatas, perteuecientes à distintos vocablos, en una sola sílaba. Amonesta tot seguit, que todas deben sonar clara y distintamentc. De lo qual resulta, que per lo que toca a la pronunciació, no se distingèx gens ni mica del diptòngo ò triptòngo. Axis, doncs, còm la llengua castellana es abundantíssima en diptòngos, y la cata- lana no tant de bon tròç; axis també aquella ho es en sinalèfes, y moltíssim més qu'en diptòngos, y la catalana se pot dir que les rebutja casi bé del tot. Y també en aquesta part la nostra s'es mostrada més feèl que la castellana a la tradició llatina, ja que 'en llatí apenes son usades les sinalèfes, sien morfològiques, o be ortològiques. Còm a demostració a posteriori de lo que acabam de dir del diptòngo y de la sina- Jèfa, eczaminarèm dues dècimes, una de castellana, y l'altra catalana, les primeres, que'm son vingudes a la memòria. La castellana es den Calderó, y diu axis : O/í'n-tan d[e u]n sa-bz . Tal es, si no m'enganyo, l'origen del nòu accent, que tenim en català: el qual, anc que conserva tota l'energia del primari, no obstant té la propietat de no introduir cap cambi en la qualitat de la vocal, a la qual afecta; sinó que la dexa ab la sua pròpia de àtona, quan se l'accentua; y de tònica, quan se la priva del accent que li pertocaria. El díptòngo y la sinalèfa en la llengua catalana De la esposició, que acabam de fer, se 'n deduexen dues regles generals relativa- ment a la diptongació y sinalefació de la llengua catalana: una respecte al diptòngo; altra, en lo que 's referèx a la sinalèfa. Regla primera. — Fora dels vuyt diptòngos, resultants de la fusió d'una vocal forta ab una de dèbil, y de les dues dèbils entre sí, el català fa azèucsis en tota altra combi- nació de vocals. Axis ho practicaren els nostres poetes clàssics. Citarem al inmortal Ausias March, per havèrse feta la edició de les sues obres (2> . Ab molta diligència revistes y ordena- des segons les més correctes edicions antigues (3) . Vèjense los eczemples següents : Azèucsis tòniques : ú-an-ça, fa-mi-li-ars, pa-ci-ents, pas-si-ó. No 'm vulles dar enganyosa fi-an-ça. (Cants d'Amor, II.) Siccol (axí còm el) malalt de viure té fermança per alguns mals, que fami-li-ars té. (Ibid.) Tal pas-si-ó ningú la pot forçar. (Ibid. I.) Aquell ungüent, que sòl medicinar los pa-ci-ents, que per tu mal passam. (II). Azèucsis àtones : pas-si-o-nat, pi-e-tat, spe-ci-e. E lo qui es de mals pas-si-o-nat. (I) Ta pi-e-tat mans juntes la requir. (II) Puix diferent l'aspè-ci-e no 's vèja. (VIII) Aquesta es la regla general. Les escepcions no destruexen la regla, sinó que, cóm se sòl dir, ans be la confirmen. El metex poeta escriu : Si fos Amor substància rahonable (Estramps, I). Als naturals no par que fer sa pusquen Molts dels secrets, que la dei-tat s'estòja. El primer vers no consta, si no es llegint subs-tàn-cia, o be ra-ho-nable. (1) Part 1, cap. III, n. 28. (2) Barcelona, estampa de F. Giró, Gran-via, 212, bis, 1888. (3) Axis se diu en la portada del llibre. — 296 Regla segona. — En català no té lloc la sinalèfa rítmica o ortològica ab pronuncia- ció clara y distinta de les vocals sinalefades. En el concurs d'una sílaba directa en final de dicció ab una d'inversa en la paraula següent, si abdues vocals s'escriuen, fan azèuc- sis, y permanexen íntegres les dues sílabes. Si 's vol qü'en Tormen no més que una; es precís que desaparexca una de les dues vocals. Eczemples d'azèucsis: En la gran cort fa la vida-hermita. (Cants d'Amor, VIL) No sia sòl yo-en tal disfavor. (II.) Qui no-es trist, de mos dictats no cur. (I) E lo qui-es de mals passionat. (I.) Alguna part e molta-es trobada de molt delit en la pensa del trist. (Ibid.) Eczemples d'apòstrof: Ésser me cuyt per moltes gents reprès; puix que tant lòu viur' en la vida trista; mas yò, qui-he sa glòri' al ull ja vista, desig mos mals, puix delit l'es permès. (Ibid.) D'est viure 'strany algú no' s vulla dòlre. (Ibid.) Y '1 vòstr' es menys que '1 terç de un punt de dau. (VI) Axí escriu : Son cètr' eni'cja. Ma pens ha consentit. Entr (entra) en gran despit. La 'spècie. Sa poc edat. Convé observar aquí, que'l cas més freqüent de sinalèfes en els clàssics ocorre en la contigüitat de dos monossílabs, que units poden formar diptòngo en català ; per eczemple: no-Ju acull; no-hi es; no-kihk; què-hi perd; no-Jio veig; no-ho fou; quí-ho sab. Aquestes sinalèfes son al mòdo de llegir y escriure qu'ells fèyen d'aquèlles dues diccions, juntantles en una sola, axis : noy, nou, siu, quèy, quiu. Influència de la prosòdia o ortologia castellana en la catalana ;Ha influit la ortologia castellana en la catalana, particularment en lo que pertoca a la diptongació, y també a la sinalefació, la qual essencialment en rès se diferencia d' aquella? La resposta es afirmativa. Apènes podia dexar de succeir que no hi influís en gran manera. Els nostres savis han après en castellà. Els nostres poetes s'han format en les obres, verdaderament riques y de bon gust, dels clàssics de Castella. L'oido dels nos- tres poetes era fi, y còm a tal sabia apresonar en el número propi de cada metre castellà el nombre de sílabes que en ell hi trobava escrites. En aquests dos versos, per eczemple : No es la ciència: es la impaciència, que a Eva hundió en hondo abismo. llegintlos a la catalana hi haguera trobat 14 o 13 sílabes en cada un. — 297 — No-es-la-ci-en-ci-a : es- la-im-pa-ci-en-cia, que-hun-di-ó à E-va en hon-do a-bis-mo. Els metexos versos, llegits ab ortologia castellana, no 'n tenen més de vuyt: No es- la- cien- eia: es la im- pa-cien- eia que à- E -va hun-dió en- hon-do a-bis-mo. Per a reduirlos a octossílabs, es precís recórrer al diptòngo y a la sinalèfa. Còm tant l'un com l' altre son en castellà frequentíssims, molt aviat qualsevulla oido delicat y n s'avesarà a ferdiptòngos y sinalèfes a cada moment y sense adonàrsen. Que 's posi a compondre en català: ;serà possible sostraures a la influència d'un hàbit arrelat en el oido? Lo que fa sospitar la raó, venen a connrmarho els fets. Obrim els llibres de Mossèn Jacinto Verdaguer y de D. Marian Aguiló. Cito aquestos dos per haver estat els astres més lluminosos de la renaixent literatura catalana. Ningú 'Is negarà coneixement de la. llenga, ni inspiració poètica, ni facilitat y elegància en la versificació; però trist es haverho de confessar: en la part prosòdica o ortològica fan una mescla de català y cas, tellà, que ningú ho diria. Vinguen les proves. Comencem per Mossèn Jacinto. Obrim l'Atlàntida. El primer vers de la Introducció, diu axis: Vora la mar de Lusitan[ia u]n dia. El diptòngo (castellà) nia forma sinalèfa ab la u de un. Per a ser vers genuinament català, deuria dir: Vora del mar del lusità un dia. Aquí no hi hà cap sinalèfa ni senzilla ni composta de diptòngo. Iguals anomalies ocorren en los versos següents de la metexa Introducció: Lo lleó de Venec[ia a]b sos cadells. (Estrofa I.) Y entre ays y cridor[ia y] alarit selvatje. (IV.) Per morir un[a o a]Itra a revolcons. (II.) Llant[ia u]n dia del mar, al cel sospesa. (XII.) ■ Y a sa claror verda planic[ie ha] vista. (XVIII.) Y joh santa Providencia! ojbrintli 'Is brassos. (XX.) Los guija a u]n bosch d'alzines y oliveres. (Ibid.) Y son sèt les sinalèfes compostes de tres vocals, es a dir, sèt vegades de tres síla- bes catalanes ne fa una, a imitació dels castellans. Les sinalèfes de dues vocals s'hi troben en molt major número. Hi ha versos que'n, tenen tres; per eezemple: Sobre jons[a ajpelfadja e]ncar[a hujmida. (XXIII.) Lo cridfa a] seure sot[a u]n rour[e ajltívol. (XXIV.) 20 Llegesca el lector la citada Introducció, y tant en ella com en tota la obra, 's conven- cerà de qu'en punt a sinalèfes Mossèn Jacinto no deixa atràs els poetes castellans. En quant a diptongar azèucsis, es més moderat. No n'hi manquen alguns, tals com: vene-cia-na, celis-tia, reli-giós, al-ció. En punt a diptòngos el mestre Aguiló s'acosta als castellans molt més que Mossèn Verdaguer. En sola una composició de deu quartetes octossílabes hi trobo els següents (r) : Les prega-nrs de ta mare han alcançat tal mercè. Pronosticava la cicn-cia medical trists desenganys; y ha volgut la Providen-c/Vr burlar sos trists desenganys. Contemplant la gra-c/tf obtesa, plor y rich, y vaig y vinch. Jo 't pogués dar l'expe-nVn-c/V? del mitg segle qu'he viscut. Tinch ademés apuntats els següents: tú-gúia, esti-gu/Vr (pi. iii) vi-atge (113), vehi- nat, (1 14), ptf-r-sia (224), en-v/tf-ba, (89), renun-c/tf'-ren. (Ibid.) Fins arriba el cas de que un vers octossílab, pronunciat ab ortologia catalana, passa a ser endecassílab. Diu axis: Li enviaba ell la mellor fruyta; vers qu'un català de veres llegirà d'èst mòdo: Li-en-vi-a-ba-ell-la-me-llor fruy-ta ; al qual per a ser endecassílab, no li falta cap sílaba ni cap accent. No fou més escàs en el ús de les sinalèfes. No n'hi falten de formades ab tres vocals que cada una de per sí fan una verdadera sílaba. De la vanaglor[ia hujmana, qu[e a] tants cors ensuperbeix (89). Ella 's deya Bruniselda, [y a e]ll li deyen en Pelay. No crec necessari presentar més eczemples. Si algú no queda persuadit de que els nostres poetes, fins els més amants de la llenga, han escrit ab prosòdia y ortologia més castellana que catalana, llegesca atentament ses obres, y ben aviat s'en convencerà. (1) Llibre de la Mort, p. 53 y 54 — 299 — CONSEQÜÈNCIES De tot lo dit fins aquí se veu clarament la necessitat de redimir la prosòdia catalana de l'influència castellana, especialment en lo que pertoca a la diftongació y a la sinale- íaciú, ja que s'ha empresa la tasca de purificar de tota ingerència estranya la nostra llenga. Solament ab aquesta obra ben feta serem feèls a la tradició dels nostres clàssics, que seguiren sempre la tradició llatina, com acabam de veure. Aquest feliç resultat lo conseguirèm, si procuram conservar les azèucsis naturals de les diccions llatines transportades al català, sense diptongarles, còm dèu ferse en caste- llà, conforme al geni de la llenga. Respecte al ús de la sinalèfa dèu advertirse be que la llenga catalana no sufrex la pronunciació clara y distinta de les vocals sinalefades, sinó que de les dues (de tres no n'admèt cap), no se n'ha de pronunciar més que una, sia la primera, sia la segona, segons convinga a la claredat de la frase. A-n els escrits en prosa, deuen la una y l'altra escriures jatsía que no hajen de so- nar. Convé estalviarhi els apòstrofs lo més que possible sia. En el vers tota vocal suprimida deu ésser substituida per l'apòstrof. En general el numero de vocals ha de ser el metex que'l de les sílabes corresponents al metre, que s'haja adoptat. Els diptòngos catalans son la única escepció d'aquèsta regla. Es d'advertir, que com l'armonia del vers queda completa després de l'últim accent de cada un d'ells; els que terminen en paraula aguda, poden tenir una sílaba de mènos; si acaben en dicció esdrújula, ne tenen una de més. Per a suavisar la duresa resultant de l'aglomeració de monosílabs tònics y per enfre- nar la lleugeresa provinent de la multitut de sílabes àtones seguides; servèx l'accent secondari: el qual posseèx la metexa energia ortològica que'l primari, y no més se diferencia d'aquex en que no afecta a la qualitat de les vocals de sò variable. Aquest es mon parer, sa/i>o meliori. 300 — De D. Gabriel Nogués y Garcia, Doctor en Filosofia y Lletres Crítica d' algunes formes errònies del llenguatge escrit Avans de comensar lo treball que es objecte d*aquesta comunicació, crech necessari explicar perquè li he donat lo títol que l'encapsala. Entre les vàries manifestacions del actual renaixement de Catalunya, hi ressurt d'una manera ben remarcable l'amor a la nostra llengua, amor que ha omplert d'entu- siasme als nostres escriptors. Però del entusiasme sol no n'hi hà prou pera guiar la ploma dels que escriuen en llengua catalana, sinó que es necessària ademés la reflexió. Xo tenint això en compte, fins ara s'ha deixat de banda l'estudi científich del idioma y d'aquesta manera s'han presentat algunes formes errònies en lo llenguatge escrit, y dich en lo llenguatge escrit, perquè únicament en aquest se solen veure, y s'hi ha qui també les emplea en l'oral ho fa sempre per influències d'aquell. De les observacions que exposo respecte d'aquelles formes errònies, ne dich crítica perquè d'elles ne faig, ab les meves poques forces, un examen rahonat. Declaro que no tinch la més mínima pretensió d'imposar lo meu criteri; tant sols desitjo que 'Is que poden estudiar la llengua catalana ab bons fonaments, fixin la seva atenció en los errors que critico y en altres molts de que està plè lo llenguatge escrit. Finals de certes paraules que han entrat en forma castellana Actualment s'usen moltes paraules d'ordre científich, que ja s'han fet d'ús comú, puix les emplea tota classe de persones, les quals paraules han vingut a nostre poble en forma castellana. Les paraules a que 'm refereixo son telegrafio, fonógrafo, cinema- tógrafo y també altres de distintes ordres, com barítono, unísono, triunfo, etc. Es evi- dent que tals expressions son castellanes del tot, y en tal forma no s poden acceptar en català. Ara be; hi hà qui les ha volgudes traduhir del castellà, y pera traduhirles no ha fet més que llevar la darrera vocal, y d'aquesta manera de telègraf o ha format telègraf, de fonógrafo, fonògraf, de cinematògraf o, cinematògraf. Això no es català. En primer lloch les consonants dèbils no acaben paraula, sinó en lo cas de que la vocal immediata sigui reforsada ab l'accent, com v. gr. Calaf Margalef. En segon lloch, si's prova de fer los plurals de tals paraules ;què 'n resulta? Ne resulta telègrafs, fonò- grafs, cinematògrafs, de pronunciació molt difícil y quasi be impossible en lo tirat d'una conversa. I Quina forma han de pendre, donchs, les paraules en qüestió? Vaig a respondre a n'això. Precisament hi hà un mot que, si be erudit, ha esdevingut al meteix temps popular, pel gran ús que n'ha fet lo poble: es lo mot filosoph, ab lo sò de p final. Xo hi hà dupte de que, si seguíssim la teoria d'aquells que no fan més que suprimir la vocal final del mot castellà hauria de ser filòsof, y en plural filòsofs. Però lo poble, ab aquest sentit pràctich que Deu li ha donat y aquesta intuició del llenguatge, no ha dit filòsof, sinó filosòph, es a dir, ha fet forta la consonant final, y ja sabem que la/ es la forta corresponent a la/, y ha carregat l'accent a la darrera sílaba. D'aquesta manera es de més bon pronunciar, no tant sols en singular, sinó també en plural. Per lo tant, no es filòsof y filòsofs sinó filosoph y filosophs, ab lo só de p, lletra forta. Ademés crech que es convenient conservar en la escriptura lo signe de la h final per rahó de sa etimologia. Un cas semblant passa en lo nom patronímich Josef, d'origen semítich, que en boca del poble s'ha convertit en Josepli. Ara anem a fer aplicacions. Si aquestes paraules filòsof, Josef han pres racional- ment les formes de filosoph y Joseph, ; perquè no ha de ferse lo meteix ab les altres que he anunciat, dihent: tclcgràph, fonograpJi, cinematograph y els seus plurals telc- graphs. fonograpJis, cincmatographst Tal volta hi haurà qui digui que no hi estem acostumats, jja 'ns hi avesarem! tot es comensar. Si aquells que escriuen periòdichs en català volen, ho poden escampar, y 'Is lectors que no tenen altra norma pera escriure en nostre idioma que la que 'Is hi senyala '1 periòdich, seguiran induptablement lo que aquest digui. Lo que he dit podria ferse extensiu a la paraula triomf, la qual, ademés d'acabar en consonant dèbil té l'agrupament de la w/"que repugna a las lleys de la assimilació. Per lo tant, s'hauria d'escriure triomph, pronunciantse ab lo sò de ;;// final. Respecte del mot barítono, no pot ser baríton, sinó bari-tó es a dir, tò baix o pesat. de las radicals |3apu [adj. |3ctpú-ç, eia, ú], y tovo [sust. toyo-ç tò, vèu]. En bari-to tenim que '1 segon element, ademés d'estar conforme ab sa etimologia, té, no sols fiso- nomia ben catalana, sinó també l'accent agut que li es propi. Lo meteix puch dir de unísono, que per semblants rahons no ha de ser unissòn sinó unissò. La finalitat de lo que dich no es presentar d'una manera especial aquelles paraules, sinó senyalar ab los citats exemples una norma que 's pugui seguir en casos consem- blants, fugint sobre tot de formar paraules catalanes pel sistema de suprimir una lletra a les castellanes, que si be en moltes ocasions es llògich, no sempre es així. Breu estudi de les radicals y consegüent formació dels derivats y compostos Pera la formació de paraules s'ha de tindré en compte la radical y l'arrel. La radi- cal es la part essencial d'una paraula determinada, així com l'arrel es la part essencial d'una familia de paraules. Tant l'una com l'altra son meres abstraccions, no tenen valor concret y determinat, si no se 'Is hi junten les desinències y demés elements que integren la paraula. La radical indica, donchs, l'idea abstracta d'un mot, y sol ser igual en distintes llengües d'una meteixa familia, encara que en los mots més simples, de vegades se modifica. Així tenim p. ex. la radical termin- que, si be en la formació d'un sustantiu s'ha modificat en terme, no obstant en altre ha restat igual, com en termin-aciò y en lo verb terminar. Això vol dir que les paraules derivades no 's deriven de les seves corresponents primitives, sinó de les radicals d'aquestes, es a dir, d'aquella forma abstracta de que he parlat. Per lo tant entench que no son correctes los mots termenar, esperitual, francesca y altres per l'estil que solen usar alguns, creyent de bona fè que d'aquesta manera son més catalans. S'ha d'escriure terminar, espiritual y franciscà perquè procedeixen de les radicals termin-, spirit- y Francis- . Un altre defecte hi hà respecte '1 particular, y es lo que vaig a exposar. En les Uengues novo-llatines, en les quals, per sa manera especial de ser, no hi hà paraules — 302 — pròpiament compostes, hi hà, no obstant, una mena de compostos per juxta-posició de radicals dels que puch posar com exemples los que 's troben en les frases següents: Guerra russo-japonesa, Lluyta greco-romana, Tractat hispano-francès, Institut científico-mercantil, y tants altres de la meteixa índole. En aquesta classe de compostos, lo primer element se sol presentar en la forma de la seva radical y ab la vocal conexiva o, sens tindré los accidents de genero y número. En lo primer de dits exemples, molt usat en aquestos darrers temps, s'ha pogut veure l'error d'una manera ben palpable; així vèyem en los periòdichs escrits en català usar la frase Guerra rus-japonesa, sens tindré en compte que rus es ja una paraula consti- tuïda en forma masculina, y no una radical, com ha de ser. Això no era més que una falsa traducció del castellà, en la qual llengua coincideixen la radical y la forma masculi- na. Comparis aquest exemple ab lo francès en que 's diu Guerre russo-japojtaise. Iguals observacions poden ferse en los demés exemples que poso. La finalitat d'aquestes observacions es contribuir a fixar en català la teoria de la ormació de paraules. Teoria dels duples de la llengua catalana Respecte del origen de les llengües novo-llatines s'han dividit los filòlechs en dues tendències, en dues escoles. Uns volen que procedeixin del llatí clàssich, altres de lllatí vulgar. Sigui com sigui, s'hi pot veure en això que a Roma existien dos matissos d'una meteixa llengua. La llengua llatina presentava caràcters distints segons que fós parlada per aquells que havien rebut una instrucció esmerada, o be pel poble, per la classe baixa de la societat. Aquest fenomen no es esclusiu del llatí ; ha passat a les llengües romàniques, entre elles al català. No es igual la manera de parlar d'un home de lletres que passa la vida dedicat al estudi, a la d'un rústich pagès que no ha rebut cap ins- trucció. La existència d'aquestes dues manifestacions que podem anomenar erudita y po- pular es un element que s'ha de tindré en compte al estudiar la formació de les llen- gües romàniques, y aquest fet es lo que ha donat origen als duples. Los duples son aque- lles paraules que presenten dues formes; en altres térmens, son paraules que tenint un origen comú ab altres, no obstant, al passar del llatí al català, se presenten en dues formes paraleles: erudita y popular. Un exemple bastarà pera que 's comprengui això d'una manera clara: lo llatí canonicus ha donat origen en català a canònich y canonge. Aquestos parells de paraules d'origen comú poden dividirse en dos agrupaments: un d'ells lo constitueixen les paraules en que la forma erudita y la popular tenen exac- tament la meteixa significació, y en l'altre s'hi inclouen aquelles en que les dues for- mes tenen significació distinta. A fi y efecte de que tot això 's vegi d'una manera sinòptica, aquí van dues llistes de duples pertanyents als dos agrupaments esmentats: FORMES PARALELES DE SIGNIFICACIÓ [GUAL LLATÍ Heneficium Strictus Ingenium Fèlix (n. pr.) Operari (verb' Proximus Ouadratum Refectorium CATALÀ ERUDIT Benefici Estricte Ingeni Fèlix Operar Pròxim Quadrat Refectori CATALÀ POPULAR Benifet Estret Enginy Feliu Obrar Prohisme Cayrat Refetó FORMES PARALELES DE SIGNIFICACIÓ DISTINTA Canonicus Examen Hereticus Laicus Cathedra Medicina Somnus Vicarius Communicare Purgatorium Circulus Viaticus Canònich Examen Herètich Laych Càtedra Medicina Somni Vicari Comunicar Purgatori Círcol Viàtich Canonge Eixam Heretge Llech Cadira Metzina Sòn Veguer Combregar Purgador Cèrcol Viatje La finalitat d'aquest treball es desfer la opinió errada d'alguns qne prenen com a no catalanes les formes erudites; opinió més generalisada de lo que sembla entre 'Is elements que a si meteixos se podrien anomenar puristes. La llengua no es esclusiva del poble; es també de la gent instruida, y aquest fenòmene dels duples, comú a altres llengües novo-llatines, constitueix una riquesa que aumenta lo caudal de paraules del idioma. Assimilació de les consonants Es molt comú no saber com escriure les paraules dissapte, dupte y altres en que hi entra una consonant labial devant d'una /. Uns escriuen dissabte, dubte ab l'agrupa- ment de las consonants bt, y altres ho escriuen ab pt. Això m'ha fet pensar en parlar de la assimilació de les consonants. Les consonants, quan se troben unes ab altres, estan generalment subjectes a certes modificacions ; una consonant de la radical d'una paraula se pot modificar segons la consonant que li segueixi. Així 's pot observar lo següent fenòmene : la arrel doc- ex- pressa l'idea de ensenyar, instruir. Si a n'aqueixa arrel hi posem lo sufixe tor, que de- signa la persona agent, la persona que obra, formarem doc-tor, que vol dir aquell que — J04 — ensenya ; però si a dita arrel hi posem lo sufixe niat, suprimida la / de mat per rahons que ara no son del cas exposar, tindrem dog-ma y no doc-ma, que vol dir lo resultat de la acció d'ensenyar, es a dir, ensenyansa, sentència, doctrina, opinió. ?fY perquè aques- ta diferència? ^Perquè una vegada l'arrel es doc- y l'altra dog-: Donchs es per la lley de la assimilació en grau, per la qual, quan dues consonants se troben juntes en una meteixa paraula, la segona converteix a la primera a son grau; si la segona es forta, la primera ha de ser forta; si la segona es dèbil, la primera ha de ser dèbil. Comparis aquest exemple 2Üofrag-mentyfruc-tura, de l'arrel//-^-, idea de trencar. Així, donchs, la paraula duptc, encara que derivi de l'arrel dub-, de la qual ne ve lo verb llatí dub-it-are, al trobarse la b devant de la / que es una consonant forta, també s'ha d'enfortir convertintse en p. De manera que l'agrupament bt no està conforme ab les lleys de la assimilació; únicament se permet en compostos el primer element dels quals sigui una preposició, com p. ex. ob-tindrc. Fent aplicació pràctica de tot això, direm que s'escriuran ab pi, les paraules duptc, dissapte, captar y altres que 's trobin en igual cas. Per lo tant, en lo que fa referència a la assimilació en grau, se permeten los següents agrupaments de consonants : pt ex. dupte bd • » cobdícia et » doctor gm » dogma. Lo que he dit no es esclusiu del català; es una lley comuna a moltes llengües, per- què naix de la mateixa emissió fisiològica dels sons. La assimilació se nota més quan es orgànica. Es una regla d'ortografia molt coneguda aquella que prescriu que devant b o p, si hi hà d'anar una nassal, aquesta ha de ser m y no n. P. ex. de la preposició llatina in y l'adjectiu possible, se forma impossible, es a dir, la 11 de in se converteix en m. Y això llatina entre vocals, al passar al català, també entre vocals, se sol con- vertir en b; p. ex. capillus cabell sapo(n) sabó luparia llobera apicula abella sapientia sabiesa nepos nebot ripa riba cepa ceba Aquestes dues senzilles regles, nos poden pendre, per això, d'una manera absolu- ta, però son nombrosíssims los casos en que's poden aplicar, sobre tot en les paraules que han passat enterament al poble. En aquelles que no s'han fet populars, com succeheix en lliberal, d'ús relativament modern, y en la meteixa paraula popular, que'l poble no la usa, no regeixen aquestes regles. En aquesta qüestió he pogut observar que alguns escriptors prenen per model la ortografia francesa; així la paraula que en llatí es sapo [radical sapon-\ segons la regla — 3c6 — que he indicat, en català ha de ser sabó, y no savó prenentlo del francès sàvon, y'l verb arribar derivat del sust. llatí r/pa. no ha de ser tampoch arrirar, del francès arrivcr. La finalitat d'aquestes observacions es manifestar que les regles pera l'ús de la b y de la v entre vocals, no hi hà necessitat d'anarles a cercar a Fransa, sinó que dintre de Catalunya meteix, en molts pobles del Camp de Tarragona, se poden veure usades d'una manera pràctica. Importància de la Etimologia pera l'estudi científích de les llengües La Etimologia es, segons la seva definició, l'origen de les paraules, la rahó de la seva existència, del seu significat y de la seva forma; en grech èTuuo-Aoy-ía, de les radicals £TUuo-[adj. etviuòç, r\, ov, ver, veritable] y Xoy-[sust. \oy-o-ç, verb, paraula1. Vol dir, donchs, veritable paraula, veri-loquium, com traduia Ciceró. Les paraules tenen un origen, com tot lo demés del món; no son formades per la casualitat. Si'ls primers mots del home provenen de la onomatopeya, no ho negaré pas, però les llengües han anat evolucionant, fent via poch a poch pel gran camí de la història; les primitives paraules induptablement donaven vida a mots nous, aquestos arribaren a separarse formant llengües diverses, y propagantse y extenentse per tots los àmbits de la Terra, s'han transformat en la successió dels temps fins arribar al es- tat actual dels idiomes moderns. jQuina odissea tan gran han hagut de passar pera assolir la forma actual los pri- mers mots d'aquell llenguatge, forsosament rudimentari! Quan cerquem la etimologia d'alguna paraula de la nostra llengua catalana, podem trobaria, p. ex. en lo llatí, si es que'ns ha vingut per aquest conducte; però si aquest no'ns dona la rahó de la seva existència, si en la llengua de Roma no hi trobem los elements integrants d'aquell mot, aleshores donem un pas y anem a cercarlos al idio- ma grech; si en la parla dels helens tampoch hi trobem lo que buscàvem, donem un pas més enllà y'ns arribem fins a la índia, pera veure si allí, en la llengua sagrada dels brahmans, en lo sànscrit, hi hà l'origen, lo perquè d'aquella paraula. Això vol dir que l'origen de les paraules no s'ha d'anar a buscar solzament en les arrels pròximes, més immediates a la llengua actual, sinó en les arrels remotes, en aquelles que han donat lo ser a mots de distints idiomes, a una família d'ells. En les arrels remotes hi hà més seguritat en l'acert, perquè son més pures, no han tingut tan- ta ocasió de modificarse. La etimologia no consisteix en la arbitrarietat de la semblansa de sons, semblansa que moltes voltes no té altre fonament que la casualitat. La ciència etimològica va nàixer lo dia en que's van descubrir les lleys fonètiques del llenguatge, les quals expli- quen les modificacions de vocals y consonants, lleys que permeten comparar los fets del llenguatge entre sí, y que deixen veure entre ells certs principis de constància y d'uni- formitat. La similitut de forma, que era l'únich criteri dels antichs gramàtichs, avuy dia no es més que un punt d'orientació que molt sovint surt fallat al profundisar en la especulació etimològica; y sols després de molts estudis pot decidir lo lingüista si la semblansa exterior de dues paraules suposa un parentiu real, ò si's dèu tan sols a una — 3°7 — simple coincidència. En cambi, la semblansa de significat entre paraules diverses en ses formes externes o d'ordre fonètich distint, pot ser indici pera sospitar lo llur pa- rentiu d'origen. Uns exemples poden aclarir lo que dich. Sia un d'ells la paraula catalana sometent. la etimologia de la qual alguns han volgut trobaria, basantse sols en la semblansa fonètica, en la frase som atents, es a dir, estem atents a la lluyta com a resposta al crit de guerra / Via fora! Aquesta etimologia, si be's considera, se veu que no té fonament científich. En un document antich he tingut ocasió de veure aquell mot descompost en los dos elements que'l constitueixen, que son sb metent. Si reintegrem al llatí, d'ahont prove- nen, los elements sò metent. tindrem sonum mittendo. que volen dir pròduhint un sb, fent soroll, que es lo que's fa per medi de la campana pera avisar als vehins, a fi de que's preparin a la lluyta. Ara podem comparar aquesta paraula ab altres en que hi entra lo meteix verb initto, y tindrem pro-mittendo, prometent, com-mitten.do, cometent, en les quals la i de mittendo al passar al català's converteix en e. Y de passada's veu lo perquè s'ha d'escriure sometent ab e, y no somatent ab a. Altre exemple. L'arrel grega \u-[ly-] dona idea de deslligar. D'aquí'n ve'l verb Àú-co [ly-o], en infinitiu Àu-eiv [ly-ein] que vol dir deslligar, separar, dividir, y'l sustantiu Àú-ovç [ly-si-s] solució, disolució, separació, d'ahont provenen les paraules àvd-Xu-òt-ç y òià-Xu-cn-ç [anàdy-si-s y diàdy-sis] que han passat al tecnicisme científich de les llengües modernes. Estudiant son significat se pot notar que també ve de la meteixa arrel una paraula que de moment sembla impossible pugui tenir tal origen; es la pa- raula litre, la mesura d'una cabuda aproximada al nostre porró. En efecte, en lo mot grech \u-Tpo-v [ly-tro-n] hi entra l'arrel \t>- idea de deslligar, lo sufixe rpo [tro] que indica instrument. Vol dir, per lo tant, instrument pera deslligar, deslliurar, rescatar los esclaus, preu del rescat, cantitat que's pagava pera rascatarlos, y per extensió me- sura. La v [n] es tan sols l'exponent de cas. jQuines evolucions ha hagut de fer la pa- raula, pera arribar a sa significació actual! Un altre exemple. La paraula grega xev-rpo-v [ken-tro-n, llatí cen-tru-m\, vol dir punxo, agulló de les abelles, punxa, fibló, instrument pera punxar. Los grechs dona- ren per extensió lo nom de xévrpov a cada una de les punxes del compàs. Si volem trassar una circunferencia, agatarem una d'aquestes punxes y la fixarem, y'l punt ahont l'haurem fixada serà la part del mitj de la circunferencia, equidistant de qualsevol lloch d'ella. Veusaquí com lo que antigament significava agulló de les abelles ha vingut a convertirse en lo nostre centre, paraula que del tecnicisme geomètrich ha passat al llenguatge comú venint a significar un punt o lloch de reunió social, perquè a ell irra- dien, convergeixen o fan cap los membres d'una corporació. Pera alcansar l'origen d'una paraula, lo primer que s'ha de fer es analisarla, es a dir, descompòndrela en los distints elements que la integren. Podrem trobar en ella prefixes, sufixes, lletres que s'han modificat per rahó de sa assimilació ab altres, des- sinències nominals o verbals, lletres conexives y per últim l'arrel, que en alguns casos pot ser modificada. D'aquestes consideracions podem deduirne la grandíssima importància que té la Etimologia pera l'estudi científich de les llengües. Per medi d'aquesta part de la ciència filològica podem profondisar en la interioritat dels mots; veurem que la Etimologia es una anàlisis detinguda dels elements que integren la paraula, es la que'ns posa en evi- dencia sa constitució íntima, la seva essència, la seva ànima. — 3o8 — Pera fer un bon estudi etimològich s'han de comparar paraules ab paraules, veure en quines hi entren elements comuns, y aquesta comparació s'ha d'extendre, no tant sols als mots d'una meteixa llengua, sinó als de llengües diverses, puix d'aquesta ma- nera podem descubrir que hi hà lleys que son comunes a vàries d'elles, per regla ge- neral d'una meteixa família, y altres que tan sols regeixen sobre'ls mots d'un idioma determinat. La majoria dels que han cultivat la llengua catalana, fins los que han tractat matè- ries gramaticals, no han donat l'importància que's mereix a n'aquest ram de l'especu- lació filològica. Poquíssimes escepcions hi hà, no obstant, entre les quals ressurt en primer terme lo meu malaguanyat mestre, lo sabi y eruditíssim etimòlech Doctor Jo- seph Balari y Jovany, que en tots sos estudis donà proves de la seva ciència en aytals matèries, especialment en ses obres Influencia de la dominació romana a Catalunya comprovada per la orografia, Etimologies catalanes, Poesia fòsil, y sobre tot en lo colossal monument que aixecà a la història de nostra terra y que's titula Orígens his- tòric hs de Catalunya. Jo crech que'l Diccionari d'una llengua, pera que arribi a un grau de relativa per- fecció, ha de ser etimològich, ha d'estudiar l'origen de les paraules que exposa, donant, no lo meteix mot en llatí o en altra llengua d'ahont procedeixin, sinó la seva gènesis, la seva història. Si'l Diccionari Català que està en preparació fós etimològich cons- tituiria una nova manifestació de la riquesa de la llengua catalana, descubriria nous horitzons a nostre idioma, y ademés, sent, com es, la etimologia una de les bases, un dels fonaments de la ortografia, donaria llum pera fixar la forma gràfica de moltes paraules que ara estan vacilants entre varis sistemas ortogràfichs. Reconech, no obstant, que aquesta tasca es difícil, però en gran part poden ajudarnos los diccionaris etimolò- gichs que s'han publicat en altres llengües, puix n'hi hà de relativament bons. Per últim diré lo que deya'l Dr. Balari: que entre'ls plahers intelectuals, es un dels més intensos lo de descubrir la etimologia, o sia l'ànima, d'una paraula. — 3°9 De D. Emili Vallès. Perquè '1 Congrés se fícsa tant en la defensa de la Síntacsi? Tots els qui de bon principi fórem part a recullir la idea Uensada als quatre vents de celebrar un Congrés de Gramàtica Catalana, podríem donar la raó d'eczistència d'aquest tema a tractar, inclòs entre 'Is primers que s'oferiren a la gent de bona volun- tat i aimadors de la nostra parla. Xo mancarà entre 'Is membres d'aquest Congrés qui recordi que les primeres iniciatives despertades en nosaltres referents als actes qu'estam celebrant, les devem a la idea Uensada un dia desde la càtedra del «Ateneo Barcelonès > per l'eczimi propulsor d'aquest moviment llingüistich revindicatori, el Molt litre. Dr. Alcover, qui per sort nostra i de la llengua catalana, ha presidit tots nostres treballs d'organisació. Doncs be, en aquelles reunions que, enardits per la idea senyalada, tinguérem uns quants entusiastes de tot lo nostre, joves quasi tots, y ampa- rats per la respectable figura de qui tants mèrits té contrets ab sos treballs llingüistichs, s'eczaltà el pensament de celebrar un Primer Congrés de Gramàtica Catalana, dedicat esclusivament a la Sintacsi. Ben prompte al voltant d'aquexa idea venturosa s'hi aplegaren un bon nombre d'entusiastes de la llengua i devots de la Ciència, i tant com s'anava axamplant el rotllo de les nostres reunions, s'axamplava també el pensa- ment generador primitiu. Ja no era un Congrés únich lo que anava a celebrar-se, sinó una sèrie de Congressos dels quals havia d' ésser el primer aquell a les sessions del qual tenim l'alta honra d'esser-hi presents. Més tart el meteix iniciador i'ls metexos capde- vanters de la idea, per evolució natural del pensament, i a causa del món ideal que sent nàxer dins d'ell meteix tot aquell qui s'ocupa en un treball d'intel-ligència, s'engrandí encara més el cercle de les coses que allavors ens duien a molts atrafegats d'esperit, i ja no's pensà en que aquest Primer Congrés de la Llengua Catalana, tingués d'esser destinat esclusivament a la Sintacsi, sinó que consagrant-se a n'aquexa part de la Gramàtica, — a causa de sa importància, — la majoria dels temes a tractar, se cregué millor i més adequat que aquesta Assamblea tingués un caràcter general que afavorís pel present i encara més per l'esdevenidor, la inclinació als estudis llingüistichs entre la gent de la nostra terra. Per lograr axò no fora estat prou que '1 Congrés se fos man- tingut dins d'un caràcter purament regional; axis es com se pensà en convidar eminents personalitats científiques de tot el món, que vinguessin a nosaltres per donar-nos eczem- ple i llum alhora. Car res millor per esperonar nostre afany que veure'ns voltats de tants homes de Ciència qui venen a esposar-nos el fruyt de llurs treballs, i de tants cors oberts i generosos per la causa de la cultura, qui desde llunyanes regions se son dig- nats ocupar-se en esbrinar els secrets d'aquest llenguatge nostre que un jorn fou parlat en terres de tot el mitjdia d'Europa. Heusaquí com aquell primitiu Congrés de Sintacsi, ja no's redueix a estudiar una part de nostra Gramàtica, ni tota ella sisquera, ni a una reunió de catalans conreadors del nosce te ipsum; aquell modest nucle d'entusiastes es crescut d'una manera prodigiosa, esdevenint pomposament el Primer Congrés Interna- cional de la Llengua Catalana. En lo aquí esposat hi trobareu, mestres i companys benvolguts d'aquesta Assam blea la raó circunstancial qui respon al títol interrogatiu de la present Comunicació. Les raons fonamentals de l'eczistència d'aquest assumpte a tractar escolteu-les totse- guit aital com les ha dictades mon humil criteri. Aquexes raons fonamentals s'enclouen en dues: la importància escepcional d'aquesta part de la Gramàtica, i l'oblit també escepcional en que es tinguda entre nosaltres. Donem una ullada general històrich-filològica; passem revista ràpida y lleugera, que sols axis ens es permès el fer-ho, pels diferents agrupaments de llengües que han fets els filòlechs, atenent a llurs principis essencials comuns; per ésser més breus ens referim no més als tres agrupaments generals qui inclouen totes les llengües. Tots conexem la formació de les antigues llengües monosil-làbiques, no poques de les quals viuen encara; tots sabem com elles se composen de síl-labes-arrels o paraules ab complerta indepen- dència morfològica, representant una idea quiscuna d'elles. Entre aquexes paraules d'una sola sílaba no hi hà més lligam qu'una justaposició elemental, a la. manera com se justaposen les idees simples en el petit cervell d'un infant. Per axò el període o frase en aitals idiomes ha sigut espressat, per molts filòlechs en un esquema gràfich per una sèrie de lletres, representatives de les arrels-paraules, enllaçades pel signe matemàtich de la suma, enllàs de primer ordre, a la faisó d'una cantitat algebràica polinòmica. En aquexos idiomes, ont el lècsich o matèria amorfa del llenguatge tenia un caràcter tant marcat d'elementalitat o primitivisme, ^quí sostenia la diferència que naturalment havia d'eczistir entre la ciència eczacta, aclaparadora per la forsa d'una llògica fatal, i la cosa viva com es la parla d'un poble, no subjecta a altres lleis que aquelles que'l meteix poble li volgués donar? Era tant sols la Sintacsi l'element ordenador del caos informe d'aquell agregat de síl-labes soltes; aquella successió o encadenament de paraules-arrels no podia ésser regida per la llei conmutativa qui presidex la justaposició dels sumants, a causa de la diferència que hem senyalada ara meteix entre la ciència matemàtica i la ciència viva del llenguatge; aquí, doncs, veiem aparèxer la Sintacsi, encara que en forma rudimentària, desde '1 principi de les llengües, quan no son en cap sentit necessà- ries ni la Prosòdia ni la Ortografia, ni cap dels elements que. integren la complicada Morfologia de les llengües modernes. Axis veiem nàxer una parla, formar-se un idioma ab sols un fons de matèria amorfa primitiva, i una Sintacsi qui orienta aquèts elements, qui armonisa rudimentariament el caos ab la vida. Del llenguatge monosil-làbich se passa per evolució natural al llenguatge aglutinant. Ja no tot son arrels primitives; la Morfologia presenta un primer grau de desenrotlla- ment ab la introducció de les arrels secundàries qui modifiquen el sentit de les primàries; l'esquema gràfich d'un mot en una llengua aglutinant, segons els filòlechs aficionats a n'aquexa mena de representacions, es ja un producte entre l'arrel primera y una sego- na arrel qui modifica el sentit originari. Ja tenim, doncs, el segon grau de la evolució aritmètica. També aquí lo que dona força i calificació a l'idioma es la Sintacsi, dins de l'estat embrionari o nul dels altres elements de la Gramàtica. Y per no allargassar aquestes consideracions, ficsem-nos en els idiomes moderns. {Qui sinó la Sintacsi es la qui regula aquexa yíVf.570, qui dona nom a aitals llengües, aquexa jlccsió, fase novíssima del desenrotllo iniciat en l'agrupament anterior, aquexa que seguint el símil matemàtich, ne podríem dir, veritable i ordenada concertació de sumes, productes i potències? Ella es la qui sosté l'ordre llògich y viu ensemps entre '1 cúmul d'elements morfològichs èxits evolutivament del caos informe de les arrels mo- — Si' — nosil-làbiques; ella es qui mitjansant un ordre prestablert en nostre esperit, traspassa 'Is termes i les parts del període gramatical, donant-li gràcia i flecsibilitat, i lo que es més important encara, empremptant a cada llengua el segell de sa pròpia individualitat. Car es la Sintacsi la forma substancial de l'idioma, aquella forma qui ha d'enmotllar les altres parts de la Gramàtica, constitutives de la matèria amorfa del llenguatge, fons comú que ha de servir de terrer ont la individualitat de l'idioma sia fecundada. Doncs axis com un troç de matèria mineral no constitueix una individualitat mineralògica natural men- tres no presenta una forma perfectament definible per sos angles, cares, escaires i re- lacions paramètriques, axis lo llenguatge no es més qu'un conglomerat de signes i formes empíriques que res representen per elles soles, fins que la Sintacsi orienta en determinats sentits les molècules idiomàtiques per constituir dins d'un ordre de varietat específica l'individu determinat per les relacions entre les parts qui '1 componen. Si l'idioma es el verb del poble, a l'ensemps qu'una de les manifestacions més típi- ques de la nacionalitat i de la rassa, i la Sintacsi es axis meteix la veritable forma subs- tancial de l'idioma, res més llògich que l'endreçar esforços importants a la reconstitució de la Sintacsi Catalana, ja que ella ha d 'ésser qui proclami ben alt l'autonomia d'aquest signe típich de la nostra personalitat dins el conjunt dels pobles. Heusaquí una raó poderosíssima que podria molt be haver presidida la idea d'incloure '1 tema de la pre- sent comunicació entre 'Is que '1 Congrés havia de tractar, car dexant de banda per un moment, i comptant ab el vostre permís, senyors Congressistes, l'alt interès científich que té induptablement l'estudi de la llengua catalana, hem de dexar ben afirmat que si Catalunya es un poble qui reclama la seva Autonomia, a n'aquest poble li cal comensar per reconquerir l'Autonomia de la seva llengua, i per lograr axò cal col-laborar decidi- dament a la tasca de reintegrar-nos la nostra Sintacsi, avui arxivada en els vells textes dels temps venturosos de nostre idioma i un xich també en l'ingenu i rústech parlar de les gents catalanes separades per les altes montanyes dels nostres centres de cultu- ra. Mes jquina cultura, senyors, la que contribueix tant notablement a desnaturalisar nostre llenguatge, a estrafer nostra parla! No es aquexa cultura com la que vol enaltir el present Congrés; la que nosaltres volem no es la que desfà sinó la que relliga; no la qui desnaturalisa sinó la qui reintegra. Per axò en nostra afició a l'estudi proposem que's comensi per estudiar lo de casa; quan nostre poble se sia sanfòs y estiga pletòrich de saber, seguirem la tradició secular de la nostra gent a l'Edat Mitjana, qui escampava la llur cultura per l'Orient d'Europa, i imitarem la conducta dels savis filòlechs i literats forasters; qui havent cumplert ab la llur terra, per un veritable esperit de cultura i de ben entesa germanor universal, venen a la nostra per estudiar les nostres coses i difundir pel món l'amor al treball i '1 conreu de la intel-ligència. Direm quelcom demunt l'oblit en que es tingut entre nosaltres l'estudi de la Gramà- tica, i principalment d'aquexa part d'ella que anomenem Sintacsi. Dos mots solament sien-nos permesos, car es axò cosa més evident encara, - — si es que hi hà graus dins la evidència, — que la primera part que dexem esposada. distingeixen el cas en que'l subgecte es animat d'aquells en que no es. El relatiu agent devé qui en el primer cas y resta que (agent o pacient) pera 'Is altres. El primer exemple seria: L'home qui camina En cambi el senyor Fabra <3) estableix la distinció entre '1 relatiu subgecte y '1 rela- tiu complement, fent qui el primer, y deixant que l'altre: Així el tercer exemple donat més amunt, devindría: La cosa qui convé No obstant el senyor Fabra (com també el senyor Grandía) reconeix que l'ús actual en català se limita al que, com hem fet constar nosaltres de bell principi. L'obgecte de la present comunicació no es altra que l'advocar per la restauració, dins el llenguatge literari quan menys, del qui subgecte, tal com se troba empleat en les obres dels nostres autors clàssichs, y tal qual s'usa encara en la llengua francesa. Els clàssics catalans feien, en efecte ús del qui ab una constància ben significativa; y si en alguns cassos trobem el que com a subgecte (ben pochs relativament) devem més aviat atribuhirho a descuyt o a mala transcripció dels copistes y editors. Podríem retreure copiosos exemples de l'ús del qui com a subgecte, tant si -s tracta d un agent animat com d'un inanimat; emperò 'ns limitarem al següent, enmallevat a Ramon Lull, y el qual sembla fet aposta pera establir la invariabilitat del relatiu qui com a subgecte: «En aquest libre son entencions, ço es a saber primera entenció e segona, primera »entencio es la fi e 1 compliment de la causa, així com arbre qui es per la segona inten- (1) Lliçons familiars de G. C. per Antoni Tallander; pi. 25 de la ed. 1898. (2) Gramàtica Etimològica Catalana; pi. 19*», ed. 1901. (3) Contribució a la G. de la LI. C. ; plana 110, edició 1898. — 323 — »ció e lo fruit per la primera. E habitar qui es per primera intenció e casa per la sego- »na, e ulls qui son per la segona intenció, e veer per la primera, e enteniment qui es per la segona intenció e entendre per la primera. E Deus qui es per la primera inten- »ció e les creatures per la segona, e en axi de les altres coses (l)...» Aquesta es, sens dubte, la regla llògica, que cal, al nostre entendre tornar a l'ús del català; cosa certament gens difícil si 'Is escriptors de cap d'ala del nostre renaixement ne donen l'exemple, y tenint en compte de més a més (si no estem mal informats) que '1 qui com a relatiu es encara vivent en el parlar de qualque encontrada mallorquina, y que s'es perpetuat per tradició fins a nosaltres en frases fetes: L any qui vé. Partidari d'aquesta restauració, se manifestava ja En J. M. Guardia, primer editor del Bernat Metge, quan escrivia: «C'est peut-ètre de l'abus de che en italien, et de que en castillan, qu'est venu ce »singulier usage, contraire a la syntaxe. Ouoi qu'en dise Horace, et ne fraudrait pas »que l'usage bravàt la raison, en autorisant des solécismes. II appartient aux grammai- »riens de faire la police de la langue» l21. Y, en efecte, la sintaxi com a rahó o element científich de tot idioma, s'ha de plàn- yer principalment de la postergació del qui per l'ús abusiu del que, en el català. Car la sintaxi es la millor defensa dels furs del llenguatge, donchs si s fa poch cas d'aquest aspecte purament especulatiu, y els qui parlen son gent poch curosa de la propietat en el parlar, preocupantse únicament de ferse entendre (a l'estil d'aquells qui, incapassos d'apendre ab correcció una parla estrangera, semblen volerne desdenyar l'estudi, refiantse de una incompleta educació auditiva, qui es el major ridícol en que pot tro- barse un home entre gent educada) se cau molt prompte en altre defecte, el d'ambi- güetat y imprecisió, càrrech el més gros que pot ferse a una llengua. Y això es lo qui passa en català respecte del qui relatiu agent, com anem a demos- trarho tot seguit. Si dihem El tigre que vencé el lleó no 's desprèn pas de la frase aquesta, correctament construida segons l'ús general, si el tigre es el vencedor o ho es el lleó: pot ésser l'una cosa o l'altra. Cal fer notar qu'en català l'ús de la preposició a pera l'acusatiu es un altre atentat a la sintaxi encara que per influencia del castellà s'hagi vingut fent així contínuament, ab manifesta impro- pietat. Donchs, si volem que '1 tigre sia '1 vencedor, fixemnos en la manera com ho podria espresar un castellà: El tigre que al león venció això es, mitjansant la preposició a de l'acusatiu. En cambi un francès diria: Le tigre qui vainquit le lion precisant sa intenció ab el relatiu qui. (1) Lull. Libre de Santa Maria, Ed. dels bibliòfils, pi. 1, ratlles 4 y següents. (2) Introducció al Songe de Bernat Metge ; pi. XCV1I, edició de 1889. — 324 — Tindrien significació contraria les següents frases: El tigre que el león venció Le tigre que vainquít le lion Cal donchs en català fer ús del relatiu qui o que segons el cas, posat que no 'ns es permesa la utilisació de la preposició acusativa. Algú, potser, ens obgectarà que moltes vegades, quasi sempre, el sentit de la frase ressurt clarament per la força de la llògica, y que per lo tant el qui s'es fet del tot innecessari. Això es una rahó, (fins a cert punt no més) car si dihem: El peix que ha pescat un home lo natural es entendre que l'home es el pescador y no '1 peix, donchs la realitat es sempre aquesta. Emperò nosaltres ens hem proposat aquesta vegada dir lo contra- ri, car hem volgut referirnos al redolí aquell de l'auca del mon al revés en el qual els peixos devenen pescadors d'homens. Pera fernos entendre haurem de dir: El peix qui ha pescat un home V cal que poguem dirho gramaticalment això en català, puix pera que un llen- guatge pugui ésser tingut per cosa perfecta, ha de possehir la facultat d'espressar ab tota precisió qualsevulga idea per impensada y estravagant que sembli, a la qual un cervell humà pugui donar forma. Moguts d'aquest desitg, y perquè 's tracta d'una* cosa que 'Is clàssichs catalans ens ensenyen, y perquè '1 francès ens ne dona contínuament norma y exemple dignes de seguir, es que proposem que '1 relatiu qui sia tornat a usar hont li pertoca. — 325 De Mossèn Esteve Casaponce, Rector d'Arles del Tech. Diferencies més notables que hi ha entre '1 català parlat a Barcelona y 1 català parlat en el Russílló y especialment en el Vallespir Les diferencies qu'hi ha entre 1 català de Barcelona y '1 nostre, y que fan l'objecte de la comunicació que tinch l'honor de submetre an al Cungrés, petites les unes, més grosses les altres, sun multes y miren les tres parts de la gramàtica, això es, la fonolo- gia, la lexicologia y la sintacsis. A mida que 'lse rencontraré, senyalaré les petites, sense m'hi aturar, y analisaré les grosses perquè sun elles les que donen una fisionomia tan especial an a la nostra llenga russillonesa-vallespirenca. I. Per la part tonològica, deixant an el eruditíssim y peritíssim doctor Schàdel el cuydado de comptar y fixar, per graus infinitesimals les variacions que pateix, de co- marca a comarca, y finse de poble a poble, la fonètica russillonesa — com le de pertot arreu — notarem: i.° El só llabi-dental de la v nos es pràcticament inconegut. Per nosaltres aqueixa lletra sona exactament com la b; y pensi qu'això serà degut a l'influencia castellana. 2.° La equits (x) considerada com un só compost, la pronunciem sempra forta com si hi havia una c y una s: y crech qu'això nos ve del francès que desconeix la suavisa- ció de la x forta. 3.0 La vocal o ten per nosaltres dos sons, y no tres com else ten aquí pels barce- lonins. Es sonora com en les paraules: roch, gros; o es fusca com en les paraules florit, obert que pronunciem com si eren escrites amb una u. Y si, comparada ambe la barcelonina, la pronunciació rusillonesa apar fluixa y sense relleu, es clar qu'això vé d'aqueix cambi tan freqüent de la o sonora ambe la o fusca. Més diré encara: La verdadera característica de la fonètica rusillonesa la constitueix aqueixa diferencia de sonoritat de la vocal o. Mirem de ne donar una ideia, mitjansant alguns exemples presos en paraules que porten aquí la o sonora, (o mitg sonora), y que la deixen allí per penre la o fusca: A sobre '1 pont roig hi fa un sól horrorós que fónria ferro. El gós rós de la torre del Canigó, quan tót es fósch, jaupa cóm un llop. Si no sóch sort serà pas falta de soroll. Hi ha dolors y penes tan amargues que cap consolació no 'lse pória tornar dólses. Si la sequera continua les fonts s'estroncaran. Crech qu'es aixís que parlen els barcelonins, a poch o menús; y mireus assí ara com les meteixes paraules else diuen els vallespirenchs: - 326 — Sus del punt ruig hi fa un sui hurrurus que funria ferro. El gus rus de la turre del Canigú, quan tot es fusch, jaupe com un llup. Si nu sum surt serà pas falta de surúll. Hi ha dulurs y penes tan amargues que cap cunsulaciú nu 'lse puria turnar dulses. Si la sequera continua les funts s'estruncaràn. Ara be. Mes an a quina influencia cal atribuir aqueixa desviació de sonoritat, aqueixa inclinació de la o russillonesa cap a la //, aqueix cambi del só merament gutural de la o en sò gutural llabial? Serà influencia castellana? Serà influencia francesa? En aquest cas particular podem dir qu'hi ha multa barrejadissa. Tot soviny el cas- tellà diu u quan el barceloní y '1 francès diuen o, com se veu en aquestes paraules: la muerte, el puerto, el inundo, el buen siteno, que '1 barceloní pronunciarà: la mort, el part, el món, cl bon s'on: y '1 francès seguirà '1 barceloní, diguent: la mort, le port, Ic monde, le bon sommcil. De totes maneres sembla que serà més aviat influencia francesa, perquè el francès, pertot arreu de la o sonora ne fa u, escrivint aquet só amb una o y una u, com se veu en multes paraules: pouvoir de poder, vouloir de voler, toujours de tot jorn; y fins algu- na vegada, per fuge més de la o sonora se'n va fins aquell só que li es tan especial, so merament llabial que 'Is espanyols difícilment aguanten parlant y que tan fàcilment fan xiulant, vull dir la //. Y d'això ne tenim un exemple en la paraula poder ambe la qual el francès fa pouvoir y puissanec. Notin que '1 russillonès desconeia la u xiulanta francesa. Per altra part la llei del minvant esfors fa passar la o sonora seguida de la ;/, del só gutural-paladal barceloní òn an al só gutural-nasal francès on, sò dejà mitg enfusquehit qui esdevé poch a poch el só gutural-llabial russillonès u, com hom ho pot comprovar en les següents paraules: pont, font, món, de les quals el francès ne fa pont; fonts, mònde. y nosaltres russillonesos-. punt, funt, mun. Devegades el francès cambia també la o sonora o mitg sonora en el diptongo en qui sona, el més soviny, com una e muda y qui, sempre per la llei del minvant esfors, acaba per esse una u russillonesa, v. g.: de color, dolor y flor se'n ha fet les franceses: coulcur, douleur y fleur, y finalment les russilloneses: duliir, culur y flur. Vaji com vaji, y quina que sigui la causa, aqueixa diferencia de sonoritat de la o russillonesa relativament an a la o barcelonina, es un fet imprescindible; y tant ho es que, si un vallespirench, parlant català, s'atreveix a pronunciar la o barcelonina, li diuen que parla espanyol y finse se li'n burlen. De tal manera que '1 russillonès qui, volguent fer reviure en el seu pays la llenga dels avis, pronunciaria la o barcelonina faria una feina contraproduhent. Encarem nos hi donchs amb aqueix fet, y demanem nos com convé d'ortografiar aqueix só per ne facilitar l'ortologia, y si'l representarem sempre amb una u cada vega- da que la fonètica ho sembla exigir. Assí, el camí furqueja y nos se presenten dues vies: En la primera l'etimologia marxa abrassada ambe la fonètica, demanant totes dues la u. Kn la seguna, les dues filles de la fonologia se giren l'esquena, tirant l'una cap a la o y l'altra cap a la u. En el primer cas, crech que tenim d'escriure amb una u, així meteix com else pro- nunciem totes les paraules qui desde '1 llatí porten la ;/. Entre tantes que n'hi ha, aquí ne teniu algunes: sum mult duls; ells sun surts; el mun es fusch; l'umbra del Canigú s'estén sus del Russilló; al cim de la turre hi ha una pulla penjada en una furca; una guta d'aquella ampulla del recú refrescaria la buca. En el segun cas, per tant que la fonètica y l'etimologia se renyin y se barallin en el Russilló, m'apar qu'encara cal donar raho an a la més vella qu'es l'etimologia. Y aixís es que bo y pronunciant rahii, acciii, rujur, escriurem no obstant: ralió, acció, rujor, perquè es aixís que 'Is llatins ho escrivien ambe la o, sonora o fusca: ratio, acció, rubor, y que, per altra banda, les desenou parts de Catalunya escriuen y pronuncien la o. Y com major pars trahit ad se minorem, tenim conclusió. Si ho fem com ho dich, y s'accepten aqueixes dues regles d'ortografia, compartim la diferencia y també les dificultats. Gràcies an a les comunicacions qui se faran de més en més freqüents entre les varies comarques de Catalunya, gironins, barcelonins, llei- datans, mallorquins y valencians afluixaran la tonicitat de la o que l'etimologia volria cambiada amb una u, y 'Is russillonesos, vallespirenchs, cerdans y conflentans puja- rem poquet a poquet, de la o fusca que fem en masses paraules fins an a la mitja sono- ritat de la o, qui an aqueixes meteixes paraules tenia de corresponre. Per alcansar aviat aqueix duble resultat, el tot seria que 'Is catalans d'una y altra banda del Pirineu olvi- dessen un xich certes coses, ja llunyanes, y fessen més verdadera la germanor que la naturalesa mana an als fills d'una meteixa mare. Enfí y per n'acabar amb aqueixa qüestió de l'ortografia, an a los qui baix el pre- texto de la fer més aguantable volriem simplificar de més en més l'ortografia catalana, en aquèts me 'lshi cal dir un conte del qual vaig esse l'innocentet hèroe. Un cop era un ninet de sept o vuyt mesos. An a la seua mare sempre carregada d'infants li faltava temps per se mudar soviny de vestidura y sobretot per se cofar amb la lligassa de puntes que dona an a les dones del Russilló aquella fisionomia tan especial. Y donchs un die de festa anyal, la bressayrola del ninet, rencontrant per un carrer la mare ben mudada li va acostar al fill, qui tan plà, tenia ganes de brenar. Y mireusassí que l'infantó, se mirant aquella dona tan ben cofada, se va subtadament desfer en crits de plorar y se va jitar en derrera dins dels brassos de la bressayrola, renegant aixís a la seua manera de be qu'ell havia pas regoneguda per la seua mare. Y es per això que vos dich: mudem la mare si voleu, mes mudemla de xich en xich, nos recordant qu'altrament no procedeix la naturalesa. 4.0 Si dihem com a Barcelona: una imatge, un prestatge, un selvatge, alguna vega- da, també deixem de fer sentir la / devant de la g y aixís dihem: corregir, qu'això en- cara es influencia francesa. II. L'ARTICLE Per la part lexicologica abunden les diferencies. i.° Del article feminí propi na no'n tenim altre rastre que la n que i poble ajusta an al nom de Anna, v. g.: Diguis an a la Nanna que ni esperi. Mira Nanna que 7 tetnps se fa curt y vol ploure. 2.0 L'article comú definit lo, plural los, no es usat sinó al Russilló y a Cer- danya. Els vallespirenchs y 'Is conflentans usen exclusivament: el, els, la, les, v. g.: el pa. el i'i. el pare: els pans, els vins, els pares. Els articles lo, /w sun motiu de burla per la gent - 328 — de Vallespir quan tracten amb cerdans y russillonesos qui diuen: lo pa, lo vi, lo pare: los pans, los vins, los pares. L'article el, els se pronuncien al, als. 3.0 L'article neutre lo també nos es inconegut al Vallespir. Aixís es que sempre direm, sense cap excepció: el nies mal es qu aixís com ho diu se'n desdiu; el millo seria que vinguesses tu, que d' ell no n farem res. EL NOM En la plana del Russilló y particularment a Perpinyà, se sol suprimir la n en els plurals dels noms que no la porten en el singular, y aixís es que de pa, ne fan pas; de ma, mas; de canto, cantos; óè hortula, Jiortulas, y se burlen dels vallespirenchs qui diuhen: tres pans, les dues mans, pels cantons, els hortulans. Y tant estimem aqueixa n els Vallespirenchs que fins la posem allà hont no tinria d'esse. D'un altar ne fem dos altariò, d'un pilar, dos pilans, mentres los de la plana ne fan dos altas y dos pilas. PRONOM i.° Els pronoms lo, los, que pronunciem lu, lus, feminí lè, les, sun per nosaltres russillonesos, no solament afixos dels pronoms ell, ells, mes encara verdaders pronoms demostratius que nos serveixen en el sentit del demustratiu llatí illud. v. g.: lo que con- vé an als pobres es salut y feina. Lè que més estimi es la més petita. 2.0 An al plural de la 3_a persona de ell, nosaltre, dihem ells y ellos. v. g.: Ells arrai! ja poden! An ellos si que tans als hi fa que plogui corn que nevi. 3.0 En l'alt Vallespir, les formes mon, ton, son, ma, ta, sa y 'Is llurs plurals, si be no hi sun inconegudes, hi sun inusades. Soles hi sun empleades les formes: el meu, la meua, el teu, la teua, el seu, la seua, el nostre, el vostre, el llur. 4.0 La forma lè del pronom demostratiu també l'usem com a pronom personal de la 3.a persona del feminí. Aixís es que del pronom la ne fem lè quan segueix inmedia- tament l'imperatiu o que '1 segueix precedit d'un altre pronom personal de i.a o de 2.a persona, v. g.: Vol que li porti? porta lè o porta me lè. Vol que me la menji? menja te lè. Seguit del datiu li, se contracta amb aquet, o, millor dit, desapareix, v. g.: porta h y no porta lè li. El plural d'aquesta forma lè es elsè. v. g.: menja té'lsé, menjetn elsè. Seguit del datiu fora: elsi. v. g.: menjem no dsi. VERBE ESSE, SER Dihem: sum y sun en i.a persona del singular de l'indicatiu. També dihem: sem per som, seu per sou y sun per son. El pretèrit perfet el formem nosaltres amb el auxiliar vulgar vaig, vas, etc. y l'infi- tiu, v. g.: vaig esse o vaig ser. Aqueixa regla no pateix excepció y se refereix an a tots els verbs quins que siguin. La forma fora, fores, etc, del pretèrit imperfet de subjuntiu nos es inconeguda. En el pretèrit perfet compost de l'indicatiu dels verbs actius li donem l'auxiliar esse, an a la i.a y 2.a persona, sigui singular, sigui plural, y l'auxiliar haver an a la 3_a perso- na y aixís dihem: sum menjat, ets menjat, ha menjat, etc. - 3*<4 — VERBS QUINS QUE SIGUIN En tots els verbs regulars o irregulars acabem : i.er En eu la 2.a persona del plural del present de l'indicatiu y de l'imperatiu, v. g.: canteu, ameu, etc. 2.ón En u la 2.a persona del plural de l'imperíet de l'indicatiu y del pretèrit imperfet de Subjunctiu, v. g.: cantavü, cantariú, cantessú, surriú, curririú, currissú. 3." Amb una n la i.a persona del plural dels temps subre dit en el n.° precedent v. g.: cantauen, cantarien, cantessen, en lloch de cantaríem, cantàvem, cantessem. La i.a persona del singular del present de l'indicatiu s'acaba amb una i en els verbs de la I.a conjugació, v. g.: jo canti. Poch a poch aqueixa /, sigui sola, sigui ambe la forma aug- mentada eixi, se fica per tot arreu. v. g. jo cantavi, que jo canti, que jo cantessi; jo llueixi y rellueixi, jo viuki, jauhi, cauhi, riuhi, mouhi, crcuhi, bcuJii, escriuhi,jo vivii, j au hi i, cau hi i, riu/i, mouhi i, creui/', beuii, escriuii. També dihem, indiferentment: res- ponchyprinch, entench o respon/', premi, enteni, a la i.a persona del singular de l'indi- catiu. De manera qu'hi hà pochs verbs qui no s'acabin amb i en la i.a persona del singu- lar del present y del perfet de l'indicatiu, y del present y del perfet del subjuntiu. Tots els verbs en re precedida de Ui o nd perden, en el Vallespir, la d en quins temps que sigui. Aixís dihem, an a l'infinitiu: responre, entenre, molre, penre, valguer, resolre; an al futur: responre, entenrè, molre, etc: tenir fa tinrè; an al pretèrit imperfet del subjuntiu: respo?iria, entenria, molria, penria y tinvia. Poguer fa porè y poria; vol- guer fa volrè y volria. Ixe al lloch de eixir, porta pertot la i inicial. Fugir també es fuge a l'infinitiu. Alguns verbs, entr'altres cabre y témer acaben per esse del tot inusats. Cabre es reemplassat per estar, y témer pel verb francès catalanisat crènye. Aquestes diferencies y altres que poriem treure dels participis de present y de pre- tèrit, sols else senyali, finse y sens ordre, per cridar l'atenció dels senyors cungressistes qui, si venen a lligir alguna obra escrita en russiilonès o en vallespirench se poràn fer càrrech que lq qu'elsi semblaria incorrecció de l'autor o de tipografia es sensiblement propi an al nostre dialecte. ' SINTAXIS Y ara ve una de les diferencies més notables qu'hi hà entre '1 russiilonès y '1 barce- loní. La constitueix la posició dels pronoms personals quan acompanyen el verb y que se divideixen, seguns la llur posició en proclítichs y enclítichs, o sigui en prefixos y sufixos. Quin que sigui el paper que fan en l'oració els pronoms de i.a, 2.a y 3.a persona, sempre posem devant la persona més digna. Y es aixís que direm: me se 'ise volia menjar, y no se me les volia menjar, me s a- maga, y no, se m'amaga; me te se vas oferir, y no, te ni vas oferir; me te V menji y te me 7 menji; me te 'ls-i menjaràs tots o me te se 'ls-i menjaràs tots, y no, te me ' ' Is-i menja- ràs tots. Notem de pas, qu'encara hi podem posar algun altre pronom, v. g.:jo me te se 'ls-t'n menjaré la meytat, de tal manera que pot esse que cap altra llenga tingui la facilitat de reunir aixís cinch o sis formes pronominals. També nos cal fer notar que l'inversió tant usada en el barceloní y que '1 fa tant semblant an al castellà nos es inconeguda, fora del imperatiu. Direm porta lo, porta lé, 22 porta ' lse, mes may direm, per portarlo, per portaria, per portarlos. La corrent qui ha fet desaparèixer aquesta inversió dels pronoms es per nosaltres incontrarestable. El pare Nonell diu que la diferenta colocació dels prefixos y enclítichs pronominals es un dels caràcters que més distingeix l'actual mallorquí y valencià del català modern. L'eruditissim pare Nonell me perdonarà de li dir qu'ha prescindit del russillonès qui tant s'aparta dels altres dialectes de la llenga catalana relativament a la colocació de dits prefixos y enclítichs. Senyors: Amb aquesta comunicació, sum pas cregut ni volgut fer obra de saberut perquè no'n sum en cap sentit, sum volgut solament vos dir: repareu aquestes diferen- cies y digueu lo que vos en sembla; si 'lse cal guardar, o si 'lse cal poch a poch fer des- aparèixer per formar una llenga més homogenea. 33i De Mr. J. Saroïhandyy Professor auxiliar del Liceu de Versailles. El català del Píríneu, a la ralla d'Aragó Sknv< >rs ü >ngressistes: Un dels amichs més corals que tinch a-u aquesta terra, casi be per força m'ha obligat a que vos dirigesca la paraula en català. Ell tindrà la culpa, si no m'ente- neu y si la meva pronunciació tan defectuosa, vos ha de fer passar una estona gens agradable. La poca pràctica que tinch del català, l'he adquirida al Pirinèu de Lleyda. Allí he fet tres o quatre viatges y aquets dos mesos últims, he corregut l'Alt Urgell, el Pallars, la Vall de Capdella y la Conca de Tremp. He seguit el Segre fins a Mequinença d'Ebro, he pujat a les montanyes de Castelló de Sos, tornant a baixar després a la Llitera. Es molt probable que parlant, mesclaré '1 català de tot arreu, y sens dubte, me quedarà també algun deixe de la Lorena francesa d'ahont sich fill. Però, així y tot, no cal tindré por. Anem cap a devant! Entrant ara en la nostra matèria, primer apuntaré les diferencies, però solzament les més característiques que hi hà, en la Fonètica, entre '1 català dels llibres y la llengua que's parla més ençà y més enllà de la frontera d'Aragó. A les montanyes de Lleyda (y no diré si en altra part), en lloch de moldre, cendra, divendres, se diu: molre, cenra, divenres. Es de notar que algunes paraules molt paregu- des a-n aquestes, y que tenien en llatí una d, l'han deixada caure: VÉNDERE venre, FÚN- DERE fonre, TÚNDERE tonrc. Una segona diferencia es que en lloch de ximple, xiulà, ganxo, perxa, sempre's diu: tximple, txiulh o txulà, gantxo, pertxa. Encara més interessant es la varia pronunciació que's dona a lay o a la g de fregí, llegí, dijous. Entre dos vocals, al Pallars, es el meteix sò qu'a Barcelona o qu'en francès. Però a principi de dicció, y en el interior, després de consonant, en lloch de germà, jove. penjà, se diu: djermà, djove, pendjà. A les orilles de la Noguera Ribagorçana, ixa dj se cambia en tx\ txermà, txove, pentxà, y també: ditxous, fretxí, llelxí, lo que prova que, aquí, se dava primitivament el sò de dj a la/ intervocàlica, y en efecte, ditxous y — 332 — lletxï no poden sinó representar formes més antigues que sonaven *didjous y *lledjí amb una dj sonora. Es a principi de dicció qu'aquet só de tx crida molt l'atenció: Txaume, Txiuin, txou, txinoll, txinè, txuny, txuriol, txurà, txugà, txelà, txirh y així's diu en tot l'Alt Aragó, fins als Paísos de llengua vascongada. Hem de parlar d'una altra alteració del sò de dj. A paraules com maig, roig, veig, corresponen aquestes: may, roy, vey y, en lloch de roja, pujà, passejà, corretja, pitjo, se diu: roya, pnya, passeya, correya y piyó. Es prou difícil delimitar exactament la co- marca ahont se fa'l tal cambi. A la Seu d'Urgell, se diu en la conjugació, vey de veure y fay de fer; però, al mateix temps, se diu roig y passeig. A Castellbò qu'es a tres horetes a l'Oest de La Seu, se diu roy però roja, passey però passeja y no es sinó des- prés de atravessades les montanyes de Castellbò — ahont nos vam encontrar, Mossèn Alcover, el Doctor Schàdel y un servidor — que per fi's diu roya, passeya, puyà y aquestes son també les formes d'Aragó, fins a la frontera de Navarra. Ho veyèu, es cosa molt rara que la frontera d'un fet llingüístich coincidesca ab la frontera política. A dures penes succeheix això pera la pronunciació de la s intervocà- lica, sonora a Catalunya y sorda a Aragó. Al Pont de Suert, per exemple, se diu casa, cosa, posà, cusi y a Vallabriga cassa, cos sa, possà, cus si. Compareu encara onze, catorze, quinze y onse, catorse, quinse. Es clar que aquestes últimes paraules se pronuncien amb s y no am çeta castellana. S'ha d'entrar ya ben lluny en Aragó per trovar aquell sò de ç que existia antigament a Catalunya y qu'ara s'hi ha perdut. Mentres qu'a' Venasch, Benabarre, Alcampell y Ta- marit, encara 's diu serà, mossa, onsa, tothom, a Roda, Lescuarre, Peralta de la Sal y Santisteve de Llitera pronuncia ya cera, moca, onça. No crech, en aquet cas, que's puga parlar d'influencia castellana. No van ser castellans aquells qui van fundar Fonc y Calassanç y posar una ç en el nom de les dues poblacions; açí, açò, pidça no son parau- les castellanes y çerp o peçeta no tenen ç en castellà. Els plurals com tots, dits, gats, corts, que en castellà tenen una forma molt diferent sonen aquí: toç, diç, gaç, corç. Son exemples de la mateixa classe les segones persones de plural com diç, feç, cantareç, cantaç que representen dits, fets, cajítarets y cantats. Aquestes formes en ts que no son rares en els escrits catalans de la Edat Mitjana, se conserven avui a Castelló de Sos y a Venasch. També's podria sostindré, però ja la cosa no sembla tan certa, que no es pas degu- da a influencia castellana la n final de ragon, caixon, profession, Pedron, Manolon, que no's trova a Benabarre ni a Peralta de la Sal ni a Açanuy, però que s'usa a Calassanç, Jusseu, Torres del Obispo, Laguarres, Roda, Castelló de Sos y Venasch. Paraules com deman (cast. manand), can (cast. perro), y man (cast. mano) no tenen cap model cas- tellà, es veritat; però la gent d'aquesta comarca, veyent que pera parlar be la llengua dels senyors, s'havia de dir pan en lloch de pà, també han pogut creure, qu'en lloch de cà y de mà, s'havia de dir can y man. Siga com vullga, si no tenim aquí influencia castellana, hem de reconèixer que, des- graciadament, se fa prou sentir ella a la part d'Aragó ahont se parlen dialectes catalans. Els qui coneguen la regió de que parlem, asseguraran que '1 català arrivava antes fins a l'Essera y '1 Curs inferior del Cinca. Encara no farà tres sigles que Campo, Graus, Monçó, Albalat de Cinca, eren de llengua catalana, com ho son encara Çaidí y Fraga. A Monçó y Albalat de Cinca, ja no's parla català. A Campo, Graus, Fonc, de deu — 333 — parts podran quedar tres o quatre catalanes, y per fi, hi hà poblacions com Venasch, Roda, Calassanç y Açanuy que no's sab si's deuen classificar catalanes o espanyoles. He dedicat el mes de Setembre y part d'Octubre a determinar la frontera entre les dues llengües. Encara's parla prou be '1 català a Santisteve y Tamarit de Llitera, Peralta de la Sal, Benabarre, Lescuarre, Espès, Les Paüls de Castanesa y Castanesa, pobles qui tots son en territori aragonès. Però aquella frontera sempre anirà retrocedint. Allí la gent s'avergonya de parlar el seu dialecte. Es molt lleig, molt fero, com diuen ells, y tots se van al castellà que declaren ser la millor de les llengües. La particularitat castellana qu'adopten, la primera es la o final com en gato, rico, en lloch de gat y rich. També diuen moltó y maitino. Però conserven moltes paraules que no tenen ixa o final, les quals proven qu'antes ninguna la tenia. A Venasch, per exemple, casi s'ha fet regla la tendència a posar la o final. Així y tot, encara's diu cavall, llop, fum, fort y no cavallo, llobo, fumo, f orno. També's mesclen molt, paraules que presenten la diptongació de la e (tierra) y de la o (puerta) amb altres que no han alterat aquestes vocals. Prenent el mateix exemple de Venasch, s'hi diu viernes y bueno, formes qu'han vingut de fora, perquè al costat seu trovem foch y pedra. Ara, si observem qu'a Venasch y en altres llochs, se diu tiengo y bicspra, nos salta a la vista qu'aquestes paraules no han pogut sortir del castellà tengo y avispa. Compa- reu encara castiello que s'ha substituit al català castell. Antigament també's va dir cas- tiello a Castilla, però ixò va ser en una època molt remota, quan no hi havia cap con- tacte establert entre '1 castellà y les llengües del Pirinèu aragonès. Aixís que, forçosa- ment, hem d'admetre que tiengo, bicspra, castiello, fiemo y amb elles moltes altres paraules, van vindré, no del castellà, sinó de la varietat d'espanyol que's parlava a Aragó. Aquesta conclusió, que podria semblar de poca importància, proyecta, al con- trari, un raig de llum intensa sobre l'historia prou oscura de les llengües de Ri- bagorça. L'hora me va apremiant, però no puch deixar de senyalar una particularitat fonètica molt curiosa, que's trova a Aragó lo mateix qu'a Catalunya. Vui parlar de la transfor- mació en // de la /, quan es segon element d'una combinació de consonants: pllora, bllanca, cllau, flama, unflla, burlla en lloch deplorà, blanca, clau, fama, uiifla. burla. En la combinació gl: glera, glarima, cingla, cau la ^després del cambi de / en //: llera, llarima, cinlla. També's diu llesta o esllesia per glessia (esglessia). Fins aquí no he parlat sinó de la Fonètica, y lo demés? lo demés ho deixarem! Per acabar, y no surtint de Ribagorça, entre molts fets, solzament n'esculliré dos, entr' aquells que contribueixen a donar a la llengua una fisonomia pla caracterisada. Casi per tot arreu, a Tamarit y Peralta,, a Benabarre, Roda, Valhbriga y Venasch, en lloch de hu farem, fes liu! diuen gue farem, fes hu-èl Es aquest un resforçament de que tenim un altre exemple en ye staba, ves hi-c en lloch de hi 'staba ves-hi! A Lescuarre, Vallabriga y Les Paüls de Castanesa, diuen al participi: ha vcnit, ha morit, ha plloet, ha set dificil, ha venet lo cavall. Compareu encara: ha perdet. A Bena- barre, Tamarit y Peralta, diuen com a Barcelona: ha perdut, a Santisteve, ha tenit y ha perdit, a Calassanç y a la Vall de Venasch, teniu y perdeu y per tot l'Alt Aragó: teniu, perdiu. Quina varietat de formes! S'hauria de fer un mapa, pintant d'un mateix color el do- mini ahont campa una mateixa forma. Mapes d'aquesta classe, los va posar en voga el 334 senyor Gilliéron, de la Escola pràctica d'Estudis Superiors de París. El sabi catedràtich publica ara un Atlas llingüístich de França que constarà de més de mil set centes fulles, y ja 's pot veure que la Geografia llingüística, creada per ell, està destinada, a causa dels problemes nous que planteja, a regenerar la Sciencia dialectològica "■'. (1) Per donar una ideya aproximada d'aquet genre de trevall, vaig presentar dos mapes qu'havia fets un poch apres- suradament am l'ajuda del hàbil dibuixant En Joaquim Figuerola. Els dos mapes no eren d'una exactitut rigurosa y com per altra part, son d'una difícil impressió, no's publiquen aquí. Comprenien la regió situada entre'l Riu Segre y'l Cinca. El primer mostrava quina comarca ocupen les varies formes de la segona persona de plural: cantau, cantats> cantaç y cantais. El segon era'l mapa del territori de fllama, cllau, pllorú. Es un territori molt extès. En formen part, al Plrinèu d'Aragó, les conques enteres dels dos rius que se junten a Graus: l'Éssera (Venasch, Campo) y l'Issàbena (Vallabriga, Roda). A Catalunya, hi entra tot el Curs Superior'de la Noguera Ribagorçana fins al Monsech.|També que" den alguns vestigis de la pronunciació cllau, bllau, fllama a la ribera de Sarroca y a la de Capdella. Baixant de les montanyes, y seguint el Curs inferior de la Noguera Ribargoçana, desde Trago de Noguera, nos trova sinó clau, blau, flama. Igual passa en la punta de la Província de Lleyda compresa entre'l Segre y la fron- tera d'Aragó (Almacelles, Lleyda, Massalcoreig). A Aragó, encara's diu fllama y cllau a Estadilla, Fonc, Açanuy, Santisteve y Tamarit de Llitera. Però, en la plana de Monçó, ahont passen la carretera y la Via Fèrrea que van de Çaragoça a Lleyda, desapareixen fllama y cllau per deixar el camp llibre a llama y a llave, que s'usen a Monçó, L'Almunya, Binèfar y Albalat de Cinca. No així més al Sun a Çaidí y Fraga, a Velilla y Torrent de Cinca, ahont fllama, cllau y bllat son paraules encara avui plenes de vida. 335 Del Dr. Fritz Holle, de Berlin. La frontera de la lengua catalana en la Francía meridional Sabido es que el Sr. abbé Hovelacque senaló en su articulo Limite dit Catalan et du Languedocien la frontera que existe en el antiguo condado de Rosellón entre el idioma catalan y el así llamado gabatx. Con propósito de averiguar hasta qué grado las indica- ciones de H. eran justas, hice en el mes pasado de Agosto una excursión à pie desde Perpiíïàn, para visitar uno tras otro los pueblos situados cerca de la frontera, empezando por Salces. Por desgracia no me quedaba el tiempo bastante para llevar à cabo mis indagaciones, y tuve que contentarme con visitar St. Hippolyte. Opoul, Vingrau, Tau- taull, Paziols, Tuchan, Estagell, la Tour de France, Montner, Millàs y Molitg. En Prades, donde el Sr. Abbé Martin Jampy, vicario de dicha población, me asistió en mi tarea de manera muy amable, tuve la dicha de encontrar un muletero de Mosset y una mujer de Nohèdes, los cuales me dieron también preciosas informaciones. Para obtener detalles de los demàs pueblos que me interesaban escribí desde Berlín à los seiïores curas de Belestà, Montalba, Trevillach, Tarerach, Arbussols, Cumes, Catllar, Leucate y Fitou una carta que voy à copiar à continuación. Hasta la fecha, cuatro de estos seiïores, M. M. E. Sol, curé de Trevillach, A. Sabarther, correspondant du Ministre de l'Instruction Publique à Leucate, l'abbé Marceron, curé de Catllar, y l'abbé. Martin Vidalet, curé de Eus y Comes, me han contestado llenando para mi con muchísimo esmero una lista de voces que les envié de aquí. Fué esta lista una selección de otra mucho mas extensa que compilo para mi, según el «Atlas lingüístic de la Franco de Gilliéron, mi amigo el Dr. Schàdel, y de la cual me serví durante mi viaje en el Rose- llón, preguntando à individuos naturales de los pueblos de que se trataba, y tratando de fijar la pronunciación exacta de las palabras contenidas en la lista, valiéndome para ello del alfabeto fonético de Bòhmer. La carta, à que espero recibir mas contestaciones, es esta: «Monsieur, M. E. Caseponce, curé d'Arles-sur-Tech, m'a conseillé de m'adresser à vous pour vous demander une faveur. Voici ce dont il s'agit. La frontière qui existe entre le cata- lan et le languedocien n'a été établie jusqu'ici que tres' inexactement. Pour me rendre compte de la veritable étendue des deuxl angues dans la France méridionale il faut pren- dre des renseignements détaillés dans tous les villages situés pres de la frontière de l'ancien comte de Roussillon. Dans mes vacances d'été je n'ai malheureusement pas eu le temps de visiter tous les villages qui m'intéressent. Je n'en ai visité qu'une douzaine. Pour me renseigner sur ceux qui restent (et il en reste assez) j'ose déranger messieurs les curés, qui ont tous mis leur riche savoir à ma disposition, dans tous les cas ou je me suis adressé à eux. Je vous prie donc, monsieur le curé, de vouloir bien me faire répondre les qüestions que je me permets de vous poser ci-jointes, par une personne qui soit née à... et qui sache bien parler sa langue maternelle. Inutile de vous faire - 336 - remarquer qu'il ne s'agit pas de savoir l'orthographe officielle (s'il en existe), mais de fixer aussi exactement qu'il serà possible à l'aide des lettres de l'alphabète français, la prononciation des habitants de votre village. Auriez-vous la bonté de mettre à còté du mot français la forme correspondante que la personne interrogée vous donnera dans son langage, et de me renvoyer la liste par la poste? Soyez súr de ma sincère reconnais- sance et acceptez l'expression de ma plus haute estime». Por las pesquisas, incompletas desdichadamente hasta ahora, resulta que la frontera que indica el Sr. Hovelacque, es exacta en general. Se puede decir que el catalàn no va mas allà de la línea en que estan los pueblos de Salces, Opoul, Vingrau, Tautaull, Estagell, Montner, Millas, Nefiac, Ule, Tarerach, Arbussols, Cumes, Catllar, Molitg, Mosset, llegando con este al Coll de Madres y à Capcir. En Tarerach y Vingrau, los cuales, según Hovelacque, son catalanes, se habla gabatx al mismo tiempo que catalàn. Montalbà también es medio catalàn, medio gabatx. Feuillà, que él da como provenzal, también me seiïalaron como catalàn. Falta en su línea fronteriza el pueblo de Arbussols, situado entre Tarerach y Molitg, con 202 habitantes que hablan catalàn aunque con ligera influencia del gabatx. Un amigo mío en Perpinàn, M. Jules Delpont, posee un «Mapa del Principado de Cataluna y Condado del Rosellón, por D. Francisco Xavier de Garma y Duran, secre- tario de S. M., Regidor Perpetuo de la Ciudad de Barcelona, y archivero del Real y bra (?), Archivero de la Corona de Aragón.» M. Delpont, ademàs, sabé de otro, cuyo titulo es: «.Nouvelle descviption du Comte de Roussilló ensemble d'une partie des Móns Pirénèes ou confin et (sic) la France et l ' Espagne, 1639. A París chez Jan Boisseau, Enlumineur du Roy». Según mi amigo es el mismo mapa que el castellano con la sola diferencia, que los nombres de los pueblos estan alrancesados por ejemplo: Perpinian, Stagel, etc. Valiéndose del mapa castellano, que también es del siglo XVII, hizo una copia exacta de la frontera rosellonesa septentrional y tuvo la bondad de enviàrmela. Por ella se ve que la frontera política de hace doscientos sesenta anos, coincide poco màs ó menos con la lingüística de hoy dia. Vingrau, està al sur de la frontera, Arbussols y Tarerach igualmente. Esto quiere decir una pequena pérdida de terreno que sufrió el catalàn en los últimos dos siglos, porque tuvimos que constatar la influencia màs ó menos acentuada del gabatx en estos tres pueblos. Però en cambio Montalbàn, Trevi- llach y la Tour, que como hemos visto ó veremos, estan influidos en no pocos puntos por el catalàn, se hallaban ya en el siglo XVII, al otro lado de la frontera. El que dos idiomas, que desde hace siglos han coexistido en contacto permanente se hayan influido mutuamente, nada tiene de extraíïo. Verdad es que la influencia de la lengua oficial fué mucho màs importante para el catalàn rosellonés que la del provenzal y del gabatx. Però quien dice, como Mr. Leguiel (en el Bolletí del Dicciona- ri de la Llengua Catalana, Juriol de 1906, p. 102) «que '1 català rossellonès s'es tras- mudat fondament ab el contacte del francès, y que 's trasmuda contínuament més y més, fins que arribarà '1 dia, no massa lluny, de que '1 francès l'haurà suplantat completa- ment», desconoce enteramente el estado de las cosas. Hay que convenir en que por influencia de las escuelas el conocimiento del francès es màs extendido ahora que antes, y que en la mayoría de los pueblos se predica en la lengua oficial, por no haber entre los aldeanos casi ninguno que la ignore. No deja de ser característico el que hasta hace veinte anos hubo sermoncs catalanes en Tautaull y Vingrau y que en Montner y — 337 — en Millas solo la misa primera en la mariana se dice en catalàn, porque à ella no va sinó la gente vieja . Como en gabatx, también en catalàn ciertas expresiones genui- nas empiezan à substituirse, especialmente entre los jóvenes, por sus equivalentes fran- cesas mas ó menos catalanizadas. Però ni por eso hay que témer que la lengua oficial logre jamàs suplantar los idiomas indígenas. El rosellonés no solo no se trasmudó pro- fundamente, no solo conservo su caràcter puro esencialmente catalàn, sinó ejerció y sigue ejerciendo sobre el languedociano una influencia mucho mas sensible que la del provenzal y aun la del fr. sobre el rosellonés, probando en eso una vez mas su vita- lidad. La influencia de la lengua oficial se limita à unos pocos fenómenos en la fonètica. Ante todo se debe citar el cambio de ó tònica en u : amp/dle, ascumbre, ll//p, cu/// (color), p//mes, d//ble, bu (bueno), sun, etc. y la tendència que tienen ciertas consonan- tes finales, à desaparecer si van agrupadas con otras: can al lado de cant, lyar junto à lyart, talen (2) por fam (Prades, Mosset), carn y camp. La r se suprime en llaugè (lleu- ger), saba/d;, carnií^'y en los significativos de los verbos en — ar, — ir\ úrà, te;//. Por otra parte se conserva la n en bru;/ (en gabatx brün, brcen) y se anade una s en ïems, (ens, c. f. en antiguo francès fiens y en provenzal fems, de fïmüs. En otros casos no es necesario suponer influencia directa de los idiomas circunvecinos sobre el rosellonés. Así la desaparición de la ;/ en los plurales matís, camís, caxisús, büs, (buenos), mas (manos) y la supresión de la vocal àtona interior en mitjora (media hora) pueden expli- carse muy bien por razones fonéticas. Lo mismo puede decirse de dus dones (Catll., Mos., Mon., Prad.) por dues d. f. dus en la Tour y Trev. y en prov. — lyimauk (Tau., Est., Moll., Noh., Moss., Prad. Trev. Mol.) y lyiman (op. St. Hypp. Vin.) por Uimack] (lymau) en Iang. — fe^s (Est.) por fe;;/s (cf. fe;/s en Tuch.) Però sí habrà que admitir tal influencia para la reducción de — ;;/ à — n de la desinencia de Nos del imperfecto : nusaltres crèye;/, creuíyen (Op. Mon.) ó creúyalyà, etc. ; la vacilación entre la e y la o finales en la Tour, donde se dice ma dret) por ía\t (Paz. Tuch.),/r (Quill., Tour, Trev.) por fa (Vin.) y faire (Paz. Tuch. Leuc); bebíe (Tour, Trev.) por beblò (Paz., Tuch., Leucate); cuze (Tour, Trev.) por kurderà, (Paz, Tuch.) y curdiira (Leuc. y prov.), cubrí, (Tuch., Tour, Quill., Leuc.) por curin (Paz y prov.) y crubí (Trev.); aigo benito (1) En Trev., donde esta e ocurre sin excepción alguna en vez de la o prov. (pumes duces, cinkanle, crabc, crambe, bleee, etc. hasta no se desconoce del todo la a final, diciéndose agulla, queixa (= cuixa cal.), cadiera, ascrusna, I = escu- ma) angraniera, ampulla, gleisa, etc. Otros casos aislados de la e son causes, ^abye (Vin.), carème, cuzine (Tuch.) Si esta e debiese atribuirse A la influencia francesa, también ocurriría en provenzal, donde no la conozco. Serà por con- siguiente de origen catalàn. 2) En Tuch, se vacila entre // y / inicial, diciéndose /etro, /art al lado de /(/)ceno, /(/jegit, //asiu, //eit. También en Quillan he oído feglt, mientras en Lucate ya se desconoce enteramcntela //: /enc, /üno, /ard, /eyt, /assiu ; di/ces; pu/. (3) Aquí se modifica ante consonante: se ritxe, se pulido. 14) En Leuc. se escribe fayt, però se pronuncia "avec le son plus tot ei— ey». — 339 — Paz., Tuch., Ouill.), aige benite (Tour) í1), aygue beneita (Trev.), siendo la ferma prov. y Iang. benido] y en fin, y mas importante quizà que todo lo otro, sun agoet (Trev. Paz., Tour,) al lado de ei agoet (Tuch.) (2) prueban la influencia catalana. Para conduir vamos à enumerar algunos casos de voces del gabatx trocadas por otras catalanas. Así, por ejemplo, oco (Vingr.) por auco (cat. oque); asqume (Tour) y asquèna (Trev.) en vez de esqu/no (Leuc, Vin., Paz., Tuch.); dit (dedo) en la Tour, Trev., por dct\ deu (diez) en Vin. por dets\ cuire (cuero) en Trev., siendo las formas verdaderas en gabatx quier en Leuc. y quer en los pueblos fronterizos; cera (Trev.) por s/ro; carezmo (Ouill.) por carento; abey (Tour, Trev.) por bey (prov. huei, cat. avuy); duru (Paz., Tour, Tuch.) fe); rapanat (Quill) por vatopanado (Paz.) (t) abiat, (Leuc.) por leu, lyeir, darrè (Tour, Ouill.) por dariè\ fer/r blancq (Leuc.) por ferblanç', aig (Zeit. p. 7 15). Respecto de la provincià de Castellón supone que la penetración del castellano ó espanol llego hasta Segorbe y Villahermosa favorecida por los valies del Palancia y del Mijares, però que luego se vió detenida por las àsperas montanas del Maestrazgo y el alto pico de Pena Golosa. Pues bien, esta manera de ver es contradicha por la historia. La lengua que se habla en ese (1) El habla no valenciana de Aspe y Morforte, junto al Vinalapó, fué senalada por M. Milà, Obras, VI, 534; y la frontera del valenciano en Castellón, estúdiala JOSÉ Nebot en la Revista de Castellón, 1 Febr. 1883, ano III, n.° 51, con oportunas consideraciones que luego aprovecharé. Por otra parte, como la diferencia de los dos lenguajes colindantes es radical é ingraduada, la línea de división de ambos es sabida por todos los conocedores del país, aun por los màs ineducados; informes de varios estereros de Crevillente me sefíalaron hace anos la frontera en Alicante con los mismos pormenores que da Hadwiger, é igual resultado obtuve respecto de Valencià, sirviéndome de personas ilustradas. Salvo que aquí, mis informes varían en suponer à Montroy hablando castellano, y eso que solo està separado de Real (valen- ciano) por un corto camino con un puente, y en que Nebot da à Marinas como valenciano, frente à Alcublas castellano. Supongo mas exactos los Informes de Hadwiger. (2) P. MADOZ, Dicc. Geogrófleo, tom. I, pàg. 607-8 y 608-9; tomo XI, pàg. 732 a. (3) El Atlas de J. de la Puerta Vizcaíno, que es de 1860, pone a Requena en la provincià de Cuenca, en el mapa de esta provincià, però en la pàg. 44 de la descripción, ya lo incluye entre los partidos judiciales de Valencià. — 34i — tercio de la provincià de Castellón que no habla valenciano, en Segorbe, Jérica, Villa- hermosa, etc, no es un castellano penetrado allí en el transcurso de los siglos; es un aragonès implantado, ya desde los primeros tiempos de la reconquista, desde hacia 1240. Esto se prueba por los documentes medioevales de esa región, que no estan escrites en catalàn, sinó en aragonès, pudiendo citarse ejernplos de Segorbe en 1 3 19, 1383, etc. y de Jérica en 1345, 1367 y otros (*>". Hoy los rasgos aragoneses se hallan en toda la región, hasta en los pueblos mas limítrofes que pudieran creerse de conquista reciente de la lengua oficial y literària, como Fanzara, con su llegau, dijíu, sabàu sàbado, asustadiquio , mezclados à muchos valencianismos como ahora mateix, bramit y no bramin, etc. Esta implantación del aragonès depende de que esa tierra fué mirada sin duda como reconquista perteneciente à Aragón. Los limites del Concejo de Teruel comprendían gran parte de las tierras de Castellón y algo de las de Valencià que luego de recon- quistadas hablaron aragonès, llegando hasta Pena Golosa, Arenoso, Jérica, Bexis y Alpuente (2); à raiz de la reconquista, en tiempos de Jairne I, era el senor de Arenoso el aragonès Ximén Pérez de Tarazona te) t y de Jérica lo era el hijo del rey y de la dama aragonesa dona Teresa Gil de Vidaura, criado por el Caballero turolense José Jiménez (*) ; de ciertas relaciones de esta comarca con el centro de Espana, puede ser un hecho significativo la admiración literària que por don Juan Manuel sentia don Jaime de Jérica ^ . Nótese emperò que ni el hecho de la reconquista ni el senorío antiguo nos explican por sí solos el idioma hablado en el reino de Valencià. Así, los peones de Teruel recon- quistaron à Ares, y el aragonès don Blasco de Alagón tomo à Morella en 1232, pue- blos que hoy hablan valenciano (verdad es que don Blasco cedió luego al rey su con- quista), y Burriana, que también habla valenciano, después de conquistada en 1233 fué encomendada por el rey à don Pedró Cornel, mayordomo del reino de Aragón (6> . Mas notable aun es el caso del senorío de Alcalatén; el aragonès don Ximeno de Urrea reconquisto en tiempo de Jaime I la fortaleza de Alcalatén, que poseyó en lo sucesivo la casa de Urrea W, y sin embargo, el senorío comprende un territorio que habla todo él valenciano: Lucena, Useras, Costur, Figueroles, Alcora y Chodos, donde en la Edad Media se usó emperò el lenguaje aragonès como oficial, al menos alguna vez, según se ve en la carta puebla de Alcora, dada en 1333 «à fuero de Aragón» <8). El fuero tam- il) Véase C. TORRES FORNES, Sobre voces aragonesos usadas en Segorbe, Valencià 1903, pàgs. 48 y 242-249. En los archivos de Segorbe hay algunos documentos de los siglos XVI y XVII escritos en valenciano, como lengua del virreina- to, però ya no se hallan después de la abolición del fuero valenciano, después del primer tercio del siglo xvni. Hay tam- bién documentos bilingües, por ejemplo, expedientes con la declaración de testigos en aragonès, ó un testamento otor- gado en la villa de Almendíjar en 1680, con la cabeza y el pie en valenciano, y la institución de heredero y los legados «en romance espafíol», según Torres Fornes. (2) Véase Fòrum Turolii, publicado por Francísco Aznar, 1905, pàg. 3. Aun si se identifica Segorbe con Segobriga (identificacíón discutida por J. Cornide, Mem. Acad. Hist. III, 1799; E. Florez, Espana Sagrada VIII, 97; E. Hübner, Corpus inscr. lat. 11,528) el entrante del aragonès en el dominio del valenciano podia corresponder al entrante que la Celtiberia tendría, en ese caso, en la Edetanla. (3) ZURITA. Anales, libro III, caps. 16 y 25. (Tomo 1, 1610, fol. 141 b y 147 a y b). (4) Sobre otros senores aragoneses en la comarca de Segorbe v. à TORRES FORNES, p. 84 y siguientes. (5) Véase Biblioteca de Autores Espanoles, tomo LI, pàgs. 426 a, 431 a. (6; ZURITA. Anales de Aragón, libro III, capitulos 15 y 16. (7) G. Zurita. Anales de Aragón, libro III, cap. 17, fin. (8) Una muestra del fuero de Alcora puede verse en TORRES FORNES, pàg. 244. Sobre los limites del senorío de Alcalatén (que linda por el Oeste con la región que habla aragonès: Fanzara, Ludiente, Villahermosa) véase el Dicciona- rio geogr. de Madoz, s. v. — 342 — poco determina el lenguaje: la ya citada Morella fué poblada en 1233 por don Blasco à fuero castellano, à fuero de Sepúlveda; Vistabella, Adzaneta, Villanueva de Alcolea, Culla, Albocàcer, Ares, Benicarló, Vinaroz y Burriana se poblaron todas à fuero de Za- ragoza (l), y todas hablan valenciano. Por coincidència inexplicable, es la jurisdicción eclesiàstica la que en esta región conviene con los limites lingüísticos. El primer obispo de Segorbe, venido de Aragón, de Albarracín, colocó su diòcesis no bajo la autoridad del metropolitano catalàn de Tarragona, como hizo el obispo de Valencià, sinó bajo la del castellano de Toledo, con gran disgusto del obispo y clero valencianos que llegaron à atacar armadamente à Segorbe en 1248; solo después de creado el arzobispado de Zaragoza en 13 18, se hizo el de Segorbe uno de sus sufragàneos. Esta enemiga eclesiàstica de Valencià y Segorbe parece que se refleja en la coincidència curiosa de que mientras aquella parte de la provincià de Castellón que habla valenciano, depende eclesiàsticamente del obispado de Tortosa, la que habla aragonès se reparte entre los dos obispados antes enemigos de Segorbe y Valencià (2>. Es decir, que cuando ninguna división civil, ni antigna ni moderna, coincide con la lingüística (hoy el partido de Segorbe comprende mezclados pueblos que hablan aragonès y valenciano) la división eclesiàstica responde aquí perfec- tamente à la procedència de los pobladores de la reconquista. En la provincià de Valencià, Hadwiger considera el habla de Énguera como una brecha abierta por el castellano en el recinto valenciano (Zeit. p. 720), como una conquista reciente y aun no del todo realizada (Zeit. p. 718). Siguiendo la manera de ver de Hadwiger, podríamos suponer, respecto de la comarca de Segorbe, que los inmigrantes que habían implantado el lenguaje no valenciano en la región eran todos aragoneses, lo cual explicaria el lenguaje vulgar de allí; però respecto de Éngue- ra solo cabria suponer que eran Castellanos, del limítrofe reino de Múrcia, lo cual està en contradicción con el habla de la región que es aragonesa [plorar, con tú, almorzau, enredrau, fuen o fuent, dàmende dame de eso) mezclada con muchos valencianismos y castellanismos; mezcla que no ha de ser moderna, pues. la influencia castellana debe ser muy anterior à la unión política de los antiguos estados; ya en los primeros momen- tos de la reconquista, en 1244, Jaime I dió à perpetuidad la villa de Énguera al maes- tre de la orden castellana de Santiago, don Pelay Pérez Correa (3), y luego fué disputada por Alfonso el Sabio de Castilla à su suegro don Jaime, viniéndose à un acuerdo sobre limites en 1249 <4)- En consecuencia de lo dicho, considerando por ultimo el Sur de la frontera, no asentiremos à la opinión de Hadwiger que vé en el Vinalapó un campo fàcil de inva- sión donde se mezclaron valencianos y murcianos, sinó que creemos exacta la opinión de Milà y Fontanals que explica el habla de Aspe y Monforte como «efecto del ori- gen de sus primitivos pobladores, se entiende, después de la reconquista í5'». Y en lïn, respecto de la frontera valenciana, en general daremos por totalmente inexacta la afir- (1) R. Chabàs, Gènesis del derecho foral de Valencià, Valencià 1902, pàg. 41* y siguientes. (2) Los limites de los dos obispados de Segorbe y Valencià en Castellón coinciden exactamente con los del terrl- torio que hablan aragonès; única excepción es Fanzara, que habla aragonès también y pertenece al obispado de Tor- tosa. No pertenecen à éste ni Bechí ni Olocau, y eso que hablan valenciano, però tampoco partenecen al obispado de Segorbe ni de Valencià, sinó a los de Teruel y Zaragoza!! (3) Memorias del santó rey D. Fernando III, por don MIGUEL DE Manuel RODRÍGUEZ, Madrid, 1800, p. 475. (4) ZURITA, Analcs de Aragón, libro III, cap. 44. (5) Milà y Fontanals, Obras completas, tomo VI, pàg. 534. 343 mación de Cristóbal Despuig, quien en 1557 decía: «en Aragó tant como afronta [lo] regne ab Cathaluna y Valencià no parlen aragonès, sinó cathalà, tots los de la fron- tera dos ó tres llegües [dins] lo regne; que dins de Cathaluna y Valencià, en aquella frontera, no hi a memòria de la llengua aragonesa (l)». Esta afirmación favorecería el criterio de Hadwiger, peto la desmiente lo que hemos dicho, especialmente respecto de la provincià de Castellón. Queda aun por considerar el extremo Norte de la frontera valenciana. Aquí la afir- mación de Hadwiger de que la frontera con lo que él llama espanol ó castellano es una línea, un filo, mientras la frontera con el catalàn es una zona (Zeit. p. 731), resulta ya inexacta; porque conforme ascendemos al Norte no es la reconquista el único determi- nante del dialectalismo, sinó los núcleos mas antiguos de población y comunicación. El problema es igual al occidente que al oriente de Espana: desde el Norte hasta aproxi- madamente el Duero y el Ebro, el límite del leones y el gallego-portugués, lo mismo que el del aragonès y el catalàn, no es una línea sola, como en Valencià, sinó varias que corresponden à los lindes de diversos fenómenos fonéticos y morfológicos, y esas líneas, lejos de seguir poco mas ó menos una misma dirección, toman muy diversos rumbos y se entrecruzan de caprichosas maneras. Así, en vez de una línea fronteriza, hallamos una zona de muy difumados bordes; y como hay un gallego de transición, hay también un catalàn de transición, por mas que su existència haya sido desconocida por Milà y Fontanals, quien no creia en general en la transición graduada de los idiomas colin- dantesí2), y negada por Tourtoulon afirmando que «en los confines de Cataluna y Aragón, el catalàn deja bruscamente el campo al aragonès (3> ». Hay también un leones y un aragonès de transición '*) . Existiendo pues este paso gradual, este entrecruzamiento de los limites de fenóme- nos fonéticos y morfológicos, es preciso escoger uno de estos, de los màs característi- cos, como base del deslinde entre los dos idiomas. Tratando del dialecto leones, pro- pongo (5> como rasgo esencialmente caracterizador del gallego-portugués la ausencia de diptongación de la 0 y e latinas, y lo mismo se debe aplicar al catalàn, pues siendo la diptongación común à la generalidad de los idiomas romances francès, italiano, cas- tellano, aragonès, etc, se presentan como excepciones lo mismo el portuguès que el catalàn. En un mapa especial de los dialectes fronterizos, si algun dia se hace, deberàn fijarse los limites lineales de cada fenómeno observado; però en un mapa general de la frontera y en la nomenclatura clasificadora, la distinción del aragonès y el catalàn debe senalarse por el límite de la 6 y e latinas según se diptonguen ó no, como rasgo màs comprensivo de todas las variedades del aragonès y de todas las del catalàn, y como única base fija que nos puede servir en toda la extensión de la frontera. Esto evitarà las vacilaciones de clasificación y confusiones en la nomenclatura que se presentan (1) Col-loquis de la insigne ciutat de Tortosa, per CRISTÒFOL DESPUIG, Barcelona 1877; col•loqui l.er, p. 20. (2) Milà y Fontanals, Obras completas, tomo VI, pàg. 534-535. (3) Tourtoulon, Limite geographique, pàg. 6; citado en el Grundriss de Grober I2, pàg. 538. (4) El estudio de dos grados del catalàn fronterizo ó de transicción, en Tamarite y San Esteban de Litera, fué el primer tema que escogí para presentar à este Congreso; però renuncié à él al ver que varios me liabían precedido en es- coger tema semejante, pues en el programa del Congreso se anunciaban trabajos de J. Saroïhandy sobre el catalàn de la frontera de Aragón, de A. M.a Navarro sobre la lengua catalana en el Pallars y Ribagorça, y de V. Oliva, titulado: «Apun- taciones sobre el catalàn de Aragón». Ellos haràn algo mejor que lo que yo pudiera hacer. (5) R. Menéndez PidaL, El Dialecto leones. (De la Revista de Archivos 1906) §§ 12 y 2-2. — 344 — nece.sarian.entc en toda la frontera de los territorios reconquistados antes del siglo Mil. Por eiemplo en el extremo Norte, J. Saroïhandy después de dndar algo respecto de Benasque, clasifica su dialecto como catalan W; però adoptando el criteno general que propongo, debe ese dialecto llamarse aragonès, porque dice nuat nocte y guett octo Al Sur HadwigerdaàAguaviva como pueblo de Teruel que habla valenciano (Ze*. p 719] nero apu.Ua de su lcnguaje las formas üçra.fiVT* siai siete W , segun las cuales debe comprenderse este pueblo dentro de los limites del aragonès, caso que este feno- meno de diptongación sea allí regular. (2) Los diptongos fa, y ua (bian, buana, puarta) se hallan à veces en el aragonès ant.guo y moderno. 345 De D. Àngel Ruiz Pablo, de Ciutadella (Isla de Menorca) Rastre que varen deixar en el llenguatge menorquí les dominacions íngleses» Respectables Senyors : Per primera vegada 's veu representada Menorca en les solemnitats y festes de la Renaixensa catalana, y honra tant alta m'ha tocat a mi, no per los meus mereixements, sinó per la bona voluntat del qui es l'ànima d'aquesta memorable Assamblea. A les montanyes menorquines no hi nia l'àliga, com a les de Catalunya y Mallorca, la Cer- denya y Rosselló, y vosaltres, benemèrits organisadors d'aquest Congrés, no podent cridar d'allà una àliga, us haveu contentat en que vingués una gavina. Y no estranyeu la comparansa, perquè ella es' la qui més be escau al qui ve d'una roca tant parescuda a un vaixell navegant cap ahont naix el dia, gelós de rebre, abans que totes, la primera besada que envia el sol a les terres espanyoles. Quan me van encarregar una comunicació per aquesta Assamblea, mestost era tart perquè pogués jo preparar un treball, si no prou digne de l'auditori y de l'ocasió, de més volada que la comunicació que veng a llegirvos. En qüestions filològiques som llech, en les gramaticals un negat, y per si això no fos prou, per fer vessar la mesura de les meves ignoràncies y de la meva inutilitat en aquest Congrés, ma llevor literària, tant per sa importància com per sa magnitut, més be ha sigut castellana. Deuria sentirme, per lo tant, empagahit, de presentarme devant de tants y tant benemèrits conradors de la gloriosa llengua catalana, jo, qui a mon insignificant bagatge literari tant poca cosa hi tench escrita en català. Solament puch presentar, com a títol de ma presencia en aquest Congrés, l'amor, mon ver amor, a la llengua de ma mare. Y en tal concepte sí que som digne representant de la meva terra. Allà tots esti- mam la llengua pròpia; no'n parlam altra, mentres no ho privi la deguda cortesia ab els forasters; però estimantla tant, essent cosa tant pròpia nostra y tan aficada al cor, no ham fet per ella lo que devíem, no hi ha pres allà encara el foch de la Renaixensa; som, diguemho ab un mot que compendreu tots el qui llegiu nostre Bolletí, dels que tenen molta son. Menorca es estada sempre, per sa posició en mitg del Mediterrani, en el camí que fan y han fet els navegants de tots los sigles qui són anats y vinguts de l'Orient a l'Oc- cident y per son famosíssim port de Mahó, terra de passada, punt d'aturada, com els hostals, y terra de conquista. Vàrem ésser de tots los pobles navegants y colonisadors de la antiquitat y vàrem caure en mans dels muslims quan hi va caure tanta part d'Europa. Un Rey d'Aragó, Alfons III, nét del gran Jaume, la va segellà ab les quatre glorioses barres, quan ja hi havia molts d'anys que catalanes eren Mallorca y Valencià. Y per sigles y sigles Menorca fou catalana y espanyola. Institucions, lleys, franquicies, llengua y costums, tot va seguir allà, poch més poch manco, la sort y els alt-y-baixos que seguí a Mallorca, fins que l'Inglaterra hi va posar demunt ses urpes formidables. Tres vegades nos possehí l'Inglaterra y una vegada la Fransa, (aquesta per molt curt temps) y aquestes dominacions estrangeres van deixar solch a Menorca; però molt més 23 — 346 — n'ha deixada l'administració Central perquè essent Menorca un baluart que es precís defensar, com dama que molts festetgen, la gent d'armes hi ha estat sempre allà en una proporció molt més important que a cap altre regió espanyola. Mallorca ab més de doscents cinquanta mil habitants, no ha tingut may més guarnició, y de vegades n'ha tingut manco, que Menorca, qui solament conta ab quaranta mil ànimes. V maldament això, àdhuc tantes y tant formidables influencies, Menorca conserva viva y no gaire més feta malbé que a Mallorca y Catalunya, la llengua pròpia. Tenim en el nostre llenguatge, a sa sintaxi y a sa prosòdia, influencies estranyes. C-Quina regió no les té? Però la influencia del castellà es estada més sensible, com per totes parts, entre els ciutadans. La gent del camp la conserva ben sencera. L'ensenyansa oficial es la qui ha fet més mig en la nostra parla, y fóra de la con- versa no s'usa més que' 1 castellà; però encara hi queden, — y l'ús y costum fan que les lleys ho respectin, — escrits en menorquí, els contractes d'amitges entre propietaris y pagesos, y encara tal vegada hi trobaríem allà colque senyor qui s'escriu ab sos amit- gers en la llengua de la terra. Han seguit, per tant, a Menorca, el meteix procés que a tota terra catalana, la de- cadència y desnaturalisació de la llengua dels nostres avis, y per això meteix me con- sider excusat de parlarvos sobre aquest tema, que tots sabeu be de cor. Mes us ne vull parlar d'un altre, ben propi de aquella roqueta, ben peculiar y de cap altre regió catalanesca conegut. Vull parlar del rastre que dins nostre llenguatge va deixar la dominació britànica, y no us vull parlar de la influencia que deixà en les costums y el caràcter menorquí, per no passar dels quinze minuts que m'han donat de tasca. Molts arribaren a ésser els mots inglesos que s'introduiren en la parla menorquina; paraules y frases senceres y fins y tot modismes y refranys prengueren y arrelaren dins nostra parla. A òeteefn'hi havia altre temps, y jo, essent petit, n'he usat y 'n som sentit molts que de cada dia 's perden. Els vells del meu temps (al cel sien) no anome- naven may els quartels que no diguessin els òcrcclis<1) y encara avuy dia en el terme de Ciutadella, hi hà, devora la mar, en els penyals de Santa Galdama, les ruínes d'un edifici militar que ab el nom dels bèrecks es conegut per tothom. Quan els bracers llaurant, renyen els bous y els esperonen, tenen un crit especial per aquest cas y men- tres a les mules y altre bestiar lis criden arri. a n'els bous lis criden OxM Encara ara, d'una persona poch sensible al dolor físich diuen que té carn de bifi;^ a un home desmanyat en lo seu ofici (sobre tot si es fuster, ferrer o mestre de cases) li diuen, despectivament, shumèquerf^ a una persona molt alta y grossa li diuen bigal;^ a un guardià marina un mitjamen^ poch mèn o molt mcn^ es l'homo poch o molt apte per una cosa; diuen jans^ als mariners dels barcos de guerra inglesos y de una dona molt rossa 'n diuen que es vermella «com una j'anà^* «Sembla una mill•di^ » diran (1) De barrack, quartel, barracó. (2) De ox, bou. (3) De beef, bou, carn de bou. (4) De shoemacker, sabater. (5) De big, gros, gran. (6) De Mip-ship-mcn, guardià marina. • 7) De man, homo. (8 y 8) Dijohn, yjane, Joan y Joana. <«>, De lady, senyora, milady. — 347 — d'una senyora primeta y blancoya y més si es un poch rareta. Diuen lèsy W a un ves- sut y beguer <2> a un pillastre. Se diu que s'es quitat k) un deute quan s'es saldat. Fer xebòf W es anarsen d'un puesto y particularment quan això 's fa per forsa. Al estrenyerse les mans li diuen molts encara fer xequèns; ^ bèridus (6> es una reunió de persones ont parla y crida tothom sense entendrese... jQuantes d'altres pa- raules hi havia que's són perdudes o poques vegades se pronuncien! jQuantes d'altres n'hi hà que no moriran may, perquè són tant nostres que més no ho són les de més bona soca catalana! Allà deim bòtil (7) a la botella, Xeri (s) al Jerez, gin (9> a la ginebra, sticli^ a n'el tros de llenya que usen el sabaters per brunyir la sola,^;-*11) es un pis de llenya o entarimat; berguin^ diuen a l'acte de transportar passatgers en una barca )• baguiners són los qui d'això ne fan ofici; boinder(l^ al balcó sortint y tancat ab vi- drieres, stocafix'1^ a n'el peix-palo, qitcp{l^ al cambuix dels ninets, peni'-^ a una mo- neda de coure, French^ïï es diminutiu de Francesch, ueit^%) anomenen els fusters al blanch-cru, víoguinï^ a la caoba, jach^ a una casta de plana, phieH21) a un entre- pany, scrú^**) a un tornillo y íornescrú^ a lo qui serveix per posarlo. Tenir un ull blèch^à es havershi fet un cop qui l'ennegresqul, blechbol^) diu tothom al betum de les botes; buly(~6) es un curro; donar un fàitim (27) es donar una palissa y haverhi uwfloch^ de punyades se diu al barayarse a cops de puny. Per no allargar aquesta comunicació deixaré per una nota, al acabament, algunes paraules que podria posar aquí, totes elles curioses; mes, me sembla més del cas notar aquí que, en proporció, en lo que més rastre varen deixar els inglesos va ésser en los jochs de noys. Al de saltar a la corda li diuen juliol el crit d'avís del joch de cunillet [escondité) es quich;^ hi hà un joch que no conech en català que se diu quis. (3l) Però sobre tot (I) Lazy, vessut, peresós. (2 1 Begger, miserable. (3) De Quit, libre, absolt, estar en paus. (4) De Shape-off, pendre rumbo cap a fora. (5) De shake, menetjar, espolsar y hands, mans. (6) De barrack, quartel y house, casa. (7) Botíle, botella. (8) Xery, Jerez. (9) Gin, aigordent de ginebra. (10) Stick, pal, garrot. (II) Floor, entarimat, pis. (12) Bargain, contracte. (13) De bou y windou, finestra sortida, tancada ab vidrieres. (14) Stock-fish, peix-palo. (15) Cap, cambuix, gorro. (16) De penny, moneda de coure. (17) Franck. (18) White, blanch. (19) Mahogany, caoba. (20) Dejack-plane, espècie de planeta. (21) Panel, entrepany. (22) De screw, tornillo. (23) De turnscrew. (24) De black, negre. (25) De black, negre y ball, bolla. (26) Buly, valent, curro. (27) De flght, combat, barallar. (28) Flock, reunió, grapat. (29) Dejuly, prest, viu. Diu/u/y el qui salta, quan entra a la corda, com animantse y animant als qui la voltetjen. (30) De quick, viu, prompte, llest. (31) Del joch que els inglesos diliuen quirt. - 348 - hi hà un joch de bolles, en el qual tot es inglès: el nom del joch, el de les bolles y de totes les paraules que s'usen en el meteix. La bolla es mèrvel (J) tirar a pink ^ es ti- rar a veure a qui toca primer, out (3> es ferir la bolla del contrari. Quan un dels jugadors vol allisar el sòl, per llevar obstacles, diu plis. (4) Quan els jugadors volen moure del puesto ont queda un mèrvel diuen skiks: (s) en cas contrari diuen stops. (6) El qui ara us parla ha vist jugar mariners inglesos ab noys d'allà, qui no sabien brot d'inglès, al joch de mèrvels y s'entenien perfectament, ab gran admiració y gatzara d'aquells homes qui no s'esplicaven el miracle. Y s'en va perdent un, també de mèrvels, que s'a- nomena int, (?) perquè el joch consisteix en fer anar les bolles dins uns clotets fets aposta. Tench d'acabar, senyors, mes abans he de fer una observació, respecte de mon tema, que haveu de tenir en compte. Ahont s'han arrelat més aquestes paraules ingleses es a la part de Mahó y sobre tot a Villacarlos, l'antiga Georges-tovvn, mon poble na- diu. A l'altre part de Menorca, a n'el cap de mestral, o sia a Ciutadella, y en els pobles de terra endins, alguns de tals mots hi són desconeguts; y es que haventne fet de Mahó els inglesos capital de l'illa, quan abans ho era Ciutadella, sa influencia a Mahó y son terme fou més fonda y de més durada. Y vegin mos doctes oyents lo que es l'amor a les coses nostres, a lo que de petits ham estimat, a lo que es esperit de nostre esperit, com altres coses més materials són carn de nostra carn: jo qui som vengut per contribuir ab mon dèbil esfors al poderós esfors de tots vosaltres per donar a nostra llengua unitat, per desembarassaria de foras- terismes, per purificaria de tot lo que puga deslluiria, jo tendría un sentiment molt gran si aqueixes paraules que som retret desapareguessen de Menorca, si al veure ju- gar a mos fills y a los néts que Déu m'enviy no oigués jo de sos llavis les meteixes paraules que usava jo quan petit. Vosaltres me compreneu; mes si algú oigués fóra d'aquí mos conceptes, tench d'es- plicarme, perquè s'ha dit moltes vegades que nosaltres, els menorquins, som encara inglesos, som mals espanyols. Y no es ver: si jo estim aquestes paraules, no es en quant a ingleses, sinó en quant a menorquines; no es en quant a estrangeres, sinó en quant me porten recordanses de la infantesa, flaires del goig sense núvols dels primers anys de la vida. He dit (1) Marble, bolleta de jugar noys. (2) Dzpinck, lo mellor. (3) Out, fora. (4) Contracció de Uyou please. (5) De skip, omissió, botar, saltar. (6) De stop, parada, impediment, aturar, deixar. (7) De in o into, entrar, dintre. — 349 — NOTA Moltes més paraules hi queden encara, com per exemple: rul, de RULE, regla, cartabó, si be el nom de rul sols se dona a Menorca a la mida plegadissa de peus y pulsades. Mog, de MUO, gerro, cadaf. Helo, de HELLOO; s'usa com a interjecció de burla. Xoch, de CHALCK, guix, tissa. Guetes, de gaiters, polaines, guarda-cames. Quitil, de kettle, cal- deret, escalfador. Saidebord, de SIDEBOARD, armari aparador, pilchard, casta de sardina. Xènch, òs de baix de la cama. en inglès SHANK. SET hammer, martell que usan els platers. Sclochs o scloquis de CLOG, calsat de llenya. Galip, pipa de terra o guix, de gallipot, vas de terra. Se diu també bidoix o pidoix a un punyat de fanch o de pasta, del inglès BEDASH, enfangar, esquitxar. A les criatures, quan se les alsa d'en terra, se 'Is diu iuppa! segurament del UPON, inglès. Un altre joch hi hà, el nom del qual no conech en català, que a Menorca's diu tèpel: me sembla queha d'esser del inglès TAP, cop, picament de mans, cosa cònica, acabada en punt, puis tot això ho reuneix l'instrument que s'usa en aquest joch y l'ús que d'ell s'en fa. Tenim a Menorca una espressió per ponderar la semblansa de una persona ab un altre, verifigi. Alguns han dit que ve del llatí vera efígies; mes nos inclinam a creure que nosaltres l'havem pres del inglès very, vertader y feature, sem- blansa, entre altres rahons perquè dèiem Vera-Creu y no very creu. Ademés del nom de Frènch, (FRANCK), nosaltres hem conegut Piters (PETTER), Jins (JAMES), Fèny (Fanny), Elèisa (Eliza) y d'altres. A Mahó y Villacarlos son poques les persones que no coneguin y moltes voltes les usen les paraules y espressions sigüents: Good, morning, right, very-well, good-bye, money, yes, doctor, black, varnish, bond-boat, soldier, wine, giri, bread, boy, all-right, mister, plenty, etc. Y els noys de per allà saben demanar, casi en correcte inglès, als jans y als soldiers, one penny fort boy, one piece bisquit o tobacco y saben dir come on y you fight with me y fins y tot cantar: My father my mother my sister mygirl. You give me five dollars for bottles of uxine. Per últim: hi hà a Menorca una casta de pomes conegudes per el nom de pomes d'En Kèn, del general inglès Kane, governador de l'illa. Ademès hi hà unes prunes que's diuen de neversó. Conta Murray en sa «Guide to the Mediterra- neau» que havent una dóna presentat al meteix general Kane prunes d'aquelles li demanà ella com se deyen a Inglate- rra. El general, que no devia distingir de pomes y prunes, li va contestar / never sau, y desde aquell instant quedaren batetjades ab lo nom de prunes de never-so. Tench de declarar que per devers una dotzena de paraules íngleses de les que he donat en lo que queda escrit les dech a la amabilitat de mon bon amich el Vice-Cònsul inglès a Mahó, D. Bartomeu Escudero, y son los sigüents: Mug, Haloo, Sideboard, Pilchard, Shank, Jack, Set-haunner, Quirt, Screw, Turnscreu, Barrack-House, Panel, així com la cita de Murray. 35o De Mossèn Antoni M.a Alcover, de Palma de Mallorca. La llengua catalana té síntacsís pròpia Semblaria estrany fer aquexa afirmació si no hi hagués molts d'escriptors catalanistes que donen peu ab llurs obres a coletgir que la sintacsis catalana es la metexa del cas- tellà y que no's diferencien les dues llengües més que per les desinències dels mots y per alguns centenars de paraules que son a una llengua y no son a l'altra. Semblaria estrany venir aquí a sostenir que tenim sintacsis nostra, si no hi hagués axò dels escrip- tors aludits y lo que digué fa anys En Pérez Galdós, fundantse segurament en les obres aludides, que segurament son les úniques qu'ell conexerà de la nostra llengua, quan va escriure aquexes greus paraules demunt La Prensa de Buenos Ayres l'any 1886: El catalàii 110 tiene construcción pròpia. La sintaxis es la castellana y solo varian las voces. Vejemho si'n tenim o si no'n tenim de sintacsis pròpia, y si la que tenim, es la castellana. Anem recorrent les parts de V oració, veyam si la construcció y estructura de les proposicions son les metexes o diferents qu'en castellà. Lo primer de tot, hem de fer avinent que, si bé en moltes coses coincidexen la sin- tacsis catalana y la castellana, no es perquè '1 català sia anat a beure a n-el castellà, sinó perquè '1 català y el castellà surten de la metexa font, del llatí, si bé cadascú am feso- mia y demble propi. Que's tinga present axò per donar el just valor a tals coincidències y no calificarles de bot y boley de castellanismes, en no constar notòriament que son veres importacions castellanes, sobrevingudes de que patim tan ominosa influència. § I. ARTICLES Son ben considerables les divergències del català amb el castellà respecte de l'us dels articles dins la frase. Ventassí unes quantes: A. Articles personals El castellà no'n té que sien esclusius de les persones. El català té EN p'els homes y NA per les dones, provinents sens dupte de nwn-sE'Syor y ma-doHÀ ll) Quan els noms d'home comensen en vocal, EN sHnvertex; y així, en lloch de dir EN Andreu, EN Alcx. i.\ Tgnaci, etc, diuen: n' Andreu, y.'Alcx, vCIgnaci. 0) De MEUS SÈNIOR se formà mon-sènyer > mo-sényer > mo-sen > sen > en. — Sen 0 el scn es a Mallorca el tracta- ment dels jornalers del camp y guardians. Antigament era més honorifich. De mea domina se formà > ma-donna ma-dona > ma-dó > na.—A Mallorca madona es el tractament de les dones de la classe mitja, y madò el de les jornaleres y pobres. — 35i — A tot el Reyne de València y a casi tota la provincià de Tarragona y Lleyda s'es perdut tal article y el suplexen per lo, el y la. Tota la regió oriental (províncies de Barcelona, Girona y Rosselló) conserva X En p'els noms d'home que comensen en consonant; p'els que comensen en vocal y p'els noms de dóna solen posar casi sempre l'article e, la [L'Andreu, LA Maria) B. Multíplícídat d'articles determinatius que s'usen a diferents regions segons el sentit de la frase o situació que hi té l'article Vetassí un altre punt de discrepància del català amb el castellà. Té '1 català cinch formes d'article determinatiu p'els masculins en singular (lo, el, ES, s', so) y sis en plural (los, LES, els, es, edz, sos), y dues p'els femenins (la. sa- les, ses). Les formes LA, - LES, son generals a tot el territori de la llengua. Les formes Si », SOS, EDZ so:i esclusives de les Balears. — ES (singular) S'; SA, SES estan avuy reduides a les Balears y a n-el litoral llevantí, desde '1 Moll de Canet de Mar fins a Cadequés y bona part de la Selva y Bax-Ampurdà. Antigament eren generals a tot el territori de la llengua com ho demostren moltíssims noms de llocli y de casa de tot Catalunya y Reyne de València que duen dits articles. — ES (plural) se troba, no sols a les Balears, sinó dins la regió alicantina de Sta. Pola (ES caxons, ES àngels, ES cavalls) y dins la contracció dES carrers, dES cavalls, etc, que fan a n-el Rosselló. — LES, forma plural masculina (LES cavalls, LES arbres) es pròpia de les muntanyes del Pallars. — ■ A les Balears ademés de ES, S', EDZ, SO, sos, sa, SES, s'usen EL, ELS, LA, LES, per espre- ssar l'importància y principalidat del nom o per donarli valor d'antonomàsia; y, axí * diuen: EL Papa, EL Bisbe, LA Mare de Deu, \J Esperit Sant, l' Àngel de la Guarda, EL cel, L 'infern, EL purgatori, diada c/els Reys, L'amo, LA terra (tota, no un tros), LA Seu, etc. SO y SOS no més s'usen regits de la preposició amb (va AMB SO capell posat y amb SOS calsons nous), edz sols s'usa amb noms que comensen en vocal (edz homes, EDZ aucclls, EDZ uys). El y els s'usen a Catalunya oriental y central y a casi tot el reyne de València y a les Balears en els casos indicats. A n-el Rosselló, província de Lleyda y casi tota la de Tarragona, en lloch de el, els usen lo, los. C. Contraccions d'articles am preposicions El català contreu l'article masculí, singular y plural am les preposicions A (al, als, a's, a'dz), de (del, dels, des, d'edz) y per (p'el, p'els, p'es, p'edz). El castellà sols fa la contracció amb les preposicions a y de y sols en singular. El català no té cap necessitat, com la té '1 castellà, de fer la contracció AL en to- parse A y EL, sinó que pot resultar la D llatina desapareguda (ad) com ho fan certes regions de València y moltes de monuments antichs, o sustituir la D per una N, y fer: AD-EL, AD-ELS o A N-EL, A N-ELS (dirlio AD-EL Rey; pegar A N-ELS animals). — 352 — D. Un'altra divergència El castellà devant noms femenins comensats per vocal, no posa l'article femení (la), sinó '1 masculí (el): EL al ma, EL ave, EL asta, EL ama, etc. El català am noms feme- nins, comensin o no en vocal, posa sempre l'article femení LA o sa: L'ànima, Vau, L'àguila, etc. §11. PRONOMS A. Pronoms personals i. El català contreu ME, TE, SE, am les partícules pronominals HO, Hi: m'ho digue- ren: t'ho mostraren; S'HO menjaren: m'hi trobaren: t'hi dugueren; S'HI veuen. Res d'axò té '1 castellà. — 2. A moltes regions de València y Ivissa fan la contracció de dits pronoms am la partícula ho, sense elidir la e d'aquells y convertint lo HO en HL; y axí diuen: MEHÜ digueren: TEHU mostraren: SEHU menjareu. El castellà tampoch té res d'axò. — 3. Quan la partícula pronominal hi va derrera el pronom lo, le, la, devant o derrera '1 verb, també's fa la contracció LOHI, LEHI, LAHI (dzrUEBl, LAHI duen) sense elidir la vocal, y aquestes regions, com Catalunya oriental y central, elidint dita vocal y fent VJii fdirVni, L'm duen). Es un'altra discrepància amb el castellà. ■ — 4. El català, en caure bé, invertex o dexa $ invertir me, te, se fME digueren o EM digueren; TE dona- ran axò, no'T donaran; se veren, no's veren). El castellà no invertex may. — 5. El cata- là ha perduda fa sitgles la forma TI, que '1. castellà conserva, y va a mà de perdre la correlativa Ml, com se nota a diferents regions, especialment a n-el Rosselló, aont es molt frecuent sentir a les persones més fines dir: a JO no vi agrada tal cosa: ni ho diu a JO; parla per JO. A casi tot el territori de la llengua, dirà qualsevol, v. g.: ho faran sense JO; a JO me par ex... tal cosa. Per tal motiu les preposicions retgexen TU y no TI (a TU*/ volem: axò es per TU. — 6. Conserva encara '1 català, sobre tot a Mallorca y a Ivissa, el pronom de 3.a persona ELL, ELLA com a tractament, en lloch de vostè o vossa mercè: — Vench a parlar amb ELI, [am vostè); = Si ELL (vostè) volia, aviat ni ho haurien donat. — No conexem dins el castellà res d'axò. — 7. En castellà le y la ser- vexen indistintament p'els masculins y femenins en datiu (LE dieron esto; LA hicierou un regalo). En català no s'usen may tals formes, sinó una altra que fa molts de sitgles que '1 castellà la va perdre (devers el sitgle XIV), y es LI (LI digucroi que si: LI donaren axo). — 8. La forma los en castellà no s'usa may p'el datiu, sinó per l'acusatiu. Veyau A. Bello-R. J. Cuervo, Gram. Cast., not. 121, p. 110: segons En Cuervo es «usansa» «de castellans» < poch estesa» el dir «los pego fuego». En català, essent proclitica (devant el verb), servex indistintament p'els masculins y femenins (LES digueren a ells tot alio y desprès LOS ho negaren; però a elles no LES ho mogueren ni los ne parlareu); y essent enclítica (derrera el verb), s'usa esclusivament LOS a n-ei datiu per masculins y femenins: — A elles donal.OS, axò; — a ells miraLOS la cara. — 9. El català té una altra forma, que no té '1 castellà, y que en singular servex p'els masculins, y en plural tant p'els masculins com p'els femenins, — y es EL, ELS, eufonisada aquesta amb una e — 353 — final ELS-E (ell EL va veure; ELS-E' trobà tots dos plegats; ELS'/w digué; mire 'LS-E totes quatre; t/re 'LS-ho a la cara; — EL veuen que seu va; mire 'L que ja arriba. — IO. Aquesta forma EL servex també de neutre, lo metex que LO, cosa que tampech té '1 castellà: v. g\: Tu faràs EL què't convenga; mira... dEL (de lo) que son causa les armes [Roman- ccrillo Catalàn d'En Milà, núm. 113); — EL que us suplich..., que no hi f asseu gayre estada...» (ib. mim. 124, var. B.) — L'us d'EL com a pronom neutre es antiquíssim dins el català, y usat sovint a diferents comarques catalanes. A Mallorca's conserven les es- pressions DEL seu (de LO seu) se pagarà: ho posà DEL [de LO) seu; c-hi va DEL (de lo) meu. — 11. En bon català no s'usa, com en castellà, el refiecsiu si en plural y retgit de preposició, sinó qu'en lloch de si se posa ells o elles segons demàn la concordansa. En castellà se diu: se lo reparticron ENTRE SÍ; se combatían à SI mismas, etc. En català solen dir: Suo repartiren ENTR' ELLS o ELLS AMB ELLS; se combatien ELLES metexes o ELLES amb ELLES (Vd. Diez, Gramm. T. III, Prop. simpl. c. II, p. 55). — 12. En català, quan se topa la preposició A am los pronoms ell y mi, s'hi interposa, dins algunes regions de Catalunya, una N eufònica a n-el primer cas (a N-ELL no le hi digues), y una n y una e a n-el segon (a N-E MI nom vengueu amb aquestes). Res d'axò passa dins el castellà. B. Demostratius i. En toparse la preposició a amb els demostratius, s'hi interposa la n eufònica [no li digues res A N-AQUEST ni A N-AQUELL; no hi fosses res A N-AXO ni A N-ALLo). — 2. Quant els demostratius van devant els noms de llur referència y s'hi encoblen per via del verb ésser, dins el francès y la llengua d'oc no concorda el demostratiu amb el nom, com concorda en castellà, portuguès e italià, sinó que pren la forma neutre y inva- riable (Diez, ib. Propos simpl. c. IV, n. 2, p. 84). Per axò deym en català: «AXO es aquell homo que cantava; AXO es mon pare; AXO son els meus germans; AXO son les meucs cases; AXO son les dones que vay veure; AXO ets tu: AXO som jo». C, Possessius i. Els possessius castellans mi, tu, sa, son invariables p'els masculins y femenins (MI padre, MI madre; TU hermano, TU hermana; SÜ marido, SU mujer). En català hi ha unes formes p'els masculins (MON, TON, SON) y unes altres p'els femenins (ma, TA, SA), y axí's diu: MON pare, MA mare; TON germà, TA germana, SON espòs, SA esposa. — 2. Els possessius castellans, fa molts de sitgles, que van sense article; els catalans meu, teu, seu; meua, teua, seua; mia, tua, sua, am llurs plurals, duen sempre article (EL MEU amich, LA TEUA dona, LA SEUA casa); y les formes nostre, vostre, am llurs plurals tant en duen com no (EL NOSTRE rey, NOSTRE rey; LES NOSTRES vides, .NOSTRES vides). — 3. Les formes castellanes mio, tuyo, suyo, mía, tuya, suyà am llurs plurals no poren anar devant els sustantius corresponents; y en català tan poren anar devant com derrera (ELS MEUS pares — los pares MEUS, LA MIA casa — la casa MIA, etc). — 4. Hi ha en català, y no's conex dins el castellà, l'endoblement dels pronoms possessius per donar més forsa a la frase (MON paret MEU; MA mareta meua). Schuchardt, ap. Gròber, Grundriss, T. i, — 354 — p. 310, diu qu'axò vé del celta. — 4. El castellà no té '1 possessiu que denota la pluralidat de posseidors, y '1 català sí que '1 té. Aquest possessiu es llur (de illorum llatí); y el té el català amb una estensió major que '1 francès y casi am tanta com l'italià, y es una forma, general un temps a tots els territoris catalans, y vuy viva no més a n-el Rosselló y dins la veina regió pirenenca espanyola fins a la Plana de Vich. Aquest possessiu, en fer d'adjectiu, tant du article com no, si va devant el sustantiu; ara si va derrera, no'n du may. Vetaquí algunes de les notes que tenim replegades sobre aquest punt: «... plus valia la nostra raó que la LUR...» (En Jaume I d'Aragó, Crònica, c. 367); — «... los millors homes d'armes — LOS LLURS caps y han dexat» [Cobles d'Alguer, del sitgle xvi, ap. Milà, Obras, T. III, p. 550). — «... los dits magnífichs jurats per 'LLUR descarrech proposen...-» (Acort del Gr. y Gen. Concell de la Ciutat de Mallorca, de 28 de janer de 1875, Arxiu Hist. de Mall.). — «... Misser Joan Berard, Savi en dret, Advocat LLUR (dels Jurats de la ciutat de Mallorca) e de la dita Universitat... [Crida de Pelay Uniz, de 141 3, ap. Ordinacions y Sumari dels Privilegis, Consuetuts y bons usos del Regne de Mallorca, donats a la estampa per Antoni Moll. Mallorca, 1663; p. 2). — A la Plana de Vich viure a casa LLUR vol dir a casa pròpia (dels qui hi viuen); y la gent dels Pirineus orientals, per senyalar la terra d'un o altre, diuen: — Tot allò es terra LLUR. — El cas- tellà primitiu tenia aquexa forma, però devers el sitgle XIV ja l'havia perduda. Com dona una gran claredat a la frase, cal restabliria a tota ultransa. Axò pertoca a n-els qui s'avanen d'amadors de la nostra llengua fins a l'enfront de tot. D, Relatius A. El Qui català y el Quien castellà El QUIEN castellà es sempre sustantiu y may adjectiu; sempre inclou en sí l'antece- dent (Bello, Gramàtica de la lengua castellana, París, 1902, n. 328-332). No pot ésser sub- jecte d'una proposició especijicativa, y axí no's pot dir: el hombre quien vino, (id. ib.) y concorda amb l'antecedent en nombre (QUIEN diga esto es un loco; QUIEXES lo consientan, unos insensatos), però no en genre (èlfuè QUIEN me lo dijo y ella QUIEX me lo repitiò). Ademés aquest relatiu avuy es esclusiu de les persones y personificacions. El QUI cata- là se separa de tot axò: a) es no sols sustantiu [QUI feriren, va ésser ell); b) sinó adjectiu (Uhome nuí venia, ni Jw digué); c) en ésser sustantiu, pot ésser subjecte y terme d* acció (QUI hu passa, serà valent; veurem QUI hi envien); d> ara en ésser adjectiu, no més pot ésser subjecte y no terinc d'acció. No 's sol dir el Rey QUI mataren, sinó QUE mataren): e) tant s'aplica a persones com a qualsevol altra cosa, y axí lo metex se diu: (F home QUI es bo, que V animal QUI llaura): {) essent subjecte, tant se pot usar QUI com QUE (T ani- mal QUI pasturava o QUE pasturava; el rey QUI reynava o QUE reynava); s) essent ad- jectiu, no concorda ordinàriament en nombre ni en genre amb 1' antecedent (el BOU qui llaurava; els vadells QUI pasturaven; les mules QUI batien); si bé hi hà comarques, com la Plana de Vich, aont concorda en ge?tre y en nombre [la dona QUINA hi era ; les mules QUINES llauraven: els homes QUINS sortiren). Í55 B. Relatius interrogatius y eselamatius En català hi ha QUIN, QUINS pels masculins (;Quix rey va fer axor jGi lUSfets més gloriosos!) y QUINA, QUINES p'els femenins (j Guixa nació la catalana! ; Guixes coses demanes?). El QUE també servex d' esclamatiu , però d'una manera diferent que en castellà. En català deym: jQUE m'agrada axo! [QUE m'agrada DE poch! jQUE es DE gran el mon! ;Oui s'atreviria a traduir axò, paraula per paraula, en castellà? Es que el QUE castellà se'n va per un altre carreranch; es invariable p'el masculí y p'el femení, p'el singular y p'el plural (jQuÉ rey Felïpe //! ;Qlé nombres son aquellosr ;Ql'É pala- bra se me exigeè \QuÉ g/or/as las de Espana!). Qui no veu la discordància de les dues llengües sobre aquest punt? C. Equivalent català del castellà cuyo, cuya El genitiu del relatiu í/«/=quien, té en castellà y portuguès, com en llatí, una forma pròpia, formada demunt la llatina cujus, y es cuyo, cuya, que vé a ésser un ver pos- sessiu y que's pluralisa, no segons el demble llatí, sinó afegintse una s, y concorda, no am lo sustantiu posseïdor sinó am lo posseït (el autor GUYAS OBRAS leo, està enfermo). Les altres llengües romàniques formen aquest genitiu am los altres relatius, y també hi té el valor de possessiu (Diez, Gramm. T. III, Prop. comp., c. IV, p. 340). El català el forma amb el qual. la qual. en genitiu, concordant amb lo sustantiu posseïdor y der- rera'l sustantiu posseït que' 1 retgex: v. gr.: L'autor LES OBRES DEL QUAL UcgcscJi, esta malalt: aquestes cascs el SENYOR DE LES quals se morí, m'agraden molt. Aquesta forma, encara que més pobre que la castellana, que es esclusiva del genitiu, es més rigurosament gramatical, concordant com en llatí en genre y nombre am lo sustantiu posseïdor, y no am lo sustantiu posseits com se fa en castellà. Aquesta forma es la catalana autèntica y genuina, la única que's troba dins els nos- tres monuments y escriptors anteriors a n-el sitgle XIX. Les altres dues formes, intro- duïdes no fa gayre (QUAL, QUALS, QUIN, QUINA) son dos barbarismes que no poren_anar ni en rodes. El qual, sense la preposició de, pert el valor de genitiu, y axí ja no servex per espressar la possessió que li cal, y, anteposat a n-el sustantiu posseït y concordant amb ell en genre y nombre, roman completament deslligat del sustantiu posseïdor, es a dir, resulta una forma que no servex de res per lo que l'usen ni espressa res de lo que li pertoca espressar; y aquí està, el barbarisme. Però encara es més absurda y bàrbara l'altra forma : QUIN, QUINA, y per desgràcia la més usada dins la prensa cata- lanista. ;Qui no sab que quin, quina, am llurs plurals, son els nostres relatius interro- gatius y ponderatius, tant dins els monuments escrits de tots els sitgles com dins la llengua viva a tots els nostres territoris? Ja hem advertit més amunt que hi hà punts de Catalunya aont quin y quina tenen el valor de simples relatius, sense res d'interro- gació ni ponderació. Lo que no hi havia hagut may ni per la etimologia ni per l'us de cap escriptor ni de cap de les nostres comarques, que quin ni quina tenguessen ni les donàs ningú valor de genitiu ni caràcter possessiu. Donarlosne y postposarlos a n-el sustantiu posseït fentloshi concondar en genre y nonibre, es un 'altra atrocidat, un altre atentat contra la gramàtica y contra la llengua, perquè sense la preposició de no poren tenir valor de genitius, y per axò meteix ja no poren espressar possessió, y concordant - 356 - de tot am lo sustantiu posseït, queden relatius d'aquest y no del posseïdor, del qual romanen del tot deslligats ; y per lo tant no servexen de res per lo que los usen ni espressen res de lo que les pertoca espressar; es el dir, son un barbarisme com unes cases. Y defiam qualsevol a que'ns presenti un sol cas d'un escriptor anterior a n-el sitgle XIX que cometé tals barbarismes; y dubtam molt que se'n trob cap d'anterior a l'actual Renaxement. Y també defiam qualsevol a que'ns trega un sol poble del terri- tori de la nostra llengua aont la gent, no'ls escriptors que hi puga haver, úsiguen tals formes bàrbares. Y que no'ns diguen que tampoch nosaltres en citarem cap de poble aont s'usi la forma que defensam. Es ver que no'n sabem cap que l'empri, y se comprèn perquè es una forma més literària que popular, y axí com en castellà sols els bons literats saben usar correctament el cuyo cuya, axí no es gens estrany que, despullada la nostra llengua de cultura literària durant casi tres sitgles, se perdés l'us de tal forma. Però, si no porem presentar cap poble que l'empri, presentam tots els nostres monuments y escriptors antichs. Vetaquí algunes de les notes que tenim replegades demunt axò per la Gramàtica que preparam: — Del SITGLE XIII: «....aquel VERB l'infinitius DEL QUALS fenis en AR » (Huch Faidit, Do7iats proensals, edic. de Guessard, p. 12;) — «...Ja qual cosa es DEU sens L'ESSER DEL QUAL no s ponen tan be couenir con fan (Bt. R. Lull. Del Gentil, edic. d'En Rosselló, Palma, 1901. LI. I, Del quart arbre p. 44.) — «....haúent les VIRTUTS demunt dites, sens L'ESSER DE LES QUALS hom se convenria ab major nobïlitat....» (Id. ib. p. 52). — «....Encara a altres HOMENS laicslA PLUSUR DELS no saben gramàtica....-» (Jofre de Foixà, ap. Milà, Obras T. III, Antiguos tratados de Gaya Ciència, p. 283). — SlTGLE XIV: «.. . DEUS en LA ma DEL QUAL nostro cor es....» (Procés qu'En Pere IV d'Aragó formà a n-En Jaume III de Mallorca, Col•lecció Diplomàtica d'En Bofarull, T. XXX, p. 292). — «....Hauen rebuda la vostra lletra la TENOR DE LA QUAL es aytal....» (En Pere IV d'Aragó a n-En Jaume III de Mallorca, ib. p. 271) — «....Sent Thomàs Daqui.... la DOCTRINA DEL QUAL es molt comuna....» (Fr. Ginebreda, Consolació de Philosofia de Boeci, p. 3).— «.... partida LA NAU CASTELLANA DE LA QUAL es patró En Berenguer Pascual....» (Manual de Novells Ardits. Dietari del Antic' 1 Consell Barceloní, Barcelona, 1892, T. I, p. 4, any 1390). — «....NOTARI de Mallorques, en la SCRIVANIA DEL QUAL lo capbreu se farà....» (Document de 1387, ap. Boletin de la Arqueologia Luliana de Palma, T. VIII, p. 432). — «.... E passat lo dit RIU.... en la RIBA DEL QUAL ha voltors, muçols...» (Bernat Metge, Sompni, edic. de Barcelona, 1891, II. I, p. 114). — «....gran multitut de DONES, LA ,HIRA E HOY DE LES QUALS encorre- guí...» (Id. ib. p. 109). — • SITGLE XV: «En nom de Deu nostre senyor e de la gloriosa verge madona sancta Maria e del gloriós confessor Monsenyor sent Francescii e de tota la Cort celestial a HONOR E reverencia DELS QUALS la confraria e les confrares fan festa...» (Llibre de la Confraria de St. Francesch de Falset, prov. de Tarragona, de l'any 1449, que's conserva dins l'arxiu de la parròquia arxiprestal de dita ciutat). — «...Conjur te de part de CARITAT, per AMOR DE LA QUAL jo mengi ir carn...» (Recull de Eximplis c Miracles, Gestes e Faules... del comensament del sigle XV, Bibliot. Catal. d'En M. Aguiló, p. 12). — Sitgle xvi: «... los dits stils, l'observança dels quals haya de començar...» [Crida real de 1576, Ordinacions del Regne de Mallorca, p. 180) \...per PRIVILEGI concedit... LA DATA DEL QUAL fonch a Vil del mes de decembre... (capbreu de 1598, Mn. Segura, p. 144). — SlTGLE XVII: « Per COSES que comensen LA QUALITAT DE les QUALS obliga haverlcs tractar...» (Document de 1614, ap. Boletin de la Arqueològica Luliana. T. VIII, p. 281). — SlTGLE XIX: «...Est Vescomte segura- — 357 — ment lo meteix a HONOR DEL QUAL escrigué Castellnou...*» (Milà Obras, T. III, Antichs poetes catalans, p. I 58). — «-...aquell HOME LA VISTA DEL QUAL ni era repugnanta....> (Carta d'Alguer, publicada dalt La Reuaixensa de Barcelona dia 18 d'agost de 1902). — Ens sembla que roman prou demostrada la nostra tesis contra'ls barbarismes de qual, quin y quina am valor de geuitiu y possessiu, que p'el bon nom de la nostra llengua y de la nostra literatura haurien de quedar soterrats per a sempre, perquè no diuen gens a favor de la nostra cultura gramatical. E. Pronoms indefinits N'hi ha diferents, y alguns s'usen també com adjectius. 1. Altre. Es pronom (^ Es aquest? — No, un altre) y adjectiu (uri ALTRA per- sona no liu hauria dit). Sempre qu'espressa alguna indeterminació, axò es, en no precisar la cosa a n:e que's referex [aquest ALTRE, aquell altre; ni un ni ALTRE; aquest no, /'ALTRE), va precedit infaliblement d'un, una (ja hu farà UN altre; un' ALTRA vegada; en vetx UN ALTRE, etc.) El castellà en tots aqueys casos y els similars no posa may l'article ////, una. 2. ALTRI. Es sempre pronom, y se sol usar només en cas retgit: v. gr. anar sota í/'ALTRi; fer feyna per ALTRI; a casa d' ALTRI els contes son bons de fer ; fer amitjes amb altri. També s'usa devegades com a subjecte però en oracions de subjuntiu; v. gr. no hi puch consentir qu' ALTRI iihaja de comandar. No conexem dins el castellà res consemblant, axò es, cap derivat de l'ALTER llatí, esclusivament pronom. 3. Tothom: es tot una frase, abrassa totes les persones, homes y dones. No té'l castellà cap espressió equivalent. 4. Tant PER HOM: equivalent de tant per cada un, tractantse de persones. No té tampech el castellà cap espressió axí. 5. Una vegada PER HOM, un poch PER HOM, equivalents de una vegada cada un, un poch per cada un. No coneixem dins el castellà equivalència a n-aquestes formes pronominals. F. Partícules pronominals en -ne, hi. Tenia'l castellà antigament aquexes partícules, però devers el sigle XV ja les havia perdudes. El català les conserva com el primer dia que va nèxer. En y NE: la 2.a es una inversió de la I.a; venen de l'adverbi llatí inde, y hi de l'altre adverbi llatí hic. Sustituexen, no sols noms, sinó pronoms, verbs, adverbis, preposicions ; y ademés serve- xen à'inteitsius. Diferents usatges de Hi: — j Estàs malalt? — No HI estich ; — j estàs content? — Sí que HI estich; — £LI digueres allò? — Le HI vay dir; 4 Vas A N-EL BlSBE? / VesHi; vas PRIM DE PANXA? — no HI vatx; pws veurem ALLÀ? — Nos HI veurem; j venies A POCH POCH? — Sí que HI venia; — j anaves D'AXO? — No HI anava; j menjaves AMB - 358 - ELL? — Si que HI menjava; j sabies res DEMUNT AXO? — No HI sabia res; — ;Sabs que nifeya de bo aquella llumanaria! ; 0 que HI pegava de fort la mar a n-aquell endr.eti Usatges de En-ne: — j Sabies CANTAR? — N^'N sabia; j Te recordes DE Ml? - — No 7//EX recort; — jhas fetes CADIRES? — N Jie fetes y EN faré; jvens D'ALLÀ? ■ — En vencli; -Jias sentides CAMPANES? — N'he sentides; j coneys METGES a Barcelona? — No n'Z-/ conech; — ;Sabs que Ts'hi havia de gent! — ;Sabs que N'hi donaren de molts l Quan hi y en fan l'ofici d'intensius, si s'espressa '1 nom a n-e que's referex la par- ticula, va retgit de la preposició de: — N' he fetes BE passes per venir; ri he rebudes DE coses per ell; ndn conech DE metges, ndn recorda ell DE paraules axí, etc. — Sabs que m'hi venia DE malament; \que s'hi trobava D'estret! ;que s'hi ei cu DE perjudicat! ; que t'hi feyes DE curt ! \n'hi havia DE ben alts! Hi hà dins el català un'altra partícula pronominal: HO, provinent del llatí HOC, y la'l metex servey que'l pronom neutre castellà LO. (; sabs fer AXO: — provemllO. — Axò -7/z'HO vols dir? No /'HO diré). — Quan aquesta partícula va derrera urna paraula aca- bada en vocal, torna Jiu (Sabs axò? NO HU sé, — Proves allò? ProvcHU). De manera que'l català no té el LO neutre complementari (decirlo, verlo, tocarlo) , y el castellà no té l'HO. § III. NOMS ADJECTIUS a. — Ordinals: el castellà no té la perífrasis de que's servex el català, axò es, que, en lloch de dir el tercer, quart, quint etc, deym: cl qui fa tres, cl qui fa quatre, el qui fa cincli, etc. (Vid. Tomàs Forteza, Gramàtica, Morf. c. II, n. 241, p. 194). b. — Multiplicatius: tampoch no s'usa en castellà aquexa altra perífrasis catalana: tres tants mes, quatre tants mes, ciuch tants mes. (Id. ib. n. 242), per espressar: cl triple, cl quàdruple, el quintuple, etc. c. — Partitius: Tampoch conexem dins el castellà l'ús d'aquexa perífrasis catalana: de tres parts una (una tercera part); de quatre parts una (una 4.a), de sis parts una (una 6.a) etc. (Id. ib. n. 244, p. 195). d. — Quantitatius: molt, tant quant duen la preposició de entre ells y els sustantius amb-e qui van. Res d'axò 's conex dins el castellà: v. gr. MOLT DE vi — mucho vino; MOLTS DE cavalls — muchos caballos: — QUANTES DE vegades vendràs — cuantas veces vendràs; <; QUANTS DE Deus hi hà? — jeuantos Dioses hay ?; no val TANTS DE diners — no vale tanto dinero; ; tenia TANTES D' esperanses ell! — / tenia èl tantas esperanzas! Vetassí alguns documents d'aquesta cosa; «... que Deu nos en faes TANTA DE GRA- CIA...» (Rey En Jaume I, Crònica, c. 68, edic. Aguiló); «...e si li dix TANTES DE PARAU- LES que Carados gira... (Versió catalana del Lancelot, fragment trobat a Campos (Ma- llorca), p'el caràcter de lletra, se considera del sitgle XV ; veyau Revista de Bibliografia Catalana, 1903, p. 23); «...no sabeu QUANTES DE VENTATJES...» (carta del Dr. Sardà y Salvany de 21 de decembre de 1906); «...tindria MOLT DE GUST en complaure...» (carta del Dr. Benlloch, Bisbe de Solsona, de 22 de janer, 1907). e. — indeterminats: El metex règim duen CAP, QUALCÚN, cosa qu'e no tenen en castellà els correlatius: ninguno alguno (No n 'hi havia CAP DE negre — no había nin- — 359 — guno negro\ 11 hi havia QUALCÚN DE blauch — había àlguno blanca; .• Tens CAP llibre i En ten eh un DE bo. § IV. VERB Essent el verb la part caporal de X oració y de V idioma, aont s'ha de veure princi- palment si tenim sitacsis diversa de la castellana, ha d'esser dins el verb. A. La veu passiva i. Un dels distintius del català, que l'allunyen ferm del castellà, es lo poch afectat qu'es de la veu passiva. Tant dins els nostres clàssichs y monuments antichs com entre la gent catalana no influida del castellà, no s'usa gayre la forma passiva, y la suplexen per la forma impersonal plural. En castellà diuen: < fue decapitada, fue azotado, fui presó, un libro escrita por èl%. Ara en català diran: «li TALLAREN cl cap; /'ASSOTAREN; cl PRENGUEREN ; //// llibre qu'ell va ESCRIURE o bé escrit d'ell. Aquesta forma de- rrera, el participi passiu am X agent regit de la preposició de, se troba axí metex dins la conversa familiar y més dins els monuments escrits, aont se troba també devegades X agent regit de la preposició per, com en castellà. Vetassí alguns casos d'axò: «...lo mon/o PER deus BASTIT c home com fo PER ELL CREAT...» (Lleg. de St. Honorat, ap. Bruce- YVhite, *Hist. des Langu. Rom., T. II, pag. 414); «...resposta feta PER EN NUNO.» (Marsili, L. II, c. 29); « totes franquecs OTORGADES PER LO SENYOR molt alt pare meu...» (Privil. del rey Sanxo de Mallorca, de l'any 1299 Bolletí Arqueol. Lul. T. XI, p. 37); «...e la letra...Dressada a mi...e ACCEPTADA PER Ml...» (Doc. de l'any 1364, ib. p. 29); «...fo PRES PELS COMPANYONS DAQUELL...» {Recull d ' Eximplis c Miracles, del sigle XV, edic. M. Aguiló, p. 3); «...poiras vezer tou senhor desemparat PER tots sos amics.. » (Contemplació de la passió de nostre senhor Dieu Jhesu Xrist, ms. del s. XV de l'Universitat de Pavia, publicat de Salvioni demunt Studj di filologia romanza, T. VIL p. 132-168). B. Us de l'aussilíar ésser en els temps composts de la veu activa Encara qu'axò sia objecte d'un dels temes del Congrés, com l'autor que'l sostén, el tracta d'un punt de vista diferent, y no repetim res de lo qu'ell diu, encara que arribam a la metexa conclusió, tocam aquest punt per conte nostre perquè ho reclama l'idea primordial d'aquexa comunicació. El castellà per la veu activa no té més que un aussiliar: haber. El català en té dos, com el francès y l'italià: haver y ésser, y llavò en té un altre: vatx, que no'l té cap de les altres neollatines. Respecte dels aussiliars en los temps composts de la veu activa les neollatines se di- videxen en dos boldrons. La llengua d'oc, el francès y l'italià usen l'aussiliar ésser — 36c — p els verbs reflecsius y certs verbs intransitius; mentres el castellà no's servex més que d'un: Jiaber, per tots els verbs, perquè si un temps devegades se servia d , ésser, dexà de ferho devers el sigle XIV. (Vid. Diez, Gramm. T. III, Prop. Simpl. c. IV, p. 263-67). L'aussiliar ésser, usat en los temps composts de la veu activa, fa 'Is verbs que s'hi conjuguen, de la condició dels déponents llatins [natus sum — SOM NAT; nata eram — ERA NADA; nati fuissemus — FOSSEM NATS; nates fuissent — FOSSEN NADES). De ma- nera que'l participi concorda com en llatí am lo subjecte en genre y nombre, y axò en totes les llengües que usen tal aussiliar. Vegem ara quines son les retgles de l'us d'aquex aussiliar dins la nostra llengua. RETGLA i : Duen aquest aussiliar el temps composts de tots els reflecsius (Diez, ib.) pròpiament dits: v. gr. 5'ES mort el Papa; s'ES ROMPUDA la corda; ells dos se SON BA- RALLATS; ells ja j-'EREN VISTS; si ells se FOSSEN ENTESOS, estarien bé. Son reflecsius impropis aquells que, maldement duguen el pronom SE, tenen un terme d'acció que no es el subjecte metex: v. gr. menjar se un plat d* arròs, beure-se un tas- só de vi, cercar se disgusts. Per axò no han de dir: Me SOM menjat, sinó: ///'HE menjat un plat d' arròs; ;//'HE begut, y no: me SOM begut un tassó de vi; ///'HE caçats, y no: me s< >M cercats disgusts. RETGLA II. Duen també l'aussiliar ÉSSER. &) Alguns intransitius que denoten certa inmanència, y son: ésser, uexcr, morir, roma/h/re, quedar. hJ Certs intransitius de moviment local: anar, venir, entrar, sortir, exir, partir, arribar, tornar, pujar, muntar, dcvallai\ debaxar, caure, passar, fugir. Hi ha que tenir en conte que, si aquests verbs dexen el seu sentit material y en pre- nen un de figurat o si s'usen com a transitius, no prenen per aussiliar ÉSSER sinó HAVER; y per lo metex toca dir: v. gr. el preu del blat HA PUJAT o be HA devallat: HEM QUEDAT (convengut) que no hi aniriem; HE PASSADA mala nit; ell HA PUJAT ungerricó d'aygua, HAS DEVALLAT el llibre. Retgla III. Tots els altres verbs duen l'aussiliar haver. Aquestes son les Retgles que hi ha sobre aussiliars en català desde la constitució de la llengua, si bé se nota qualque escepció, ben rara, es ver, y se comprèn per la falta de disciplina gramatical que per forsa havia de reynar durant els primers sitgles; retgles que se veuen feelment observades dins els nostres monuments y escriptors clàssichs, fins que sobrevengué a n-el sigle XVI l'invasió castellana, que conseguí a n-el XVII y sobre tot a n-el XVIII la mort de la nostra literatura. Perduda la tradició literària de la llengua, y figurantse els escriptors de Catalunya, Balears y València, fins-y-tot aquells pochs qu'escrivien en català, que lo gramatical y correcte era prendre per norma la gramàtica castellana, abandonaren aquelles retgles, y l'aussiliar ésser anà desaparexent de dins els escrits. Els pobles el conservarien més, però a poch a poch s'hi abolia també més o manco, segons era l'intensitat de l'influència ultraiberina que patien. Vetaquí com se troba ara l'us de l'aussiliar ésser dins els territoris de la nostra llen- gua, segons les clarícies que hi replegàrem amb les escursions filològiques que hi férem durant el juliol y agost de 1900, abril y matx de 1901, abril, matx, juny y mitx juliol de 1902, agost y part del setembre d'enguany, recorrent totes les comarques de Cata- lunya espanyola y francesa, reyne de València y les Balears. Dins el reyne de València se pot considerar com abolit de tot l'us de l'aussiliar ésser entre '1 poble y especialment entre 'Is escriptors, enque siguen del Rat Penat. - 36i - A Catalunya també s'es perdut en gran part, notantse vàries coses ben curioses: i.a Se conserva sovint, sobre tot per les pagesies y entre alguns escriptors, en la i.a persona singular del pretèrit perfet (so vingut, so arribat, me 'n SO anat), l'us del aus- siliar ésser, — 2.il Y no sols l'usen a moltes de regions, en dita i.a pers. sing. del temps indicat, amb els verbs de les Retgles I y II, sinó amb qualsevol classe de verbs; y axí diuen: jo SO vist axò; SO llegit tal diari; SO fet tal cosa, etc. De manera que per aquesta persona de tal temps no usen casi ma)- l'aussiliar HAVER. També usen devega- des l'aussiliar ésser en la 2.a pers. sing. del metex temps. Tenim d'axò algunes notes preses: «... tot lo mal çu'ETS fet fins ara...» (En Vacayna, Romancerillo catalàn d'En Milà, mim. 126; «... Magdalena tju'WFS dit ara? Magdalena ya ETS pecat, ETS pecat altra vegada [Magdalena, ib. mim. 12). — 3.a Devegades la gent, y fins els escriptors, en verbs que demanen l'aussiliar ésser, empren haver, però llavò tan concordar el participi am lo subjecte, lo qual es contrari a lo que demana l'aussiliar haver. S'esplica molt bé tal anomalia: l'instint de la llengua los du a observar la retgia de l'aussiliar ésser am la concordansa del participi, pròpia de tal aussiliar. L'influència castellana los fa posar haver en lloch cY ésser; però tampoch no es tant poderosa que desarreli de tot la propie- tat catalana, y en queda com a rellíquia la concordansa del participi am lo subjecte. Vetaquí alguns casos d'aqueys: «...la obra se n'haurà ressentida...» (Moss. J. Verdaguer, Sta. Eulària, prefaci); — «...hagucs vinguda a parlar...» id. ib; — ni he quedada a l'ombra...» (Id. Nazaret, p. 53); — «... se n'han publicades set (fulles)...» (E. Moliné y Brases, Calendari Català de i8çç, p. 44); — «...la fonètica y l'ortografia s'han subjecta- des...» (P. Jaume Nonell, Anal. fonol. Ort. p. 5). — ...t'has encesa de rubor...» (M. Agui- ló, Recorts de jovenesa, p. 47); — «...aquí n'ha passada una...» (Los Reys de Orient, ib. num. 10, variant D); — «hi han anades les monjes». (L 'infanta seduida, ib., nu- mero 258). Dins Catalunya francesa se conserva pr^u l'ús de l'aussiliar ésser, però d'una mane- ra antigramatical, y se comprèn. Aquella regió a mitjan sitgle XVII sortí de l'influència castellana, la qual axí no li pogué fer tant de mal com a Catalunya espanyola y a n-el reyne de València; y l'influència francesa que li sobrevengué, no l'ha ferida per aquest vent perquè '1 francès té l'us de l'aussiliar ésser com el català. Però el català romangué allà encara més arreconat y desjectat que dins Espanya, faltantli la cultura literària per espay de tants de sitgles; y, tractat com una llengua de que se 'n empegueexen la major part dels qui la parlen, no es d'estranyar que s'hi sia perdut l'us correcte dels dos aussi- liars. Axí es que el pretèrit imperfet d'indicatiu compost de tots els verbs se pot dir qüe 's forma just amb l'aussiliar ésser; y axí diuen: Sun (som) vingut; sun parlat: SUN vist mun germà;'SUN llegit In teu llibre; sun escrit una lletra. A les Balears, y sobre tot a Mallorca, es allà ont s'es conservat més l'us de l'aussi- liar ésser, especialment dins les pagesies, com a més escàpoles que son y a recer de l'influència castellana. Dins la pagesia de Mallorca ens atrevim a dir que s'hi conserva aquest us casi com se trobaria per tots els territoris catalans la primeria del sitgle XVI. Sí, dins la nostra pagesia o s'hi observa la regla íntegra o al manco el tros qu'hem vist que n queda dins certs endrets de Catalunya, axò es, la concordansa del participi am lo subjecte. No, no hi ha cap dona mallorquina ni cap mallorquí parlant en plural (en no ésser que siga un cas fulminant de castellanisació, que aquí son ben clars, gràcies a Deu) que diga: — «Jo (una dona) he vingut, havia arribat, hauré tornat. — Noltros (homes) hem sortit: haviem anat; haurem arribat». No diuen això- les dones ni els 24 - 362 - homes de Mallorca, ni fins y tot els de la Ciutat, que estan prou acastcllanats. Una dona dirà aquí: — <'Jo som venguda; era arribada; serè tornada.» Y, si no diu això, dirà lo manco: — «Jo he venguda: havia arribada: hauré tomada». Y els homes, parlant en plural, diran: — < Xoltros som sortits; érem anats; serem arribats». Y, si no diuen axò, diran lo manco: — «Hem sortits; haviem anats; haurem arribats.* La falta d'estudis gramaticals del mallorquí y 1" influència castellana farà posar haver en lloch d" ésser; però ni una cosa ni altra ni totes dues plegades no basten per esborrar del tot la pro- piedat de la llengua: sempre s'en salva una part, la concordansa del participi am lo subjecte, tant característica en l'aussiliar ésser. Reflecsen aquest estat de coses els nostres escriptors, que entre tots els del Renaxement català son els qui observen més axò de l'aussiliar ésser y altres coses que direm ben prest. Y hu observen més els qui se son dedicats especialment a n-el genre popular o a n-^ls estudis gramaticals. Res té de particular que '1 poble sense instrucció gramatical no observi arreu y íeel- ment l'us correcte de l'aussiliar ésser. Sense aquella instrucció no hi ha cap llengua que 's parli bé. Mr. Julien dins sa Grammaire (Ie Part. p. 128, ap. Littré, Hist. de la Long. Franc. T. II, cap. IX, v 3, p. 315 et ss.) y Mr. Littré (ib.) confessen que a France < tots els infants y les persones que no han rebuda educació, fan la falta de dir: - — Je m'ai àmusé (jo val he devertit); je val ai mordu {pa! he mossegat)-. Donchs, a Mallorca serem més gramàtichs que 'Is francesos. Aquí son més els nins y gent sense lletres que diran: — «Mé som devertit; me som mossegat», que no (Biògraf. d'En B. de Born, ap. Milà, Trovad. P. II, a. 4, not. 12) SlTGLE XIV. CATALUNYA: «...aquells... anats sen eren (Ramon Muntaner, Crònica, edic. de Barcelona, c. LXl). — «Axí s es haguda... vers tu... Un home quis sia lexat morir per dones... Per que 's son tant be arrendes...?. (Bernat Matge, Sompni, llibr. IV, p. 171); — «... la qual s 'era nodrida en sobirana pobresa...» (id. Valter y Grise/da, edic. d'En M. Aguiló, fol. 4); — «...e el rey qui s era partit derrer de Salou...» (Marsili, Crònica, edic. d'En Quadrado, Palma, 1850, 11. II, c. 16); — «...encara no eren vengudes...» (id. ib. c. xv); — «....som romasos sols...» (id. ib. c. lli); — «...lo sol es montat sobre la terra... (id. ib.); — «...com lo comtat ere pervengut a mans de l'infant... (id. ib. c. Xlll); — «...les gents qui ab ell eren anats... e com la festa fo passada... de tot ço que... li era esdevengut...» (R. Muntaner, ib. c. XIV); — ...«cavalcant en I cavall, era d'aquell caygut, de la qual cahuda lo dit Rey era mort... » [Manual de Novells Ardits, T. I, p. 5, any 1393); — «...son estats ab' nos los concellers... (Carta d'En Juan I d'Aragó a la reyna, ap. Verdaguer, Sta. Eulària, p. 63); — «los infants qui nats no seran..., [La senyal del 'Judici, ap. Toda, La Poesia Catalana a Sardenya, p. 21; — <... alguns capí- tols que eren venguts de Agramunt...» (Doc. de 1378 ap. Mn. Segura, Historia de Santa Coloma de Queralt, p. 87); «... com a oyda del molt Noble senyor En Delmau de Que- ralt sia pervingut que Nabram...» (Doc. de 1378, ib. p. 82); «...los quals com fossen venguts...» (Marsili, 11. II, c. 28). Valencià: «Lo fill de Deu... s'es demostrat... > (Arnau March, de la Nativ. Jxhpst, ap. Milà, Obras, T. lli, Poet. cat. del s. XIV, p. 335); — «...Salvador s es fet a tots visi- ble... L'infant ques nat...» (id. ib.); — «...Si recordau que 'm seray tant lluny ats...» (Moss. Jordi de St. Jordi, Comiat, p. 16); — que en tal punt vengut sia... (id. Presoner, p. 22); — «de vostra faç | nies romasa l'emprenta...» (id. Estramps); — «...fos eu un bover estat...» (Moss. Pere March, ap. Milà, ib. p. 320). MALLORCA: «... l' infant era èxit del castell... e era fuyt...» (Carta dels Jurats de Mallorca a n-els Concellers de Barcelona, de 6 maig, 1342, Arx. Gent. Hist. de Mall., Exped. O. n. 1. ap. Quadrado, Islas Baleares, Barcelona, 1888, App. n. 3. p. 616); - «...dit infant no serà stat pres...» (id. ib. p. 617); — «...vers qual part sen serà a??at...» (id. ib.); — «...los quals... sien cayguts en pena... [Crida contra la blasfèmia, del gover- nador Aymerich, de 10 Novembre, 1493, publicada dalt Bolet in de la Arqueològica Luliana (Palma), T. III, p. 36). SlTGLE XV. CATALUNYA: ...nos soni açi venguda...» (Parlament de la reyna Maria d'Aragó, de l'any 1452, publicat dalt Boletín de la Arqueològica Luliana (Palma), T. IX, p. 279; - «...venguda es la fi de ésser impresa la visió delectable...» (Alfonço de la Torra, ap. Villanueva, Viage Literario, T. XX, p. 129); — «...e quant foren entrats... e quant T^ys fo entrada en la casa..., [Recull d Eximplis, Bibl. Catal., p. 6);— «...le vostra escudella no es estada avuy germana de la mia...» (ib. p. 8); — «...eren venguts en Joan Vola e en Mateu Riera...» (Arx. Munic, de Barcelona, Deliberacions, anys 1450-52, fol. 34); — «...es exida tota l'elegància...» (Pau Margarit, any 1454, ap. A. Rubió y Lluch, Almanach Català de 1899, p. yy); — «...e la Guelfa... a la sua cambra foncli tor- - 365 - nada...) [Curial e Guelfa, 11. I. c. viu; — ...encara no era entrat Curial (ib.) «...la victorià que s'era seguida...» (id. ib.); '...après que fos arribat lo Rey de Sicilià...» (Carta del rey En Martí d'Aragó a Moss. Torrells, ,ap. Verdaguer, Sta. Eulàlia^ p. 65); — ...éreu estades fetes... (id. ib.); — «...eren venguts de les parts de Castella... [Llibre d'algunes coses assenyalades, ap. eund. ib. p. 85); — «...sen sou trobades d'al- tres...» (Boades, Fcyts d armes de Catalunya, c. lli). VALENCIÀ: del qual me so callat...; ...no 'in so clar mostrat...» (Ausies March, Cauts d'amor, XII); — «...jo 'm so retut per seu...» (id. ib. IV); — «...e tots sos senys si son volguts mesclar...» (id. ib.); — ...si del tot se ries axida fora...» (Moss. Febrer, Infern, XVI. v. 69); — «...fuy a sa mercè vengut.. (Ausies, ib. IX); — «...los mals que son passats... (id. ib. XIII); — «... Si fossem nats vos e jo entre 'Is antichs...» (id. ib. XXVI); — ...alguna error que en mi se fos causada...» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanc//, T. III, c. 195); — "...sieu estats benaventurats..-» (id. ib. c. 199); — «...con foren pujats...» (id. ib. c. 196); — «...vosaltres sou vinguts...» (Sermons de St. Vicents, recullits de la boca del Sant per un de sos dexebles: còdich de l'arx. de la Seu de València, T. III, p. 208); — «...nosaltres que som estats humils...» (id. ib. fol. 130). Mallorca «...se son eneontrats ab part de dits traydors...» [Carta del Governador de Mallorca als Cancellers de Barcelona. Arx. Munic, de Barc. Cart.s com.s orig.s 145 1 ); — «...se eS seguit que dels dits pagesos traydors ne son romases morts...» (id. ib.); — ...del (de lo) que fins a la jornada se era seguit...» (id. ib.); — «...qui era vengut... (id. ib,); — «... eren se meses en la mar...» (Document de la Cort Reyal de Pollensa, ap. Bolctíu de la Arqueològica Luliana (Palma), T. VIU, p. 392). SlTGLE XVI. CATALUNYA: «...com lo dit rey sen fos tornat...» (Tomich, Crònica d' Aragó, c. 25); — «...los quals... no se eren cremats...» (id. ib.); c. 22; — després que... se foren partits del castell...» (id. ib.) — «...IX barons qui eren entrats...» (id. ib. c. 23); — Si era caygut en tants vicis... Lo motiu e la causa era estada hauer here- tat...» (Fr. Salvador Pons, Exposició del Miscrere, Barcelona, 1592, fol. 54); — «E après ésser tornat lo Archabisbe...» (Tomich, ib c. 22); — «...es tornat en la sua... pàtria». (Martí de Ivarra, de 1534, Epis toies, Histories y Conquestes). VALENCIÀ: «...puix so arribat açi de ventura...» (Moss, Jaume Gaçull, La brama dels llauradors, edic. de D. Roch Chabàs, València, 1901, p, 4); — «...e tal ses armat... que par embotit...» (id. ib. p. 9); — < ...mjam so 'scapat...» (id. ip. p. 11); — «hil dart... ses tret a mallol...» (id. ib. p. 12) — «Quant tots se n sou anats...» (Consucta de la Seu de Valencià, Arx. Capitular, fol. LV). Mallorca: «...may les monges... se son escandalitzades...» (Procés de la treta de les monges del Puig de Pollensa; Capítols en defensa del Bisbe, n. 45. ap. Moss. Mateu Rotger, Historia de Pollensa, T. II, App. XXI, p. cxxxi); — «...dit M.e Mas se es retgit molt bé...» (ib.); — «...fins y tant que lo consell se fos tingut...» (Acort del Grau y Gene- ral Concell de Mallorca. Arx. Hist. Balear, 28 de janer de 1575); — «...se son avinguts e concorda ts...» (Doc. de 1 561 , de Valldemosa, publicat dalt Boletín de la Arqueològica Luliana (Palma), T. VUI, p. 184); «...es estada sempre persona molt casta...» (Procés de les monges del Puig de Pollensa, ib.); «cesa eser ver que... sia anat -a. parlar...» (ib. p. CXXX|. ALGUER: «...del que essentse avisis les sentinelles... Votaren la festa... essent estada en son die... ont s'eren retirats... > (Relació de la victòria dels algueresos contra 'Is fran- - 366 — cesos l'any 1412, ap. Milà, Obras, T. III, p. 550); — «...gran fora estada la mengua...» [Cobles sobre la metexa victòria, ap. eund. ib. p. 551); — «...de bona n'es escapat... (ib.); — «Vostres amichs... sou vinguts a visitar...» (ib.). SlTGLE XVII. Catalunya: «...universitats que son cstadas comdemnades...» [Pactes y condicions ab que los braços generals del Principat de Catalunya... se posaren a l' 'obediència del Rey de Françe, n. 5. ap. Gebhart, Hist. de Esp. T. 5, App. XX, p. 754); — «...de la manera que ses acostumat...» (id. ib.); — «...son estades opreses... dels exercits enemichs... > (id. ib. p. 756); — «...los quals seran estats recusats...» (id. ib. p. 758); — «...de antiquitat molt gran se es observat...» [Acort del Concell de Sta. Coloma de Queralt, de 17 de desembre de 1624, ap. Moss. J. Segura, Hist. de la villa de Sta. Coloma de Queralt, Barcelona, 1873, c. XLIX, p. 216); — «...no sès vist riiay...» (ib. nota del llibre d'Actes del Concell, ap. eund. p. 217;) — «...se son fetes .totes les devocions...» (ib. any 1628, ap. eund. p. 217); — «...per ço es estat determinat.» (id. ib.) MALLORCA: «...may es axida de aquesta orde...» (Dr. Gabriel Mesquida, Vida de Sor Anna Maria del Santíssim Sagrament, que 's publica dalt Boletin de la Arqueolò- gica Luliana (Palma), c. VIII, n. 48, T. IX, p. 230); — «...eren estats calcigats...» (id. ib. n. 52); — «...ja ses posat en execució...» [Determinació del Gran e General Concell de Mallorca, de 27 mars, 1618, publicada dalt dit Boletin, T. III, p. 226); — «...som estats socorreguts...» (id. ib.); — «...estos dies sou arribats...» (id. ib.); — «...es estat prohibit l'ofici de sastres...» [Crida del Llochtinent, de 4 maig de 167 1, publicada dalt dit Boletin, T. III, p. 182); — «...som estats imformats per part del Procurador...» [Decret del Bisbe Manjarrés de Heredia, de 24 juliol de 1663, publicat dalt dit Boletin, ib. p. 166); — «...nos es estat representat...» [Decret del metex Bisbe, de 18 d'agost de 1666, ib. p. 167); — «...per qui es estada dexada...» (Docum. de 1609, dins Hist. de Poll, T. 11, p. 77). MONTPELLER: «...Aquel ques passat ara...» [Opera de Montpeller, de 1679, publi- cada dalt Reuue des Lang. Rom. T. III, p. 237). SlTGLE XVIII. Catalunya: «...es estat proposat...» [Actes dels Jurats de Sta. Coloma de Queralt, 9 setembre, 1705, ap. Segura Hist. de Sta. C de Q., c. LXVII, p. 284); «...los es estada llegida...» (id. ib.); — «...qui era anat de una part, qui era anat d'altra...» (Registre de desposoris en la parròquia de Pals (Ampurdà), donant conte d'un fet succeit dia 17 maig, 1706, ap. Pella y Forgas, Historia del Ampíirdan, Barcelona, 1883, cap. xxxiv, p. 738); — «...Des l'instant que som nat...» (Ribes, Prior de St. Miquel de Cuixa de Conflent, Traducció d ' Athalie, manuscrit de Mr. Justi Pepratx, p. 34.) Mallorca: «...judico esserse perdut (un segell d'un Breu)/^r incúria... » (Procés de la Cúria Egles. de Mall., de 17 10, sobre privilegis dels sucessors de N'Arnau de San- tacilia. — «No sent el que sies morta, | sinó que ets morta intestada». (G. Roca, n. l'any 1742, m. l'any 181 3 Piramo y Tisbe, ap. Bover, Biblioteca de escritorcs Baleares, Palma, 1868. T. II, p. 277); — «...es estada alguna espia...» (id. ib. p. 278); — «perquè sola hi som anada...» (id. ib.); — «...per ser èxits de pena | feren un mes d'alimares» (id. ib.); — «fer feynes de que s'era descuydada» (id. ib. p. 277); — (id. ib. p. 7); — ...cap viatger j'hi es atrevit... (id. ib. p. 44); — ...Quant s'es desvet- llat..., (id. ib. p. 56); — «....s'es obert lo cel... (id. Bethlem, p. 73); — Se n'es anat... (Del Bosch, Lo Segadof, p. 48}; — ...lo mestre... s'es adormit... (E. Sunyol, Calendari Ca tala de i8çç, p. 6oj; — sempre s'es vist... <}. Clapés, Englantines, p. 25); — ...se n'és anada per la via.... (Vict. Penya, Almanach Català de 1889, P- 39); — "Que en guerra s'es alsada \ ja Balaguer. (A. de Quintana, Jaume lo des- ditxatw — ...s'es estesa pel mon... (Dr. Torres y Bages, Pastoral d'Entrada a la Diòcesi de Vich, p. 87); — Ma h nies arribada... (id. ib.); — també es vingut Ell... ,> (Verdaguer, Nazaret, p. 35); — ...les aygues... ahont es nascuda... (id. Sia. Eulària, prefac); — i. ..es baxadèta a posarse en ton front... (id. Ilethtcm, p. 411; — Monta- nyes regalades | ...per mi bé ho son estades , (id. Canigó, c. XII, p. 231); — ...Si es estat o no un reducte... lib. ib. c. VIII, nota 1 ); — pau eterna s'es jurada...-» (id. ib. c. vil); -- La nit derrera es arribada... (id. ib. c. IX i; — ...en lo fons de l'abisme ahont som cayguts... \ l'cu de Catalunya de 1898, num. 29); — Me 'n sa vingut a Monserrat... (Moss. Collell, Pròlech a les Poesies d'En Camps y Fabrés); — "l'alegria en los cors ja es arribada... (J. Clapés, Englantines, p. 24): — ...Ara meteix se n es anada (E. Vilanova, Plorant y rient, p. 121); — En so nat sense fortuna \ be'n so estat desgraciat. (Canso catalana moderna, ap. Milà, t. VI, p. 150); — -Vagi a des- penjà n'l meu fill | que ja 'es tornat a vida. [Lo Romeu, ap. Milà, 6, p. 95). ALGUER: i Sardenya): < ...s'era constituïda... (Antoni Ciuffo, carta sobre '1 Diccio- nari, sortida dalt Bolletl del Diccionari n. 4); — -...alguns joves... se son reunits...., (id. ib); — "La pobre criatura s'era feta blanca... > (Carta d'Alguer, dalt la Renaixensa, 18 agost, 1902); — S'es citada als peus d'aquell home.... (id. ib.); — %Me so acostat... a la carosa (id. ib.); — ...que vostès sigui entusiasmat...» (Carta d'Alguer, dalt La Veu de Catalunya, 19 Mars, 1902); — "Mos sem (som) units a ell...- (id. ib.i; — ...Quant j- 'es sabut... qu' el monarca espanyol s'es divertit... (Carta d'Alguer, dalt La Renaixensa, 16 juliol, 1902); — .L'índole del popul s'es gastada...; el sentiment s'es camblat... (id. ib.1; — ...lo somni dels amants fores siguda... (Poesia d'Alguer, de 1869, ap. Milà, Obras, T. III, p. 554*; — ...seria anada am'ell... (Carta d'Alguer, dalt La Renaixensa, 18 d'Agost, 19021; — La carrossa es partida... > (id. ib.); — Si pèssima es estada... la dominació... (Carta d'Alguer dalt el metex diari, 16 juliol, 1902; — " ...son estats reunits sota'ls ulls de Carlos... El portal era estat construit... aquest pont es estat despullat... (id. ib.); — ...ahont... es devallat Carlos V... (Carta d'Alguer, dalt La Veu de Catalunya, 19 mars, 1902); — so estat... (id. ib.| Mallorca: ...l'ànima s'es feta viuda... > — (G. Rosselló, Tenebres); — ",-Ahont ets: Perdut me so... , (id. ib.); — «...es bon tracta ja s'es mort... iP. A. Penya, Sermó de Corema<; — «si s'escultó... fos estat un lleó...» (M. Qbrador, Faules d'Isop, L'Ignò- — 368 - rància, num. 36); — «un cas que ses seguit. ..» (T. Forteza, Poesies, Palma, 1902, p. 7); — «lo ninet es tornat home...» (id. ib. p. 12)...» «...aont pompós era nat lo claveller...» (id. ib. p. 10); — «un àngel bell oyx es caygut... (id. ib. p. 39); — «la barca s'era allu- nyada...» (M. Costa, Tradicions y Fantasies, Barcelona, 1903, p. 132); — «s'era alsada la morta del seu llit...» (id. ib. p. 88); — «be s'era oberta la ferida closa...» (id. ib.) p 87); — «...eren saltats a terra...» (id. ib. p. 173); — quant l'estrella del matí fou arri- bada... (id. ib. p. 140); — un àngel es passat vuy dematí...» (id. ib. p. 29); — «una era això es estat... (id. ib. p. 68); — «avuy la llum es morta d'Israel... (J. Guiraud, Poesies^ Palma, 1888, p. 15); — «...ses extingit l'himne...» (G. Alomar, Roqueta, 2.a època, num. 291); — «la burgesia es tornada de fora... > id. ib.); — «...son fuyts ja del tot de la memòria...» (Biel de la mel, ib. num. 286); — «son anats cayguent...» (id. ib.); : — «Me som despertada... y me som assustada ... y m'hi som tirada a n-es coll...» [Llorens mal casades, ib. num. 288); — «...mera passetjat qualque pich...» (El Sen Tomeu, J. Ramis), ib. num. 286); — «...les provisions... s'eren acabades ...» [Pere Mateu. ib. num. 276); — "...jo som estat per Mèrica...» [Clavell de Moro, ib.); — «...qui era arribat... (id. ib.); — «...per tu... es dev aliada | l'esplèndida ideal cavalleria) (M. dels S. Oliver, ib. num. 286); — «...es moneyots falsos eren sortits a sanayades... ,: (id. ib. num. 282); — «...ses seves fies... s' eren desmayades...» [La Roqueta 2.a època, num. 280); — «...el rey... s'es embarcat...» (id. num. 291); — «...ses belles arts s'en son temudes... id. num. 280.) — «...eren que dats enrera...» (id. num. 299); — «...un mile- nar que n'hi son caygudcs... (id. num. 281); — «...no s'es apagada s'espira d'amor... (B. Barceló y Ramis, Sermó de Lluch de 1899, p. 14); — «...els qui no son sortits... (F. Escales, L.a Roqueta, 2.a èp. num. 297); — «...son vengudes per escoltarvos... (id. ib.); — «S'es estesa pel mon sa dolentia...» (E. Sureda y Bimet, Dijous sant): — «...perquè 's sou allunyats de son camí...» (ead. ib.); «...es sortit a llum... (Gaseta de Mallorca, num. 17); — «...s'hi son fundades moltes sociedats...» (id. ib.); — «...no son arribats encara...» (id. ib.); — «...es ministeri qu'ara es caygut... (id. ib). POESIA POPULAR CATALANA, d' època incerta: — «Ara ja jr'en es anada...' (Roman - cenllo Catalàn d'En Milà, num. 219. La Pelegrina, variant H.); — «y ara que '/;/ son fet grandet...j (ib. num. 119. Pres y lliberti] — «quant de volant s'es x'cstida...-» (ib. num. 225. La dama implacable, var. C); — «Ni t'en ets confessada...? (ib. num. 17. L'ànima condemnada); — 1 per monja ym serè posada...* (ib. num. 202. Tornada del marit); — lo foch se nes apagat...» (ib. num. 30. Lo Romeu); — < prop de la mar s'es criada... s'es vestida de pagesa...» (ib. num. 83. La jove guerrera); — al sermó s'en es anada... (ib. num. 12. Magdalena, var. F.) — «j es tancat dintre una cambra...» (ib. num. 22. Sta. Agnès, var. B); — «perquè fets deixada penre...» (ib. num. 79. L^a presa de Nissa)', — «se son cridades les guerres...» (ib. num. 8. L.os segadors, var. H.); — No hi ha molt que s'es dictada...' (ib. num. 124. La Fugitiva, var. A); — «cosa ma}- s'era vista \ de xichs ni grans...» (ib. num. 126. Vacayna, var. B.); — «N'hi son anals tres frares...» (ib. num. ] 14. Lm criada del hostal, var. E); — «gent del port entrats hi son... (ib. num. 79. Presa de Nissd); — «que ja nes tornat a vila... (ib. num. 31. Lo Romeu); — «del rey ay\'cs nat ara... > (ib. num. 8. Los Reys d'Orient); — vehines, que ries estat... (ib. num. 10 Herodes): — «Son vinguts de l'Inglaterra... (ib. num. 41. La Tortoreta); — a fe que nets quedada...? (ib. num. 100. Sortida d Agremunt); — no hi ha gayre qu es passada...» (ib. num. 124. La Fugitiva, var. A.); Ni ets anat a missa...» (ib. num. 17. L'anima condemnada); — «que nades no — 3<>9 — lib. num. 1 8, I^o CasticJi. var. Dll); — ;com lo segaria si encara no es nat... |ib. num. 10. Herodes. var. Bi; — de l'hora ensà que so nada... Ay si poria tornar del mon que jo so vinguda... som estada benvolguda... (ib. num. 73. La Mort)\ — Es estada cosa llarga... |ib. num. 98. Les qui: ]'• >ESL4 POPULAR MALLORQUINA, d època incerta: bocins de cansòns que s canten a Manacor: Enamorada cruel ! per mi sempre hu ets estada... icans. pop.ú — Comen- dacions p'el vent \ moltes ten hauré enviades; | si no te son arribades... — Sa teua amor mes entrada fins a sa rel des cabeys... — que no t'hauria deixada | fins y- tant fosses estada | per l' Església publicada... — no te series colgada \ que amb mi no haguesse rallat... — abans d' esserrosne anada la anyoransa ja 'm castiga... ; — Venies a cercarme. i y jo no m'era perduda... ; - Corre \int anys que som nat y no us'via presumida: jo "m pens que vos sou nodrida... — ja es arribat l'últim dia.. — M'es vengut a n-es sentit... (id.); — y un altre s en es servit... — Fosses ut com tenia devuyt anys fins en denou... — com a mi m voràn mudar | s'amor ja s serà perduda... — però més m estimaria | qui l'ha enviat, fos vengut... — com ries venguda ia fi no mos som casats plegats... — com ve que 's son barayats \ y tor- nen rallar plegats llavo se volen mes be... — Si dius que som vengut vespre i l'amo n'es qui 'm fa mentir. Ens sembla que ja n'hi haurà prou de cites d'autors y monuments de la nostra llengua per provar que dins la nostra sintacsis hi ha l'us de l'aussiliar ésser per los verbs retiecsius y els intransitius que més amunt hem anomenats. Dues advertències hem de fer abans de dexar aquest cap de fil: 1 .a Que entre tots els monuments de la nostra llengua del sitgle XVI ensà. els de la poesia popular son els qui infringexen manco la retgla de l'aussiliar ésser, justament per que son els qui no s troben tant dins l'influencia castellana. 2.a Axi com els monuments del sitgle xvi enllà son ben clares les vegades que no observen la regla de que tractam, els monuments d'aquex sitgle ensa hi falten sovint: lo qual s'esplica perfectament per lo qu'hem dit, per l'influència castellana, que s'inicià llavo y ana sempre crexent y crexent y esmor- tint dins els nostres escriptors y de recatxada dins el poble l'instint de la nostra llen- gua y la seua propiedat gramatical, fins arribar a l'estrem d'observaria només com no s'en temien, sense ferho aposta. Per axo els monuments del sitgle XVI ensa. infringint, com més va més, la retgla dels aussiliars, però observantla amb mes o manco frecuèn- cia segons la fortor o la fluxedat de la castellanisaciò que patien, son una prova patent, incontrastable de que la retgla eezistia y eezistex. y de que 1 nostre instint idiomàtich l'ha mantenguda sempre y no hi ha hagut medi ni íorses per esveirla del català. De manera que la diferència que se observa entre 'Is monuments d allà dessà 1 sitgle xvi. que observen casi sempre la retgla de l'aussiliar ésser, y els d'aquell sitgle ensà que comensen a infringiria sovint y acaben per no observaria casi may, se deu principalment a l'influència castellana. V si qualcú mos surt dient qu'axò no s deu a tal influència, sinó a una evolució natural de la llengua, com la que sufrí respecte de lo metex la castellana a-n el sitgles XIII y Xiv, y que per lo tant sense tal influencia castellana hauria succeit lo metex, axo es, se seria perdut l'us de l'aussiliar ésser en virtut d'una tendència que s manifesta dins totes les llengües romàniques a prendre com únich aussiliar haver, — nosaltres contestarem lo següent: — 37Q — I. Consideram que, si no mos fos entrada a n-el sitgle xvi l'influència castellana, la nostra llengua hauria seguit son curs natural com durant els sitgles anteriors, conser- vant com fins llavò l'us de l'aússiliar ÉSSER, am més o menys infraccions de part del poble y dels escriptors, però mantenintse la retgla general. II. Lo que porem dir, es lo qu'ha succeit, axò es, que fins que sobrevé dins el domini català l'influència castellana, aparex am ben clares escepcions dins els monu- ments escrits de totes les regions de la llengua l'us de l'aússiliar ÉSSER; y que, axí com se fa sentir y va crexent y dominant aquella influència, se va perdent dit aussiliar, sus- tituintlo HAVER. De manera que per tot arreu a major influència castellana, correspon indefectiblement menor us de l'aússiliar ésser, y a menor influència castellana, major us de tal aussiliar. Axò es un fet, que un apassionat porà desconèxer y fins negar, però no per axò dexarà d'esser un fet ben real y ben efectiu, y de una forsa incontrastable. III. Per més qu'admetem que fins a-n el sitgle XVI la gent catalana, tot conversant s'erraria sovint en l'us dels aussiliars posant HAVER en lloch d'ESSER, els monuments escrits d'aquells sitgles demostren que, quan escrivien, s'hi miraven y ordinàriament observaven la retgla. Lo que va fer precisament l'influència castellana, fonch fer obli- dar tal retgla a-n els qui escrivien, y va dur els escriptors a adoptar la retgla caste- llana, esveidora de l'aússiliar ÉSSER. Dins la llengua parlada sens dubte, ja avans del sitgle XVI, hi havia les infraccions de la retgla, però no hi eren casi may dins la llengua escrita. L'influència castellana va fer que hi fossen, va passar les infraccions a la cate- goria de retgla, feu oblidar la retgla tradicional. Per axò condamnam y maleim tal in- fluència. IV. No negarem que dins les llengües romàniques se manifesti una tendència entre 1 poble a usar l'aússiliar ésser, y se comprèn perquè l'us correcte dels dos aussiliars demana cert esment en el parlar, que la generalitat de la gent no sol tenir sempre. Amb una paraula, que '1 bon us reclama l'estudi gramatical, y el poble per tot arreu y en tot temps se 'n desentén sovint de la Gramàtica. Lo que hi ha, que am tot y haverhi dins llengües romàniques entre '1 poble aquella tendència, per tot allà ont no ha passat d'una tendència de la gent il•literata y que sol parlar a grapades, els escriptors han mantengut sempre y mantenen l'us dels dos aussiliars, com ha suc- ceit dins la literatura francesa y l'italiana. No han permès els escriptors d'aquestes dues literatures, a pesar de les infraccions del poble, que perdés llur llengua respectiva un tret tant característich de llur feso- mia, y per axò le hi han mantegut y le hi mantenen a tota ultransa M . Si 'Is escrip- tors castellans abandonaren l'aússiliar ÉSSER, sens dupte se degué a que fou la llengua metexa que l'abandonà, axò es, la generalitat de la gent, y, dexant d'esser (I) Vetassí lo que diu respecte del francès Mr. Ferdinant Brunot dins la seua Grammairc Historique de la Lançue française, l.a Ed. pp. 442 et 443: En theorie, et c'est la regle de la vieille langue, les verbes intransitifs se construisent avec ctre, les verbes transitifs avec avoir. Mais la distinction meme sur laquelle cette regle est établie n'est pas absolue. On sait et nous verrons qu'un verbe transitif devient facilement intransitif et récíproquement. ;C'est une raison de plus avec les autres qui fait que les verbes changent souvent d'auxiliaires. On en pourrait citer une foule qui aujourd'hui construits avec ètre, ont pris autrefois avoir, et les exeuiples Inverses ne sont pas moins nombreux. II n'y a pas en réallté de classification rigoureuse. On trouve: «11 A ALÈ par le chemiíi-; (Froissart, IV, 38, s.). s Ses pieds SONT quasi OLISSEX» (Calvin, lli, 9, 6). -Et il ne faut pas voir la des licences propres à l'ancienne langue. De nos jours encore l'usage est tres capricieux, — 37i — una cosa viva, lo llògich era que desaparegués absolutament. Que dins el català es una cosa viva encara y ben viva tal aussiliar, creym haverho demostrat plenament am l'enfilay de monuments aduits més amunt, fins y tot dels temps actuals, y no sols de les Balears, sinó de moltes d'altres regions de la llengua. Ara bé, ^per que hem de seguir la pràctica castellana, no trobantmos en la metexa situació qu'els castellans respecte del cas present? ^ Per que no hem de seguir la pràc- tica dels escriptors francesos y italians, estant com estam evidentment, a n-el metex cas d'ells? ,jPer que 'ns hem de desprendre d'una cosa que 'ns dona fesomia pròpia y mos distingex tan enèrgicament dels castellans? ; Per qu'hem de despullar la nostra llengua d'una cosa tan característica seua y que la fa tan diferent de la castellana? jEs una manera molt... original de restaurar la llengua, anarla despullant de lo que li dona fesomia pròpia, de lo que la fa diferent de les altres de la Península, de lo que la carac- terisa y fa que no's puga confondre am les altres! cTQue hi ha regions que ja no senten aquexes propiedats, aquexes característiques} jProu que n'hi ha desgraciadament! jCom n'hi havia moltes, ben moltes, que ja no sentien l'amor a la llengua! y n'hi ha encara. ^Y va aturar axò en res ni per res els iniciadors heròychs de l'actual renaxement? Ba- tallant a tota ultransa contra la falta de tal sentiment, <;no lograren tal volta que rebro- tinàs y brollàs de bell nou tal sentiment} Prou que hu lograren! Donchs lo metex suc- ceiria amb aquexes propiedats y característiques de la nostra sintacsis, ànima y vida de la nostra llengua, el dia que'ls escriptors se revestissen de coratge, y fessen lo qu'han fet sempre y fan actualment els escriptors francesos y italians, a pesar de totes les ten- ies regles fort difficiles à donner beaucoup trop lògiques pour étre justes, et elles ont l'inconvenient grave de n'ètre pas observées pour les meilleurs écrivains. «L'USATGE EST FIXE POUR UN CERTAIN NOMBRE DE VERBES, mais beaucoup d'entre eux hésitent. «La Bruyère disait: «lis ONT ENTRE en societé Victor Hugo dit avec tout le monde aujourd'hui: »Au moment oú la cardinal ÉTAIT entre» «Montaigne dit quelque part: »J'ai resté plus d'un an en Italie» Et ailleurs: >-La philosophie SERAIT RESTÈE dans le fond d'un collège» «Alphonse Karr: »Non, la pluie A TOMBÉ vers deux heures» «Et ailleurs: Puis les nuages ont crevé et la pluie EST ToMBÉE par torrents» «Les contradictions abondent ainsi non seulement d'un siècle a l'autre, d'un auteur à un autre auteur, mais d'une page à une autre page dans un mème livre. «II est vrai qu'on a voulu établir des distinctions de sens eutre ces d.oubles formes. On a prétendu que: la pluie A tombé ne signifiait pas la mème chose que la pluie EST tombée. Ce sont là des subtilités démenties par l'usage. «On peut toute fois constater dans la langue parlée deux tendances assez nettes. Le peuple ramène d'une façon générale: 1.° les intransitifs, 2.° les réfléchis, àl'aussilianre avoir. II dit: j'Ai VENU.j 'Al TOMBÉ; etc, je m'Al TROMPÈ, je m'Ai COUPÉ. «La premier de ces deux faits est d'autant plus remarquable qu'il est en opposition absolue avec la regle de l'ancien- ne langue». Respecte de l'italià, vetassi que mos diu, contestant a una consulta que li férem, l'eminent filòlech Dr. Guarnerio: Milano, 30-XU-06 Stimato amico, ecco quanto posso dirle intorno al quesito fattomi: ESSERH come aussiliario, oltre che nei composti delia voce attive e nei riflessivi, e proprio dei verbi che esprimono una modificazione di stato, come pArere, divenire, nas- CERE, CRESCERE, diminuire, ecc, dei verbi che esprimono un cambiamento nello spazio, come andare, venire, RESTAR CESSARÉ, CORRERÉ, OIACERE, ecc. Però in alcuni di questisipuò sostituire avere, come HO CAM1NATO, HO CORSO, HO di- MORATO, HO visuto, e parimente HO ABITATO, HO SUDATO, e simili. C'è dunque la tendenza a sostituire AVERE ad ESSEREma SE SI BADA BENEÉ SOLO NEI VERBI CHE FA.CILMENTE POSSONO TRASFORMARSE IN FORMA TRANSITI VA O ALMENO ASSUMERE IL SENSO TRANSITI VO, come HO SUDATO (una camisia), HO CORSO (la slrada). HO impallidito (il volto), ecc. Se altro le occorre, comandi. Buon anno! — Suo, Pie E. Guarnerio. — 372 — dències contràries de la gent sense lletres, que n'esguerra tantes en matèria sintàctica. ;Xo mos deym restauradors de la llengua catalana? jDonchs restauremli una cosa tan característica y tan caporal com es l'us de l'aussiliar ÉSSER ! j Siguem consecuents amb el nom que duym, que sols dels consecuents es el triumf definitiu! jSols ells en son dignes! C. Concordansa del participí amb el terme d'acció Es un altre punt de discrepància completa entre la sintacsis catalana y castellana. Com axò constituex el tema que sostenim dins el Congrés, respecte dels fonaments de dret y les conclusions mos remetem a lo que deym allà, y assí mos concretàm a donarne les proves, que son un enfilall de cites de monuments de tots els sitgles y de totes les regions de la llengua, y les posam aboldronades per sitgles y per regions, donant primer els casos aont el participi va darrera '1 terme d acció, y llavò els casos aont Ta devant, concordant tant si va devant com si va derrera. SlTGLE X. Participi derrera: «...si penedenza 'n pren, | dis que X a presa...» [Poema de Boeci, v. 13, 14, ap. Bartsch, CJirest. col. 1). SlTGLE XI: PARTICIPI DERRERA: «....ai oreezas faytas...» [Confessió,^. Bartsch, ib. col. 19); — ... pecaz I qu'ai faiz e diz e cosiratz. ..» (id. ib.); — «... e la pa rau/a qu'avet auvi- da... [Sermó de la Coïa. ib. col. 11); — «... Mas no 1 ha ges (gens) regoneguda...» (Lle- genda tolosana, ap. Milà. 7. VI, p. 44). Participi DEVAXT: «...Andreas frater meus aura recobrada ipsa abatia... > (Docum. de 1050^ del Comtat de Besalú, ap. Rcvue des Langues Romanes, T. III, p. 275); — - ...E cum ac presa la toala. ..» [Sermó de la Cena. ap. Bartsch, Chres. col. 8); — «...vos ai lavaz \os> pes (peus)...» (id. ib.); — «...cum ac receubuda la bucclla, eissit s'en sem- pre... (id. ib. col. 10). SlTGLE XII. Participi derrera: < ...ja '1 jorn que Va/a viza...* [Bernat de Ventadorn, ap. Bartsch, C/irest. col. 51); — «... s'al prim queus aic enqueza...» (Guillem de Cabestany, ap. eund. col. 72); — «...eu ^'ai ben coneguda...» (Guiraut de Borneil, ib. col. 97);- Chanson ai comensada \ que serà loing chantada» (Guillem de Bergadà, ap. Milà, T. VII, p. 59). Participi DEVANT: ...au jurada lor vida...» (Docum. de 11 12, de l'arxiu del Yescomtat de Foix, ap. Hist. Gen. de Languedoc, T. V., col. 837); — Arnaldz Bernard et Raymond sos filius an jurada al Vezcomte... \oxvida...» (Docum. de 1 1 12, de Carca- sona, ap. Milà, Obras, T. IV, p. 114); — «...e n 'ai perduts mairis dons...,- (Guillem de Cabestany, ap. Bartsch, ib. col. 71). 373 — Si IGI.E XIII. Catalunya: — Participi derrera: «Deus... la vostra amor... ha tant ajustada. ..» (Rey En Jaume I, Crònica, c. 146); — « ... los fieyts Despanya los he vists... (id. ib.); — «...les cledes que feytes hauien... » (id. ib. c. 174); — « . . . nos les Jiaucm bé deffendu- dcs... (id. ib. c. 172.); — «...la paraula axí com la hauiem pensada...» (id. ib. c. 170.); — «...Un' autra n' a noirida | tan gen...» (Amadeu des-Escàs, ap. Milà, Trovad. p. 448); — «... las qu' \e-ai mentengudes... (id. ib. p. 449); — «sai que Vaurètz servida... » (id. ib. p. 442); — «en les quals aura sal mesa...» (Docum. de 1298, del Rosselló, ap. Rev. des Lang. Rom. T. V., p. 101 ); — < .. Aa. part que presa hauran...» (id. ib. p. 98.); — «Te membra la pobresa | que suferta hauràs...» (Serven' de Girona, ap. Milà, Trovad. p. 387). PARTICIPI DEVANT: «...deu ben aver esgardada et reconeguda la parladura de Lemosin...» (Ramon Vidal Besalú, Rasos de trobar, edic. Guessard, p. 85;) — «...non puesc ges aver auzidas totas las paraulas del mon...» (id. ib. p. 86); — « ...hauia dats .c. milia sous... » (Rey En Jaume I, Cròn. c. 165); — « haurien passada aquesta vida... » (id. ib. pref.); — « aquel dia que preses hauria aquels diners...» (Docum. de 1296, del Rosselló, ap. Rev. des Lang. Rom. T. V, p. 92). PARTICIPI SEGUIT d'un INFINITIU: «...nengun liomo... aja... feytzs pausar peixes per vendre...» (Docum. de 1298, del Rosselló, ib. p. 101). Mallorca: — Participi derrera: «...la honor que Deu li ha dada...» (Bt. Ramon Lull, Livre de Cavayleria, edic. d'En M. Aguiló, fol. Vi); — « . . . la gràcia e.la mercè que Deus m'ha feta (id. ib.); — «la vostra companya qui m'ha deshonrada, car m'han jaqúida sola... E per qual raysó m'han donchs exoblidada... » (id. Obras Rimadas, edic. d'En G. Rosselló, p. 136); — «...tant fort mi has traballada per la pauca amor...» (id. ib.). PARTICIPI DEVANT: — «...e qui m'ha donada tanta de pressura...» (id. ib.); — «...et ac entesa la regla... » (id. Libre del Orde de Cav. fol. VI ); — «...Con hom ac aius- tada la pus nobla bistia...» (id. ib. fol. vil); — «...un gran rey... hac manades corts... » (id. ib. pròlech); — «Cant... hac dites aquestes paraules...» (id. Del Gentil, pròlech); — «Cant lo sabi hac provades e significades al gentil les rahons...» (id. ib. 11. I, arbr. 3% p. 42); — «...Deu... (h)a donada a home memòria...» (id. ib. 11. III, a. XIV, p. 229); — ...l'home qui haurà feyta injuria o tort... » (id. ib. 11. IV, a IX, p. 267); — « ...en Vidal de margeno na feta demanda...» (Docum. de 1300, de l'arxiu munia de Pollensa, ap. M. Rotger, Historia de Pollensa, T. I, p. 13); — «...Blanquerna hac pausada la cousera (coixí) de jus lo matalàs...» (Bt. Ramon Lull, Blanquerna, ap. Pere Vidal, Histoire de Perpignan, p. 235). Altres regions de la nostra llengua: — Partícip) derrera: — «...vostra venguda | nos (h)a nostra joia creguda... vos est cella qu'ai encobida...» (Romans de Jauffre, ap. Bruce Whyte, Hist. des Lang. Rom. T. II, p. 343); — .«...mon romanz ni mos ditz car non los hay escrits...» (R. Ferrant, provensal, ap. Milà, Obras, T. IV, p. 120). Participi devant: — «...el rei d^Aragon l'avia faita si laida felonia. ..•>■> (Biografia d'En Bertran de Born, ap. Milà, Trovad. P. II. a. 4, nota 13); — «E quant hagueren vista la visió e sabuda Yesplanació...» (R. Ferrand, Legenda de St. Honorat, ap. Bruce Whyte, ib. p. 508); — «...com ells haguessen sercada la selva...» (id. ib. p. 411); — - 374 — ... hagués pervertida tota la terra...» (id. ib. p. 406); — «...avia dichas grans lauzors... (Matfre Armengau, ap. Bartsch. Chrcsí. col. 315); — ...ai faita la falheusa..., (Comte de Foix contra en Pere III, ap. Milà, t. vi, p. 65). Participi seguit inmediatament d'un infinitiu: «...la il agués faita far...» (Biografia d'En Bertran de Born, ap. Milà, ib.). SlTGLE XIV. CATALUNYA: — Participi derrera: — «...les dites Franc/uses, llibertats e bons usos havem jurades...- (Docum. del rey En Pere IV, any 1368, ap. A. Moll, Ordina- e i ous del regne de Mallorca, p. 147); — «...el monge e lermità que '1 prior... havia trameses a Tolosa...» (Letra del rey En Joan I a la reyna, ap. Verdaguer, Sta. Eulària, p. 64); — ...les hi havia fetes tan belles e tan bones...» (Fr. Francesch Eximenis, Lo Crestià, 11. I, ap. Dr. Torres y Bages, La Tradició Catalana, p. 467); — «...les dons naturals que hauien de Deu reebuts...» (id. ib.). Participi devant: — «...et havets destruïts la ciutat et els lochs de nostre feu...» (En Pere IV a n-En Jaume III de Mallorca, Col•lecció Diplomàtica d'En Bofarull, T. XXX, p. 276): — «...Havem comeses plenament nostres veus...» (Docum. de 1384, dat a Montsó, ap. M. Rotger, Historia de Pollensa, T. I, Apend. p. xxvni); — ...lo molt alt... en Pere (iv) haja tramesa una letra...» (id. ib.); — «...ha hauda prou febra...» (Letra d'En Joan I a la reyna, ap. Verdaguer, Sta. Eulàlia, p. 64); — «...havem ubertes les letres...» (id. ib.): — «...nos hauem fets alguns dubtes...» (id. ib.); — «...qui havia dites alcunes deshonestes e leges paraules...; per çò com havia robada una torra...» (Manual de Novells Ardits, any 1390, T. I, p. 8); — «...han fetes obres virtuoses...» (Fr. Eximenis, ap. Dr. Torres y Bages, Tradició Catalana, p. 479); — «...Deu ha ordenada la nostra llengua...» (id. ib. p. 490). Participi seguit inmediatament d'un infinitiu: — «...hauran/í'A- enjoncar... els carrers...» (Lletra del rey En Joan I a la reyna, ap. Verdaguer, ib. p. 63); — «... havem- li feta donar cambra..., (id. ib. p. 64); — ...Tots los cinch senys ha Deus volguts crear... (Troba d'un manuscrit català, del s. XIV, de la Bibliothcquc Royale, num. 7699, ap. Bruce Whyte, Hist. des Lang. Rom. T. II, p. 445); — ...com aquel labor e despe- ses havien durant XV dies, que'ls' sarrahins no 'Is havien poguts embargar...» (Marsili, Crònica, L. II, p. 27). Valencià. — Participi derrera: — «...per alcunes nisions que jueus,., havien liaudes...» (Carta dels Jurats de València de 1391 , ap. Villanueva, Viaje Litcrario, T. I, p. 183); — «...la qual (crismera) ans de dinai haventla lexada buida... Com lay avien mesa en aquell instant...» ' (id. ib. p. 182); — «...tots mos secrets | hagué'ls retrets... (J. Roig, Libre de tes dones, edic. de Barcelona, 1865, 11. I, p. 37) ; — «...el qui los ha tals adobats... que ds haveu així trets de compàs...» (Moss. Jordi de St. Jordi, Debat entre 'Is ulls etc, p. 5). PARTICIPI DEVANT; «...qu'han mudades | forges al or...» (J. Roig ib. p. 8); — «hachse jugades j \tsjoyes sues» (id. ib. p. 17); — «desconeguda haguí la casa (id. ib., p. 14); — «...auia dexadade] tot vuida la crismera nova...» (Carta dels Jurats de Va- lencià de 1 391, ap. Villanueva, ib. p. 181); — «...auien apartades estorades crismeres velles de estan)'... (id. ib.). — 375 — Mallorca: Participi DERRERA: «;.. aquelles provisions que' ns han aparegudes...» (Carta de 1362 dels Jurats de Mallorca, ap. Ouadrado, Islas Baleares, p. 617); — ...lo qual nos hauia aquella (ballesta) prestada...» (Docum. de 1359, de l'antiga uni- versitat (municipi) de Mallorca, ap. Boletin de la Arqueològica Luliana (Palma) T. VII, P- 89); — «...males albergínies é en mal punt les havien menjades...» (Docum. de 1328, de l' arxiu de l'Audiència de Mallorca, dalt el mateix Boletin, T. IV, p. 34); — «...que los dits jueus los (deutes) han alongats... ■« (Doc. de 1346, de la Cúria de la Govern del Regne de Mall. ib. T, VII. p. 39), — «...les coses que comprades han...» (Doc. de 1392, ib. T. VII, p. 394). PARTICIPI DEVANT: «...han comprades altres coses...» (Doc. de 1392, de la Cúria de la Gov. del Regne de Menorca, ap. Bol. de la Arq. Lul. T. VII, p. 394); — «...tot- hom... qui hage tretes alcunes robes...» (Doc. de 1385, ib. T. IX. p. 121); — «...hagen al•legades rahons...» (Doc. de 1392, ib. T. VII. p. 394; — «...lo senyor Rey haic a nos tramesa letre sua...» (Doc. de 1346, de la Cur. de la Gov. del R. de Mall. ib. T. VIII, p. 39); — «...nos h&ffetafe de la compra...» (Doc. de 1347, ib. p. 40); — «...ha com- prades tres cases... (Doc. de 1392, de la Cúria de la Gov. del R. de Mall. ib. T. VII P- 394)- Participi SEGUIT INMEDIATAMENT D'UN INFINITIU: ...perçò no laja poguda levar (la sisa) en lo dit any...» (id. ib.); — < ...nav era feta ■ liu rar carta pública...» (Carta d'En Jaume III de Mallorca a n'En Pere IV d'Aragó, ap. Bofarull, Col•lecció Diplomàtica, T. XXX, p. 293). Altres regions de la nostra llengua: — Participi devant: — «...home mut fonch escobat, quar avie rauvats verrols...» (Inventari de l'arxiu de la comuna clausura de Montpeller, any 1377, ap. Revue des Lang. Rom., T. III, p. 154); — «...quar avia traspassada la dicha palissada...» (id. ib. p. 166); — «...nos... havem reseuputs (rebuts) X s. (sous)...» (Docum. de 1374, d'Alais, ap. Rev. des Lang. Rom. T. IV P- 403); — Participi derrera: — «....los quals (sous) nos aviam legats en son dernier testa- ment... (id. ib.). Sitgle xv. Catalunya: — Participi derrera: — «...aquella glòria que ell havia perduda,..» (Moss. G. Serra, Gènesi d'Escripturà, p. 5); — «...les objeccions que m'has fetes...» (B. Metge, Lo Sompni, llibr. IV); — «...les paraules que dites ha...» (Marsili, Crònica, 11. II, c. VIIl); — «...tes quals los antichs havien apellades Balears...» (id. ib. cl); — «...aytal yla... la qual Deus... ha establida e ordonada...» (id. ib. c. II): — «...per gràcia de Deu les havia vensuts...» (Manual de Novells Ardits, T. I, p. 162, 7 juliol de 1409); — «...una galea que Moss. Torrelles... havia armada...-» (id. ib.). Participi devant: «...haja dictats libres... Li hagué celebrades sollempnes exe- quies...» (Bernat Metge. Sompni, llibr. IV); — «...si hauia morts alcuns homes...» [Recull d Eximplis, p. 4); — < ...si havia cremada alcuna sgleya...» (id. ib.); — «...Vos haja do- nada la yla de Mallorca...» (Marsili, Crònica, llibr. II, C. VI ); — «...li havien comauada paraula de respondre...» (id. ib.) — «...per haver après subjugada l' Àfrica...» (Moss. B. Boades, Feyts d'armes de Catalunya, C. II); — «...e havia 1/ aguts de grans feyts...» (id. ib. c. 1 11 ) ; — «...havia destruïda la lur ciutat...» (id. ib. p. 9); — «Pus cremades - 376 - maveu (m'haveu) brumes...» (Canso de Perpinyà de la l.a mitat del XV, ap P. Vidal, Hist. de la ville de Perp. p. 36c); — «...lo senyor Rey na demanats los embaxadors... ( Docum. de 1452, del Sindich de Barcelona, ap. Bol. de la Arqu. Lul. T. IX, p. 279); - «...Deu li havia donada corpot al bellesa...* [Curial e Guelfa, 11, I, C. I); — «si hauran rebudes tantes quantitats... [Man. de Noi>. Ardits, T. III, p. 160, any 1499. Participi seguit inmediatament d'un infinitiu: • — «...haguesen feyta rebel•lar gran partida de la terra...» (Moss. Boades, ib. c. II) — «...nois hagueren poscuts ben senyorejar. ..» (id. ib. p. 6). VALENCIÀ: — Participi derrera: — «...la gent que lay l'han scaruida...» (Moss. Febrer, ap. Milà, Obras, T. III, Poetes Lyriques catalans, p. 470); — «...Aquell que ame nom ha morta...» ( Tirant- lo blanch, T. III, cap. CXCVIIl); — -...la bellea que fortuna ma (m'ha) comanada... » (id. ib. cap. cxciv); — «...fins part haja elegida... » (Ausies March, Caut. II); — fins un vent l'ha.jcquida...» (id. ib.); — «...per fer singulars dones \. fetes n'ha. assats molts sabies...» (id. Cauts d'amor, XI); — «als que no us hauran vista I res no hi valdrà...» (id. ib. ). Participi devant: — «...natura (h) a mesa | gentils faisós (gentil faisó)...» (Moss. Febrer, Si'n lo mon fos, ap. Milà, Obras, T. III, Poet. lyr. cat. p. 467); — «...Satanàs fals hauia bastida | cella caysó (ocasió)...» (id. ib. p. 470); — «...après que hagué posats los gats, anassen de la cambra...» ( Tiran, T. III, cap. ccv); — «...puix la donzella me ha rompuda la fe..-,» (id. c. 194); — «...cTqui ha posats allí aquells mals de gats.-...> (id. C. 205); — «pensà... no li hagués feta alguna letra...» (id. ib. cap. CCXXVIl); — Mos ulls d'açò han feta la bugada...» (Ausias March, Cants, IV). Participi seguit inmediament d'un infinitiu: — «...la clau quem he/íto do- nar...*, (id. ib.). Mallorca: — Participi derrera: — «...e aquells, estatuts e ordiuacions... hajen presentades... E aquelles ha regonegudes, e examinades e vistes...» (Docum. de 141 3, ap. Moll, Ordinacions del regne de Mallorques, p'. 2); — «e si alcunes proves haurà dades...» (Docum. de 1439, ib. p. 53); — «...los dits quatre moros qu'han amenats...» (Docum. de 1417, de la Cort Reyal de Pollensa, ap. Bol. de la Arq. Lul. T. VII, p. 392-93 ; - «...altres... armes havien preses ho furtades...» (id. ib.). Participi devant: — «...hajan fets certs estatuts...» (Docum. de 1413, ap. Moll, Ordiu, del R. de Mall. p. 2); — «...han feta instància e requesta...» (Docum. de 1433, ib. p. 123); — «...hajan ordonats entre ells los capítols...» (Libr. Extraord. de 1404- 1405 de la Cur. de la Gov. del R. de Mall. ap. Bol. de la Arqu. Lul. T. VII, p. 408); — «...ha- vien... furtada una barca...» (Docum. de 1417 de la Cort Reyal de Pollensa, ib. p, 392); - «...havien... trencada la tencadura...» (id. ib.); — «...han fetes... cascú moltes ofertes e prometeuses...» (Determ. del Gran y Gen. Concell de l'Univ. de Mall., 8 abril de 1478, ib. p. 423); — «...haviam ofertes... XXVI botes de vi...» (Arxiu Gen. Hist. de Mall. Lletres missives de 481-82, p. 416. SlTGLE XVI. Catalunya: — Participi derrera: — «...totes les coses que ell havia creades... (Tomich, Crònica C. i); — «...com los hi hac viesos...» (id. ib.); — «...los havien ajustats en dita sala...» (Actes dels Jurats de Sta. Coloma de Queralt, de 1 571, ap. Moss. Segu- ra. Hist. de Sta. Coloma de Ouer. c. XXXV, p. 145); — «...y ves quina elecció havie feta... > - 377 — (id. ib.); — «...la divina magestat... victorià havia donada... > [Man. de Nov. Ard. t. V, p. 138, any 1573); — ...don Joan... /'ha tornada a son rey...» (id. ib.); — «...lo rey... /'havia presa (la ciutat de Tunis)...» (id. ib). Participi DEVANT : — «...havent ja aparellats... los obrers... los llochs condecents...» [Manual de Nov. Ard. t. V, p. 137, any 1572); — «...havent fetes altres disolucions...» (id. ib. p. 141, any 1573); — «...los fossers... hagen tenguda una bàrbara pratiga...» (id. ib. p. 142); — «...don Joan... havia presa la ciutat...-» (id. ib. p. 145); — «...e com lo Emperador hagué hoyda la Reyua... (Tomic, Crònica, C. XXIl); — «...hauef acabades les coses...» (id. ib. C. I); — «...hagués rebudes les letres...» (id. ib. C. XXV); — «...e ha- guessen cremats los hermitatges e morts los VII hermitans... > (id. ib. C. XXIl); — ...ha closes... les corts de Monçó...» (Martí de Iuarra, de 1534, Epís. Histories e conquestes); — «...hauem posades algunes vigílies. ..» (id. ib. p. vi). PARTICIPI SEGUIT D'UN INFINITIU: — -...hagué acabada de conquistar la terra...-» (Tomic ib. C. xxv); — «...la dita roba no haguçssen poguda presentar...» [Libre de con- solat dels fets marítims, C. 252); — «...lay havien viste metre...» (id. C. 257). Valencià: — Participi derrera: — «...lo coronista queus dufellonits...» (Moss. Gaçull, Brama dels llauradors, p. 5). • Alguer de Sardenya: — Participi derrera: — «...la qual victorià haventla conseguda de mans de... Deu... > (Relació de l'atach dels francesos a Alguer l'any 141 2, ap. Milà, Obras, t. III, p. 549); — «...per haverla lliurada en tal dia...» (id. ib.); — «...la bandera haveu deixada...» [Cobles sobre '1 metex atacJi, ib.); — «....França, França hauen cridada...» (id. ib.). Participi DEVANT: — «...los enimichs havien enttada la terra...» (Relació de l'atach dels francesos contra Alguer ut supra ib.); — «...haventli fetes gràcies...» (id. ib.); — «Escalada la aueu sens falla» [Cobles sobre '1 metex atach dels francesos, ib.); — «.de- fensada nos han la terra... - (id. ib.); — «y tolta li han la testa...» (id. ib.). Mallorca: — Participi derrera: — «...los quals (orgues) ha donats al spital...» (Docum. de 15 18, ap. Bol. de la Arqu. Lul. t. VII, p. 423); — «Al qui milloria haurà obtinguda... (A. Massot, Cartell de 1 592, ap. Bover, Bibliot. de Escr. Bal. t. I, p. 475); — «...gran mercè m'han feta...* (id. ib. p. 476); — «...qui millor obre haurà compilada...» (id. ib.); — «...per no hauer/es proposades llegítimes...» [Noves Ordiu, de V Audiència de Mall. de 1576, ap. Moll. Ordiu, del R. de Mall., p. 199); — «...negligència... no he usuda...» (Docum. de 1572, ap. M. Rotger, Hisl. de Poll. t. II, append. p. CXLl); — «...quants privilegis han concedits los reys...» (Determ. de l'Univers, de Mallorca, 1573, ap Bol. de la Arq. Lul. t. VII, p. 3.1 1.) Participi DEVANT: — ...la part... haurà obtinguda sentencia...» [Nov. Ord. de l ' Aud. de Mall. ib. p. 186); — • «...haveu fets molts llibres...» (A. Massot, ib. p. 477); — ...he aportada la lite e causa...» (Docum. de 1572, del plet de les monges del Puig de Pollen- sa, ap. M. Rotger, Hist. de Poll. t. II, apend. p. CL...); — «...la congregació... havia gravades les monges...» (id. ib. p. CXLII); — ...hauia dada altra sentencia...» (id. ib.); — ...lo cardinal... se auia tirada la causa... > (id. ib. p. CXLIII); — «...Antoni Company... ha 'seguida la Germania...» [Informacions sobre la Germania a Mallorca, mira. 791); — «...ell... li havia ficada la visarma per lo cors...» (ib. mira. 744). — «...y quant hagueren ofegats los set demandats...» (ib. num. 747.). 25 - 37S - SíTGLE XVII. Catalunya: — Participi derrera: «...resolució que... dit consell... havia presa...» [Llibre de Consells de Sta. Coloma de Queralt, 1653, ap. Segura, Hist. de Sia. Coloma de Ouer. C. XXV, p. 108);— «...poca cortesia que los frares... havien tinguda... [Ma- nual de Nov. Ard. t. IX, anys 1609- 1619, p. 2); — «...per la gran correspondència que ab ell havien tinguda...» (id. ib. p. 22); — «...la mercè que sa Sria. llima, los havia oferta...» (id. ib. p. 32). Participi DEVANT: «...lo comanador... havia feta quexa...» [Llibre de Consells de Sta. Coloma de Queralt, 13 agost, 1653, ap. Segura, ib., p. 107); — ...los frares han cantada una missa...» (id. ib. p. 108); — «...hauien vista y llegida dita inforniació...» [J/au. de Nov. Ard. t. IX, p. 26, any 1610); — «...los Concellers... havent rebuda... una carta... (id. ib. p. 20); — «...en haver tocada dita hora...» (ib. id. p. 22); — «...après de haver fetes... les... prosessons...» (Docum. de 1624, ap. Segura, ib. p. 216). Participi seguit d'infinitiu: «...la qual tapia dits consellers... havia feta derro- car... [Manual de Nov. Ard. t. IX, p. 6, any 1609). Mallorca: — Participi derrera: «...los grans treballs que li havian ocasionats...» (Dr. G. Mesquida, Jlda de Sor Anna Maria del SS. Sagr. anys 1690-92, C. XI, n. 76); — «...les havia gu anades y posades en el camí...» (id. ib. n. 81); — ...la havian observa- da molts...» (id. ib. n. 86); — «...Ja qual jo he composta...» (codicil del Dr. Binimelis, historiador de Mallorca, 22 juny, 1612, ap. Bol. de la Arqu. Lul. t. YII. p. 115). PARTICIPI DEVANT: «...en que ha tinguda sempre particular devoció...» (Dr. G. Mes- quida, ib. n. 83); — «los Jurats... confessen haver rebuts aquells (llibres)...» [Libr. Lx- traord. dels Jurats, anys 1648-50, ap. Bol. de la Arqu. Lul. t. VII, p. 1 18); — «...après de haver donada pau...» (Docum. de 1609, ap. M. Rotger, Hist. de Poll. t. II, p. y/)\ — ...y havent rebuda... diligent informació...» (id. ib.); ; — «...ha. portada una letra... (Arxiu Munic, de Sta. Margalida, Libr. d'adjunt, de 1637 -1654, ap. M. Rotger, Nues- tra Sehora de la Salud del pueblo de Maria, p. 22); — « ...les presents proveides havem...» (Docum. de 161 2, ap. eund. Hist. de Poll. t. II, p. 78); — ...perquè no se ha tenguda plena noticia...» (Docum. de 1609, ib. p. yj). SlTGI.E XVI j 1. CATALUNYA: — Participi derrera: «...mon Fill me ha elegida...» [Exercici del cliristia per lo Rt. Joseph Ullastre, estampat a ca'n Joan Dorca de Vich, p. 237, Goigs de Nostra Senyora del Roser); — «...més que tots la he sentida...» (id. ib.); — «...ells la han fundada... » (id. ib. p. 236); — < ...me han adolorida...» (id. ib. p. 238). Participi DEVANT: «...havent (els Jurats) rebuda una carta...» (Actes del consell de Sta. Coloma de Queralt, 9 .setembre de 1705, ap. Segura, Hist. de Sta. Col. de Ouer. 1. wii, p. 284). MALLORCA: PARTICIPI DERRERA: «...de les ofenses que haveu comeses...» [Rituale Mayoriccnse, edic. de 1725, p. 90); — «... las demés cosas las ha criadas...-» (id. edic.de 1747, Declar. del Credo, p. 17); — «... es menester haver/fl presa...» (id. Declar. dels Man. de la Igl. p. 271; — ...per no haver/c^ coneguts...» (id. Declar. dels set Sagr. p. 30); — «...las misses qu'hauràn pagades... [Otdinacions del Bisbe de Mallorca, Fr. Ant. de i:i Portilla, per l'esglèsia de Sóller, 3 octubre de 1704, ap. J. Ruilàn, Historia — 379 — de Sóller, Palma, 1875-76, t. II, apend. 17, p: 888); — ... las obras pias hauran dexa- des [Edicte del Bisbe de Mallorca, de 1754,1b. apend. 21 p. 921); — "...carta m'heu feta...» []. Togores, poesia, ap. Bover, Bibl. de Escr. Bal, t. II, p. 442); — «...qualque punxa heus ha aficada...» (G. Roca, Pira/no y Tisbe, ap. eund. ib. p. 278); — «...los cuyners per aguiar los bastants no he trobats; tots los convents he cercats...» (S. Gelabert, a. Tia de sa Real, de Manacor, Mosson Pitja, ap. Contarelles d E?i Jordi des Reco, Palma, 1885, Ses Matanses, p. 43). Participi devant: «...ha criadas totes les coses...» (Rit. Mayor. edic. de 1747, Dcclar. del Credo, p. 17); — «...el qui ha llevada la. fama a son pròxim»... (id. Declar. dels deu Man. p. 23); — «...y han obtesa la llicencia...» [Edicte del Bisbe de Mall. de 1754, n. 39. ap. Rullàn, ib. t. II, p. 928); — «hajen (algunes persones) guardats alguns dissaptes...» (Edicte del Trib. de l'Inquisició, de 1735, ap. Rullàn, ib. p. 964); — «...o que hagen degollats animals...» (id. ib.); — que hagen menjada carn...» (id. ib.); — hajen fets alguns ritus...» (id. ib. p. 966); — «...si haguessen guardats los divenres...» (id. ib.); - «...havem presa informació...» [Actes del Consell de Sóller, de Mallorca, 8 de setem- bre de 1723, ap. Rullàn. ib. t. I, c. XV § 7, p. 668); — «...fins hajen tornada dita canti- dat » [Actes del Consell de Sóller, 3 gener de 17 17, ap. Rullàn, ib. t. II, Secc. Rclig. c. I, § IV, p. 241); — «...qui us ha llevada la vostra estimada vida...» (G. Roca, Piraiuo v Tisbe, ap. Bover, Bibl. de Escr. Bal. t. II, p. 278). SlTGLES XIX V XX Catalunva — Participi derrera: «...després que'l sol les ha besades...» (J. Rubió y Ors, Lo Gayter del Llobregat, edic. poligl. Barcelona, 1 888-1902, t. II, Trova, p. 38); — «...tal ditxa \ me la has robada...» (id. ib. La Rival de les jlors, p. 152); — «...La corona... ( no me la han donada pas» (Víctor Balaguer, Les cinc/i diades d amor); — «...lluytant me /'he guanyada...» (id. ib.); — «La Pàtria... | que... haveu salvada...» (Moss. Collell, Lo Somatent) ; — « la llengua qu' hem salvada » (id. Discurs dels Jochs Florals de Lleyda, 1899); — «...nostra Liidustria.... | l'han ferida...» (Fran- cesch Mateu, Pobre Pàtria); — «.... ningú les ha arrencades....» (id. La Pàtria); — ens /'ha donada Deu...» id. ib.); — « les ha preses en sos brassos » (Moss. Verdaguer, Dietari d mi pelegrí, p. 94); — « fortalesa | que.... lo sarrahí no ha presa » (id. Canigó, p. 60); — «...be massa /'has desclosa | ta anima...» (id. ib. p. 52); — «...tes cordes he trencades...» (id. Caritat, p. 16); — «...la nit (Jesús) ha. passada...» (id. Nasa- ret/i, p. 55); — «...la corona... que vos han texida...» (id. Sta Eulària, Preí.); «...una rosa que 'Is meus (llabis) han desclosa...» (id. Bethlem, p. 39); — «...la carrera... haverla exercida...» (R. N. Comes, Almanach català, de 1900, p. 19); — «...y /'ha encisada un monarca...» (Camps y Fabrés, Los tres suspirs de l'arpa); — «...al mitj del cor l'hafet- jada...» (id. ib.) — «...la llengua li han arrancada...» (id. ib.); — «...la resposta que li han feta...» (Verdaguer y Callis, Veu de Catalunya, any VIII, p. 374); — «...el que /'ha vista de dia...» (J. Massó y Torrents, Croquis Pirenencs, p. 8); — «...alguna lley ortografia... /'he adoptada...» (P. J. Nonell, Anal. Morfol. p. Vil); — «...les haurien escrites...» (id. Estu- dis Gramaticals, p. 18); — «...dels escrits, que'ns han tramesos...» id. [Anal. Fon. Ort., p. 44); — «...tota la nit l'he cridada...» []. Maragall, Catalonia, 2.a èpoc, num. i); — «-..les monjes...» /'havien soterrada...» (id. ib.); — «...la hi he contada...» (Del Bosch, Lo Sega- dor, p. 6y); — «havent/tf-y ja donada...» (A. Bulbena, Racouet, p. 14); — «Madastra 'ns - 38o — han donada... » (A. de Quintana, Jaume lo desditxat); — «....poesies que havia tretes...-» (J. Delpont, Le Journal, fascicle 33, Perpinyà 1899); — «... les faules qu'havia triades...» (id. ib.); — «lo cor ab que l'ha estimada...» (C. Viada y Lluch, Calendari Català de 1898, p. 167); — «...ne ha vistes tantes...» (Moss. G. Soler, Missatger del S. C de J. any VII, p. 203); — «...lagracia als qui l'han perduda...» (Moss. Rigualt, Lo devot català, p. 33); — «...errades que 'ns hem partides ab els caixistes...» (Moss. Grandia, Gram. Etim. Pròlech); — «...fins ara no les havem vistes...» (Milà, Obras, t. III, Antichs Poetes Cat. p. 163); — «...los documents... los havem presos de Torres Amat» (id. ib. p. 155 in nota). Participi devant: . «...En Jaume... ha trobada la llibertat...» (A. de Quintana, Jaume lo desditxat); — «...lo Pastoret qu'ha perduda l'ovella...» (Moss. Verdaguer, BetJi- lem, p. 48); — «...L'Infant ha desclosos \ sos ulls...» (id. ib. p. Si); — «...li ha presa la mida » (id. ib. p. 54) 5 — * Deu vos ha dada madona Sta. Eulària » (id. Sta. Eulària. Pref.); — « n'havia escrites les darreres estrofes...» (id. ib.); — «^No he feta am vos contra Almanzor Xa guerra » (id. Canigó, cant I); — « los hagués con- cedida la inmortali/at » (id. Dietari d'un pelegrí, p. 98); — « D'algun aligot de mar j rebuda haurà falconada...» (id. Monserrat, p. 25); — «...ha apresa | del serafí... la sabiesa...» (id. Calendari Català de i8çç, p. 48); — «...he llegides y seguidament sa- borejades... les Cantarelles...» (J. Pepratx, carta de 30 de mars de 1886); — «Si t'han presa la corona...» (Fr. Mateu, Poesies, p. 229); — «la ha distribuïda en diferents mem- bres...» (Dr. Torres y Bages, Pastoral d' Entrada a la diòcesi de Vich, p. 73); — «...hem adoptada la segona manera...» (P. J. Nonell, Estudis Gramaticals, p. 18); — «...sols ha servades y reproduïdes... ab fidelitat les impressions...» (Marian Vayreda, Re corts de la de r rera carlinada, dalt La Veu de Catalunya, any VIII, p. 376); — «...heu descubertes y pregonades les riqueses...» (Joan Poblet, A V Orfeó Català); — «...hefctal'esposició...» (Moss. Grandia, Gram. Etim. Pròlech); — «...he cercades rahons ineludibles...» (id. ib.); — «...he pref ertes les doctrines a tot...» (id. ib.). Participi seguit d'un infinitiu: «...Donchsjorhe vista nàixer...» (Moss. Ver- daguer, Canigó, cant vi.). Valencià — Participi derrera: Posam aquí frases que recullírem dins les di- ferents regions del reyne de València durant les escursions filològiques que hi férem: ...la casa l'han venua (venuda)...» (Elx); — «.../'ha insta ell...» (Santa Pola); — «... Els ha fetes...» (Novelda); — »«.../'han robà (robada)...» (Monòvar); — «...no /'han duta (duy- ta)...» (Biar); — «...Jo /' he cumplida...» (Xixona); — «...me s'ha olvidade...» (Alacant); — .../'han posà (posada) y /'han pagà (pagada)...» (Verger); — «L'ha deixà (deixada) en terra...» (Oliva); — «...no /'ha vista...» (Alcoy); — «Jo no /'ha sentida...» (Xàtiva); — «Se /'ha presa per Patrona...» (Cocentanya); — «No les han vistes...» (Benifallim); — «...una baca /ha treta... (València); — «La marer L'ha vista...» (Simat de Valldigna); — «"L'es plicació que li hay feta...» (Vilarreal); — «...les han usaes (usades)...» (Castelló de la Pla- na); — «.../'ha llegida...» (Alcalà de Xisbert); — «...ma germana cThas insta?...* (More- lla); — «...no /'havien rellevada...» (Calaceyt). Mallorca.— Participi derrera: «...Quant temps fa que no l'he vista...» (M; Aguiló, Rccorts de jovenesa, p. 43); — «Si am los uils /'haguessen vista, | tots l'hau- rien adorada.... (id. ib. p. 11); — -...quines mans... l'han ferida?...» (G. Forteza, A la Verge, ap. Flors de Mall. p. 242); — «...gallarda eus he vista...» (V. Penya. Anyoransà, ib. p. 252); — «...qui /'hagués vista..-.* (T. Aguiló, El 25 d' Octubre, ib. p. 282); — «...tres - 3«* - lansades he rebudes...» (id. ib. p. 290); — «...enterbolides les han...» (P. d'A. Penya, Lo palau encantat, ib. p. 374); — «...com si /'hagués duyta ja...» (id. Una fulla seca, ap. Bover, i?z£/. dfc Escr. Bal. t. II, p. 92); — «la z/zV&z n'han recobrada...» (R. Picó, Cana- munts y Canavalls, ap. i7/^;^ ^ Mallorca, p. 398); — «...alguns la vista han alsada...» (id. ib. p. 402); — «la mortalla te n'han feta...» (id. Suspirs, ib. p. 444); — «...y z^'he cri- dada ab mes llàgrimes...» (G. Rosselló, La Torre del misteri, ib. p. 50); — «los qui shermosura ha vista...» (id. Zó> castell de l 'armonia, ib. p. 10); — «...la sort que /'ha tocada» (M. Obrador, Z« mal casada, ib. p. 578); — «t'haguessen tancada monja» (id.) ib.); — «/'he vista llavors...» (Jaume Sanxo, Anyoransa, ib. p. 640); — «...aquell que... /'haurà escoltada...» (M. V. Amer, Calendari Català de 1899, p. 72); — «May /'havia trobada tan alegre...» (G. Maura, Aygoforts, p. 33); — «...tempestats... qu'havia lletgi- des... a ses novelles...» (id. ib.); — «...per molta que n'hagués tenguda...» (id. ib.); — «...la Seu qu'hem contrafeta...» (T. Forteza, Poesies, p. 44); — «.../'he estimada en esta vida...» (B. Ferrà, Comèdies y Poesies, p. 42); — «...a mi us han encaminades...» (id. ib. p. 24); — «...les comèdies... les he escrites...* (id. ib. Pròl.); — «...ja m'heu sentida...» (Moss. Costa y Llobera, Tradicions y Fantasies, p. 45); — «...la maravella qu'han vista...» (id. ib. p. 39); — «...les ales t'han fermades»... (Moss. J. Guiraud, Poesies, p. 23); — «...sa calma qu 'havia perduda...» (M. dels S. Oliver, La Roqwzta, 2.a època, n. 282); — «...mil pintures... qu'han l'istes...» (G. Alomar, ib. n. 291); — «.../'havia sentida...» El sen Tomeu, ib. n. 286); — «s'enamorat l'ha enganada»... [ Fel de la terra, ib.); — «el gimnasta /'ha seguida...» [Calabruix, ib. n. 290); — «...després d'haverlos pensats y re- pensats...» (Tinoca, ib.); — «...el sol l'ha pansida...» [Joan de Passatemps, ib. n. 289); — «...les paraules qu'he preses per tema...» (Bonav. Barceló, sermó de Lluch de 1899, p. 7); — «...de totes ses ilusions... cap n'hi ha haguda...» (Ramon Obrador, Almanach del Pagès Mallorquí de 1900, p. 87); — «...disminució també n'havia esperimentada Artà...» (Mossèn M. Gayà, Mallorca, t. I, p. 472); — «el sol ja les ha copades...» (M.a A.a Salvà, L'Estiu); — «Lo deu Vulcà de l'ànima fent presa | l'havia transportada a son desterro...» (J. LI. Estelrich, Carta a n-En M. Costa); — «...tu que la bella | natura ab art de místich has entesa» (id. ib.). PARTICIPI DEVANT: «y li ha feta feredat...» (T. Aguiló, L'ombra, ap. Flors de Ma- llorca, p. 316); — «... .ha perduda Maylòrques...» (P. de A. Penya, Lo palau encantat, ib. p. 374); — «Jo t'he traçada la via» (R. Picó, Suspirs, ib. p. 454); — «...he vista \af01 ...» (Jaume Sanxo, A?iyoransa, ib. p. 640); — «...no aturà que... ja hagués vista sa sogra...» (G. Maura, Aygoforts, p. 35); — «...los arbres ja han treta f dia...» (M.a A.a Salvà, Bones festes); — «...ab son espòs ha perduda la vida...» (T. Forteza, Poesies, p. 51); — «les flors... han espargida | per tot sacra llavor...» (id. ib. p. 75); — «prest hagué feta desas- trosa via...» (Moss. Costa y Llobera, Tradic. y Fant. p. 86); — «la verge... qu'ha des- closa la voluntat divina...» (id. ib. p. 177); — «...ma pensa ha vista ...la conquista...» (Moss. J. Guiraud, Poesies, p. 3); — «...he sentida sa primera tremolor...» (G. Alomar, La Roqueta, 2.a època, n. 291); — «...heu vista s'aygo que cau...» (F. Escales, ib. n. 297); — «...no han tastada sa poesia...» (id. ib.); — «. .no han beguda sa claror del sol...» (id. ib.); — «...no tenia temps d'haver encalentida sa cadira...» [Ximbomba, ib. n. 276); — «...vos heu feta sa fortuna...» [Tinoca, ib. n. 282); — «...N'Andreva hagués tenguda sa criatura...» [Fel de la terra, ib. n. 286); — «sa canturia... havia morta sa cançó...» [Rafel, ib).; — «...ja has trasformada | la terra en paradís> (Jaume Pomar, ib.); — «...m'havia feta gràcia...» [El sen Tomeu , ib.); — «...després d'haver ensaborits es torrons.'..» [La Roqucta, 2.a èp. n. 301); — «...s'hi havia cremades ses ceyes...\ (id. n. 299); — «...ha sen- tida sa besada de Judes...» (id. ib.); — e... havien suspeses ses funcions...* (id. n. 288); — c, .hem necessitats quatre dobles... » [Mallorca Dominical, n. 31, any III); — «sense , haver tenguda resposta...-» (Moss. M. Gayà, Mallorca, T. I, p. 472); — «;qui no ha vistes ses sàtires ridícules...» [La Gazeta de Mallorca, n. 18); — S' Ajuntament... ha enviades ses quatre mil pessetes...» (id. ib.); — «els hortolans han apresa manera de feries nexe...,) (id. ib.); — «...de presumit qu'es estat ; parex qu'ha duyta bufanda.» (L'amo Antoni Vicens Santandreu de so'n Garbeta (Manacor) Mort, Judici, Infern y Glòria.) Participi SEGUIT d'un infinitiu: «...penyora | que... han feta obrar...» (Moss. J. Guiraud, Poesies, p. 9); — «...carta... que ja m'havia donada a llegir...» (Carta d'un co- laborador del diccionari, de Menorca). Poesia popular, d'epoca incerta: Catalunya: Participi derrera: ...que jo ja /'hi perdonada...» [Romancerillo Ca- talàn, n. 20. La intercessió de Maria); — ...a la glòria X ha pujada...» (ib. var. B.); — may que les 'guessin deixades...» (ib. n. 101. Sortida de Montblanch); — «... que Jo per- duts els havia (ib. n. 36, Lo Pastoret, var. H.); — «...com /'hauran guanyada...» (ib. n. 78. Lo Comte Arnau); — «solament no /'he tocada...» (id. ib.); — «...males paraules qu'he dites» (id. ib.); — «De tantes que ni 'vern fetes...» (ib. n. 30 Lo Romeu); — «les obres que Deu t'ha dades» (ib. n. 20. Intcrcess. de Maria); — «quina se l'en ha pensa- da... (ib. n. 125 Lo Marxant); — «l'ha. feta una romereta...» (ib. n. 219 La Pelegrina). Participi DEVANT: «...si havien vistos parrots...* [Romancerillo catalàn, n. 127 Vacayna); — «Que s'han donada Yamor...» (ib. n. 218. La Dama d'Aragó, var. A | ); «...Capellà que'n diu la missa | n'ha perduda la llissó...» (id. ib.); — «Que so guanyada honra y fama...> (ib. n. 124. La Fugitiva, var. A | ); — «y s'han venuda Y hisenda... (ib. n. 115. Francisco, var. E); — «...n'han cremada una iglesia» (ib. n. 81 Los Segadors); — «Ja n'han morta la primera...» (id. ib.); — «N'ha aixecada galant guerra...» (id. ib. var. E); — ...ya n(i) ha escrita una carta...» (ib. n. 258. U Infanta seduida); — «Y ha parada campanya...» (ib. n. 95. Resposta de Girona); — «n'han parada gran botiga» (ib. n. 36. Lo Pastoret, var. B). MALLORCA: — Participi derrera: — «Ja diràs a mos parents | que mos pares m'han casada» (canso popular); — « Sa panada es que importa | QyYhew feta p'es canta- dors (id.); — «que, si no /'heu beneida | noltros menam s'escolà» (id.); — «sinó que sentiràs dir: — tal jova n'han soterrada» (id.); — «si dius que no m'has volguda, | jo diré que no dius ver...» (id.); — «corre vint anys que som nat, | y no us' via presomida | ...pron- te us hauria cuida...» (id.); — «y jo am la meteixa roba | n'he refuats de millors...» (id.); — «Jo no /'haguera deixada...» (id.); — «com la vaig voler cullir | la'm varen haver ro- bada...» (id.); — «comandassions p'es vent | moltes te n'hauré enviades...» (id.); — «Ja vos hi han arribada; | tot arriba a tenir fi» (id.); — «Tant m'es possible mudar | Yamor qu'amb ella he posada... (id.); — «Tanta alegria m'has dada, j Juan com ets arribat... > (id.); — «S'estimat vos ha deixada, | joveneta, y no duys dol? | Solament tench el con- sol I qu'altra no s'en ha mirada» (id.); — «Vida mia, jo no sé | qui us ha mal acouseya- da...> (id.). PARTICIPI DEVANT: Perduda, l'haurem perduda I la carta del navegar» (Canso po- pular); — «si no n'heu fetes panades j coques ni flavons ni pa...» (id.); — «...per amor ha acabada sa vida, per.a morir» (id.); — «Enamorat som estat, | però n'he girada fuyai - 3«3 - (id.); _ «Ja n'he afinada veleta | de llaüt de pescador...» (id.); — «El Rey n'ha. fetes fer crides j que crides n'ha fetes fer» (id.); — «no hi ha cap persona aguda | qu'haja feta nosa may» (id.); — «Euveya, ç-qu'esperonetges? | ^O t'han tocada sa, pell?...» (id.); — «No m'has vista sa cabrida, | estelada, morro blanch?...» (id.); — «...lo primer que li demàn: | ;has taiguda sa pigota?» (id. Cansons populars mallorquines rccullidcs per Antoni M* Pena, Palma, 1896); — «...tu m'has robada s' 'amor, \ y la dus dins sa butxaca» (id. ib.); — «Bartomeu, Bartomeuet, | jque m'has causada de pena...» (id. ib.); — «Diuen qu'han d'haver menjada | una cortera de sal | per sebre-se's natural...» (id. ib.); — «...perquè ha molt que no ha vista | la vila de Lluchmajor» (id. ib.); — «...sí fosses vengut dejorn, | no hauries trobada fosca» (id. ib.); — He tengudà mala sort \ enguany am so festetjar... > (id. ib.).. D. En català l'acusatiu, terme directe d'acció, no va retgit de la preposició A Encara qu'axò es obgecte d'un dels tones del Congrés que defensa una persona tan entesa com Mn. Costa y Llobera, com li prenim el demble d'una manera diferent y el punt entre tant de ple dins l'objecte de la present comunicació, per axò en parlam aquí. El terme directe d'acció sense la preposició A es un'altra divergència entre '1 català y el castellà. El llatí fa aqueys acusatius sense preposició, tant si's tracta de persones com de coses: v. gr. video ANTONIUM; video CÀNEM; video PETRAM. La llengua d'oc, el francès y l'italià han seguida la metexa retgla: — Veig ANTONI, veig EL CA, veig LA pedra; je vois ANTOiXE,yV vois le CHIEN,/*? vois la PIERRE; io vedo Axtoxto, vedo IL CANE, vedo LA pietra. El castellà s'es separat de la tradició llatina, arribant a esta- blir que si l'acusatiu es una persona, personificació o nom propi, va retgit de la prepo- sició a, y si no es res d'axò, va sense, y axí diu: Veo À Antonio, visito À Cadis, quiero ver À Roma, el nombre rige AL verbo; veo EL perro, veo LA piedra. (Vid. Gram. de la R. Acad. Sint. C. III, p. 225). Donchs bé, el català s'es mantengut prou feel a la tradi- ció llatina com el francès y l'italià respecte d'aquest punt. El nostre gramàtich del sitgle XIII, Huch Faidit, dins son Donats Proensals (edic. de Guessard, p. 4), ja feu constar l'eczistència d'aquexa retgla: «Lo nominatius se conois per LO, si cum: LO reis es venguts. Genitius per DE, si cum: aquests desiriers es DEL rei. Datius per A, si cum: mena lo destrier AL rei. Acusatius per LO, si cum: cu ve i LO rei armat. E no se pot co- noisser ni triar l'acusatius del nominatius si non per so quel nominatius singulars, quan es masculis, vol s en la fi, e li antre cas noi volen; el nominatius plural noi vol, e tuit li altre cas lo volen el plural.» Aquesta retgla té una escepció: quant els pronoms me, te, el, lo, la, nos, vos, els, los, les, precedexen el verb, — si, per donar més forsa a la frase, s'hi posen els correlatius mi, tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres, ells, elles, aquests han de dur la preposició A, per defogir de la confusió que resultaria si no hi posàvem tal preposició (MI M1 ofengueren; TU'T ) espectaren; ELLES no 'LS ho donis); y per lo metex cal dir, v. gr.: A Ml M'ofen- gueren; a tu't respectaren; A ELLES no 'ls ho donis, etc. Els nostres monuments primitius y els clàssichs son prou feels a n-aquexa lley de posar sense la preposició A l'acusatiu, terme directe d'acció. Axò no vol dir que no hi faltin qualque volta, sens dubte per defogir la confusió de l'acusatiu amb lo nominatiu, resultat de la pèrdua que sufrírem devers el sitgle XIII de la nostra primitiva declinació. El castellà patex la metexa confusió respecte dels noms que no son de persones, propis o de personificacions, que tampoch no's distingexen del nominatiu en ésser - 384 - termes d' acció; y posant la preposició A a n-aquells, en resulta sovint una confusió del datiu am l'acusatiu; com ho confessa la metexa Acadèmia Espanyola (ib.) Am l'influència castellana que comensà a entrarnos a n-el sitgle XVI, especialment dins els escrits, varen anar crexent les trasgressions de la retgla per motiu de que 'Is escriptors arribaren a creure que lo correcte era acomodarse tot lo possible a la gramà- tica castellana; y com aquesta mana posar a a n-els acusatius segons hem vist, n'hi po- saven, y bona nit. Vetaquí com se troben les diferents regions catalanes respecte d'aquex punt: Catalunya: Els escriptors, quant no's recorden de la gramàtica castellana, quant se dexen dur de l'instint de la llengua, no hi posen a a l'acusatiu. Fora d'aqueys casos n'hi solen posar. El poble a voltes n'hi posa y a voltes no. ROSSELLÓ: No n'hi solen posar escriptors ni poble perquè allà es la francesa l'in- fluència que senten, y el francès no n'hi posa. Valencià: Com la castellanisació hi es més fonda, son ben clares les voltes qu'es- criptors ni poble observen la retgla de no posar la preposició a a l'acusatiu. Balears: Es allà ont s'observa millor, sobre tot a Mallorca, aquexa retgla. A Mallorca parlant familiarment no hi faltam may, ni 'Is més acastellanats. Una cosa hi ha que notar: Mallorca establí fa temps la norma de posar la preposició a, tant si es nom de persona com de cosa inanimada, sempre y tan sols quant, per donar més forsa a l'espressió, després de posar el pronom personal, espressam el metex nom. Posarem un parell d'eczemples: — Ja avisaràs En Juan que no fassa AXO: — Ja \J avisaràs A «-En Juan que no HU fassa A N-AXO; — Creu TON PARE, creu TA MARE, y aniràs bé; — CreuLO A TON PARE, c?'euLA A TA MARE, y aniràs be; — Menate'n la criada: — Mena- LAte'n A LA CRIADA. Ara posarem aquí algunes cites de diferents monuments de la nostra llengua que proven tot lo qu'acabam de dir: Sitgle x. «...Teiric... No credet (cregué) deu (Deu) lo nostre creator...» [Poema de Boeci, v. 46); — «Boeci reclama deu de cel lo rei lo grant...» (id. v. 74); — «Molt fort blasma- va Boecis sos amigs...» (id. v. 138). Sitgle xi. «...cum agués amat los sós (seus) qui eren el nuïn (mon)...» [Sermó de la Ccna, ap. Bartsch, Clirest, col. 7); — «chi recep cui (qui) eu trametrai, me recep, e chi me recep, recep cellui chi me tramès...» (id. ib. col. 9); — «Eva creet (cregué) serpent»... [Oració a Maria, ib. col. 17); — «preja (prega) per nos | to (ton) fil lo gloriós... (id. ib.); — «Adam no creet Deu. ..d (id. ib. col. 19). Sitgle xii. «...Eu conosc cel (aquell) qui bem di...» (En Guillem IX de Poitiers, Ben voill que sapchou li pluzor, ap. Bartsch, ib. col. 27); — «...e conosc celui quem ri...» (id. ib.); — seu (si jo) ma bona dompna (dona) am...» (id. ib. Faray chanzoneta nora. col. 28); — «Ros- sinhol... m'iràs ma domna verjer...» (En Pere d'Alvernya, ib. col. 23); — «ans preguei deu lofilh santa Maria...» (Guiraut de Borneil, ib. col. 98); — «a cels (aquells) qu'iran ab lo marques I outra la mar per deu servir...* (Pere Vidal, ib. col. 105; — «...si-m vols - 3*5 - servir | lo conte-m vai saludar...-» (Rambau de Vaqueiras, ap. Milà, Trovad. p. II, a. 4, p. 88). SlTGLE XIII. CATALUNYA: — «...e trobant Aragó e Catalunya torbats...» (En Jaume I, Crònica, c. 43); — «...volets perseguir los cnemicJis de la fe...» (id. ib. c. 53; — «... enviant nostres porters a cada... dels richs homens...» (id. ib. c. 61); — «...uolen destruir a que is qui rene- guen...» (id. ib. c. 62); — «...G. de Muntcada... reebè son creador...» (id. ib. c. 63); — «...ne- gú hom... no gaus [gos)-metre altre per el en loc del...» (Ordinacions de Perpinyà, de 1292, ap. Revue des Lang. Rom. t. IV, p. 513); — «Sobre tot ameras Dieu-e. vostres pruymes sí | comjw metex...» (Guillem de Cervera, ap. Milà, Trovad. P. III, a. 10, p. 370); — «Ja no anís ton parent...» (id. ib.); — «Puys Deus asira (odia) cel (aquell)-qui s'engana...» (id. ib.) MALLORCA: «...un savi cauayler... heretà sos infants...» (Bt. R. Lull, Libre de l Ordre de Caz'ayleria, edic. d'En M. Aguiló, Pròl.); — «...lo cauayler hauia en cos- tuma... de venir... a adorar... e pregar Deus...» (id. ib); — «...ffou vengut a la font coni- tciuplar Deu...» (id. ib.); — «...lescuder deuaylà... saludant agradablement lo cauayler...-» (id. ib.). Altres regions de la llengua: «...estigueren... pregant Deus...» (R. Feraut, Llegenda de St. Honorat, ap. Bruce Wyte, t. II, p. 411); — «...e tots aquells qui aquell encantador coleu e honren, son lebrosos...» (id. ib. p. 410); — «...que hagués enduit lo marit en error...» (id. ib. p. 408); — «...E com ell conegués Na Clemroch sa muller...: (id. ib. p. 407); — «...Com si vesien nostre Seignor, tant li servon e fon d'onor...» [Ro- mans de Jau/fre, ib. p. 375). SlTGLE XIV. Catalunya: «...lausan(t) tos temps Deu e Santa Maria...» (Ms. català de la Bi- blioth. Royale, n. 7699, ap. Bruce Wyte, Hist. des. Lang. Rom., t. II, p. 416; — «...no amen als (aliud) sinó si metexes...» (B. Metge, Sompni, 1. IV); — «...elles ésser obliga- des a amar aquells qui les han en hoy capital...» (id. ib.) — «lo dit senyor rey mes (meté) en una cambra lo dit senyor infant...» (R. Muntaner, Crònica, c. XIV); — «...e manà 'Is... de seguir aquells frares...» (id. ib. cap. CXXII); — «...lo compte... e lo senes- cal... seguiren los frares...» (id. ib.); — «...E lo senyor infant... apellà lo compte de Pa- llars...» (id. ib. cap. CXXIII.) VALENCIÀ: «E que be's guard de tot avinentesa, | e tema Dieu el marit...» (Moss. Pere March, ap. Milà, Obras, t. III. Poetes Ly riques Catalans, p. 462); — «...la greu mort... I tant leu pren lo neci co '1 sensat...» (id. ib. AnticJis poetes catalans, p. 159); — «Deu sab perquè lexa mal hom regir...» (id. ib.); — «...car no creguist \ lo sanct... I apòstol Pau...» (]. Roig, Libre de les dones, 1. III, p. 80); — «...no temptes Deu, \ pren concell meu...» (id. ib. p. 86); — «les concertades... | ...compren arreu, | ans lleven Deu, I cada matí | del sou, florí | fan revenent...» (id. ib. p. 92). MALLORCA: «...ha?z trobat mort en Nicolau Rovira... qui aquell (l'Infant gordava...» (Carta dels Jurats de Mallorc^, de 1342, ap. Quadrado, Islas Baleares, p. 616); — ...nos havem pagat lo portador de dites letres...» (id. ib., p. 617); — «...eren èxits de Marseyla — 3$6 — per dampnificar los sotmeses del senyor rey...» (id. ib.); — «...son en gran e major avi- nentesa de dàpnajar aquell...-» [Libr. Supplicat. 1385-87, arxiu de la R. Audiència, ap. Bol. de la Arqu. Lul. t. III, p. 285); — «...e hajats elegit... lo dit Franeesch des Va- lers...» (Letres comunes de la Lloctinencia, de 1342-43, ib. t. VI, p. 286); — «...puschats (pogueu) destituir e remoure lo dit Franeesch de Valers... (id. ib.); — ...Jo... havia tra- mès en les dites parts de Xipra lo dit Domingo Pontils...» {Carta del Llochtinent.de Mallorca a-n el rey En Martí I, de 1398, ib. p. 313); — «...lo dit frare Jacme promatria gordar de dan lo dit procurador rey al...» (id. ib. p. 314). . SlTGLE XV. Catalunya: «...per que fas tant gran abstinència? Per tal, dix lo monge, que teuga e haja Deux per amidi...* [Recull d Eximplis e Miracles, p. 5); — «...lo ladre dí ^na- na e prega V abat del monestir...» (ib. p. 6); — «...no podem retenir los dits creadors que no usen de lurs contractes...» (Carta dels Jurats de Barcelona a-n els de Ma- llorca, de 1452, ap. Bol. de la Arqu. Lu. t. IX, p. 281); — «Nos hauem fet... tot quant hem pogut e sabut per portat los dits forans a concòrdia...» (Docum. de 1452, Parlament de la Reyna a les Corts de Catalunya, ib. p. 279); — «...continuen no obehynt Governador ni altre oficial... » (Carta dels Jur. de Barcel. als de Mall. Letres Closes, anys 1459-51, fol. 154, Arx. Munic, de Barc); — «...que supliquen humilment la dita senyora que... vulla proveir...» (id. ib.); — «E amant lo seu marit sens mesura, ella delí sapoderà...» [Curial c Guelfa, c. II); — «Curial servint lo J/arqués...» (id. c. III); — «...la Güelfa amava molt aquest ALelchior...» (id. c. V). VALENCIÀ: «com vens a visitar los qui not desigen...» (Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, t. III, c. 275); — «...l'Emperador stant en la gran sala esperant les dames. ..» (id. ib. c. 273); — «Entrà lo... Capità... e veu la Princesa...» (id. ib.) — - «...la qual prech Deu sobrepuje als meus dies...» (id. ib.); — «...e Tirant... veu la Fmperatriu...» (id. ib.); — «...lo fruyt d'amor es amar Deu e lo proïsme... d (id. c. 206); — «...Que mentre '1 vey (veig) mas que Deu lo contemple...» (Moss. Jordi de St. Jordi, Es/ramps, p. 7); — «...Per- què bendich mon Dieu e ma ventura...» (id. L aymia, p. 10); — «...Prech Deu m'asir | ab tots los sants...» (id. Dança e scondit, p. 14); — «...Lay trobarets l 'au ta valent compte- sa...» (Moss. Andreu Febrer, ap. Milà, Obras, t. III, Poetes Ly riques catalans, p. 467); — «Na Beatris d'Anglessola s'avansa | . Jos stranys acuthir...» (id. ib. p. 468); — ...e'n coué morts abatre \ tots los Lnfels...» (id. ib.); — «...Deus... | lo seu car fill en tu envia \ per traure lo mon d'error...» [Canso popular d'autor desconegut, ap. Milà, Obras, t. VI, Romanç, cat. Prelim., p. 186). MALLORCA: «...lo dit Bisbe... sens citar lo Sindich,... ha feta rebre informació...» [Lib. de Letres missiues, 1478-80, fols. 69 y 70, ap.Bol. de la Arqu. Lul., t. VI, p. 290); — «...han deliberat... perseguí" per justícia aquell que serà atrobat...» (id. ib.) — «...vostra sacra Magestat, la qual la sancta Trinidat vulla longament conservar e prosperar...» (id. ib.); — "...pertany... ab orde degut fer los dits corredors metra...» [Capítols sobre Js corredors, de 1455, ap. Bol. de la Arqu. Lul., ib. p. 213); -r— «...los dits jurats... alagir dos apella/its rectors...» (id. ib.); — «...D'un saber nou | ...o^x entengués Deu, de beatitut centre...» (Jaume Oleza, Triunphes de nostra dona, ap. Bover, Bibl. de Escr. Bal., t. II, p. 13); — «...Verge restàs | parint lo senyor nostre, | y vos tantost adoràs lo fill vos- tre...» (id. ib.). - 3S7 - SlTGLE XVI. Catalunya: «...e en Urgell (el rey).feu comte un fill de Arnau...» (P. Tomic, Crò- nica c. XXIV); — «...devallar lo cors de la dita santa... per suplicar la divina Magestat per pluja...» [Manual de Novells Ardits t. IV, p. 162, any 1545); — «...anaren a visi- tar lo Reverendíssim Sr. Cardenal...» (ib. pag. 170, any 1545); — «...dits consellers per acompanyar lo dit Sr. loctinent, anaren a la yglesia...» (ib.); — «... aquell reb lo dit pro- curador en iutge...» [Libre de Consolat dels fets marítims, c. 2, fol. 1); — «...poden re- moure lo dit scrivà de la dita scrivania...» (id. c. 4); — «...lo iutge... condemna en sa sentencia lo apel•lant. ..-■> (ib. c. 20); — «...lo iutge... ne aytampoch hi comdamna lo ape- l•lat...» (ib.); — «...lo senyor Rey... guia y assegura tots e sengles mercaders... qui ab naus... navegaran...» [Guiatge a n-els mercaders, ap. Liòre de Consolat, etc, fol. III v.°); — «Jo Pere Planes desafia tots los de la ciutat de Manresa...» [Cartell de reptament, de 1 5 14, conservat dins l'arxiu municipal de Manresa). MALLORCA: «...Vossa Paternidat... passa per assí per visitar dits 1 eligiosos y sa pà- tria...* [Carta dels Jurats de Mallorca a n-el P. Geroni Xadal, S. J., de 24 mars, 1 561 , Arx. Gen. Hist. de Mall. Lib. de Letres miss. 1542-63, ap. Bol. deia Arqu. Lul., t. VI, p. 207); — «...lo dia que matareu En Juan Andreu...» [Informacions sobre 'Is ager- manats, núm. 352); — «...e lo Roca... anà a veure lo dit sanxo...» (id. ib.); — «...lo rey no bastava... a conquistar Mallorca...» (id. núm. 360); — «...y afrontava los màscara ts qui passaven...» (id. núm. 371); — «...los quals corredors... sens tenir salari algú de les crides que fan... per avisar los dosceuts per la custodia del present Regne...» [Funcions dels corredors de coll, Arx. Gen. Hist. de Mall., ap. Bol. de la Arqu. Lul. t. VI, p. 356); — «...no que entessa (Vicent Tremolet)... forsar los dits par ayr es...* (Docum. de 1539, Arx. Gen. Hist. de Mall., ib. p. 221). VALENCIÀ: «...De fet me pesí a servir \ una molt gentil donzella...» (Valero Fuster, Cobles noves, de 1553, ap. Milà, Obras, t. VI, Romancerillo Catalàn, Preli mina res. p. 187). SlTGLE XVII. Catalunya: «...anaven a visitar lo Rm. Sr. Bisbe...» [Manual de Nov. Ardits. t. IX, p. 359, any 1617); — «...foren a visitar lo senyor Conceller...* (id. ib.); — «...los ...concellers... havent primer enviat Pau Amell. verguer, aprendre hora...» (id. ib.); — «...los maghs. concellers enviaren los maglis. Franccscli de Gualbes... y Joan Francesch Codina...» (id. ib. p. 360); — «...envià a cercar los Jurats de la present vila...» [Libre de Concells de Sta. Coloma de Queralt, 13 agost, 1653. ap. Segura, Hist. de Sta. Coloma de Quer. c. XXV, p. 107); — «...sen donà certa cantitat per anar a cercar lo Sr. Compte...^ (id., 27 de gener de 1689, ib. c. LXVI, p. 281); — «...algun Sr. Batlle ses fet anar a cer- car a sa casa, fent esperar lo concell y Jurats...* (id. ib. p. 281). MALLORCA: «...pregà que tingués en sa casa dos bandolers...* (Dr. G. Mesquida, Vidafde Sor M. Anna del SSm. Sagr., ap. Bol. de la Arqu. Lul., t. IX, p. 358); — «...aquells qui... off avorien semblants persones...» (id. ib., p. 359); — «...mare y filla serviren aquestos dos malalts...» (id. ib); — «...prengueren la dóna,... y feu la justicia grans diligències per castigar també los delinqüents...» (id. ib.) — «...desitjosos los de — 388 - aquell lloch de tenir... lo que convé... elegiren los suplicants...» (Docum. de 23 maig 1659, causa sobre la Vicaria de Castell Llubí, ap. Bol. deia Arqu. Lul., t. VII, p. 99); — < ...Is habitadors... se puguen ajuntar... y elegir un o molt sindichs...» (id. ib.) — «...fan amenasses de posar los dits habitadors en los carcers...» [Lib. Extraor. dels Jurats, 1676-80, Arx. Gen. Hist. de Mall., ap. Bol. de la Arqu. Lul. t. VII, p. 370); — «...serà molt propi de la Clemència de Se. Magt. afauvorir es Regne ab esta gràcia...» (Lib. Determ. Unir. Majoric. Arx. Gen. Hist. de Mall., ap. Bol. de la Arqu. Lul.Àb. p. 455). SlTGLE XViii. CàTALUNYA: «...sento...: la aflicció que patireu, quant oferint vostre fill en lo Tem- ple, oireu...» (Moss. J. Ullastre, Exercici del christià. p. 200); — «...Qui's deixarà d'en- tristir I veyent la Mare patir...» (id. ib. p. 203); — «Per los pecats de las gents | veu Jesús entre torments, | tiranament acotat...» (id. ib.); — «...Mira (Maria) son Fill esti- mat I gravement desconsolat...» (id. p. 204); — «...Fins a la millor hora | son Rey van a matar..." [Revolució de Erance, Romanccrillo CataJàn d'En Milà, n. 86); — «A Rosas vàrem anà | a veure V Tine7it de guerra...» (ib. n. 88. Presa de Roses); — «...has fet penjar un cavaller..." (ib. n. 82. Bach de Roda); — «...que vingui (el Domé de les Deva- llades) confessa en Bach...» (id. id.). MALLORCA: «...si algunes persones, no essent constituides en orde sacerdotal, han... confessat... alguna o algunes persones..." (Edicte del Trib. de l'Inquisició, de 1732, ap. Rullan, Hist. de Sóller, T. II, app. p. 669); — «si algunes persones... hajen favorit alguns Heretjes..." (id. ib. p. 971); — «...elegim en examinadors... el reverent Joan Bta. Castanyer y el Sr. Fr. Pere Amer...» [Ordinacions de 1704, del Bisbe Portilla, ib. p. 885); — «...tindrà obligació d'assistir a los malalts, aconsolant aquells ab bones parau- les...» (id. ib. p. 888); — «Ve... es capellà... ! Y mirant de coa d'uy i nostron xerrim de- linqüent (D. Juan Blasco), I descarregà un pesat golpe j demunt el seu cap jaujer... (G. Roca, Estava D. Juan Blasco, etc. ap. Bover, Bibl. de Escr. Balear, t. II, p. 272); — ...No despreciis 7iingú per desditxat que sia...» (id. L'àguila y l ' escaravat, ib. p. 2751; — «...sense embrutà papé, ni engraxa escrivans..." (id. ib.); — «...vuy comensà a convida • tots quants en veuré...» (Sebastià Gelabert, de Sa Real, de Manacor, Mosson Pitja, ap. Cantarelles d'e?i Jordi des Reco, p. 45). SlTGLES XIX y XX. Catalunya: « ...Lo parlament de Caspe sagnin Ferran...» (A. de Quintana, Jau- me lo Desditxat); — «...Guifré... veyent l'àngel...-» (Moss. Verdaguer, Canigó, cant. XI); — 1 ...un dia (Oliva) crida los monjos..." (id. ib.); — «...los mostra (Oliva a n-els monjos) aquí Sant Pere, allí Sant Pau...» (id. ib.); — «...nou delit los dona (l'aygua) per treure de l'altura j Vinimich de sa pàtria y de son Deu...» (id. ib. cant. X.); — '...aquells forts que acatareu los reys..." (C. Aribau, A la Pàtria); — «Y el net esmenta l'avi..." (Moss. Collell, Lo sometent); — «los hèroes... de la terra... | pel mitg de les gentades sos fills han de cercar...» (Àngel Guimerà, Lo cap d'en J. Moragas); — «...Van a l'escola a es- piar, I vigilen la gent d' Alsacià...» (A. Masriera, La Escola); — «...Vull que vejan Cata- lunya...» (J. Riera y Bertran, Gent de la terra); — «...Fa dos anys que va perdre cl pare, i ara no queda home a la casa...» (J. Massó y Torrents, Croquis Pirinencs, La Guila. — 3»9 — p. 41); — «...Y de n-on venes? — De veure els minaires de Sagorra...» (id. ib. p. 42); — ... Tenim a Tolosa En Raymond V>?\\w<\...> (J. Aladern, La Renaixensa de 19 de de- sembre de 1902); — «...no sé si coneixen En Selles...» La Ven de Catalunya de 26 de juny de 1901). Mallorca: «...paraula que bast | pera guanyar las donzelles... (G. Rosselló, Lo castell de i'Armouia); — «...Y en tu de trobar havia [ lo fosser qu'obrís mon vas...» (id. La torre del misteri); — «...Així deix ma fantasia | que se cans de loquetjar... (M Aguiló, A V Arxiu Gen. de la Cor. d' Aragó); — «...ses filles y ses niares \ veurà, quiscún de l'host...» (J. Pons y Gallarza, La mort dels Moncades); — "...los angelets que té al mon I al que té al cel encomana...» (Vic. Penya d'Amer, Amor de mare); — «...la dama exhala un crit \ perqué's veu devant un frare... > (T. Aguiló, El 2j d' Octubre); — «...quant la justícia eterna | portava Vhome a la mort... > (M. Victorià Amer, Redempció); — ^Maria, amor de Deu... i infantaràs Jesús, lo Salvador...» (id. ib.); — «...vatx plorar... \ ma esti- mada esposa, I mou pare. ma mare. | mos infants...» (P. d'A. Penya, l'n que's mor; — «...per axò sola | n'haveu trobat vostra mare...» (R. Picó, Canamunts y Canavalls); — ...Ma filleta... — per la forsa la'm robareu... (id. ib.); — «L'humanitat... de cent en cent jornades j gegants inmòvils troba...» (G. Maura, Avant); — «Exa cruel malaltia | sols deixava noltros dos...» (T. Forteza, Lo Comte d'Ampuries); — Yo us coman molt la con- tesa, I jo us coman lo meu fill car... (id. ib.); — «...Lo mercader... veu ben clara al mirall la donzella...» (B. Ferrà, La Rondalla dels tres hostes); — «jAy del poble que s'escolta ] los apòstols de l'error...» (Id. Ignorància); — «No vulgues que la't mal casen | ...com varen casar sa mare... (M. Obrador, La mal casada); — «Los Jornalers... | envia a fora terme la pobre Santanyí... « (id. La Roqueta); — «...se'n anà a la guerra | pera vençre los alarbs...» (Guill. Forteza, Lo Patge); — «Ay, Deu meu, donaume vida | per surar mos infantons...» (Marg. Caymari, Amor de mare): — «Si respectes lo teu pare... (id. ib.); — «...sap encare í aquest illa honrar sa mare...» (Moss. J. Guiraud, Poesies, p. 8); — «com anyells contemplant sa Pastora...» (id. ib. p. 35); — «...gran be faria | per convertir qui creu y qui descreu...» (Moss. M. Costa, La mata escrita); — «Vola, vola, rossinyol | y si trobes qui be'm vol...» (id. L'auyoransa de la cativa); — «...un cavaller... | va veure... una morta de vesta blanquinosa...» (id. La calumnia veujada); — «La negre taca... | prest hagué feta... via cobrint la jove ab deshonor mortal...» (id. ib.); — ...retreu... ma lira la donzella | que reverbera... com una estrella...» (LI. Riber y Campins, La Bta. Cata- lana). POESTA POPULAR, D ' ÈPOCA INCERTA: CATALUNYA: ...Tres animats carboners | agafaren en Vacayne...* (Romancerillo Catalàn, n. 127. En Vacayna); — «Ja'n veu les forques plantades \ per penja lo seu ma- rit...» (ib. n. 225. La dama implacable, var. B); — «La Samaritana j qu'anant a la font ; Jesús encontrava...» (ib. n. II. La Samaritana); — «Va ésser una gran ditxa | ...de troba a la muntanya ■ Maria de Queralt...» (ib. n. 74. Festa de Queralt); — «Ja crucifi- quen Cristo...» (ib. n. 18. El CàsticJi, var. B); — «...Espero l'amo de casa que | m'es cosí...» (ib. n. 120. Xemeneya); — «Ay pare, lo meu pare, | no peujeu íaymador... (ib. n. 209, Los presos); — «Venim a adorà \ lo Rey, que'ns matava...» (ib. n. 8. Los tres reys dC Orient, var. B); — «Busco per aquí Jesús, | si voldria confessarme...» (ib. n. 12. La Magdalena, var C); — ■'...; Ahont teniu les filles,... ahont teniu les criades,... :'Qui teniu — 39© — per companyia? — Deu y la Verge Maria...» (ib. n. 78. Comte Arnau); — «Lo primé es veure Deu...-» (ib. n. 53. Los sentits corporals); — «Si vos despatxau Vlsidro...* (ib. n. 27. St. Isidró); — «Mal de cap tinch a l'esquena, ' mal d'esquena tinch al cap; | si no'm dau la Magdalena, | cridaré com un orat» (canso popular, que recullírem a Pons). MALLORCA: «Pintura, més que pintura, j los fadrins embalzamau ; \ no sé com no vos posau \ dalt un altar per figura.» (canso popular); — ■ «S'estimat vos ha deixada, [ joveneta, y no duys dol? | — Solament tench un consol | qu' altra no s'en ha mi- rada...» (id.); — «... Allà a s hostal de sa pols | es saig penyoravd s batle...» (id.); — ... jo hi som per no fer estar \ ets enamorats- quexosos...» (id.); — «...jo som per a festejai \ sa fia de qualsevol...» (id.); — n...feys esta en pecat mortal | es fadrí qui vos festeja.» (id.); — «... no any or negü d'aqueix mon, | no més niu mare y s'atlota.» (id.); — «S'altre dia vaig jurar | de no mirarme negú...» (id.); — «Los pares Missionés j me deixaren comanat | que en sentir uh mal llengat, \ Ave Maria digués.» (id.); — «La Mare de Deu cosia a n-es portal de s'hortet; | tenia V Bon Jesuset \ dins sa falda que dormia.» (id.); — «Es jay Tiroriro — matà sa mullè...-» (id.); — «... nirem a so'n Vivot; | veurem Na Juanota, | que bolca s seu atlot...» (id.); — «Un homo vé dejornal | amb una fam que l'esbuca, | troba sa seua faluca | asseguda a n-es portal. »(id.); — «Un homo qui fort s'empenya | a mantenir sa muller...» (id.); — «Jo'n co?iech dues o tres j que d'esser guapes pretenen; | emperò debades tenen I es vespres es llum encès.» (id.); — «...y convidaren Sant Pere, \ y tot le hi feren pagar.» (id.) Frases aoxt s'observa la retola del terme d'acció sense la preposició af que recullírem a diferents poblacions de Catalunya o de boca de naturals de les mete- xes y que anomenam: Hi vist En Pere (Badalona). — Hi trubat V Isidro (ib.). — Hi vist Fulano (Vendrell). — Haig d'anar a veure' l Rector (Vila- rodona). — Hach de veure un home (Calella). — Vaig veure N' 'Andreu (Blanes). — Avisaràs En Pere d 71 Pau (Vich). — Tu crida 7 teu pare (Gombreny). — .Has vist la noyar (ib.). — .Has vist la marer (Puigcerdà). — Hay vist En Pere (ib.)- — jHa vist el Sr. Rectür (Vilafranca de Conflent). — Sun vist En Juan (Perpinyà). — Ves a cridà 'n Miquel (Urtg). — He vist /' Oliveres (Figueres). — He vist En Daixò y En Dallo (ib.). — He visi V Andreu (Agullana). — Saludi la seua germana (La Junquera). — Heu agafat En Dallo (ib.). — He vist En Joan (Capmany). — Hay vist r Andreu que venia (Ripoll). — jHas vist V Antón? (Gironella). — Hay trobat la Maria (Cardona). — So vist F Andreu (Solsona). — So vist la Maria (Anglasola). — Hem anat a Roma y no hem vist lo Papa (La Llena). — So vist Joan y Pere (Castelló de Farfanya). — So anat a veure Mare (Vall d'Ager). — El Bisbe posarà lo quin vullga (Balaguer). — No so conegut dengú (Poble de Segur). — Hay vist lo Pere (Pallarols). — So vist un home (Castellar de Nuch). — So trobat l' Agna (ib.). — Ha de passar a veure to senyor Juan (Pons). — Hay vist la Maria. Hay vist lo Pau (Andorra). — cHas avisat V Andreu? (Sabadell). Per acabatall advertirem de bell nou que, del sitgle XVII o xvm ensà, se veu sovint al costat de l'observansa de la retgla la transgressió de la metexa; y com més ens acos- tam a la època present, les transgressions se multipliquen fora mida, per lo qu'hem dit, per l'influencia castellana, que justament allà ont se fa sentir més es dins els monuments escrits. Per axo les cites que feym desde'l sitgle XVI ensà, no son per demostrar el reynat de la retgla dins els nostres monuments així com s'hi veu avans d'aquell sitgle, — 39i — sino que son per provar que encara 'n queda un bon tros, mal grat totes les transgres- sions, escapsadures y esvorells qui li fa patir l'influència forastera. c;No es ben hora ja de que 'Is entusiastes de la nostra llengua se'n adonin de l'escla- vatje qu'ella sufreix per aquest vent, y prenguen la resolució de deslliuraria de tal afron- ta, tornantli la seua autonomia veneranda? Que hi pensin bé els qui se'n creuen partidaris resolts, y que demostrin que hu son no sols de nom, sino de fets. E. En suplir dos pronoms el terme directe d'acció y l'indírecte, va devant el qui està en acusatíu. Vetassí un altre punt de divergència entre el català y el castellà. En castellà, el datiu va devant y l'acusatiu va derrera (TE LA darc); y si tots dos son de tercera persona, per llevar cacofonies y confusions, s'usa del se p'el datiu (^Has da- do el libro a tus padres? — Se (les) LO he dado). En català hauríem de seguir aquest altre camí: RETGLA I. El pronom qu'està en acusatíu, va devant; y el qui està en datiu, va derrera: v. gr.: els llibres LOS TE donaré, la roba LA TE duré. RETGLA II. Si els dos pronoms son EL, LO, LA, LI, o llurs plurals, ades-hores, pei evitar la cacofonia de la repetició de la meteixa forma (LO LI, LA LI, LO LOS, LA LOS, LOS LI, ELS LI, LES LI, LOS LOS, ELS LOS, LES LOS), les regions prenen diferets normes: a) Les Balears y la major part de la província de Lleyda sustituexen un dels dos pronoms amb les partícules hi p'el datiu y ho per l'acusatiu (la carta LA HI (li) vaig donar; — Mos pares tenen la notícia perquè LOS HO (la) vaig enviar). Y aquestes partícules sem- pre van derrera l'altre pronom: b^ La resta de Catalunya segueix la metexa norma ara la diferència que, si el primer pronom està en singular, li elidexen la vocal, y, en lloch de dir: LA hi donaràs, LO HI diràs; — diuen: l'hi donaràs, l'hi diràs. c) Hi ha qualque regió catalana, com la de Castellar de Nuch, que no sol fer la sustitució del segon pro- nom, y axí diuen. — «Les cadires de mos germans? Porta 'LS-^-LES; Los llibres d'ells? Porta'LS-ELS. d> A n-el reyne de Valencià, molta volta no fan tampoch la substitució; y així diuen: — El llibre de mon germà? Vullch donat-LÏL•, donàrLILO, doïiarLlU (conver- tint la / en u, lley frecuentíssima dins la llengua nostra); — Els llibres seus vullch do- 7/í7/'LILOS, douarLÏLS, donarLIUS; — La casa seua vullch compràrlALA.; no LI LA vullch comprar; però Ics terres meues vullch donàrL•lLES; LI LES vullch donar. Tot axò ho hem comprovat nosaltres meteys en les diferents escursions filològiques per tots els territo- ris de la nostra llengua. La Retgla I se troba feelment observada dins els monuments de totes les regions de la nostra llengua desde'ls temps més primitius fins devers el sitgle XVII, que a Valèn- cia y Catalunya anaren adoptant la retgla castellana, que posa 'l pronom en datiu de- vant y l'acusatiu derrera, conservantse a Mallorca la antiga retgla catalana, que fa anar l'acusatiu devant y el datiu derrera. Vetaquí un enfilall de cites de monuments anteriors a n-el sitgle XVI, que demostren que la Retgla I, avuy viva no més a Mallorca, s'observava dins tots el territoris de la llengua: — 392 — SlTGLE X. «... De la justícia que grant aig a mandar | not servic (servesch) be, no la m (la'm) volguist laisar...» (Poema de Boeci, v. 86-82). — «...illa convenientia... no la li tolra... Ipsas parabolas... li mandarà et les li devede rà...» (Jurament del bisbe Frotari a n-el vescomte de Lautrech, de devers l'any 985, ap. Milà, Obres, t. IV '. Formac. de las leng. rom. p. 112). SlTGLE XI. «...Eu la vos cantarai en dons...» [Canso de Sta. Fe de Agen, ap. Milà. Obras, t. II. p. 62); — «sobre Catllar St. Salvador (las me pausats en gran honor» (id. ib. t. VI, p. 44) — «...no 'l vos tolrei... no d vos vederei...» (Doc. de 1015, ap. Milà, Obras, t. IV ib. p. 112); — «...ne no ds lor tolrei, ne tolre no 'Is lor farei...» (Doc. de 1020, ib.); — «...et si í 11 i (aquela forteza) la sen... comunissen...» (Doc. de 1025, ib. p. 113); — «Et si... no la /'emendava, incurram...» (Doc. de 1023, ap. Rev. des Lang. Rom. t. III, p. 273); — «...no Ví vos tolrei ni no ds vos vedarei...» (Doc. de 1035, ap. Milà, ib.); — "...no las te tolrei... no les te tolrai...» (Doc. de 1059, fet a Carcasona, ap. Hist. Gén. de Languedoc, ib. col. 521); — «no les te tolré... ne no las te vedaré... (Doc. de 1063 entre '1 Comte de Carcassona y el de Foix, ib. col. 525); — «...ipsum castrum de Rechesen no/ te tolré, no/ te desrocharé.» (Doc. de devers 1074 entre el Comte d' Am- pul•les y el del Rosselló, ap. Rev. des Lang. Rom. t. III, p. 278); — «...no ten tolrei ne/í te tolrei... e 110/ te devedarei... sine tuo engan los te farei...» (Doc. de 1088, fet a Vallespir, ap. Rev. des Lang. Rom. t. III, p. 233). SlTGLE XII. «...Ni V fe tolrem... ni d te vedarem... si hom era ni femena que'/ ti tolgués...» (Doc. de 1 1 1 1, ap. Rev. des Lang. Rom. t. Yr, p. 40); — «...Ni '/ ti tolrai... E si om era ni femena quY/ li tolgués...» (Doc. de 1 1 14, de Montpeller, ib. p. 64); — «...E si om ni femena V te tolia (el castell)...» (Doc. de 1 133, de Montpeller, ib. p. 65); — «no lot (lo te) rendrem...» (Doc. anterior a 1 144, ap. Bartsch, Chrest. col. 55); — «...Las margas... las me pausats am grand honor...» (Llegenda de Sta. Fe, dins l'història dels Comtes de Tolosa, de Catel, ap. Milà, Obras, t. VI, Observ. sobre la poe. pop. 44.)" SlTGLE XIII. «...En Bertran la li agucs faita far...» (Biògraf, d'en Bertran de Born, ap. Milà, Trovad. P. II, a. 4, not. 14); — «...E pregon Deu que el rei defenda, | e que san e sal(v) lo lor renda...» (Rom. de Jauffrc, ap. Raynouard, Lèx. Rom. t. I, p. 53); — ...e yo mostrar lous (lo vos) he a matar...» (En Jaume I d'Aragó, Crònica^ c. 60); — «...Tro que Deus laus (la vos) do a goanyar...» (id. ib. c. 51); — «...met aquels LA meus (cava- llers), car tot nostre linyatge los vos hi leuarà...» (id. ib.); — «...e que no Vi nos volia vendre...» (id. ib. c. 548); - ...los de la ost tolien lols... E meteren les se devant..» (id. ib. c. 156); — ' ...una font que li nex... e nuyl hom no la ds pot tolre...» (id. ib. c. 24); — 393 — — «...que el LOUS darà...» (id. ib. c. 36), — «...no lous farem... (id. ib. c. 68); — «...Deu la us ha dada a prendre» (id. ib. c. 95); — «...la desconsolació... no la us poria recomp- tar... (Bt. R. Lull, del Gentil, edic. Rosselló p. 61); — «...qui la 7 poria affigurar ni re- comptar...» (id. ib. p. 284); — «...pregal que la li fes pagat...; dixli que... los li daria... > (Doc. de 1378, de Sta. Coloma de Queralt, ap. Mn. Segura, Hist. de Sta. Coloma, p. 86); — «...per que 'Is Natura,... e que li plahie que 'Is /aturàs d'aquells...» (ib. p. 84). SlTGLE XIV. «...si totes les vos deya hom, no hi bastaria scriptura... » (En R. Muntaner, Crònica, cap. 223); — «...e feu los se venir... e manals que... fossen aparellats...» (id. ib. c. 122); — «...prech te que cl me fasses conèixer...» (Fr. Genebreda, Consolació de Philosophia de Boeci, p. 137); — «-.e paga los nos cen (Sen) Johan Sabatier... (Doc. de 1374, d'Alais, ap. Rei>. des Lang. Rom. t. IV, p. 405); — «Be la/n (la'm) sentí...» (Jaume Roig, Libre de les dones, llib. I, p. 29); — «...esta engevera vos lam (la 'm) tancau | e lam guardau... > (id. ib. p. 19). Tan aficat duyen els catalans d'aquex sitgle axò de posar el pronom acusatiu de- vant y el datiu derrera, que reys com En Pere IV el de Ics cerimònies, los hi posava y tot en escriure en castellà-aragonès. Axí dins la carta de 4 de setembre de 1356 a don Pere el cruel,, de Castella (ap. Victor Gebhart, Hist. de Espana, t. IV, appènd. XXIII, p. 695) li escaparen aquexes catalanades: «...Nos nunca us ficiemos malas obras... E si vos entendiessedes que los nuestros subditos las vos haviessen feytas sin razón... hauria- mos hi dado aquel escarmiento que fer se devia... porque no es culpa nuestra, mas de vos qui non las nos fiziestes saber...» Sitgle xv. «...E l'abat lo li dona (l'hàbit)...» [Reculi d 'eximplis e miracles, p. 4); — «...Entraren .II. diables molt grans... e la .1. aporta .1. gran libre, e faeren lo m (lo 'm) legir...» (ib. p. 25); — «...No les te haguera dites...» (ib. p. 172); — «...He deliberat de arromansar la dita ystoria e de tremetre leus (la vos)...» (Bt. Metge, Walter e Griselda, proemi); - «...Lo affany de cercar la m (la me)...» (id. ib. c. i); — «...Nos lat (la 7) procurarem... ■■> (id. ib. fol. 4); — «...tengendrarien fàstig si les /rdehia...» (id. Sompni, llib. iv); — «...Esta ciutat famosa... jo leus (la vos) comàn...» [Cobla que en boca de Sta. Eulària digueren a D.a Elisabet de Castella com entrà a Barcelona dia 25 de juny de 1481, segons consta del Libre d'algunes coses assenyalades que Moss. Cinto retreu dins son poemet Sta. Eu- lària, p. 86); — «...e demanaren lo //...» [Sermons de St. Vicent Ferrer, còdich de l' ar- xiu del Capítol de la Seu de València, t. IV, fol. 130); — «...e ve lo lop, e porte/íwen (la se'n porte)...» (id. ib. t. III, fol. 308); — «... mancà quel sen manàs a casa sua Curial...» [Curial y Guclfa, llib. I, c. 5); — «...E la Guelfa veent lo seu Curial,... lo íacos- tava...» (id. ib. c. 7); — «...no puxen prendre ne retre... quantitats algunes de moneda... per aturar/^...» [Manual de Nov. Ardits, t. III, p. 160, any 1499); — • «...manam... que... comprets lo dit sclau el nos tramets...» (Carta del rey En Martí, 23 mars de 1408, Arxiu de la Corona d'Aragó, Reg. 2252, p. 59). Sitgle x\t. «...Y ells los /entenen | y ells los se crien... (Moss. Gaçull, Brama de Llaura- dors, p. 10). 2G — 394 — Han de ésser de devers aquex sitgle les Rubriques dels establiments del lloch de Bennassal (prov. de Castelló de la Plana), obrant dins l'arxiu munic. de dita vila, aont se llitg: « ...E aquella degolla et la .y'en porta... E la import viva... La se'n puxe portar...» Aquesta era la retgla que reynà dins els territoris catalans respecte d'aquest parti- cular, fins devers el sitgle XVII. L'influència castellana l'ha esveida de tot fora de Ma- llorca, y creym que serà la més mala de restaurar. Ara si 'Is catalanistes s'hi encapirro- naven, jja hu crech que hu arribarien a conseguir! De més verdes s'en maduren. F. L'us del pretèrit imperfet d'indicatíu, en lloch de l'optatiu en les proposicions condicionals Amb axò divergexen també les dues llengües. El català, com el francès, en les oracions condicionals que comensen en SI, posa so- vint el verb en preferit imperfet d' indicatiu, allà ont el castellà usa la j.a terminació del pretent imperfet de subjuntiu, o siga V optatiu. Y axí, mentres en català deym: «Si jo hi ANAVA, ara metex el faria venir.', «Si jo 7 VEYA, le hi diria >; si jo V comandava, no faria axò»; «si jo TENIA diners, pagaria», etc. — en castellà toca dir: (J. Martorell, Tirant lo blanchy t. IV, c. 396); — «...ignores tots los articles... que dir te poria si volies ésser instruida en la nostra sancta ley...» (id. ib. c. 339); — «...sit faries tu sit tomaues cres- tiana...» (id. ib.). 395 — SlTGLE XIX. «Cap d'elles tornà resposta, | però pensaren al punt: [ jSi ho sa bieu, padrineta! | jSi ho sabies joventut! » (M. Costa y Llobera, Dos sospirs)^ — «Ay dona d'aygua si'm daves | perles fines y tresors, | jo reyna d'amor seria...» (id. Poesies, Palma, 1885, p. 5); — «...Jesuset, jy ara que íeys! | — Mare meua, si ho sabien... \ | Me té Amor braços uberts» (J. Guiraut, Poesies, p. 5); — «...La mel que cercàveu | la guart sols per vos; | si vos la polien, [ dolçor li darieu...» (id. ib. p. 57). Poesia popular d'epoca incerta: «Si pensaràs, pecadó, | pensavas una hora al dia | que Jesús es mort en creu, | no li faràs heretgia» [Romanç. Catalàn, n. 14 La Passió); — Prou m'en donarias | si t'ende- irinava...» (ib. n. II. La Samaritana); — «Si'm veyes mort. ploraries) | una mica per colo» (Canso popular mallorquina); — «Si ara Jesús venia j y'm deya: ^Vols vení amb mi? I Jo tiraria's coxí | y amb ell m'en aniria» (id); — «Si estaves enamorada, | com jo estich enamorat, | no te serias colgada | que am mi no haguesset rallat» (id.); — «Si la son venia, | jo l'adormiria...» (id.) G. Oracions especials N'hi ha una partida que son altres tants de punts de discordansa entre les dues llengües. a. — Oracions de gerundi de passat o passiu En castellà s'hi posa '1 ge randi (ha- P.IÉNDOLE VISTO, le llamé). En català es molt frecuent suprimir el gerundi; y a-les-ho- res se posa primer el participi passiu, llavò el subjecte y, derrera de tot, el terme d'acció. De manera qu'aquexes oracions: HAVENT JO ESCRIT TAL LLIBRE, el vatx pu- blicar; — HAVENT TU VIST AQUELL, vil•la a dirm ' ho\ — HAVENT ELL PARLAT AMB EL BlSBE, s entomà, y les altres consemblants, prenen en català aquexa altra forma: ESCRIT JO TAL llibre, el vatx publicar; -- vist TU aquell vina a dirm ho; — PARLAT ELL AMB EL BlSBE, se 'n tornà, etc. Lo qual dona una gran concisió a la frase y la fa ininte- ligible a un castellà. b. — Oracions am la preposició EN; equivalent de QUANT. En castellà y en francès se fan oracions de gerundi amb aquexa preposició (EN VIÉNDOLE, se lo diré; ces portraits... Us sauraient rendre verídiques, EN y MULTIPLI- CANT les audaces...) En català les feym junyint la preposició EN, no sols amb el gerundi, sinó principalment am l'infinitiu; y axí deym: En VEUREL, le hi diré, EN tenir doblers, faré tal cosa; EN SEBREHU/tf m'ho diràs; EN aribar, dinàrem. ^•Tenen el castellà ni '1 francès tal forma d'oracions? c. — Oracions especials amb el verb ESTAR. 1. Per espressar un qu'està casi resolt a fer una cosa, sol usarse '1 verb ESTAR en pretèrit imperfet d'indicatiu y el terme de acció va regit de la preposició de; y axí diuen: Jo ESTAVA vé escriureu (estich casi resolt a escriureu): JO ESTAVA vé anar lo a 7 curc (estich casi resolt a anarlo a veure); ESTAVA D'anar a dinar (estich resolt a anarhi: me 'n hi vatx). — En castellà no conexem res consemblant a n-axò. — 396 — 2. Per dir qu'un es partidari o gran admirador d'un altre, se posava també '1 verb ESTAR concordant am l'agent y Tobjecte de l'acció, va regit de la preposició PER: v. gr. Tothom ESTAVA P'EL REY; jo ESTICH PER AQUELL qui me defensa; Catalunya està PER la seua autonomia. 3. Per espressar qu'un espera un altre per fer una cosa y està aturat per amor d'ell, usen del verb estar concordant amb el qui espera, y la persona esperada derrera '1 verb y regida de la preposició PER; y axí diuen: ESTICII PER ELL (Vesper per fer tal cosa); — ella ESTAVA PER SA MARE per casarse (tenia suspès cl casarse per amor de sa mare); — ESTAVA PER L'EDAT per ordenarse (esperava tenir l edat canònica per orde- nar se) . d. — Oracions impersonals. En castellà aquexes oracions se fan en forma reflecsiva y en tercera persona singu- lar: v. gr. SE DICE esto; en Alemania SE TRABAJABA mucho; poco SE HARÀ acerca de eso; aquí no SE VE ni SE OYE nada. En català, sobre tot entre gent poch ferida d'influència castellana, no s'usen gayre aquexes formes, sinó que se imposa l'impersonal en tercera persona del plural y sense '1 pronom SE: v. gr. DIUEN axò; TRABALLEN molt a Alemania; poch FARAN envers d'a.vo; aquí no hi VEUEN ni hi SENTEN; a America GUANYEN molts de diners; HAN DE FER el cap viu per porer viure. e. — Oracions aont s'usa NO per reforsar el sentit afirmatiu de la frase. N'hi ha diferents d'oracions d'aquestes en català, discrepants de les castellanes correlatives. 1. Amb el verb tenir por se posa NO devant allò de qu'un té por, que no voldria que succeís; y axí diuen: tenia por que la Justícia NO l'agafas; tenien por de NO ARRI- BARLO viu; tench por que NO'M MATIN; tenim por de NO PERDRE tot quant tenim. 2. També posen la negació NO devant el segon membre de les oracions compara- tives-afirmatives per donar més firsa afirmativa a l'oració, y axí diuen: ell parla millor que NO OBRA; ella broda millor que NO CUS; tu en sabs mes que NO ELL; ets mes bo per rallar que NO PER FER FEYNA. f. — Oracions aont V adverbi MITX modifica 7 verb, espressant que l acció del verb no es completa, sinó ajust comensada. Son, molt freqüents frases axí: — c-Con tenim allò? — N'hem MITX PARLAT (hem comeusat a parlarne). — Ho he MITX EMBASTAT. — En MITX PARLAREM; — Ho MITX ENLLESTÍREM. No conexem dins el castellà res consemblant a n-axò. g. — Oracions esclamatives amb el verb SEBRE. Posen devant de tot aquest verb, y la cosa que 's pondera y encarex, va regida de la preposició DE. — jSABS qu'està DE rich ell! — jSABS qu ha comensat DE bé! — SABEN que té DE / orsa! — SABEU que renya DE molt! — jSah vostè que l' ha fet BEfelló. k. — Oracions que 's repetexen per donar més intensidat a l'espressió. Son molt freqüents en bon català, y ben sovint un sent frases axí: Que m'agrada axò y que m'agrada! (fri agrada ben molt). — iQuc ' n digué y que 'u digué de coses (en digué ben moltes). — i Que cridà y que cridà aquell homo! (cridà ben molt). — 397 § 5. Adverbis Els adverbis dins 'l'oració catalana sufrexen modificacions gayre bé desconegudes dins la castellana. Dins aquesta no prenen may la forma aumentativa, y la diminutiva son clars els que la prenen: cerca -CERQUITA, tcmprano -TEMPRANITO, lejos-LEjlTOS, manana -MAN ANIT a). Ara en català casi tots els adverbis prenen les dues formes, lo qual constituex una riquesa de tintes y colorit meravellosa per brodar, refilar y entonar la frase. Així de bé se fa BENET y BENOT; ó.q poch, — POQUET y POCOT; de molt, — MOLTET y MOLTOT; de just, — JUSTET y JUSTOT; de amunt, — amuntet y amuntot; de envant, — ENVANTET y ENVANTOT; de enllà, — ENLLANET; de aprop — APROPET; de grandia, — GRANDIET; de enrera. — ENRERET; de endins, — ENDINZET; d'axí, — AXINETES; d'assuquí, — ASSUQUINETES, etc. etc. etc. ^•Es petita aquexa discrepància entre les dues sintacsis? § 6. Preposicions També discrepen les dues llengües en l'escullir les preposicions per espressar les diverses relacions entre les paraules: — i. La. presència a un punt determinat el català l'espressa per la preposició A [som A Barcelona) y el castellà per la preposició EN [vivo en Madrid). — 2. Moltes relacions que'l català espressa am la preposició amb (AMB axb ell va venir; — AMB aquest sol que fa, no hi vatx; — AMB aqtieys temps que correm, no convé tal empresa; — AMB axb que diuen, convé esperar; — AMB ell ho con- seguiré; etc. etc. etc), el castellà les espresa per EN, CON, POR, y altres giros de frase. — Moltes relacions que'l castellà espressa am la preposició EN y POR, el català les espresa am DE ( Va ésser ben ainat DE venir; — va ésser ben prompte DE fogir; — pas- sava gust DE ferlo enfadar; — s'honrava D'anar amb ell; — axb es fet D'ell; es escrit D'ell; es manat d' ell). — 4. Relacions que '1 castellà espressa am la preposició EN [salió una noticia EN los periòdicos; puso una poesia EN tal revista), el català les espres- sa per DEMUNT y DALT [sortí una notícia DEMUNT els peribdichs; posà una ?iotícia DALT tal revista). També posen la metexa preposició DEMUNT com equivalent de SOBRE y SEGONS (DEMUNT lo quem dius, no t puch contestar; DEMUNT lo què'm contes, ja no hi ha res que fer). — 5. La preposició BAX s'usa amb un sentit figurat consemblant a DEMUNT (BAX de lo qiihe vist, ja non vull parlar, axò es, suposat de que jo no surt...). — 6. La preposició sensa, si ja s'es espressat el nom qu'ha de regir, va tota sola, y el nom se sobrentén: — jQue no duya capell? — No, anava SENSE. — jQue no m' heu de donar diners? — Veste 'n SENSE. — jQu'ets vengut amb el cavall? — No, SENSE. 398 — § 7. Interjeccions y esclamacions. No resam de les conjuncions perquè no tenen gayre importància dins la sintacsis; allà ont ne tenen es dins la morfologia. Respecte d' interjeccions y esclamacions, n'hi ha algunes en català, de règim y dem- ble ben especial y en completa discrepància amb el castellà. Vetassí unes quantes: i . Per tractar o increpar qualsevol d'una cosa o altre, posen aquesta cosa regida de la preposició DE: j D' aràmal\ (;èts un animal'.) jDE beneyt\ (;es un beneytl) jDE Mi- quel\ (;Ah Miquel!). 2. Per denotar qu'un aprova una cosa dolenta o desagradable qu'ha succeit a qual- cú, usen la esclamació: FORT. Li han pegatr jFORT! No hi fos anat. jT 'han pres tot quant dures.- jFORT! Axis un altra vegada estaràs alerta. — L han tancat def orar jFORT! Fos arribat d'hora. 3. Per denotar prohibició d'una cosa, posen l'adverbi FORA devant aquella cosa : fora capell! (llevaüvos el capell). — jFÒRA conversar] (no converseu). jFÒRA admetre n pus (no )i admeteu pus). CONCLUSIÓ 1. Am lo qu'acabam de al•legar, creym haver provat que no es ver lo qu'assegu- ra En Pérez Galdós que la sintacsis del català es la castellana; creym haver demostrat que tenim una sintacsis pròpia, ben discrepant de la castellana, y que, si bé s'acosta ferm a l'italiana y a la francesa, es diferent de cada una d'aquestes; creym haver provat l'autonomia de la nostra sintacsis, y defiam En Pérez Galdós a que'ns desfassa les pro- ves qu'hem aduides y les rahons qu'hem al•legades a favor de dita autonomia. Si En Pérez Galdós hagués dit que de la lectura de certs autors catalanistes se desprèn que'l català no té sintacsis pròpia, sinó manllevada a n-el castellà, li hauríem contestat: Distingo: la sintacsis catalana que surt dins les obres de tals autors es la castellana, concedo; la sintacsis catalana que viu encara, gràcies a Deu, dins la majoria dels pobles que parlen la nostra llengua, es la castellana, nego, nego, nego. Y si el famós novel•lista accepta el nostre defiament, ell qu'es tan afectat d'estudiar esperimentalment els temes de les seues obres, ja pot ésser partit a recórrer Catalunya espanyola y francesa, les illes Balears y el regne de València, y atiparse de les col•lec- cions de folk-lore català, a veure si es home per tirarnos abax cap de les nostres tesses. 2. Y ara una paraula a n-els amichs de la llengua catalana y especialment a n-els escriptors catalanistas. Tal volta a alguns vendrà una mica de nou o no admetran lo que deym sobre 'Is diferents punts de sintacsis catalana qu'hem tocats. A n-aqueys tals els-e suplicam que's ficsin en lo que deym y qu'ells meteys estudien els monuments catalans escrits de tots els sitgíes y els monuments vius, axò es, el parlar actual de les diferents comarques catalanes. Si fan axò, n'estam seguríssims de que's convenceràn de la raó y del fonament sòlit de les nostres tesses. — 399 — Sí, aquests punts qu'hem tocats, son els trets més vius, les notes més culminants, els distintius més caracten'stichs de la nostra sintacsis, que'ns separen ferm de la sin- tacsis castellana, que'ns donen fesomia pròpia, que constituexen verament la nostra autonomia sintàctica. <;En volem de sintacsis nostra? No'n sabem d'altra més qu'aquesta. El qui'n sàpiga, que hu diga y que'ns mostri aont es, per ont caplleva. çQue n'hi ha que no volen usar aquell aussiliar ni aquella concordansa del participi ni aquell acusa tiu sense la preposició a, ni aquell impcrfet en lloch de X optatiu en Ics oracions condicionals, y preferexen anar jonyits bax del jou de la sintacsis castellana y seguir com idiotes, indignes de personalidat pròpia, que son incapaços de sentir, llau- rant el sementer de les Lletres, no segons el sistema vigent dins la nostra llengua per espay de set cents anys, sinó segons un sistema foraster que no pot dur altre resultat que fer mal bé les cullites y matar tota la llecor, tota la saba pròpia, que es la que'ns dona y constituex la nostra vida? Si n'hi hagués molts d'aquests, jvaja quin desengàn més ferest per nosaltres, plens de fe en la virtualidat del poble català per rcconstituirse y recobrar se de cap a peus! Amadors y entusiastes de la llengua catalana, pensauhi bé amb axò, ficsauvoshi bé, y... sigau consecuents am les vostres coses. Esgargamellarse clamant per l'autonomia de Catalunya, y no comensar per fer efectiva l'autonomia de la llengua, qu'està esclusi- vament en la nostra mà el conseguirla, es una inconsecuència y una falta de formalidat que no dexa gens a bon lloch els qui la cometen. Amadors y entusiastes de la llengua catalana, vosaltres que la teniu per reyna del vostre cor y vos gloriau de servirvos d'ella per vestir els vostres pensaments y afectes més íntims y l'enaltiu am los vostres escrits, pensauhi bé, ficsauvoshi bé amb axò, y no us esposeu pus a que, lletgint les vostres obres els critichs forasters, hagen de deduir que '1 català no té sintacsis pròpia, que no té altra sintacsis que la castellana. Y es ben ver desgraciadament que n'hi ha d'escriptors catalanistes que am la seua manera d'escriure han donat y donen peu a que 'Is forasters inimichs ens hagen tirada y ens tirin l'injuria de que la llengua catalana no té sintacsis. Amadors y entusiastes de la nostra llengua, p'el bon nom, per la dignidat, per l'honor d'aquesta llengua nobilíssima, no merexedora de viure esclava en cap concepte, digna de reynar dins casa seua com cap altra de la terra, — se fa precís redimiria d'aquex esclavatge nefant y afrontós que molts li fan patir de la sintacsis castellana, que tant la malmet, la petxuca y la deshonra. Aquí lo nefant y afrontós no es la sintac- sis castellana;, sinó que'l català s'hi someta pegant cossa a la seua pròpia. Se fa precís empendre la creuada y batallar sens treva fins qu'hàgem conseguida la redenció completa de la nostra sintacsis, qu'es allà ont el castellà'ns ha invadits més; y que 'Is nostres inimichs no tenguen altre remey qu'acalar el cap o fogir devant el llem- peguetx enlluernador del reynat de la nostra Gramàtica, indestructible y perdurable, dins el camp de les nostres Lletres. — 40O — De D. Francesch d Albranca, de Sant Cristòfol de Menorca. Recorts de la dominació mora en la parla menorquina Senyors Congressistes :• Si vostès me perdonen l'atreviment, faré una llista de les paraules arabes que, recorts de sa dominació mora, perduren en sa parla menorquina. I. Toponímia Addaya : (ad deiàa es poblet) portet de sa costa de tramontana, a sa mitgera de Mahó y Mercadal. Alayó : (se pronuncia Alahó, o Alhó), vila: se fundà dins sa possessió anomenada Hia- lor {Ve d'Alahor, nom propi? Albranca : posses. St. Crist. (al bàraca, la benedicció, la felicitat?) Albranxella : poss. St. Crist. diminitiu d'Albranca. Albufera : poss. Merc. ; estany d'aygo prop de la mar, Mahó. Alcaufà : poss. St. Lluís. Alcoig : poss. Alay. Alfavara : poss. Mah. Alfavaret, poss. Mah. Algayarens : poss. Ciutad. (al guiràn, ses coves.) Aljandar : poss. Ferr. Mahó. Aljups : poss. Ciut. Almudayna : poss. Ciut. Alputze : poss. Cuit. — (català arabisat, el putxet) V. El Puche, Granada. Al caidus : poss. Alay. — (al ca/d, es capità.) Alcalafat : poss. Ferr. Barbaix : pos. Mercadal. Barbatxí : pos. Merc. Banyul : pos. - Mah. — (Banyouls, Rosselló; sbaniül, espanyol.) Binialàs : pos. Merc. Biniàli : pos. Mah. Pont d'En AH, cova de la costa de Ferr. Biniaixa : pos. Mah. (aixa, pelegrina.) Biniach : pos. Alah. (hah, aix, pelegrí.) Biniay : pos. Mah. (yaliic, Joan). Biniét : pos. Mah. diminut, de s'anterior. Biniatràm. pos. Cid. Biniatram : pos. Ferr. (Benat. - Harum, filles de Aaron.) Biniatap : pos. Mah. Binialmesch : poss. Ala. — 401 — Binialquelí : pos. Al. [el kcbir es o sa gran.) Binianfús : pos. Al. (anfós, Alfonso?) Biniarroga : pos. Biniarròy : pos. Biniatzàu : terr. Alay. Biniatzèn : pos. S. Crist. Binialmaya : pos. Merc. Biniancolla : pos. Mahó. Binibeca : pos. Mah. [Beni Bèker, fills de sa verja.) Binicalaf : pos. (calat, castell.) Benicalsitx : pos. Ferr. Binicreixent : pos. Mer. Binidalí : pos. Binidonís : pos. Merc. Binidonaire : pos. Mer. Binialcalà : pos. Mer. (pronun. Biniaucalà.) calà, torre. Biniedrís : pos. Al. [Ben-ed-Dris). Binicodrell, Binicodrellet : poss. S. Crist. Binifabini : pos. Al - [Beni-Fabib, València.) Binifaéll : pos. Mah. Binifailla : pos. Merc. (femení de s'anterior.) Binigarba : pos. Ciut. (garb, ponent.) Binigordó : (antes Binigarda, dimin. B. gardó.) pos. Mer. Binigafull : pos. Ciut. (gafur, indulgent.) Binijamó : pos. Al. Binigàus : pos. St. Crist. Binillautí : pos. Binillobet : pos. Merc. Binimarzòch, pos. Al. Bu-Marzog, vall d'Alger, [ma za zoch, font d'es mercats. Binimel•là : pos. Merc. {Befi-Amet-La.) Binimay, pos. Binimaymut : pos. St. Clement. (Mahamut.) Binimassó : pos. Ferrer. Binimoti : pos. Fer. antes Binimàdeu. Binimonastrell : pos. antig. Ciut. Biniparraix : pos. Mahó. Biniparrell : pos. Mah. Binipati : pos. Cuit. Binisafúller : pos. S. Lluis pronun. Binisafúa. Binisermenya : pos. Mah. Biniseguí : pos. Merc. Binisàit : pos Ferr. Binisaida : pos. Villac. Binisarraya : pos. Merc. Binisuès : pos. Ferreris. Bentaufa : pos. [Benta, filles, alfa, espart) — 4°2 — Binixebó, pos. Al. [Xebú, riu de Marroch.) Binixems : pos. Al. {xems, sol.) Binixica : pos. Binisagarra : pos. Merc. Calafi : pos. Ferr. Calòritx : pos. Merc. Favàritx : terreno, Mah. Antes 's deyafanàrit - {enna raritx, fanal-tenda.) Furí, o El Furí : pos. Ciut. Deyà : pos. Alb. Lucàitx : pos. Mer. = antes Olocaitg, arabisat de lucus, bosch. Y d'aquí: Lluch -alari: pos. Al. (aquesta sols arriba a la mar, y pot convenirli al luix, ribera (bada-luch.) Lluch - asaldeut : pos. Al. Lluquelqueuba : pos. Al. {kelba, cussa). Llumena : pos. Al. [Lhich-al-menaF] Llumassanas : pos. y vilàs Mah. Llinaritx : pos. Merc. Lauzell : o Alauzell. pos. Mer. Matxani : pos. Malbúger : pos. Mah. Mesquida : cala. Mussupta : pos. S. Clem. (Mussa, Moysés.) Rafal : possesions que hi deriven : R. amagat C; R. fort, Al. R. Roig, Mer. Rafal Rubí, Mah. (Ruben). Salayró : pos. Mer. antes Xalayró. Tordonell : pos. Mah. Torelló : pos. Mah. Toraixa : pos. Mah. ( Tor, pujol, aixa, n. prop. Pelegrina.) Tormadeu : pos. Al. [Tor-al-madeu, montanya de la mina.) Tornaltí : pos. S. Clem. Talatí : pos. Mah. Trepucó : pos. Mah. [Terepucó, y d'ell): Trebaluje : vilàs, Villac. y pos. S. Crist. [lúix, ribera.) Salema : partió d'Algendà. [Zulema, Salema, de Salem.) Amé : partió y cova d'Albranca: cova d'En Amé. Tirant : pos. Fornells (tiràn, pi. de taur, bou.) Sonarrosa y Sonarrosset, pos. Mah. (ar-rossa, sa novia.) El Fonduco : pos. cala y mcrendero Mah. [el fondok. posada ) Santa Galdana : (pos. riu y port. Fer. Ciut.) Ses terres veinades se dirien Anas, encara es diuen Santana (y no Sant'Anna) y per sa presencia d'es riu, es moros dirien Guad-ana; es cristians hi afagiríen son o sona que, com ha passat arreu, ha arribat a santa... que no es de cap calendari. 403 II. Patronímíchs Alaquer: (el just.) Saguí : ...(petit, nou.) Melis y Binimelis : (rey.) Papelcudi : [Bab-el-cu-di, porta d'es pujol). Allès : sona Al-lès... {al•laya, divinidad, al•lay, divino). Mascaró : III. Comuns Aljup. Betzef: molt. (bez-zaf). Clapé : munt de pedreny, paredada en cara forana: capés de gegants, talayots: xaXe^n,, príncep? Aludiría a considerarse maussoleo de gent principal es megalitos, quan els denominaren clapers...? Cafoll : abundància, principalment de cosa de menjúa. Benaula : beneit. Bebal•là : adv. à la bebaltà, de qualsevol manera (ba-Al-là, sona bil-là) a la bona de Deu. Al•lot : minyó: [anlad, fill). Marraxa : pitxé; de marraxa, fiasco de vidre, que es moros implen d'aigo-ras pera obsequiar, regant-los, a n'es seus hostes. Garbell : (guerbal). Escàtil : colmill de porch; [katel, matador). Xàfaga : xerxa de cordella, de maya ample,, per fer feixos de palla, [xèbeca, xerxa.) Xerxa : de xèbeca o xebea... Garrova : Talayat : de ta/m/, elevat. Goret : semanter en descans, qu'es prepara per sembrarlo de blat s'any vinent. Guretà : llamada feta es cinch-mesos, en es semanter de goret. De gur-ret, pastura ferratge. Cabi : punyada; dona '1 hi un cabi = cabbda, punyada. Marjal : merja, parat. Caramull : Aqueixa llista es molt incompleta. L'he escrita ab un arrap, ara que m'acab de desdejunar de sa existència y proximi- dad d'es Congrés de sa Llengua Catalana. Això ro val res; però de moment, es sols lo que hi puch dur. Queda un gros enfilay de paraules moresques, com a/fabia, magatzem, oro, garrova, arròs, arrop... que per ser comunes a d'altres regions catalanes, no tendràn importància menorquina. 4C4 — De D. Joaquim Cases- Carbó, de Barcelona. Notes sobre Pempleu abusiu de la partícula doncs El català està subjecte encara a pertorbadores influencies d'altres llengües i princi- palment de la castellana. Es aquest un fet tant evident que no cal esquerrassar-se en demostrar-lo. Serà més o menys discutible la llegitimitat d'aquestes influencies quan impliquen un enriquiment dels medis d'expressió: això ha d'esser objecte d'un estudi en cada cas determinat. Emperò es indiscutible que 1 castellanisme, per exemple, que com- porta empobriment de la llengua ha d'esser senyalat i combatut. Molt més quan aquest castellanisme, no s'hi ha incorporat definitivament; quan al costat dels que l'adopten sense adonar-sen hi ha la gran massa de catalanofons que no hi cauen mai, els uns, encara que pocs, concientment, la majoria parlant naturalment la llengua tal com els l'ha tras- mesa la tradició oral. El cas sobre 1 qual someto algunes breus observacions al Congrés es el d'un empleu abusiu de la particula doncs que implica un castellanisme sintatic no solament innecessari sinó encara lamentablement empobridor de l'idioma. L' empleu abusiu del doncs es degut a la creencia errònia de que hi ha identitat de significació entre aquesta particula i la particula castellana pues. Els que cauen en aquest error posen doncs sempre que en castellà s posaria pues, sense advertir que 1 pues castellà ademés de l'accepció deductiva que té 1 doncs català té una accepció cau- sal o explicativa, separant-se en aquest punt d'altres llengües neo-llatines com ara 1 francès i l'italià que mai empleen les corresponents conjuncions (donc, dunque) en aquest sentit causal o explicatiu caracteristic del castellà. Exemples del pues causal: «Sufre la pena, pues cometiste la culpa.» (Acadèmia espaiïola). «Lo habrà examinado pues que lo ha resuelto.» (A. E.). «Estarà enfermo pues no viene.» (Salvà). «Pues que tal es el estado de las cosas, tratemos de aplicar algun remedio». (Salvà). Aquells que parlant o escrivint en català donen també a la conjunció doncs l'accep- ció causal del pues castellà traduirien les frases anteriors així o per l'istil: «Sofreix la pena, doncs vas cometre la falta». «Ho deu haver examinat doncs ho ha resolt». «Deu estar malalt doncs no ve». «Doncs que tal es l'estat de les coses tractarem d'aplicar-hi algun remei». En aquestes frases fóra correcte emplear les conjuncions causals puix que o ja que com corresponents al pues castellà empleat en la seva accepció causal; mai el doncs. — 4°5 — Perquè s vegi que hi ha qui es capaç d'usar el doncs català en correspondència exactament an el pues castellà empleat en els casos anteriors en sentit causal o espli- catiu bastarà citar els següents exemples copiats, llevats els dos últims, dels primers números de periòdic que ns han vingut a les mans. Exemples de l'empleu incorrecte del doncs en el sentit causal propri del pues castellà i rectificació d'aquest error «En això va passar lorsa de civils conduint al acusat. Els amotinats van apedregar »la forsa, resultant un civil greument ferit. »Els civils van enjegar trets en l'aire, inútilment, doncs (l) els esvalotadors van » seguir apedregant y fent foch ab revòlvers. «Aleshores els civils van fer foch sobre la gent, resultant un mort y varis ferits » «Se tracta, doncs, (2) d'un moviment de protesta general, doncs <3) Barcelona aquesta » vegada com sempre, sent com afront seu, el que proven de llensar sobre qualsevol » comarca catalana.» »Es urgent adquirir terrenos pera parchs y jardins, donchs <4) cada dia aumentaràn de »valor. Es d'urgencia també l'Escola de Cechs y Sorts-muts, y la creació de dos grupos «escolars. En quant a la Biblioteca Popular, se'n montarà una d'interna, donchs <5)la defi- nitiva s'havia de construir en uns terrenos que ara estan en litigi.» «Consti, donchs, <6) que pera que Barcelona consegueixi lo que es degut, se necessita »un alcalde que tracti de tu als ministres. »Això es lo que censurem, això es lo que no volem, y sentiria que's cregui que '1 -censuro personalment, cosa a que jo may m'hi propassaré donchs M tots coneixem les » bones condicions personals que l'adornen». «Féu veure la conveniència que tenen tots els catalans a formar part del Catalanis- »me, doncs <8)es un moviment reinvindicador de tot un poble, y, per lo tant, tenen dever »de cooperarhi tots els fills de Catalunya, sia la que's vulga la seva especial manera de » pensar en qüestions polítiques, religioses y socials. »Don Josep M.a Roca, expresident de l'«Unió», ab la seva peculiar eloqüència, reco- »manà l'ús del nostre idioma en les relacions particulars y públiques, doncs fe) prou bella »es nostra parla pera que 'Is catalans l'usin a tots moments, puix Y finalment s'aixecà a parlar el Dr. Martí y Julià, resumint acertadament tot lo «exposat. «Acabà manifestant que's deixin de misèries locals y s'agermanin tots, doncs (I2) així »ho reclama la Pàtria. — 4of> — < En resum, un acte que no dubtem donarà abundosos fruits, doncs to) així se'n des- > pren dels comentaris que feien escalencs de totes les classes socials y criteris polítics». «Per altra part, jo no podia deixar de pendre part en aquest debat, donchs (l*) algú ho podria pendre com a falta de valor de les meves conviccions per part meva, j donchs to' jo vaig ser un dels que, en la sessió passada, vaig censurar al alcalde de > R. O. y parlaré també, perquè crech que l'alcalde està mal informat respecte a la sessió -darrera y al alcans de lo que en ella's va dir.» Pera un pressupost de 29 milions, la propietat urbana sols paga 800.000 pessetes > que en sos 8 10 procedeixen de propietaris que no beneficien ab les obres, donchs (l6) »els del interior, res tenen que veure ab les millores dels pobles agregats, quals propie- taris en cambi realisen moltes ganancies ab les urbanisacions dels seus terrenos». Essent limitats els recursos de l'Hisenda municipal, y basantse especialment »en l'impost de consums, es impossible acumular al pressupost vinent el dèficit del an- terior, donchs u^ l'acumulació de varis dèficits acabaria per impedir tota operació. D'aquí la necessitat d'un extraordinari. > «E donchs to) aquesta es la mare de la ciència, nos guardarem bé prou de menys- » preuaria si no volem que la filla meresca lo dictat de borda». «-Donclis to) no enrahonarien los flamants modernistes en la forma que-u fan, ni di- > rien lo que diuen si tinguessen una escola de bones lletres... (Prolec de les Lliçons » familiars de Gramàtica Catalana per Antoni Talla7tder).» Bar/la. i8çç. (L'Antoni Tallander o sia l'Antoni Bulbena es el preceptista de gramàtica catalana que més presum de conèixer i respectar les bones tradicions de l'epoca clàssica). Els doncs senyalats ab els números 1, 3, 4, 5, 7, 8, 9, II, 12, 13, 14, 15, 16, 17, 18 i 19 són decididament incorrectes en les frases dessus citades. En totes elles es el doncs un castellanisme sintàctic. Aquesta incorrecció hi desapareix posant en comptes del doncs les formules ja que (popular) puix que, pus que o car (literàries): totes elles conjuncions causals. Els doncs senyalats ab els números 2 i 6, i el puix senyalats amb el n.° 10 són cor- rectes; els dos primers essent usats en sentit deductiu; el puix citat empleat en el seu sentit causal. La llengua parlada actua1, dins totes les seves varietats tampoc usa la partícula doncs en cap accepció causal. Les diferents varietats del català parlat que conserven viva la partícula doncs més o menys modificada (dons, donques, donses, dò, idò, donc) l'empleen en la seva accepció deductiva, mai com conjunció causal. L'idioma valencià de la capital l'ha deixada morir substituint-la per la castellana pues, i adoptant per contaminació també el pues en sentit causal com en castellà, ha anat eliminant les formules antigues causals puix que, pus que, car. Sobre aquest fenomen de castellanisació que s'iniciava també en la parla del - 4°7 — Principat ha reaccionat feliçment la llengua literària. S'explica perfectament l'eliminació que del pues en tots els casos fan alguns per medi del doncs. S'han adonat que ells i molta altra gent que senten al llur voltant diuen sempre parlant en català pues tenen a mà la partícula doncs i sense posar esment en que no té aquesta en bon català sentit causal l'adopten sempre en comptes del pues. Els escriptors valencians descastellanitzants no gosant emplear el doncs per què no 1 senten usar en la llengua pulida; tendeixen a usar el puix sempre que en castellà s'usa pues; sembla com si desconeguessin que 1 puix no pot ésser conjunció deductiva equivalent al doncs. Es necessari que algú faci un estudi històric complet de la conjunció doncs en la seva accepció deductiva i en les altres accepcions que puga tenir excloent-ne, va sense dir, tota accepció causal com decididament errònia. Aquest estudi deuria estendre-s també a les conjuncions causals catalanes,/^;' què, ja que, tota vegada que, pus que, rar i d'al- tres no citades aquí que potser fóra convenient introduir en la llengua literària moderna. En les meves lectures de català dels segles XIII, XIV, XV i XVI... no he trobat mai la partícula don s usada en sentit causal. Això no vol dir que puga afirmar en absolut que no hi hagi estat usada alguna vegada. En canvi l'empleu del doncs en sentit deductiu apareix a centes de vegades desde l'aparició del català escrit no interrompent-sen mai l'ús en la successió dels segles. No aniria malament que en cas d'haver-hi avui en dia algun partidari conscient del doncs causal fundés la seva opinió al•legant les raons on se recolza i acompayant-la de cites de l'epoca clàssica. Sempre contribuiria a il•lustrar aquest punt que es un de tants que convé deixar resolt definitivament. Entretant com contribució a l'estúdi complet a fer de les conjuncions deductives i causals poso a continuació les següents citacions: e si fa lo contrari, es per contrari, si doncJis no s'esmena (Prolech). Ara doncs, pus també ho deyts, nos sabem que vos sots privat del senyor rey de la amor que ho aytal dona. Cap. III. Nos som aparellats, que hi façam tot ço que vos hi consellets. DoncJis, senyors, a honor de Deus... huy ques dissapte... comencen (*> totsquants preu eres haja en Munt- peller a cantar misses... Cap. IV. Senyor, dix En Conal Llança, digats, donchs lo tractament aquest per que lavets mo- gut, no per que ho volets fer. Cap. XXX. (Crònica de Muntaner. Edició Bofarull.) — E que seràs? — No res — Donchs no res eres abans que fosses engendrat? — Axí ho crech, digui yo. (pag. io). — Donchs, dix ell, tu creus ço que no has vist? (pag. 1 1). — Ara donchs, dix ell, atten diligentment en aço quet diré (pag. 16). — Con la anima rational donchs sapia e senta e visqué, segueixse que es semblant a Deu, e per consegüent immortal (pag. 29). Veges donchs si mereix principat entre Is seus (pag. 39). — Si donchs a ymatge e semblança sua lo feu, qui gosarà dir que 1 falés mortal? (pag- 54)- — Los aucells fan niu; les feres cerquen cavernes en que habiten; els peixos roques en que s meten. Donchs qui pot dir que no usen de raó? (pag. 711). (Sowpni de Bernat Metge. Edició Guardia) 4o8 Notes per fer un estudi comparatiu del doncs català amb la partícula corresponent en francès, en provençal i en italià FRANCÈS Donc. conj. i.° Sert à marquer la conclusion qu'on tire d'un raisonnement. Vous avez fait une faute, il faut donc la reparer. II se plaint on l'a donc maltraité. Je pense, donc Dieu existe, car ce qui pense en moi je ne le doit pas à moi méme. «La Bruyère, XVI». 2.° Exprime en general qu'une chose est ou doit ètre consequence d'une autre. Donc un nouveau labeur a tes armes s'apprète. «Maltier, II, 12». Donc votre aïeul Pompée au ciel a resisté, Quand il a combatu pour notre liberté. x\(5xo\xàlòúa\ de xpntf'tóç, bo i uavGavco, apendre. Christià : de xpitfnavóç, de xpicfroç, Christ, ungit. Chronica : del grec xpovoc, temps. Chrysallida : del grec xpuCaÀÀíç; de xpuCÓç, or. Chrysanthema : de xpvcsóq, or, i avGeuov, flor. Chyl o chylus : de x^Xóç, suc. Chimica : de xeH•eia de Xecoi abocar?. Chym o chymus : de xvfaoç, suc. Drachma : del grec òpcixur), moneda grega. Echo : grec i]xw, sò, soroll. Eucharistía : grec etr/apiCna i de eC, bé i xapiÇeCtcu , donar gràcies. Eunuch : grec eüvouxoç, de £uvr\ llit i èxco, tenir, guardar. Malachita : grec uaXaxÍTr\c: de uaXaxn malva? Machina : llatí machina, grec ur\xavn , eina, instrument. Mechanica : meteixa arrel que l'anterior article. — 43^ — Melancholia : grec ueXctyxoXía; de jueXac;, negre i XoXf|, bilis. Monachal : llatí mouacJialis, de monachus, monjo, grec uova-xóç, de uovoc, un sol. Orchestra : grec òpxn.c»rpa, lloc del theatre ont el chor executava ses dances. Parrochia : llatí parochia del grec Ttdpoxoç . Psychologia : de i}n>xn.i esperit, i Xoyoç, tractat. Pulchre : llatí pulcher, grec jrpXúxopic; molt graciós? Rhachitisme : del grec pa/inq. de paxtç, espina dorsal. Schola : llatí schola, grec ayp\i\ , lloch d'estudis. Stomach : grec CTÓuaxoç, de crrou.a, forat, boca. Strychnina : del grec Crpú/voç, morera negra. Technic : del grec réxvn, , art. I en alguns noms propis com: Achil, Bacchus, Chaldea, Chersonès, Christ, Christina, Christeta, Christophol, Ezechiel, Henrich, Henricheta, Michel, Joachim, Roch, Zurich, vEschyl, etc. PH Adelpha : mot àrab originat del grec òàcpvn, . Alphabet : de les lletres greges d, j3; dXcpa, |3f|Ta. Amphibi : grec àucpi|3ioq, de àucpí, amdós, i |3íoç, vida. Amphitheatre : del grec àu.(pi9écu;pov, de àjiicpí, entorn, i Gécurpov, theatre. Amphora : llatí amphora, del grec àucpopéuç; de aucpí, amdós costats i cpépco portar. Anthropophag : de àvBpcojcoc, home, i cpàyco, menjar. Així meteix sarcopliag. etc. Antiphona : de àvri, contra, i ^>covr|, veu, sò. Així meteix els compostos de cpcovn,, com: aphonic, cacoplionic, cupJionia, phonograph, teleplion, pJionema, gramoplwn. epigvaph, paragrapli, etc. Apophtegma o apophthegma : de cctó, sota, i cpBéYyouai, fer oir. Apheli : de àcp' per à:tó i fjXtoç , sol. Apheresi : grec cwpaípecnç ; de Ajtó, i aípéco, pendre, treure. Asphalt : grec ctcJcpaXToc; , betum. Asphyxia : grec òxScpv^ía, de à privativa, i dcpú^co. bategar Aphorisme : grec cupopidudc; de ànó i òpí^co, limitar. Aphrodisiac : grec à(ppoòidiaxóc; de Acppoòrrn., Venus. Apocryph : del grec àrróxpucpoç , amagat, secret. Apostroph : grec àrróCTpocpoç ; de ànó i crrpécpto, tombar, girar. Atmosphera : de druoc, vapor, aire i ocpcupa, sphera. Atrophia : de àtpcxpta, de à i Tpécpco, alimentar. Autograph : de aúróq, propi, d'un meteix, i ypdcpeiv, escriure. Així meteix: Bibliogra- phia, Graphologia, Orthograpkia, phonograpk, polygraph, graphic. Blasphemia : grec [3Xa0rpr|uia , de pWarrrco ■, ferir, i cpi^urj, paraula, veu. Catastrophe : grec xaTàçrpotyií , ^> desenllàs, mort, desgavell. Delphi : grec òeXcpiVj llatí delphin, peix. — 439 — Diaphane : grec oicwpaYrçç de òiacpcuvco, fer veure a travers Uiphtong o Diphthong : de òíç, dos i 9(V>yyor , sò. Elephant : grec èXECpaç, ivori. Euphemisme : de &v be i 911111, dir. Emphasi : de èv, en i c^aOiç, aparició. Emphyteusi : grec èfj(pi3re\XJiç; de èv, i c^i^tevoj, plantar. Encephalic : de èv, i xecç>àkr\, cap. Així meteix : bucephaL cephalalgia, cephalia, ccplialopod, etc. Ephemeride : de 8(pi]uepiç , de errí, i riuenci, dia. Ephimer : meteixa arrel que l'anterior article. Epitaphi : de ém , sobre, i rct^í] , tomba. Epiphania : grec è:nàpuaxov, medicament. Phar o Pharus : grec c^dpoç, nom d'una illa que hi hà a la desembocadura del riu Xil. Pharynge : del grec c^àpuy^. Phase : del grec cpàdiç, de cpaívco, brillar, aparèixer. Philtre : llatí philtrum, grec cpiXrpov. Phenomen : de «paivójievov, de tpaivco. Philanthropia : de qnXew, estimar, i ctvBpco-o;:, home. Així meteix. Philharmonic, pliilosopJüa, philologia. bibliopJül, taurophil. etc. Phoca : llatí phoca, grec cpcóxt] . Phosphat i Phosphor : grec (pcoacpópoç, de 910^, llum, i cpopoç, qui porta. Photographia : de (pcoç, cporoç, llum, i ypa98tv, scriure. Així meteix. PhotopJiobia, Photosplicvü. etc. — 44° — Phrase : grec 9pàoiçr de (ppà£oucit, parlar. Phrenesi : llatí phi enesés, grec cppévnciç. Phthisi : grec cpGímç de cp9úo, consumir. Phyloxera : del grec cpuXXov, fulla, i £epoç, sec. Saphic : llatí sapphicus, de Xarupco, poetesa grega. Siphon : del grec cicpcov. Sophista : del grec GÓyi<3Zï\q . Sphera : del grec ccpaïpct. Stropha : del grec OTpocpn,, tom, conversió. Siphylis : de SipJiyl, personatge. Triomph : llatí triumphns, grec 0piau.|3oç!. Tropheu : llatí trophmini, grec rportaiov!. I alguns noms propis com : Aphrodita, Alphons, Adolph, Bosphor, Phelip, Pharaó, Phenicia, Philomena, Joseph Josepha, Josephí, Raphel, Seraphí, Westphalia, etc. RH Catarrho : grec xarràppoç; de xarappeta, afluir. Diarrhea : grec òiappota de òiappeco, fluir a travers. Hemorrhagia : de chuct, sang, i peco, flur. Myrrha : llatí Myrrha, grec uúppa . Rhachitic : del grec pa/itiç. Rhapsoda : grec pcn})q3Òóç, de pd^rto, cosir, i cpòrj, cant. Rhetorica : grec pnropixri , eloqüència. Rheuma : de peujua, corrent d'aigua. Rhinoceró : del grec ptvoxépcoç, de piv, nas, i xépaç, corn, banya. Rhomb i rhomboid : de pójupoç, moviment giratori. Rhythme : de pu9|iioç, de peto, fluir. I alguns noms propris : Rha, Rhea, Rhin, Rhodes, Pyrrhus. TH Absentha : llatí absinthium, grec cuJn'vOiov, planta. Aerolith : de àip, aire, i XiGoç, pedra. Així meteix : lithographia. Anathema : grec àvd9n,uci , de àvan'Gn.ut , suspendre. — 441 Amethysta : grec àu.é6uo"coc, de à i (Lie0\3co, ubriagar-se. Anthropologia : de àvGpconoç, homes, i Xoyoç, tractat. Així meteix : Anthropophag, philanthropich, Anthropomorphic . Antipathia : grec àvriTiàGeia, de .àvtí, i rràGoç, sofriment. Així meteix: Apathia, sympathia, Pathologia, patJietic. Anthologia : de àxQoç, flor, i Xoyoç, tractat. Anthracita : de àvGpaxíaç, carbó. Antithesi : de àvrí, i Gediç, posició. Així meteix . thesi, hypothesi, parentkesi . Apothecari : de à:roQr|xr(, magatzem, armari. Així meteix : hypotheca, bibliotheca. Apotheosi : de àrroGécúcnç , de àrrò, i 0eoç, Déu. Així meteix : Theologia, Theodicea, Theocracia, TJicosophia, tkeisme, athcu, pantheó. Arithmetica : de àpiG^oç;, nombre. Així meteix : logarithme. Asthma : de acGua, alè, buf. Atheneu : AGnvcciov , temple de Minerva. Athleta : de dGXoç, lluita, combat. Autochthon : Vide, lletra eh. Cantharida : de xàv0apoç, scarbat. Cathalà : de Cathalonia, de Gothland, terra de goths. Aixís meteix : goth, gothic, visigoth, ostrogoth. Càthedra : de xaGéòpa, cadira, lloc. Així meteix : Cathedral, cathedratic. Cathet : de xàGeroç, «que cau verticalment.» Catholic : grec xa0oXixóç, de xara i òXoç, tot. Cithara : grec xiGàpa, lyra. Epithalami : grec unGaXàmoç, de èrtí, sobre, i GàXcuaoç, llit. Així meteix : thalem. Epithet : grec èm'GeToc , de èm , i nGévcu , col ■ locar. Ether : grec ài0tp. Esthetica . grec aia9»"|Tixóí; , de aio0^o(iat , sentir. Ethica : de r(0ixo::, de r(0oç, costum. Ethnic : de £0voç, poble. Diphthong : Vide lletra PH. Diphtheria : de Òicp0épa, membrana. Dithyrambic : de Ai0upajLij3oq , sobrenom de Bacchus. Isthme . grec io*0uoç, de eïui, anar. Letharg : grec XriGcipyoç, de Xf|9r\, oblit. Mathematica : de uà0r\|ua, sciencia. Methode : de \xexa i oòoc;, camí. Mythe o Mythus : de u.í)0oç, faula. Així meteix : Mythologia. Mentha : del llatí mentha, grec urvGn,. Neurosthenia : de veí>pov, nervi, i àcGevstct, debilitat. Ophthalmologia : Vide lletra PH. Orthographia : de ópOóç, dret, i ypàcpèiv, scriure. Així meteix : orthodoxia. ortho- pedia. Panthera : de rrciv, tot, i Grjpiov. fera. Plethora : de x\r\Qcópa;, de ttXiíGgo, star plè. Spathula : llatí spathula, dim. del grec orràGn,, spasa. Theatre : grec Geàtpov. — 442 — . Thema : grec 0sua, dipòsit. Theorema : de Geoapeco, examinar. Així meteix : theoria. Therapeutica : de Gepaneúco, curar. Thermal : de Grjpun,, calor. Així meteix : Thermometre. Thorax : grec Gcopa^, pit. Throno : grec Gpovoç. Thresor : llatí Thesaurum, grec Bntfaupóç. I alguns noms propris com : Athenes, Catherina, Dorothea, Ethiopia, Jacintho, Matheu, Arthur, Loth, Theodor, Judith, Parthenon, Mathies, Bertha, Mathilde, Thomas, Athanasi, etc. Abym o Abysme : llatí Abyssus, del grec àfivGGoc, ; de à privativa i (3uc5(5óç, fons. Amethysta : Vide lletra TH. Alcyó : grec àXxuoóv, de aXç, mar i xúco, fecondisar. Analysi : grec àvdXucítç, de àvaXúco, deslligar1 Així meteix : patalysi, etc. Androgyn : grec àvòpÓYUvoç, de àúrp, home i yw'li dóna. Així meteix : gync- co lògia. Anody o anodyn : de à priv, i òòúvr), dolor. Anonym : de &vcóvu|uoç, sens nom. Així meteix : Pseudonym, homonym, sinonym, pa- tronymic, paronym, synonymia, metonymia. Apocryph : Vide PH. Apocalypsi : grec cOToxàXucoiç , revelació. Asphyxia : Vide PH. Asyl : grec àov\ov, refugi. Asyndeton : grec àCuvòeTov, de à priv. i duvòeco, lligar. Baryton : de pctpúç, grau i tóvoç, vèu, tò. Cataclysme : grec xcuraxXucïuoç, inundació. Crypta : grec xpújnrt, de xpiwrao, amagar, cobrir. Crystal : llatí crystallus, grec xpvoraWoq. Cycle : de xüxXoç, cercle. Així metex : cyclic, cyclop, cyclopic, bicycle, bicycleta, ency- clopedia. Cygne o Cycne : llatí cycnus, grec xúxvoç, Cylindre : del grec xüXwòpoç. Cymbal : de xú|uj3aXov, de xújuprj, cavitat. Cynegetic : xúcov, gos i àyco, portar. Així meteix : cynisme, cynic, cynocephal, etc. Dithyrambic : Vide TH. Dynamita : de búva|uiç, força. Així meteix : dynamica, dynam... Dynastia : del grec òuvacrreia. Dysenteria : de òúq, mal i evrepov, bodell. Així meteix : Dyspepsia. Kmphyteusi : Vide PH. Embryó : de èv, en i |3púco, germinar. Etymologia : de eTUjuoc;, origen veritable. Glycerina : de yXuxepóç. dolç. Gymnastica : grec yuuvàciov, lloc d'exercici, (ryrar : llatí Gyrare, del grec yúpoq, tom, moviment. Així meteix : gyrasoL gyro, gy- ratori. — 443 — Hybrid : llatí hybrida, del grec u(3ptç, violència. Hydraulic : de úòcop, aigua. Així meteix hydrodynàmica, hydropesia, hydromel, hydro- gen, hydrophobia, chloihydric... Hyena : llatí hyaena, grec ucuva. Hygiene : del grec úyníç, sà. Hymne : del grec uuvoç, cant en honor d'un Deu. Hymen : de üu.nv, membrana. Així meteix : hymeneu, kymenopter... Hyperbaton : de ú:rép i |3aivco, anar. Aixi meteix : hyperbole, hypertrophia, etc. Hypnotisme : de üttvoç,. son, ensopiment. Hypocresia : de vr\ó i xpidtç. Així meteix : kypotheca, hypotenusa, hypothesi, etc. Hysteria : de úorepa, la matriu. Idyl o Idyli : grec ètòúXÀiov. Inclyt : llatí inclytus, de in i clueo, tenir bona fama, del grec xAúco, dir. Jeroglyphic : lépoyÀucprxoç , de lépoç, sagrat i yXucpco, gravar. Larynge : del grec \àpvy%. Lyceu : del grec Aúxeiov. Lympha : Vide PH. Lyra : de \upa, instrument musical. Així meteix : lyric, lyrisme. Martyr : grec udptup, testimoni. Myop i Myopia : de u.úoo, aclucar els ulls. Myriametre :de uúpiaç, dèu mil. Així meteix : myrialitre, myriagram, etc. Myrrha :Vide RH. Myrte :de u.úpToç. Mysteri :de u.udTn,ptov. Mystic :de nvGwKoq. Mythus \Mythologia. Vide TH. Nympha :Vide PH. Oxyd : de ò^\3q, agut, agre i eïòoç, aspecte. Així meteix: oxygen, oxyton, oxy- gon, etc. Panegyric : de ticcv, tot i ayupiç, aplec. Papyrus : llatí papyrus, grec nànvpoq, planta d'Orient. Pharynge : Vide PH. Phylloxera : Vide PH. Physica : de cpuciç, natura. Així meteix : physiologia, metaphysica. Polygon : de no\v , molt. Així meteix : polytechnic, polyglota, polygamia, polygrapk, polysyllaba, polytheisme, etc. Psychologia : Vide CH. Pyramide : del grec Trúpctjuiç. Pyrotechnia : de nvp i Texvrj, art. Així meteix : pyrita, pyromeíre, etc. Rhythme : Vide RH. Satyra i Satyr : de oàrupoq, monstre. Styl : de drCAoç, punxa, staca. Syllaba : de úvx, am i \au,(3avco, lligar. Així meteix en tots els compostos de la pre- posició úvv ; syllogisme, symmetria, sympathia, symphonia, symptoma, synagoga, symbol, synalepha, synchronic, syncopa, syndicat, synodic, synonym, sinopsi, syntaxi, syntesi, systema, etc. — 444 — Sylva : llatí sy/va, grec v\r\, bosc. Tympà : llatí tympanum, grec TÚfwravov. Typ o Typus : del grec tiotoç, marca d'un cop. Typhus : grec rucpoç, febre de rúcpco, cremar, abrutsar. Tyrania : grec Tupavvia, de Tupawèco, ésser rei. Xyprer o cyprer : llatí cypressus, grec xirràpicaoc. I alguns noms propris com: Abyssinia. Babylonia, Bysantium, Egypte, Eschyl, Hippolyt, Lycurg, Odyssea, Olympe, Pygtneu, Pyrineu, Pythagores, Syracnsa, Syria, Ulyses, etc. — 445 De D. Joseph M.a Arteaga Pereira, de Barcelona. Ullada general a la fonètica catalana. El seu caràcter propi dins la família novo-llatína Classifico les consonants segons el sistema d'en JESPERSEN, i les vocals segons el sis- tema d'en BELL i d'en SwEET: passo al quadro de vocals les fricatives «j», «w», «q», perquè 1 timbre de la vocal s'hi sent més que la fricció. Com a medi sintètic i ràpit, pera establir (o comprovar) les semblances, i les dife- rències, entre'l català i altres llengües novo-llatines, dono, en vuit quadros, els sons del italià, del castellà, del portuguès, i del francès. Me sab molt greu de no donar els sons del modern provençal i del romanesc, però no he tingut ocasió d'estudiarlos en la pro- núncia viva, i dels treballs que'n conec no resulta una classificació que jo pugui adoptar. Fonamentalment — l'anàlisis dels fonemes francesos es d'en Paul Passy, els quadros i exemples portuguesos son d'en Gonçalves Vianna, l'alfabet fonètic es el de 1' As- sociació Fonètica Internacional. Els modificadors volen dir: ■l- llengua més alta, t més baixa, v més en davant, -\ més en derrera; ( u ) ° ( ° ) — consonant suau més o menys ensordida, — vocal xiuxiuejada; (v) o (v) — consonant forta més o menys sonora; (°) — vocal prepositiva, o subjuntiva, de diptonc o triptonc; «i», «ü», — prepositives xiuxiuejades del portuguès. En la transcripció corrent, *, -r, i-, h, s'ometen. ( : ) vol dir que la vocal precedent es llarga: {•) que la vocal precedent es semi-llarga; ( ' ) que la sil-laba següent es tònica; (") que la síl•laba següent porta l'accent pri?icipal. Escric el signe (') en els casos dubtosos, — davant d'un accent secundari, — i en els polisil-labs esdrüxols, o aguts, del italià, del castellà, o del portuguès. Els polisil-labs francesos que no tenen cap «9» a la final son aguts. En els quadros de consonants distingeixo — les suaus i sonores am l'exponent (l) — les portes i sordes am l'exponent (2). 446 — CONSONANTS DEL CATALÀ Velars, Gingivals. postpalatals Suprapalatals Prepalatals linguo-dentals Llavi- dentals Billavials Plosives Africades * Relliscades Redoblants Fricatives Laterals Nasals g1 k2 ( j1 c2 ) d1 t2 d1 t2 b1 p2 D31 tJ2 dz1 fs2 r1 r g1 31 í2 a1 z1 s2 d1 v1 f2 5 ID1 i1 1 ^ -5 l1 1 • 1 1 rjl § (p-l p) ! p1 p n1 n M1 M . m1 in *) Consonants complexes, però indescomposables, formades per l'articulació simultània d'una explosiva i d'una fricatlva. ( ) Dialectals. «q»: es la g inicial, en gota «gota-, galta «gaita», garbell «gurueA» , gros «gzos», glaç «gl"AS»; medial en angunia «Brjgunia», i engany «BrjgAn ; el sò de gu inicials, en guerra cg&'rra» , guia «gia»; medials, en tingué tirjge . «k»: la c de cub «kupp», cor «kar», cap «kApp», camí 'kcmi», crit kzitt;, clau «klaü», actiu «-ektiü», i acció «nksio»; el sò de eh, c, o g, finals, en llarc AArk»; la q de quatre «kÜAtza»; el sò de qu, en aquell «nkeX», aqui «Bki>. «j»: el sò mallorquí de gu inicials, en guia «jia», guerra «jae-rra»; medials, en se- guir «SBji', fengué «tBjije»; de la g inicial, en garbell «jBrbeA , galta «jatta»; medial, en llogar -ÀQjà ,, i engan «Bjijàn»t «c»: el sò mallorquí de qu, en aquï «uci«, aquell «BceX>^; de la c en carnï ccbitii,, cap «càpp»; de eh, c o g, finals, en llar eh 'Aàrc». d : la d de dos «dos», banda «bAnda-, moldre «maídza . t : la t de tota tota»; la / o d finals de vert «b£rt». tb»: la b de bo bo», i $ ombra «ombza»; i a la major part de Catalunya, la v de zn bi», d'enviar «çmbiA». «p»: la/> de paper «pepe»; la/, la b, finals, d'esquerp «Bskerp», balb «bctlp . 03^: al Camp de Tarragona, la j de jaç, «djas», juga «D3Uga , i jove «Djjova»; la g de girar «djjza», i geni «038111 . «tJV la eh valenciana de chic -rjikk ; de chuar «tJu'at», chove «Tjoue*;, plucha })1utJ'a ; de chirar «Tji'rAjr . cheni «tJeiïi», llechir >: la pronuncia normal de tx medials, en escletxa sk]eTTj*a»; de tx finals [esquitx «eskiTTj >); de ig finals, en raig «rrAT-rf», passeig «phsettJ», puig puTTj"», goig «gDTTj»; de tg, tj, o g, finals, en mitj «miTi-j"». «d» (implosiva) -f- «dz»: la pronúncia de ta medials [dotze «doddza»). «t» (implosiva) -\- «ts»: la pronúncia de ts medials [potser «puttse»); de ts finals [mots «motts», tu ets «tu etts»); de ts o ds, finals, en /rets «fzstts»; de gs finals, en raigs «rrAÍtts» , passeigs «pB^sïtts» , puigs «puïtts», goigs «gaïtts». «3»: la r de ara «Aza», grua «gzua», droga «dzaga», bri «bzi». , brugit bzu^itt». «J»: la x de xarxa «jAt-Ja», guix «giX», guixaire «gijAÏco . rauxa «rraü/a»; ix, o x, de baix «bAj», ba[i)xar «be/A», feix «fej», fe[i)xa «feja», gruix «gzuj"», gru[i)xut «gzu'jutt», boix «boj», bo[i)xeda «bujsda»: en alguns dialectes la «ï» sona. «z»: la z normal; la í de rosa «rra'za», bisbe «bizua», vesllum «bnzXum», esma Ezma»; la S, o z, de transigir «tzçnzi^i», esmorsar «çzmurzA», i alsina «EÍzina». «s»: la s de sol «sol», pensar «p^riSA», pastor «p-esto», mas «mAS», i tocasòn «'taki>"san»; la ss\ la c de cel «ssl». boci «bu'si»; la c, o s, de plançó «plnnso», feliç : la b de saber «sbü£», llibre «Xiuza», carbó «keruo», alberch «ulüErk», esborrar ). m : la m de triomf «tzioivif», la n d' enfortir «BMÍur'ti». m»: la ;;/ de mama «mAma», ram «rrAm», tojnbar «tumbA», somriure «sum'rriüza^ i a la major part de Catalunya, la n d'enviar «Bmbu»: llarga, la mm. o nm, d'immens immens», commoure «kummoüza. . «m»: la m Complir «um'pli-. de premsa premsa . Lletres consonants mudes La // sempre. r final, en els infinitius, en casi tots els polisil-labs, en plor , Camprodó «kemrru- ïSo |; i en la majoria de casos, davant de la vocal de la paraula següent: però la r dels infinitius aguts val «r», o «r», davant de la consonant inicial d'un sufixe, «z», davant dels sufixes hi i», ho «u», (voler-ne «buíerna*, donar-me dunAtma., dir-se «dirsa », fer-hi «fezi», dur-ho <'ducU»); i la /se pronuncia — en els gerundis, davant dels sufixes hi, //<>, i en altres casos (Sant Andreu «SAnt Bndzeú . vint i ü binti'u , vint anys bmt ajis , quant est kÜAnt es?» (numeral), ont eres: «ont ezasr /■ medial en arbre «Aoza»; ademés se pronuncia (i se sol escriure) --pendra. peudre. pBndze pendrè, pundzia pendria, i «pzapi» propi. p de i?ip medials, davant de t. s, c = : els uns pronuncien la / dels parti- cipin [molt molt , resolt rrezDJt); els altres no la pronuncien. — 44" — b. que no sol escriure s. de mb finals, [tom tom»); àdhuc davant de la vocal de la paraula següent. /. que no sol escriure s, de //. ////, finals, [cop kopp \ om om . pam pAin»), i en copejar «kupBjA/. i apamar «BpBmA». s medial, que molts deixen d'escriure, en aquests ;uk£.tts», aquests pals «ukEtts pals •. aquests homes < uksddz omas»; i en aquest «Bkstt». aquest es «ukst es», aquest pa! pkst paí», aquest noi «ekst noi:, (pronuncia normal); però no en aquest home «Hksst orna ■>: s medial en posts «potts . IS ultima d un grup de consonants, davant d'una d'igual o pariona. Els valencians pronuncien la r desinental, i la / de colp «kolp», polp «polp», i olm cotm»: els valencians i els mallorquins pronuncien la / de nt. It. finals, o davant de vocal. Consonant final de mot, davant d'una pausa Les plosives i les africades, àdhuc escrites amb el signe de la sonora, son sordes; les plosives. derrera de vocal, geminades: poc -pokk» (mallorquí «pòcc»), fret «fcstt», cap kApp», cub xkupp». Les fricatives son sordes: «r» comença sonora i acaba sorda. C<»\so\a\ts en contacte Sempre inicials de sil-laba, o de mot, les fricatives flonjes >. tots guaiten . del mallorquí; unnyanyo < uji jiAjíu», en lloc «bji Xakk>, tan jove «tAjí 3013è », un xic «vp. Jikk»; ton noi «tun noi», en V aire , bon seny «bon sen»; ben viu «beM viu» (a Mallorca i al Camp de Tarragona), un foc «üm fakk >; ben viu «bem biü», gran mal «grAin mal), son pare «sum pAea»: davant de fricativa, rr >, o lateral, les nasals homorgàniques son més o menys reduïdes. El català gemina molt, però no sempre en els casos del mallorquí o del italià. Per assimilació completa, se pronuncia: — «kk», en adquirir «nkki'ei»; «bb >, en advertir «BbbBrti» advocat «BbbukAtt»; «mm», en admetre «■emmztza.K admirar «BmmieA», i administrar «BmmimstZA»; en setmana «summAngs, i en aritmètica 'Btimmstika»,, i atmosfera «Bmmasfaza»; «XX», en espatlla «BspAXXa», vetlla «bsXXa», tnotllo «maXXu»; «11», en atlas «all as», Betlem «bBllsm». Per reforçament de la consonant senzilla — «mm», en ametlla «BmmsXXa . Entre vocal i «1»: — «kk», [xuclar «JukklA», i article «Bttikkia , i miracle < miZAkkla»); gg», [regla «rreggla», i arreglar «BrrBgglA», i segle «seggla»); «pp», [triple «tzippla», ma?wpla «mBnappla»); «bb», [fiblar «fibblA», deixeble «dBJebbla», poble «pabbla ■>, possible «pu'sibbla»): però «k», «p», senzilles, i «g», «u», a la sub-inicial [aclarir «Bklszi», contraclaror «'kantzB- klB"zo», sopluig «su'pluTTj », aglebar «BglBUA . rcblanir «rreulBrn »), o en paraules no populars; i «u», en oblit u'ulitt», obligar «uuligA». «s», davant de «s», «z», «X» o «3». — -«I», davant de «/» o «3», — o cauen, o re- forcen la fricativa següent: les soques «1b sakas», les zetes 1b zstas», unes xarxes «uns jArJas», unes joves unu gooas ; es savi «'e saui > o «'es saüi», més zel «'me zsl 0 <'mez zsl . més xop «'me Jopp» o «'mej Jopp», es geni «'e ^snu o «'e^ 3£ni»; el tnete ix xicot «ui mnte Jikott» o o «kze^ 3BmAtt». «s» -j- «rr» = «rr» o «z» -)- «j»: les roses «1b rra-zas . uns roures «un rroüras»; es ric e rnkk o «'ez jikk»; però ens rebé?! Bnz jsuan», els ruixen Btz jujan . , les re- guen «íbz jegan». («J», o «ttJ», o «tts») -[- «rr» = («3», o DD3 >. o «ddz») 4- «j»: el ni et eix ramor «b! mBte3 jBmo»; — mitj ram < U11DD3 .iaui , veig roses b£DD3 ja'zas»; — ets ric «eddz .nkk», pots riure «paddz .iiüza». («tiJ , o tts», o «t ) -f- -j > = «ttJ^: mitj xafa c miT TjAfakk-, veig xarxes bsT rjArJas»; — ets xa mas «eT tJbitios»; — tot xano xano «íot tJaiiu J~Anu»; («ttJ», o «tts», 0 «t ■■>) -j- «js = >: desi tj genial «dBziD DjBiual , maig joliu itiad d3u'1iü»; — ets jove «eD 0300a»; — tot just «íod 0311 st . «ttJ" -f- «s» its : trepitj suau «tZBpfi tsuaü •>, passeig solitari ■ pBssr tsulitAZi: : «ttJ» -f- «z» = üdz : faig zeros «fAD dzszus». ( tts , d t i -f- s tts : nits serenes nit tsBesnas , aquets somnis Bkst tsam- nis.; — nit serena «nit tsczena , pot ser pat tse , tot seguit tot tSBgitt»: - 45i - («tts», o «t»)+ «z = 5»; — tot zel «tod dzsl», aquest zero «Bksd dzszu». Consonants finals en l'enllaç Les plosives son sordes {//arc i prim «À*Ark i pzim», reb el dimars «rr£p b! diniArs»): les africades, les fricatives, velar i s, i billavial i s, son sonores (lots a una «toddz b una», ues-hi « bezi » , pocs homes «pogz omas*, caps alegres «Iíadz Blegzss»): però a la fi d'un verb, davant dels sufixes ho, hi, la d, i la b, temàtiques, resten sonores, i la x resta sorda (perd-ho «psríu», reb-hi «rrEUi», cumpleix-ho «kumpis.J'u», afegeix-hi «Bfi^E- Ji»); o am vocal neutra intermediària («psrcÏBÜ», «rrsüaï», «kumplEJ'BÜ», «Bfi^sjaï»). «r» se pronuncia «<;» (mar-endins «mAz Bndms»): «X», «1», «p-», «n», «m», resten so- nores, nch o ne, i ng: després de la nasal, que comença sonora i acaba sorda, esclata la plosiva sorda (cinc hores «'sifjk ozss» , fanc i aigua «fArjk i Aigua»). Terceres persones del plural davant dels sufixes hi, ho: els més pronuncien (i alguns escriuen) «bA3inti», fAsmtu», <'digintu > (vagint - hi , facint - ho , digui nt- ho), etz.; però casi tots — «pASinu ue» (passin-ho bé). Preposició ab. Davant de consonant que no sigui «1»: ab o am nosaltres kbdi nuzaltzas», ab o am tu «Em tu»; davant de vocal: ab o amb ell «Einb eX»; davant de «1»: ab o am la mare «em 1b mAc3 > o «Bmb 1b niAza». Variant de pronuncia: ab nosaltes «Bb nuzaitzas», ab tu «Bp tu», ab ell en les paraules de formació no popular. «s»: (excusa «Bsku-za», extr/iny «BStzAjí», exprés «Bspzes»); «k»: (excel•lent «BksBÜen»; excitar «BksitA»); «ks»: (fixar «fiksA», reflexió «rrBftBksio»; índex «indaks»; ex-president «£ksp?Bzi'den»); «gz»: (exacte «BgzAkta», exercir «BgzBrsi»; ex- diputat «sgzdipu'tAtt », ex-onbaixador «sgzumbBjB'do*. 452 VOCALS DEL CATALÀ Posteriors Neutres Anteriors Posteriors Neutres Anteriors j2 ■Sí ta C O -3 0 ta U : el sò normal de a, e, postòniques {vida «bicfa », home «orna»); de a, e, àtones, angleses, en villa vila*, dinner «dina»). «à»: la e mallorquina de fe «fa», pes pas ; el sò de la i o // angleses defir o de fur «fó:», de la u anglesa de pursc «pà:s». b»: el sò normal de a, e, protòniques [de mat) «dcmutr», la llevo* le à"uuo»); de la o de poruc «pBZukk»; de la o anglesa de mouth «'mçoG». «jV el sò de y o i àtona, entre les altres vocals [noya «noje»); la y anglesa de yess «jes»: el sò de i àtona derrera de /tònica [trii 'tzij >. , anglès trec «tjij»), de / tònica derrera de / àtona [trii tn'j •); del sufixe hi derrera de i àtona [pensi- hi psnsij»). — 453 — - 1 : la i normal catalana; el sò de e, o /, protoniques, en estil is'ti 1 . estiu is'tiü», depòsit «dipD'zitt»; i curta alemanya de kinn «km»; i curta anglesa de pit «pit». i- : la e àtona de Santa Coloma de Queralt, en les cases «lis Íca'zis», les dones «liz Sonis», la y mallorquina de beya <'b'àL•»,fuya , i la vocal àtona del anglès pity piti», — més aprop de «i» que de «e». coniïnúu, supsrfiuvvv superfiuu, no son prou catalans. «o» (llengua en posició de , llavis en posició de «u»): es el sò rossellonès de o, o de ou, en raó itb'o , sol sal '■>; la o sueca de sol «so:l» (el sol), bo bo:» (niu). o : la o tancada [pom pom», raó «rn*o», dóna «dono»); q >: la o àtona de Mallorca i de València: la o de ouet «awstt», bouaç dqwas», pouar «powA»; variant de pronúncia. d»: la o oberta [gros ;gzos», això vjo , dona «dona»). La o oberta del mallorquí («gzò~s», bJò», dòna^), gaire bé ampla, està molt aprop de la o curta anglesa de pot «pdt . a oscil-la entre «oh» i «a-r»: , pila , — e anglesa de pretty 'pjiti»), — i &», «à» o «ae», , — i mallorqui sol «sòl») — s'articulen més en derrera ( h ). DlPTONCS Creixents derrera de vocal. Tònics: — «ja>: ya, ia, (uyal «ujal->); «ja>: ya, ia, [yeyaml «bBJAm!», noyaça «nuJASo»); je >: ye, ie, [escayent «BskBJen»); JE : ye, ie, [seyem >: ua [encreua? '^ijkzBWA», veuaça bBUAsa»); <\ve»: ue [encreuessis «ErjkçBwesis»); u'E : ue (encreuem «BnkzEWsm»-, veueta «bewsta»); \\i : «/ [encreui sBfjkrew] . \\D>: 04 (veuota buwota»). Mallorquins: — ï-à»: jt [fuyeta «fuïàta >; \và»: #, (uyalet «ujelstt», reyetó «rrBJBto»); ju»: jó>, /i», [joyositat ^ujuzitAtt»); ua : «fl, »^, [encreua «Bgkzswa», diuen «diwan»); \vb : //<:?, k^, (encreuaré «ErjkçEWBze); wi»; ui (encreui KBnkzEwi»). Decreixents. Tònics: — <:aï> : rtj\ az, (*«tfz « itiaï», a/Tr «AÏza»); e: : rr, : uy, ui, [cuitar «kuïtA>); oy, oi, (boirós «buïzos»); eü»: au (cauré «kEÜre-;, plaurà «p]büza»); eu [eugassada «sügBSAda», seure «SEÜze»); eu o au (parlàveu «pbi'Iaubü»); «iü»: iu [viuré cbiüze?, portéssiu «purtesiü»); ou»: ou (mouré imovze» , plourà «ptoüzA», roureda «rroüzsda»; pronuncia normal): «o» es el sò de la u anglesa de mouth «'mBÇ>0». Mallorquí, valencià, i dialectal de Catalunya: — «qü. : ou (mouré moüze», plourà «p[qüza»). Creixents derrera de g i de q. Tònics: — «üa»: ua (igual «igual»); üa»: ua (quatre «kÜAtzs», guany «gÜAjí»); li : ui llingiàstic ".{in'güistikk»); < üe*: üe [freqüent frEküen», següent «SBgúen»); üe : üe [averigüem BCBZigÜEm» , freqüència fzBküsnsia»); üo : uo [aiguós esïgüos»); — 45^ — •ud»: uo [quota küDta , diferent de cuota tkuota Mallorquí: — uà ,,: üe (aucrigücm BVBngüàm»). Atons: — - us»: ua, üe, [llengua À"erjgu9», llengües .\erjgL «üb»: ua [igualtat igÜBJtAtt», guanyar • gÜBjiA |; üe [freqüentar frBkÜBntA», qüestió -kÚBStio*). Triptoncs Derrera de vocal. Tònics: — «jsü»: jeu, teu, [esgayeu BzgBjsu , seyeu sejeú w e ü » : ueu ( encreueu b r) k z b w e ú « ) ; Dialectals: — jau : yau, iau, [esgayau -BzgBJau , waü»: ### [encreuau ndjkzBwaü Mallorquins: — ï-aü»: jra# [esgayau BzgBicr «ï-ràü»: jít* [esgayeu «BzgBiàü»); \vàü>: ító* [encreueu «BflkcBwàü»). Atons: — - jbu »: jp«« o ieu, yau o /#//, (seyeu sejbú , duyeu dujBÚ») Derrera de £-. Tònics: — «üaï»: #tfy, #íz/, [guaita gÜAÏts»); «üeü»: £#» [ave rigueu EDEZigüsÍJ Dialectals: — «üaü»: uau [averiguau BUB^iguau- o BVBCigucu Mallorquí: — «üaü»: üeu [averigüeu BVBCigüa Aton: — us: : uay, uai, (guaitar güaitA . y o i mallorquines, prepositives de diptonc o triptonc, sonen ~ï-r». En els diptoncs, i triptoncs. mallorquins, a normal, i e, o, obertes, sonen respecti- vament, «à», «ae», «5». En els diptoncs, i triptoncs, atons, a, e, valencianes, i o valenciana o mallorquina, sonen respectivament, a , e , -q . Vocals que \<> diptongüen Dues, una de les quals no sigui i-, ni u , atones (plaer plBE- , conrear kun- rre'A», saó .sbo , uei òbi , saüc «SBukk», dia «dia», grua gzua»): Tònica forta de radical -\- o àtona de flexió (jo conreo «33 kunrrEU ): Tònica forta de radical -|- i àtona de subjuntiu \no desmais', no cÏBzmAis!»): «1» _|_ tj \triï 'trij», tri) tei j , pensi -lli ''psnsij «u* -f~ ,Wa inuo <:'nu\v», numero u numszu v. ïi», ^u», tòniques de radical -f- o, i, àtones de flexió [trio .tziu», nuí «nuí»): Vocal de prefixe -\- ei», «u», àtones [prohibir cpzui'm», reunir rreuni»): -u 1 àtona -f- [»,«&», tòniques, derrera de g, en argüir BrguT>, argüeixo i:BrgUEj"u». — 456 — Vocals que'l poble no diptonga i àtona -f- vocal tònica (fluvial \ nuuial , rialla rriAÀ"a , quieta kieta. , diem «diem», ocasió 'ukBzio», viola «biaía», crium «kzi'um |; i àtona -j- àtona forta, finals, o medials, [dèria dsrra agracies gzASias >, — rialler rrreXe , quietut kie'tutt , piadós «piçòos |; derrera de consonant. i àtona -\- vocal tònica (suau suau», nuar iiua , lluir au i , barruer burrue , fuet fustt . poal «puat», boaç «buAS», amoïno .tmu'inu», roent «rruen», cloem w «klusm», suor «suo», cuota «kuata»); «u» àtona -\- àtona forta, finals, o medials, {vàlua «bedua», pèrdues ^psrduas . — sua- inssim «sun'uisim», ennuagarse «BnnUBgArsa» , fuetada «fuBtAda» , poetaire «puntAÏza»); derrera de consonant que no sigui g o q. Vocal àtona -\- [i, u, o, àtones), que responguin a vocal atona -J- (/. //, o, tòniques): esbaïment «BzuBimen», reïnós «rreinos», Lluïset «Xuizstt», coïço «kuiso», saüquer «SBuke», vïonat «biunAtt . Els poetes moderns, àdhuc els més fills del poble, i els que més encarnen el geni de la llengua, diptonguen normalment les combinacions àtones primitives — de «i» -|- vocal, derrera de consonant, — i de «u» -\- vocal, derrera de consonant, encara que no sigui g ° q- -"Inicien una evolució més o menys avençada en les altres llengües novo- llatines? Vocals de mot a mot Pera l'estudi de llurs hiatus, de llurs crasis, de llurs diptoncs i triptoncs caldria donar una llista molt llarga de casos i d'exemples. Diré sols: dues tòniques distintes no 's contrauen; dues àtones, iguals, o semblants, se contrauen; derrera de consonant, «i», «u», àtones -j- vocal tònica, generalment no diptonguen; «i», cu», àtones — amb «e» diptonguen, — amb «aï», «bü», triptonguen; l'inicial àtona, derrera d'una tònica, igual, o semblant, cau sempre; «h» derrera de tònica que no sigui «a» o «à», se redueix (i devegades cau). Pronúncia de la conjunció y o i. «i»: [sol i vern «sol i UErn», dones i homes «danaz i amas»); «ï»: (per pla i mont any a «per p]A ï munt Apa», fer i desfer «fe ï ÒBsfe»); «j»: (l'amo i el noi «t Atnu j eI naï», arrivar i oferir «urncA j ufe'zi»). LA PARAULA I L'ACCENT El cataia té menys paraules agudes, i més de planes, que 1 trancès; més paraules agudes, i menys de planes, que '1 castellà, l'italià, o el portuguès; i menys de sobres- drüxoles que l'italià. — 457 - Monosil-labs. Els articles (incloses les formes en «Bn», i na «ne»), les partícules pro- nominals, i el reflexiu se «sb» o «-sa», es «>bs»; els possessius mon «raun», ton «tun>, son «sun», (dialectals «man», ton», «son»), en els dos genres i nombres; el relatiu que «kes les partícules adverbials en *en» o «-an», ne «ne» o «-na», hi «i»; les preposicions a «b», de 'gzeü"men», coralment «ku'zafmen»). La vocal tònica del adjectiu no s'enfosqueix. Paraules compostes de dues paraules tòniques. L'accent principal es el de la se- gona: la vocal tònica de la primera no s'enfosqueix: [capgirar «'kAb3i"zA», cercapous «.'ssrkB"poüs», entremitj «'entzB"miTTj», contraposarse *'kantzapu"zArsa», sobre-eixir <'soüzb"Ji», sota-escala */sotBs"kaTa,>). Però amb algunes excepcions: [potser «put'tse», tothom , «du-», «du-an», Nasals *• kS j* c" D1 T2 d' t2 k b' p* 1 1 -3' Tf dz' tSJ 1 1 r. r f z' ss v1 P a' - r i n r Jv K ?" n1 n M1 M ! VOCALS DEL ITÀLIA Posteriors Neutres Anteriors Posteriors Neutres Anteriors 1 .... 1 t 1 i ï z. z u u -. e e z t /■ 1 S A w1 w1 ■i ■- — =■ z — z U ü < o a D Fricatives Altes Mitjanes Iíaixes Fricatives Altes Mitjanes Baixes Estretes Amples 459 *Çj»: gora «goTA», ghiro «gi-m», leggo «lEggo», sogghigno «sQggijijio». «k»: cocca «kokkA», chiccJie «kikke», qui . < j » : gliiaia «jj a • j a » , mugghio « m ujj j q » . ce»: chiave «cjA-ve», occhio «occjo», «d>: ^fo/r «cíatg», addio «Addia . et»: tutto «tuttn». b> : babbo bAbbo». p » : pioppo « pJDppü » . > D3 > : genio « djs' nja '» , £ïíè « D3 u » . •DD3»: : «&? »TJrbn>, ciò «tJd». tt J > : accento « att Jsnto » , faccia « íatt]" a * . • dz»: zanzara «dzAndzATA». «ddz»: azzurro «Addzurra*, «ts>: zio *tsi'Q»,/brsà «fortsA'. , suelto «zvslto». «s»: atup «ssnso», spasso 'spAsso», frt «ko'SA». «v*: #zVíZ «vi'tA>, davvero «dAvve'ro». *{*:fede «fe'de>, affare «AffA-re». < a » : £-// « Xi » , ^-//r « Xe » , /^// « foAAi > , /, mira «mi ta». «ï»: noi «no'ï», prosaico «prozAÏkn . miei «mjs'ïi. i «mjsï». *e»: senno «senno>, serà «scta». « e » : fedele « fede ■ le * . «£»: bello «bsllo», lieto «lÍ£'tQ>. «w1»: uomo tiwD•mQ», guida «gwi'dA», buoi «bwD'ï», guai «gwAÏ». «w1»: suono «swD'ní)», quei «kweï* i tkwe'ï». *u»: sussulto «sussulto», 'pura «pu-ro». «ü»: gaudio «gA-üdjo». «o>: bocca «bokkA», voce «vcrT/e*. «q»: noioso «riojcrso*. o»: domia «danriA», cuore kwo're>. 460 CONSONANTS DEL CASTELLA Velars, Supra- postpalatals palatals Prepalatals Gingivals, linguo-dentals Llavi- dentals Plosives Africades Relliscades Redoblants Fricatives Laterals Nasals Billavials j 9' 9 * d-f b1 b p' TjS -1 _ i fl g1 x2 j J1 (J1) Z-í S-f Òl 02 v* r ü' 1 X1 l1 1 S1 9 J11"1 Ph n1 n M m1 ítq ( ) Variant de pronúncia. VOCALS DEL CASTELLA Posteriors Neutres Anteriors Posteriors Neutres Anteriors j1 ' i ï a G w« uü Q Fricatives Altes Mitjanes Baixes Fricatives Altes Mitjanes Baixes Estretes Amples 46 1 «g»: ganga garjga*, guia . «k»: coco «koko», que «ke». : donde «donde», falda «falda». «t>: torta « torta». «b»: biombo «biombo», z/aw «baso», en- viar «embi'ar». «b»: objeto «obxeto». : cara «kaza», grato «gzato». «z»: frío «fzio». cr»: tardc «tarSe», rc^zv «rrorro», honra contra». «r»: garzo «garOo», w/- «ber». €g»: Iragv? düego», seguir «se'gir», zzr- ^r: jaca « xaka » , giro « xi zo. » . «j»: rayita «rrajita». «j»: íí /7V0 «ez jiko». ízh»: rasgo «rrazgo >, desdc «dezcïe», atis- bar «atiz'uar». «s-i»: soso «sosa», manso «manso», yfe.s•- z#.>" ^fïestas». «9»: zzz'zfo «nicfo», medro «medzo», verde «beròs», n// «i5!», dadlol «dadlo!», hallazgo «aXadgo». «6»: sumo «0umo», « «Gima», luz 4u8», dàdseloX «daGselo!». *í*:fofo «fofo». «D»: «//> «liuzo», *•». 4^2 CONSONANTS DEL PORTUGUÈS Velars, Supra- Gingivals, Llavi- postpalatals palatals Prepalatals linguo-dentals dentals Billavials Plosives Atricades Relliscades Redoblants Fricatives Laterals Nasals 9' ^ d* ta b1 p2 \ _i _ r' g' • .i1 z's'2 d1 v1 f2 u1 V 1 X' l1 1 l1 n' a v- n' n ni1 va VOCALS DEL PORTUGUÈS Posteriors Neutres Anteriors Posteriors Neutres Anteriors I T i ï í í* I I- It e en e* d £ Z-\ A A* § * U UH 11 ü ü ü '■■■ O OH o* 3 Dl i 1 Fricatives Altes Mitjanes Baixes Fricatives Altes Mitjanes Baixes Estretes Nasalitat feble (o de primer grau). Amples — 463 g»: ganga «gerjgB», guia «gre», dengue dcr)gi». k ■■: <77í-, d/V//' :b'u>zíz», esbura- car isuucu'kA;;». I : .stf/ «sal», bilro «bitrru . <•■]»: balsa «balse ». «A»: Ihe *&v>\filho «íiau». «1»: lula «IuIb», elle «zh»,fíor «flor». « rj » : frango « fcèrjgu » . «i)»: nunca «nürjke», brinqitinlio «bzín- kipu». «Jix» : manha niKjiE » . «n»: «•#«&? «séntu». rrr : mimo mimu , ambos «èmbuj». m : tempo tSmpu . «et»: mal mal, pau o pao pau . a : ca kA , da-a cIa:». 1»: menino «mminu,, lume lumi». i»: tapetar «tepï'tAí;», bote «botí ». «e»: ca/«a «kEniE», &7/m «tEÀ*E». «i»: finissimo «fi'nisimu», //V «li:». ï>: cieira «vÏEÏre», saloia «sbIoïb», pa i < > pae « pAÏ » . *i»: fiar «íIa: , :fechar «fi'jAZ», historia "iJtDrÏB». «e»: r/r «kze». «e-i»: fel tro «feltru . «£»: crè «krs». «eh»: mel «msl . «u»: cu niu lo «kumulu . : luar «1ÜA^», roer «rrüez», deu-a «deÜB», iguaes «igÜAÏJ», rio «rriü». «ú»: suar i soar suat». 0»: avò «e'vo». «oh»: jrí?/f/í? «sol du». «d»; avó «e'vd». : sol «sol ». «A»: tf andadura Àndnòurt: . «§»: là «1§», a ànsia p:sïb». ,í»:fiw «ti». «è»: lenço «lèsu . «ü»: um «0». «5»: í , bens «béí]"»; «eu»: pao «peu», louvani < 'Iovbu»; «51»: poe «poí»; : aldedes «al'dïòíj . (Segons en Gonçalves Vianna, «g», «Ò», «u» portugueses son fonemes de transició entre les plosives «g>, «d», «b», i les «g», «d», «u» fricatives. 464 — CONSONANTS DEL FRANCÉS Larin- Uvu- Velars, Supra- Gingivals, Llavi- gals lars postpalatals palatals Prepalatals linguo-dentals dentals Billayials Plosives Atri ca des Relliscades Redoblants Fricatives Laterals Nasals g'g kka d'd tts b«l? pp2 (*'*) ri r 1 1 h- J* 31 3 1 x- /} z s s2 1' 1 0 \' V ff 1 ° j1- J1- (d1) (p* jfc) n" n m ' ; ii ( ) Variant de pronuncia. VOCALS DEL FRANCÉS Fsirete-. «a» posterior prepalatalisada. (*) Nasalitat forta (o de segon grau). Amples Posteriors Neutres Anteriors Posteriors Neutres Anteriors j' I1 [fl C i c 0 0 l e [ «S 1 O 55 a d * £ :!: a 1 w1 w' m q 1/ 3 u y C tJ 0 0 9H 1* , terre *ts:r»; nous courons «nu kur5»; nous courrons nu kurro». «r» (o «r»); tf//r «a:tr», coudre kudr». «h»: en #//# «aha». oho «oho». «j»: jaillir «3aji:» , fille «fi:j». *y.juge «3y:3=>. «X»: chiclie -j"ij». cz»: s^/í' «zsl», wíí «ro:z», disgràce «dizgra:s». «s»: .sw/r/ susi», perisif «pcrsif»; ckance «fa:s»; sí; f. *v»: veuve «vce:v». «f » : yfc/" t jsf » , difficile «dirïsil » . «1»: Mas < lilci » , tel o telle «tsl». «1»: sou ple «supl», table =tabl». «i]», per assimilació de «g»: longuement «logmd» (o «lomrid»). «jv-» (o ijl•»): agneau «ano», z/z^-//*- «viji». -n»: naine «nsn», bonne «bon». *m». : meme «ms:m», som nu- «sam». «m»: egoisme «egoism». «q», «k», etz. (incloses «r» o «R», «1» i in»), se troven en l'assimilació par- cial. «a»: dada «'dada», gage «ga:3», fetntne « fam » . • j1»: payer «psje», ca i 11 ou «kaju», vieux •vj0», ce i l «ce:j>. j1 >: e/el «sjsl». *\»'.fini «fini», t/ge «ti:^». e ■>: ble «ble», cèder «sede», qual «ke», et «e», les «le», des «de», vies «me», ces «se». «£»: belle-mere «bslms.r», tète «ts:t», peine «psn», mai «vre». w1»: oui twi», oiseau «wazo», jouet «3WE», droit «drwa». • « w l » : fouine « fw in», jw» « s w s » . «u»: joujou «3U3U», tour «tu:r». «o»: bobo «bobo», còte ko:t», clwse « Jo:z» , pauvre «po:vr». ol••: fort . «q :/>, comble «ko.bl». «óe»: chacun «Jakóe», humble «ce:bl». Atones curtes, — «a , >a», se decan- ten a «a», « a», — «e», «£», a «e», — *o», .01-», a «o>», — «0», «ce», a «sh • — 466 De D. Gabriel Alomar, de Palma de Mallorca. ^Es indispensable pera la vida i progrés de la nostra llengua, V unificació absoluta de l'ortografia catalana? L'ortografia, senyors, es cosa extra- científica, matèria de convenció, purament uti- litària, essencialment arbitraria. Com sabeu, dues tendències oposades, l'etimologisme i el fonetisme, se disputen el predomini gràfic en tot idioma, formant, per contrapès, aqueix equilibri que glateix en tota manifestació visible de les coses. L'etimologia re- presenta l'element tradicional o històric, l'ahir de la llengua, l'encadenament de centú- ries i generacions qui han anat formant el lèxic en la séua actual concreció. La fonèti- ca representa el moment viu i bategant d'aqueix lèxic, brollant de llavis del poble en tota la força alada, feconda i jovenívola dels verbs destinats encara a futures acciona i a desconegudes trascendencies, plens d'esperit vital, saturats d'una vigor misteriosa qui comunicant-se als altres homes i als altres pobles hi desvetllarà tal volta poderosíssimes accions que no podem preveure. La llengua catalana, sortint del séu somni secular per la miraculosa evocació de que tots som fills, se trobà en la plena llibertat del qui ha conseguit llevar-se de sobre una llosa de sepultura, i volgué fruir sens trabes de la seua nova deslliurança, com aquelles egües de la Camarga, qui, a travers les estrofes de Mirèio, esbaten al vent les cabelleres. Aqueix afany de llibertat s'extengué fins a-n aquelles manifestacions de vida qui, per naturalesa, semblen més adequades a disciplina reposada i convencional. Tal es l'ortografia. Es sabut qu'en els temps històrics en que l'idioma català va espandir la flor més pura de la séua primera vitalitat, en els temps mig-evals, i després en els de decadència, entrada ja l'Etat Moderna, no hi va haver fixesa gràfica normal. S'escrigué a l'atzar del copista o del corrector. Més quan, per l'impuls de la Renaixença catalana dels nostres dies, la llengua va ressucitar, ben aviat germinà en la conciencia de tots els nostres escriptors la convicció de que calia, d'una o altra manera, sometre a una llei la nostra escriptura. Però ;qüina llei? Els profans no veien una vera autoritat, universal- ment reconeguda, qui 'Is dictés la norma gràfica a la qual deurien adherir-se com a un dogma. Els entesos no obeíen, naturalment, a un meteix sistema en la constitució de les lleis gràfiques que s'establíen pera sí meteixos, segons el temperament de cada qual, unes voltes inspirat exclusivament en la tradició, altres en una etimologia mes remota encara, altres en l'ineludible influencia castellana, altres en una rígida concepció fonètica, altres en l'albir, més o menys fonamentat, d'una regla personal. 1 es curiós: aqueixes qüestions ortogràfiques, tots ho sabeu, per lo meteix que son matèria incon- sistent i convencional, oscilanten la vaguetat de les regles, de les derivacions, de les prosòdies, se resolen en veres disputes de bisantinisme teològic, de ridícols anatemes gramaticals, com si se volgués compensar instintivament la pobresa intima de la disputa am l'ardor de la veu i l'exacerbació del raonament. La més famosa d'aqueixes divergències, ja tradicionals, es la dels laístes i els leú tes en quant a la forma del plural femení. Pera el triomf definitiu dels leístes, no n'han calgut poques de tranzaccions, gradacions, concessions, evolucions! Però la victorià dels — 467 — leistes representa la victorià d'un principi qui, pera mi, es el fonamental en la qüestió Aquest principi podria formular-se així: «l'ortografia catalana serà perfecta quan amb els meteixos signes pugui expressar totes les séues diversitats dialectals». Els leistes donaven com a primera raó pera llur sistema la necessitat d'expressar amb un signe comú Ve muda catalana-oriental del plural femení i IV tancada del meteix plural en el dialecte català -occidental (Valencià, Lleida). Sabut es, per lo demés, que la més forta dificultat pera una ortografia catalana ple- nament fonètica serà la comunitat del sò entre Va àtona i la c muda, circumstancia qui s'oposarà sempre, més que res, a l'ideal gràfic fonetista i anti-etimologista per cada sò un sol signe. En cambi, ^-qui dubta que un sol signe representarà sempre, forçosament, una varietat de sons, segons la fonètica de cada regió, sobre tot tractant-se de les vocals, element musical de la paraula, en la qual l'element ideològic es la consonant? L'ortografia vé a ésser la representació externa, visible, simbòlica, de la llengua. Es una clau d'unió entre les diverses formes dialectals d'aqueixa llengua, pera la comuni- cació escrita. Una ortografia plenament catalana, cal, doncs, que abarqui tot l'idioma català en l'extensió dels seus dialectes i subdialectes. ;Oui dubta que podran existir ortografies dialectals pera ús del realisme literari qui vulgui trasmetre am puresa el par- lar vernacular o local, i pera revelar, en les obres erudites, les diversitats més nimies dels lèxics particularíssims? Parlem avui de l'ortografia catalana, i com a tal, ens referim a una tasca qui pertoca únicament a la nostra obra d'unitat. L'obra d'unitat! Obra essencial d'unitat es la d'aqueix Congrés qui dona, per prime- ra vegada, solemnial fe de vida del nostre idioma davant el món. Obra essencial d'uni- tat es la realisada de cap a cap de Catalunya pel benemèrit iniciador d'aqueixa assam- blea, Mossèn Alcover. Obra essencial d'unitat es la qu'empenyen a l'hora present, en totes les branques d'aqueix gloriós despertar colectiu, els ciutadans de Catalunya. Mai aqueixa paraula feconda, Solidaritat, havia tingut una més alta encarnació entre nosaltres. I no es certament el Congrés de la Llengua catalana la més humil manifestació d'aquesta poderosa revivalla, qui respon a no sé quina veu ultra-humana i misteriosa de Surge! Jo voldria que, com a fita d'aqueixa obra d'unitat en que tota la Catalunya conti- nental i l'insular se reconeixen i s'abracen, quedés en l'escriptura, qui es imatge de la veu entre els ausents, entre els ausents espargits a les encontrades distants d'una meteixa terra, i qui es també representació d'un verb nacional, personal, llibèrrim, independent, en el concert universal dels idiomes, jo voldria que l'escriptura catalana fixés per con- veni de tots les séues formes matrius, quedant com a testimoni d'aquesta germanor. Per això, senyors, aprofitant la solemnitat desacostumada d'aquests dies, jo propòs la celebració d'un Congrés ortogràfic o el nomenament d'una delegació acadèmica cata- lana qui estableixi lleis ortogràfiques generalisables a totes les formes dialectals de l'idioma, adequant-se lo més possible a la tendència fonètica i a la simplicitat gràfica. Jo ja sé ;qui ho ignora? que aqueixes qüestions ortogràfiques, per lo meteix que son nimies i secondaries, solen promoure, com deia, entre els partidaris de les diverses ma- neres, competències mesquines, tornejos de savis rurals, rivalitats grotesques. Jo ja se que l'academisme, per altra banda, es malaltia de que fins ara s'ha alliberat el nostre idioma. Jo ja sé que fins l'idioma castellà, tan gelós de la seuà rigidesa unitarista, no ha conseguida la seva unitat ortogràfica sinó establint veritables contradiccions i fins absur- des d'escriptura. Però observem que si hi hà una matèria pera la qual els centres tècnics o les ponències professionals síen favorables es la fixació de l'ortografia, sobre tot pera us dels — 468 — profans qui han d'acomodar-se a les regles apreses, determinades per altri. Ademés, si la ponència acadèmica establís un sistema defectuós, ja vindria l'iniciativa particular dels gra- fistes a esmenar successivament els errors comesos. Perquè, després de tot, ni l'ortografia ha de sostreure-s a la llei de progrés i evolució qui va matant i renovant totes les coses. En això de la simplicitat i unitat ortogràfiques hi hà qualque cosa de ben parescut als esforços, ja èpics, pera establir per conveni una llengua universal. Sols els ignorants han pogut creure que aqueixa llengua hagués de servir verament pera ésser parlada en colectivitat. Se tracta sempre d'una llengua esquelètica, genèrica, apta sols pera la co- municació entre pobles de llengües diverses, o tot lo més pera sustituir les llengües parlades qui fins avui han servit successivament de llengües universals, sobre tot en la diplomàcia, com el llatí o el francès. Idioma internacional i de convenció, com els signes taquigràfics, o 'Is telegràfics, o l'escriptura dels cecs o la notació musical. Doncs l'orto- grafia, qui tendeix sobre tot a extendre el radi de lo expressat per ella, a costa del nombre i diversitat dels seus signes d'expressió, es també un sistema convencional i arbitrari, sub- jecte sols al conveni inter-humà. Observem que l'adopció progressiva dels caràcters llatins pera les llengües germàniques (ja completa en l'anglès), ve a ésser com el cambi de lletra en l'escriptura del sigle X, una tentativa més d'unificació internacional de l'escriptura. I aqueixa unitat benfactora, ;no podrem conseguir-la en el nostre idioma, ont tant notables iniciatives hi ha hagut pera l'afirmació de la pulcritut i racionalitat gràfiques, sobre tot per part d'aqueix factor ilustre de la nostra renaixença que s anomena X Avenç r Sí. L'unitat de l'idioma i la séua representació en el món lingüístic exigeixen una norma gràfica comunal pera l'expressió de les séues diverses formes. Així com el lèxic es orgue principalment d'expressió (i com a tal susceptible d'una infinita diversitat de tons, i està en continua e indefinida creació), la grafia es primor- dialment orgue de comunicació, i com a tal vé a ésser nucli comprensiu on se concen- tren en un sistema d'escriptura les modalitats indefinides de l'idioma parlat. La simplicitat i unificació de l'ortografia es un grau més en aquella evolució cap a lo perfecte (segons la llei del menor treball possible), qui va de l'escriptura ideogràfica a la fonogràfica i, dins aquesta, de la silàbica a l'alfabètica. Un idioma es un tot compacte, si bé amb unitat i varietat. La séua unitat l'esta- bleixen les seleccions socials, fixant, per depuració, les formes i flexions, les paraules i llur sintaxis, la prosòdia i el ritme. El poble es l'element de varietat qui en diversifica infinitament la morfologia i la construcció. Ara bé, essent l'ortografia tasca de seleccions sabies i erudites, de gramàtics i escriptors, pertany de ple a l'obra d'unitat. El Congrés d'ortografia es tant més necessari, en quant no hi hà avui certament un sistema de grafia catalana perfecte. La duplicació de consonants (sobre tot en paraules procedents d'esdrúixols llatins, com poble, de populo), la distinció entre els dos sons de //, el valor tònic de les vocals, segons llur col•locació, l'ofici de Xy (seguint a la n), i de 17 (precedint a x. g), com a sò modificador de consonants, la conversió de les conso- nants mudes de suaus en fortes a final de sílaba, entranyen qüestions prosòdiques qui no tenen una correspondència clara i ben definida en l'escriptura. Convé, ademés, en l'ensenyança del nostre idioma, fer notar la condició adjectiva variable, aleatòria i convencional de l'ortografia, a fi d'evitar la defectuosa prosòdia corrent en la lectura del català antic, fins entre els erudits, qui solen llegir literalment a la castellana. L'ortografia es cosa propria de llengües perfectes i de regles de cultura; per això en la paleografia neo- llatina no hi hà mai fixesa gràfica. Secció Literària 47ü TEMES dels senyors: Esmenes y observacions dels senyors Joaquim Ruyra Francesch Carreras y Candi Gregori Artizà. Antoni M.a Alcover, Pvre. Joan Maragall. | Francesch Carreras y Candi ( Joseph Pijoan 9 Lluís Viladot, Pyre. Joseph Falp y Plana Manuel de Montoliu Benet de Pomes Lluís B. Nadal. , Joan Givanel • Gregori Artizà / Francesch Carreras y Candi COMUNICACIONS dels senyors Mateu Obrador, de Palma de Mallorca Joan Alcover, de Palma de Mallorca Eberart Vogel, de Aachen Francesch Carreras y Candi, de Barce- lona Miquel Costa y Llobera, Pvre. de Palma de Mallorca Amadeu Pagès, de La Rochelle Joaquim Miret y Sans, de Barcelona Antoni Bartomeus, de Barcelona Juli Delpont, de Perpinyà Ramon Foulchè Delbosc, de París Joan Givanel, de Barcelona Joseph Calmette, de Montpeller J. Blazy, Pvre. de Nohèdes Guillem Reynés, de Palma de Mallorca Joan Torrendell, de Palma de Mallorca Diego Ruiz, de Barcelona Jaume Massó y Torrents, de Barcelona Cosme Parpal y Marquès, de Barcelona Llorens Riber, Pvre. de Palma de Ma- llorca Manuel de Montoliu, de Harcclona L. Barrau-Dihigo, de París Adolfo Bonilla Sanmartín, de A/adud 471 — Sessió de Constitució En la ciutat de Barcelona, y en la sala lateral de la dreta, planta baixa, del Palau de Belles Arts, se constituí '1 dia 14 d'Octubre de 1906 a dos quarts de dotze del matí la Secció Licraria del «Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana >. Forma- ven la Taula, el President de la Secció, Dr. D. Antoni Rubió y Lluch, y 'Is infrascrits Secretaris. Oberta la sessió foren proclamats els Presidents Honoraris del Congrés, y's llegiren les conclusions formulades pels Ponents dels Temes, ab les esmenes presentades, y se donà compte de les comunicacions rebudes. El senyor President saludà Is congressistes, y donà una idea general de lo que havia d'esser y fer la Secció, y de la manera de funcionar, resolguent algunes dificultats que sobre això derrer se li proposaren. Tot seguit s'aixecà la sessió. Els Secretaris, J. Massó Torrents — Joseph Pijoan — 472 — Primera Sessió Comença a les onze del matí del dia 15, baix la presidència de D. Teodor Llorente, qui cedeix tot seguit son lloch al Dr. Rubió y Lluch, escusantse per son poch oir, des- prés d'unes quantes paraules reconeixent a la poesia valenciana, en representació de la qual es vingut, com a filla de la catalana, ressorgida al crit de «Lo Gayter del Llobregat». Ocupat el silló presidencial pel Dr. Rubió, aquest agreheix les frases que '1 senyor Llorente ha dedicades al seu pare D. Joaquim Rubió y Ors, dolentse de que '1 patriarca de la poesia llevantina no pugui dirigir aquesta Secció. La Taula queda constituida sots la presidència del Dr. Rubió, y 'Is senyors Llorente, Maragall, Ruyra y l'infrascrit Secretari. Llegida l'acta de la sessió de constitució, aquest derrer donà compte de les comu- nicacions presentades a derrera hora, y d'una esmena del senyor Carreras a les conclu- sions del senyor Ruyra. D. Mateu Obrador llegeix la seva comunicació sobre «L'edició original de les Obres de Ramon Lull»; y Mn. Llorens Riber la seva sobre la «Missió dels escriptors en quant al manteniment de la puresa y unitat del català». En ausencia de l'autor, Mn. Casaponce llegeix la comunicació de Mr. Barrau-Dihigo, Bibliotecari de la Sorbona, de París, sobre «Manuscrits llatins y text català de Gesta C omitum Barcinonensium» . S'entra en el període de les discussions dels temes, y '1 senyor Ruyra, esposa'l seu, qui té per enunciat: «La nostra llengua en les obres literàries. Causes de la formació del llenguatge literari com a diferent del vulgar. Crítica d'introduccions sintàxiques de quart ordre en la literatura catalana». Explica '1 Ponent cada una de les conclusions formulades y al ésser a la tercera fa present que'l senyor Carreras y Candi hi té una esmena presentada, esmena que diu no pot acceptar per crèurela ja compresa en els quatre agrupaments generals per ell consi derats. El senyor Carreras defensa la seva esmena, y queden ponent y esmenant en que tractaran de posarse d'acort per la nova redacció. Després D. Joan Alcover, de Mallorca, llegeix la seva comunicació: «La llengua catalana que hem apresa en l'infantesa es absolutament indispensable y insustituible com a element d'expressió artística.» Després d'aquesta lectura, s'aixeca la sessió. El Secretari. J. MASSÓ TORRENTS — 473 — Segona Sessió S'obrí a les quatre de la tarde del dia 15, presidint Mn. Miquel Costa y Llobera. Aprovada l'acta de la sessió del matí, se cedeix la paraula a D. Gregori Artizà, mestre d'escola, jubilat, de Capmany, perquè defensés les conclusions del seu tema: «Importància y necessitat dels estudis gramaticals per tota literatura y especialment per la nostra. Creació d'una Acadèmia o Institut de llengua catalana». Mn. Alcover després de saludar al senyor Artizà y de fer constar que en ell saluda- va l'honorable magisteri català, presenta una esmena a cada conclusió del Ponent, fent llur defensa. Rectifiquen tots dos y queda l'assumpto pendent de votació. El senyor Carreras y Candi, avans de la rectificació del senyor Artizà, demana que se suspengui la discussió d'aquest tema perquè l'endemà, ab més coneixement de causa, el senyor Artizà pugui contestar a Mn. Alcover respecte a unes alusions dirigides a l' Acadèmia de Bones Lletres. La presidència no ho accepta y consta en acta la petició del senyor Carreras, com a representant d'aquesta Acadèmia. A continuació el senyor Plana y Dorca llegeix unes conclusions enviades pel doctor Vogel, professor de l'Escola Politècnica d'Achen, y escrites en català, sobre la «Conve- niència de fomentar les traduccions de les llengües del Nort a la catalana.» Aqueixes conclusions son preses en consideració. Mn. Costa y Llobera, cedint la presidència al senyor Maragall, passa a llegir la seva comunicació: ue l'escàs estudi del català clàssich y l'intens y general estudi del castellà a la nostra terra, produeixen, en el bon ordre dels nostres coneixements llingüístichs. una pertorbació perniciosa al nostre llenguatge literari. Prova A Catalunya circulen poquíssims exemplars dels monuments literaris de la nostra antiguitat clàssica y els escriptors y llegidors els coneixen poch o gens. En cambi la llengua castellana es la dels nostres estudis oficials, ningú que tingui lletres la desconeix y tots la llegim o la parlem gairebé cada dia. Ocupa, donchs, després del dialecte propi de cada hu, el lloch preferent en l'ordre de vida dels nostres coneixements llin- - 4«3 - güístichs. Això esplica les introduccions de mentalitats sintàxiques castellanes, que trobem en la nostra literatura y que hem retretes y estudiades ràpidament al esplanar el tema. Els literats segueixen no la lley sabia, que descubreix la reflexió, sinó la lley impulsora y viva, y heus aquí perquè qualsevulga deficiència de llur dialecte acuden a solucionaria ab el castellà, igual que si fos un dialecte perfet de llur propi idioma. Per altra part aquestes solucions tenen virtut de inmediata y forsa general comunicació, cosa que pressent l'escriptor a manera d'una comprovació del seu acert. Efectivament, una forma o mentalitat castellana es fàcilment entesa de la massa dels llegidors, menties que una forma antiquada catalana té per ells el sò de quelcom estrany y may sentit. Aixís donchs, no es estrany que 'Is escriptors se deixin portar de la forsa llingüística, més viva en ells y en el seu poble. Però deixantse portar d'ella atenten greument contra la persistència de llur propi llenguatge, renunciant a la vida futura. Quina persistència pot esperarse d'un llenguatge, que admet en matèria tan important com la sintàxica, la adopció de mentalitats d'una altra llengua independent? Si donem com a bo l'efecte, hem de donar com a bona la causa, que '1 produeix, y hem d'anar sucumbint a la seva influencia fins que no quedi res de la nostra mentalitat catalana. Això es portar la nos- tra llengua a la destrucció. Heus aquí com la pertorbació, que, en el bon ordre dels nostres coneixements llin- güístichs, hem senyalada, es perniciosa al nostre llenguatge literari. 4-rt Que per evitar els danys de la pertorbació, que's senyala en la conclusió anterior, cal fomentar l'estudi del català dels sigles d'or y aixecar veus de reprovació contra la introducció de formes de quart ordre y, molt especialment, mentalitats sintàxiques castellanes. Prova La època de la poesia es anterior en tots els pobles a la de la gramàtica. Els poetes, els inspirats, se deixen portar per lleys vives, pre-gramaticals. Si aquestes lleys o forses vives estan ordenades en ells y en el seu poble a un fi de conservació y progrés del idioma, els escriptors fan bon llenguatge. En cas contrari, fan llenguatge dolent. Y quan volen regirse per lleys gramaticals, purament de reflexió y contraries a les lleys o forses vives, perden la inspiració. No d'altra manera puch esplicarme que les èpoques dels grans gramàtichs, síen, en general, èpoques de decadència literària. Ja hem vist que a Catalunya la lley viva dels coneixements llingüístichs no coinci- deix ab la lley sabia de conservació del nostre idioma. Hem de resignarnos, donchs, a fer mal llenguatge o feble poesia? Tal volta cap literatura, en tals circunstancies, s'es- caparia d'aquest dilema. Mes a Catalunya un mal, que ab el trevall pot remeyarse, may ha deixat d'esser gorit. La pertorbació que l'oficialisme ha introduida en el bon ordre - 484 - dels nostres coneixements llingüístichs, la nostra voluntat y el nostre tievall poden sub- sanarla. Fomentem la publicació de les obres dels nostres sigles d'or, femne edicions econòmiques, posemles en les mans de tothom; estudiem ab tota l'ànima els recursos del nostre bell llenguatge antiquat; a les lectures y gramàtiques castellanes oposem lectures y gramàtiques del calalà dels sigles d'or. Sols aixís pot restablirse l'equilibri salvador. Al mateix temps cal aixecar el crit contra introduccions innecessàries de quart ordre; el recurs, que's trobi en la nostra literatura antiga, no hi hà dret de captarlo a una llengua independent. Y cal cridar sobre tot contra les importacions sintàxiques. La Fonètica y la Sintaxis son les grans fortaleses, d'hont tot l'idioma viu y prospera al abrich. Si les entreguem no hi haurà res del nostre llenguatge que pugui aguantarse; el lèxich sucumbirà desseguida a la voluntat del conquistador. Y ja que 'Is escriptors se donen, principalment, a fer importacions sintàxiques castellanes, contra d'elles convé principalment aixecar creuada. Y s'ha de fer entendre als escriptors, que si seguei- xen el seu mal procediment, seran els agents més ferms de la castellanisació y la mort de la nostra llengua. — 4^5 — Tema II Importància y necessitat dels estudis gramaticals per tota literatura y especialment per la nostra. D. Gregori Artizà, Mestre de Capmany, en defensa de les seves conclusions. Senyors: Ja qu'es tanta la feina empresa pel Congrés, procuraré ser breu y no malgastar el temps vanament. La Gramàtica es el Còdich del llenguatge, per contenir les lleis o preceptes que regulen la funció de la paraula, tant parlada com escrita, de la qual naix que son estudi sia necessari a tota literatura o aplicació de les lletres a la espressió del pensament, y sobre tot a la catalana per semblar una airola de desconcerts qu'arriben al estreni de ferhi campejar tants caps com barrets. No crech que ningú dupti d'aquesta despectiva afirmació, no obstant lo qual la fo- namentaré un xich. A la part fonètica s'hi observa una grossa contradicció de pronunciacions de les meteixes lletres, paraules, accents y altres signes. A la grafia també s'hi escriuen forses paraules de varies maneres, ja respecte de les lletres com de l'accentuació, grave particularment, apostrofació, demés puntuació y aplicació de les lleis de distinció, es- cursament y eufonia. A la banda morfològica no se'n hi presenten poques d'usanses terminals, verbals y altres divergències, arbitraries probablement moltes d'elles. Y a la sintaxis hi hà nombrós aldiratge de concordanses, règims y construccions. Ademés jo he sentit dir, y no a persones analfabetes o illetrades, dilatar per dela- tar, digestió en lloch de gestió, llur referintse a un sol; sovintejar certs ditxos o estribots sens tò ni sò; donar significació contraria als accents; suprimir per uns certes lletres y notes; conservaries per altres, y algunes noves disparitats per l'estil. Semblant garbuig entench que fa poch favor a la serietat y organisació del nostre idioma; dificulta son aprenentatge; y es fill dels pochs estudis gramaticals, que son els qui podrien fer la neteja y sanejament que cal. Per això digué segurament al Congrés nacional un Diputat de la nostra terra, que arribarien a demanar subvencions pel soste- niment de la ensenyansa del català, a fi de ser més ben parlat y escrit. No estranyin que això succehesca entre nosaltres, perquè a la llengua oficial d'Es- panya li esdevé una cosa equivalent. S'estudia la Gramàtica castellana a la primera ense- nyansa, un xich a la segona y ja se la retira després com a trasto inútil, menos a les Escoles Normals, que son la única institució que la conserven y perfeccionen d'una ma- nera pràctica y profitosa. Resulta del esmentat abandono que forses intelectuals obliden - 486 — casi tots los coneixements gramaticals adquirits, romanent ab poques idees rutinàries en la matèria, y en conseqüència tracten de una manera llastimosa el pobre castellà, cosa que no 'Is succehiría si haguessin continuat els estudis gramaticals de l'Escola primària, encara que ab una petita llissó o repàs solament durant llurs estudis ulteriors. Demostrada la importància y necessitat dels estudis de referència, tractaré ara de llur aprofitament. Dues son les finalitats que's persegueixen en ells: la primera es artística o preceptiva, encaminada esclusivament a parlar y escriure be lo llenguatge literari y usual; y la segona es científica o fonamental, cenyida a estudiar el fonament de les regles per es- tabliries acertadament. Abdues son convenientes; per seguir el bon camí de parlar y escriure, y per ensenyaries. La Gramàtica artística o preceptiva interessa a tothom estudiaria per poder parlar y escriure correctament, y deu ferse d'una manera més pràctica y analítica que teòrica, sens embarrancarse en les profunditats idiomàtiques y gramaticals, que pera res fan menester a la primera finalitat, a la qual destorbarien encara. Les investigacions fonamentals han de constituir l'obgecte de la Gramàtica científica o de la segona finalitat, pròpia solament dels filosophs, filòlechs y altres aciensats, que amb llur erudició y arrelats coneixements poden escudrinyar tots los recons que puguen donar llum per estatuir les lleis o preceptes de la Gramàtica artística o particular .de les llengües. Pel bon èxit dels estudis gramaticals y ferlos simpàtichs al meteix temps convé una bona preceptiva, orientada en la doctrina pedagògica de les Escoles Normals y qu'en- dressi per bons viaranys, netejant, fixant y donant esplendor ab més veritat y acert de lo que fa la Corporació que amb aital inscripció engalana '1 frontispici dels seus Còdichs literaris. Les Gramàtiques catalanes preceptives que hi hà escrites no son escasses per cert; mes presenten tals discrepàncies y falla d'esperit pedagògich, que les desllueix nota- blement, y a pesar de la respectabilitat d'alguns de llurs autors, cap mereix prou con- fiansa ni conta amb autoritat de preferència per ser gaire be totes de filiació uniperso- nal. No n'hi hà dues que coincideixin, y representant totes opinions individuals, tant es l'una com l'altra. La major respectabilitat, autoritat y confiansa me sembla que's logra- ría amb paternitat corporativa y resultat de lleal y desapassionada discussió, perquè diu l'adagi que hi veuen més quatre ulls que dos, y que de la discussió ne brota la llum. Baix aquest concepte opino que seria convenient encomanar la feina de que's tracta, a una Acadèmia o Institut en que hi hagués individualitats ben coneixedores de la nostra llengua, les quals podrien escorcollar, examinar y discutir d'una manera serena y imparcial, tot lo relatiu al nostre parlar y escriure, y després ab llurs acorts, unànims o per majoria, establiríen l'art o preceptiva de ben espressarse en català, tant de paraula com per escrit. Que no podria imposarse a ningú, diuen alguns, es veritat; però es de suposar y creure qu' espontàniament se li donaria la preferència, per creurela més en- certada com a filla de pluralitat d'enteniments y de lluminoses controvèrsies, que ademés de fixar les regles gramaticals de totes ses parts, purificarien la llengua de tots los arcaismes, neologismes y altres vocables impropis y viciosos que s'hi han vingut barrejant y embolicant. Dita Acadèmia, Institut o Corporació se podria anomenar de la Llengua Catalana, y triar del Congrés o de la de Bones Lletres que hi hà a n'aquesta Ciutat, ja que s'hi conta per tot prou sabiesa y personal competent, adjuntanthi també — 4«7 — algun company entenimentat de cada comarca, al objecte d'informar degudament sobre les particularitats del llenguatge de son indret, a fi de poder solucionar més encerta- dament totes les veritats idiomàtiques y dialectals de la terra catalana; a n'aquest efecte podria celebrarse alguna sessió plena anyalment, y deixar al cuydado de una Junta permanent els assumptos ordinaris y urgents d'entr'any. Mai millor ocasió y opor- tunitat qu'aquesta per fer tal nomenament, tota vegada que l'Assamblea que'ns té congregats porta la mateixa missió per lema, y assumeix prous atribucions y compe- tència. Seria indiscreció no aprofitaria. Els precedents qu'existeixen de l'Academia nomenada fa alguns anys, tal vegada seran presos com a pretext al efecte de desconfiar d'ella; mes me sembla qu'es insufi- cient, perquè a n'aquella Acadèmia de llavores, segons he llegit, la primera y senzilla ensopegada dels plurals femenins en as y en es ja la va tirar per terra, evidenciant això que no hi devia haver gaire bona voluntat ni patriotisme, que sucumbís ab tant petita friolera. Que's despulli tothom de petiteses, intranzigencies y passions, y's revesteixi d'un bon esperit enlairat y conciliador, que de segur s'assoliran tots los avansaments que '1 nostre llenguatge reclama, encara que sia respectant l'autonomia llengüística de quiscuna encontrada, si no hi hà medi d'establir o convenir un català únich, purgantlo sempre, emperò, de vicis, corrupteles y tot altre mal usatge. Ja hi hà algun defecte que casi no té esmena, dificultosa aquesta per sa trascenden- cia. Me referesch a certs cognoms, que s'escriuen contra les bones regles ortogràfiques, y no's poden rectificar perquè perillarien conflictes administratius, esdevinguts ja. Així, per exemple Artiza, Zerres, Bila y altres, els hi pertanyería s als dos primers en lloch de s, escriguent Artisa, Serres, y V al tercer en compte de B, posant Vila; mes com de ferho hi hauria discordancia amb certs testimonials o atestats, que's prenen com instru- ments autèntichs, y semblant desconformitat duria complicacions a n'assumptos d'Ad- ministració, per evitaries se considera millor prosseguir ab l'error material de que's parla. - Sintetisant la doctrina esposada sentaré les següents CONCLUSIONS: PRIMERA. — Haventhi a l'actual literatura catalana un gran desconcert, que confon y pertorba l'aprenentatge de la Llengua, convé arreglar una Gramàtica tot lo possible autorisada, qu' escombri els barbarismes, capritxos y corrupteles, y fixi una doctrina senzilla, formal y pedagògica qu'endressi per bon camí y desvaneixi els duptes. Segona. — Per assolir tal Gramàtica convé donarli paternitat corporativa, nomenant al efecte una Acadèmia o Institut que l'acordi per unanimitat o majoria, prèvies les degudes investigacions, estudis y discussions, ab una orientació ben desapassionada, imparcial y patriòtica. TERCERA. — Dita Acadèmia o Institut pot constituirse amb persones competentes del Congrés o Acadèmia de Bones Lletres, afeginthi companys de totes les comarques de la Llengua Catalana, coneixedors de llurs particularitats llengüístiques, al objecte de poder resoldre amb complert coneixement de totes les varietats idiomàtiques y dialectals, celebrant anyalment una o dues sessions plenes, y confiant a una Junta permanent els assumptos ordinaris y urgents d'entr'any. HE DIT — 488 ESMENÀ de Mn. ANTONI M> Alcover, a les conclusions del Ponent. A la i .a El mal que vol capturar la conclusió no's capturarà establint una gramà- tica cop en sech, sinó fomentant els estudis y la cultura gramatical a fi de que l'influèn- cia d'aquests vaja depurant poch a poch la llengua. A la gramàtica, qualsevol sia l'au- tor, may li han de concedir més autoritat que la que li donin les proves y raons cientí- fiques aont se fundi; y, donat l'atràs dels estudis gramaticals a Espanya, tardarem molt a poder tenir cap gramàtica definitiva. A la 2.a L'Acadèmia o Institut no'ls han d' 'anomenar, sinó que s'han de constituir transitòriament, aplegantse els qui's sentin ab vocació per axò y tinguin o adquiresquen la preparació científica indispensable, y, ajudats d'altres que 'ls-e facilitin la feyna pre- parantlos materials, emprenguin la tasca colossal, encarregantse cadascú d'una secció. Sols axí, es regular que's fassa l'obra, y encara romandrà subjecte a ulteriors rectifica- cions. Axò de anomenar una Acadèmia y qu'aquesta fassa una gramàtica que hu doni tot resolt y definit, y que tothom s'hi subjecti cegament, es una cosa que no cal esperaria. A la 3.a Les persones competents per formar tal Acadèmia o Institut s'han de cercar allà ont son. Mentres no progressem més en estudis filològichs, serà molt dificil trobar les persones suficients per emprendre la tasca de la gramàtica; però s'ha de fer tot lo que's puga. Per axò caldria que '1 Congrés acordàs procurar medis pecuniaris a alguns joves que demostrin dots per la filologia, per enviarlos a Alemània, empori de dita ciència, a fi de que poguessen rebre la preparació indispensable per empendre l'obra de la nostra gramàtica. 4«9 Tema III La literatura catalana ^ha de concedir a un dialecte determinat el predomini absolut demunt tots els altres? ,íha de mantenir y utilísar les díferentes varietats dialectals? D. Joan Maraga.ll, en defensa de les seves conclusions. Pot semblar estrany, de moment, la enunciat d'aquest tema; com si fos llegislable abstractament un fet tant viu, la evolució literària d'una llengua, essent aixís que dintre'l concepte de literatura s'hi sol compendre principalment la espressió artística verbal, es dir la palpitació de la bellesa en paraula humana; y aquesta que per ésser tal en veritat, ha de venir dretament y no torbada de les entranyes del esperit hont el llen- guatge se genera ^-podria mai sotmetres als nostres enrahonaments y restar obedienta als nostres decrets? De cap manera. Lograrho, seria provocar l'aparició d'una literatura artificial, sense virtut, morta en efecte. Però, no cal pas tèmeho, perquè sempre els fets se riurien d'un modo o altre dels nostres decrets mesquins, y la santa esponta- neitat del poble, al cap d'avall vencedora, produiria la seva literatura, la viva, es dir, la única. Mes també es cert que cal vetllar damunt d'aquesta espontaneitat y contemplaria com a cosa sagrada, apartant obstacles de son pas, preservantla de màcula y defen- santla de patiment y torcedures, y aixís, en un moment tant solemne com aquest, con- venia prevenir envaniments del seny dels homes que, encara que no poguessen vèncer definitivament la potent onada del instint popular, podrien tòrcer y retardar son adve- niment o malmetre la seva eficàcia. Per això sol convenia enunciar el tema en aquesta forma; per proclamar la santa llibertat d'una llengua en la producció de les seves ma- nifestacions més altes. Y, mireu, si la forma d'enunciació s'alterés lleugerament, si fèssem la meteixa interrogació variant no més que la modalitat del verb, si en conte de dir «ha de con- cedir», diguéssem «^concedirà la literatura catalana a un dialecte el predomini damunt de tots els altres?», la resposta podria ésser ben diferent y també justa. Perquè lla vores en conte de voler imposar de fora estant una llei arbitraria a una evolució viva, no fa- ríem sinó reconèixer la llei que brolla de la vida meteixa segons ha pogut ésser gene- ralment observada. Com cosa natural secceheix que dels varis dialectes que per unitat fonamental y semblança constitueixen lo que'n dihem una llengua, n'hi hà algun que per especial vocació de la gent que'l parla, o producció casual d'alguna obra excel-lent, pel seu major conreu o preponderància social que cobra la població que'l parla, o mellor encara per totes aquestes y altres causes de superioritat aconseguintse y ajuntantse, esdevé tipo literari de tots els seus germans, assumeix la formació d'una literatura 32 — 490 - comuna, y el seu prestigi s'estén més enllà de lo literari fins al punt d'esser per autono- massia designat ell sol ab el nom general de la llengua y pendre tota la representació d"aquesta envers les altres. Y això qu'usualment y oficialment (no científicament) ne dihem llengües, no son altra cosa qu'uns dialectes predominants entre'ls germans llurs; perquè científicament una llengua es una abstracció, y en la realitat viva no hi hà sinó dialectes. Donchs si aquella llei d'evolució literària sembla natural en totes les llengües; be podríem afermar que també la catalana «concedirà a un dialecte el predomini»; y un cop admès això ;no serà un escrúpol và el que'ns privi de formular com a piiori lo re- conegut com llei natural? ;quin perill hi haurà en dir que «la literatura catalana ha de concedir a un dialecte el predomini sobre'ls altres?» — Arbre qu'ara planto: vull qu'enfonzes tes arrels en la terra y que esparramantles per son sí te nodreixis dels suchs d'ella; y que'l teu tronch s'alci dret y s'engruxiexi y estenga ses branques com una copa oberta al cel; y que s'omplin de fulles y de flors; y a la tardor donaràs fruyt d'una tal forma; y 't despullaràs al hivern y 't revestiràs per la primavera; y tot allò qu'has de fer naturalment, jo't mano desd'ara qu'ho fasses — . ,;Què'n patiria l'arbre d'aquestos manaments, si aixís com aixís ell farà de sí lo me- teix que com voluntat estranya se li imposa? No'n patirien certament les rels, ni'n pa- tiria el tronch, ni le fulles, ni les flors ni els fruyts en patirien. Però mo vos sembla qu'en patiria quelcom qu'es tot això y molt més que tot això? qu'en patiria — <;com ne direm? - — l'esperit del arbre? y que patintne l'esperit, res d'aquell arbre nos semblaria ja ben- vingut — ni les branques, ni les fulles, ni les flors, ni els fruyts — y que, no semblant- nosho, en realitat no ho fóra?. Donchs quant més en cosa de llibertat tant excel-lent y delicada com es el verb d'un poble tant trascendental al esperit humà y al destí final de la humanitat sencera. ^•Què fóra d'una literatura marcada quasi de naixença ab aquest signe d'esclavitut? ;què fóra d'un poble que s'acostumés a ajovarse a semblants càrregues? Mes per aquells als qui aquesta altura desd'hont tot pot abarcarse semblés massa purament etèrea o fantasiosa, vull descendir a mostrar més concretament algunes con- seqüències, que'm semblen inevitables, de la acceptació que féssem d'aquell suposat imperatiu. Desseguida que fos admès que la nostra literatura ha de concedir el predomini a un determinat dialecte, se propendiría irresistiblement a determinarlo: y el predomini, que quan ve per naturalesa es sempre just, perquè resulta de la lliure ponderació de tots els elements qu'han de concórrer al resultat, y es eficàs perquè porta en sí la misteriosa potencia que l'ha determinat, resolt are o quan fos, per nosaltres a mercè d'un enlluher- nament momentani al que tot el qui té ulls està esposat, a mercè d'una moda passatjera, d'una superioritat social que no's pot definir sinó desde llunyana perspectiva en el futur, o de qualsevulla concurs casual de circunstancies més o menys efímeres, vindria a fal- sejar si fos obehit (y si no ho fos jquin pueril entreteniment, per comprometre per sem- pre més la serietat d'un poble!), podria falsejar — dich — l'arrencada espiritual de Catalunya, corrompent la seva més alta espressió verbal: matar potser la espontaneitat del seu geni més representatiu, que fóra com matar el geni meteix en flor. Es clar que, segons he dit avans, al cap davall no restaria altre predomini que'l que imposés natura, — 49i — més forta a la fi que tots els nostres designis; però per la marrada d'aquestos jquant temps perdut, quanta força malversada, quants estèrils sacrificis y, en resum, quant de mal vingut al món per la vanitat d'uns quants homes! Però encara que la elecció fos encertada, qu'en el dialecte escullit hi glatís com en cap altre el tipo ideal de la llengua comú jquant de mal podria encara pervenir d'esser declarat de moment absolut son predomini! Tal predomini, fins quan es lograt ab la sabia lentitut de natura, y per tant el llenguatge al arribar a n'aquet cim ha tingut temps d'enfortirse ab la lluita, de ponderar la seva superioritat ab sos germans, de penetrarse dels elements d'aquestos ab el llarch contacte, y assimilarse els mellors y més adequats, ja troba ab tot això son major perill en el prestigi de la victorià, en la fascinació qu'exerceix sobre 'Is dialectes vençuts, en el desús en que cauen y en la in- fluencia que reben del vencedor sense tenir ja força pera retornarli la de liur pròpia vida decaiguda; de tot lo que n'esdevé aviat empobriment de la llengua, després estancament, inmovilitat, y al últim la fi dins la seva crestallisació literària de llengua morta. Donchs are conteu quin no fóra el perill d'adoptar de cop y volta un dialecte com a única llen- gua literària, avans d'haverse enfortit ab aquella lluita natural, avans d'haver ponderat la seva superioritat ab sos afins, avans d'haverse penetrat dels elements generals de la llengua y haversen assimilat els necessaris. Llavores si que l'empobriment vindria avans de la riquesa, el desús avans del ús complert, l'estancament avans de la corrent, y se pot dir que la mort avans de la vida. Trista sort amaniríem a la llengua nostra y a la literatura catalana: nosaltres justament qu'hem tingut la ventura de vèurela renàixer com flor de la meravella dels segles! Donchs per l'amor d'aquesta meravella qu'ha florit en nostres llavis, per l'amor de nosaltres meteixos y dels nostres fills, per l'amor d'aquesta Catalunya que tenim, y encara més per el d'aquella que prometem gloriosa al esdevenir dels pobles, no sola- ment hem de preservar la nostra llengua d'aquet major perill, sinó que fins hem d'apartaria d'aquell que ja hem assenyalat, comú a totes les altres en la seua evolució literària. Que aixís com en elles el prestigi del dialecte naturalment triomfant en el temps es causa d'esclusivisme literari, d'empobriment y de mort un dia o altre, no ho sia mai en la nostra. Pensi cadascú que son dialecte es el mellor per ell, perquè es la única llengua viva en sos llavis; y encara que'n vegi un altre sobreposarse per la excel-lencia de ses obres literàries o pel major nombre y cultura de la gent que'l parlen, esperi sempre cadascú qu'ell meteix o altres podran demà fer prevaldré el seu; perquè no son les llengües les que fan als genis y llurs obres, sinó els homes els que fan les llengües per poètica inspiració. No'ns deixem encegar per una resplendor mudable ni seduir per un ideal d'unitat esterna enemiga de la vivesa de les coses. Y també en això, y sobretot en això que trascendeix tant fondament al esperit del poble, siguem fidels al sentit de llibertat qu'es l'essencial del esperit català: perquè la major glòria sols ve a ne'ls pobles pel camí de la llur naturalesa. Y aixís com aquest sentit de respecte y foment de les varietats naturals y de llur aliança pel lliure joch de afinitats orgànicament manifestades, tant profond en el poble català, jo crech que li encomana una gran missió y li promet un lloch gloriós en les futures organisacions de la humanitat, que veu ja apuntar aquell ideal social com el sol d'un nou dia, aixís meteix crech que la glòria de la nostra litera- tura ha d'esser en armonía ab aquets destins futurs y per tant ab el sentit de llibertat del geni català aplicat a la pròpia llengua. — 492 — Donchs ja no cal preguntarme com responen a la segona interrogació del tema de si la nostra literatura ha de mantenir y utilisar les varietats dialectals catalanes. Oh! si, totes; fins les més petites e individualisades. Y ara'm convé insistir en lo qu'entench per dialecte y especificarho. Molts semblen considerar una llengua com una unitat esterna als homes; com alguna cosa que tenint existència per sí se'ls imposa de fóra estant, y 's deixa parlar per ells ab tal que se sotmetin y compleixin les seves lleis abstractes. Y, realment, una llengua morta, com ara'l llatí clàssich per nosaltres, ve a ésser quelcom aixís. Mes una llengua viva es tota una altra cosa. Les llengües vives no són més ni menys que semblances que hi hà en el natural parlar dels homes: y aquest natural parlar es el dialecte. En aquest sentit pot dirse que totes les llengües parlades en el món són com dialectes de la gran llengua qu'es la paraula humana. Després, quan de les més grans agrupacions per origen y semblança ne dihem llengües mares, son dialectes envers elles les llengües més particulars ja, però abrassant encara varietats molt notables, y dintre d'aquestes son dialectes aquelles semblances més concretes en que la gent, parlant usualment, s'entenen, y en aquest graues hont trobem lo que pràcticament se diu una llengua. Mes dintre d'ella hi hà encara una munior de varietats que son parlades en encontrades a cada volta més reduides, y subdividides en altres petits dialectes de cada poblat. Y fins dins de cada poble haureu observat petites variants familiars que no s'aturen fins a la manera sutilment especial de parlar de cada individuu. Aixís hem arribat a lo ben concret, a lo viu en sí, al home. Jo sento en cad'home un dialecte personal qu'es la seva manera natural de parlar la humana llengua. Y no trob pas res més bell que ab amor d'un cert llenguatge anar recorrent la terra que'l parla per la boca de sos naturals. Y encontrada per encontrada, poble pei poble, casa per casa, trobar el pul-lulant de varietats, senyal de vida; veure'l gesto dels llavis suaument cambiar d'un lloch al altre ab la naturalesa del terrer y les menes de conreus y altres travalls: sentir el sò vocal obrirse y tancarse com els plans y les montanyes, gradualment o de sobte, més sempre ab una música nova; y tota la frase girarse vivament en mil positures tant gracioses com impensades; y el goig de descobrir com flors desconegudes paraules sempre noves pera dir unes coses meteixes, y també com una meteixa paraula cobra y pert y recobra tants valors y vol dir tantes coses distintes: enfonzar delitosament el sentit en el bon dialecte, que serva el tresor inmens de la espressió humana. Mes, al costat d'això jquina tristesa m'ha fet a voltes seguir terres hont per amor d'una malentesa civilisació el llenguatge natural es ofegat per sos meteixos fills en la pròpia boca! Jo'ls he vist jmalaventurats! fins avergonyirse de que un sabés qu'ells tenien un llenguatge propi dessota d'aquell que, essentlos artificial, feien llastimosos esforços per parlar malament. jOuina olor de mort me feien aquets pobles, ullpresos, xuclats per una admiració depnment envers un gran centre foraster y llunyà al que ja no tenien virtut per enviar sinó tèrbols refiectes de la meteixa llum que d'ell rebien! Tarats d'esterilitat espiritual per sempre més, per traidors a la llur naturalesa, aquestos pobles son causa de la decadència del centre literari que 'Is atrau, que acaba asfixiat pel vuyt que a si meteix s'ha fet, víctima de son propi prestigi y esplendor. Mireu, donchs, si haig de considerar condició de vida de qualsevulla literatura, entenent per tal el bell parlar, el que's produeixi ab la palpitació directa del cor de cad'home, ab l'aire de cada casa, ab l'agre de cada terra y encontrada. Tenint cada hú son verb propi de la bellesa del mon, adequada a sa naturalesa, ;que dirà fóra d'ella? — 443 — No la seua palpitació certament; però ni tampoch la dels altres: la paraula no serà viva. y la literatura de tal modo produida serà un artifici de mort per la llengua y per l'esperit del poble que la parla. No'ns deixem encisar, vos torno a dir, per un ideal arbitrari de falsa unitat estenia: no creguem que la comunió dels homes hagi de venir per l'espressarse tots d'igual manera y que aquesta sia la tendència del avenç humà; per hont ha de venir aquella comunió y hont se pot reconèixer l'avenç es en l'entendres més fondament els homes parlant cadascú segons sia. Es espiritual la veritable unitat humana. Furguem tots endins del esperit, cadascú desde son lloch, y 'ns trobarem més en veritat que si, desertant la pròpia naturalesa per la dels altres, no logra un trobarse després ni a sí meteix tant sols. El regne de Deu a que anem es a dins de cada hú de nosaltres, y allí hi som tots, y no en altra banda. Aixís l'home més fidel a sí meteix es també, en el fons, el més fidel a sos afectes, a la pàtria, al Estat, a la humanitat y al Deu Pare de totes les coses. — 494 TEMA IV La versificació catalana Particularitats Mossèn Lluís Viladot, en defensa de les seves conclusions. Els tractadistes divideixen les composicions literàries per sa íorma en dues branques; Prosa y Poesia, comprenent en aquesta les composicions que 's distingeixen de les altres, prescindint ara del fons, moltes vegades ja per la equidistància de les pauses clau- sulars, més encara per la proporció, regida també de la pausa vocal-mental, que les frases guarden entre sí, y sobre tot per la regularitat mètrica o rítmica que observen aquestes. Les llengües que com la grega se les suposava tenien sílabes de doble duració que les demés, regulaven els versos segons la cantitat d'aquestes, y aquest sistema s'ano- mena mètrich. En les llengües que com la nostra s'aprecien les sílabes a simple orella ordinàriament com a emisions de veu d'igual valor, les frases poètiques se regulen per l'escaienta distribució d'accents prosòdichs, pus que fora de l'intensitat major de unes sílabes sobre les altres, no poden aquestes llengües neu-llatines notar per altres elements de la paraula l'importància ideològica que tenen unes sílabes sobre les demés de la paraula y una paraula sobre les demés de la frase, ja que ni '1 to y menys 1 timbre són suficients. A aquest sistema se l'anomena rítmich, y es el de nostra llengua. Això no caldria ni aftrmarho ja que literats y filòlechs nacionals y estrangers ho regoneixen, y aixís ho han practicat nostres poetes; mes insistirem en aquest punt per rebres a Catalunya en els centres oficials una educació sobre aquesta matèria que indueix a menyspreuar nostre sistema suposant més perfecte 1 mètrich, com si una perfecció negativa no hagués de fer més nosa que favor a una llengua. A més de que alguns autors com Luzàn, Hermosilla y Sicilio establien ja regles pera conèixer les sílabes llargues y breus, Lebrija esperava que aquest sistema s'aclimataria y Martínez de La Rosa y D. Sinibaldo de Mas hi feien ensatjos, y més que res me fa tocar aquest punt al considerar que l'únich tractat de versificació que ha sortit a llum en nostra parla durant sa renaixensa té les meteixes tendències que aquests autors esmentats, gas- tant també com ells nomenclatura mètrica. Ha induits a aquests autors a caure en aquest erro l'observar que unes sílabes gas- taven més temps qu'altres al ser pronunciades com realment passa, per exemple, en la paraula Catalunya que empleem més temps en les sílabes Ca y luny que en les ta y nya y potser més en les luny que en la Ca. Mes el tenir una llengua sílabes de diferent — 495 — cantitat, no vol dir les posseesca proporcionalment llargues y breus com el grech sinó que les pot tenir d'un, de dos, de tres y de més temps, com algun dels autors esmentats afirma que ho ha observat. Però ni que 's trobessen en una llengua solament sílabes de simple y doble duració, no podria afirmarse que li pertany una versificació mètrica, si a sola orella no l'apreciés 1 poble, puix que 'Is versos no s'han d'oir apli- cant sentits y potencies a midar la cantitat de les sílabes, sinó deixant el ritme vocal per l'orella y procurant que nostres potencies capesquen el sentit y relació de les parau- les. A més en la versificació mètrica un peu de dos sílabes llargues pot cambiarse per un de una llarga y dues 'breus, lo qual no passa en la nostra en l'interior del vers com en aquella. En cambi a la catalana tant li es que després de l'últim accent tingui o no una o dues sílabes més, fenomen que no s'observa en les que versifiquen mètrica- ment. Ademés nostra versificació té en compte l'accent, mentres que la clàssica llatina no gastava aquest element, y si ho ha fet en sa decadència ha seguit diferentes lleis de la nostra, com observa Milà y Fontanals. No obstant els demés autors y catedràtichs regoneixen que tant la versificació castellana com catalana, encara que les anomenin mètriques son rítmiques pràctica- ment, com ho demostren al donar regles. Els pobles com els individuus son poetes a natura y versifiquen y canten segons ses condicions ètniques y pochs se 'n trobaran que posseesquen com el nostre tants aforismes en vers am la particularitat que la major part rimen, lo que no 's troba ni en la versificació grega y llatina clàssica qu' es d'hont volen que la nostra provinga. Lo que han fet, com hem indicat, y's fa encara actualment, es transformar alguns metres romans o helènichs, lo qual no deixa de ser esposat en alguns casos a caure en exòtiques, més que més quan s'intenta ferho en estrofes y més encara ab cadències a l'hora. No obstant a ses tentatives pot deures que s'hagin despertats en nostra litera- tura alguns ritmes que hi dormien, no tant, per sò com se creu ja que alguns preexis- tíen. Per aquest motiu es d'aplaudir '1 moviment rítmich assimilista que s'observa no sols envers aquestes llengües sinó també envers les vives. Nostra llengua té facultats prosòdiques per donar tots els ritmes que 's puguin tro- bar en les neu-llatines, posseint paraules tant llargues y tant curtes ab finals agudes planes y esdrújules com aquestes y tenint l'octossílab en tots sos iochs rítmichs en els que 's troba '1 màxim y mínim que acostumen a donar aquestes llengües a sos peus. Mes si potencialment nostra llengua té la ductibilitat de donar tots els ritmes que puguin donar ses germanes, pràcticament, no obstant, ofereix la particularitat de obser- varne més de curts y bipartits que algunes d'aquestes que no contrauen tant com ella. Es també digne de notarse que nostre poble no aprecia rítmicament l'endecassílab cas- tellà. He fet moltes probes no sols ab persones de poca y mitjana educació literària, sinó ab literats y poetes que '1 feien o alabaven, y quasi tots han fallat. Próbinho de ferho els que '1 construiexen y trobaran l'escàs número de persones que '1 senten. En cambi 'Is endecassílabs que tenen els accents ficsos els aprecia be tothom arribantne a popularisarse algun com el d'El Noy de la Mare. Coll y Vehí, qu'es sens dupte el que més pregona y detalladament tracta dels ver- sos castellans, diu en sos Diàlogos Literarios el compàs en que entren quiscun d'ells, més al arribar al endecassílab, ne presenta de tota mena, però 's calla el compàs o compassos que '1 ritmen. Y fa bé, puix ne dona una varietat tant abigarrada que 'Is uns estan renyits ab els altres." Se va introduir en nostra literatura en sa decadència sota — 496 — l'influencia castellana. Alguns l'anomenen clàssich però no es el nostre clàssich sinó '1 dels castellans; el nostre endecassílab clàssich es el d'Ausias March, Francesch de la Via, Jordi de St. Jordi, Jaume March y Pere March qu'es el que predomina en nostra poesia autòctona. Dich endecassílab clàssich castellà al que exigeix l'accent intermedi en la sexta, y en son defecte a l'octava aquest y '1 primer a la quarta, per distingirlo del italià que admet que sos accents vinguin a la quarta y a la sèptima com en el nostre popular lo qual no sé com els nostres poetes que conreuen l'endecassílab d'accents corredissos no hi han introduit aquest altre joch rítmich qu'es casualment un dels que més sent nostre poble. A més de que 'Is autors al tractar d'aquest vers demostren que no veuen lo que tenen a la vista y molts poetes hi fallen sovint. Efectivament diuen els preceptistes que l'accent principal deu col-locarse a la sexta, sent aixís que '1 primer que deixen lliure deu ser el més fort per escaures en el primer temps de la primera part del compàs en que entri. L'exemple que ells meteixos allí proposen ho demostra. En quasi tots els autors se troba: El dulce lamentar de los pastores Donchs bé, caent sempre l'accent prosòdich principal en el mot especificador, sent dulce, epíteto de lamentar, ell es qui se l'emporta. No tinch cap animadversió a aquest vers, però sí que he observat que a més de ser el més acadèmich es en el que s'ha castellanisat més nostra poesia per haverhi en moltes composicions que '1 porten sovint paraules sobreres, que son les falques de que 's valen els autors per reomplir el vers, lo qual desdiu molt del geni de nostra llengua. El meu gust fora que noves observacions me fessin desdir de lo que acabo d'apuntar. Sempre tindríem un vers més d'accents corredissos. Les estrofes que 's troben en nostra poesia son nombroses y fora llarch l'anotaries una per una; sols diré de passada que algunes d'elles se ressenten de l'educació atàvi- ca que han rebut nostres poetes en les escoles oficials per quant tenen més en compte al construiries els números de sílabes dels versos que hi entren que no les distribucions d'accents qu'es lo que dona dret a combinacions rítmiques. Deixarem de banda el tractar de les estrofes per no oferir rítmicament quasi cap particularitat y passarem a ferho de la rima que'n ofereix de debò especialment res- pecte a la llengua castellana qu'es la que més y més desastrosament ha influit en nostra poesia. Entenentse per rima l'igualtat y semblansa de sons dels acabaments de paraules o versos desde sa última vocal accentuada, es clar qu'en els que han de consonar tenint nostra llengua vocals obertes y tancades, consonants dobles y senzilles y elissions d'aquestes al fi de paraula, de tot lo qual està mancada la castellana, s'ha d'abstindré de seguir lleis d'aquesta per no perdre sa naturalesa y empobrir sa varietat rímiques. Lo que passa a voltes es que respecte d'algunes paraules en alguna comarca o regió se pronuncia una vocal oberta y en altres al revés com també passa que una consonant s'elideixi en una encontrada y en altra no. En aquests casos al fer rimar els versos fora prudent tindré en compte l'assumpto de la composició fentho rimar corn la majoria 1 pronuncia, si aquest es general, y segons la pronuncia del lloch o comarca, si té caràc- ter local o comarcal per donarli més color. — 497 — ESMENES ADICIONALS del Dr. D. JOSEPH FaLP y Plana, metge de Bar- celona. Adició i.a Sobre V endecassílab clàssich català. L'endecassílab es lo vers més llarch dels usats ordinàriament, ja que'ls de dotze y de catorze sílabes son hemisticats igual que l'endecassílab usat per l'Ausias March (un vers de cinch aguts precedintne un de sis) y l'endecassílab llenguadocià vulgar (un vers de sis precedintne un de cinch). En realitat aquestos endecassílabs, bipartits com los usats en francès, son versos curts d'accent fixo com los endecassílabs sàfichs, y son més adaptables per lo tant als aires populars, deixen rependre millor l'halè ja que en ells l'ondulació rítmica se trenca a mitjan vers y al final, sense propagarse al vers immediat. En l'endecassílab clàssich italià, castellà y català modern l'ondulació rítmica, gràcies als accents cambiats, sembla sovint circular d'un vers a l'altre llibertat aquesta que si no fa'l vers tant aposta pel cant trovadoresch en cambi'l fa millor per la lectura, sense '1 sonsonet y la cesura que si es omitida en l'endecassílab bipartit lo deixa inarmònich molts cops, especialment quan recau al bell mitg d'una paraula alterant lo seu accent natural. Lo que pot fer semblar castellanisada la versificació catalana son los meteixos vicis d'elo- cució que poden castellanisar la prosa. La nostra llengua es tan apta com l'italiana y la castellana per conreuar l'endecas- sílab d'accent corredís, sense veure per això desnaturalisat lo seu caràcter genuí. Però cal tenir present que la seva abundesa de mots aguts y monossilàbichs que facilita les rimes curtes, repica ingratament a la nostra orella neollatina en l'endecassílab d'accents movibles, que per ser ben fet y perquè 'Is accents hi juguen ab desembràs y soltura, tenint en compte que es lo vers més llarch, reclama l'ús freqüent de paraules llargues, a lo que's presta també l'elasticitat de la nostra llengua. Adició 2.a Sobre la rima. I. L'ús esclusiu de consonàncies substantives y adjec- tives y de verbals que consonen ab elles, escluint sistemàticament les formes planes de plural de verb o de verb sufixat per article, es propi de les llengües riques y ahont los poetes son més artistes (França, Llenguadoch, Provensa, Itàlia, Portugal, etc.) y no solzament aqueix ús fa la rima més esculptural, sinó que'l vers guanya en concisió y plasticisme y fins en naturalitat (quan un s'hi acostuma y ha vençuda la lluyta d'obs- tacles que això suposa y que dona en premi al poeta lo domini. absolut de la seva llen- gua) perquè la colocació dels noms al final de vers es la més adequada a la construcció dels períodes de la locució, y'n resulta d'ella, l'espontaneitat del vers si '1 poeta hi tradueix fidelment la seva conversa íntima, que sempre s'amotllarà millor al g^ni popu- lar de la llengua que no una forma acadèmica o exògena, mecànicament combinada sobre '1 paper. II. Les rimes llenguadociana y provensal, tan granades avui, son les més similars a la nostra, perquè son les que traduides al vers català, conserven més consonàncies y son les més útils als nostres poetes, perquè son complementaries de la nostra rima. Exemple: majoral, fondaly encantament (del català), que's corresponen respectivament ab los mots llenguadocians minoral, planal y encantadora. - 498 - III. Les bones rimes, que en breu vas esquisit ofereixen compendiada l'essencia d'un llenguatge, son pels qui volen possehirlo los millors models d'exercici, sempre que'l poeta elegit, reunesca a la classicitat de la forma lo dò d'haver viscuda la llengua y comprès lo funcionalisme de cada mot empleat, fent que'l lèxich rich y variadíssim dels seus versos no resulte un mostruari de paraules inventariades dels arxius o llibres y surgides ab la ploma sinó un bell arreplech de mots normalment articulats com en lo joch dinàmich de la conversa. IV. Lo conreu de la rima es lo conreu d'una llengua y la perfecció d'aquella en los grans poemes clàssichs senyarà la plenitut d'aquesta. Lo poeta gràcies a l'estímul de la rima crea paraules noves, substantiva y adjectiva 'Is verbs; verbalisa 'Is noms, forja noves desinencies y nous compostos binaris o ternaris ab los mots que fusiona segons llur afinitat, puix té per ferho axis, l'instint creador que dona al poble lo senti- ment de la paraula viva, y ademés, la coneixensa científica de les arrels etimològiques. Gràcies a la rima, donchs, lo poeta enriqueix esplèndidament la flora llinguística ab una munió de varietats noves, de la meteixa manera que un hàbil jardiner ab los em- pelts y demés pràctiques multiplica indefinidament les varietats de flors y fruytes. ESMENES de D. Manuel de Montoliu, a les conclusions del ponent. Ont diu : «L ' endecassílab classich castellà es impopular a Catalunya» . Reforma : «L'endecassílab classich italià, impopular antiguament a Catalunya, gràcies a l'ús que n'han fet tots els bons poetes de la nostra renaixença es devingut popular en la nostra poesia». Afegeixis al derrer paràgraf lo següent: «Es una falta de tot punt inadmisible en poesia, malgrat vingui confirmada per grans poetes de la nostra renaixensa que'n feren ús, la rima entre una vocal tancada i la meteixa oberta. (Amor-cor. capella- parella: bona- minyona)» . «Es així meteix una falta de tot punt inadmisible en poesia, malgrat vingui confir- mada per l'ús que'n feren grans poetes de la nostra renaixença, la rima entre dues síla- bes finals de les quals l'una elideix la consonant penúltima o la final en sa pronunciació i l'altra la conserva. (Por-plor: mar-estimar: flors-cors: blavors-amors) ». Afegeixis a l'últim de tot, aquest paràgraf: «El català, si no per sa naturalesa originaria, per tradició o assimilació admet la rima imperfecta assonant . — 499 — ESMENA del Dr. D. JOSEPH Falp y Plana, a les presentades pel senyor Montoliu, Es potestativa en poesia catalana, sempre y quan no se'n abuse, la rima entre una vocal tancada y la meteixa oberta, y la rima entre dues sílabes finals de les quals l'una elideix la consonant penúltima o la final en sa pronunciació y l'altra la conserva, quan en moltes comarques catalanes es aqueix ús variable, fent que 's pronuncien, en una banda tancades les vocals que en una altra se pronuncien obertes, y 's deixen de pronunciar en unes les consonants que en altres llochs sonen. En aquest punt no 's po- den imposar regles arbitraries, sense atentar als drets de la majoria de les comarques catalanes en favor de la fonètica d'una sola, la barcelonina, que tal vegada no es la més perfecta. Jo he dit en una altra part : «Respecte l'accent só preferit los consonants (del vers) que '1 porten igual, si bé reconech potestatiu lo seu ús en la e oberta de les pa- raules següents: mes, ell, ella, meteix, etc, al revés de la o oberta de les paraules front, font, bb, bona, plora, trona, flor, hora, llevares, db y algun altra més que 's va tancant a mida que 's puja de Barcelona a l'Empordà y s'entra a la Catalunya francesa». Aixís amor y por consonen perfectament a Mallorca ahont se diu amb y pb, y bòna-minyóna (Barcelona) consonen a l'Empordà ahont se diu bóna-minybna. Por y plor se pronuncien a Barcelona pb y plb, a Valencià sona la r final en totes dues paraules y a l'Empordà consonen perfectament y 's diu pb y plb. Fins capèlla-parèlla que gaire bé en tot Cata- lunya se pronuncien aixís en alguns punts (Vilanova y Geltrú) sonen igual capella- parella. Y com que anàlogues consideracions podrien ferse dels altres exemples, es perçò que cal deixar al bon gust y arbitri del poeta lo que per dret natural es d'ús potestatiu. ESMENA del Dr. D. Benet de Pomes., Advocat de Barcelona. Suprimir de les conclusions del Ponent el paràgraf que diu: «L ' endecassílab classich castellà es impopular a Catalunya » , perquè també ho es a Castella, y no prova res. — 5°° — Tema V Necessitat urgent per empendre el camí de la perfecció del llenguatge escrit, de la publicació de l'inventari general del idioma català format per D* Marian Aguiló y Fuster» CONCLUSIONS de D. Lluís B. Nadal, Professor d' Historia de Catalunya, dels Estu- dis Universitaris Catalans. I. No podent la majoria d'escriptors y 1 poble català en general beure en les ma- teixes fonts ab ses grans varietats, el llenguatge parlat o escrit, s'imposa cada dia més l'existència d'una guia autorisada de que's puga valdré tothom per estar segurs del valor y veritable significació de cada frase o paraula. II. En l'actualitat aquesta guia no pot ésser altra que l'inventari de la Llengua format pacientment pel difunt Mestre D. Marian Aguiló y Fuster, la publicació del qual ha de considerarse com una cosa de gran urgència y com base de tot treball filològich de caràcter pràctich que puga sortir de les tasques del present Congrés. ESMENA de D. Joan Givanel, acceptada pel Ponent. Redactar aixís la conclusió II. «En la actualitat aquesta guia no pot ésser altra que l'inventari de la Llengua for- mat pacientment pel difunt mestre D. Marian Aguiló y Fuster y les papeletes lexico- gràfiques del malhaurat Dr. D. Joseph Balari y Jovany. » (*) Presentat primerament com Esmena al Tema III, y considerat com un nou Tema, després de posarse d'acort l'esmentat senyor Nadal, ab el Ponent del Tema III, senyor Maragall, y ab la Taula de la Secció. La primitiva esmena del senyor Nadal al Tema III, consistia en redactar aixís el derrer paràgraf de la conclusió II del senyor Maragall: «Per la demostració, difusió y arrelament d'aquest criteri, qu'es, ademés, especialment adequat al sentiment de va- rietat y llibertat del geni català, la Secció Literària proposarà al Congrés el nomenament d'una Comissió qu'estudi la forma y Is medis de publicar com més aviat metlor l'inventari general de la Llengua format pel difunt mestre D. Marian Aguiló y Fuster. ■ — soi COMUNICACIONS De D. Mateu Obrador y Bennassar, Arxiver de la Diputació, de Palma de Mallorca. L/edíció original de les obres de Ramon LuII Amador fervent de la nostra gloriosa tradició literària, ab vot y promesa feta de consagrar a son estudi y coneixensa els anys que'm resten de vida; no m'atur mai ni'm cansaria de dir y repetir qu'un dels més fructuosos y positius serveis que a l'hora d'ara poguem prestar a la nostra Literatura, tant per acréixer la seua estima y difusió com per imprimirli segell propri y caràcter original, es el de publicar y arreu divulgar les obres dels nostres antichs autors, especialment dels qui floriren dès de la tretzena a la quinzena centúria. Al punt ahont som, en plena eclosió de ressurgiment dins tots els ordes de vida, es hora ja de que no sien rareses bibliogràfiques, difícils o impossibles d'adquirir ni ab diners y tot a la mà, les obres dels nostres vells poetes y prosadors, estojades encara moltes d'elles dins policromats pergamins, o en les pàgines gòtiques d'arnats y polsosos incunables. «Un dels grans interessos espirituals de la nostra raça, (ha dit mon valent amich y company En Miquel S. Oliver) consisteix en treure de bell nou a la vida aquestes riqueses del enginy y del pensament, fins ara arreconades y poch conegudes. Lo que s'ha fet a Ripoll, ha de ferse també ab eixes maravelloses catedrals del enteniment.» Un dels nostres més esperts y erudits confrares, En J. Massó Torrents, ab una comunicació tan interessant y notable com tot lo seu, afirma y prova ab sòlides rahons, que «pera reconstituir la llenga catalana, s'imposa /' estudi constant dels nostres clàssichs dels segles XIII, XIV y XV.» D'aqueixa indiscutible afirmació en ressurt, com a llògica conseqüència y corolari, la necessitat de fer y escampar belles y correctes edicions clàssiques, al alcanç de la mà y la bossa de tothom; ja que, apart y tot de les dificultats paleogràfiques d'interpretació, no a tothom pot ésser còmoda y fàcil la sovinejada lectura dels manuscrits, ni aquests poden tenirse a tota hora y per on-se-vulla a la mà, estant recòndits y dispersos per biblioteques y arxius, y essent molts d'ells exemplars únichs o d'absoluta raresa. Més, no basta alçar la veu y desvetllar iniciatives; no n'hi hà prou d'estendre' 1 braç, y senyalant amb el dit (com el Colón del monument) mostrar la meta llunyana. Poch en treurem de profit, si la prèdica y el gest no's reforcen y acompanyen ab l'argument més persuassiu y més eficaç de tots: el del exemple. — 5°2 -• Per això una colla de mallorquins, entusiastes amadors de les nostres glòries, nos aplegàrem y acoblàrem, de pensament y de voluntat, atents a lo que més de prop — per aquest cantó — y ab major urgència 'ns pertocava: recullírem l'herencia bibliogràfica que, al enmalaltirse y morir el fervent lullista En Jeroni Rosselló, era romasa jaent, enorriada; y encoratjats per la bona amor y la devoció que'ns hi empeny ab viu ardi- ment, hem posats y seguirem posant en joch tots els medis de que poguem dispondre, pera menar la interrompuda empresa a bon port; pera que la publicació de les Obres originals de Ramon Lull no haja de resultar, com sempre fins al present, una tasca incomplerta y deixada anar abans d'hora. Afanyosos, primer que tot, de restablir y retornar a nova vida la producció lulliana en sa autèntica puritat y en sa bellesa llengüística original, — tan afollades l'una com P altra y sovint malmeses per escoliastes y traductors curts de vista y d'enteniment, — hem acudit al doll pur. a les fonts clares y estil-lades dels més vells originals, per estamparlos, sempre que possible fos, talment com los dictava la voladora pensa y los vessava la febrosenca ploma, may eixuta dès de la conversió fins a la mort, d'aquell asceta contemplatiu, ardent apòstol y agitador, tot a la vegada, que durant més d'una quarantena d'anys, no parà un dia, de clamar y sermonejar, de treballar y d'escriure. Les biblioteques y els arxius de Mallorca, qui conserven encara com a riques des- pulles de passada opulència, un bell floret d'originals lullians, nos han ofert, les primeres de totes, molt y excel•lent cabal de publicació. Pera aumentarlo, hem acudit a les de Barcelona y a altres més llunyanes, de fora-casa: al vBritisJi Museian», a la Mazarina y la Nacional de París, que'ns han proporcionat molt estimable contingent; y d'aquesta manera, tant com sia mester, acudirem a les altres d'Europa: a la Marciana de Venècia (que ja hi sabem be les tresques), a la Vaticana, a la Nacional y la Reial de Madrit, a l'Ambrosiana de Milà, a la de Munich abundosíssima, ahon-se-vulla romanga inèdit un original lullià; y en treurem trellat directe, y ab tota cura l'estamparem; y mentre'n resti un qu'es un per posar en lletra de motllo, no donarem per ben acabada aquesta tasca de divulgació qu'havem gosat acometre. Hem procurat pendre mides justes; sospesar bé la somada y el feix que'ns hem carregat; y sentiríem tal volta'l cal-fret y la feredat poruga de romandre esbrahonats y retuts a mitjan camí, si no'ns encoratjava el veure com aquí floreixen, granen y arriben al enfront tots els patriòtichs y generosos esforços, que Catalunya renascuda encobeheix com a mare amorosa y reb y acull de bon grat: certa y segura de que aquests treballs reconstructius de la seua Llengua y Literatura, no son sinó batechs y rebull de la sanch nova que l'ha de rejovenir y retornar a plenitut de vida. Dins el plà y projecte que'ns hem traçat y feym comptes de seguir; amb els originals ja aparellats a pèu d'obra y aquells que sabem ahont jauen y com los podrem haver, ara meteix ja tenim matèria abastament y sobrada, per una trentena de volums, d'igual format gran 8U que' Is d'En Rosselló y cascún al entorn de 500 pàgines. Això s'entén sens incloure dins la nostra edició cap llibre si no es d'aquells con- servats en llur text original, o en defecte d'ell, en qualque versió arromançada. Perquè si haguéssem presa quimera d'estampar la totalitat del opus lullià (del que per autèntich se pot tenir, deixant anar tota la part manifestament apòcrifa) y admctéssem l'eixam de llibres arribats fins a nosaltres solament en llatí corrupte, surench y mal de pahir, llavors ja no'n sortiríem ni amb altres tants de volums; y abans que agotàssem el material, seríem allà dellà d'una sixantena o setanta. - 5°3 — La plena prova d'això y la que millor podrà deixar satisfet el natural desitx de conèixer per endavant el nostre plà, la trobareu esmentant X Index o taula qu'acompanya aquesta comunicació. Massa breus son els moments, per donarvos-en lectura. Dins aquell sumari o taula hi van compresos tots els textes originals de Ramon Lull arribats fins al presenta coneixença o noticia nostra. D'altres en cita y anomena l'autor meteix, que's consideren com irremisiblement perduts, o que amagats y disper- sos qui sab per on, han escapat fins ara a tota investigació, y adlnic desiderantur . Si, per ventura, d'algún d'aquests en tinguésseu o n'adquirísseu noticia, vosaltres erudits y bibliòfils que'ns dispensau la vostra atenció, dès d'aquest lloch enlairat, y aprofitant l'ocasió solemne, vos pregam y us conjuram, per amor de Ramon Lull y de la nostra Literatura, que'ns fasseu la mercè de volerla'ns comunicar, ab la seguretat de que us havia d'èsser, ara y sempre, molt, però molt agrahida. El terme de dèu anys de durada que a l'edició ara per ara assignam, no cal que'l considereu com a irreductible. Aquests dèu anys no signifiquen altra cosa, sinó que dins els medis materials ab que avui comptam, — ab la mòdica subvenció obtinguda de la Diputació Provincial Balear y la subscripció oficial del Ministeri d'Instrucció Pública, — la tasca d'estampar tres volums cad'any representa el màximum del esforç que bonament creym possible. Més ,jqui'ns ha dit que aquesta desinteressada y patriòtica empresa nostra no arribi a obtenir majors encoratjaments y no's veja afavorida de tal manera que'l nombre dels volums anyals pogués aumentarse y el de les anyades reduir, fins al estrem de que la publicació dels trenta volums fos possible dins un quinqueni? Per nosaltres no's perdrà; voluntat ardida y coratje ferm ja'n tenim; y si l'edició lograva tant favorable rebuda com mereixen els textes que treu a llum, redoblaríem l'afany y els desvetllaments que'ns ha de costar el menaria a bona fi; y allavors, la renaixent Literatura nostra se veuria acrescuda, dins més breu temps, d'un fioret d'obres capdals, dignes d'ampla divulgació, de reposat y seriós estudi. Y quant y tot hajam mester els dèu anys pera enllestir l'edició, en tant bon punt y tant de bon'hora l'havem represa, que'l seu venturós acabament podria enllaçarse, per coincidència ben singular, amb una data històrica memorable. Les dèu anyades, a comptar de la corrent, finiran l'any 191 5; y l'any 13 15 va ésser, segons el testimoni històrich y la llegenda tradicional, aquell en que una vida tant gloriosa com dilatada se va estingir, en que Ramon Lull trespassà d'aquest món al altre. ^Y qui gosarà dubtar que Mallorca y Catalunya y totes les terres ahont encara s'escriu y 's parla la llengua de Ramon Lull, no vullen commemorar solemnialment aquella data? Trenta anys enrera, a Miramar de Valldemossa s'hi celebrava el sisè centenari de la fundació del famós monas- tir-escola. D'ara a dèu anys, el 191 5, serà arribada l'ocasió de conmemorar el sisè cen- tenari de la mort del gran escriptor, del fervent apòstol y benaventurat màrtir, qui sabé donar sanch y vida per un generós ideal, consagrant-li abnegadament còs y ànima. Per ventura, d'aquí a llavors, dins la terra nadiva de Ramon Lull, s'haurà remogut del oblit ahon jau, el propòsit d'erigir al insigne compatrici el monument degut a la seua glòria. Mentres tant, els seus més corals devots s'afanyaran a erigirli l'altre, el més enlayrat de tots: el monument d'art y ciència, redimint de desconeixença y perill de pèrdua les seues obres originals. Y d'aquest alt monument, mal ha d'anar que no'n posem la derrera pedra, en cumplirse la sisena centúria que l'immortal autor passà a millor vida. — 5°4 — jDeu sab qui ho veurà, ni qui hi serà a temps, a gaudir l'esplai de donar la feixuga, tasca per acabada ! Pot-ser la mort trencarà el camí a qualcun de nosaltres, com al malhaurat Rosselló. No hi fa res! Ell partí isolat, solitari; nosaltres feym estol. Si'n cau un a mitjan romiatge, un altre omplirà'l seu buit. La colla de lullistes no s'esvahirà. Tot nos fa esperar y creure, de teulades en avall, que Mallorca al cap de sis sigles deixarà pagat el deute en que's troba, amb el més gran y més gloriós dels seus fills; amb el qui obrí nous viaranys a la ciència de son temps; amb el fecondíssim mestre, patriarca y capdevanter de tots quants embelliren, acresqueren y dilataren la nostra llengua. Y es hora ja, y passa d'hora, de que a Mallorca y a Catalunya y dins el món literari, Ramon Lull deixi d'ésser, originalment, un introbable, un desconegut, un inèdit. j Tant de bò que s'espandesca y trobi afanyosos imitadors l'exemple de la colla mallorquina ! y cadascun dels vells autors catalans trobi un erudit, un filòlech, una col•lectivitat, qui per amor a la nostra gloriosa Literatura, s'imposi com a sagrat dever y tribut de patriotisme, la tasca d'alliberar d'oblit y desconeixença qualcuna de les preuades obres que'ns llegaren els grans mestres aquells inmortals predecessors, honra y glòria de la raça ! OBRES DE RAMON LULL TAULA CRONOLÒGICA DE L EDICIÓ ORIGINAL fjo volums en jo anys, a ralio de j cad'any) Advertència. Al formar aquest programa o taula, que oferim provisoriament y sens perjuy de modificarlo a major conveniència y bona via de l'edició, hem procurades y ateses tres coses principalment: r .•' Seguir tant com fos possible, en la publicació dels llibres lullians, un cert orde cronològich; si bé donant preferència als textes encara inèdits sobre 'Is novament publicats. 2.a Il•lustrar y enrcdonir l'edició, facilitant als lectors menys erudits la deguda coneixença del autor y de lo que va fer y escriure, ab sengles volums de Biografia y Bibliografia lul•lianes; juntament amb un altre, a la derrería de tot, d1 Estudis crítichs y històrichs, ahon vendran aplegats els qui bonament no hajen cabut dins els pròlechs y il•lustracions dels toms precedents, v ab un Essaig filològich y l'inventari lexicogriílïch — 505 — dels textes lullians originals, que no s'es fet encar'ara ni serà fàcil de fer, mentre n romanga qualcún d'inèdit; y 3.a Incloure així meteix de bell nou y més endavant, dins la nostra continuació, els textes qu'En Rosselló començà a estampar, anys arrera; tant per que's troben ja a punt d'agotarse els exemplars sobrers qu'en varen romandre, com y també per que qualcuns d'aquells textes, impresos ja a la provecta edat del fervent lullista y quant la seua flaca salut no li permetia dedicarlos escrupulós mirament, reclamen una revisió feta ab tot esment y cura, sobre'ls millors manuscrits qu'ell pogué conèixer y emprar, confrontats ab qualcuns altres qu'avui sabem o possehim y qu'ell no tingué avinentesa o lleguda d'aprofitar ni arribar a veure. En consemblant cas se troba el volum que publicà (1859) de les Obres Rhnadcs. Veus aquí ara la susdita Taula cronològica y distributiva: 33 — 5o6 — OBRES DE RAMON LULL TAULA CRONOLÒGICA DE L'EDICIÓ ORIGINAL (jo volums en 10 anys, a rahó de tres cad ' atn) içoó 1907 . 1908 . 1909 Doctrina Pleril. — LibredeCavali.lria (text original y versió francesa). — L. DE Clerecia. — Ari de Confessió. Libre de Contemplació: tom. I {cap. 1 al jç). Taula completa dels 366 capítols; mostres de traduccions. L. de Contemplació: tom Il(cap. 60 al 102). Glosari dels mots difïcultosos o més ar- caichs.de tota l'obra. L. de Contemplació: tom III (cap. 103 al 168). Obres Rimades: nova edició, espurgada y alimentada. Biografia Lulliana: {Vida coetània, llegendes, crítica). L. de Contemplació: tom IV (cap. iòg al 226). L. de Contemplació: tom V {cap. 227 al 268). Altres obres y fragments, de Contem- placions y Oracions. Bibliografia Lulliana: (manuscrits y edicions d'estampa; obres autèntiques y apòcrifes, originals y traduídes; comentaristes; de- tractors. Lullisme antich y modern). L. de Contemplació: te m VI (cap. 26c al 314)- Bi.anqcerna (ab V Amidi e Amat y ütres opuscles). Libre de Demostracions: tom I. / L. de Contemplació: tom VII y últim (cap. 1 9 10. ) 315 al 366). ) L. de Demostracions: tom. II y últim. \ L. DE Sancta Makía. — L. d? Benedicta Tu. 191 1 1912 I9L3 • L. del Gentil e los tres Savis (reimpres- sió, ab mostres d'antigues versions inèdi- tes).— L. de ço que dec hom creure de Deu. — L. dels Articles. — Phantasti- cus. Començaments deMedecina. Sumari d'al- tres tractats medicals. — Essaig sobre'ls lli- bres d' Alquímia. — L. de Natura. Art Amativa de Bé. — Flors d'Amors. — L. de Antecrist. Art d'atrop.ar Veritat. — Talla Gene- ral.— Art Brei. — Lògica nova. Fèlix, de Maravelles del MÓN (reimpres- sió, ab mostres d antigues versions inèdites). L. d'Anima racional. — L. del Home. — Arbre de Filosofia desijada. — L. d' Entenctó (reimpressió). Art de fer esolre Qüestions: tom I. Id. id. id. : tom II y últim. L. de Nova Geometria. — Tractat d'Astro- nomía.— L. de Quadratura de Cercle. . Arbre DE Sciencia: tom I. 1914 . Id. id. : tom II y últim. ' Libres de Proverbis (3 col•leccions). i Arbre de Filosofía d'amor (reimpressió). i — L. de Verturs e Peccats (Art de pre- 1 dicar). — Els tres Libres DE Deu (reim- 1 9 1 5 . / pressió). — L. de Consolació d'Ermità. (Estudis crítichs y històrichs complementaris. Gramàtica y Vocabulari de les Obres lul•lianes originals. jDeu vulla que poguem veure acabada, si convé, y duita a bon terme aquesta edició, a major coneixença y glòria del immortal autor, y a més ampla anomenada y espandi- ment de la nostra antiga Literatura! — 5°7 De D. Joan Alcover, de Palma de Mallorca, C. de la Real Acadèmia espanola. La llengua catalana es entre nosaltres Túnica espressíó possible del escríptor-artísta Me recomàn a la vostra benvolensa. Si la significació d'aquest congrés fos esclusi- vament científica, jo me trobaria un intrús entre vosaltres. Però quelcom l'escalfa que permet al entusiasme dels llechs alternar ab la saviesa dels doctors. Aculliume no com una opinió sinó com un cas, no com una autoritat sinó com un etzemple. En ma modesta vida literària hi hà una fonda crisis ahont la forsa de la ma- terna llengua va manitestarse. Jo us entrech, a falta d'estudis, aquest vivent testimoni. «Parla de Reys, de sants, de trovadors y sabis parla d'un poble brau, noble y fael»... Jamai he oblidat aquests versos de la Veu de les ruïnes qui deixaren en ma primera jovenesa un solch inesborrable, un eco solemnial de l'epopeya de la llengua confosa ab l'epopeya de la rassa. Aquesta y altres notes vibrants de la lira pàtria, m'ensenyaren que si l'antiga nacionalitat s'esborràs de la memòria d'el mon sense quedarne més rastre que l'idioma, n'hi hauria prou ab aquest element per reconstituiria. Jo l'estim y la vener eixa llengua p'els títols que l'il•lustren, p'els recorts que l'ennobleixen, per l'ànima que hi vibra; però sobre tot la vull y la preferesch per ésser la nostra. Aquest es el títol suprem que la fa no la millor sinó l'única per nosaltres. El català es, entre nosaltres, l'única espressió posible del escriptor-artista. jPerò, com! dirà cualcú ' que tracta d'amagarnos una y altra. Xo serà inoportú girar los ulls a regions del imperi romà, hont poch rastre ha que- dat de son llenguatge. Ni Grècia perdé ses tradicions literàries, ni los dominadors bàr- bars del Orient, s'assimilaren als romans, com sueus y wisigoths ho tractaren de fer en nostra Península. Sols aquelles llegions que tant temps visqueren estancades en la Tracia, han format en la moderna Romania, un poble de gent llatina envoltat d'altres eslavons, quina llengua resulta d'estructura prou diferent y si's vol més clàssica, que la dels pobles d'Iberia y Itàlia. Exemple similar al d'aquest poble oriental, presenta la historia de la llengua catalana en la illa de Cerdenya. Quan Pere .» En lo contracte celebrat a Alacant està molt poch alterat lo català, y si bé eren barcelonins los otorgants, deu tenirse present la influencia del notari qui era valencià. Es un document interessant pera la historia del nostre Dret mercantil: «Sia a totz coneguda cosa. Com io Bernat Fuser de Barchinona per mi els meus atorc e regonesc que tenc et port en comanda de vos en Guillem Martí de Barchinona vehin Deltx (Elche) et den Ponç de Tessa ciutadan de Barchinona cent lliures de reals (1) Pergamí 268, armari 28, Arxiu del Gran Priorat de Catalunya del Orde del Hospital. — 524 — de Valencie esmerçades en Doentes et Trenta et Cinch moles de restz et de palomeres despart en aquest present viatge que yo Deus volent som faedor Dalacant en Ienoa, en la Nau den Arnau calafat vehin Dalacant. Renuncian a excepció de la dita coman- da no auer auda et reebuda et dengan. La qual comanda promet uendre el dit viatge als mils que yo pusca et sapia et el preu que daquen aure esmerçar en lombardesos et retre et tornar Deus volent en Alacant o a Barcelona en poder de uos dos o de laun de uos lo cabal el guaayn al torn o al sabut del dit viatge, saluant a mi lo quint diner del goayn que Deus dar y volra et saluu que la dita comanda uaia, estia et torn a Deu reet et uenta (uenturar) uostra a us et a custum de mar et de gens et de mercaderia. Et promet uos que en la dita comanda et el guaayn seres a uos leal et verdader et queus retre compte just et leal quant que guan et quantes que vegades de uos dos o de la un de uos ne serè demanat. Et per totes les dites coses atendre et cumplir oblic ne a uos mi et totz los meus bens mouens et seens hon que io los aia o auer los deia. Feta carta en Alacant diuenres XVIII dies dagost en Era de mil CCC et XVII ans vel anno xhrispti incarnacionis M°CC°LXX° nono. Sigfnum den Bernat Fuser sobredit, qui esta carta atorga et firma. Testimonis som Berenguer Bonet et Bernat Çalou vehins Dalacant. Sig*f*num P. Destorn notari públic Dalacant qui esta carta fe escriure et la cloy (l). » Són també dignes d'atenció per lo estudi de la llengua los tres següents documents judicials, que són de la part alta y vella de Catalunya, de aquella terra d'Urgellet, que al començar lo segle novè era ja lliure dels serrahins. La sentencia y la cèdula de de- manda que transcrich són anteriors al any 1250: «Coneguda cosa sie qom la cosa que es encerqueda entre le ecclessia de organya demanant de la una part son dret, e na pereta de annel del altra defenent lo seu, de .1. magenc lo qual la ecclesia ia dita demanne a na pereta que li deu fer quiscun ari, e na pereta nege, e dit que no et en per aço io. A. Br. juge establid en aquesta cosa per en P. de miramon sènior de la dita pereta uedent et oent diligentment en aquesta cosa de quiscuna part totes les raons e les al•legacions e les atestacions et encerqueda ueritad de totes les partz diligentment ab consel de sauis dig juran per dret quel Mas de na pereta de annel e cels qui aquel Mas tenran adenant donen lo dit Magenc a la ecclesia ia dita de organya quiscun an et absoluu la ecclesia ia dita de organya de totes despe- ses e condemne la dita pereta en totes despeses. Actum est hoc pridiè Kalendas de- cembris anno domini M°CC°XL°. Sigfnum A. Br. judicis isti cause. Sigf num P. pres- biteri de Cabou. Sigfnum A. textoris. Sigf num A. calbet despujal. B. de ortoneda scripsit precibus predicti judicis et hoc sig-f*num posuit. » «Clamas R. maasen e na Rumia filla que fo de na ferrera maasen als seinors de la casa dorgaina donor que ferrer descales ten. Clamas den ferrer can las contradiu ne las ten sen lur grat. Lo ia dit .R. demana per raon de son aui en .P. maasen qui tenia et auia e possedia per sua aquella honor et es a saber laonor a la serra subirana de fi- gols. lo ia dit .R. prega a la cort que aquella honor li sia deliurada per ço quen es son dreit. La ia dita Rumia demana per raon de sa maire demana sa legitima e son dreit (1) Pergamins del Arxiu de la Catedral de Barcelona. — 525 — daquel dreit que sa maire auia ni auer deuia en aquella honor de la serra Subirana de figols. prega na Rumia a la cort que la sua legitima li sia deliurada. Respos Ferrer descales del clam que .R. maasen fa del e na Rumia daquela honor que li clama quel la ten per sua eala tenguda e poseida son paire e sa maire de .XXX. ans en sus sens clam del e daltre. per que prega a la cort quel faça seder a dreit car senes fadiga que no troba la mes en poder de cort aiço responen saluan totes nostres raons en miruar ni en créixer. El juge dix a .R. et Rumia que prouasen en les demandes que fazien.» Del any 1252 es altre curiosa sentencia en plet entre habitants del Urgellet: <,In nomine Domini nostri ihesu xrispti. Contenció ere et demanda entre en Domin- go Jouer de Solsona demanan, de la una part et R. de gedes de tremp defenent de laltre. Ço es a saber de totes aquestes coses que son posades en aquest libel anno do- mini M.CC.L.II.VI0 nonas maii. Clames en domingo jouer de solsona de .R. de gedes de tremp de .x. sous derba que hom apele reudor que li liure et li fiu liurar a conte de «XXII. diners de barschelona qada an. E son .XVIII. solidos et .mi. diners los quals di- ners que sien Restaurats claman e clamesen de .V. alnuds de ciuvada a mesura de Sol- sona et de la meso que fiu en el .III. dies que i eseg. E lau daquels .III. feu son altre et de tot aço se clame lo dit domingo et del don e del destrig que el feit de la festa de sen Marti ensa per aquels diners sobre dits a les corts dorganya, ço es asaber, al sè- nior prior dorganna e an B. dorganna badle daquel log. per que los pregue que Ien fa- çen fer compliment de dret. saluan e retinen tot son dret de crexer e de miruar tro a la fi daquest pleid. E de les mesons que na feites nen farà per rao daquest pleid que li sien Restaurades. Sobre aço los dauant dits lo prior dorganna e en B. badle daquel log recebuds lo dauant dit clam establiren judiç per tot lo pleid. En Br. des clerge de nar- go (?) logalicon (?) eges per dret el dit pleid. E nos en Br. dauant dit judge esta- blid en aquest pleid per los dits sèniors lo prior En B. dorganna citades les parts per nos leialment les dauant dites parts. Respos .R. de gedes dauant dit al clam. anno domini M°CC°L.II. Nonas Maii. Respon .R. de gedes de tremp al clam que en domingo jouer fa del que no li deu des ne mania ni de ciuada ni de meniar ni dalltre. Aço Respon saluan e retinen tot son dret de crexer e de miruar tro a la fi daquest pleid. E sobre aço fo feit sagrément de calumnia per les parts. E fo jud- jad a la part den domingo que prouas en celo que afermaue e en celo que R. de gedes li negaue. E foren feites a. posicions et responsions et excepcions et recepcions de tes- timonis de per les parts. E renunciacions et puplicacions et de testimonis al•legacions et feita plenament conclusió et demandada sentencia per les dites parts. Nos en Br. de clerge dauant dit judge. vistes e oides diligentment les raons et al•legacions et de les atestacions de cada una de les parts, uista et oida exament la aflcio de la Responsio feita dins lo sagrament de calumnia per lo dauant dit domingo. ço es a saber, que no clamaue la erba mas los dines per los quals la li auie liurada. aud sobre aço consel diligentment de sauis homes tractad. dig per dret judjan que lo dauant dit .R. de gedes de la petició et de la querela sobre dita del dauant dit domingo. sentencialment de tot en tot absoluu et al dit .R. a les despeses que a feites per rao del pleid condemnam lo dit domingo. E en la cort dada es esta sentencia dia nonas octubris anno xhristi M.°CC.°L.II. Sigfnum G, prior organna. Sigfnum B. dorganna badle. Sigfnum Br des clerge judge. nobis qui hec firmauimus et firmaré rogamus. Sigf f f P. de — 526 — salent sacriste organna et B. dortoneda et canonici et A. de romaneda hii reii sunt tes- tes. Br. de clerico supra dicto judge que de manu sua scripsi et in XIIII. linnea et XXI damnaui et hec sig-j- fecit die et anno quod supra.» D'un llarch memoràndum de les qüestions y reclamacions existents entre los Tem- plers de Tortosa y En Ramon de Montcada, senyor de certa part de dita ciutat, ne transcriuré los fragments més interessants per lo llenguatge. No té data; mes les perso- nes y los fets que menciona són sens cap dubte dels primers anys del regnat del Con- queridor: «ítem si els sarrains ho les sarraines de Tortosa o de sos termens caen en peccat dalteri ho de luxúria, lalmedina no sen deu entrametre sens volentat del Temple. Per ço car aquela cosa no es ofissi dal medina que es renda sabuda o que uen en quant aixi com les altres rendes e ai serta pena segons çuna de sarrains qui quaen em pena dauulteri ho de luxúria e daquesta renda tenense en R. de muntcada lo terç per rahon de lalmedina e daço que roman vol auer sa part aixi com de les altres rendes e de tot aço entegrament deuria donar en R. al Temple lo quint e les dues parts e nou fa.» «ítem ha en R. de muntcada camiseria en la ciutat de Tortosa, en la partida de Genoua, la qual partida de Genoua tota ab entegre compra lo Comte de barcelona e tot lals quels genoueses auien en Tortossa e podran mostrar lo Temple en son loc. E camiseria neguna no deu auer en Tortosa sinó aqueles qui son per atorgament de la senyoria, que son de comú de la senyoria aixi com les altres rendes.» «ítem encara demana el temple al dauant dit Ramon que el reuoc los guiatges que ha feitz ni fa dels bandits e dels homeyers e de tots los malfetors que el guia en Tor- tosa en sos termens sens uolentat del temple.» «ítem el damunt dit R. ha feites moltes enjuries e dites a frares del temple e altres homens lurs e nomenadament an flamenc qui era batle del temple al qual dix que li trauria los uuls del cap.» «ítem lo Comanador de Tortosa trametrà en Domingo de fontanes an R. de mun- cada per mostrar la raho del comanador. En R. dixli que li trauria la lengua dins la cassa den R. de muncada present en Guilabert, en Romeu de Castellet, en P. tort, en Guardia e molts daltres.» «ítem lo dia de nin nou lo damunt dit R. feri en G. guerer, batle del temple, sens tort que no li tenia enderoca aquel ab ses propries mans del seu mul.» «ítem un catiu del temple en aquel temps metex anaua per la vila de tortossa e companyes den R. de muncada feriren tan regou quel catiu mori daqueles ferides e valia be .CCC. solidos W.» Es del any 1247 un document, únich en la seva classe escrit en català, del dit temps, fins ara conegut. Garsenda, vescomtesa viuda de Bearn, qui prenia també los títols de comtesa, per ésser filla del comte de Provenza y de senyora de Montcada per- què son marit era senyor de Montcada y Castellvell, otorgà en la vila d'Ortez de Bearn, lo tres de febrer de 1241 de la Encarnació (1242 del estil modern), regoneixe- (1; Armari IV, Arxiu del Gran Priorat de Catalunya. — 527 — ment del deute deixat per son espòs, en favor de Guillem de Cervera, crcdit qu'aquest darrer havia llegat en testament a la seva neta Laura, religiosa del convent de Vallbo- na. Posteriorment los procuradors de Garsenda a Catalunya anaren fent pagues par- cials dels cinch cents morabetins del deute, fins a deixarlo estingit. En 1247, Xa Laura feu lo següent rebut o manifestació de les dites pagues: Memòria què fa na Laura de Ceruera de la paga de la dona Comtessa de Monca- da dels .CCCC. morabetins que romaseren de paga dels .D. morabetins. pagamen lo sagristà de Vich .C. solidos et altra vegada altres .C. solidos et entre II. anys .XX. vi. morabetins menys .XII. solidos. et mig. quel Clergue de Sareal se retenc aquel quim pagaue los morabetins quel se retenc per raho de quinta en G. des palau paga .CC. et .vil. solidos. et altra vegada lo sagristà .XX. solidos. Sapian que he reebuts .CCCCXIIII. solidos. et mig. et .C. morabetins que reebi en Gascunya. Instrumentum quod domna Laura fecit A. Coqui ad petendum debitum. Fuit factum .II. idus maii anno Domi- ni MCC°XLVII° W.i Són també inèdites y molt interessants les lletres trameses per lo cavaller En Pere de Tous al veguer de Barcelona, escusantse per quatre vegades successives de compa- rèixer a sa presencia en virtut de citacions formals espedides en l'any 1251. En Bernat de Centelles, llochtinent a Catalunya per lo noble baró en Gasto de Montcada, vescomte de Bearn y fill de la Garsenda que havem anomenat anteriorment, demandà y reptà devant den Pere de Castellazol, veguer a Barcelona per lo noble En Guillem de Montcada, tenentem locum domini Regis a Moutesono usque ad Salsis. al cavaller Pere de Tous, qui no havia complert les condicions estipulades en la concòrdia feta ab lo dit vescomte de Bearn, en 1246, després de moltes qüestions y violències. Lo veguer trametà la cèdula de clam o demanda al nomenat Tous, y estava redactada en los següents termes: Dic io en B. de Senteles a uos en P. de tous per nom den Gasto de biarn de qui io tenc loc en Cataluya que en aitant com uos estats que no complits lo manament lo qual en Gasto uos fo segons que en la carta la qual es entre vos et el content de qual manament acomplir auets estat amonestat ab carta per el quin ual mens uostra fe tant quen deuets auer vergonya en cort et dauant prohomens et dasso son aparelat destar a coneguda de la cort de barcelona. Quod reptamentum tirmauit in nostro posse per idoneos fideiussores per .CCCC. morabetinos promitens inde tornaré pignora ad cogni- cionem nostram. Quo firmamento facto citauimus ad instanciam dicti B. de Scintillis dictum P. de Tous... unde assignamus vobis diem scilicet primum diem septembris que erit kalendas septembris ut ad diem Barchinona coram mea presencia intersitis securus súper hoc uestrum debitum ut debetis... 1 lletra acompanyatoria del veguer, de 21 septembre 125 1). En Pere de Tous no se presentà, mes envià al veguer aquest escrit: X 10 centimettes. ■ Pergamí dee any 1247.' 24 X ià centímetres. „ ' -„ -- /o V 7 centímetres. Pergamí del any 1250-33. V s\ / ., ^ .d„ Ï^K. ny W M"' *■ lh* 2*1? ^"'"• L ; /o X^ 20 centímetres. Pergamí del any 1252. v ^ — 529 — cominal que ara si io era dauant lo sennor rey abans en la cort de barselona et que presentment mera feta la demanda non poria forsar lo sennor reig ne la cort per rao que io agues a fermar ne a respondre en lur poder ab que ion uolges escondir en man dun dels cuminals de la terra. Estes con deits que io no uul respondre a fe prec uos que no us i tornets altra vegada que auriausi a fer aital respost com hom deu fer a aquela paraula que io hi responre hi uul axi com degà eo fermar en poder den G. de moncada. E si en B. de sentelles non te aquel per cominal fermaroe en poder del sen- nor Rey o den P. de muntcada o den R. de moncada o den Guillem de Anglerola o den Br. A. o den Berenguer de Anglerola o den R de Cardona o den G. de Cardona o den Berenguer de Cardona o den P. de berga o den R. saportela o den P. de queralt o den G. de ceruero o de tot prohom qui sia en Catalunya quils dies me do en loc cumi- nal. E si úos sobre aquestes raons me fets cridar ni bandeiar farets ho a tort et oltra rao et com negu ira cridan ne contan que io no uul respondre a fe, io diré que ment et cada una de les coses menaré en poder del sennor Rey o de ma cominal. Datum a Tous IIII kalendas nouembris (29 octubre) anno Domini M°CC°L° primo.» En atenció a la manifesta contumàcia den Pere de Tous y a les frèvols escuses que donava, lo veguer lo gità de pau y treva y lo feu públicament bandejar. Aquests són los documents que he cregut convenient donar a conèixer y ferne co- municació al primer Congrés internacional de la llengua catalana. Fa poch he publicat en la Revista de Bibliografia catalana, juntament ab algunes homilies, que tinch com lo més antich text literari fins ara conegut, de la nostra parla, alguns documents dels primers anys del segle XIHè també catalans. Los que ara presento són la continuació d'aquesta sèrie. No es necessari demostrar la seva utilitat per l'estudi dels orígens y la historia de la llengua catalana, augmentantse la valor d'ells per l'escassesa estraor- dinaria. No tinch més que dir d'aquesta escassesa sinó que en lo primer miler dels per- gamins del temps den Jaume lo Conqueridor, del Arxiu de la Corona d'Aragó, tant sols n'hi hà tres en nostra llengua vulgar. Y en lo Arxiu del Gran Priorat de Catalunya, entre milers de documents del meteix temps, són en nombre molt petit los no escrits en llatí. Dos o tres ne recordo no més entre tots los del dit regnat, del Arxiu de la Cate- dral d'Urgell y cosa semblant succeheix en los demés arxius civils y eclesiàstichs. Se fan, emperò, més nombrosos desde los anys 1255 o 1260. Don Manuel Milà al publicar les Notas de primitiva lengtia catalana (l), pogué donar una sola escriptura de la primera meitat del segle XIIP tota catalana, mentres que de la segona meitat ne donà sis y escullides entre moltes que havia vist. Reunits tots aquets, ab altres que han sigut publicats en diferents treballs histò- richs, com en lo Viaje literario del Pare Villanueva (que no passen de quatre los que estan tot en català), Capmany (qui no'n publicà cap de particular, essent tots docu- ments reials), Baudon de Mony, qui donà a conèixer les lletres cambiades entre lo rei En Jaume y lo Comte de Foix, en 1268, Carreras Candi, en son llibre Notas Mstòricas de Sarrià (dues molt curioses entre lo dit rei y lo senyor de Cervelló), l'Alart algunes en la Revuc des Langues romanes, tots aplegats constitueixen una font fresca y deleito- sa ja que no molt rica per estudiar y conèixer lo que fou lo patrius sermó a Catalunya en los gloriosos dies del Conqueridor. (1) Revista històrica, any III, n.° 30. — 53o Del Dr. D. Antoni Bartumeus, en representació de la «Acadèmia y Laboratori de Ciències Mèdiques de Barcelona». Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdích-bíològích català Illtre. Sr.: Senyors: Fa dos anys, y ab motiu d'una solemnitat acadèmica d'aquelles que deixen inesbo- rrable recordansa, al encarregarme la «Acadèmia y Laboratori de Ciències Mediques de Catalunya», a qui avui tinch la honra de representar, lo discurs de torn en la sessió inau- gural, trencant la costum que pareixia foragitar dels actes oficials de les Corporacions de la nostra terra l'ús de nostra hermosa llengua, lo volguí fer en català. Y aixís ho fiu; y fins me cab l'orgull de dir que despertà en mos honorables consocis un bell movi- ment d'agradosa simpatia. Emperò, y això no dech amagarho avui, posat a escriure, avesat desde 'Is 12 anys, per propi impuls, al conreu de la llengua catalana que jo, com molts, y durant una llarga estesa de temps, escrivíem pot dirse platònicament, si la ploma lliscava senzilla al estampar en lo paper los conceptes, a cada punt se deturava quan, per tractarse d'un assumpto científich, tenia de consignar una paraula tècnica; y les dificultats creixien a mida qu'anava avansant en mon discurs, donchs los mots tècnichs sovintejaven; molts d'ells esdevenien fortment dubtosos; y si '1 llenguatge corrent havia sigut ja sostingut pel poble y enlairat per nostres poetes y escriptors, la manca gaire be absoluta del llenguatge científich mèdich català se m'evidenciava per moments, posantme en lo cas d'estudiar paraules, acomodaries a les desinencies usuals de la llengua catalana, cercar sa etimologia, compararies ab altres veus vulgars de pa- rescudes terminacions, es a dir, a reconstituir pera mon discurs d'allavores lo llenguatge mèdich català que m'era precís pera portarlo a bon terme. •Mos dignes consocis agrahiren aquest patriòtich esforç; y desde aquell dia la nostra Acadèmia prengué l'acord de contribuir a la noble tasca de formació del Diccionari de la llengua catalana, arrestellantse, com un humil soldat, a les ordres del incansable capdill que '1 durà a terme; y desde aquell moment restà en tots nosaltres lo convenci- ment de que les veus tècniques, es a dir, lo llenguatge científich mèdich necessitava un complert estudi y una veritable reconstitució. Les ciències mèdiques, que comprenen les dues grans branques Medecina y Cirugía, aixís com les ciències biològiques, de les quals tantes branques y branquillons arrenquen (y això podria també aplicarse a les demés ciències y arts), durant les centúries en que la llengua catalana restà amortada, sofrint les perfidioses influenses d'idiomes a ella estranys qu'entelaven sa inmaculada puresa, s'allunyà de les ciutats y grans centres de població, adhuch que de la vida pública, arredossantse, com a últims baluarts, en lo caliu de la llar, en los arreconats vilatges y en lo cor de les montanyes; fins qu'un estol cada volta més creixent d'esíorçats lluitadors, inspirats poetes y fills de ferma y bona voluntat, l'ha despertada de son ensopiment, y arrebassantla de les pregones fondola- — S3i — des hont s'amagava vergonyosa, la ha vivificada ab la llum esplèndida d'un nou jorn, vestintla ab una vesta de resplandors y de glòria y enlayrantla al lloch que de dret li pertocava. Però mentres nostra llengua dormia endogalada anys y anys, y perdia cada dia més sa fesomia propria, les ciències no deixaven de progressar; los nous descubri- ments, les noves teories, les idees renovellades, tenien de espressarse ab noves parau- les; les demés llengües les creaven y per lo tant avui les posseheixen: la catalana, no... la pobra, ab l'atuhiment malestruch en que a la forsa romania, no les podia crear, y avui o no les té o son enmantllevades. Y no sols això, sinó que, de les creades, moltes d'elles desapareixien influensades y ensamerades per estranyes parles, tota ve- gada que de les ensenyances, dels actes acadèmichs y de totes les manifestacions pú- bliques de les ciències se desterrava la parla catalana. De tot quant he esposat se dedueix y brolla ab tota claretat y senzillesa la nece- ssitat en que la Medecina y Ciències Biològiques se troben de reconstituir llur llenguatge científich, fent aplech de quantes paraules tècniques trobin espargides, depurantles de estranyes influencies y creant ab arreglo a les lleis del nostre idioma les paraules que per etzar no tinga avui. Una de les branques de la Medecina que necessita en major nombre veus tècniques es la Anatomia, que té de designar ab la sua. paraula corresponent quiscuna de les parts y components del còs humà y altres éssers zoològichs. S'ha conservat, emperò, gran munió de paraules vulgars designatives de moltes tècniques. Exemples: Clavilla (peronè), canella (tibia), tendrum (cartílech), ventrell (estòmech), fempta (escrements), anses del coll (clavícula), moll de Vos (mèdula), lleus o ales del cor (pulmons), lletada (pàncreas), etc. Totes aquestes paraules, y principalment per lo que's refereix a la ana- tomia humana, convé conservaries com formant part de la sinonímia; aixís una idea pot espressarse ab varies paraules y la Llengua ne surt guanyadora; mes mai d'aquelles n'eixiràn derivats com de les tècniques pròpiament dites. Exemples: peroneu, tibial, cartilaginós, escrementici, clavicular, subclavia, medular, pulmonar, paner eaticli, etc, y may clavillés, canellós, tendrumós, etc; veus que poden acceptarse com formant part del llenguatge corrent, però que no resulten científiques. Ademés d'aquestes n'hi hà un altre acoblament que, acceptades en català com a veus tècniques, algunes d'elles no poden deslliurarse de son origen y potser de llur ter- minació estranys a la nostra llengua. Sembla convenient conservar moltes veus tècni- ques de nova formació o ja existentes, malgrat sa naturalesa exòtica: moltes d'aquestes veus tenen ja en lo llenguatge científich derivats que justifiquen sa existència. Respecte d'aquest grupo, entench que no deu éssers exclussivista en voler conservar la veu catalana ja científica, ja vulgar, de les tècniques, puix resulten millor conegudes per sa designació científica que per la usual, encara que s'haja de sacrificar quelcom de purisme llingüístich; y aixís formen ensemps nous mots qu'enriqueixen l'idioma. Aquests mots deuen, donchs, catalanisarse. Aixís tenim: fe to, sacro, píloro, difícils de pronunciar d'altra mena, y dels quals deriven fetal, sacro-coccigi, pilòrich, etc. Aixís convé guardar les paraules, intestí (budell), bilis (fel), càncer (cranch), llombrigo (melich), membrana, hèrnia (trencadura) , de les quals se formen, intestinal, biliós, biliar, cancerós, umbilical, herniat, hemiable, derivats que malament se construirien ab les paraules genuinament catalanes o més corrents. Per les meteixes rahons convé conservar la paraula/»/^ (matèria posterma), de la qual deriven purulent y purièmul; y mercuri (argent viu), de la qual se formen mercurial, mercuriós, mercúrich; aixís com eucaliptus, dit vul- — 532 — gannení fbrer y es tr amoni o herba taupera, y millor coneguts per eucaliptus (derivat, cucaliptol) y estramoni. De les paraules tècniques devem fer una distinció entre les d'ús comú y les dificul- toses. Moltes son les paraules qu'en lo llenguatge científich poden considerarse com a corrents y per lo tant, llingüísticament enrahonant, ben conegudes. Os, aixella, tòrax. crani, lligament, articulació, cervell, artèria, vena, nirvi, embrió, ronyó, microbi, olfato- ri, per i cardi, gangli, peritoneu, bronqui, occipital, góll, ungla, cap, testa, bufeta, llaga, geniva, genoll y algunes centes que n'hi podríem afegir, servesquen d'exemple. Aquest aplech deu reputarse ja com a format. Mes er moltes paraules esdevenen veritables dificultats per sa formació catalana, y son les que jo anomeno dificultoses o dubtoses. Exemples: cuchilla y cuchillete, que podrien nomenarse coltell (d'amputació) y coltellet o coltelló; falangita, que jo anome- naria falange ta o millor falangella, pera no confóndreles abfalanx y falangina: de- rrame pleuritico, pera mi derramament, escampament o devassall pleurítich; cuhas (óssos del peu), que deurien dirse falca o tascó en purisme de llengua, y als quals pot- ser seria millor conservar la meteixa denominació de cunya, o en tot cas de cunna, pera respectar son derivat cimciforme; garganta del pie qu'un no sab com ano- menarho; foco, cayado, macicez, angiotribo, liíimero, útero, algunes d'adaptació molt discutible; antebraao (avant bras); frenillo, pera la qual s'ha proposat fre y jo, parant compte en ésser diminutiu, ne dich/ renell; es a dir, que podríem multiplicar fins al infinit los exemples de les paraules tècniques qu'al passar al català devenen verament dificultoses. Es de! cas, donchs, que, fentnos càrrech de les dificultats que pera la formació de moltes paraules tècniques catalanes s'ofereixen més d'una volta, escorcollem o esbrossem tant sols los viaranys que pugam seguir pera no perdre los bons camins de la puresa de la Llengua entre la brossa y 'Is matolls de les intrussions de parles a n'ella estranyes. Podem, en primer lloch, comparar les paraules dubtoses científiques catalanes ab les meteixes d'altres idiomes y ab les veus vives consemblants, o potser d'elles deriva- des, del idioma català; potser per aital senzill medi nos serà fàcil rectificar alguna inexactitut d'adaptació y depurar lo català d'intrusismes. En segon terme les paraules dubtoses deuen subjectarse a les regles generals de la llengua catalana pera llur terminacions, donantleshi les desinencies gramaticals esta- blertes. Les esmentades desinencies lo meteix deuen ésser pera '1 llenguatge corrent que pera '1 científich; elles poden facilitar moltíssim la tasca de formar y constituir lo tecnicisme mèdich y biològich. En cas de dubte en la formació de les paraules tècniques o en sa adaptació al cata- là, deu recorrers a sa etimologia, generalment grega o llatina, reconstituintles ab arreglo a aquella. Gran nombre de veus del llenguatge científich mèdich, potser llur major part, provenen etimològicament del grech; pot ésser font de depuració consultar l'esmentat origen, tenintlo en compte tant pera les paraules primitive; com pera les derivades. Si, per exemple, de pàncreas, tòrax, abdomen, aracuoides, caròtida, actiuomicosis. tètanus, òrbita, aurícula, perinè, etc, naixen les veus derivades panercàtich, toràcich, abdominal, aracnoideu. carotideu, actinomicòssich, tetànich, orbitari, auricular, perineal, etc, en cambi de estomech. ronyó, bufeta, pulmó, cor, etc, arrenquen los derivats gastropatía, gastralgia, gastritich. de gaster y gastrós, estomech; nefritis, nefrotomia, hidronefrosis, etcètera, de nephoros. ronyó; cistitis, cistorrafia, càlcul vesical. de kystis y vesica, bufeta; — 533 — pneumònich, pneumotomia, de pneumon, pulmó; cardíach, cardiopatia, cardicctasia, de kardia, cor, etc., y per l'estil moltes y moltes. Un altre recurs de vàlua que no devem oblidar en nostra tasca de reconstitució del llenguatge mèdich y biològich català es consultar los clàssichs dels segles XIII, XIV, XV y XVI qu'en alguns casos nos podran aclarir dubtes y nos permeteràn depurar les corrupcions del llenguatge usual que poguessen haver influit en les veus tècniques. Completem aquest ràpid estudi de les principals regles que podem posar en pràctica pera nostre objecte, ab lleugeríssimes observacions respecte d'algunes veus, en aparien- cia dubtoses y d'algunes desinencies ja avuy ben establertes. Un gran aplech o ben nombrós gavell de paraules tècniques de Medecina, se pro- nuncien gaire be iguals en los diferents idiomes, d'acord ab son origen etimològich, presentant sols petites variants motivades per les desinencies usuals del idioma que les adopta. Entre les membrades paraules podem esmentar: epiplon, esfínter, sinovia, dia- fragma, anastòmossis, kidrocefalia, neoplassia, aneurisma, caquexia, fístula, dispepsia, tòrax, abdomen, olècranon, aponeuròssis, ileon, isquion, cardi as, còlon, exòstossis, mi- crozòos, microfits, tètam/s, a/a/ia, a?iosmia, toracocentessis, paracentessis, yugular, claví- cula, equinococus, actinomicossis, sutura, embòlia, hiperclorhidria, bilis, escleròssis, es- clerodermia, etc, etc. de les quals se construheixen derivats com esünteria, sinoidal, diafi agmàticli, anastomòtich, Jndrocefalich,neoplàssicli,aneurismatich, caquectich, fistu- lòs,dispepticJi, etc, etc. Dins d'aquest grupo n'hi hà moltes a les quals s'afegeix lo sufixe oides (en forma de), del mot grech eidos (forma), després de les radicals. Y aixís tiroides, aracnoides, cricoides, aritenoides, escafoides, trapesoides, cuboides, cancroide, teratoide, mastoides, etc, ab sos derivats tiroideu, tiroidina, ara cnoideu, cuboideu, mostoideu, etc, etc. Tot aquest conjunt de mots tècnichs cap dificultat ofereix en sa adaptació a la parla catalana. Les paraules breus la terminació castellana de les quals es o precedida de conso- nant, son, en general les que a més dubtes donen lloch. Les més dubtoses son: duodeno, yeyuno, trago, timó, ano, foco, trigèmino, poro, híimero, angiotribo, cefalotribo, feto, sacro, píloro,periostótomo, entre moltes que's podria esmentar, y referentment a les quals caldria discutir si convindria conservar pera algunes la terminació o (timó, ano, foco, húmero, sacro, píloro), o la en z, o la llatina en us o um, o suprimir la o final, com en moltes s'aconcella (duoden, duodeni; Jiúmero o húmerus; sacro o sacrum: trigemin; pílor o pílorus; periostotom, etc). Altres d'aquest meteix aplech no ofereixen aitals dificultats y algunes son ja cata- lanament ben admeses. Estrep, pit, ventrícul, encèfal, cervell, òs, recte, suc/i (jugo), tacte, antre, traumatisme, lòbul, càlcul, calsfrets, parpella, o palpebre, pruhitja (prurito), sinapisme, espasme, nirviòs, tars, oid, dors, epidídim, vas, ple xe, astràgal, orgue, creixen- sa, hipocamp, auditiu, gust, aparell, antidl o desitg, desenrotllo, empaig, emplastre, muscle, boig ofoll, seqüestre, cúbit, carp, fetge, melsa, y tantes com ne poguera esmen- tar, son suficients exemples de lo que he fet constar. Entre aquestes, les termenades en no (mediastino, metarcapiano, craneano, intestino) perden reglamentàriament la última sílaba, per dirse en català mediastí, metacarpià, cranià, intestí. Les paraules castellanes termenades en io breu (mesenterio, radio, pericardio, etc.) perden la o, d'acord ab les regles ortogràfiques estoblertes. Aixís se formen: messenteri, radi, nirvi, occipuci, bronqui, epigastri, Jiipocondri, pericardi, epiteli, microbi, olfatori, - 534 — gangli, trompa de eus taqui o de Fallopi, hipogastri, mesogastri, endoteli, pericondri, trapeci, endocardi, contagi o contagio, etc, etc. Les paraules tècniques qu'en castellà acaben en eo esdrújol (cràneo, raquídeo, cal- càneo, etc), en general cambíen eo en i. Exemples: crani, raquidi, calcani, coccigi, san- guini, traquia, etc. Osseu y popliteu potser deuen esceptuarse. Si la sílaba final eo es breu (peritoneo, mastoideo, etc), la cambíen per eu en català (peritoneu, mastoideu, pe- roneu, tiroideu, sessamoideu, cuboideu, etc.j. Los esdrújols en ico, ago (hepàtico, estómago, pleurítico, etc), perden la o, escepció feta de lleugeres variants. Exemples: JupàticJi. estomech, plciiriiich, epigàstrich, aticli, encefalich, meningitich, trofich, hidatídich, toràcich, cartílech, linfàtich, gàstric/i, gra?i simpàtich, exoftalmich, psíquidi, òsteo-plàstich, terapèutic//, fisiologich, bronquiectàssicli, s'ep tic Ji. traiunàtich. hcmorràgich. ginecològic/i, gastrítich, disp'epsich, sintom'atich, pi l ori cli. etc, etc. Un altre aplecb de paraules de divers termini castellà, no està subjecte a regles: unes son ja acceptades; altres, dubtoses. Entre les primeres gola o gorja (garganta); úvula, campaneta, gargamella o gargamella, (campanilla); apèndix, muscles, clatell, es- patlla, ungla; volta (bóveda); agensament (aseo o toilette); dolensa, greixensa (gordura); inabellensa, desmenjament o desgana (inapetencia), genoll, falanx (falange), farinx (faringe), larinx (laringe), fosses 7iasals u orbitraries, esquena, ventre, verola, goll, bufeta, dura y piamare, mu'nyeca. vena, cap o testa, volum, ferida, cangrena, llaga, avarí, butllofa (ampolla), banya o corn (asta), cadavre, cambra (càmara), caperó (cape- ruza), geniva, gota o poagre, esquerda o clivella (grieta), fenedura (hendidura), ratlla (linea), matriu, porpra (púrpura), terçana (terciana), sonda o escandall (sonda), ven- datge , barbs (barros), escreixensa (excrecencia), ronquera o rugall, etc, etc; y entre les segones o les dubtoses esmentaré tant sols: soplo (buf); doble soplo (doble bufi: ruído de roce (soroll de frech); yunque (enclusa); nuca; mèdula (mèdula o moll de la espinada]; vena mediana basílica (vena mitjana basílica); nervio mediano (nirvi mitjà o mitjaner); ruido de fuelle (soroll de manxa); adherencias (adherenses, afegidures o lligalls); brida, pisciforme y unciforme, que potser deurien dirse d'igual manera; y entre les més dubtoses, garganta del pie, vacíos, flexura sig?noidea, paraules la signi- ficació catalana de les quals té qu'estudiarse. Finalment, (y acabo ab aquest assumpto) s'apliquen en Medecina a moltes paraules tècniques sufixes o terminis especials que les classifiquen y donen lloch a la formació de gran nombre de mots, tots ells ja desde '1 moment ben adaptables al català y que deuen ésser acceptats sens discussió per arrencar ja de la llur etimologia. Y son en conjunt aquests acabaments: itis (inflamació), gastritis, hepatitis, sinovitis; algia (de algos, dolor), neuralgia, gastralgia, cefalalgia; ragia (pèrdua de sang), hemorràgia, çastrorragia, pneumorragia, e?iterorragia;rrea (fluix passiu o no sangnós) gastrorrea, enterorrea, sia- lorrea; ptosis (cayguda), gastroptosis, nefroptosis; orna, (tumor), fi 'broma , hematoma, lipo- ma, carcinoma; ectasia (dilatació), gastrectasia, cardiectasia; plegia (feridura o paràlisis), hemiplcgia, paraplegia: cele (en general hèrnia), epiplocele, e?iterocele, nmiingocele; patia (malaltia), gastropatia, ncuropàtía; trofia (nutrició), hipertròfia, atrofia, esplenotro- fia; megalia (agegantament), esplenomcgalia; y pera actes operatoris, tomía (tallar),. gastrotomía; ecto)nía (estirpar), gastrectomía; ostomía (establiment de fístula), gastrosto- mía; plastia (regeneració), rinoplastia, piloroplastia; rafia (sutura), perineorrafia, col- porrafia; pexia (fixació), nefropexia, metropexia. — 53.5 — Això es quant se m'acud pera demostrar la necessitat de reconstituir lo llenguatge medich y biològich català y pera assenyalar alguns petits viaranys que podrem seguir tots quants ab bona voluntat emprengam la pacienta tasca d'aquesta reconstitució. Una volta ella feta, fóra convenient formar ab tot aquest recull de mots tècnichs una branca del Diccionari català intitolada de Diccionari català de Ciències Mèdiques y Biològi- ques, ahont podrien xoplugarse totes llurs paraules tècniques, deixant pera '1 Dicciona- ri general les veus més conegudes, més esteses y d'ús més comú de les esmentades ciències. He dit una branca: y nostra modesta obra fóra sols una branqueta qu'eixiría, com altres, del gran tronen del Diccionari Català qu'ab l'entusiasme d'un enamorat de sa estimada terra, les forces d'un atleta y la fe d'un apòstol, conreua, fa créixer y farà arribar a plena ufana lo brau campió a qui tant deu la parla catalana, Mossèn Antoni Alcover. De quant he esposat, puch deixar sentades les següents CONCLUSIONS: i ,a Es necessari reconstituir lo llenguatge científich mèdich-biològich català. 2.a Fet l'aplech de les paraules tècniques ja acceptades, les dubtoses deuen ésser sotmeses a les regles generals de la Llengua; subjectantles a les desinencies gramati- cals establertes. 3_a En cas de dubte, recórrer a llur etimologia, generalment grega o llatina, recons- tituintles ab arreglo a aquella. 4.a Consultar los clàssichs dels segles XTII, XIV, XV y XVI pera depurar les corrup- cions del llenguatge que poguessen haver influit en les veus tècniques. y 5.a Formar ab aquest recull de paraules tècniques lo Diccionari mèdich-biològich català, branca del Diccionari general, pera '1 qual deuen deixarse sols los mots cientí- íïchs d'ús més corrent. He dit. — Í36 De D. Juli Delpont, de Perpinyà. Lo català al Rossílló Per més que'ls sigles hajin passat desde que '1 Rossilló es part de França, la vida del poble s'hi ha restat catalana; lo parlar, les costums, les festes de pagesia, les fun- cions religioses, la vida familiar, encare hi són prou catalanes, per més que s'hi haji contrepuntat l'influencia francesa. Per lo pla del Rossilló, per les costes de la Salanca y de la Marenda, a Vallespir, a Conflent y a Cerdanya, lo poble pensaj canta, traba- 11a, viu, en català, mes ni'l sab llijir ni'l sab escriure; tot lo que toca a escriptures y a literatura se fa en francès, els escriptors públics, los periodistes, los literats, s'espres- sen no més que en llengua trancesa. De manera que tothom, a Rossilló, pensa y parla en català, y que tot s'hi escriu en francès. Mes la vida catalana, es tala manera forta y tala manera ben particular, que prous rossillonesos que parlen y escriuen en francès, tot soviny los mou l'amor a llur terra payral, y gràcies a Deu se recorden allavors de la llengua y de les costums catalanes. M'apar, donchs, que '1 poble rossillonès es com el meteix Canigó, fet tot un pe- nyal català; onades d'influencia francesa no paren de'l rodejar, alguna d'elles s'enlayra de tant en tant fins a la seua falda; mes passada l'embestida, fosa y cayguda l'escuma, la penya s'ha restat sencera, encare que n'haji rodolat alguna pedreta. Aixís es que '1 renaixement literari de Catalunya devia remoure l'esprit dels ros- sillonesos; y prou qu'ho ha conseguit. Se trobà, aquestos quaranta anys passats, qu'uns escriptors y poetes rossillonesos refilaren en català, tot ho fent cad'un pel seu ban, així mateix com aucellets escam- pillats pels quatre cantós d'un bosch. Eren, En Pere Courtais, a Banyuls; Mossèn Rous, a Estagell; En Pere Talrich, a Pans; En Justí Pepratx, Mossèn Boixeda, el doc- tor Gouell, En Francès Marteau, a Perpinyà; Mossèn Bonafont, a Tautahull. Deu donà allavores a Catalunya Mossèn Jacinto Verdaguer, lo gran poeta que tant devia enaltir y escampar, per tot arreu, la poesia catalana. Va ésser com un cóp de trò, lo poema L Atlantida; després se fan les festes literàries de Banyuls-de-la-Marenda; per aquell temps Mossèn Cinto torna a Rossilló, recorre el Canigó y '1 Pirineu; se rela- ciona amb unos nous y humils literats rossillonesos, tots li són amichs y deixebles, tots li tenen entusiasme; per fi, té al poema Canigó, com a coronament d'aqueixa germanó catalana-rossillonesa. Una influencia més especial tingué encare Mossèn Cinto; y es que va fer estimar de nou lo parlar en català; amb els seus tractes dolsos y senzills, mostrà qu'hi ha tant bo, tant fi, tant pur llenguatge, en català com en francès; lo parlar en català, desde en devant va ésser més apreciat per la gent d'educació y de coneixements literaris; les obres de Mossèn Cinto, d'En Guimerà/d'En Francesch Matheu, d'En Bosch de la Trin- xeria, d'En Massó y Torrents, foren com més va més llijides. Ja no era més allò que fos casi un tocat, qui s'aficionava a la llengua catalana. Va venir, allavons, lo nou bisbe de Perpinyà, Monsenyor Carsalade du Pont, que se feu, desseguit, un catalanista de cor, de fets y de paraules, com ne són bona prova — 537 — ses converses, sos manaments pastorals, y la restauració de Sant Martí-de-Canigó. Vingué, encare, l'incansable Mossèn Alcover, que duya la bona paraula desde la germanívola Mallorca, y que nos sona, a favor de la llengua catalana, unes trompeta- des que tenien de remenar y despertar fins als més deixats dels escriptors rossillonesos. Vingué també Mossèn Miquel Costa, a nos cantar amb la tant dolsa parla mallor- quina de ses enlayrades Poesies. Y de tot això, la llengua catalana n'era més enfortida, més apreciada, a Rossilló. Are, desde poch, En Pere Vidal li ha donat una nova empenta amb la Sociètè d Etu des catalanes, que ha juntat tots los aymadors de la llengua y de la vida catalanes a Rossilló. M'es un pler y una satisfacció, de participar a vostès que en Consell d'administra- ció de tala Sociètè d'Etudes, hi són posats, com a bons germans y apreciats companys, Na Dolors Moncerdà de Macià, Mossèn Alcover, y Don Francisco Monsalvatje (de Ge- rona). De més, gràcies a l'iniciativa del entusiasta qu'es En Gustau Violet, s'hi projec- ta també la reimpressió d'antigues obres catalanes. Y si a Deu plau, donchs, lo Rossilló tornarà a ésser un gatimell ben florit de la pàtria catalana. 35 53S De Mr. R. Foulché-Delbosc, Director de la Reviu hispaniquc, de París. La Bíble en catalan - Messieurs, Les quelques remarques que je vous présenterai dans cette tres courte communica- tion sont simplement le résumé des travaux préliminaires entrepns en vue de l'impres- sion de la Bible catalane, un des textes les plus importants, par son étendue et son ca- ractère, pour la connaisance de votre langue. Je me suis borné à utiliser les indications de ceux qui se sont occupé de la question avant moi, principalement du plus erudit d'entre eux, le tres regretté Samuel Berger, dont les Nonvelles recherchcs sur les Bi- bles provençales et catalanes ont paru en 1 890 dans le tome XIX de la Romania. La Bible catalane fut publiée au XVe siècle: de février 1477 à mars 1478, Alfonso Fernandez de Córdoba et Lamberto Palmart l'imprimèrent à Valence, aux frais de Phi- lippe Vizland. Des causes étrangères à l'érudition en firent supprimer les exemplaires: la destruction paraït avoir été complète. le seul fragment qui avait échappé au feu ayant disparu à son tour. L'histoire de ce fragment peut ètre reconstitué en rappro- chant les données recueillies par différents bibliographes: la voici dans ses traits princi- paux. Dans un ouvrage resté manuscrit, le P. Juan Bautista Civera s'exprimait ainsi, d'après le P. Jaime Villanueva (Viaje literario à las Iglesias de Espaïía, Madrid, 1806, t. IV, p. 54): «El ano pasado de 1645 por el mes de Octubre llegaron à mis manos quatro hojas de papel de marca mayor que me envio un clérigo de Valencià, diciendo las habia hallado entre otros papeles viejos en el archivo de la Seo, y eran las últimas de una biblia escrita en lengua valenciana, vertida de la latina por el dicho P. D. Bo- nifaci© [Ferrer], y impresa en Valencià el ano 1478. Espantéme mucho quando tal vi, porque nadie de quantos de él trataron, que fueron muchos, semejante cosa habia dicho, por no haber llegado à su noticia... Y por ser esta cosa tan nueva, me ha pare- cido encaxar la última hoja...» Ce dernier feuillet, le P. Civera le colla à la p. 362 de la seconde partie de ses Anales de la Car tu xa de Porta Celi y fundaciones de todas las cartuxas de la santa provincià de Cataluha; quant aux trois autres feuillets nul ne sait ce qu'il en advint. Le P. Josef Rodriguez est deux fois en contradiction avec ces ren- seignements: d'après lui, Civera aurait conservé les quatre feuillets retrouvés de la Bible, et l' ouvrage dans lequel il les aurait insérés ne serait pas les Anales de la Car- tuxa de Porta Celi, mais les Vidas de los hijos mas insignes de la santa cartuxa de Por- ta Celi, desde su primera fundacion; voici, en effet, ce qu'on lit à la p. 88 de la Biblio- teca Valentina: «para que no pereciesse la memòria de este Escrito, los quatro vltimos folios de cl, contenidos en vn Pliego de marca mayor (que notan la Impression, y el ano) fueron hallados, en el Archivo de nuestra Santa Iglesia Metropolitana de Valen- cià, ano 164c. y por ciertas vias, pararon en poder de nuestro Valenciano, el P. D. Juan Bautista t ïvera, Monge de la Santa Cartuxa de Porta Coeli... el qual lesinse- — 539 — riò en su Libro de los Varones llustres del Monasterio... de Porta Cceli.» Quoi qu'il en soit, il semble que les deux ouvrages manuscrits du P. Civera, les Anales et les Varones llustres — l'un n'était vraisemblabiement que la suite de l'autre — furent conservés pendant pres de deux siècles a la chartreuse de Porta Celi; nous en avons du moins le témoignage, direct ou indirect, de plusieurs erudits: le P. Josef Rodríguez — Vicente Xi- meno — Gregorio Mayans — Joseph Rodríguez de Castro, qui dans sa Biblioteca espanola (t. I, pp. 444-448), reproduit lè dernier teuillet d'après une copie faite par Francisco Asensio — Francisco Pérez Bayer — Joaquin Lorenzo Villanueva (aux pp. CXXXII- CXXXV de De la leccion de la Sagrada Escritura en lenguas vulgar es, Valencià 1791). Au dix-neuvième siècle, à une date qu'il n'est guère possible de préciser, les manu- scrits de Civera disparurent de la chartreuse ou on les conservait et nous ne savons ce qu'ils sont devenus. La meilleure copie qui nous soit parvenue du colophon est due à Mayans: elle se trouve dans une lettre datée du 22 avril 1758 et adressée à Gerard Meerman; M. Serrano y Morales l'a reproduite à la p. 150 de son remarquable Diccio- nario de las imprentas que han existido en Valencià. Je ne sais, Messieurs, si un exemplaire a échappé à la destruction dont je vous par- lais tout à 1' heure; j'ignore naturellement si quelque hasard heureux nous permettra un jour de feuilleter le précieux incunable dont nous déplorons l'absence, mais en atten- dant nous pouvons imprimer toute la Bible en catalan en nous servant des manuscrits qui se trouvent à Londres, à Paris, à Séville et à Barcelone; je les énumèrerai sommai- rement. A. Le British Museum possède (Egerton 1526) un ms. daté de 1465, contenant la première moitié de l'Ancien Testament. La Bibliothèque Xationale de Paris a les manuscrits suivants: B. Ms. esp. 2-4, trois volumes, écriture du xve siècle, comprenant l'Ancien et le Nouveau Testament. C. Ms. esp. 5, daté de 1461. mème contenu que le ms. du British Museum. D. Ms. esp. 486, écriture du Xive siècle, comprenant le Nouveau Testament. E. Ms. fr. 2434, écriture du XIVe siècle, comprenant le Psautier. F. Ms. fr. 2433, écriture du xve siècle, comprenant le Psautier. G. Ms. esp. $76, écriture du XVIe siècle, comprenant le Psautier. H. Ms. esp. 244, écriture du XVle siècle, comprenant le Psautier. J. A Séville, la Bibliothèque Colombine possède (j.j.6.) un ms. du XVe siècle con- tenant CXII psaumes et deux courts passages du Nouveau Testament. K. A Barcelone, il existe un ms. des Evangiles, du XVe siècle, dans les archives de la famille de Sobradiel. L. Enfin il convient de mentionner un Psautier imprimé à Barcelone vers 1480 par Nicolas Spindeler, qui reproduit le texte de la Bible publiée à Valence. Nous ne con- naissons qu'un exemplaire de ce Psautier, à la Bibliothèque Mazarine. La juxtaposition des deux versions du Nouveau Testament et des diverses versions du Psautier permettra d' intéressantes remarques. Je crois ne pouvoir mieux terminer cette communication qu'en donnant lecture du debut de la Genèse, tel que je 1' ai copié dans le manuscrit du British Museum: En lo principi crea Deu lo cel e la terra, mas la terra era buyda e vana, e las tene- bres eran sobre la fas del labis, e 1 espirit de Deu era portat sobre las aygues. E dix — 54Q — Deu: «Sia feta lum», e feta fou la lum. E viu Deu la lum que era bona: . deperti la lum de las tenebres e apella la lum die e las tenebres apella nit, e fet es vespre e mati vn die. E dix Deu: «Sia fet firmament», e sepera les aygues que eran deius lo firmament de aquellas que eran sobre lo firmament, e fet es axi. E apella Deu lo firmament cel, e fet es vespre e mati die segon. E dix Deu: «Sian congirades las aygues qui dejus lo cel son en .j. loc, e aparega sech»; e fet es axi. Anomena Deu la secha terra e los ajustaments de las aygues apella mar. E vae Deu qu'era bona cose e dix: «Brota la terra erba verdeiant faent sament e arbre portant fruyt segons la sua descresicio la sament del qual en si matex sia sobre la terra»; e fet fou axi. E produy la terra erba verdeiant e aportant sament segons sa natura el arbre faent fruyt e hauent caseu sament segons la specia e viu Deu que era bo e fet fou vespre e mati die tercer. E dix Deu: «Sian fetas lumenaries en lo firmament del cel que depertesquen lo die e la nit, e sien en senyal hi en temps e en dies e en anys per que cleregen en lo firma- ment del cel e enluminen la terra»; e fet fou axi. E feu Deu dues grans lumenaries, la lumenarie que deuant anas al die e la lumenarie manor que deuant anas a la nit e las stelas posa en lo firmament de cel que luhicen sobre la terra e deuant anacen al die e a la nit e deperticen la lum e las tanebres. E viu Deu que fou bo e fet es vespre e mati die quart. E dix Deu: «Prodoescan las aygues remouilla de anima viuent e voletaria sobre la terra, sots lo firmament del cel.» E crea Deu las balenas grans e anima viuent e moui- ble las quals han produydes las aygues en sas species e tota voletaria segons sa dis- creció. E viu Deu que era bo. Baney a ells dient: «Crexeu e siau multiplicats, e com- pliu las aygues de la mar, e los aucells sian multiplicats sobre la terra. » E fet fou ves- pre e mati lo die sinque. E dix Deu: «Prodoesca la terra anima viuent en sa discreció jumentas rossegants e tot rossegant de la terra en sa discreció.» E viu Deu que era bo. E dix: «Fassam hom a ymatge e semblansa nostra e senyoreig als pexos de la mar e a la voletaria del cel e a las bisties de tota la terra e a tot rossegant que s mou en terra. » E crea Deu 1 om a ymatge e a semblansa sua crea aquell mascle e famella. E baney aquells Deu e dix: «Crexeu e siau multiplicats e recompliu la terra e sos- tingau aquella e senyoreiau als pexos de la mar e als aucells del cel e a tots los ani- mals que visquen sobre la terra.» E dix Deu: «Veus que he donat a uosaltres tota erba aportant sament sobre la terra e tots arbres que en si matexos han sament de sa natura que sian a vosaltres en viande e a tots los animals de la terra e a tota voletaria del cel e a totes aquellas coses qui s mouen sobre la terra en las quals es anima viuent qui agen a meniar. » E fet fou axi. E vae Deu totas las coses que fetas hauia que eran molt bonàs, e fet es vespre e mati die size. Adonchs acabats son los cels e la terra, he tots los ornaments delís, e compli Deu die setè de tota obre que hauia acabat, e baney Deu lo die setè e santificha aquell, car en aquell ha sessat de tota la sua obre que crea Deu perquè la faes. — ^41 De D. Joan Givanel y Mas, de Barcelona. Necessitat de publicar una Biblioteca clàssica catalana per a la formació del Diccionari La llengua catalana havia arribat a últims del segle XV al més alt grau de pros- peritat que encar no havia pogut atènyer cap de les neo-llatines. Era una parla rica, feta y treballada. Va desaparèixer de la vida activa quan havia donat lleis que avui dia son admi- ració dels pobles progressius, quan havia romput ab la tradició d'escriure obres filosòfiques solament ab la rica llengua del Laci y quan ja s'havia fet sentir de manera sorollosa, portada victoriosament per ses armes, a l'àltre part d'Europa. La primo- gènita de les neo-llatines, quedà poch menys qu'esborrada del món dels vius, no admesa en les cancelleries y solament destinada al ús familiar; allavors començà a passar un veritable càlzer d'amargura, comensà a sentirse que era manca de bellesa, que era aspra, que era pobre en veus monosilàbiques y fins avui dia, un celebrat escriptor de l'altre banda del Ebre, el Sr. Pérez Galdós, feya saber al poble sud-ame- ricà, que la nostra llengua, que un temps fou la més polida d'Espanya al dir d'En Boades, havia enmantllevat la sintaxis a sa germana la castellana (l> però no fou solsament trist y vergonyós que la motexesin, sinó que els poetes y prosistes nascuts en lo que un dia fou nació catalana-aragonesa escrigueren, per espai de tres centúries ab una llengua que no havien ohit al nàixer y jcosa estranya! una mirada al passat, la celebració d'una festa, que recordava els torneigs literaris de l'Edat mitjana y el voler fer ressucitar una parla enterament oblidada a mitjants del passat segle, aqueixos tres fets foren el crit de: jAlçat Llàtzer! y aquella gran ossamenta, que no altra cosa era la parla inmortalisada per el gran Rei En Jaume, s redreçà y com moguda per una mà divina, adquirí vida, conquistà lo perdut, que ja era terreny de gent forastera y els (i) «Y esto se comprende observando que el catalàn no tlene construcción pròpia. La sintaxis es la castellana y solo varían las voces. No puede desconocerse que en ciertos pasajes de ternura y en los diàlogos ó cuadros de un ca- ràcter popular la lengua catalana tiene cierto encanto por su misma ingenuidad, por el dejo quejumbroso de los dimi- nutivos; però desde que el narrador sale de estos teirenos, la lengua se le rebela; no tiene mas remedio que recurrir al espanol catalanizado, porque el dialecto carece de recursos para todo lo que es de un orden ideológico.» (B. Pérez Galdós. -La Prensa. —Buenos- Aires. — 1886.) — 542 — aficionats a les lletres, començaren l'estudi d'aqueixa renaixenta llengua, y avui, qual la teniu, exhuberant de vida, cultivada per milenars d'artistes y ab veu potenta en el concert de les llengües modernes, puix si en l'antigor tenia veu y vot com ses germanes l'italiana, francesa, portuguesa y castellana, per haver produit llibres com el Fèlix de les maravelles y el Tirant lo Blanch, avui se fa sentir ab igual tò que allavors, puix l'obra d'En Verdaguer es d'aquelles que, sens defallir mai, aguanten l'embat dels temps o el pas de les centúries. Aquella llengua inmortalisada per l'únich teòlech que visqué en el Xlllé segle, una de les inteligencies més grans de tots temps, aquell gran filosoph que sens descansar ni un sol instant recorria de París a Viena, de Montpeller a Gènova y de Nàpols a Pisa, combatent l'averroisme; aquella llengua inmortalisada per el fill mimat de les Musses y les Gràcies, l'elegant artista, creador de lo que no perdura, no el primer poeta català, sinó el primer en son sigle; aquella llengua inmortalisada per el paladí de la fè, l'orador sagrat que corria sens dar tranquilitat a son esperit per sa pàtria y per fora, predicant sempre y sempre fent prossèlits al escalf de sa divina paraula, aqueixa llengua, donchs, després d'haver passat tres segles com encantada, torna a la vida y veyent la devantera qne li porten ses germanas, veyent que totes elles tenen un Inven- tari de la llengua, un registre ahont s'hi estotja lo més rich y gran que té la pàtria, ens crida a tots, ens congrega a tots y ens demana aqueix llibre capdal. Avui dia es de necessitat la publicació d'un veritable Diccionari; però no un lèxich aont s'hi trobin les definicions d'una o més paraules, sinó les de totes, ab ses etimolo- gies y exemples; Diccionari fora aquest format per les Autoritats que té la llengua, que son moltes, y com no havem d'esser classicistes en tot, seria de desitjar 's donés cabuda a escriptors moderns, però no ab un criteri ab aixamples, com vulgarment es diu, sinó, més bé, restringit. La formació de Diccionaris de Autors, l'inventari de les veus usades per l'orgue del Esperit Sant, com apellidà a Lull, el rei de França, de tots els poetes que s'ajus- taren al voltant d'Alfons V, d'aquell Sant Vicens Ferrer tant vilipendiat per l'historia, d'aquell mestrede la rima, Ausias March, del més imparcial dels cronistes, Muntaner, y d'aquell fra menoret que's digué Francesch Exemeniç, formarien, ab molts altres que podria citar, un estol d'artistes de la paraula que ells per sí donarien un bon nombre de papeletes y en molts dels vocables, diferents significacions, perquè ells coneixien, molt més que nosaltres, el nirvi de la llengua catalana, per la familiaritat que tenien ab la llatina. Acoblats després tots els Diccionaris parcials, quanta riquesa no co- neixeríem! El continuu ús dels classichs faria tornessin a la vida locucions tant descriptives com cuytats passos, (l> suaus passos, ^ paraules cobrades W, veus esquinçades b\ (1) E com Tirant veu qui sen anava, cuytats passos anà devers ella... (cap. CXXVIII). (2) Partit lo virtuós Tirant de les dames sen anà a la posada de Ipòlit sperant la nit scura per que pogués lo seu delit atènyer, e sol, desfreçat, en la hora més disposta ab suaus passos, per lo acostumat ort entrant, lo seu cami dreça a la cambra de la inclita Reyna... (cap. CCCCXLV) (3) ... e per me que no stan betals rahons en boca de cavaller, volent mostrarà la gent ab paraules colorades ven- jar la mort dels dos Reys... (cap. LXXIX). (4) Com veu Tirant en les faldes de la donzella, ab lo gran furor e ira que portava no hagué noticia de la disposi- ció en que Tirant staua, e ab cara fera e veu squinçada se pres a dir forma de semblants paraules , ennirviada (9>, foragitar to), raygada ("), y tolguer . Es precís, es necessari la publicació dels textes antichs sens que mans extranyes hi anyadeixin ni un mot; es precís, es necessari que aqueixes publicacions les fassin per- sones puristes, familiarisades ab lo bell catalanesch; es precís, es necessari donar a llum un gran nombre de textes del segle d'or de la nostra parla, pera anar formant la histo- ria de la literatura pàtria, y quan nosaltres haguem publicat els manuscrits que en aquella parla de reys, de sants, de trobadors y savis parla de un poble brau, noble, fael jeuhen en les Biblioteques de Madrid y París, Londres y Roma esperant que una mà amiga els copii y els torni a la vida, allavors podrem dir als que vinguin estalonant- nos en la tasca de treballar per la pàtria: Això havem fet nosaltres; jovent, seguiu l'obra, feu el Lèxich. (1) Edició de Valencià 1490. e passa en Venècia (cap. IV). que per reverencia de aquella sacratíssima passió que lo nostre mestre e senyor Déu Jesús volgué passar en lar- bre de la vera creu per rembre natura humana... (capí- tol IX). Entre ells fou molt gran altercació a qui farien Rey (ca- pítol XIX). Car ahir éreu sà e alegre, e ara vos veig prou trist, coxo e malalt (cap. XXI). E al mati com lo sol fou èxit feu regonèxer entorn del seu camps, siy havia gent alguna... E com no haveu vist vosaltres en les batalles los pochs vençre al molts, e los flachs vençre als forts? (cap. XXIII). Dix la Comtessa, Senyor, lo meu sperit dies ha stat alte- rat havent sentiment de la mia dolor... (cap. XXVII). Seguis que un gentilom de linatge»antich e natural de Bretanya, anant en companyia de molts altres gentils homens qui a la gran festa anaven, aturas més darrer de tots e adormís sobrel rocí fatigat del treball del gran camí que fet havia son cavall lixa lo cami e pres per una senda... (cap. XXVIII). E deuen ésser allí xiij preveres dient contínuament ho- res de defunts axi propriament com sil tenien allí mort (cap. XXXV). e tots los estrangers prengueren comiat del Rey e de la Reina, e cascú sen tornà en ses terres (cap. XXXIX). e allí examinaren lo si era per a rebre lorde de cavalle- ria, ni de ses costumes: e si era coixo e afollat de algú de sos membres (cap. LXIII). Tirant se acosta a la gentil dama e donant del genoll en la dura terra: feu principi a un tal parlar... après dona dels genolls en la dura terra e dix... (cap. LX). Lo dia après que lo rey darmes presentà la letra a Ti- rant... (cap. LXXX) Edició de Barcelona 1873-1905. e passa a Venècia (cap. IV). que per reverencia de aquella sacratíssima passió de lo nostre mestre e senyor Déu Jesús volgué passar en lar- bre de la creu per rembre natura humana... (cap. IX). Entre ells fonch molt gran alteració a qui farien Rey (ca- pítol XIX). Car ahir éreu sà e alegre e ara vos veig prou trist, cox e malalt (cap. XXI). E al matí com lo sol fou èxit, feu regonèxer entorn del seu, si havia gent alguna... E com no haveu vist vosal- tres en les batalles, pochs vençre als molts, e los flachs vençre als forts? (cap. XXIII). Dix la Comtessa: Senyor lo meu sperit molts dies ha stat alterat havent sentiment de la mia dolor (cap. XXVII). Seguis que un gentilom de linatge antich e natural de Bretanya anant en companya de molts altres gentils ho mens qui a la gran festa anaven, aturas més darrer de tsts e adormís sobrel rocí fatigat del gran cami, e pres per una senda... (cap. XXVIII). E deuen ésser allí xiij preveres dient contínuament com sil tenieu allí mort (cap. XXXV). e tots^los strangers prengueren comiat del Rey e de la Regina e cascú sen tornà en ses terres (cap. XXXIX). e allí examinaren lo si era per a rebre lorde de cavalle- ria, ni de ses costumes: e si era coix o afollat de algú de sos membres (cap. LI). Tirant se acosta a la gentil dama e donant del genoll en terra: feu principi a un tal parlar... après dona dels ge- nolls en terra e dix... (cap. LIII). El dia après qué lo rey darmes presentà la letra a Ti- rant... (cap. LXXII). 545 — De Mr. Joseph Calmette, Professor de l'Universitat (Facultat de Lletres), de Dijon. Les documents épístolaíres d'archíves et Thístoíre de la langue MESSIEURS; Si les dissertations critiques sur les divers problemes de la linguistique et de l'his- toire littéraire font, à juste titre, l'attrait principal d'un Congrés tel que celui auquel vous nous avez conviés, vous penserez aussi, sans doute, que l'exposé de certaines reflexions et de certains désirs peut trouver utilement place dans le programme de vos séances: reflexions qui pourraient malaisément se glisser dans les études d'érudition que les revues històriques ou philologiques consacrent au catalan, désirs que l'on ne trouverait guère une bonne occasion de formuler au cours d'un article ou d'une mono- graphie, mais reflexions et désirs qu'il convient, en revanche, de soumettre à ceux-là justement qui peuvent le mieux apprécier les unes et réaliser les autres. Je vous demanderai donc la permission de vous entretenir, pendant quelques ins- tants, de certaines recherches et de certaines publications qu'il me semble particulière- ment interessant d'entreprendre, pour asseoir sur ses veritables bases l'histoire de la langue catalane. I A cet effet, je voudrais que l'on s'attachàt à nous donner une publication aussi complète que possible des documents épistolaires en catalan qui figurent dans vos archives, antérieurement au XVle siècle. Les dépóts municipaux de la Catalogne sont fort riches én lettres missives (*>. La plupart des villes et souvent des localités secondaires ont conservé le meilleur de leur correspondance: ce sont soit des originaux, soit des minutes, soit des copies transcrites sur des registres (2>. Ces lettres constituent une source historique de tout premier ordre, et, s'il m'est permis de rappeler un fait personnel pour évaluer leur importance, j'avouerai que la sèrie des Cartas Comunas des Archives municipales de Barcelone, a été, sans contre- (1) La plupart des villes catalanes ont également conservé en nombre les lettres solennelles. Mais ces documents doivent étre soigneusement distingués des lettres missives. La sèrie qui renferme les documents solennels, veritables titres municipaux, est habituellement appelée Privilegis: tel est le cas, par exemple, à Lérida. Ailleurs, le titre de cette mème sèrie est Cartas Reals, par exemple à Gerona. Mais ce titre s'applique, au contraire, à Barcelona, à celles des let- tres missives qui émanent de personnages qui portent la couronne. (2) C'est alnsi qu'à Gerona le Manual de Acuerdos renferme de nombreuses transcriptions de lettres missives envo- yées ou reçues. Pour le falre remarquer en passant, j'ajoute que, dans la mème ville, la mème observation doit étre appliquée aux Resoluliones capituli qui figurent aux Archives de la cathédrale: ef. le parti qu'a tiré de ce fonds le P. Fi- del Fita, Los Reys d'Aragó y la Seu de Girona, dans la Renaixensa et à part, Barcelone, 1873, gr. in-4°. — 546 — dit, la source la plus abondante à laquelle il m'ait été donné de puiser pour écrire l'his- toire diplomatique de la Révolution catalane sous Jean II ''K Combien plus abondante encore serait la mème sèrie pour quiconque voudrait ressusciter l'histoire interne de cette grande crise politique et sociale d'oú faillit sortir un Etat catalan, enfanté dans les dernières convulsions de Moyen Age! Mais je veux laisser de còté, en ce moment, l'exceptionnelle portée historique de cette catégorie de documents, pour ne retenir que ce qui se rapporte à la langue et à la littérature. Or, à ce point de vue, les documents epistolaires du Xive et du xve siècle offrent vraiment un intérèt majeur. II II est un trait dont les Catalans eux-mèmes sont probablement moins frappés que les étrangers à la lecture des lettres missives en catalan des derniers siècles du Moyen Age; mais un Français surtout en est vivement impressionné, losqu'il se plonge dans la lecture de ces documents. Ce qui le saisit, c'est l'étonante vigueur, la surprenante maturité de la langue cata- lane à cette époque. Tandis que la langue française est encore flottante, indécise, embarrassée, la langue catalane est compacte, rapide et précise. Tandis que le français manque singulièrement encore de consistance et semble ne pouvoir se défaire de je ne sais quelle àpre verdeur, le catalan est ferme, savoureux et, si j'ose diré, parfaitement à point. II donne la sensa- tion du définitif autant que le français du XVlle ou du XVIIIe siècle. En un mot, au déclin du Moyen Age, le catalan est déjà, dans le plus large accep- tion du mot, une langue moderne. Et, de mème que la Catalogne a précédé les autres peuples dans la voie toute moderne des institutions parlementaires, elle a aussi, en vertu de la mème précocité, précédé les autres peuples pour la trempe de sa langue nationale: cette langue dont le métal si pur, si solide et si sono're était prèt à fournir, — s'il n'eut été top tòt brisé ou deforme pas des événements d'ordre historique — , l'ins- trument indispensable au rayonnement d'une civilisation (2> . III Mais, dira-t-on, la littérature catalane an Moyen Age est l'une des littératures les plus riches de l'Europe. Si les documents epistolaires offrent des spécimens curieux, il ne manque point d'ceuvres et mème de chefs-d'oeuvres ou cette mème langue, s'affirme avec non moins de vigueur et avec plus d'éclat. Ouel est donc l' intérèt spécial que il) A Barcelone, les lettres missives sont reparties entre trois grandes sèries distinctes des Arcliives municipales: Letres closes, Cartas Reals et Cartas Comunas. (2) Le développement de lïnstruction en Catalogne aux derniers siècles du Moyen Age est un fait tres remarquable et qui mériterait d'étre mis en lumière avec un soin spécial. L'intérét social d'une telle étude en doublerait d'ailleurs l'intérèt puissant au point de vue littéraire comme au point de vue juridique. — 547 — peuvent présenter les lettres missives éparses dans les Archives au point de vue de Thistoire de la langue? II n'est pas difficile, je crois, de répondre à cette question. Les documents épistolaires que conservent les Archives catalanes nous laissent pé- nétrer plus avant que tous les autres documents dans les habitudes et, pour ainsi diré, dans l'intimité de la langue catalane d'autrefois. La langue littéraire nous est constam- ment accessible gràce aux ceuvres des prosateurs et des poetes qui sont parvenues jusqu'à nous. Ce qui nous est moins accessible c'est la langue quotidienne, c'est le parler mème des ancètres. Les philologues savent bien que c'est là justement le plus précieux. Et certes, si par un miracle, quelque phonographe du Moyen Age avait conservé pour nous des conversations authentiques de bons bourgeois catalans, con- temporains du roi Martin ou du prince de Viane, nous nous en féliciterions comme d'une incomparable bonne fortune. Mais, si nous ne pouvons entendre la voix des Cata- lans de jadis, ce qui nous rapproche le plus de ce parler insaisissable, c'est, assurément, le document épistolaire qui n'est point l'oeuvre d'apprèt d'un écrivain, mais qui est proprement la fixation de la parole. Or, ce sont précisement les pièces de cette nature que les Archives des villes cata- lanes offrent en nombre à qui veut les étudier. IV C'est surtout pour le XVe siècle que ces documents sont abondants. Ce sont parfois des lettres de scribes professionnels, de notaires imbus de formules: leurs lettres sont évidemment, au point de vue qui nous occupe, les moins intéressantes. Mais, à cóté, fourmillent les lettres de consuls, de conseillers, de jurés, d'agents chargés de missions, de simples particuliers: et alors c'est bien vraiment la langue courante de la vieille Ca- talogne qui se révèle, sous la plume de bourgeois dont l'instruction ne détruit pas la spontaneité et que préoccupe beaucoup moins le souci de bien écrire que celui d'ètre clairs et persuasifs. Si de telles pièces sont infmiment précieuses pour pénétrer les secrets de la vie po- litique et sociale de l'ancien Principat, elles ne le sont pas moins pour pénétrer le se- crets de la syntaxe et de la sémantique à l'époque séduisante entre toutes: celle ou le catalan a atteint l'apogée de sa valeur littéraire. V La langue des écrivains de genre a toujours quelque chose de factice et de conve- nu (,); c'est l'effet inevitable de cet apprèt que j'apellerais volontiers la toilette litté- raire. Plus ou moins raffinée et plus ou moins apparente, elle n'en modifie pas moins la physionomie de la langue quotidienne que nous voulons apercevoir sans voiles. D'autre part, la note personnelle qu'apporte un auteur dans l'élaboration de sa manière est sou- (1) II faut aussi tenir compte, d'ailleurs, de la relation réciproque qu'exercent nécessariement les littératures les ures sur les autres, si bien qu'il n'est pas de littérature, si nationale soit-elle, qui ne demeure, dans une large mesure tributaire de l'étranger. L'étude de la langue quotidienne est justement le plus súr moyen qui permette, au point de vue de la forme, d'évaluer la part des influences extérieures. — 548 — vent d'une appréciation difficile. Le niveau moyen des esprits, le degré de culture géné- rale, l'état précis de la langue à un moment donné fournissent un criterium précieux pour une telle appréciation. C'est ici que les documents épistolaires d'archives peuvent étre d'un gfand secours. A défaut des correspondances privées dont il s'est conservé trop peu d'exemples, c'est aux correspondances polítiques surtout qu'il convient de recourir: la variété extrème des sujets et des personnes. la diversité infinie des qüestions et des événements dont se tisse à chaque instant l'actualité, la multiplicité des correspondants de chaque jour, les différences de provenance et de milieu qui les distingent font de pareilles sèries de documents une mine inépuisable pour le chercheur attentif, qui, la plume à la main, note les particularités de langue et de style, et le philologue ne manquerait pas d'y décou- vrir une ample matière à des rapprochements féconds, à des constatations suggestives. II ne serait pas jusqu'à la critique littéraire elle-mème, au sens esthétique du mot, qui ne put parfois y trouver un estimable appoint. Les professionnels de la littérature, poetes au prosateurs. n'ont point le monopole de leur art. Surtout aux èpoques de haute culture, il est d'excellents écrivains en dehors de ceux qui produisent pour le públic et songent à la posterité. Parmi les simples bour- geois du xve siècle, il se revèlerait, — n'en doutez pas — , plus d'un écrivain de race mé- connu de ses contemporains et qui s'ignorait lui-mème. Une anthologie des meilleurs prosateurs catalans s'enrichirait ainsi de plus d'un nom nouveau. Aussi bien, tel hom- me modeste, dont la correspondance est généralement banale et sans attrait, sait rencon- trer parfois les accents d'une veritable éloquence; son style, ordinairement terne, étin- celle soudain: la flamme d'un sentiment vif et sincère a fait ce miracle et l'esprit tout puissant qui souffe ou il veut a dicté une page digne d'admiration. Le patriotisme souvent opère le prodige, car un ardent amour de ela terra» inspire et vivifie, surtout à travers les múltiples épreuves du XVe siècle, l'àme de ceux qui com- battent, négocient et travaillent pour la cause catalane. C'est alors surtout que la langue catalane particulièrement chaude et colorée, déploie toutes ses muniíïcences: la phrase s'amplifie. se déroule souple et brillante et revèt superbement la pensée toujours nette et súre d'elle-méme . Chacun se plairait à reunir les missives qui interéssent sa ville natale et de toutes parts des mains prieuses se tendraient pour recueillir ces reliques des ancètres. C'est que la décentralisation est favorable aux publications locales; mais elle est, sans doute, conciliable avec les ententes indispensables aux grands efforts. Et s'il était besoin d'une preuve pour attester qu'il en est bien ainsi en Catalogne, quelle autre serait plus convaincante que le succés mème du Congrés actuel, ou Catalans de Valen- ce, de Majorque et de Perpignan, mús par la mème pensée, collaborent avec ceux de Barcelone? Les historiens et les philologues peuvent donc faire unànimement de voeux pour que le recueil des documents épistolaires catalans trouve bientòt ses éditeurs. (1) Je faisicí allusion à des recueilsdans le genre decelui que l'on me pardonnerade citer, uniquement parce qu'i) est actuel et consacré, sur l'inltiative d'un Perpiganais, à la Correspondance de la ville de Perpignan, d'après les Archi- ves municipales de Barcelone. La publication en a été commencée et conduite, jusqu'à ce jour, de 1399 à 1450, dans la Rcvue des langues romanes, organe de la Socieié des langues romanes de Montpellier, 1905-1906. 5 So De Mn. J. Blazy, professor an el Col•legi del Sagrat-Cor de Perpinyà. Consolidació del català al Rosselló, Vallespir y Conflent La Fransa, com l'Espanya, ten el dret de s'empresar dels esforsos y de les con- quistes de son rich passat. No cal donchs s'estonar que d'açí d'allà esperits curiosos y sobre tot cors que se recorden, se siguin enamorats de les antigues glòries y hajan concebut el noble projecte de les animar d'una vida nova. L'obra es bonica. La pàtria francesa, aixís que l'Espana, no ten més a témer que la seu unitat sigui trincada, les provincies no tenen res a regretar de llur autonomia. Una llarga comuni- tat de dols y de triunfs ha cimentat l'unió que conquistes devegades violentes havien comensat. L'ànima de la Fransa s'estremeix sobre tots los punts del territori ab la seua energia sencera. ;Es a dir que cal repudiar la nostra historia de provincià, y acortar ab els seus re- corts, fer callar aqueixa veu del passat de la qual molts tenen una eloqüència tan gran? Déu me 'n reguart! L'amor de la petita pàtria aviva l'amor de la gran pàtria, l'amor de la casa anima l'amor del país. Tots los que coneixen el gran Botrel trobaran natural que sigui associat a una obra de descentralisació, ab la fi de magnificar la petita pàtria al costat de la gran. El Par- do des Fleurs d'ajoncs, celebrat el 6 d'agost de 1905, era quelcom de més encara que una representació dramàtica, era l'evocació de tota una provincià, la vella Bretagne ab les seus bombardes y sus binious, sus tradicions y sus costumes, y sobre tot sa llengua. La bonica ciutat de Pont-Asen era envahida aqueix dia per una colla innombrable de tots els pobles d'aprop. Y en Botrel, seguint l'exemple d'en Mistral, demanà an aquei- xa gent de jurar de conservar la fè, la llengua y les tradicions dels avis. De tota banda les mans s'aixequen y les llabis criden: «Ho jurem!». L'obra d'en Mistral y d'en Botrel es excelsa, perquè compleixen un gran deber de pietat filial: guarden el llur passat de l'oblit. Y ara si passem dins del meu país del Rosselló, sabem que la Societat d'Estudis catalans s'acaba de constituir a Perpinyà. Alguns bons rossellonesos traballen ab totes les llurs forses a realisar dins del llur país aqueixes paraules de Mossèn Cinto: «La llengua catalana, si ha de morir un dia, no morirà sinó ab lo món.» Déu ho volgui dins el meu Rosselló. Oh! saludi ab tot el meu entusiasme de fill y sacerdot català aquestos cors que se recorden! El Il•lustríssim Bisbe de Perpinyà, columna de l'Iglesia y de la Pàtria, ha dit dins el seu Bolletí Oficial del 13 de janer derrer, aqueixes paraules que han de ser gravades dins l'ànima des seus sacerdots: «Es impossible atènyer el poble y li fer compendre y aficar dins la memòria les veritats de la religió y els preceptes de la moral, si aquei- xes veritats y aqueixos preceptes els hi espliquen en una llengua que no li es familiat y que no es aquella ab e que pensa y conceb les coses. Mentres el llenguatge habitual, això es, el de conversar en familia y ab gent ahont un viu, siga '1 català (y Déu fassa que hu sia per molt de temps), serà una obligació dels preveres que tenen cura d'àni- mes el servirse habitualment d'aqueix llenguatge, en haver de cumplir entre 'is fidels 55' — el seu dever de donar l'ensenyansa religiosa.» Un milió de mercès, al nom del Rosse- lló, an aqueix il•lustríssim Monsenyor de Carsalade. Molts rectors de Rosselló que no volien fins ara que parlar francès, bé que parlaran català d'açí en devant, com diu el senyor Bisbe, seria gran menester. Ho crech. De la banda de Barcelona la llengua catalana viurà sempre perquè açí se troben medis poderosos de li allargar la vida; però de la banda de Fransa el català es talment trasmudat ab el contact del francès, que '1 francès sembla ja l'haver suplantat totalment. Y com voleu, senyors, qu'això no sigui? Els numerosos diaris d'açí perdiquen cada dia, y dins el Rosselló no tenim un sol diari català. Pio X, encara patriarca de Venise deya en favor de la religió: «Si jo tenia de donar la meu creu pectoral, els meus vestits de l'Iglesia y els meus mobles a fi d'assegurar l'existència del diari, de bon grat ho faria. >> Catalans rossellonesos, un pobre rector de montanya del Rosselló vos diu: «Si jo tenia de donar tot, els meus esforsos, el meu necessari per assegurar l'existència d'un diari català dins el meu país natiu, de bon grat també ho faria.» Y això no ha de ser es- trany: El diari es la més gran forsa dels temps d'avui, la espasa perfeccionada que deci- deix de la sort de les batalles de l'intel•ligència y també del cor y assegura la victorià an qui sab l'emplegar. Els nostres enemichs de Fransa ja l'han bé demostrada aqueixa veritat que sembla un axioma. Dins el Rosselló el formalisme exterior ha suplantat l'idea catalana, ell ha fet des- viar el sentit, ell ha axugat la font del zel conquistador, y nonobstant, el problema sub- sista tot senser. A tots los rossellonesos que tenen són y que demanen: «quid de noc- te?» respondré sense pou: «Per el sol medi d'un diari català vechs l'alba del dia de la Pàtria.» Alguns, belleu, me diran: Si al lloch d'un diari se feya solament propaganda de llibres catalans, d'un català que no sigui francès, sinó al menos rossellonès! Ay! homes de Déu! Demaneu a les llibreries de Perpinyà, de Prades y de Ceret, quan de llibres catalans se compren cada any? Cada una vos respondrà: Dos o tres al mes. Però y ha diari y diari; el diari platònich y el diari fort que batalla de la punta de la espasa y triunfa ab les seues idees; que tindria de ser el nostre diari rosse- llonès? Un diari es sempre més o menos somès a la mentalitat de sus llegidors, la seua propagació ven en dreta linea de l'intensitat, de les conviccions y de les doctrines que defèn. Ell donchs demana per el seu succés un llarg corrent d'idees quel porta, com cal an els vaixells una massa d'aygua ben profunda. La divergència de vistes se mostra per tot arreu. Es ver qu'aqueixes divergències tindrien de desaparèixer, y s'es- borrar devant dels interessos primordials de nostra parla sempre atacats per els que no tenen cor. Tendrien tots d'oblidar això que nos desuneix, tendrien tots de fer un bloc, nos aplegar a l'entorn d'un programa, prou ample y flexible per federar totes les opinions sense les bufetar, coordonar totes les bones voluntats sense les entrebancar dins el llibre joch de su vitalitat. Però aqueixa unió desitjada, més qu'això, necessària, no podem la cumplir tot arreu, perquè se troben impediments qu'esborra sol lo temps, l'acció constante de fortes individualitats, etc. Les idees rebudes dins el Rosselló, tot lo que no cuadra ab lo temperament del dia, tot lo que perturba los axiomes, les conjetures, les tendències que falten de refle- xió, es desseguit arrebatat y malmenat. Això es la hipertròfia de l'amor cega de la llengua. Nonobstant, el millor medi de defensar la nostra idea capdal no consistiria a esten- dre massa el seu domini, però an el definir, precisar, delimitar, a fi que la resistència no — 552 — se detingui sobre posicions que no poden se sustener, que no han relació ab la nostra idea. Se necessitaria d'occupar el bon mitj: in medio stat virtus, y no conech res de més mortifero que la pou exagerada de la llibertat. La seu suspició arresta tot esfors, tren- ca les energies, comprima la vigor del pensament? Un cor sencer que se dirigeix a un cor sencer no ha de fer una resposta sencera quan aquest tosta a la seu porta per l'amor de sa mare? Y demés, avuy, la competència, l'erudició, el seriós de les estudiós donen el pas a la curiositat que vol una resposta tot arreu sobre tota cosa y a vist de tota cosa. El diari ha de parlar sobre l'historia, la política, la filosofia, la religió, les qüestions socia- les, etc, y l'essencial es que no arribi massa tard, que digui sempre, moltes vegades al menos coses a pou pres sabis, ab un estil original, airós, paradoxal algunes vegades. No es veritat me sembla, que molts rossellonesos no compringuin el menester d'un dia- ri que parli la llur llengua mateixa, no es veritat, me sembla, qu'aqueix sentit no trobi algun lloch dins les preocupacions de la vida publica. Encara una vegada, ja que la gent dona tant de preu a la pura rahó, si mespresa belleu el nostre ideal an al qual no respond cap realitat que pugui se tocar, ben segu- rement, llegirà també un diari ahon se troba lo que recerca y desitja: discussions me- tòdiques, observacions d'experiència, deductions menades per la llògica y assegudes per fets o probes. Això suposa, naturalment, que s'entre dins les qüestions d'interès del lloch, del departament, això necessita estudies particulades, això demana col•laboracions diverses y apreciacions que no tinguin interès en propri. A Fransa els funcionaris de tota mena, els administradors, els presidents de fede- racions de llochs, etc, són constituits redactors, correspondents, propagadors del diari que defensa llurs idees. Resulta que l'organisació fa que tal o tal diari es en mateix temps un diari de doctrina y de vulgarisació que va fins als poblets de la montanya y s'imposa també an els centres els més afinats. Quod isti, cur non nos? Lo que 'Is altres han realisat a forsa de paciència, d 'intel•li- gència pràctica y també d'esperit de solidaritat y d'abnegació, perquè nosaltres no ho fariem? No se necessita sinó que l'aplech de nostres forses. Al meu entendre es impos- sible que les bones voluntats qu'existeixen no se coneixin aixís y no acabin per s'a- cordar. L'absencia de cordialitat produiria el fastich y el descoratgement. Dixats sols, los que traballen de bona gana an aqueixa creuada gloriosa dixarien desseguit l'obra; no prou numerosos per fer bé d'un sol cop, devinarien dins los que són menos actius y sobre tot menos penetrats de la dificultat y de la complexitat de llur tasca una predis- posició amagada a criticar y aumentar els vicis y les lacunes que són veres. Es tan fà- ril d'exigir la perfecció, quan són els altres qu'han de la donar! Ajuntats, se sentiran me- nos sols y menos abandonats; aixís també podran se specialisar, y això es la vida del diari. Y el diner per establir aqueix diari? Hic crat locus, perquè de methodes, tothom els a sab! El diner! Anem, anem! els cors que recorden y que volen arrancar la llur petita pàtria de Roselló a una mort que vindria més aviat que no podem creure troba- ran el diner si no descuiden aqueixa metoda poderosa que se resum en aqueixa parau- la: Volem. Qui vol, pot; y ha alguns rossellonesos que volen, donchs poden: sempre els esforsos concertats y combinats són coronats per la victorià. Aixís sigui! 553 — De D. Guillem Reynés, Arquitecte, de Palma de Mallorca. Necessitat de reconstituir el llenguatge català en els oficis tècníchs, y en l'art de construcció Dins la llista de les comunicacions presentades a la secció literària hi haureu vist, en mitx d'una sèrie de noms respectables y estimats, un nom desconegut. Es el meu. Y prou que ho sé que la meva comunicació al costat de les dels altres, hi farà '1 mateix paper que'l meu nom al costat dels seus, però no'm sab greu per que tal volta del meu atreviment en sortirà qualque cosa, y si la llengua que tots estimam hi guanya, per poch que sia, poch m'importa el meu ridícol. Estam assistint a un dels espectacles més grans del món. La reconstrucció integral d'un idioma era fins avui una cosa mai vista y es estat precís que Catalunya, donant- se compte de lo essencial qu'es per ella la qüestió del idioma, haja donat a-n el mon la prova més gran de la seva potencia. La llengua pàtria ha recobrada sa antiga*prepon- derancia y ha quedat plenament demostrat que no es tributaria de cap altra llengua. Però cal confessar que hi hà molt per fer encara, y una de les coses qui am més interès desitjen tots aquells qui per la seva professió, necessitats o aficions han d'intervenir en coses de construcció y per lo tant ab els oficis aussiliars, es que se reconstituexi amb tota la seva plenitut el llenguatge tècnich vertaderament català. Fugim am repug- nància de paraules que son clarament preses d'altres idiomes, y moltes de vegades ens veim obligats a inventar mots, o a usarne d'altres que venen a significar idees aproxi- mades a les que volem espressar, però que no tenen aquella precisió qu'es necessària quan se tracta d'anomenar concretament una cosa que podríem donar a entendre tot- d'una usant una paraula forastera. Les causes tots les sabem: el descuit que hi ha hagut durant molt de temps en tot lo que al nostro idioma 's refereix, la necessitat d'estudiar en llibres escrits amb idiomes que no son el nostro, l'ús de materials y procediments constructius apresos a fora-casa, l'oblit de tradicions antigues qu'ha fet qu'es perdi el nom de les coses que ja no's fan, el desitj de molts d'obrers de demostrar que son persones fines si usen paraules no ca- talanes, etc. etc. ;Com se podria posar remei a-n aquest estat de coses que té molt de vergonyós; Primerament am l'interés general de retornar a la llengua pròpia el paper que li pertany, y això, gràcies a Deu, no mancarà, per que tots els qui d'una manera tan glo- riosa contribueixen af esplendor de l'art català, son també entusiastes per tot lo que vol dir ennobliment de la llengua. Per aquesta banda no hi hà perill, per que tothom posarà de la seva part lo que li pertoca, no permetent que continuí l'invasió. Això costarà axí mateix el seu treball, per'que es molt cert que coexisteixen aquells dos círcols concèntrichs de que'ns parla l'ilustre autor del llibret «La Nacionalitat Ca- talana», y mentres arquitectes y directors de tota classe de treballs fan lo que poren per catalanisar el llenguatge y deturar l'invasió, fa encara son camí l'ona contraria entre bona part de la gent menys instruida, qui moltes vegades creguent parèixer més com- 36 — 554 — petent en son ofici, fa esforsos per defugir l'ús de certes paraules que son les úniques am que podrien espressar' clarament lo que desitjen. Realment aquest perill no es molt gros, perquè es evident que l'ona que vé de dalt, ben aviat anularà la forsa de l' altra que casi ja no pot avensar. Però no basta conseguir deturar l'invasió; es precís reconquistar lo perdut. Per conseguirho, cal fer un estudi seriós, comensant per la recopilació del llenguatge viVent. La veritat es que no estam tant malament com sembla a primera vista. Corre per ciutats, viles y llogarets, en boca dels menestrals, un tresor qu'hauríem de recu- llir amorosament; jo conech a Mallorca qui s'hi afanya amb aquesta tasca y en dú moltes de paraules recullides, però Catalunya es gran y la varietat de paraules y acepcions qu'es troben allà, fa sospitar lo que 's podria trobar per altres bandes, y avui que l'escursionisme ha pres tant d'increment entre les persones aficionades a l'Arquitectura, jquin bé tant gran farien els escursionistes prenentse la petita molèstia d'indagar el llenguatge tècnich de les comarques visitades! Es tasca humil, però d'una gran utilitat. Allà ahon menys se sospitava, s'hi troben paraules que tal vegada pensà- vem que no les tenia la nostra llengua. També ens trobam moltes vegades al voler ressucitar estructures abandonades en que no sabem el nom am que els nostros antepassats designaven certs elements que los eran molt familiars. Per aquest cas particular, se necessita l'aussil' d'aquelles perso- nes aficionades a cercar y estudiar els documents antichs. Dins els arxius d'esglésies, castells y cases antigues, en les relacions de comptes y jornals d'antigues fàbriques, forsosament s'hi han de trobar paraules que donaran molta llum per aquest cas. Ja sé que hi hà qui en sab moltes d'aquestes paraules y a ells demanam ajuda: tenen un medi senzillíssim per que aquestes paraules arribin a coneixement de qui les desitji sebre: fer papeletes per el Diccionari qu'està preparant l'ilustre iniciador d'aquest Congrés. Hi hà, finalment, moltes paraules que corresponen a coses modernes, procediments y estructures, materials y elements constructius que tenen noms poch catalans, per que son de coses que mos son vengudes de fora. ,;No seria una gran cosa que aquelles per- sones qui pels seus estudis podrien ferho, les donassen una desinencia apropiada p'el nostro idioma, prenent la rèl de la paraula forastera o de qualque paraula catalana relacionada am la seva etimologia? Ho deix a la vostra consideració. Ja sé que no vos he dit res nou. La meva bona intenció tal vegada creent fer un be, vos haja fet perdre uns moments qu'encara que breus, haurien pogut ésser aprofitats per coses més útils; perdonaume. El meu desitj de que per qualque banda 's co- mensi l'estudi del llenguatge tècnich català de l'arquitectura y dels oficis, es més gran que la meva trassa per demostrar aquesta necessitat. 55: De D. Joan Torrendell, de Palma de Mallorca. Trascendencía del periodisme pera la propaganda y consolidació del Renaixement y restauració de la nostra llengua Yet-aqui-t un punt que no hi podia mancar a un Congrés de la Llengua Catalana. Quan no fos per altre motiu, calia per agrahiment dedicar unes quantes paraules a la Premsa, com entusiasta homenatge a una institució moderna qui d'un modo tant evi- dent ha influït en la propagació del novell esperit catalanesch y en el ressorgiment de lo que n deien els nostres poetes romàntichs la Morta-viva. Ara meteix, aquesta forsa poderosa ha vengut amatent a fer més esplèndida la festa dels aimadors de la llengua catalana y ella serà la qui més y més aviat donarà impuls als acords que 'Is honorables Congressistes vulguin pendre, tant si 'Is apoia com si 'Is discuteix llealment; donchs el seu mèrit principal radica en la condició substancial de propaganda, d'aclariment, de purificació, d'abrillantar per sempre més la veritat. Sols els qui, darrera n'Emili de Girardin, en un rampell de mal humor, neguen l'importància de la Premsa, deixaran de compendre el lloch preeminent que nosaltres li concedim en aquest Congrés de tanta trascendencia filològica, literària, jurídica y so- cial. Precisament per això. Pot ésser molt bé, com diu el crítich Max Nordau, que '1 periòdich més prestigiós del mon no tingui forsa suficient per fer treure un modest em- pleat ni enderrocar un Ministre, ni imposar una llei ni desviar una política; «mes si tots els periòdichs d'un país persegueixen am caparrudesa un meteix objectiu, o repetei- xen sens descans, durant mesos, durant anys, idees esposades en forma general, si col•loquen sempre als seus llegidors al meteix punt de vista, en tal cas no hi hà res que no acabin per assolir: govern, legislació, moral, fins ideals filosòfichs, res podrà resis- tirlos. » L'actual situació política-religiosa de França ha fet dir al eminent orador Rvnt. Pare Caubè: «El periòdich constitueix un arma que l'enemich no pot arrebassar de les nos- tres mans. Suposem que simultàniament haveu edificat dèu escoles y fundat dèu periò- dichs, ;que succehirà? Vindrà un Combes y tancarà les vostres escoles, però no serà capaç de tocar aqueixos dèu periòdichs... La Fransa catòlica ha gastat, desde fa tren- t'anys, milions y milions en obres excel•lents, com son hospitals, escoles, iglesies, ca- pelles, convents y missions. No hi hà cap dubte qu'eixes obres mereixen totes les mos- tres de simpaties y han fet molt de bé. Però sens voler perjudicaries, sinó, pel contrari, afavoriries, permeteume que us diga que n'hi havia altres dues que calia aidar encara amb més generositat, donchs eren les qu'havíen de sostenir totes les demés: l'obra elec- toral y la de la bona premsa. ;No fóra millor donar un poch menos durant un quant temps, y amb el diner estalviat fundar y fer propaganda de bons periòdichs y elegir bons diputats ?» Queda fet l'elogi de la Premsa. Y reconeguda l'importància dels periòdichs, aumenta considerablement llur respon- sabilitat. Ficsèuvoshi bé. La multitut, atrafagada febrosament amb els seus distints quefers, distreta seriosament am les seves preocupacions, sense '1 temps necessari per enterarse dels fets de la jornada, de les dites dels hómens dirigents ni tinguent condi- - 556 - cions per treure-n les conseqüències, els comentaris, ni per senyalar els futurs moviments que corresponen a l'acció popular per un pròxim triomf, acudeix, com a font de llegíti- ma procedència a n-els periòdichs que porten ben enlairat el gonfaló de la Causa per la qual se lluita; y es ben cert que tant si '1 llegidor es amich com adversari dóna a la paraula impresa una forsa, un relleu, una trascendencia, una seguretat de cosa vera, que si a l'enemich li produeix fonda indignació, en cambi, al creient, al fidel, al parti- dari entusiasta li sembla haver escoltat la suprema espressió de l'Evangeli. Els perio- distes de la seva premsa son per ell els sacerdots de la Causa, de la nova Religió, que li té el cor robat y la pensa posseida. Els suposa llargament enterats dels succesos pú- blichs com dels actes més recòndits; coneixedors de tots els detalls, creu que per forsa han d'acertar en llurs afirmacions sobre '1 present y fins sobre l'avenir; y estant dedi- cats quasi esclusivament a la professió d'escriure y pensar pel públich, per ell meteix y en favor de la causa tant estimada, els concedeix per llògica gran nombre de coneixe- ments tècnichs y un'alta visió dels assumptes y dels problemes polítichs, literaris, so- cials, jurídichs y pedagògichs. Son els professionals d'aquella empresa, els capdevan- ters de la munió, els iniciats en els darrers moviments de la nova orientació, els mes- tres y predicadors qui senyalen el camí, fortaleixen l'esperit y diuen la paraula de vida, y fins els màrtirs de la Causa, promptes a afirmar les conviccions sofrint persecucions y angunies doloroses. Això creu la multitut, l'immensa y bona multitut. Y aixís son, han d'ésser, els qui dediquen les seves energies, els seus coneixements, la seva voluntat y la seva intel•li- gència, al conduiment dels partidaris, al desvel•lament dels adormits, a l'ensenyança de tothom, dels amichs y els adversaris. El periodista català, per les circunstancies especials de la seva pàtria, té de cumplir una missió delicadíssima. A tots els recons d'Espanya hi hà gent qui pretén conèixer y jutjar les idees, la conducta y els procedi- ments de Catalunya a travers de lo que diuen els seus periòdichs. A no tardar gaire, aquests meteixos periòdichs formaran l'opinió a l'Estranger respecte de les aspiracions econòmiques, polítiques y socials de la nostra terra. Té, donchs, el periodista català l'alt dever d'acceptar l'importància que la fè de la munió li concedeix, regonèixer tota la responsabilitat que se 'n dedueix d'aquesta situació preeminent, y posarse en condi- cions de respondre sabiament, patriòticament a les exigències qu' imposa aqueixa sem- blant confiança del poble. Del paper que fins ara ha representat la nostra premsa dintre '1 moviment catalanesch, s'en pot treure la conseqüència del lloch important aont ha d'ascendir a cada nova avensada. Iniciada l'idea del Catalanisme, en sa darrera manifestació de pàtria catalana, de nació catalana, sorgí forsosament el periòdich escrit en la llengua de la terra, perquè mai serà possible l'existència d'una col•lectivitat personalisada, individual, única, lliure per lo menys d'esperit, sense que posseeixi la seva parla, qu'espressi directament, amb absoluta sinceritat y precisió lo que pensa y lo que vol. No era natural, donchs, que lo que l'ànima catalana pensava v volia, demanantho en català en les converses y discur- sos, hagués de divulgarlo en lletres de motllo en els diaris publicats a Catalunya però impresos en castellà. Ni era natural, ni convenient, ni estratègich. Y a Barcelona y a fora de Barcelona, homes de convicció y sacrifici, enamorats ardents de la llengua nadiua, llansaren a la publicitat el periòdich veritablement català. Y aquest fou el medi niés important, tant per la constància com per la rapidesa, empleat pel renaixement y popularisació de la llengua catalana. — 557 — Allavores, sí, que la nostra premsa era l'única escola, l'únich llibre, l'úriich mestre qu'ensenyava a parlar degudament y escriure am correcció la llengua piopia, a espre- ssar a la catalana les concepcions del nostre esperit, a esporgar de la conversa tants de mots y frases enmatllevades a l'idioma de Castella. El servei qu'han fet els periòdichs de la terra a la parla familiar y pública es ben evident y de trascendental importància. Tots encara recordem el bon nombre de paraules qu'havíem portat del castellà a les nostres converses, y com semblaven a la majoria estranyes y ridícoles les produccions dels poetes de la primera època, y les rialles y burles de qu'eren víctimes els agoserats que, passant per tot, s'atrevien a usar vocables ben catalans y espressions de la nostra sintaxis. Avui tals vocables, semblants espressions s'han vulgarisats, els diu bona part de Catalunya, tots aquells qu'estimen de cor la pròpia llengua. Y es de notar la rapidesa am que desapareix de la conversa aquell mot estranger que '1 filòlech rebutja carn- viantlo pel de casa, tret dels nostres clàssichs o afillat científicament si 's tracta de cosa moderna, encara no anomenada per cap català. Aquest trevall de propagació es degut en bona part a la prempsa, a n-aqueixes fulles volanderes qui cada jorn visiten la nos- tra llar, que corren per tota Catalunya, devallant a les valls, pujant a les montanyes, que porten a tot arreu la manifestació esplendenta de la diària elaboració del esperit català, qui sortosament empeny, avensa, triomfa jorn per jorn. Aquest sol fet, — qu'aquí dintre y entre vosaltres, ha de pendre un relleu escepcio- nal — demostra als amants de la llengua catalana que la nostra premsa- ha d'esser atesa am tant interès y mirament com qualsevol altre medi de pedagogia popular, y significa pels periodistes, que lo qu'ells podrien creure element secundari del seu ofici, inclou avui per vui una importància grossa, fins al estrem de que de la puritat del llen- guatge qu'emplein en llurs publicacions, depèn la correcció gramatical en la conversa del poble. Si deixem a una banda les persones il•lustrades, haurem de convenir en que la munió no té a mà més autoritat amb el llenguatge y altres matèries, que les planes del periòdich. Per lo qu'aqueix diu s'han acabades moltes discusions, s'han resoltes moltes dificultats. Perxò es que jo 'm sent en veres ganes d'endressar unes derreres paraules als pa- triotes y aimadors de la llengua catalana qui molt abans que nosaltres trevallaren pel renovellament de la nostra parla, per la cultura catalana, per la personalitat y la salva- ció de la Pàtria. Admireulos a n-aquells hèroes de la ploma, encesos en l'amor a Cata- lunya, vidents de l'avenir de la parla y literatura pròpies, temperaments de sacrifici per l'esplendidesa dels noms dels altres. Poden sentirse ben satisfets de la llur obra. En altre sentit, sos esforsos foren més intensos y més fructuosos. Les seves revistes y els seus diaris ensenyaren a llegir y escriure a molts de catalans; els qui avui som homes, no tinguérem altra escola de llengua catalana que les seves planes; en elles, al temps de recobrar l'espressió directa del nostre pensament, comensàrem a sentir l'escalforeta del foch colgat d'un amor patri qui jamai havia d'apagarse; en elles, en aquelles parau- les profètiques, que per ésser catalanes arribaven fins a lo més delicat del cor, fins a lo més comprensiu del cervell, aprenguérem a fixar l'ull interior per destriar en l'horitzó boirós de l'avenir l'esplèndida diada de la Pàtria nova. Acotemlo, el cap, amidis, acotemlo, y saludem als precursors, a tots aquells qu'al principi se llansaren a la predicació en plé desert. El seu triomf es ben manifest. La llengua catalana ne pot estar ben agraida, als periodistes del sigle XIX. - 558 Del Dr. D. Diego Ruiz, de Barcelona. Vitalitat de la llengua catalana Me proposo donar forma a certes reflexions sobre l'aptitut del català pels estudis filosòfics. Aquest treball meu coincideix ab la constitució definitiva d'una Fundació Catalana de Filosofia; — jo no puc donar més que les primeres linies d'un programa. — Se tracta, en primer lloc, d'un problema urgentíssim sobre la vitalitat de la llengua catalana. Jo veig la qüestió d'aquesta vitalitat de la manera següent: I i. Segons una idea platònica, que tots hem apresa en la lectura del Cratilcs, els noms de les coses són les coses meteixes reduïdes a llur espressió essencial. Una Llengua es, doncs, un ritme continu ab la Natura, determinat pel temperament y per les condi- cions humanes. Y com sigui que la llengua primitiva es l'espressió de la Natura primi- tiva (vista per la primera vegada pels homes), hi ha sempre un model de la nostra parla actual: aquest model es representat clarament per les arrels, d'origen antic. Hi ha, segons aquesta idea, una vida del llenguatge ;, determinada per la relació de les paraules AB UN PASSAT MÉS O MENYS LLUNYÀ. 2. Essent la llengua un producte de X espressió humana, es segur que dependeix íntimament de les necessitats d'aquesta espressió. Hi ha un continu motabilismc dè pa- raules, procés viu de creixensa, ab ses dues fases catabòlica y estabòlica. Cada moment present crea y destrueix paraules. Cada època 's distingeix per l'amplaria que dona a certes paraules, y així es com converteix les veus vives del llenguatge primitiu, de X onomatopeia primitiva en signes d'idees corresponents a les necessitats interiors. (Vegi's, per exemple, els cambis y modificacions de la paraula fisica; y els cambis y les modificacions que '1 geni lullià produeix en termes concrets, com el de lig, Intenció, etc.) Hi ha, doncs, una vida del llenguatge determinada pels cambis del moment present, per les necessitats efusives de V època en que ' s parla. 3. Jo veig que 'Is dos punts examinats fins ara, impulsaran a l'estudiós d'aquest problema a dues conseqüències naturals sobre X urgència de conèixer els escriptors dels segles passats y sobre la necessitat de respectar les formes presents de P idioma, tot lo que l'inventiva afegeix a les veus mortes, tot lo que '1 geni dialectal — diríem — con- serva, per forta autonomia, dins de les lleis genèriques d'evolució de la gramàtica. — Aquestes conseqüències són objecte de moltes serioses preocupacions del Primer Congrés de la Llengua Catalana; y jo crec que les tesis defensades aquí per mossèn Costa y Llobera, pel senyor Ruyra, per Joan Maragall, etc, tenen llur íonament en les reflexions fetes fins ara. Baix el punt de vista filosòfic, doncs, arribem a les mateixes deduccions que ja us eren clares pels punts de vista gramatical y polític: RESPECTE AL PASSAT V RESPECTE AI. PRESSENT DE L'IDIOMA. - 559 II 4- Les especulacions filosòfiques volen una llengua flexible y rica d'arrels fona- mentals. Les idees no poden espressar-se ab paraules, si aquestes no tenen el caràcter primitiu de signes, en el sentit platonià esplicat abans. La paraula està sintetisada en les arrels. El català es una llengua essencialment sintètica. 5. Després d'haver comprovat aquest fet, l'estudiós del problema ara plantejat, no podrà menys de preguntar-se: com es que la llengua viu? O millor, com es que ha viscut y està vivint encara? Parlem ab massa freqüència de «llengües mortes», y seria més just parlar quasi sempre de llengües transformades. El llatí no ha mort, ha evolucionat; l'arià primitiu ha evolucionat també y viu sempre en els nostres llavis europeus. Les llengües semblen atretes vers un punt ideal d1 evolució, situat en el futur. L'existència d'aquest centre de gravetat ens esplica tota l'evolució y tota la vida d'una llengua. Comprovada la vitali- tat del català en els temps passats, comprovada la vitalitat ara — en el moment present de metabolisme, sotsmès a la lliure influencia del geni dialectal — , la determinació dels caràcters fonamentals de sa vitalitat futura representen l'última part d'un problema urgentíssim. - 6. Es evident que l'època futura està influint ara: y que l'impuls del geni dialec- tal es com una anticipació sintètica del desenrotllament a que pot arribar la llengua de Ramon Lull, l'esplèndida llengua del doctor simbolista, per l'influencia dels esperits in- dividuals qui senten fortament la necessitat de donar formes a llurs pensaments. Els autors moderns que més ens han ensenyat a pensar les coses en llur evolució futura (Kid, Vells, etc), també ens parlen de la necessitat de regonèixer formes mortes del llenguatge [survivals, de Taylor, rcsiduarcu, de Shering); però fins d'aquestes formes el geni individual pot treure profit. Y jo m'enganyo molt si en aquest sentit, no es Lull l'exemple immortal que ha d'imitar-se. Per l'esfors del seu geni, el català del segle XIII arribà a una riquesa y a una flexibilitat d'espressió, a una capacitat per poder rebre les idees generals, com la mateixa llengua llatina. Una de les més segures proves de cultura que poden dar els fills d'aquesta terra, es el respecte a X evolució futura de la llengua, com estan demostrant respecte al passat y al present de les paraules. Y en aquest sentit, no ja les proposicions — Artizà sobre la constitució d'una Acadèmia o Institut, més també les proposicions — Alcover sobre '1 caràcter tranzitori d'aquesta Acadèmia, són improcedents. Baix el punt de vista de l'aptitut d'una llengua per les idees y les especulacions futures y presents, no hi ha consell més acadèmic que '1 de Eberard Vògel, en sa carta, recomanant al jovent inte- lectual de Catalunya la difusió de les obres dels grans mestres y pensadors d'Europa, en llengua catalana. 7. D'aquest modo, la qüestió filològica pren un caràcter pedagògic, — d'alta peda- gogia nacional — y el firmant d'aquest tema no pot menys d'apoiar l'establiment defini- tiu d'aquesta Fundació Catalana de Filosofa. — 560 De D. f. Massó Torrents, de Barcelona. Conveniència de V estudi dels nostres clàssics per la reconstitucíó de la llengua» Que s'imposa l'estudi dels nostres clàssics per la reconstitució de la llengua es un fet de tal evidencia que no cal apoiarlo ab cap demostració. Es sabut que entenem per clàssics els que ho són lo mateix per la nostra literatura que per la nostra llengua: abracen els sigles XlIIè, Xive y XVe. A les darreries d'aqueixa centúria, ab l'unió de les corones d'Aragó y de Castella, comença propriament el llarg període de la decadència, que en alguns ordes s'havia iniciat abans. Es cert que la pro- ducció en llengua catalana, si bé minva, no s'interromp mai, però se noten tals intru- sions en la llengua escrita, intrusions que 's feien de moda y que' Is escriptors prenien de grat, que podriem assegurar, valent-nos de mil fets que 's trasparenten en els docu- ments, que en la durada del període de la nostra decadència es quan la llengua escrita ha estat més distanciada de la parlada. Això 'ns portaria a una altra afirmació, que es: d'una manera general, la nostra llengua parlada actual està més acostada a la llengua escrita dels clàssics que no pas a la llengua escrita de la Decadència. Pot refermar això el fet de que la sintaxi en la llengua actual parlada, àdhuc a Barcelona, no té les in- fluencies del castellà que 's noten diàriament en l'escrita. Els catalans estem naturalment més ben preparats per la lectura y la comprensió dels nostres clàssics dels sigles Xlllè, XIVè y XVè que no pas els individus que parlen qualsevol altra llengua neollatina ho estan per la lectura y l'intelígencia dels llurs au- tors mig-evals. Ho hem comprovat per esperiencia: una vegada 's feia una lectura de la crònica del rei en Jacme el Conqueridor, davant d'un concurs de joves y tots la se- guien ab el mateix interès que si 's tractés d'un autor dels nostres dies. Quina altra llengua se trobaria en tal cas tot llegint-se un text del XIIIèn sigle? Es pot ser perquè aquell llarg parèntesi de la nostra Decadència, que tanquen el període Nacional y el de la nostra Renaixença, (durant el qual la producció va minvar considerablement y les infiltracions de la llengua oficial protegida per l'Estat ens empobrien la llengua escrita) va deturar-nos en la via de la transformació del català? El fet real es que 'ns es més corrent y més fàcil als catalans l'identificació ab la llengua dels nostres grans cronistes y grans polígrafs mig-evals, que no pas en igualtat de circumstancies, els castellans y els francesos, per la raó que uns y altres han tingut grans autors que han ofuscat als precedents, autors que han lluit precisament en els sigles en que l'activitat catalana estava a l'ombra. Això 'ns prova l'influencia que pot exercir una literatura intensa no interrompuda en la transformació gradual d'una llengua formada. La nostra, quan li ve la pobresa de producció, quasi se detura o bé segueix sens dalit l'evolució de les llen- gües germanes. Si per una banda 'ns trobem allunyats ara de la llengua escrita dels sigles xviè, XVII* y XVIIIè y per altra banda 'ns trobem en bona disposició per la lectura quasi corrent dels nostres clàssics mig-evals, com no ha de convenir-nos la coneixensa y la popula- - S6i - risació dels textes dels nostres prosistes y dels nostres poetes, que justament se són produits en l'època forta de la nostra historia? A tot esperit observador no se li escapen una colla de petits fets consoladors al costat dels defectes que popularisa el llenguatge escrit, alguns dels quals han sigut se- nyalats aquí mateix pel Sr. Ruyra y per Mn. Costa y Llobera. Podem observar, àdhuc en la gran prempsa que per força ha de produir-se d'una manera precipitada, les in- fluencies que exerceix la publicació del llibre d'un prosista comarcal y com s'hi fa sentir l'aport que du al lèxic. Així mateix, la popularisació d'un autor clàssic se nota tot seguit en la llengua escrita d'una partida d'escriptors. Els mots fretura, palesa, fruir, foragitar, influencies de la lectura dels clàssics, han entrat en l'us corrent en els periòdics y venen naturalment als llavis dels nostres oradors. L'esperit de renovació y de millorament es fort a Catalunya, y com cap altre poble neollatí se troba tant naturalment disposat pera la comprensió dels autors mig-evals, tenim gran fe en l'influencia vivificadora que exerceixen y exerciran els nostres clàssics al popularisar-se. Malgrat la seva llarga decadència, més fàcilment està en el cas de deixar-sen influir la literatura catalana que la de cap altre poble de la terra. 56: Del Dr. D. Cosme Parpal y Marquès, Professor auxiliar de la Universitat de Barcelona. Poesia popular menurquína Me sembla que al escriure aquesta comunicació pera 's Congrés Internacional de Llengu Catalana ho dec fer en sa meua parla, que encara record sense que me la hagin fet olbidar els meus molts anys de residència en la estimada Barcelona. Vuy dir colque cosa de la poesia popular menurquína, coneguda ab el nom de glosas y es meu trabay ja per se reclama sigui escrit ab es dialecte de Menorca, fill de sa llengu cata- lana, encara que modificat ab mots y expressions d'altres pobles que com es alarbs y es inglesus tant han influit en aquella illa. Pot ser degut an assò, es a dir, als distints pobles que han passat per Menorca, com no ha succeit a cap més tros de terra catalana, careix sa meua terra de una personali- tat pròpia, li manca una ànima néta y definida y es costat d'un caràcter català se troba un homu ingiès, es recorts des moros es confonen ab es des francesos y tot adulterat modernament per sa influencia castellana ben marcada an es nostrus temps en que em- pobrida Menorca per distintes causes té que viure artificiosament, y se troba poblada de gent forastera quin grupu principal el constitueixen militars y empleats. Avuy sem- bla que renaix es caràcter menurquí. De tots modus, ab tot y aquest aplec de influencies y elements ètnics, Menorca en- cara conserva formes dialectals no corrompudes, costums característiques y pròpies, institucions indígenes, ab una paraula, colque cosa perquè encara es pugui dir: assò es menurquí. Ses glosas són un exemple de lo que dic; més encare, ses glosas són l'única poesia genuinament menurquína, de ses poques mostres de nostra literatura, avuy més morta que may ja que es literats de Menorca, colqun d'ells de gran vàlua, com En Ruiz Pa- blo, no escriuen en menurquí sinó en castellà. Quan jo era atlot em recorda se cultiva- va més es dialecte de ma terra, fins a publicar-se periòdics en menurquí, però avuy tot es castellà menos ses giosas. Què són ses glosas? Per compendre aquesta poesia popular hi ha que fer composi- ció de lloc, conèixer es glosadors y veure aont y com glosan. Es glosadors són gent d'es poble, pagesos, que molts d'ells no saben escriure, ma- riners, que no coneixen ses lletres, ferrés, carretes o fustes, que no tenen instrucció. 1 li ha que cercar-los, no a Mahó, ciutat cosmopolita, sinó a la pagesia o en colque poble de s'interior de s'illa, principalment a Alahó, terra clàssica de glosadors, perquè tal vegada es, també, poble clàssic d'es vi menurquí, ja que es vi y sa guiterra van inseperables des glosats. Hi ha glosadors, també, a ses poblacions grans de Menorca, però es que escriuen y fan imprimí gloses per vendréles, no són pròpiament glosadors, sinó desgraciats versificadors que aprofitant qualsevol fet, unes eleccions, unes festes, etcètera, escriuen versos ab forma de glosas que vénen després pes caries. - 563 - Aquests no són glosadors, ni glosas lo que fan, perquè ses glosas no són fetes per un poeta sol, són fies de sa baraha entre dos o mes glosadors, sense preparació, im- provisant y cantant ses improvisacions, que no se escriuen y, en general, se perden. A vegades es lloc hont se glosa es una taverna. Es taverné, mirant es seus interes- sus, cerca dos glosadors y anuncia per un dia determinat, casi sempre un dissapte, es glosats. Y entre ses botes de vi, mitg a Ics fosques, ab quatre taules mal fetes y dues dotzenes de cadires, se seuen es glosadors un elevant s'altre, y en mitg d'ells es gui- tarré, y comensen a glosa sobre un tema que es taverné es li dona quan comensa sa festa, animant ses glosas ab gots de vi, ab que obsequia a n'es poetes populars. Però ses verdaderes glosas, ses més inspirades, són ses que es recitan ari es llocs, al camp, per pagesos, quan tot es alegria, no fictícia, sinó alegria veritable, que donà sa festa des segà, ses mesurades, ses purquexades, etc. Són festes ab que es pagesos celebren una bona anyada, es fruits de trabais de tot un any. Devall ses purxades, as- seguts en terra o en bancs de pedra o demunt selles o ubardes, o en tamburets de bove, entre fandango y fandango, entre cansons bilingües, de tonada semblant a sa jota, sa escolta an es glosadors que acompanyats de sa guiterra comensen ses seves glosas ab imprecacions com aquesta: Déu me do sabiduría pera poderme esplicà... y tot-d'una ve sa enunciació de lo que serà glosat y comensa sa escomesa. Ses ventatges e inconvenients des matrimoni, si es milió sé pagès que mariné, si sa dóna es bona o dolenta, si hi ha Déu, y tants altres asuntos, són ses tesis de ses glosas. Comensa es primer glosadó una glosa, que rebat s'altre, contestant aquell an aquet y de aquesta manera se va glosat, se va de escomesa a escomesa, sempre ab es rum, rum de sa guiterra, es passa sa bota de mà en mà y s'aprovació des públic. També hi ha glosats, no ja en forma dialogada, sinó dramàtica. Me contava un amic meu, no fa garres dies, que aquet istiu, va presenciar ell un glosat de set glosadors que represen- tauen marit y mullé, pares d'un y de s'altre y un capellà. Són, idó, es glosats verdadés torneigs poètics populars, barahes literaris entre dos inspirats, verdadera poesia popular, que viu entre es verdader poble y conserven tot s'aroma, tota s'ingenuitat d'una poesia primitiva, sense cap refinament retòric, ni pre- tensió poètica. Sa forma de ses gloses es, també popular. Són versos de vuit silaves cada un, for- mant cada glosa una estrofa de sis versos de rima consonant, ab predomini dels con- sonants més fàcils de trobà, y que rimen casi sempre es primer vers ab es quart y quint y es segon ab es tercé y sext, com es pot veure an aquesta glosa de l'amu Gau- més, famós glosadó que hi va havé a Menorca: A sa llengua, si es prudent, Pren gust qui la pot sentir Y en veritat podem dir Ou'es un perfecte instrument Y no n'hi ha de més dolent Sinó s'en saben servir. — 564 — Aquesta glosa demostrà que no hi manquen filosofia a ses gloses, com tampoc fal- ta ingeni an es glosadors. Com a ingeniós fou molt conegut a Menorca, y encare hi ha recorts d'ell, un glosa- dor d'es Mitjorn-gran o de Ciutadella anomenat Joseph Vivó, ferré d'ofici, quan era jove però que '1 va tenir que dexà, perquè patia de tremolo, com ell mateix esplica en una glosa publicada per D. Bernat Fàbregues en es seu Llibre des glosats, folleto del any 1868. Com no podia trabaà anaua de poble en poble y de lloc en lloc demanant caritat ab gloses com aquesta: L'amu, Déu mus dó bon dia; M'haureu d'afegí a n'es tros Qu'anit m'es nat una fia; Una y tres que ja 'n tenia... Xo es mal de roegar s'òs. Va ser tal sa fama que tenia de glosador per tot Menorca, tants quants eren sos triunfos an quants glosats prenia part, que hi va havé un glosador, diu sa tradició, que de Mallorca, va cercar a En Joseph Vivó pera desafiarlo y al arribà a cà seua se trobà ab sa fia, a qui saludà ab aquests versos: ;Seríau vos sa fia De mestre Joseph Vivó D'aquell que té tremolo Y quan dorm sempre somia? Y sa jove menurquina, tant llesta com son pare, li contesta: Ja podeu tenir per cert, Que m'han causat argunía, Perquè som sa seua fia Per defensarlo si pert Que sab més ell quan somia Que vos quan estau despert. Sas glosas són antigues a Menorca. No se es seu origen puix com són poesia popular no se escrivien y si colquna se ha escrit han sigut poques y les que he trobat no són més vees que de mitg sigle enrrera. De tots modos jo crec que s'antigüetat de ses glosas es més gran. Una de ses més antigues que conec es sa que té per asunto «La cassada de la serp a la Mola de Mahó, l'any 1805». De tots modos tinc de fe present que no he acabat sa meua investigació personal sobre ses glosas. Casi bé ara la comenso y aquesta comunicació no es un estudi sobre dita poesia popular. Sols le he feta per donà a conèixer aquest genre de poesia an es honorables congresistes y perquè hi hagi una veu menurquina, que recordi a sa llengu catalana que ella es la mare des rallà de sa meua terra, com catalans foren sos primers pobladors, quan Menorca deixà de ser sarracena, com diu nostre gran Montaner y pro- ven es documents de nostre Arxiu de la Corona d'Aragó. 565 De Mn. Llorens Riber y Campins, Catedràtich del Seminari de Palma de Mallorca. Missió dels escriptors en quant al manteniment de la puresa y unitat del català Me sab greu haver de parlar en aquesta honorable assamblea, en aquest concili ecumènich de la llengua, jo qui lo millor que hi podia dur, era atenció y silenciós en- tusiasme. Me sab greu haver de parlar jo qui rès ne sé, y quan no més es instint, l'instint del aucell qui reprodueix les mateixes tonades dels pares, el qui ha posades sobre mos llavis en català de Mallorca, cançons d'inesperiència. Me sab greu per vosaltres y per la llengua la poca autoritat de ma veu; però, puis ho heu volgut, vet 'aquí lo que, a mon curt entendre, hem de fer els escriptors pel manteniment de la puresa y unitat del català. Les llengües son organismes vius qui tenen sempre seguit, mancabaments y crei- xenses. La llengua camina ab el pensament, costat per costat, y sols amb el consorci de la llengua, el pensament se coloreix y vibra, se dilata y puja a vida eterna. Molta cosa pert la llengua a lo llarch d'aquest pelegrinatge, am l'ús constant les paraules se destinyen y perden llur eficàcia feconda. Les ne pren com a un ciri qui fa claror y aca- ba per morir consumit dins sa pròpia flama. Però, no es l'ús tot sol lo qui més la con- sumeix y la gasta. La mutabilitat, condició vital de tota llengua, se converteix en principi de descomposició el més eficaç y directe, sempre qu'una llengua viva estiga subordinada y sia sirventa d'una altra; y sobre tot, quan li manca l'aliment vigorós de la pròpia cultura literària. Llavors s'hi fan suplantacions de paraules y formes, el lè- xich s'embordeix y molt més encara la sintaxis; se desmembra l'unitat y s'enfondeixen més de cada dia les discrepàncies dialectals. Un mal vent de ponentada corsecà el pensament català en sa més vasta y densa esponera: el llorer de les cròniques, el roure cívich de les lleis, l'eclosió ideal dels stramps, la floració metàlica dels cantars de gesta. Y després de passats tres segles de desconeixensa, trobam, are qui se refermen les antigues relacions, un misteri de vitalitat dins la llengua qui se es conservada una en totes les regions catalanesques, com els rossinyols qui muden de ploma cada any, però refilen sempre, devall l'eura negra, llur mateixa cançó de maig. La restauració de tota llengua es la tasca de sos escriptors. A nosaltres qui con- fiam a la robusta inmortalitat de la paraula escrita la vibració d'una estona; a nosaltres qui agafam per les ales palpitantes l'emoció momentània plena de ritme, y la feim ge- mir eternament dins la cavitat sonora de l'estrofa, ens toca retornar el bell catalanesch a sa puresa primitiva. Am dos elements de restauració podem contar. Am la part vivent del llenguatge refugiat al cor de les pagesies; y am la part que 'n diriem arqueològica qui dorm un somni de segles en prestigiosos còdices quatrecentistes. ,;Ahont, donchs, la trobarem la puresa anyorívola del bell catalanesch? Hem d'anar a cercaria a l'ull mateix de la font; es precís anar a beure allà ont s'escola, ample y únich, el riu subterrani, pare de tots els reguerons dialectals de la llengua catalana, cal - 566 — acariciar am ma diürna, am mà nocturna segons el precepte horacià, els monuments d'arqueologia literària que 'ns romanen. Deya a una altra part, parlant del bell llibre La Nostra Arqueologia Literària» del amich Matheu Obrador, poch ensà, poch enllà, que la primera demostració de la nostra literatura renascuda fou casi exclusivament històrica, que la primera que s'extremí fou la corda de pàtria, y que lo primer qui se mogué en la gran sala alegòrica de que parla el vident de L'Harpa> , foren les bande- res y els negres cavallers de terro qui alsaren llur poderosa llansa. Però, aquest vent de resurrecció no més fecondà y feu nàixer un gran planter d'englantines feudals y violes floralesques: planter superficial y feble, sense prou saba històrica ni poètica qui s'es mort sofocat dins una ufana vegetació novella. Allò va ésser simplement un renou de ferramenta bèlica remoguda, una reviviscencia fosforescent de formes arcaiques, un despertar soptós a brusques campanades de somatent o a un crit agut de «Via-fora> . No hi hagué filtració ni compenetració lenta y definitiva; fou com una festa pòstuma del feudalisme extint. Am la gran frissor, els almogàvars apenes tengueren temps de posarse l'àgil armadura, els cavallers deixaren el bell paiefrè; les damisel•les blondes sortiren amb els grans ulls blaus tots oberts, y am la petita boca carmesina tota esba- docada, y ab l'horari dins les mans innuptes y blanques com una hòstia sagramental; y els trovaires am l'arpa convulsa y un romans enamoradís mal florit sobre llur boca exàngüe. Quan dich això, no preconís precisament una restauració arqueològica que tant- mateix no arrelaria y mal compresa com es, no transportaria l'emoció fins a l'ànima popular. No es que jo vulga que resurgesca el lèxich, molta part del qual es ja morta, y avui per'vui no li podem preveure resurrecció. No es el lèxich qu'hem de ressuci- tar, es més tost la sintaxis que es el segell d'independència, la sintaxis que es lo que perfila el contorn gentil y la fesomia de la bella Dormenta tota voltada de la blonda irradiació del or de les miniatures quatrecentistes. No seria jo qui volgués tancar l'ufanosa generació noucentista dins un sepulcre gò- tich y devall un epitafi. No convé accentuar la nota purista en el sentit d'inmovilisar y momificar el llenguatge. Cal que cresca en robusta sanitat, sincrònich a totes les pal- pitacions de l'època. No escapsem l'ull de la planta viva, y donem per ben admeses ses naturals evolucions. Tota literatura es l'oracle vivent de l'època qui marca en ella l'hurpa tirànica com un encuny d'autenticitat. jOuina petja de més fons no obrí en l'antiga literatura nostrada el cavall heròich dei almogàvar coronat qui se digué Jau- me I, o el trident neptúnich de Rotger de Llúria qui somogué tot el Mediterrà! Y si la nostra literatura actual ha de ser l'oracle d'aquesta germinació inmensa de somnis y esperances, d'aquestes aures de Thabor qui 'ns escabellen, no pot estacionarse ni con- tentarse am lo qu'ha trobat fet. Ha de enfilarse més amunt y s'ha de extendre més vastament cercant alta llum y atmosferes amples. jQuins mots hi hà en el diccionari, viu o mort, que pugueu revelar aquest quelcom de gran qui batega, aquest somni d'Hèrcules infant que conforta el front de la nostra rassa estrènua? Se removen els an- tichs sepulcres amb ànsies d'infantement... y es precís que la nostra llengua forgi mots de sagrat entusiasme per l'oda pindàrica ab que Is nostres fills coronaran el front de < L'Hèroe» qui vendrà entre un inquiet y seguit vibrar de palmes èpiques. Hi hà una part de la llengua qui conserva encar'ara inviolada sa frescal y altiva y boscana puresa; llengua franca d'opressió, qui no es estada may catalogada ni ha sen- tides tortures acadèmiques, llengua a la qual negú dictà lleis com a la mar y'l mestral, - 567 - y qu'encara du sobre les ales papallonejants la pols daurada de la virginitat y de l'in dependència. Aquesta part de la llengua, aquesta branca viva y verdejant es la que àm preferència s'ha de plantar dins els solchs de la nostra cultura renascuda. El qui inicia aquesta orientació encertada fou Mossèn Jacinto Verdaguer, y aquest es son mèrit suprem. Més que sos bramuls de Tità qu'aixorden la caverna primitiva aont for- java, a colps de martell volcànich, les alexandrines estrofes de «L'Atlàntida», viurà inmortalment sa veu de tórtora rústega qui canta dins sos versos populars y dins sa prosa angèlica banyada de rou y de lluna de pagès. Jo no sé quin germe vital, quina força íntima tenen aquestes paraules florents en boca de les pagesies. Mistral, sobre les ales de sa llengua vilipesa, parlada per pastors y gent de masia, arribà a la branca qui mostra el fruit de l'inmortalitat. Robert Burns, el carreter poeta qui se 'n feu un breviari de les cançons populars de l'Escòcia, deu sa virulència feconda y espressiva a la saba opulenta del llenguatge popular y viu que, quant se parla, fa venir als llavis les idees y les rimes, y suscita la música, que es l'altra ala brunzent del cor del poble. Tant es ver lo que dich, que quan Burns anà a Edimbourg, y fou festejat arreu dins els primers salons, per procers y lletrats, y volgué evitar, per mantenirse a l'altura de la gent de moda, les locucions de la dura Escòcia, aquell son sentiment poètich qu'es- brellava y cruixia la duresa de l'escorça qui l'empresonava, va ésser gastat y malme- nat miserablement per ses pretensions burgeses. D'aquest llenguatge viu y vivificador, n'hem d'admetre tot lo bò y acceptable duyt pel temps, tant com n'hem d'excluir lo malament supplantat, aplegant am sana selec- ció tot lo bò de les tendències dialectals sense rebutjarne cap radicalment. Totes les aufanes del italianesch multiforme desembocaren pels tercets de la Divina Comèdia qui estrenyien dins sa triada simbòlica, com la serp clàssica el cos de Laocoon, la poesia dels sigles moderns; y a través dels quals tercets cairetjats per les flamades infernals, la barca de Caro subterrani treginava silenciosament, a colps de rems muts, l'antiga poesia a les riberes de l'Etat moderna. Am les flors més esquisides de les simultànies brostes dialectals qu'arreu, per les encontrades d'Itàlia, entorn de la soca matriu, goixaven y creixien, \a teixir el Petrarca. amagrit d'amor dins sa corona de llorer capitolí, la garlanda perpetual de poesia que perfuma y perfu- marà per segles de segles, la casta memòria de Laura, l'immortal avinyonesa. Això s'alça, aprofitantho tot, am la lentitut de les obres eternes l'unitat plena y autòctona d'una llengua. Y vet' aquí, senyors, que cercant la puresa ens hem trobat en l'unitat del llenguatge perquè precisament lo que deturpa y embordeix un idioma, es lo que trenca y disgrega s'unitat originaria y familiar. Al invocar però aqueixa unitat, afegiré encara insistint, que no me fas solidari d'aquell exclusivisme romà qui ruava 1 front amb estranyesa, trobant en l'abundosa prosa de Titus Livius un regust de patavinitat. Per ventura si enfondissem la qüestió trobaríem que més que la veu y l'espasa dels Cèsars creà el món romà l'Història del escriptor Paduà, l'obra més educadora qu'ha produida el cicle d'or, y per la qual hi cola llet enconadora d'hèroes. Precisament això es lo que voldria jo: que 'Is nostres escriptors duguessen aferrada la farum natal; les opaques frescors dels rius petits y de les sagrades fonts conegudes, les claretats profondes, el vèrtich y la neu, reis tirànichs de les altituts montsenyenques, qui fan rodar amb un buf de sa boca, els cervells dèbils y cremen els cervells impotents. — 568 — Tots nosaltres hem duita aquí la fraternal escomesa d'una o altra regió catalana y simbolisam la més alta trascendència social d'aquest acte, l'unitat del idioma. Que per- duri eterna la catholicitat de quatre milions catalans que combreguen en l'unitat sacro- santa del llenguatge. Aquesta llengua es estada la percinta que ha conservat units a través de l'història y de les distàncies els qui aprengueren el català de boca de Ramon Lull y Fra Anselm de Turmeda, els qui l'aprengueren de Ramon Muntaner y Ausies March, els qui el reberen de nostres navegaires, o l'oiren de boca dels guerrers. Altre temps, pogué Fra Vicens Ferrer passejar la paraula catalana per tots els nostres terri- toris sense que sonàs, p'en lloch, com a cosa externa. Tres segles d'opressió forastera enfondiren les discrepàncies dialectals; y en vuitanta anys d'acció comuna hem resca- tats milenars de paraules, ens hem redimits de milenars de barbarismes, y la nostra producció es pujada com ona vasta, ona invassora. Jo vench de Mallorca, illa de fondes diafanitats. La gloriosa mar dels catalans la volta de riure etern; la mar qu'es l'anell nupcial d'aquella terra. Serenitat allà vola sens núvol. Devall aquell cel indulgent tot idioma s'hi coloreix, s'hi suavisa y s'hi velluta. Allà la llengua llatina degué perdre l'encarcarament del llatí romà, massa influit pel regere zmperiç populus encarcarament que tant desagradava a Heine. Lluny de contagis, sota les oliveres glauques, potser s'es conservat, dins la llum, el pus bell catalanesch del mon. Els catalans de Mallorca eus aportarem el llenguatge parlat allà, vullaulo admetre y benvolents establirhi cambi; y d'aquí 'n brollarà la puresa y l'unitat originària. Vull tancar mon parlament amb una clau d'or, repetint lo d'En Mistral, als trovadors cata- lans: «Am la mà dins la mà, arborem el vell parlar romà. Això es el signe de família, això es el sagrament qu'uneix els fills als avis, l'home al terròs; això es el bri d'herba qu'aguanta el niu dins la branca. Guardians intrèpits de nostra llengua gentil, guar- demla franca y pura y clara com l'argent perquè tot un poble aquí s'abeura, que quan un poble cau de cara dins l'esclavitut, si conserva sa llengua, té la clau qu'obri el pany de totes les cadenes». He dit 569 De D. Manuel de Montoliu, de Barcelona. Moviment assímílísta de la literatura catalana en els temps moderns. Con- veniència de que 's fassín moltes traduccions i esment ab que cal fer-les Quan se considera la immensitat del moviment literari dels nostres dies, la febre aguda de producció que en totes les nacions civilisades ve a renovar com una onada incessant la corrent inagotable de les idees; tota aquesta gamma infinita de tonalitats de pensament que en llibres, revistes, periòdics, follets, etc, reflexen la santa inquie- tut del treball intel•lectual, en aquest sigle, més intens, més violent que en cap altre; quan se considera tot aquest món de formidable activitat que remoreja al voltant nos- tre; i per altra banda ens aturem a mirar el reduit nombre d'intel•ligències que en la nostra terra fan heroics esforsos pera extendre i fer conèixer aquesta massa incalcula- ble de producció espiritual a un poble com el nostre, fa poc temps tant adormit, tant allunyat de l'Europa culta, ens corprèn un descoratjament momentani devant de l'im- mens treball de vulgarisació literària que resta a fer i de les migrades files dels nostres intel•lectuals aptes i armats pera aquesta empresa. Junyir en un esforç comú l'ànima catalana, encara no del tot desperta, al carro triomfal de l'Europa intel•lectual, pera que el seu esforç junt ab el dels altres pobles el meni victoriós pels camins encara no esbrossats dels nous ideals, es una obra de titans, una empresa secular. Pera assolir aquest generós propòsit i evitar que'l nostre esperit nacional, tancant-se als aires de fóra, visqui, com nou Narcís, en una estèril contempla- ció de sí mateix, no hi ha cap medi de tant gran eficàcia y de tant immediata aplicació com el que ofereixen les traduccions. Aquestes venen a ser com gentil volada de coloms missatgers que s'escampen per tots els àmbits de la nostra terra, anant a portar noves de terres llunyanes, i recor- dant-nos a tots contínuament que no hi som sols al món, que estem voltats de milers d'ànimes que pensen i senten com mai hauríem pogut pensar y sentir nosaltres y qui ens ofereixen ab llur pensa i llur sentiment una riquesa espiritual abans descone- guda. Oh, el gran valor educatiu que té aquest fet senzill de saber que lluny de nosal- tres hi ha un altre poble ab una ànima que ens es desconeguda! Ab quin fervor ens acostem posant en contacte les nostres distintes forces, fent i'intercambi de nostres distints tresors espirituals! I després, quina sensació d'homes nous esperimentem dins de nosaltres! Quines noves energies se 'ns desperten davant de la nova visió del món encomenada en el sagrat contacte intel•lectual dels dos pobles abans allunyats! Aquesta íntima comunió espiritual entre tots els pobles civilisats, tant característica dels nostres temps, se pot assolir també en part ab la coneixensa de les llengües es- trangeres. • Aquest ha estat el medi del que fins ara s'han valgut ab preferència els intel•lectuals de la nostra renaixensa. Es un instrument de cultura exclusiu de X élite. I es de desit- jar que'l seu ús se propagui i s'afirmi cada dia més en 'Is nostres cenacles literaris. Car no n'hi ha prou ab la coneixensa de les dues o tres llengües estrangeres més di- 37 — 57° — vulgades; es precís anar de dret a l'estudi i perfecte maneig de les llengües mortes,, sobre tot les clàssiques. Però la coneixensa de les llengües estrangeres, tant indispensable als intel•lectuals pera la plena comprensió de l'ànima dels altres pobles, no es instrument de cultura proporcionat a l'alcans de la massa, pera fer-la arribar a participar d'aquella comunió universal de les idees. A la massa se li ha de donar preparat i esmicolat l'aliment es- piritual de l'art pera que '1 pugui degudament digerir i assimilar-sel al seu organisme. Les idees elaborades per les civilisacions, que la massa accepta com mestres, s'han de conjugar en el mateix verb ab el qual ella revela'l seu sentir i el seu pensar; s'han de transfundir dins les formes originals receptores del seu esperit; i únicament així, trans- formant-les de matèria estranya en matèria assimilable, es com s'arribarà a convertir-les en sang de la pròpia sang, en forsa viva i apta a contribuir a la creixensa i desenrotllo de l'organisme de la societat. Aquesta es l'obra del traductor, ell treballa en aquest comerç intel•lectual de tot el món; multiplica els cambis i es en resum un dels més nobles educadors del seu poble. Però entrem ja en l'esfera de la pràctica. Demostrada ja la trascendental importàn- cia que té la tasca de traduir dins de qualsevol literatura i sobre tot en una com la nostra que tant necessita aixamplar els seus horitzons pera orejaria ab els aires regene- radors de l'espiritualitat universal i superior dels pobles cultes, veiem ara de reduir a preceptes clars, senzills i concisos l'ideal que 'ns guia en la nostra febre de tiansplan- tar sense interrupció al nostre terrer les flors supremes de bellesa i veritat de totes les civilisacions. Però abans d'esposar aquests principis pràctics del metier de traductor, adaptats a les circumstancies especials del nostre estat de cultura, no serà de més fer una obser- vació general que jutgem de gran conveniència. Hi ha en general la creencia de que la tasca del traductor es cosa sense dificultats i que no més ab que ell traslladi ab una certa fidelitat el pensament de l'autor traduit, el mirament i l'escrupolositat ab els que hagi complert el seu comès són cosa secundaria. Doncs bé; s'erra llastimosament el qui això pensa. L'influencia d'un autor, sobre tot si es clàssic, capdal, en una literatu- ra, no pot exercir la seva influencia complerta en el pensament d'una cultura estrange- ra sinó ab la condició indispensable de que trobi un esperit plenament comprensiu, ric de simpatia, vibrant d'esquisida sensibilitat que fassi el miracle, car miracle es, de transformar el valor mental i sentimental d'aquell en el valor mental i sentimental del món dins el qual el vol transplantar. I penseu que són tants en qualsevol país els es- perits selectes, posseidors d'aquest dò meravellós de simpatia transformadora, que si- guin capaços de realisar a la perfecció aquesta transmutació de valors? Car si molt anàvem a enfondir la present qüestió trobaríem al cap d'avall, això: que Traductor es Crític. I l'historia de la literatura universal ens ho confirma plenament. Carlyle a An- glaterra, Mme. Staèl i Gerard de Nerval a França, Lessing a Alemanya, Leopardi a Itàlia, Moratin a Castella, grans traductors, foren ensemps grans crítics. I es que l'es- perit crític es la primera condició essencial de tot bon traductor; els instruments men- tals de la percepció es menester que estiguin ben afinats en el traductor pera que pu- gui enfondir en l'ànima complexa de l'autor, i desentranyar, pera que cap d'ells se deixi arreconat a Tacte de la transplantació, tots els infinits elements constitutius de la seva personalitat qui li donen lo que volem significar per les paraules, to, estil, ma- nera, complexió, fesomia. I no són aquestes solament les dificultats del traduc- — S7i - tor. Xo es solament l'esperit crític lo que se li exigeix. Aquest esperit el ne cessita en el primer moment de la seva tasca, en el moment plenament com- prensiu de l'obra que va a traduir, quan el traductor se troba en el primer estat passiu preliminar. Però quan comença el segon moment, el traslatiu, quan passa a l'es- tat actiu, quan passa a la transformació efectiva de la cosa transformable, llavors neces- sita tenir no ja esperit crític, sinó esperit creador. Què es el traductor sinó un segon creador, un re-creadorr L'obra s'ha de refer; ha de passar per un segon procés de construcció, per una segona evolució, pera adaptar-se degudament a les noves condi- cions de la llengua que se l'apropia. I si el traductor no posseeix alguna guspira, no més que sia una guspira, del foc sagrat del poeta, si ell, dintre dels límits que natural- ment li imposa l'horitzó determinat en que 's mou la creació de l'autor, no pot assolir una llibertat d'acció espiritual que '1 fassi retrobar d'esma el fil de l'invenció d'aquest i abandonar-se a la seva volada Íntimament identificat i confós ab l'inspiració del crea- dor, fallarà infaliblement en la seva missió, i la seva obra no serà més que un geste simiesc i risible volent reproduir un model insuperable. Ningú dubtarà doncs devant de les raons esposades de la dificultat extremada de la tasca del crític. Anem ara a la esposició dels preceptes anunciats: I. La forma més convenient i més urgent sobre tot de les traduccions que a Ca- talunya se fassin es la de les Biblioteques populars i econòmiques. Ne tenim una bella mostra en la «Biblioteca popular de l'Avenç» qui ofereix de temps en temps a totes les intel•ligències els enèrgics estimulants continguts en totes les literatures fortes del pas- sat y del present. Encoratgem, doncs, l'obra d'aquestes Biblioteques. II. No havem de desmayar fins tenir traduits en català modern tots els llibres de les literatures clàssiques, tenint en compte que lluny de prescindir de les bones traduc- cions antigues, ens hem de servir d'elles com base ferma d'una nova traducció. Ningú qui vulgui avui, per exemple, traduir la Divina Comèdia, pot prescindir de l'admirable traducció den Jaume Febrer. III. S'ha de deixar establert com únic procediment honrat de traducció el traduir directament, en tots els casos possibles, de la llengua originaria de l'autor. En obres escrites en castellà, portuguès, francès, italià, anglès y alemany entre les llengües vi- ves, i en llatí, grec; àrab, hebreu r sanscrit, entre les mortes, una traducció de traduc- ció es un disbarat imperdonable. IV. Se pot permetre en casos determinats excepcionals adoptar, ademés de les universalment admeses, paraules i modismes estrangers que o be són intraduibles o be contribueixen a donar al significat un color o un caràcter que 's destruirien per medi de la traducció. Per exemple: soirée, toilette, trousseau, speech, flirt, etc. V. Ens havem de valer ab gran astúcia en les traduccions de totes les ocasions qui se 'ns presentin pera reencarnar en la nostra llengua moltes paraules i frases arcai- ques perdudes absolutament en el llenguatge corrent modern. Un cas que pot servir d'exemple es la partícula car, morta encare no fa dèu anys i que gràcies a la perse- verancia ab que l'han usada alguns escriptors cultes torna a ésser paraula viva en la nostra literatura. Per això es molt convenient traduir obres escrites en un medi ambent de maneres artificioses i cortisanes, pera que l'ús d'aquestes paraules arcaiques que es- cauen a l'ampulositat i afectació de l'estil d'aquests llibres, vagi introduint-se en la nos- tra literatura d'una manera insensible i poc violenta. VI. Adaptar a les lleis i a l'esperit de la nostra llengua tots els noms de proce- — 572 — dencia sàvia qui designin objectes moderns d'utilitat general o de recreació, de que tant abunda la novela contemporània. Escriure i dir: telègraf, telèfon, cinematògraf, kilòmetre, hectòlitre, termòmetre, etc, o si 's vol, pronunciant-les ab accent plà. VII. Ens hem de llensar resoltament a inventar quan ens trobem davant de pa- raules estrangeres que per virtut de la nostra esclavitut llingüística copiem directa- ment sense assimilar-les a l'esperit de la nostra llengua. Moltes d'aquestes paraules són noms designant objectes moderns que suposen un gran refinament en les costums so- cials. Així havem de rebutjar rodonament, p. e. les paraules manguito, sombrilla, pei- neta, polvos, saludo, recibidor, dulces, i dir p. e. maniguet o manigó, ombrel•la, pinteta, pols, salut, vestíbol o avant-sala, dolços. VIII. No tenim d'esser en les traduccions massa esclaus de la lletra, però no usar tampoc d'una llibertat excessiva fins al punt que tot i conservant l'intenció i el sentit de lo traduit, destruim la contextura interna de la frase original i 's perdi, en virtut de la transformació infligida pel traductor, la personalitat d'espressió distintiva de l'autor que traduim. IX. En les traduccions d'obres en vers tenir per norma general que es millor fer-ne una traducció fidel en prosa, per la raó de que podrà seguir d'una manera més fidel el sentit dels versos sense estar lligat per les trabes del ritme i de la rima. No més en casos excepcionals i quan el traductor es poeta ell mateix, se podrà atrevir a plantar cara an aquestes grosses dificultats que suposa fer una traducció fidel en vers. Moltes més observacions pràctiques podriem afegir a les esmentades. Però apart de que la sèrie de regles pràctiques possibles es realment inagotable, crec haver-ne senya- lades sinó totes, algunes al menys de les més importants, ja que 's refereixen totes a interessantíssims problemes qual solució capfica i peocupa al traductor català que ab conciencia vol complir ab la seva missió. Es la pura esperiencia personal la que m'ha dictat la selecció que he feta i esposada d'aquests casos problemàtics que tant sovint se presenten en la tasca de traduir. Jo he presentat les solucions que he cregut més encertades. Ara que quiscun de vosaltres jutgi sobre llur justesa. Són incalculables els beneficis que la nostra llengua pot obtenir de les traduccions fetes ab conciencia. La literatura aixampla considerablement l'horitzó de l'esperiencia quotidiana que fem de la nostra llengua parlada. Moltes deficiències de la llengua cata- lana filles del seu estat d'impuresa actual ens passen desapercebudes en la vida corrent de cada dia mentres conversem familiarment entre nosaltres; i es segur que la majoria d'elles no haurien mai estat subsanades i haurien persistit en llur funesta influencia si no haguessin pogut ser notades i meditades en el transcurs d'aquesta altra conversa serena, reposada i silenciosa que la ploma del literat o poeta copia de llavis dels sers creats en la seva fantasia o que sosté ab les seves potencies despertes devant l'espectacle del món. Doncs bé; així com la literatura en general ens ofereix un suplement molt im- portant de l'esperiencia de la llengua parlada, així mateix la traducció d'una literatura estrangera ens ofereix un altre suplement, un altre engrandiment del camp de l'espe- riencia de la llengua literària indígena. En altres paraules: El camp de l'observació y de l'esperiencia de la llengua comensa per la parlada, la viva, la corrent; se continua i s'amplia en la literatura, i en la llengua escrita; i's continua i amplia un cop més en la literatura estrangera traduida a la llengua propria. Molts problemes etimològics, molts problemes sintàctics de difícil solució, molts problemes d'espressió, ab els quals no acostumem a topar-nos els escriptors en la producció original de nostra llengua, - 573 — perquè instintivament fugim de certes modalitats de pensament i d'espressió que no podem encaixar fàcilment, per la raresa ab que 's presenten, dins el marc fixo de la nostra mentalitat atàvica, molts d'aquests problemes se susciten ab gran freqüència en la tasca del traductor, el qual se veu precisat a resoldre-ls, venint així per via indi- recta a augmentar i a enriquir el fons espressiu de la nostra propria llengua. La llengua catalana estancada durant quatre sigles necessita ab urgència una rea- daptació complerta a la complexitat de la vida del pensament modern. Podríem com- parar-la a un infant qui s'hagués dormit durant molts anys, i no s'hagués despertat fins a ser un jove. Què passaria llavors? Que aquell home, havent conservat tots els instints de la seva infantesa, se trobaria devant del món sense saber ni poder aplicar les seves forces i les seves facultats a les circumstancies de la seva nova condició i a les exigències noves que l'imposa la vida que '1 volta. Aquest exactament es l'estat actual de la llengua catalana. Ab les seves qualitats atrofiades, se troba, al despertar del seu són secular, si no impotenta, al menys insegura i feble pera aplicar la seva potencialitat a les exigències noves que l'imposa la vida del modern pensament. Què, doncs, més in- dicat pera assolir aquesta readaptació urgent i transcendental que l'exercitar-se incan- sablement en encarnar dins els seus teixits orgànics la sang glatidora i feconda de les literatures cultes actuals qui arrosseguen, pera nodrir y plasmar tots els membres de l'organisme social, els glòbuls vitals del pensament modern? No hi ha dubte, doncs, que les traduccions estan investides en la nostra literatura d'una missió trascendentalíssima; la d'instrumentar la nostra llengua pera l'espressió justa i complerta de la nova espe- ritualitat del món civilisat; en un mot, la de modernisar la llengua catalana. Es precís, doncs, entrar de ferm en la nova via, en aquesta segona etapa de la co- munió qui s'està elaborant entre nostre esperit nacional i el dels altres pobles cultes. Xo es prou que 'Is nostres intel•lectuals sien ànimes modernes i que combreguin en els ideals de l'hora present. Es precís que tots ells vestint-se l'humil hàbit de l'obrer (qui realment es una túnica sacerdotal) vagin a pastar treballosament, pacientment l'indi- gesta massa de molts d'aquests nous ideals i els ablanin i endolceixin a la viva flama de l'amor als humils, afamats de veritat y de bellesa. Cadascú d'ells hauria de considerar com un deure sagrat, l'anar alternant la pro- ducció original ab el treball de traducció, i així infundir al caràcter indígena de la nos- tra actual literatura una alenada regeneradora de germanor ab els altres pobles, una vibració recullida en l'harmonia universal de la civilisació que comuniqui a sa fesomia l'espressió general característica de tota la moderna família d'ànimes cultes. Traduim, traduim sense descans; encarnem en la nostra llengua les infinites moda- litats del pensament modern: fem d'ella un prisma qui reflexi en el nostre poble ab tots els seus niatiços la llum esplendorosa de l'actual civilisació. I animi'ns la convicció de que la nostra llengua guanyarà en flexibilitat, riquesa, elegància i força d'espressió ab aquesta continua gimnasia a que l'obliga la tasca del traductor. Així arribarà dia en que podrem exclamar, referint-nos a la llengua catalana, lo que el gran Goethe deia orgullosament referint-se a la seva: «Tot aquell qui sab l'ale- many i estudia la literatura alemanya se troba en mitg del mercat ont les nacions ve- nen a oferir llurs produccions. La nostra llengua esdevé la mitjansera de totes les lite- ratures, l'intèrpret universal i posseidora de totes les obres capdals de tots els pobles.» 574 — De Mr. L. Barrau-DihigOy Bibliotecari de la Sorbona, de París. Les manuscrits latíns et le texte catalan des "Gesta comítum Barchínonensíum" II existe deux textes des Gesta comitum Barchinonènsium: l'un, rédigé en latin, tres cèlebre et maintes fois utilisé; l'autre, rédigé en catalan, presque complètement ignoré jusqu'ici. Dans un long et remarquable article sur l'historiographie catalane que publiera sous peu la Revue Hispanique, (l) M. J. Massó Torrents examine, incidemment, la question suivinte: «Le texte catalan des Gesta ne serait-il pas antérieur au texte latin ?» M. Massó Torrents m'ayant communiqué, avec sa bienveillance habituelle, le ma- nuscrit de son beau travail, je sais quels arguments il invoque soit en faveur de l'ante- riorité possible du texte catalan, soit en faveur de la thèse contraire ; mais il va de soi que je ne me crois pas autorisé à les résumer : la seule indiscrétion dont je me rendrai coupable serà de diré que l'auteur, avec une prudence digne d'éloges, évite de formuler des conclusions par trop nettes. Puisque le debat va ètre ouvert, qu'il nous soit permis de signaler l'une des voies ou l'on pourra poursuivre l'enquète. II est hors de doute que le problème posé par M. Massó Torrents ne recevra pas de solution définitive avant que l'on n'ait compare chapitre par chapitre, ligne par ligne, mot par mot, le contenu des mss. latins et catalans des Gesta. Mais, d'autre part, il est clair que cette besogne, pénible et minutieuse, ne saurait ètre entreprise avant que l'on n'ait identifié, au moins de façon rapide, — et c'est ce que nous allons faire, — les mss. latins dont on dispose. Ceux-ci, actuellement, sont au nombre de cinq: deux à la Bibliothèque nationale de Paris, deux à la Bibliothèque nationale de Madrid, et un dans la collection particulière de M. S. Sanpere y Miquel, à l'obligeance duquel nous tenons à adresser un hommage públic. Or, ces cinq manuscrits représentent en réalité trois rédactions différentes des Gesta: l'une, la plus complète, se trouve dans le ms. lat. 5941 de la Bibliothèque natio- nale de Paris (2) (celui-là mème dont s'est servi Baluze pour son édition) et dans le ms. de M. Sanpere y Miquel (3); une autre, un peu plus courte, nous est fournie par les mss. 1609 (ancien G. 21 1) et 51 (ancien E.2) de la Bibliothèque nationale de Madrid W; enfin, la plus brève, et non la moins intéressante, nous a été conservée par le ms. 5T32 de la Bibliothèque nationale de Paris <5). (1) Cet article a paru dans la Revue Hispanique, XV (1906), pp. 486-613. (2) Ce ms., sur parchemin, qui provient de Ripoll, date, vraisemblablement, des toutes premières années du xive siècle. (3) Ms. sur papier de la fin du xive siècle ou du debut du XVe. (4) Le ms. Q. 211 est du xvne siècle, le ms. E. 2 du XVltle Voy. nos Fragments inèdits des Gesta comitum Barcino- nensium et regum Aragoniae, dans Revue Hispanique, IX, (1902), pp. 472-484. (5) Ce ms. provient de Ripoll, comme le 5941; il date de la première moitié du Xlile siècle. Edélestand du Méril en a donné une longue descriptlon dans ses Poesies populaires latines du Moyen Age (Paris, 1847, in-8°),pp. 302-308 — 575 — Ce qui caractérise le ms. de Paris 594 1 et le ms. de M. Sanpere, ce sont les emprunts faits au De Rebus Hispaniae de Rodrigue de Tolèdc: non seulement la préface de l'ou- tfrage, mais encore les paragraphes consacrés aux prerniers rois d'Aragon, de Rami- re Ier à Ramire II (eh. XIX-XXl), ainsi que quelques mots des paragraphes relatifs à Alphonse II (eh. XXIl) et à Pierre II (eh. xxiv) sont extraits de la chronique ci-dessus désignée W. Ce qui caractérise les deux mss. madrilènes, c'est que, s'ils reproduisent la préface prise dans Rodrigue, ils suppriment en revanche tous les chapitres concernant les prerniers rois d'Aragon, de Ramire Ier à Ramire II (eh. xi.X-xxi), suppriment aussi le passage relatif au comte de Provence Alphonse (eh. XXIIl), et remplacent les assez longs chapitres qui traitent d' Alphonse II (eh. XXI i) et de Pierre II (eh. XXiv) par deux tres courtes notices (2). Ce qui caractérise le ms. de Paris 5132, c'est, en premier lieu, qu'il ne contient au- cun ressouvenir du De Rebus Hispaniae: on y chercherait vainement soit la préface des Gesta, soit les chapitres qui roulent sur les prerniers rois d'Aragon ; c'est, en second lieu, qu'il passe sous silence, comme les mss. madrilènes, le comte de Provence Alphonse (eh. XXIIl) ; c'est, en outre, qu'il ne renferme qu'une faible partie des Gesta, puisqu'il correspond seulement aux chapitres I — XVIII, XXII, xxiv et XXVI de l'édition- c'est, enfin et surtout, qu'il est disposé dans un autre ordre que les mss. precedents. Dès le debut, les différences ne s'aecusent pas : jusqu'à la fin du eh. II de l'édition Baluze, les deux sèries de textes concordent, exception faite de tres nombreuses varian- tes. Mais, à partir du eh. lli les divergences apparaissent : tandis que les autres mss. mènent de front l'histoire des comtes de Barcelone, Bésalu, Cerdagne et Urgel et qu'ils la présentent, en quelque sorte, sous forme de synchronismes, le ms. 5132 procède autrement: il commence par exposer la généalogie des comtes de Barcelone jusqu'à Raymond-Bérenger IV inclus, puis il passe aux comtes de Bésalu, aux comtes de Cerdagne et aux comtes d'Urgel, pour revenir alors aux souverains de Catalogne-Ara- gon, au fils de Raymond-Bérenger IV, Alphonse II, à Pierre II et à Tayme Ier avec lequel il s'arrète. Notons, de plus, que si la disposition des matières traitées ne rappelle que partielle- ment celle des autres textes, la forme mème offre des particularités qui ne sont pas né- gligeables : entre les ms. 5132 et les autres mss., il y a plus que de simples variantes; tres souvent, on est en présence de deux textes parallèles, qui se ressemblent à coup sür, mais ne sont point idèntiques. Une dernière remarque: le fragment des Gesta contenu dans le ms. 5132 n'est pas tout entier d'une seule écriture. II occupe les folios 23V à 25V. Or, on distingue aisé- ment quatre mains, toutes quatre du Xllle siècle: i° fos 23v-24r; 2° fos 24V -2 5r, (1) Observons, en passant, que le ms. de M. Sanpere y Miquel comble les lacunes du ms. 5941, ou un feuillet a été arraché, et dont la fin manque. Observons, de plus, que dans le ms. de M. Sanpere, à partir du eh. XX vi de l'édition Baluze, chaque alinea est accompagné de sous-titres, à l'encre rouge. (2) Nous avons publié ces deux notices dans nos Fragments inèdits déjà cités, et nous avons publié là mème, d'après les mss. madrilènes, les passages qui font défaut dans l'édition Baluze. Nous remarquerons, à ce propos, que le ms. de M. Sanpere, moins complet en cela que les mss. de Madrid, se termine avant cette dernière mention, fort importante, en vérité, puisqu'elle fixe la date à laquelle l'auteur a posé la plume: «Domínus vero rex, in omnibus semper victor, cum ■•Domina regina matre ejus et Domina regina uxore sua, ad regni sui propria est reversus, et vi nonas octobris applicuit «Barcinonae anno Domini MCCXCIX et protinus receptus per suos nobiles et alios cum honore.» — 576 — ne ligne d'en bas; 3° fos 25 r, ue ligne d'en bas — f° 25 v, 28e ligne; 40 f° 25 v, de la 28e ligne au bas de la page. Ce fragment dont nous parions est-il un simple résumé des Gesta com. 1 Ne serait-il pas au contraire un brouillon, une manière de premier jet? Pour mettre les erudits à mème de porter un jugement, il faudrait, de toute évidence, imprimer notre texte in extenso et l'accompagner de quatre ou cinq planches en phototypie. Nous n'ignorons pas que les mss. catalans des Gesta sont tous tres fragmentaires. Le travail de comparaison dont nous proclamions plus haut la nécessité impérieuse, ne porterait donc que sur un petit nombre de chapitres. Mais peut-étre l'étude de ce ms. 5132, incomplet lui aussi, introduirait-elle dans le problème soulevé par M. Massó Torrents un element nouveau. Ce n'est là, d'ailleurs, qu'une hypothèse ; quelque jour, il conviendra de la vérifier. — 577 — Del Dr. D. Adolfo Bonilla y San Martín, Catedràtich de la Universitat de Madrid. Las novelas catalanas de caballerías y "Tirant lo Blanch" Refiere Cervantes, en el capitulo VI de la parte primera de su Ingenioso Hidalgo, que, cuando el cura y el rapista llevaban bien adelantado su donoso escrutinio de la librería de Don Quixote y habían entregado al brazo secular del ama no escaso núme- mero de aquellos ejemplares que hoy harían las delicias de un bibliófilo, el barbero se sintió cansado de leer libros de caballerías y «mandó al ama que tomasse todos los gran- des y diesse con ellos en el corral. No se dixo a tonta ni a sorda, sinó a quien tenia mas gana de quemallos, que de echar vna tela, por grande y delgada que fuera; y asien- do casi ocho de vna vez, los arrojó por la ventana. Por tomar muchos juntos, se le cayó vno a los pies del barbero, que le tomo gana de ver de quien era, y vió que dezia: Historia del faiuoso cauallerp Tirante el Blanco. jValame Dios!, dixo el cura, dando vna gran voz; jque aquí esté Tirante el Blanco! Dadmele aca, compadre, que hago cuenta que he hallado en el vn tesoro de contento y vna mina de passatiempos. Aqui està don Quirieleyson de Montaluan, valeroso cauallero, y su hermano Tomàs de Mon- taluan, y el cauallero Fonseca, con la batalla que el valiente Detriante í1» hizo con el Alano, y las agudezas de la donzella Plazerdemiuida, con los amores y embustes de la viuda Reposada y la senora Emperatriz, enamorada de Ipolito su escudero. Digoos verdad, seiïor compadre, que por su estilo es este el mejor libro del mundo: aqui comen los caualleros, y duermen, y mueren en sus camas, y hazen testamento antes de su muerte, con estàs cosas de que todos los demas libros deste genero carecen. Con todo esso os digo, que merecia el que lo compuso, pues no hizo tantas necedades de indús- tria, que le echaran a galeras por todos los días de su vida. Lleuadle a casa y leedle, y vereys que es verdad quanto del os he dicho » . (2> Ignoramos si el rapista, después de leida la obra, estaria de acuerdo con el Licen- ciado. Lo que sí podemos afirmar es que los dictàmenes de Cervantes, en matèria de libros de caballerías, son harto discutibles, y que cualquiera que posea la dosis de pa- ciència necesaria para enterarse usqae ad calcem del Palmerín de Inglaterra, por ejem- plo, lejos de afirmar, con el autor del Ingoiioso Hidalgo, que aquellos dos ingentes volú menes son ccosa única», y cuyo original, procedente de la Biblioteca Colombina, fué adquirido en 1885 por la Biblicthèque Xationale de Paris (Fonds espagnol, n° 475) <3> el Curial y Güelfa, dado à luz, recientemente también, por D. Antonio Rubió y Lluch, según el códice Ee-233 de la Biblioteca Nacional de Madrid W; y el Tirant lo Blanch, impreso por vez primera en Valencià, el ano 1490. Al segundo grupo corresponden ciertas novelas cortas traducidas del francès al catalàn en el ultimo periodo de la Edad Media, por ejemplo, la Storia del amat Fron- (1) Cf. Don Quixote, edlted by Jas. Fitzmaurice-Kelly, translafèd by John Ormsby. Gowans & Gray, Glasgow, 1901. Vol. 1, pàg 50. (2) Un tomo de 60 hojas en 8.° m. impreso en papel de hilo y de letra gòtica. Lleva fecha de 12 de Mayo de 1906. La obra consta de 16 capítulos. (3) El códice, que antiguamente hubo de tener 95 hojas, consta ahora de 35, de las cuales las 1-20 contienen la Istoria de Jacob Xalabin, y las 22-35, la Istoria de la filla del emperador Constantí, publicada por Hermann Suchier en 1901 (Romania XXX. pàgs. 519-538). (4) Curial y Guelfa. Novela catalana del quinzen segle, publicada d despeses y per encarrech de la Real Acadèmia de Buenas Letras per Antoni Rubió y Lluch. Barcelona, 1901 . — Un tomo en 4°, de XVI + 532 pàgs. — La obra se divi- de en tres libros, precedido cada uno de un pequeno prologo. Las Observaciones preliminares del Sr. Rubió y Lluch son interesantisimas. El códice de la Nacional (que no es original, sinó copia) es el único conocido. — 579 — dino et de fírissona, on se contenen quatre libres d' amors ab alguns cansons en francès, publicada por Paul Meyer en la Romania ( 1 89 1 , t. XX, pàgs. 599 y ss.), novela senti- mental, entreverada de prosa y verso como la Diana de Gil Polo y donde se emplea el estilo epistolar, como luego en la Càrcel de Amor de Diego de San Pedró (Sevilla, 1492) (l); el Partiiioples de B/es, que se supone publicado en Tarragona, el ano 1588, però cuya primera edición accesible es, aproximadamente, del 1700; (2' la Historia de Paris e de Viana; la Historia de Robert lo Diable (s); la Historia de Val te r y deia pacient Griselda (traducida per Bernat Metge) h\ y algunas mas. Por ultimo, en el tercer grupo deben incluirse ciertos libros de cor del, v. gr.: el Pierres y Magalona, y aun el mismo Partinuples, que después de imprimirse en Gerona, hacia el ano 1700 «novament traduhida de llengua castellana, etc», se publica en Barcelona, el ano 1842 «ahora nuevamente traducida deia lengua catalana en la nuestra castellana-»; jsingulares transformaciones de un libro! No es de extranar la influencia francesa en la mayor parte de estos textos: primero, porque nada mas fàcil que se introdujese por conducto de los provenzales; después, porque otro tanto sucede en Castilla con este genero de literatura. Afírmase, con buenos fundamentos, esa influencia, con relación al Poema del Cid; es manifiesta en el gran monumento de la poesia épico-picaresca de nuestra Edad Media, en el Libro de Buen Amor del Arcipreste de Hita; (5) y, por otra parte, El Baladro del Sabio Merlín la Demanda del Sancto Grial, el Tristàn, el Oliveros de Castilla, la Historia de Clamades y Clarmonda, el Partinuples, y otros muchos libros caballerescos que pudiéramos mencionar, no son sinó refundiciones de textos franceses. El mismo Amadís de Gaula, como puede verse por los nombres de sus personages, debió de redactarse teniendo à la vista fuentes francesas. Aquella expedición memorable de catalanes y aragoneses en el siglo XIV contra turcos y griegos, que Francisco de Moncada supo narrar con tan buen estilo en el XVII, fué el suceso histórico que puede estimarse como inspirador de las primeras produccio- nes caballerescas catalanas. Frondino lucha con los Turcos, y Turquia es también el escenario de la Historia de Jacob Xalabin, fill del Amoral, ^ Senyor de la Turquia, debiendo tenerse en cuenta que las descripciones topogràficas de esta obrita suelen ser tan exactas, que el Sr. Foulché-Delbosc se inclina con fundamento à suponer que se trata de una tradición recogida de labios de algun griego. El hecho es que en deter- (1) La Storia del amat Frondino fué traducida del trancés à fines del siglo XIV ó principios del XV, y, en opinión de Meyer, es mas provenzal que catalana, como el Blandin de Cornouailles. Frondino y Brisona son citados, en concep- to de amantes modelo, en el cap. 99 del libro III del Curial y Giielfa. (2) Discútese si el texto catalàn conocido es versión de un original provenzal-francés, ó de uno castellano. Nos- otros nos Inclinamos à esto ultimo, en vista de la prioridad de la edición castellana (Alcalà de Henares, 1513) y de la se- mejanza del contenido. Cf. Milton A. Buchanan: Partinuples de Bles. An Episode in Tirso's Amar por Senas. Lope's La viuda valenciana (en Modern Language Notes de Enero - 1906). (3) Historia de Robert lo Diable. Tresllat d'una versió francesa del XI Ven segle en llenga catalana. Barcelona 1901. 32 pàgs. en 8.°. No lleva nombre, però el editor es, según nuestras noticias, D. Antonio Bulbena y Tussell. (4) En la colección: Histories d'altre temps (Barcelona, 1905), ha publicado D. R. Miquel y Planas una esmerada edi- ción de Valter y Griselda, de la Historia de la filla del Rey d'Hongria, y de Paris y Viana. (5) Cf. Julio Puyol y Alonso: El Arcipreste de Hita (Estudio critico); Madrid, 1906. Pàg. 189 y ss. (6) El soldàn Murad, que murió en 1389. — 580 - minados episodios (por ej. en el cap. i.°) se nota la influencia oriental (recuérdese la historia del príncipe Camaralzaman en las Mil y una neches] así como se observa una extrana semejanza entre la descripción que de la amistad de Jacob Xalabín y Alí Baxà se hace en la Istoria y la que trae el Ohvcros de Castilla, refiriéndose à Oliveros y à Artús. En el Curial y Güelfa, (l) ademàs de advertirse la influencia francesa (perceptible, como indica el Sr. Rubió y Lluch, hasta en ciertos galicismos del estilo), échase de ver, y muy principalmente, la italiana. La acción de la obra se desenvuelve en Itàlia y el autor cita la Fiammeta y el Decamerohe del Boccaccio, la Divina Commedia, II Convito y la Vi ta nuava del Dante, y la Fiorita de Armannino de Bolunya. Las referencias al Dante son singularmente numerosas: «les cites de la Divina Commedia — escribe el Sr. Rubió y Lluch — son més abundoses tal volta qu'en cap altre text català». El mis- mo argumento de la novela està basado en cierto cuento de la colección toscana 77 Kovellino, à su vez procedente de una canción del trovador Ricart de Barbassieu. Però no faltan elementos nacionales: catalanes y aragoneses son los caballeros que vencen en los torneos descritos en el libro segundo, y allí resalta de un modo especial la figura de Pedró III el Grande: < caualler molt rebust, fort e valent, lo qual mentre visqué feu de son cors en batalles moltes coses dignes de recordable veneració, axí contra Sarrayns com altres gents». En conjunto, Curial y Güelfa tiene tanto de caballeresco, como de erótico-sentimental (al modo del Siervo libre de amor de Rodríguez del Padrón ó à la manera de la Penitencia de Amor de Pedró Manuel de Urrea), como de realista. En cuanto caballeresco, el ignorado autor del Curial conoce Flores y Blancaflor, Tristàn, Lanzarote, Amadis y París y Mana; (2) en cuanto erótico-sentimental, obedece à la delicada y gloriosa tradicion de los trovadores; en cuanto realista, hace que su héroe vaya ben proveyt de diners e de letres de cambis'3>». En suma, como dice muy bien el critico antes mencionado, el Curial «es una obra de transició, plena per una banda del esperit de la Edat Mitjana, y per altra del Renaxement, una singular barreja de goticisme y clasicisme que recorda la de la arquitectura plateresca». Guillem de Torrella, en su Faula en nova rimada (+) (segunda mitad del siglo XIV), recuerda al rey Artús. Alusiones al cicló bretón hemos visto que hay también en el Curial y Güelfa. Por otra parte, en cuanto al sentido realista, que se ha creido peculiar de la literatura castellana, la Disputa del Ase de Fray Anselm Turmeda y el Spill de Jaume Roig, demuestran que, à partir por lo menos del siglo XIV, sobresale igualmen- te en la catalana. Ambas corrientes, la romàntica y la realista, se funden à fines del siglo XV en el Tirant lo Blanch, la mas original novela que registra el catalogo de los libros de caballerías espaiïoles. (1) El libro de Curias et Floreta, que Juan Luis Vives cita en el cap. 5.° del libro I de su Institutiofeminae christianae, y que Qayangos estirnaba perdido, creo que es la Historia del Rey Canamor y de Turiún su hijo. En el cap. XI de esta obra comienza el Cuento del infante Turiàn y de la hermosa Floreta. (2) Cf. las pàgs. 497 y 498 de la ed. Rubió. (3) Cf. la pàg. 457 de la ed. Rubió. (4) Cf. Milà y Fontanals: Obras, t. III, piig. 364 y ss. Cf. asimisnio, sobre la introducción en Espana del cicló bretón, la Poesia heroico-popular castellana, ed. de Barcelona, 1874, pàg. 380 y ss. - 5»i - El 28 de Septiembre de 1489, ante el notario de Valencià J. Casanova, concurren el impresor alemàn Nicolàs Spindeler (que en 1484 había trabajado en Tarragona, y en 1482 en Barcelona) y un comerciante, alemàn también, llamado Juan Rix de Cura, ce- lebrando un contrato en virtud del cual Spindeler se comprometé à imprimir 7 1 5 cuer- pos « de libres de Tirant lo Blanch en romans en lengua valencià », y Rix de Cura à entregar al magister librorum la suma de doscientas libras reales de Valencià y todo el papel necesario para la obra. W El 20 de Noviembre de 1490, dos meses después de la muerte de Rix de Cura, se acabo de estampar el Tirant lo Blancli, y el colofón dice lo siguiente: «Aci feneix lo libre del valerós e strenu caualler Tirant lo Blanch, Príncep e César del Imperi grech de Contestinoble. Lo qual fon traduit de Angles en lengua portoguesa. E après en vulgar lengua valenciana per lo magnifich e virtuós caualler mossèn joha- not martorell. Lo qual, per mort sua, non pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La quarta part, que es la fi del libre, es stada traduida a pregaries de la noble senyora dona Isabel de loriç, per lo magnifich caualler mossèn Marti johan de galba, e si defalt hi serà trobat, vol sia atribuit a la sua jgnorancia. Al qual nostre senyor Jesu crist, per la sua jnmensa bondat vulla donar en premi de sos treballs la glòria de paradis. E pro- testa que si en lo dit libre haurà posades algunes coses que no sien catholiques, que no les vol hauer dites, ans les remet a correcció de la sancta catholica sglesia. Fon acabada de empremptar la present obra en la Ciutat de Valencià, a xx. del mes de Nohembre del any de la natiuitat de nostre senyor deu Jesu crist mil. cccc.lxxxx . El libro empieza por estàs palabras: «A honor lahor e glòria de nostre senyor deu Jesu christ e de la gloriosa sacratis- sima uerge Maria mare sua senyora nostra, comença la letra del present libre appellat Tirant lo Blanch: dirigida per mossèn Joanot martorell caualler al sereníssimo príncep don Ferrando de portogal». En esta Dedicatòria, Joanot Martorell afirma también (ficción muy corriente en ma- tèria de libros caballerescos): «com la dita hystoria (de Tir ante) e actes del dit Tirant sien en lengua anglesa, e a vostra illustra senyoria sia stat grat voler me pregar la giras en lengua portoguesa, opinant, per yo ésser stat algun temps en la illa de anglaterra, degués millor saber aquella lengua que altri». Y sigue luego: «me atreuire expondre, no solament de lengua anglesa en portoguesa, mas encara de portoguesa en vulgar valenciana, per ço que la nació don yo so natural se puxa alegrar e molt aiudar per los tants e tan insignes actes com hi son». Da la fecha de 2 de Enero de 1460 como la del principio de su trabajo. & 1 1) Cf. José Enrique Serrano y Morales: Resena històrica en forma de Dicclonario de las Imprentas que han existido en Valencià desde la introducción delarte tipoçrdfíco en Espana hasta el ano 1868. Valencià, 1898-99. Pag. 528 y ss. (2) De esta 1." ed. valenciana existe un ejemplar en la Biblioteca Universitària de Valencià, que es el que deteni- damente hemos estudiado, y que ha sido reproducido por D. Mariano Aguiló en cuatio tomos de su Biblioteca Catalana (sln portadas ni preliminares, però en hermosa impresión, hecha en papel agarbanzado con tipos elzevirianos; el 4.° tomo lleva fecha de 1879); y otro en el Museo Britànico. D.José Salamanca poseyó otro, que procedia del Colegio de la Sapiència de Roma, y ahora lo posee la Hispànic Society de New York. El librero Quaritch, en su Catalogo n.° 175 (Nov. de 1897, pàg.222), anuncio este ejemplar de la 1." edición, por 500 libras esterlinas. De mayor rareza aún es la 2.a ed. de Barcelona, por Diego Gumiel, 1497, de la que el cltado Salamanca poseyó tam- bién ejemplar, que procedia de la Biblioteca de Oporto. Y casi tan rara como la precedente es la versión castellana, impresa en Valladolid, por Diego de Gumiel, en 1511, Un ejemplar, procedente del Marqués de Casa-Mena, posee el dlstinguido bibliófilo catalàn D. Isidoro Bonsoms. Otro, — 5*2 — Encuentro muy verosímil que Martorell escribiese primeramente su obra en portu- guès, como declara en la dedicatòria al infante de Portugal, y no veo motivo para dudar tampoco de que Martín Juan de Galba tradujese la cuarta parte final al valenciano sin poner nada de su cosecha (al revés de lo que hizo Garci-Ordónez de Montalvo con el libro IV de Amadís de Gaula). Asimismo, no veo por que no hemos de creer que Mar- torell conociese el inglés y se valiese para su trabajo de fuentes inglesas. Lo cierto es que Martorell conocía el cicló bretón; que habla de una aventura del rey Artús; que el mismo Tirante es hijo del Seiïor de la Marca de Tirania, que linda con Inglaterra por mar, y de Blanca, hija del Duque de Bretana; que, en el capitulo 37, al hablar de los caballeros cristianos, menciona à José de Arimatea qui leua de la creu a Jesu crist, el posa en lo moniment, e molts altres qui deuallaren del seu linatge qui foren valentís- sims cauallers, los quals foren Lansalot del lach, Galuany, Bors, e perseual, e sobre tots Galeas, qui per virtut de caualleria e per sa virginitat fon merexedor de conquistar lo sanct Greal»; que la historia del conde Guillem de Varoychi, que figura al principio del libro, està tomada del poema Guy de Warwycke, escrito por un trovero anglonormando en el siglo XII y traducido al inglés à principios del Xiv; (•) que la leyenda del dragón de Cos es un trasunto de los viajes fantàsticos de John de Mandeville; (2> que los perso- najes de la obra son todos extrangeros, y sus primeras aventuras acontecen en la corte de Inglaterra, adonde Tirante y sus treinta companeros se dirigen para ser armados caballeros con motivo de las bodas del rey con la hija del monarca francès. El empleo de fuentes inglesas no puede, por consiguiente, ponerse en duda. Quizà también el Boccaccio, tan conocido de los levantinos, y de cuyo Decamerone había una traducción catalana, infiuyese igualmente en el relato de las industrias de la doncella Placerdemi- vida, que traspasa los linderos de la honestidad, al favorecer los amores de su senora Carmesina (la hija del Emperador de Constantinopla) con Tirante. <3> Y en el episodio de la lucha de Tirante con el alano, mencionado por Cervantes, vemos aparecer falto de hojas, se vendió en Londres, en 1854, en la subasta de los libros de Lord Stuart de Rothsay, Ministro que fué de Inglaterra en Lisboa. Hay versión italiana del Tirante, por Lelio di Manfredi (hecha en 1514-1519, aunque no llego à imprimirse en Venècia hasta 1538); y arreglo francès del Conde de Caylus (1737 ? — París, aunque el pié de imprenta dice Londres; hay reim- presión de París, 1775). El ejemplar de la Universidad de Valencià procede de la Biblioteca de D. Giner de Perellós, y mide 200 >, 132 mm. estando impreso en letra gòtica, à dos columnas, con 355 hojas sin numerar -f- 3 de Tabla, incompleta, que por mala colocación figuran al principio. La primera pàgina, que sirve de Portada, està encerrada en una orla, en cuya parte inferior va el sello de N. Spindeler. Signaturas: a, b, c, d, e, f, g, h, 1, k, l,m, n, 0, p, q, r, s, t, v, u, x, y,z, A, B, C, D» E, F, G, H, I, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, X, Z; todas de ocho hojas, excepto la a, que tiene siete, y la Z, que consta de cuatro, però faltan la Z l.a y toda la Y. Consta la obra de 488 capitulos numerados, però, desgraciadamente, faltan: el final del cap. 142, los caps. 143, 144, 145 y 146, el principio del 147, los caps. 159, 160 y 161 , el principio del 162, el final del 474, los caps. 475 à 481 y el principio del 482. Para mas detalles, véase mi bibliografia de los libros de caballerias, y mi estudio del Tirant, en la Nueva Biblio- teca de Autores Espanoles. Es nuestro propósito publicar una reproducción de los textos catalàn y castellano del Tirante. Cf. Serrano y Morales: Vbra y luga rcitados; M. Menéndez y Pelayo: Origenes de la Novela, 1. 1, Madrid, 1905, pàginas, CCLI y ss.; Gayangos: Libros de Caballerias, pàg. LXXV1I; Gallardo, Zarco y Sancho, Ensayo de una Biblioteca Espanola. t. I.núms. 1217 à 1219. El eminente bibliófilo norteamericano Mr. Archer M. Huntington, acaba de hacer una esplèndida reproducción del Tirante valenciano. (1) ' Cf. el tomo XXII, p. 841 y ss. de la Histoire Littéraire de la France. (2) Cf. el tomo XXX, p. 191 y ss. de la Histoire Littéraire de la France. (3) En sus Note sui Boccaccio in Ispagna nelV Ela Media, Braunschweig, 1906, pàgs. 100-104, Arturo Farinelli seriada varios lugares del Tirant en los que la imitación del Decamerone es patente. - 5«3 - un lugar común de bastantes leyendas medievales, entre ellas la de la reina Sevilla. Peto, por otra parte, los recuerdos nacionales no faltan en la obra de Martorell. Aquella expedición de Roger de Flor, cuya influencia hemos advertido en las novelas caballerescas levantinas, y que trasciende hasta en las Sej'gas de Ezplandiàn de Garci- Ordóiïez de Montalvo, parece tener parte también en las aventuras del senor de Roca- salada, cuando éste acude à Constantinopla para defender al Emperador de los ataques del Gran Turco. Hasta el inesperado fin de Tirante, en los días en que iba à casarse con la hija del Emperador de Constantinopla, recuerda la tràgica muerte de Roger de Flor. A pesar, pues, del ambiente extranjero de la novela, se comprende que hay en ella cosas que solo un espaiïol, y un espaiïol de Levante, pudo escribir. El Tirant fué traducido al italiano en el siglo XVI, y al francès en el XVIII. En i 500 lo leía Isabel de Este, Marquesa de Màntua, y mas tarde, Mateo Boyardo y el Ariosto utilizaron algunos de los episodios de aquella novela (el primero, la leyenda del dragón de Cos; el Ariosto, los embustes de la viuda Reposada y alguna otra estratagema) (j). Así y todo, en Espana el Tirante fué poco leido, no volviéndose à reimprimir desde 1 5 1 1 hasta nuestros días. Era, no obstante, la obra mas original de nuestra literatura, y para los catalanes especialmente, un monumento inapreciable de su idioma. En el fondo, el Tiratzte, como dice el Sr. Menéndez y Pelayo, es «un libro de caballerías de espècie nueva, escrito por un hombre sensato, però de espíritu burgués y algo prosàico, que no huye sistemàticamente del ideal, però lo comprende à su manera»; las escenas de subido color que en su obra se hallan, no dejaban de encontrarse también en libros caballerescos mucho mas sentimentales (por ejemplo, el Tristàn castellano, y el Parti- nuplés), però lo que era raro encontrar, era aquella naturalidad de estilo y aquel equi- librio espiritual que el libro revela, y que fué sin duda lo que encanto à Cervantes. Lo que le perjudico fué su excesiva extensión; si el autor hubiera sido mas parco en las aventuras, su libro seria la representación mas perfecta del realismo-naturalista catalàn, donde por modo tan extrano y al mismo tiempo tan intimo, se enlazan los arrobos de la fantasia con las lecciones de la experiència. Una literatura que cuenta con manifesta- ciones como el Tirant lo Blanch, tiene derecho a figurar entre las primeras que vivían en Europa cuando se iniciaba la gloriosa època del Renacimiento. (1) Cf. M. Menéndez y Pelayo: Obra citada, pàg. CCLVII. Después de leída esta nota en el Congreso de la lengua catalana (1906) se han publicado dos interesantes trabajos acerca del Tirant: uno, el de D. Luis Nieolau y D'Olwer titulado: Sobre les fonts catalanes del Tirant lo Blanch (en la Revista de Bibliografia catalana; Barcelona, 1907), donde serïala en tal concepto, ademàs de Ramon Lul!, el Sompni de Bernat Metge, las obras morales de Guillem de Cervera y del tmllorquín Pax, y quizà los proverbios del judío Jahuda Bonsenyor; otro, el Discurso de D. Isidoro Bonsoms, en su recepción en la Real Acadèmia de Buenas Letras de Barcelona (9-Mayo-1907;, donde describe minuciosamente los tr°s ejemplares conocidos de laedición príncipe. Secció Social y Jurídica ;S6 — TEMES dels senyors: ESMENES dels senyors: / Miquel Argimón i Benet de Pomes \ Antoni M.a Alcover, pvre. Joseph Bertran y Musitu. . { Carles Francisco y Maymó Francesch Cambó Joaquim de Bertran y Calderó Joan Ventosa y Calvell / Benet de Pomes Joaquim Cases-Carbó Carles Francisco y Maymó ' Joaquim de Riba de Sanz Andreu Cabré y Bru Benet de Pomes Antoni Gavaldà Joan Bardina . < -, . ,, _ ,, I Geroni Martorell Joseph Udina Felip Soler i' Benet de Pomes Francisco de P. Maspons y Anglasell. . . ( Carles Francisco v Maymó COMUNICACIONS dels senyors Joseph Pella y Forgas, en representació de la « Acadè- mia de Jurisprudència y Llegislació», de Barcelona. Frederich Barceló, de Barcelona. Joan Aguiló, pvre. de Mallorca. Jean A. Brutails, de Burdeus. Joseph Franquesa y Gomis, de Barcelona. Francisco Albó y Martí, de Barcelona. Enrich Prat de la Riba, de Barcelona. - 5^7 - Sessió de Constitució En la ciutat de Barcelona, y en el Saló Reina Regent del Palau de Belles Arts, se constituí '1 dia 14 d'octubre de 1906, a dos quarts de dotze del matí, la Secció Social y Jurídica del «Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana». Formaven la Taula el President de la Secció, D. Raimond d'Abadal y'ls infrascrits Secretaris. Després d'oberta la sessió, y proclamats els Presidents Honoraris del Congrés, se donà compte dels Temes que s'havien de discutir junt ab les esmenes proposades y de les Comunicacions presentades al Congrés y corresponents a la Secció. El President endreçà una salutació als congressistes, y parlà lleugerament de la trascendencia dels assumptes a discutir. Digué, seguint son parlament, que sentia una immensa satisfacció en presidir una Secció, en la que per primera vegada s'havien de tractar, devant del poble y d'estranys, qüestions tant trascendents com són les jurídich- socials, en llengua catalana, afirmant que la llengua es l'espressió de la voluntat de l'home per medi de la paraula. El parlament del senyor Abadal fou molt aplaudit per la nombrosa concurrència que assistia a l'acte. Fixat l'orde del dia per l'endemà, s'aixecà la sessió. Els Secretaris, J. Algarra y Postius. — Comte de Santa Maria de Pomes. — F. Sans y Buigas. — 588 — Primera Sessió La presideix el diputat don Francisco Albó, y actuen de secretaris els infrascrits. Se comensa per la lectura y aprovació de l'acta de la sessió anterior, y el senyor Cases-Carbó esplica '1 fonament de les conclusions que ha formulat en la seva ponèn- cia det tema primer. Ni '1 senyor Pomes, ni '1 senyor Francisco y Maymó, ni En Joaquim de Riba, estan conformes en la manera de compendre '1 problema esposat pel ponent. Tots ells creuen que la voluntat humana ha de ser un factor de gran eficàcia en aquesta evolució d'acoblament dels pobles que parlen llengua catalana. Per això hi presenten varies esmenes a la qüestió de fondo; el ponent no admet les esmenes perquè entén que les conclusions seves y les dels senyors indicats no poden ser encaixades en una fórmula armònica de modificació de les conclusions de la ponèn- cia. Són punts de vista completament distints, interpretacions contraries d'una meteixa cosa, y opina que s'han de deixar íntegres pera presentaries disjuntivament a la Secció quan arribi '1 moment de votar, pera que la secció, adopti lo que millor li sembli. Acabada la discusió. se llegeix una comunicació de l'Academia de Jurisprudència y Llegislació, firmada per son president, D. Joseph Pella y Forgas, sobre la «Necessitat de reconstituir el llenguatge jurídich català.» Després d'aquesta lectura se dona per closa la sessió. Els Secretaris, Comte de Santa Maria de Pomes. — F. Sans y Buigas. 589 — Segona Sessió Se celebra baix la presidència del senyor Franquesa y Gomis. Comensa don Frederich Barceló la lectura de la seva comunicació titulada: «Neces- sitat de popularisar la lectura dels textes genuins». Don Francisco Maspons y Anglasell esplica les conclusions de la seva ponència: «Necessitat de que l'Estat concedeixi una amplia llibertat d'ensenyansa que permeti donaria segons exigeix la manera de ser, sentir y parlar dels habitants de Catalunya». El senyor Pomes hi ha presentat una esmena, modificant y adicionant les conclu- sions. El senyor Francisco y Maymó presenta també una esmena pera que consti en les conclusions. Abdós senyors defensen les seves esmenes, que són admeses pel ponent ab entu- siàstica conformitat. Y s'aixeca la sessió. E/s Secretaris, Comte de Santa Maria de Pomes. — F. Sans y Buigas. — 59o — Tercera Sessió Comensa a les onze del matí del dia 16, presidint D. Raimond d'Abadal. Aquesta sessió se dedica tota a la lectura de comunicacions, essent la primera la de Mn. Joan Aguiló, de Mallorca, sobre «Fronteres de la llengua y estadística dels qui parlen en català». L'arxiver de la Gironde, Mr. Brutails, de Burdeus, es objecte d'una ovació al pre- sentarse a llegir la seva comunicació sobre «El Dret andorrà y la manera de formarse y evolucionar». El senyor Abadal pronuncia un parlament glosant el treball del arxiver de Bur- deus, del qui diu que es una mostra de lo que hauríem de fer nosaltres ab el nostre Dret, estudiantlo en la vida de Catalunya, y en la manera com el viuen els catalans de la montanya, estudiantlo com a verb fet voluntat, com a sustantivitat de la personali- tat nostra. Donem gràcies al senyor Brutails, — acabà dient el senyor Abadal, — per les ense- nyanses que 'ns porta, y procurem seguir l'excitació que 'ns fa a estudiar el Dret viu pera refer y afermar la nostra personalitat. El discurs del senyor Abadal es interromput varies vegades pels aplaudiments de la concurrència. El senyor Montoliu (Manuel) dona lectura a la seva comunicació sobre '1 «Moviment assimilista de la literatura catalana en els temps moderns, y conveniència de que 's fassin moltes traduccions.» Tanca la sessió la lectura de la comunicació del senyor Franquesa y Gomis: «Hem de defensar la nostra llengua y reivindicar tots els seus drets », que fou molt aplaudida. La sessió acabà recomanant el president la major puntualitat en la sessió de l'en- demà al matí, que comensarà a l'hora justa pera poder assistir a la festa del Tibidabo. Eh Secretaris, Comte de Santa Maria de Pomes. — F. Sans y BuiÍgas. 191 Quarta Sessió La presideix, al comensar, el senyor Abadal, qui cedeix la presidència al senyor Carner, arribat mentres el senyor Albó llegeix la seva comunicació; aquesta té per títol: «L'ús de la llengua pròpia considerat com un dret. Necessitat de respectarlo totalment y garantirlo en la vida jurídica integral dels catalans . S'entra a la discussió del tema del senyor Bertran y Musitu: «La llengua catalana y els poders públichs. Protecció que aquests li deuen». An aquest tema hi han presentat esmenes els senyors Argimón, Francisco y May- mó, Pomes, mossèn Alcover, Bertran Calderó, Cambó, Ventosa y Calvell y Duran y Ventosa (don Lluís). La primera esmena a discutir va ser la del senyor Argimón, que contenia dues parts: una perquè en lloch de la forma «Essent l'Estat...» ab que comensa la primera conclusió, s'hi posi la de «Devent ésser l'Estat...» L'autor de l'esmena, en unes quartilles enviades pera apoiarla, basava la modifica- ció en el fet real que l'Estat, en lloch de directiu y propulsor de la vida nacional, no es més que '1 destorbador. S'aixeca mossèn Alcover a apoiar la seva esmena al paràgraf a) de la segona con- clusió, aont vol que 's fassi constar que «quan se diu catalans, s'ha d'entendre també en la denominació els fills de Valencià, de les Balears, d'Alguer y del Rosselló». Se discuteix l'esmena del senyor Bertran y Calderó; y després defensa la seva el se- nyor Ventosa y Calvell: «S'ha de reconèixer el dret dels catalans a patlar la seva llen- gua en el Parlament». Si en lloch d'esser un Congrés llingüístich, fos això una Assamblea d'altra índole, — diu el senyor Ventosa — ', jo hauria esposat el meu pensament en la següent fórmula: «S'organisarà l'Estat de modo que cap dels pobles absorbeixi als altres que l'integren». No es protecció lo que necessita y vol la Llengua Catalana, sinó regoneixement del seu dret. No li cal ser protegida a una llengua que, malgrat les formes cohibitives es- teriors que tracten d'ofegaria, té prou potencialitat pera viure y créixer y espandirse. Es acceptada l'esmena del ponent; tant més quant estava en l'esperit de les seves conclusions. S'havia presentat una esmena firmada pel senyor Duran y Ventosa, que acordà re- tiraria després. Però'l senyor Pomes se la fa seva; en ella's demana al Congrés l'afirma- ció de que no hi hà en la llegislació sustantiva d'Espanya cap disposició que declari l'existència d'una llengua oficial. El senyor Bertran contesta que, ja que, per haverla adoptat el senyor Pomes, per varies rahons, l'esmena s'havia fet pública, devia ser admesa y donarne compte a totes les corporacions oficials de Catalunya pera enterarles de que tenen perfecte dret a usar en tots els seus actes la llengua catalana. Y per fi 's llegeix l'esmena del senyor Cambó. que defensa el senyor Puig y Cada- falch, per no estar present el primer de dits senyors. — 592 — El sentit de l'esmena del senyor Cambó es el següent: «Mentres subsisteixi la fornia unitària de l Estat espanyol, el foment y protecció que l'Estat ha de donar a la llengua catalana, s'exercirà en la forma que esposen els quatre paràgrafs de la conclusió sego- na de la ponència; però quan existeixi l'Estat Català, la llengua oficial serà la catalana ab totes les conseqüències de la oficialitat». Després de recordar el senyor president que pera '1 dia 20 s'han de remetre a se- cretaria els estractes dels escrits dels congressistes, se dona per acabada la sessió. Els Seeretaris, Comte de Santa Maria de Pomes. — F. Sans y Buigas. 59; Quinta Sessió La presideix el senyor Picó y Campamar, y comensa a dos quarts d'onze. Aprovada lacta de l'anterior, el senyor Albó diu que, segons l'article 15 del regla- ment, s'han de nomenar les comissions, executiva dels acorts del Congrés, y organisado- ra del Congrés vinent. S'acorda facultar als senyors de la taula presidencial pera que, ab els de les taules de les altres seccions, fassin el nomenament. Llegeix el senyor Bardina'l seu treball, desenrotllant el tema: «La llengua catalana es l'única apta, tractantse de catalans, pera l'instrucció dels nois y dels homes». Fa constar el ponent que suprimeix la 2.a conclusió y passa a ser 2.a la 3.a posant- hi la paraula «exclusiva», allí ont diu «pedagògica». En l'enunciat del tema també ha modificat el ponent els termes, substituint les pa- raules «pera la instrucció dels nois» ab aquestes altres: «pera l'educació integral dels...» El senyor Cabré y Bru hi ha presentat una esmena, afegint alguns paràgrafs a les conclusions del tema, modificant la forma més aviat que '1 tons. No costa gaire de posarse d'acort el ponent y l'esmenant, puix tots dos pensen lo meteix respecte a lograr que a les escoles s'usi la llengua materna dels nois. Una esmena del senyor Pomes considera inútils les dues primeres conclusions per incongruent l'una y falsa l'altra. També demana la modificació de la conclusió 5.a, traient lo de la moció y la circular, y dient pura y simplement que's demana al Govern l'adopció de la llengua catalana a les escoles de Catalunya. El ponent entera al senyor Pomes de que la 2 a quedarà suprimida; però no pot suprimir la i.a perquè precisament es la base de l'afirmació que 's fa en l'enunciat del tema. El senyor Udina, professor oficial públich, presenta la següent esmena: «El Congrés declara que no tenint caràcter propi a Espanya'l Treball Manual Educatiu, pot do. narli Catalunya, al menys en lo que 's refereix a la regió, per ser allà ont s'hi han donat més cursets als mestres». El ponent no veu la manera de lligar aquesta esmena ab les conclusions del tema, però demana que consti en el Llibre de Deliberacions del Congrés. Altra esmena presenta don Antoni Gavaldà, de la Escola Normal, respecte a la edat fins a la qual s'ha d'emplear la llengua catalana. El senyor Martorell presenta altra esmena demanant que a les Facultats s'ense- nyin els termes tècnichs que hi hà en català pera les respectives matèries. Una altra es defensada pel mestre don Felip Soler, essent acceptada pel ponent. Acabada la discusió, no quedant temps pera fer res més, el senyor Picó aixeca la sessió. Els Secretaris, Comte de Santa Maria de Pomes. — F. Sans v Buigas. 594 Tema I La llengua catalana y'ls poders públíchs» Protecció que aquets li deuen CONCLUSIONS provisionals del Ponent D. Joseph Bertran y MUSITU, Ad- vocat, de Barcelona. I. Essent l'Estat l'organisme directiu y propulsor de la vida nacional, y essent la llengua l'element primordial constitutiu de la nacionalitat, a l'Estat correspon el foment y la protecció de la llengua catalana. II. Aquest foment y protecció deu exerciria l'Estat en les següents formes: a) Servintsen en la seva vida administrativa general, en la de justícia, l'ensenyan- sa, quan de Catalunya 's tracti o a Catalunya 's refereixi. b) Regoneixent el dret d'usaria els catalans en tots els actes privats y públichs. c) Ensenyantla en les demés regions d'Espanya. d) Fomentant els estudis superiors de la llengna, el seu teatre, estimulant els seus cantors, sos poetes, sos romancers y premiant llur tasca en els concursos per l'Estat degudament organisats. ESMENES de D. Miquel Argimox, de Barcelona, acceptades pel Ponent, y Par- lament de DEFENSA llegit al Congrés Conclusió I. Diu: «Essent l'Estat l'organisme directiu, etc». Hauria de dir: "Havent d ésser l'Estat l'organisme directiu y propulsor de la vida nacional, y essent la llengua l'element primordial constitutiu de la nacionalitat, tot Es- tat en cl que s hi integren pobles de llengua catalana ve obligat al seu foment y a la seva protecció » . Conclusió II. (c) Diu: < Ensenyantla en les demés regions d Espanya». Hauria de dir: «Ensenyantla en els demés pobles de V Estat». Impossibilitat d'assistir a cap de les sessions del Congrés, me permeto fonamentar per escrit les esmenes que presento. No seré gaire extens; creen que ab poques parau- les lograré fer veure la necessitat de que s'acceptin. Efectivament, tal com ve redactada la primera de les conclusions provisionals, s'afirma que l'Estat es l'organisme directiu y propulsor de la vida nacional; y nosaltres sabem per esperiencia qu'això que deuria ésser la característica de l'Estat, desgracia- dament no la trobem en lloch. En tots els ordres de la vida, l'Estat, més que un orga- — 595 - nisme propulsor, es un organisme entrebancador; no cal citar exemples pera demos- trarho, però sí serà oportú recordar la contesta que l'Estat va donar als «Estudis Uni- versitaris Catalans», quan aquests li proposaven establir les seves càtedres en la Uni- versitat oficial de Barcelona. Es per xò que no pot afirmarse com existent, al menys en aquest país, la funció directiva y propulsora de l'Estat, y es per xò que proposo la sus- titució de l'afirmació que tanca la paraula essent, per la idea d'obligació o de dever a cumplir qu'enclouen les paraules devent ésser. L'altra esmena feta a n'aquesta conclusió està íntimament lligada ab la que proposo per l'apartat c de la conclusió segona. En aquest apartat, el ponent sols parla de re- gions espanyoles, y per consegüent, les obligacions que s'assignen al Estat, s'han d'en- tendre, tal com ve redactada la ponència, sols aplicables a l'Estat espanyol. Tots sabem que'ls pobles de llengua catalana, no formen un conjunt únich dintre d'un meteix Estat; que hi han altres Estats, ademés del nostre, en els que hi estan integrats pobles catalans, y que per lo tant tenen tots les meteixes obligacions y de- vers, per lo que a la protecció y al ponent de la llengua catalana se refereix. Vetaquí esplicat el perquè, donant una nova redacció a la última part de la conclu- sió primera, y ademés modificant l'apartat c de la conclusió segon a en la forma que proposo, se fan estensives a tots els Estats en els que hi hagin integrats pobles de llengua catalana, les obligacions que '1 ponent ab molt bon acert els hi senyala. Crech qu'aquestes lleugeres indicacions seran prous pera que el ponent vulgui acceptar les esmenes indicades, que han sigut fetes ab tot l'entusiasme que sento pel nostre idioma, y mirant sempre al millor èxit del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana. ESMENA ACLARATORIA del Molt litre. Dr. D. Antoni M.* Alcover, pvre.y acceptada pel Ponent. En el paràgrafs de la conclusió II s'ha de substituir la paraula "Catalunya11 per la espressió «.pobles de llengua catalana-», indicant aixís que ab el nom de catalans s'han d'entendre també els fills de Valencià, de les Balears, d'Alguer y del Rosselló. ESMENA ADICIONAL• de D. Joan Ventosa y Calvell, Advocat de Barce- lona, acceptada pel Ponent. S'ha d'afegir a les conclusions del Ponent la següent: III. També l'Estat ha de reconèixer el dret dels catalans a parlar la llengua ca- talana en el Parlament. — 596 — ESMENA de D. FRANCESCH CambÓ, Advocat de Barcelona, a la conclusió II, accep- tada pel Ponent. II. Aquest foment y protecció ha d'exercirlos l'Estat en les següents formes: i.a M entres existeixi a Espanya un Estat unitari, en la forma que esposen els quatre paràgrafs a) b) c) y d) del Ponent. 2.a Quan se constitueixi l'Estat Català, la llengua catalana serà declarada llen- gua oficial, ab totes les conseqüències naturals d'aquesta declaració. ESMENA de D. Joaquim de Bertran y Calderó a la conclusió II, lletra b, no acceptada pel Ponent. b) Reconeixentla ab caràcter oficial ab iguals prerrogatives que la més privilegiada llengua espanyola. ESMENES Y ADIClO de D. Benet de PomÉS, Advocat de Barcelona, a la conclusió II, parcialment acceptades pel Ponent. a) ...y d'una manera particular en la llegislació, reglamentació y protecció del treball dels catalans o de Catalunya ahont els interessos obrers són tant importants y tant dignes de respecte.... b) Reconeixent y facilitant l'exercici del dret... c) ...al menys per medi de càtedres en les facultats literàries y jurídiques supe- riors... c) Protegint per subvenció y ordenant als mestres d'escoles oficials de totes les regions catalanes que coadjuvin per sí y sos deixebles a l'obra patriòtica del Dicciona- ri y de la Gramàtica catalana. 5Q7 D. Carles Francisco y Maymó, dels «Estudis Universitaris Catalans», Advo- cat de Barcelona, en defensa de la seva esmena. Senyors Congressistes: Aquells de vosaltres que han concorregut assíduament a les sessions d'aquesta Secció social y jurídica o que han seguit ab interès les deliberacions de la meteixa, han pogut observar que existeix una mena de gradació entre les matèries que s'ha anat tractant en ella. Ahir al matí feyem l'afirmació d'una nacionalitat, constituida pels di- ferents pobles que parlen una sola llengua, la catalana, ab varietat de matissos, que corresponen a les diferencies que hi hà també entre aquells pobles, y tractàvem de reforçar y consolidar els vincles de solidaritat natural entre 'Is meteixos, assegurant el pervindre de la nostra literatura. En la sessió d'ahir a la tarde, avansavem un pas més y volíem donar a la nacionalitat catalana conciencia de la seva personalitat, fent que 's conegui be a sí meteixa y que conegui 'Is recursos ab que pot comptar y les armes de que 's pot valdré en la lluita per l'existència de les colectivitats, lo qual ha de lograrse mitjantsant l'ensenyansa, que sols serà verament nacional quan sia lliure. Avui tractem ja de reivindicar els furs de la nostra llengua, trevallant pera que aquesta nacionalitat, que té realitat en la vida dels pobles y està dotada de plena conciencia de sí meteixa, lluiti per la seva dignitat y pel seu dret, imposant al Poder públich el respecte degut al idioma qu'es verb del seu pensament y de la seva' voluntat. Per xò no dupto en afir- mar que aquests tres temes corresponen a tres moments de la vida nacional: l'existen- cia de Catalunya com a poble viu, la conciencia d'aquesta personalitat colectiva y la voluntat del poble català. En aquest sentit, haig de fer meves les conclusions formulades pel Ponent y tant brillantment defensades per ell, afegintnhi tant sols una per la que 's fassi constar que la llengua catalana, adhuch dintre del actual sistema politicJi, deu ésser considerada coofi- cial y declarant que els actes de foment y protecció a la nostra llengua que '1 Ponent demana ha d' exercirlos l' Estat adhuch mentres no ' s declari la cooficialitat d' ella. Ningú dupta, senyors, que quan Catalunya disfruti de plena autonomia, la llengua catalana deurà ésser l'única oficial. Però, mentres aquest moment no arribi, es impossi- ble deixar de sostenir y defensar els drets de la meteixa; es impossible consentir que hi haja dintre del Estat altra llengua, que essent la pròpia d'una sola part d'ell, tingui el monopoli de l'oficialitat, en perjudici de la catalana, que no sols no domina a casa seva com a mestressa absoluta, sinó que ni sols es admesa a compartir els honors de la cooficialitat ab les altres llengües que 's parlen al Estat. Per aquest motiu, entench que '1 primer Congrés Internacional de la Llengua Cata- lana ha de fer constar el seu vot favorable a que, mentres Catalunya no sia autònoma, o sia mentres subsisteixi l'actual sistema polítich, deu l'Estat admetre la cooficialitat de la llengua catalana, com a Bèlgica s'admet la cooficialitat del francès y del fla- mand, y com a Suissa s'admet en el Consell federal l'ús dels diferents idiomes que 's parlen en aquella Confederació. — 59^- — Els actes de protecció y foment que '1 Ponent demana constitueixen un mínimum de protecció y foment que deu l'Estat a la llengua catalana. Sens perjudici d'ells, deu, encare que no 's modifiqui el sistema polítich que està en vigor, declarar la cooficiali- tat del nostre idioma. Els catalans devem fer més: devem trevallar per la seva oficiali- tat, que ha d'esser conseqüència de l'autonomia de Catalunya. Fentho aixís trevallarem per la causa del dret y de la dignitat de la nostra Pàtria, entrant de plè en el tercer d'aquells moments de la vida nacional de que avans vos parlava. He dit RECTIFICACIÓ del senyor FRANCISCQ y MaymÓ. Celebro que '1 Ponent se manifesti conforme ab l'esperit de la meva esmena, donchs això l'hi dona una autoritat que d'altre manera l'hi mancaria; mes, com dupta si ha d'admètrela o no, ja qu'en les seves conclusions ha volgut compèndrehi lo qu'en ella 's demana, dech insistir en demanar que la voteu, puix va més enllà que les conclusions aludides, perquè vol la cooficialitat en el sentit de que l'Estat se 'n servei- xi no sols en lo que afecti esclusivament a Catalunya, sinó en els actes y documents que tenen caràcter general y en els quals s'usa avui altre llengua qu'es la pròpia de sols una part del meteix Estat. — 599 Tema II Manera com se reforçaran y consolidaran els vincles de solidaritat natural entre 'Is pobles de llengua catalana assegurantse el pervíndre de la nostra literatura» CONCLUSIÓ provisional del Ponent D. Joaquim CASES-CARBÓ, Advocat, de Bar- celona, y Consideracions de defensa. (*) Es llei natural històrica que la sort dels pobles de llengua catalana estigui indiso- lublement lligada ab la sort del mar Mediterrà. La llur prosperitat o decadència són independents de la voluntat humana. La mar Mediterrània, que en els segles XVI, XVII i XVIII banyava pobles decadents i pobres, ha tornat ésser centre de prosperitat, de riquesa, de cultura. Una de les manifestacions més grosses d'aquesta cultura en els pobles mediterranis de llengua catalana es la renovació del cultiu literari d'aquesta ab una intensitat i per- sistència vencedors de tota dificultat i tot obstacle. Però no encara en totes les regions de llengua catalana té aquesta la consideració de llengua literària rivalisant triomfalment ab les llengües importades que hi són ofi- cials. En el Principat el triomf del català va essent cada dia més complet. En les altres regions el moviment de renovació llingüística no ha estat encara tant ràpit i intens, emperò apareixen senyals evidents de que no es lluny el seu esclat esplendorós. Ma- llorca, sobre tot, per boca de les seves somitats intelectuals se sent catalana sense dei- xar d'esser mallorquina. El Rossellonès sent vibrar la seva ànima nacional i se sent més català encara que '1 català espanyol. Emperò l'ànima catalana no se sentirà contenta i tranquila fins que senti batre a l'unisòn d'ella de plè a plè l'ànima valenciana. Aquest allunyament secular de les dues ànimes germanes desapareixerà aviat: era propri d'un període de decadència nacional que ja fuig. La llur vida intensa exigeix una intimitat. La meteixa llei mediterrània que ha obrat i segueix obrant sobre Catalunya, produint el seu reviscolament integral, obra també sobre Valencià. Valencià no trigarà gaire a produir grans poetes i grans escriptors (no seran fets isolats com fins ara) qui donaran lo més superior de la llur obra en llengua valenciana. I encara que nosaltres sentim que aquesta no es sinó una de les modalitats de la llen- gua catalana, no havem d'anomenar-la catalana fins que 'Is meteixos valencians vulguin (*) La conclusió que tanca aqueix seguit de consideracions fou adicionada posteriorment a la publicació dels Te- mes a discutir, com una esmena del meteix Ponent. — 6oo — que així s'anomeni. No es solament qüestió científica, es qüestió de sentiment. I un sentiment no s'imposa autoritàriament. Un sentiment apareix quan es arriba- da la seva hora. I no es arribada encara l'hora de que '1 valencià senti la llengua que ell parla, prou identificada ab la llengua dels catalans pera poder portar abdues un meteix nom. Però l'hora es ja arribada de que senti la propria llengua diferenciada de la caste- llana i se l'estimi més que no pas aquesta. A Valencià donchs, també com en les altres regions el cultiu de la llengua pendrà vol aviat. Tot anirà venint i s'ha d'anar fent. El coneixement i la fè en la llei històrica qui regeix els destins de la Nació Cata- lana no vol inacció. La nostra llei històrica dona un ambient favorable pera que dins ell treballin fructuosament les iniciatives individuals. Aquest devenir de Catalonia es obra del temps, de les circunstancies, però també es obra nostra. Tot allò que pugui aumentar i estrènyer les relacions afectuoses entre catalans, valencians, balears, rossellonesos, algueresos, s'ha de fer. No 'ns fem prou els uns ab els altres i no 'ns coneixem gaire i no 'ns estimem prou. I el començament de l'estimar ha de partir dels catalans de Catalunya, car la sort ens ha afavorit més que a cap. Si Is estimem els catalans de per tot arreu i ens donem a-n ells, ells ens estimaran i seran com nosaltres. Els pobles catalans estan dins una llei històrica favorable. Lo que s'intenti fer contra d'ells fracassarà. No tenim més que anar fent. Resumint, donchs: pera que 's reforcin i consolidin els vincles de solidaritat natural entre Is pobles de llengua catalana, asegutant-se així el pervindre de la nostra literatura, bastarà que les coses segueixin el curs natural. Es a dir, que dins l'ambient favorable produit pel compliment de la llei mediterrània segueixi desenrotllant-se cada dia ab més intensitat l'acció integral d'aquests pobles de llengua catalana. ESMENES de D. Benet de Pomes, no acceptades pel Ponent. CONCLUSIONS I. Se reforçaran y consolidaran els vincles de solidaritat natural entre 'Is pobles de llengua catalana, procurant per tots els medis el coneixement integral mutuu d'aquests pobles, perquè del coneixement viu ve l'amor intens, y de l'amor intens, l'abraç frater- nal y el vincle poderós de solidaritat tradicional y progressiva. II. El pervindre de nostra literatura s'assegurarà ensenyant als nois de totes les terres catalanes textes triats, perfectes y fàcilment adquiribles dels nostres millors autors; y fomentant ab premis, que podrien concedir periòdicament les corporacions populars de Catalunya, la publicació d'obres dels distingits genres literaris y científichs de totes dites regions. En les consideracions que precedeixen a la conclusió de la ponència, cal ferhi les esmenes següents: — 6oi — Al primer paràgraf: « La llur prosperitat o decadència no son esclusivament depen- dents de la voluntat humana, encara que molt y molt (y més si va acompanyada de rintelij-enciaj hi pot fer aquella dintre la suprema lley providencial que tot ho regula, i Al paràgraf terç: «El rossellonès sent vibrar la seva ànima nacional y se sent tant català com el català espanyol. » En ei paràgraf quart suprimir desde la trase que comensa: , l'obra dels quals no soch el més indicat per enaltir, però la coneixeu tots vosaltres y sabeu be que s'encamina a l'instau- ració de la veritable Universitat nacional catalana. 39 — 6o2 — Això es per mi presagi falaguer de la virtualitat que ha de tenir aquest també pri- mer Congrés Internacional de la Llengua Catalana al que hi han sigut cridats tots els pobles que parlen la nostra llengua, y entre els temes dels qual hi ha sigut inclòs el referent a la manera com se reforçaran y consolidaran els vincles de solidaritat natural entre 'Is pobles de llengua catalana, assegurantse el pervindre de la nostra literatura. L'esmena que presento podeu votaria tant si accepteu la ponència del senyor Cases, com si donèü la preferència, com jo dono, a les modificacions que proposa el senyor Comte de Sta. Maria de Pomes. La missió social que desempenya la literatura es de tots prou coneguda y tots sabeu prou be que ella revela clarament l'estat del poble, en ses èpoques de prosperi- tat o decadència, baix un règim de llivertat o de opressió. Es, donchs, elemental al meu judici que ella florirà més bellament quan sia major el benestar polítich y econò- mich del poble. Estimem la nostra llengua perquè estimem la raça que la parla, y per aquest motiu devem trevallar pera que aquell benestar aumenti en els pobles de llen- gua catalana; però això no serà mai possible si aquests pobles han de subjectarse a un sistema que no permet l'espandiment de llurs respectius interessos, y es per'xò que '1 Congrés deu proclamar ab tota valentia y sense eufemismes la necessitat de dotar als pobles esmentats d'una constitució adequada, que faciliti el desenrotllo de dits inte- ressos. Mes això no 's lograría pas ab altres sistemes tant artificiosos com els vigents, sinó que cal seguir en aquest punt les indicacions de la realitat, no podent ser aquella constitució més que una constitució nacional que tingui com a punt de partida el reco- neixement de la personalitat de semblants pobles. Però, per enfortir els vincles de solidaritat natural, entre 'Is pobles de llengua cata- lana cal qu'ens ajudin els altres en llurs respectives lluites per la consecució d'aquest ideal, menyspreuant les causes de rivalitat y discòrdia que 'Is enemichs constantment y en aquests meteixos instants procuren introduir entre ells, ja que, com deya en certa ocasió el Dr. Alcover, President d'aquest Congrés, l'enemich busca sempre la vostra desunió, però en això no '1 devem complaure may, ans be, els més sobrats de medis materials y morals deuen cooperar als esforços que fassin els més necessitats en reivin- dicació de llurs drets y en defensa de llurs interessos. Aixís, ab aquesta cooperació activa creixerà l'amor entre uns y altres, y aquesta llengua catalana que tots parlem y qne venim a enaltir aquí serà '1 símbol de l'unitat d'una raça que tindrà conciencia de la seva personalitat y dintre de la qual tots els pobles que la formen, y que un dia visqueren units baix un règim polítich que reconeixia llur existència, y garantia llurs drets, els veuran novament reconeguda y garantits. V si 's vol que l'amor a la llengua creixi depressa. fassis conèixer a dits pobles els tresors valiosos de llur literatura antigua, publiquis cuidadosament els nostres clas- sichs, buscant allí aont siguin els manuscrits catalans, costi lo que costi, y estableixis càtedres de literatura catalana a Mallorca, Valencià, Roselló y Alguer, com els 'Estu- dis Universitaris Catalans * ho han fet a Barcelona. Aixís consolidarem els vincles de germanor entre 'Is pobles que parlen la nostra benhaurada llengua, y assegurarem el pervindre de la nostra esplèndida literatura. He acabat 6cn ESMENA de D. Joaquim de Riba de Sanz, no acceptada pel Ponent. La causa que més impedeix el desenrotllament de nostra literatura, es, sens dubte, la petitesa del mercat, que fa que, en aquests temps d'utilitarisme, la majoria d'autors y editors donguin la preferència a la llengua castellana en les obres y periòdichs que publiquen. Per evitar aquest inconvenient es precís: i.er Aumentar el mercat de la literatura catalana. 2.on Donar facilitats als autors catalans pera publicar llurs obres. 3 er Fomentar la publicació d'obres y revistes catalanes. Pera realisar aquests fins lo millor consisteix en la creació d'una societat editorial per accions, o be, si això 's considera impossible, se podria interinament fundar una Associació, titulada «Foment de la Llengua Catalana», ab socis ab tot arreu ont se parla aquesta llengua y a qualsevol població del món ont hi hagi un català; camp neutre, ont hi cabrien tots els catalanistes, llaç d'unió de catalans, mallorquins, valen- cians, rossellonesos, andorrans, algueresos, etc, escampats per tot el món. Pera ser soci caldria demanarho y pagar una quota molt petita, que encara se reduiria més als estudiants y obrers. En aquesta Societat hi hauria una comissió tècnica o acadèmia de la llengua, y una comissió de propaganda, que funcionarien y se reunirien independentment l'una de l'altra. Aquesta societat fóra l'encarregada de celebrar els congressos de la llengua catala- na, anyalment, en diferentes poblacions dels paíssos ont se parla nostra llengua. Obriria, ademés, concursos anyals pera premiar obres de ciència pura o aplicada, escrites precisament en català. Publicaria mensualment una fulla de propaganda dedicada a l'enaltiment de la llengua catalana, enviantla gratuitament a tots els socis. Y, si fos possible, se publicaria també una revista dedicada especialment a l'estudi de la llengua catalana y a la literatura, geografia, historia, art, costums, etc, dels país- sos d'aquesta llengua. El comitè executiu del Primer Congrés de la Llengua Catalana fóra l'encarregat de portar a la pràctica la fundació d'aquesta societat. 604 — TEMA III La llengua catalana es Túnica apta, tractantse de catalans, pera la educació integral dels nois y dels grans D. Joan Bardina, Mestre, de Barcelona, en defensa de les seves conclusions provisionals, modificades pel mateix Ponent. EL NATURALISME LLINGUISTICH A L'ESCOLA I Raó del tema La Comissió organisadora del «Primer Congrés Internacional de la Llengua Cata- lana» m'ha fet l'honor d'encarregarme la defensa d'un tema ben interessant: «La llen- gua materna es l'única apta pera l'instrucció dels petits y dels grans». Jo'm proposo desenrotllarlo d'una manera nova, y en la mida que'l temps m'ho permeti, furgar en els fonaments d'aquesta qüestió magna y trascendental. Ella ha sigut, pels uns mal entesa, pels altres desviada. Y no es estrany, si's con- sidera que es ella un corolari de tres qüestions científiques; y descuidant aquestes, que són el fonament y l'únich aclaridor, ens hem anat quedant ab l'enunciat simple y pelat de que «hem d'ensenyar en català», com si, per sí sol, fos un axioma de clara eviden- cia, o l'han apoyat d'altres ab argumentacions sofistiques, que jamai seran admeses pels enemichs, per alt que sigui'l patriotisme candorós que les ha formulades. La llengua, alma tnater de les nacions, ha reviscolat les cendres de la nostra raça. Y el despertar polítich, efecte d'una causa llinguística primària, ha influit de retop y a son torn en l'esplendor de la llengua, generant un poble de filologistes ingènuus, que adoren per instint y agrahiment el seu verb espressiu, ab cech amor, ab filial admiració, ab agrahiment tendre, ab el coratge y selvatgisme del cavaller migeval. D'aquí els tres defectes dintre'ls quals se mou la qüestió de l'ensenyança en la llen- gua vernàcula mamada: l'ingenuïtat de pendre la conclusió demostrable per un axio- ma clar; l'exageració del tema; la confusió candorosa de termes y argumentacions. Conseqüència tot de nq haver metodisat la qüestió, donantli un bany regenerador de ciència reglada y fonamentada. A n'això vaig, concretantme a lleugeres indicacions. Ni el temps de que disposo en mitg de la febre del lluitar, ni la desordenació dels datos que tinch aplegats d'anys en- llà, me permeten estendrem en aquets problemes que omplenen llibres. — 6oÇ lí Els tres fonaments de la qüestió La qüestió del idioma té arrels més fondes que la reivindicació política. «S'ha d'en- senyar en català» ho diu tot y no diu res. Afegirhi l'argument de que «ell es la llen- gua natural», es repetir lo mateix ab distints mots. Les arrels de la qüestió arriben a les capes més fondes de la Ciència del pensa- ment, relacionantse ab les altes qüestions de la Ideologia trascendental y de la Llògica orgànica, que són la primera base científica del problema. Furgant allà, se treuen con- clusions magnífiques, que donen a la nostra qüestió uns aires de teorema clar. Y no obstant, per desgracia nostra, fa 70 anys que romanen abandonades a Catalunya totes les qüestions de l'alta Ideologia, restantelshi solsament un reconet — reconet fosch — a les aules dels Seminaris. Y aquesta alta Ideologia, no obstant, es la mare feconda de totes les Ciències; y ella pot aclarir tant la qüestió del idioma escolar, que'm permeto fer una crida al cercle escullit que pot iluminar ab enlairades especulacions el món del pensament. La segona base de la qüestió es filològica. Y aquí ja no dech tant agrement quei- xarme. Tenim eminents filòlechs que han teorisat, y han teorisat be. Els qui hem llegit les obres llurs y hem llegit també les obres capdals estrangeres de Filologia compa- rada, podem dir ab fonament que aquí, no hi hà, com s'ha dit, pasta de filòlechs, sinó filòlechs fets, d'importància científica mondial. La tercera base de la qüestió, que'ns dona feta la Pedagogia, ha tingut la disort de no ésser aquí enunciada. El Naturalisme idiomàtich, científicament deduit, no figura en cap índex de les nostres Pedagogies, ni tant sols de les nostres Revistes. Y el Na- turalisme pedagògich es ara. al estranger, l'eix sobre que gira tota la Ciència edu- cativa. Vetaquí, donchs, enunciades les tres bases sobre les quals se fonamenta la qüestió del idioma escolar: una d'ideològica, sobre la relació entre les idees y les coses; una de filològica, sobre la relació del llenguatge ab les idees; una de pedagògica, sobre'l natu- ralisme en l'educació. III La base ideològica Vaig a demostrar que les idees nostres estan tant relacionades ab la realitat, que idees y coses formen un tot inseparable de móns distints. Cinch opinions capdals, prescindint de matiços d'Escola, hi han sobre l'origen y manera d'esser de les idees. — 6o6 — Diuen uns que les creem nosaltres, ab la força generadora interior. La realitat, se- gons aquests, queda reduida al món ideal, no admetentla fóra nostre categòricament. Són els idealistes antichs y moderns, que han arribat ab Kant, l'ilustre filosoph prus- sià, a la conclusió de que desconeixem el món y fins ignorem la nostra pròpia exis- tència Aquesta absurda opinió, esplicable al terreny filosòfich a causa del misteri que en- fosqueix la possibilitat de la comunicació del yo esperitual ab el no-yo material, nega la certesa de la existència de la realitat. Tenim, segons ella, un món de fenòmens creat per nosaltres mateixos. Jo creo la realitat, millor dit, la meva realitat. Tenim, donchs, en aquest sistema, tant unides la realitat y l'idea, que resten identificades. Mon pen- sar es la realitat. La contraria opinió dels materialistes nega les idees y l'ànima. Es el pensar una secreció celular cerebral, al ésser afectat pels nirvis el cervell, y els nirvis pel món es- tem, pel no-yo, qui engendra al cervell una imatge-idea pròpia. Llavores, segons els materialistes, les idees-imatge resten també íntimament rela- cionades ab les coses, són com una secreció y apèndix d'elles, quedant també ben fer- ma l'objectivitat del pensar y la categoria representativa del acte intel•lectual. El meu pensar es la mateixa realitat al meu cervell. Sostenen altres que les idees són motllos preexistents al enteniment, per medi dels quals, essent com són un retrat imposat de les coses, reconeixem aquestes coses al presentarsens devant dels sentits. Així les idees són, com a motllos preexistents de les coses, tant fonamentades en elles, que sense les idees les coses ens restarien inconegudes. Les idees són un reflexe exacte de la realitat, en el qual aquesta hi està fidelment retratada. El meu pensar es condició essencialment neccesaria pera arribar a la coneixensa de la realitat. Volen altres les idees com a resultat del acte intel-lectiu. Al imprimir les coses sen- sacions als òrguens, l'ànima arreplega la interior essència d'elles; y surt al intel•lecte un retrat ideal de la cosa sentida. En aquesta quarta opinió, l'idea y la realitat estan en tant íntima concordancia, que la primera es un retrat pur de la segona en l'ànima pensanta. El pensar es l'esser idealisat y internat en mi. IV La opinió que nega les idees 1 lem vist com totes les opinions sobre les idees, basades en els més distanciats sis- temes filosòfichs, concorden d'aital manera l'esser d'elles ab la realitat objectiva, que idea y realitat devenen una idèntica cosa en móns distints: el món real del ésser y el món ideal del pensar. Però hi hà una quinta opinió sobre la natura de les idees, que les redueix al no-res, negant la llur existència. Com l'espai y el temps, que ab totes les apariencies de grans ésser condicionants de tot, no tenen en veritat cap realitat objectiva, quedant reduits a — 607 — una ficció intel•lectual, així mateix, les idees, segons aquests — a n'els quals s'hi decan- ta'l nostre Balmes — no tenen cap existència ni realitat, a pesar d'esser un dels fona- ments de la alta Ideologia. Diuen aquests que l'acte intel•lectual no suposa ni genera cap idea. Es una simple canal mitjansant la qual les paraules van directes a les coses; essent el llenguatge, així, no pas un reflexe dels meus conceptes, sinó un signe directe de la realitat. Sembla vera la opinió, per quant tots els altres sistemes, admissors de les idees, les inventaven pera salvar o esplicar la possibilitat de comunicar el yo esperitual ab el no-yo material. Y aquest misteri — misteri com a demostració, no com a fet, que es clar no l'esplica ni remotament cap dels sistemes partidaris de les idees. Suposen uns la preexistència d'idees-tipus, mitjansant les quals, al presentantsens les coses, les reconeixem com a conformes ab el nostre ideal interior. Inútil medi. L'idea tipus nostra es, com l'ànima, esperitual. Acut, per lo tant, la mateixa pregunta: com pot salvarse la distancia entre aquest tipus esperitual y la cosa real? L'idea no pot ésser el pont que comuniqui'ls dos móns, perquè sa virtut tipal la fa ineficaç sa natura esperitual. Menys encara s'emporten la raó els qui volen idees com a resultat del acte intel- lectual. Llavores no són necessàries pera ell, y subsisteix el misteri del pont. Llavores són sols pera facilitar la memòria de les intel-leccions, cosa també del tot inacceptable, si be ara no'ns podem ficar en aquest ordre de filosofies. D'aquí que, no servint les idees pel fi que se les havia inventades, sia llògich su- primiries. Y llavors entre la cosa real y el llenguatge no hi hà més que l'acte intel•lec- tual. Y els mots van directes a la realitat de les coses y a la objectivitat. L'idea retrat de lo real Però fins admetent, com la generalitat, la existència de les idees, ja hem vist com tots els sistemes, fins els més oposats, les fonamenten y les identifiquen formalment ab la realitat. Ab altres paraules: que'l món del pensament es un espill del món de les coses. Això vé provat igualment per un sens ïí d'observacions, que més avall indicaré; ara'm limitaré a una lluminosa observació sobre la etimologia dels conceptes intel•lec- tuals. El mot concepte (cinu-capere, agafar ab) indica ja clarament que's refereix a una cosa agafada, cosa estreta, cosa defora, es a dir, agafada de la realitat, indicant sa procedència objectiva. El mot comprensió (cum-pre-hendere, ficarse aviat ab) indica ja'l mateix origen. Però, sobre tot, es curiosa la etimologia del mot idea. Ve d'iòtoç, que xol dir pro- pi, propietat, indicant son caràcter de retrat cabal de les coses. Y vòtoç vé d'tòeiv, del qual verb ne surt la arrel ió, que significa veure, suplint els temps defectius del verb opaco, mirar. Aquest i&eiv era primitivament Ftòeiv, haventse perdut el digamma inicial per una llei de la Fonètica grega. Y aquest Fiòetv engendrà'l llatí fidere, veure, — 6o8 — ver, voir. Així idea, segons son significat, vol dir, — ademés de propietat — veure, y, naturalment, veure alguna cosa. Així queda magníficament espressat pel llenguatge el caràcter representatiu de l'idea, que vé a ésser el retrat, l'espill, la visió anímica de la realitat, ab la qual estarà estretament unida. Es la filosofia oculta del llenguatge, confirmant les veritats especulatives, y en aquest cas concret, la indisoluble unió de la idea ab la cosa representada. VI La base filològica Tenim ja ben ferma la base ideològica: les idees són les coses esperitualisades din- tre nostre. Anem ara a la segona base, la filològica, que tracta de l'unió de les idees ab els mots. Les idees són invisibles pels altres. Fins per nosaltres mateixos — sostenen alguns filosophs — les idees soles restarien infecondes y inútils, sense l'aussili del llenguatge in- terior, altre dels misteris de la gramàtica filològica. Les idees devenen carn, mitjansant les paraules. Aquestes són un fidel espill de les idees, les idees fetes matèria y sanch, tangibles y palpables. Els mots tenen ànima y cos. Són el cos els sons fonètichs, que la veu modula y concreta. L'ànima es l'idea que espressen, sense la qual la paraula no passa de sò pur, sense l'alta dignitat de verb del pensament. L'idea es el fons palpitant dels mots, el seu esperit unificador y vital. Aquesta ànima vé representada en lo material per X accent, llaç unitiu y personifica- dor del mot. L'accent es l'essencia de la paraula, lo que li dona personalitat, lo que imprimeix en ella — -com a representant de l'idea — el segell significatiu. Aquesta íntima compenetració entre l'idea, ànima dels mots, y els mots, carn de l'idea, ve confirmada per un seguit de detalls que il-luminen força la qüestió. Això esplica que quan pensem ens parlem interiorment; que'ls mots ens despertin les idees quasi be sempre; que hi hagi disputes y confusions quan no's fixa be'l sentit de les paraules; que'l qui no comprèn be una cosa no acerti a espressarla; que un cech no tingui idea de la llum y no capeixi'ls mots referents a colors; que convingui fixarse molt en el mot capdal de tota qüestió; etc, etc. La mateixa causa dels llenguatges, que es el pensament y la voluntat espontània de les nacions, indica que idees y parales són dues linies paraleles de mots distints. < Una voluntat obscura — diu Mr. Bréal — y perseveranta presideix els cambis del llen- guatge... L'idea de que'l llenguatge obeeix a lleis fixes del esperit del poble, es d'allò més raonable... Ens es més fàcil operar sobre'ls signes de les idees, que sobre les ma- teixes idees. Tal es el servei que'ns fa'l llenguatge: ell objectiva el pensament. L'historia del llenguatge pot seguirse per lleys intel•lectuals...» Perxò, al parlar, un mot, de sí, no'ns donaria, moltes voltes, cap idea, devent com- pararlo ab les circunstancies de lloch, temps, persones, mots que'l volten, etc. Y per- xò, al sentir parlar, passant per la materialitat dels mots, com passa la vista pel canó — 6o9 — de l'ullera d'allarga vista, la nostra atenció's clava fixa en el pensament y les idees del parlant VII Les paraules, carn de les idees Aquesta doctrina de la identitat de les idees y els mots, espressió en dos móns distints d'una mateixa cosa, ve també admirablement confirmada per la sabiduría del llenguatge, que atresora sempre fondíssima filosofia. A les llengües els diem idiomes, de la mateixa arrel id de que ve idea originària- ment, d'aquella arrel de que, com hem vist ve veure, sortint així d'un mateix radical, — cosa digna d'esser notada — veure, idea y idioma, es a dir, la realitat, el concepte y la paraula, com si les tres coses ne fossin una de sola y idèntica. Hi hà més encara. Els grechs deyen Aóyoc a les paraules y Xóyoç a les idees com, si fossin una mateixa cosa. Els llatins deyen verbum als conceptes y verbum als mots, identificant abdúes coses. Y sobre d'aquest verbum y d'aquesta identificació del mot ab l'idea y de l'idea ab la realitat, tothom recordarà aquell començ sublim ab que l'àliga de Patmos dona principi a son Evangeli. Fixeuvoshi: cAl principi la paraula era (Xotèu be: era, existia per sí, devenía realitat). Al principi la paraula era. Y la paraula era vora Deu. Y la paraula era Deu. Tot per la paraula va ésser fet, y sense ella res hauria set. En ella hi havia la vida y la llum dels homes...» Fins en el diví llenguatge de Sant Joan s'identifica'l Verb o paraula ab l'idea de Deu; y la paraula de Deu y l'idea de Deu, identificats, són a son torn, perquè són Deu mateix, la realitat plena y eterna... No podem arribar a tant en el món natural. No podem arribar a la identificació del parlar ab el pensar y ab V ésser, com passa en l'esfera de lo diví; però, imatge les nostres coses de les superiors, ja hem vist — y recalcarem encara més — com la realitat, les idees y els mots responen a una mateixa cosa de tres móns distins, a tres realitats inseparables, a tres individualitats distintes, però informades per una mateixa natura- lesa específica. VIII Coses, idees, paraules Quina llum dona al llenguatge aquesta doctrina! Fixemnoshi, y principalment el senyor comte de Santa Maria de Pomes, que demana en una esmena suprimir del tema aquestes fonamentals veritats. Ens diu la base ideològica: les idees són un retrat de les coses; són les coses al nostre enteniment, de la única manera en que poden esserhi. Idees y coses estan ínti mament, indissolublement lligades. • — 6io — Ens diu la base filològica: les paraules són un retrat tangible de les idees, el seu cos, la seva carn. Mots y idees són una mateixa unitat indissoluble que mútuament se completen. Resumint: les idees són inseparables de la realitat; les paraules són inseparables de les idees. Y com que les paraules no són mots abstractes, sinó les meves paraules, els meus mots, el meu llenguatge, podem formular l'argument d'aquesta manera, a la llum de les ciències ideològica y filològica: El meu parlar es inseparable del meu pensar. El meu pensar es inseparable de la realitat. Conseqüència: la ciència, que té de durnos, per objecte y fi únich, al coneixe- ment de la realitat, té d'apelar, per força, a les idees que jo'n tinch d'ella; té d'usar, per força, el llenguatge natural meu, que'm fa tangible aquestes idees, que es el cos d'elles, que formen ab elles una unitat substancial indissoluble. Quina base tant ferma, senyors congressistes, pera la qüestió de la llengua natural escolar! Quedar demostrat que'l meu llenguatge forma un tot substancial ab el meu pensar; quedar admès que'l meu pensar es el camí únich pera durme al coneixement de lo real, es un fonament tant irreductible pera la nostra tesi, que són minúcies y no- res totes les raons vulgars aduides en pro de la llengua natural com instrument es- colar. Per això deya Aristòtil, ta ja 25 sigles, en la seva cèlebre Retòrica: «O Xò-foç, édv un, ònÀói, oò 7íou\úei tò èctUTÒu èpyov. La paraula té per ofici el fer presentes les co- ses al esperit». Y M. Bréal, pera no citarne cap més de modern, afegeix: «El llenguatge es una traducció de la realitat; ell objectiva'l pensament.» IX Observacions confirmatories d'aquesta doctrina Aquesta teoria de la unió inseparable de coses, idees y paraules, pot confirmarse ab una pila d'observacions curioses, que no deixen de donar llum. La realitat, es objectiva, fóra nostre. Les idees són subjectives, dintre nostre. Els mots — compostos d'idea y sò — són la unió de lo real ab lo ideal, l'element mixte, pro- priament humà. La qüestió dels sinònims es una nova prova. Ben exactes, no hi hà cap qualitat, cap operació, cap cosa. Tampoch, donchs, en el terrer de les idees. Però tampoch hi hà dos mots ben exactament iguals en significança. Perxò fins els sinònims espressen matiços diferents — els matiços de la realitat — o be desapareixen. «Els sinònims— diu M. Bréal — no existeixen llarch temps: o's diferencien, o un d'ells desapareix» (Essai sur la seemantique) . Pels alfabets orientals s'ha traslluit que les figures de les lletres escrites no són més que formes dels membres humans o de coses domèstiques. Per les arrels del he- breu y el sansent se dona ja com a cosa certa que'ls mots s'han format per onomato- peya, es a dir per imitació de les coses y sons naturals. Així, esternut, [setrnúere, llatí; ptéetnyszai, grech) fa sentir el sò de qui estornuda. Així altres mil exemples, dels quals — 6u — ne cito alguns en la meva Gramàtica Pedagògica. Però afegeix l'autor citat: Al mo- ment que'l poble veu les coses, ell hi associa paraules . Aquesta influencia de l'intel-ligencia sobre'ls mots es tant gran, que si s'apurés l'anàlisi històrich de les llengües vulgars, sortiria una llum estraordinaria. Per exem- ple: Lego, vol dir llegir. Di-lego, llegir per tots cantons, conèixer be, y, per lo tant, esti- mar. D'aquí diligo, amar. Però qui ama, s'apressura. D'aquest fet, la pensa'n fa un ra- ciocini; y trasladant la semblança a les paraules, de diligo, estimar, n'ha fet diligent, el qui s'apressura. Els exemples d'aquesta semblança o concomitància de fets que ha re- percutit a les idees, y, per lo tant, a les paraules, hi són a milers. Vetenaquí alguns: De armus. espatlla, n'hem fet arma. De pre-sidere, seure devant, n'hem fet president. De feia, mamella, n'hem fetfílins, fill, feliç. De putare, podar, n'hem fet pensar. De per-ire. anar hi moltes voltes, n'hem fet periculum y peritus. De sènior, més celi, n'hem fet senyor. Per això diu un filòlech: Sempre lo mateix: les idees conseqüència de les coses; els mots carn de les idees. X El Naturalisme pedagògich Conseqüència de tot lo dit es lo que anomeno Naturalisme pedagògich, tercera y última base de la qüestió del idioma escolar. Si'l parlar es el pensar fet carn, y el pensar es la realitat natural idealisada, resulta que tot el món del pensament y tot el món del parlar descansen sobre les coses, es- sent, per lo tant, una necessitat ineludible el Naturalisme en la Llògica, el Naturalisme en Gramàtica, el Naturalisme en l'ensenyança. Y aquest Naturalisme pedagògich es tant racional y clar, que tots els demés argu- ments en pro de la llengua materna, comunment citats, o careixen de tot valor cientí- fich o's fonamenten últimament en aquesta doctrina esposada. Ella dona a la qüestió una base científica induptable, traientla del terreny del senti- ment y trasladantla al del raciocini pur y desapassionat, que han de acatar propis y es- tranys. Y queda relegat al llenguatge periodístich y de meeting allò de «ensenyar en ca- talà, perquè es la nostra llengua», «perquè'ls nois no entenen al mestre», etc, lo qual, dientho tot, no diu res, si no's furga er els fonaments científichs de semblants dites. Per sort, aquesta conclusió meva del Naturalisme llinguístich entra de plè en les noves corrents de la ciència educadora, eminentment naturalista. Han caigut, pera no alçarse més, les teories y ficcions, ni basades en les especulacions més aparentment fo- namentades. Està entrant triomfalment en les Escoles del estranger la Naturalitat, ab tots els seus defectes y aventatges, produint els efectes més maravellosos. 6l2 Sols en qüestió de llengua ha sigut desatesa la Natura, a Espanya com a Angla- terra, a Anglaterra com a Alemanya, a Alemanya com a Rússia. Y es hora ja de que l'erro sia corretgit, y en nom del Naturalisme pedagògich, s'alci a Catalunya una creuada científica sobre l'ús escolar de les llengües pròpies. Estem en estat de pendre iniciatives y llençaries al mercat pedagògich europeu. XI Sobre la instrucció dels grans Conseqüència d'aquestes veritats sobre la relació entre coses, idees y mots — tant fonamental que ella enclou tota la meva tesi, per més que ocupi una sola conclusió — es que'ls grans que no sàpiguen be altra llengua que la pròpia, no poden, de cap ma- nera, ésser instruits en altra llengua. Però, fins els que'n coneguin d'altra, tenen tanta ventatja si aprenen en llur llen- guatge matern, que fóra insensat usarne d'altra fóra d'una estrema necessitat. Hi han, pera demostrarho, una pila de raons que, garbellades, queden reduides a una sola, la misteriosa qüestió del llenguatge interior. Aquest llengtiatge interior ha preocupat a molts filosophs. Humbold, Ribot, Eg- ger, el mateix Balmes varen discutir sobre d'ell. Aquest llenguatge interior es un mis- teri com a cosa esplicable, un fet clar com a cosa existenta. En resum — puix no tinch temps de desenrotllar cap teoria — consisteix en que, quan pensem, parlem; però ab una parla tant íntima y esperitual, que no fem anar cap orgue ni d'una manera rudimentària. Y a pesar de no fer anar cap orgue, ni poder, per lo tant, pronunciar cap lletra, diem totes les lletres dels mots que anem pensant, y les diem clars, d'una manera induptable. Fassi cadascú la prova. Tanqui be la boca, pensi quelcom, y veurà com dintre seu, al pensar, diu les paraules, lletra per lletra, sense dir cap lletra ni fer anar cap orgue de la boca. Aquest misteriós llenguatge interior, tant clar, ens diu una cosa importantíssima. Sia lo que's vulga la seva esplicació filosòfica, es el cas que al pensar parlem ab la llen- gua pròpia, si pensem d'una manera natural. D'aquí les violències de l'ensenyança en llengua estranya, fins en els qui coneixen moltes llengües, ab un trevall de doble tra- ducció que gasta forces inútils, enfosqueix els pensaments, malgasta'l temps. Això esplica les estadístiques dels exàmens, en els quals els castellans se'n em- porten la devantera, y apareixen els catalans sobiranament encongits. Són els lets con- firmant la teoria filosòfica del llenguatge interior. XII La llengua en la educació El Naturalisme, més encara que a l'instrucció, s'imposa en l'educació física, moral y estètica. No m'es possible estendrem sobres això, però no serà en va fer constar sola- ment que, fonamentant tota la màquina escolar moderna sobre l'amor y l'esperit de família, es un evidentíssim contrassentit emplear en ella, pera fins educatius, un llen- - 6i3 - guatge foraster, lo més antitètich de la naturalitat y maneres amoroses de la societat domèstica. Perxò ha escrit M. Bréal: «La educació en llengua materna té l'aventatge de... as- sociar—y es ella únicament la que pot ferho — les paraules y les coses, y no els mots d'una llengua als mots d'una altra llengua... Tota qüestió llinguística es, a la fi, una qüestió social o nacional» y una qüestió eminentment pedagògica, hauria pogut afegir el vell professor del Col-legi de França. Això dóna a la qüestió del llenguatge una importància capdal. Però no convé pas exageraria. Y vull notar això, perquè de l'una exageració'n ve sempre una exageració contraria, y aquí estem abocats a fer de la qüestió de la llengua escolar una equivoca- ció tant grossa com la dels qui la desterren de les aules. La llengua natural es essencialment necessària; però no es ella lo únicament ne- cessari. Ab ella sola, res lograrà la Escola Catalana. Aquesta té d'esser integralment moderna y nacionalisada y ben regentada. Y pera això, ademés de la llengua materna, se necessita una orientació imprescindible respecte d'una dotzena de factors, tots ells al menys tant necessaris com el llenguatge nacional. Perxò la Escola Castellana, ab tot y usarshi esclusivament la llengua nacional de mestres y nois, està a la qua de les d'Europa, inclòs de la Catalana castellanisada. Però està molt per sobre d'ella y de les nostres la Escola oficial bretona y llenguedo- ciana, per més que no s'usi en ella la llengua del país. Perxò, per damunt de la nostra paraulería, no sempre ben cimentada, sura a la mateixa Barcelona una veritat trista: que les Escoles graduades del govern sien infinitament superiors a les menys mala- ment muntades pel Catalanisme. No es amagant les veritats com se fan les coses be. Y perxò publico aquesta veri- tat, clara, neta, rodona. Ella fassi que, donant a la qüestió de la llengua la importància capdal que té, ja- mai ens posem sota del govern en bons mestres, en material, en mètodes, en noves orientacions, ensajades aquí esclusivament en escoles públiques... XIII Conclusions Conseqüència de lo dit són les conclusions que tinch l'honor de presentar a la apro- vació dels senyors congresistes. Són les provisionals que vaig presentar a la Comissió tècnica, però reformades en alguna part, com vaig a notar. TÍTOL DEL TEMA: La llengua natural es la única apta pera la i?itegral educació dels petits y dels grans. Deya'l títol posat pels iniciadors del Congrés pera la instrucció, y ho he cambiat per la educació integral. La rectificació la exigeixen les meves orientacions pedagògi- ques. CONCLUSIÓ i .a Els mots, les idees y les paraules són una mateixa manifestació dels »tO)is real, ideal y humà. — 6i4 - Tal com estava. Es lo base de tot el tema. Lo demés són meres conseqüències d'aixo, tant, que podren fins suprimirse. Suprimeixo la conclusió 2.a, y així les que eren 3.a, 4.a y 5-a passen a 2.a 3.a y 4.a V la trech la segona, no per falsa, com diu — no sé ab quins fonaments — el senyor Comte de Santa Maria de Pomes en una esmena, sens dupte per no tenir obligació d'enterarse dels avenços estrangers sobre 1 Naturalisme gramatical, sinó per no tenir temps de desenrotllar aquesta doctrina tant nova com atractiva. CONCLUSIÓ 2.a La instrucció en català, sense tenir la importància esclusiva que se li dona. es d' una trascendencia capdal, segons la llogica y les estadístiques , He cambiat el mot importància pedagògica per importància esclusiva. La reforma esplica be la meva idea, tal com la he desenrotllada. Conclusió 3.a La Pedagogia modemíssima d'educació natural exigeix la llengua materna com a vincle natural entre el mestre y els alumnes. CONCLUSIÓ 4." El Congres dirigirà una comunicació al govern y una circular als mestres sobre això. Tot pel progrés de la educació, de la llengua y de la Pàtria. ESMENES, (*) de D. Andreu CABRÉ v Bru, Mestre de la Escola graduada de Barcelona, acceptades pel Ponent. Entre les conclusions 2.a — 3-a intercalar les dues següents: I. La nomenada escola primària, en son genuí caràcter d'Institució popular y edu- cadora, aparegué lo dia que l'idioma llatí fou reemplassat per les llengües vulgars. II. La llengua es medi, no fi, de l'ensenyança general. — L'Estat espanyol, ante- posant mal enteses raons polítiques a les prescripcions pedagògiques, ha desfigurat aquest principi. La conclusió 5.a hauria de redactarse aixís: «El Congrés dirigirà una moció al Govern fentli present la conveniència de que'ls mestres oficials de Catalunya entenguin la llengua parlada pels seus deixebles.» «Se dirigirà també als mestres catalans, excitant el seu patriotisme, pera que intro- dueixin en les escoles l'ensenyansa de la llengua catalana.» D. Andreu Cabré y Brú, en defensa de les seves esmenes. Lo llenguatge es una condició obligada del desenrotllo intelectual, que serveix pera donar precisió, pera concretar els pensaments y conceptes, permetentnos enlairar a les idees abstractes. (*) Aquesta esmena, lo meíeix que les altres presentades a n'aquest Tema III se refereixen a les conclusions pro- visionals que aparegueren en el programa fascicle del Congrés reproduides a la plana 18 d'aquest llibre, o sia avans de que les modifiqués el meteix Ponent - 6i? — Mediant lo llenguatge esteriorisem tots els estats anímichs, y a la vegada podem interpretar les manifestacions de nostres semblants. Es precís posar el noi baix la direcció d'una persona que li vagi suministrant els mots necessaris pera l'espressió de les nocions que's van elaborant en la seva inteli- gencia, anantli aumentant el vocabulari a mida que creixen els conceptes. Y aquesta tasca està encomanada a la familia y d'un modo principalíssim a la mare. Tant íntima es la conexió entre'l pensament y el llenguatge que sempre que'ns acut un concepte tot d'un plegat s'hi adhereix una paraula; lo qual s'esplica perfecta- ment per la llei d'associació d'idees, per la coexistència. Nostra inteligencia reb una impressió y ja sia al ensemps o posteriorment entra en possessió de la paraula que en- carna aquella idea, y paraula y idea de tal manera's lliguen que desde aleshores no pot anar l'una sens l'altra; germanor que no es passatgera, puix dura tota la vida. Això esplica que si ab posterioritat l'individu aprèn un altre idioma, o sia, una nova forma d'esteriorisació del pensament, entre la idea y la paraula exòtica hi hà una solució de continuitat que pot resultar a vegades imperceptible, més no per això deu negarse la seva existència; hi hà de per mitg la paraula equivalent de la llengua nativa. L'escola primària deu ésser una continuació de la familia, a manera de dos cercles concèntrichs. Lo cambi deu ésser insensible. Allí se retocarà y ampliarà l'obra comen- çada a la familia. La primera educació tingué lo caràcter d'espontània; la segona serà reflexiva, una educació artística. S'aumentarà lo caudal del llenguatge paralelament al de coneixements, obrintse una nova fase al esperit; y el llenguatge serà metodisat, fent un estudi adequat de la gramàtica. Això preceptúa la Pedagogia. En lo sentit espressat es la llengua un medi pera'l desenrotllo de les facultats anímiques, y tant compenetrat ab l'educació intelectual que no's comprèn l'una sens l'altra. Resulta evident la necessitat d'ampliar la llengua ma- terna pera l'educació de l'infancia. Aquest principi pedagògich no ha sigut conegut en tots els temps y molt menys aplicat a la pràctica. Lo parèntesi que obra al progrés intelectual del poble l'Etat Mitjana, reconeix com a principal concausa la proscripció de les llengües nacionals en l'ensenyansa. .Lo Renaixement despertà l'afició als clàssichs, seguintse la vulgarisació de les obres gregues y romanes per medi de l'imprenta; al ensemps se reviscolen les llengües nacionals convertintse en instruments de propaganda de les noves idees. Aqueixes noves idees foren desenrotllades y metodisades per lo gran reformador Comenius, de qui s'ha dit que es lo primer evangelista de la Pedagogia moderna. Lo plà d'estudis que formula s'avença a la seva època. Lo primer grau de l'ensenyança, diu, es i escola maternal, iniciant la mare al infant en els coneixements de la vida. Lo segon es ï escola eleínental aont concurriràn alumnes de sis a dotze anys, preceptuantse que's dongui l'ensenyança en la llengua vulgar. Lo tercer es F escola llatina, y lo quart l acadèmia. Cal remarcar aquest precepte: fins al dotze anys lo noi rebrà l'instrucció en la llen- gua del país. Ho corroboren pedagochs tant eminents com Pestalozzi, Trabel y el P. Gi- rard, aquest sobre tot, qui adquirí gran renom ab la publicació de l'obra: «Ensenyança vulgar de la llengua materna», que la considera com a espressió del pensament, com a medi de cultivar l'esperit y pera l'educació moral. Ab aquest y altres precedents hem arribat a elaborar el concepte de V escola primària, institució que respon a les idees — 6i6 — polítiques de nostre temps, y que està cridada a resoldre en part la qüestió social: Es una institució popular aont se continua l'obra començada a la família, essent son ob- jecte'l desenrotllo integral y anímich de les facultats humanes y posant al noi en con- dicions de viure la vida completa. Lo Govern espanyol, atribuintse la funció docent y aferrat al seu criteri uniformis- ta, ha desconegut de fet l'existència de les llengües regionals, imposant l'idioma dit oficial pera que serveixi de vincle entre mestres y deixebles. Per lo que respecta a Catalunya, les conseqüències d'aquest precepte han sigut molt perjudicials pera la seva cultura. En primer lloch, resulta un entorpiment pera la educació dels nois, puix la seva espressió del pensament no es natural ni espontània. Per altra part no arriba a saber l'idioma català ja que li falta lo complement científich de l'escola. Y poch costaria demostrar que lo castellà l'aprèn a mitges. Més lo Govern espanyol no ha conseguit el fi que's proposà. S'ha preocupat més que de la cultura del nostre poble, de que's castellanisés; però la assimilació era visio- nària. L'esperiencia ens demostra lo fracàs d'aquest intent. Los catalans som refracta- ris a parlar en castellà, y per altra part, prescindint de comparacions que'ns portarien tot lo més a la apreciació del valor relatiu, la nostra llengua ens basta pera l'espressió de totes les manifestacions del pensament, y per això y per lo fet d'esser nostra, l'hem de preferir a qualsevol altra. ESMENES de D. Benet de PomÉS, no acceptades pel Ponent. i.a Pera fer més cert y clar el tema convindria modificarlo, dient: «La llengua catalana es l'única apta, tractantse de catalans, pera la fonamental instrucció dels nois y dels grans.» 2.a S'haurien de suprimir les dues primeres conclusions per incongruents ab el tema y inútils pera demostrarlo; y per poch precisament filosòfica la primera y falsa y inconseqüent la segona. 3.a En compte de la conclusió V, la següent: «El Congrés demanarà al Govern, y procurarà obtenir per tots els medis possibles, l'immediata realisació d'aquest ideal.» ESMENA, a la conclusió IV provisional, de D. Antoni Gavaldà, Professor de la Normal de Mestres de Barcelona, acceptada pel Ponent. Essent \ educació natural la que's reb baix la direcció materna y a les escoles de pàrvuls, la llengua catalana deu ésser l'única que's posi en relació ab l'infantesa; mes després de l'edat de set anys, en que'ls nois entren en altre cercle d'educació y ense- nyança, la llengua catalana deu aclarar els conceptes que en les escoles oficials s'espo- sen en la llengua castellana. — 6i7 — ESMENA ADICIONAL a la conclusió V provisional, de D. Geroni Martorell Y TERRATS, Arquitecte de Barcelona, acceptada pel Ponent. Per evitar en part els inconvenients de la situació actual, el Congrés acorda dirigir una comunicació als catedràtichs de la Universitat y Escoles especials de Catalunya, pregantloshi ensenyin als alumnes els noms catalans dels termes jurídichs., malalties, elements constructius, manipulacions industrials, etc. ESMENA ADICIONAL de D. JOSÉ Udina y Cortiles, Professor de la Es- cola graduada de Barcelona. El Congreso declara que no teniendo caràcter propio en Espana el trabajo manual educativo, puede dàrselo Cataluna, lo menos en lo que se refiere a esta región, por ser en ella donde se han dado mas cursillos a los Maestros, sin seguir en absoluto el mé- todo propio de las escuelas sueca, italiana, belga y francesa, opuesto en parte a la ma- nera de ser de Cataluna. ESMENES de D. Felip Soler, Mestre de Gavà, acceptades pel Ponent. La tercera deuria redactarse en la següent forma: «La instrucció en català, a més de tenir la importància pedagògica que se li dona etcètera, s La quarta hauria de dir: «La Pedagogia de tots els temps, desde la instintiva de la antiguetat fins a la espe- culativa y esperimental dels nostres dics, ha exigit la llengua materna com a vincle en- tre'ls mestres y deixebles.» La quinta hauria de dir: «El Congrés dirigirà una moció al Govern, en el sentit de que en les oposicions pera escoles de Catalunya y demés regions ont se parla nostra llengua, hi figuri un exercici en el qual els aspirants deguin provar el coneixement del català. També dirigirà una cir- cular als mestres de les regions esmentades, fent-els present V obligació moral d'ensenyar el llenguatge matern.» S'ha d'afegir una sisena conclusió, que digui aixís: «Cal reconèixer el llenguatge matern com a medi y fi de la educació, y per lo tant també ho serà de la instrucció, ja que aquesta es sols una part integrant de la primera, o sia un complement de la meteixa. 40 — 6i8 D. Felip Soler, en defensa de les seves esmenes. Senyors: Sembla despendre-s de la quarta conclusió del senyor Bardina y que ara passa a ésser la tercera, que es solament la Pedagogia moderníssima la que exigeix el llen- guatge natural com a vincle entre el mestre y el deixeble; nosaltres, tot y estant con- formes ab el fondo de son discurs, volem que consti que aquest precepte pedagògich y llògich a-l-hora, ve apoyat per la historia de la ciència educativa; que els pedagochs més ilustres de tots els temps y llochs l'han proclamat ben alt y més d'una vegada n'han fet una aspiració suprema; pera que no se 'ns pugui dir que '1 nostre amor a la llengua que comensàrem a apendre dels llabis de la nostra mare ens cega la visió de la realitat; pera que no 's cregui que son prejudicis d'escola, l'interès que tenim uns quants mestres catalans en reintegrar a la nostra hermosa parla l'imperi que li pertany dintre l'ensenyança; pera que no 's conceptui com a ilusió irreal, la íntima relació que hi hà entre 1 pensament y la forma d'exteriorisarse, y per aquest motiu la meva primera esmena, es més aviat un aditament que un'altra cosa. Aquest precepte el veyem atès com cal, quan en els albors de la humanitat la edu- cació era pura y esclusivament instintiva, en que la mare, portada del dever que li imposa la Naturalesa y tenint per guia de son comès el maternal instint, cuidava de son infant y anava suministrant-li idees espressades ab la llengua pròpia; quan més tart, apunta la aubada civilisadora dels pobles orientals, dels xinos, indis perses, jueus, egipcis y fenicis, també hi descobrirem l'interès en proporcionar al noi un cabal de coneixements servint-se del llenguatge que era espressió de l'ànima colectiva; quan després ja apareix una civilisació més perfecte, com es la que la floreix en la antiga Grècia, hi veurem com als joves helens se 'Is inspira el geni y l'esperit nacional ab el cant dels més grans poemes dels excelents conreuadors de la llengua helènica; quan Roma estén son imperi per la Europa, hi trobareu que la educació es reservada a la família, y per consegüent el noi anirà formant son lèxich al redós de les faldilles maternals, qu'es aont es més viu y més potent el vincle del educador y del que se educa. Al arribar a la etat mitjana, es quan trobem que no s'observa aquest precepte a causa del divorci que s'estableix entre la llengua literària, la llatina, y les llengües vulgars que 's van formant poch a poch per esdevenir poderoses fins a treure a-n aque- lla de sos reductes. En aquest período de temps es quan podem observar la realitat de la tesis del Sr. Bardina, es quan ens podem convèncer de que hi hà un nexe secret entre la paraula y el pensament, ja que veyem als pobles llatins, que malgrat el tenir una llengua rica y esplendorosa que podia servi-ls pera la espressió verbal dels fenòmens anímichs, quiscun d'ells se' n forja un'altra que respongui ab més certesa al seu estat psicològich; y es perquè com no tenen l'ànima llatina, no senten el geni de la llengua, no hi hà una relació íntima entre '1 pensament individual y colectiu ab la parla enmat- llevada, y d'aquí que quiscun cerqui la millor manera de trobar-la. Y les llengües vulgars son per molt temps menyspreuades y reduides al domini del — 6i9 — poble, sense poder entrar en els dominis de les arts ni de les ciències; no obstant, com filles del naturalisme, veyem que al últim van invadint paulatinament el reialme de la llengua mare, fins a deixar-li com a consol el reduit espai de la fossana. Es al apuntar el Renaixement quan comença la creuada contra l'ús esclusiu del llatí en l'ensenyança; els que van a la devantera son els Jeromtes d'Alemanya que a començaments del segle XV, ab tot y creure que 'Is coneixements literaris y científichs no serveixen de res pera la pietat, tradueixen la Biblia al alemany, y completen el seu estudi ab la lectura y la escriptura de la meteixa. Segueix Sturm, el pedagoch més afa- mat del regle XVI que, malgrat ésser un dels més exaltats llatinistes, proclama que a n-els nois se 'Is deu ensenyar el catecisme en llengua materna. Montaigne vol que no sigui '1 mestre l'únich qui parli, vol que aquest escolti al deixeble; ve després Volfang Ratich que al començar el segle XVII ja demana que s'ensenyi tot en la llengua nadiua, qu'es la major innovació de son temps; els jansenistes de Port Royal rompen la costum, y en primer lloch fan apendre el francès pera passar al llatí, a l'hora oportuna. En el segle XVII es quan les llengües vulgars lliuren la batalla decissiva; a-les-hores es quan Comeni, el pedagoch sencer y profond que estableix la admirable divisió de la educació per períodos, subsistent encara, formula aquelles invectives tremendes contra la mania llatinista; es quan diu que l'escola primària (de 6 a 12 anys) es la pròpia del llenguatge matern, que la instrucció tota deu ésser en la pròpia parla, que en primer terme devem conèixer aquesta, que devem estudiar-la, ja que voler ensenyar una llen- gua estrangera avans de saber la natural es tant com apendre de montar avans de saber caminar; a-les-hores es quan Locke, abundant en les meteixes idees, diu que no 's deu permetre que '1 noi menysprei el propi Verb ab el pretext de qu'es la llen- gua del poble; y allavors es quan Rollin aconsella que 's posi un especial cuidado en el estudi de la llengua mare. Desde aquest segle en endevant ja 's dona per sentat y reconegut l'atorisme peda- gògich; els germans de les Escoles Cristianes de les primàries del segle XVIII, prohibei- xen l'ús del llatí, volen que tot sigui com ha d'esser, y al venir el paradoxal Rousseau que senta el principi de la naturalesa en la educació, principi qu'es admès y desenrot- llat d'una manera admirable pel gran Pestalozzi, queda ja com a fet incontrovertible, de que no solament deu defensar-se y practicar-se, sinó que es precís ademés combinar els exercicis del pensament ab els del llenguatge. D'aquí provenen els estudis que fan En Jacotot y el P. Girard de la llengua materna, a la que hi dediquen una infinitat de pàgines totes elles encaminades en últim terme a trobar, a buscar, a investigar la manera de satisfer la relació íntima que existeix entre la pensa y la paraula. Y aquesta es la més grossa preocupació dels pedagochs moderns, tots busquen que les paraules y les idees entrin al cervell al ensemps, inseparables, com formant un sol cos; aquesta es la preocupació constant dels que donen a la educació una base cientí- fica ab axiomes y lleis deduides de la realitat y de fets concrets, dels que van donant a la Pedagogia un caràcter especulatiu y esperimental a-l-hora. Aquest es el motiu que fa dir a n-En Rain, un dels pedagochs moderns de més empenta, que la ensenyança de la llengua materna enclou una grossa dificultat, per quan son obgectiu es doble, ja que ha d'atendre a la conexió que existeix entre el pensament y el llenguatge. Com a detall, podem ficsar-nos en el fet d'Anglaterra aont hi hà un respecte abso- lut per les llengües que 's parlen en els diferents paíssos de la Gran Bretanya, y per lo tant pel vincle educatiu, aont la mentida es una de les faltes més graves que pot — Ó20 — cometre el noi. Y sens dupte aquesta severitat en dit punt, se deu a la disconformitat que hi hà entre lo que un diu y lo que pensa. De manera que ab lo dit creyem que podem donar per convingut que '1 Verb y el cervell han d'estar de perfecte acord, que aquesta unió íntima no es un prejudici d'es- cola, sinó que l'han proclamada els pedagochs de tots els temps, de totes les idees polítiques y religioses, de totes les races y de totes les orientacions educatives; desde els que sols obraven moguts per ma inconsciència instintiva fins als reflexius y pro- fonds dels nostres dies; de qu'es de tant resultats positius la pràctica d"aquesta llei pedagògica, que podem observar que mentres les nacionalitats parlen una llengua enmatllevada, la seva mentalitat colectiva arrossega una vida pobra, anèmica, xorca en obres que iluminin el món de la inteligencia; y que aquesta afirmació o observació es la que 'ns fa endevinar la tal vegada única causa de la diferencia que 's feya notar entre l'estat floreixent de la nostra literatura en la Etat mitjana y l'estat d'enderreriment en que 's trobaven les altres literatures de les demés llengües neollatines. En quan a l'esmena que presento a la conclusió quinta y que suara ha passat a ésser la quarta, diré no més dues paraules pera defensar-la. Es senzillament una conseqüència de la anterior, es una transacció ab l'estat actual de coses, es una necessitat indiscutible y raonable, ja que si la llengua materna es l'únich vincle que uneix no tant sols la realitat ab el pensament sinó que al mestre ab el deixeble, es llògich, es evident que a-n aquell se li exigeixi el coneixement de aquest vincle que a la vegada qu'es medi de educació, es la base de la meteixa, per quan sense ella seria impossible una inteligencia sobre l'estat anímich del alumne, y la comunicació entre abdós agents educatius seria infranquejable. Al propi temps es un complement necessari indispensable, puix si demanem que 's respecti el llenguatge natural del noi, mai podrà fer-ho qui no '1 conegui més que de nom. A més ab l'obligació de coneixe-1, l'opositor vindrà obligat a estudiar-lo, a aga- far-li amor a mida que vagi veyent la riquesa del meteix, ab lo que conseguirem ade- més una cultura indirecta de la excelsa llengua nostra. Aquestes son les esmenes que creyem oportunes en el tema en qüestió; més que tenir tal caràcter son aditaments, ab els quals, creyem que '1 senyor Bardina hi estarà conforme ja que venen a refermar la seva obra, puix que totes van encaminades a con- seguir en últim terme, a que sigui respectat lo qu'En Menèndez Pelayo creu que no hi hà res més inviolable en la conciencia humana, com es el nexus secret en que viuen la paraula y el pensament. He dit RECTIFICACIONS del Ponent senyor Bardina. A V esmena del senyor Cabré. Absolutament conforme ab l'esperit y la lletra del senyor Cabré. Sols hi faré una observació senzilla. — Ó2I — Diu el senyor Cabré que s excitarà el patriotisme dels mestres sobre l'ús de la llen- gua escolar. Soch d'opinió qu'hem de treure aquesta qüestió magna del camp senti- mental del patriotisme y portaria al camp científicb pur. Hem de excitar als mestres a que s'atemperin a lo que manen la Ideologia, la Filologia y el Naturalisme Pedagògich. Aixís la qüestió 's treu del cercle dels partits, y té de passar per ignorant el que no s'hi avingui. Els qui coneixem els mestres, sabem que aquesta corda del pundonor cien- tífic Ji fora pràctich tocaria. Y res més; sols felicitarme de que vingui aquí un mestre del govern, y de la mellor Escola de Barcelona, que tant brillantment defensi l'ús de la nostra llengua estimada. A la esmena del senyor POMES. De cap manera puch admetre les esmenes del senyor Comte de Santa Maria de Pomes, y ho dich ab veritable sentiment. Si ell hagués sentit el meu discurs s'hauria estalviat moltes paraules, y ara jo també m'estalviaria contestacions; però vaig a dir breument quatre mots sobre cada cosa de les que volen esmenar-se. Abans de tot haig de recullir unes paraules del senyor Pomes, que no sé perquè ha intercalat en son improvisat y fogós discurs. Diu que 'Is Congressos no haurien de ser fruyt de la improvisació y de la oratòria, sinó de la meditació y l'estudi. Cregui que jo ho faig ja aixís. Perxò no he improvisat ni tant sols perorat. He llegit el meu trevall, escrit, això sí, en quatre hores, però fruyt de llargues meditacions. Y aclarit això, passo als punts doctrinals. Diu que la base i .a de la identificació dels sers, les idees y les paraules, no es necessària pera provar la qüestió de la llengua escolar. Jo li contestaré que no sols es necessària, sinó absolutament necessària; tant, que jo, en més llargues meditacions, no he sabut trobar ni un sol argument en pro de la tesis del llenguatge escolar que no fos aquest meu, o el del llenguatge interior, de que he parlat també, recullint conclusions d'Humbold, Ribot, Egger y Balmes. Jo emplasso al senyor Pomes a que ara, al contes- tarme, s'alci y me digui ab quins arguments ell probaría la meva tesis, que no fossin aquests dos únichs que he citat. Estich segur de que no me 'n citarà cap més. De manera que no sols no hi sobra aquesta qüestió del Naturalisme didàctich, sinó que ella es la qüestió. Lo demés del tema no 'm faria res suprimirho. Son corolaris nets de la base citada. Y aquí vull aclarar un erro del senyor Comte. Diu que '1 món real es, massa raquí- tich pera parlar com jo parlo, puix el món físicJi no es lo esclussivament comprensible. Coneixent les idees del senyor Pomes, m'estranya que confongui les idees, y digui que 1 món real es el món físich. ,;Per ventura no es encara més real que '1 món fisich la nostra ànima? jNo es Deu la realitat plena? Un congrés de Llengua ha d'anar més al fons que un congrés periodístich, per exemple. Y queda relegat a n'aquests congressos lleugers el dir que «s'ha de parlar català» «que '1 noi no entén al mestre» y altres vulgaritats, que no diuen res. Perxò he furgat endins, y he posat raons ideològiques y filològiques, es a dir científiques.' Finalment, la base 2.a respecte de la Gramàtica, he dit jo que la suprimia. No per absurda, com deya el senyor Pomes, no sé ab quins fonaments, sinó per no tenir temps — 622 — de desenrotllar un tema tant magnífich, y que a Alemanya es la base d'una revolució pedagògica gramatical, y ademés, perquè tot lo que podria dir ho realiso en la meva Gramàtica Pedagògica, a punt de sortir. Deya '1 senyor Pomes que 'Is trevalls dels savis antichs son magnífichs, mentres no 's prova lo contrari. Consti que, respecte a Gramàtica y a Ciències Naturals, està provat fins a la evidencia que 's van equivocar en tot, quasi en tot, els savis antichs, y no podia ser d'altra manera, atenentse a la Gramàtica, cònstili que no hi ha hagut cap geni ni a l'antigor ni a l'Edat Mitja, per més que hi hagin sigut eh Arts, en Filosofia, en Teologia. Quant absurda es la Gramàtica memorista actual, no pot judicarho qui no sia mestre, qui no uneixi a sa professió de magisteri amples coneixements ideològichs y filològichs. L'absurditat d'aquestes gramàtiques surt llavores patentíssima. Però ja he dit qu'es un tema que 'ns portaria massa lluny. Repeteixo que ab sentiment no puch admetre les esmenes del senyor Comte de Sta. Maria de Pomes, y prego al Congrés que tampoch les hi admeti. A la esmena del senyor GAVALDÀ. Admeto les esmenes del veterà y inteligentíssim professor de la Normal Oficial de Mestres, y li dono les gràcies per haver vingut a provar, desde un lloch oficial y d'ho- nor, son amor intensíssim a la Llengua Catalana. Sols voldria, que fins admetentho com adició referent a Escoles Públiques, se posessin d'acort el senyor Gavaldà, el meu mestre, ab el senyor Cabré, que li ha defen- sat l'esmena, sobre el detall de la edat. A la esmena del senyor MARTORELL. Absolutament d'acort. Sols observaré que la ensenyança dels noms tècnichs té un inconvenient, dientho aixís, a Catalunya. ,jHem d'usar els noms tècnichs europeus, o be els idiòtichs nostres? Perquè 'n tenim de ben catalans, que ara Europa ha cambiat per altres que tenen un ús universal. Aixís, per exemple, llegint en el Thesaurus piierorum, del gironí Onofre Pou, obra magnífica del segle XVI, allà s'hi veuen els noms tècnichs a cents. ^Hem d'usar aquells ben nostres, o els europeus, avui universals? Es una qüestió que s'hauria de tractar. A la esmena del senyor ÜDINA. Absolutament d'acort ab l'amich senyor Udina. Però parlant ab el cor a la mà, tot y estanthi d'acort, no puch admètreli la esmena, tal com l'ha presentada, per no dirse poch ni molt ab el meu tema. Posada allà com adició, semblaria un errada d'im- prenta. — 623 - Sé que '1 senyor Udina es el campió del treball manual a Barcelona. Jo meteix he escrit molt en pro d'aquest moderníssim medi d'educació integral Però ell se farà càrrech de que aquí no hi diu. Demano, en cambi, que consti lo manifestat per l'amidi Udina, l'inteligentíssim professor de la Escola Pràctica de la Normal, al volum del Congrés. A la esmena del senyor SOLER. D'acort ab l'amich Soler. Y torno a felicitarnos a tots de que 'Is mestres oficials del govern vinguin aquí ab aquelles hermoses paraules en pro de la llengua pàtria. El senyor Soler, qu'es un dels més inteligents, un dels futurs mestres de la Catalunya nova, ha vingut a confirmar la meva tesis ab l'argument de les autoritats dels savis; y jo felicito al ilustrat mestre de Gavà per la manera com ho ha fet. Sols hauria volgut veure, al costat dels noms llustres que ha citat, l'exemple pràc- tich del geni del sigle XIII, Ramon Llull, cavaller fogós de la nostra llengua, la autori- tat universal del nostre famós Lluis Vives, y les pàgines immortals escrites per En Balmes en pro del nexe entre l'idea y la paraula. Per lo demés, tot el meu assentiment per les magnífiques adicions del amich Soler. — 624 — Tema IV Necessitat de que l'Estat concedeixi una amplia llibertat d'ensenyansa, que permetí donaria segons exigeix la manera d'esser, sentir y par- lar dels habitants de Catalunya» D. Francisco de P. Maspons y Anglasell, Advocat de Barcelona, Excate- dràtich de l'Universitat lliure d'Oiïate, en defensa de les seves conclusions. L'ensenyansa a Espanya està organisada ab un sistema que ha donat desastrosos re- sultats a tots els paíssos aont s'ha ensajat, o sia ab la base d'un monopoli a favor del Estat que estanca en benefici seu les energies educatives públiques y privades, imposa per la constitució especial dels tribunals examinadors, un criteri determinat, y absor- veix pera fins estranys y com si provinguessin d'impostos quantsevols, els rèdits de ma- trícules, títols y espedients, o sia les rentes de l'ensenyansa. Aquella monstruositat de que ingènuament parla Hippeau el estudiar l'Instrucció Pública dels Estats Units «l'existència d'un Ministeri d'Instrucció Pública que ajudat per una poderosa administració central governi les escoles, els colegis y les Universi- tats, nomeni 'Is empleats, redacti 'Is programes, decreti 'Is mètodes d'ensenyansa, etc, etc, feina immensa quin perfecte desempenyo rebassa 'Is límits de les forces humanes», aquestes monstruositats «lo que en el món hi pot haver més incompatible ab el caràcter dels Estats Units» es l'actual régimen de l'ensenyansa a Espanya. Sent el dret d'ensenyar un indiscutible dret del pare de familia o de qui ell busqui y delegui per exercirlo en nom seu, aquest monopoli es obertament contrari a la naturalesa de les coses, y en conseqüència, de resultats forsosament negatius, o més ben dit perju- dicials; perquè com al cap de vall no pot pas l'home per sols que així ho vulgui des- centraries y capgirar aquesta sa naturalesa, els resultats de la gestió educadora del Estat monopolisador, sempre tendeixen més a ser políticament bons y fins econòmicament els que li convenen, que no pas científicament els millors. Com aquí a Espanya, concretant les coses el cas nostre, els fets ho posen prou de relleu, no hi hà perquè demostrar aquets estrems. Qui ho dupti, que 's fixi sols en dos detalls; en que la reforma de plans d'ensenyansa que tant s'ha sovintejat, ha donat com a primer resultat positiu l'aument de sobrants de les caixes dels Instituts de sego. na ensenyansa; sobrants acaparats per l'Estat y confosos de les rendes de les demés fonts que son erari nodreixen; y ademés, en les violències, circumloquis y ilegalitats més o menys disfressades que contenen tota una colecció de Reials ordres y decrets que contradiuen obertament la llei fonamental de provisió de càtedres, de l'únich ob- — 625 — jecte de que aquestes les desempenyin no qui s'ho mereixi, sinó qui, segons criteri del ministre, més convingui. Miris per el cap que 's vulgui, el resultat de l'ensenyansa oficial, no es la ciència pura; es una ciència política y econòmicarrïent bona per l'Estat, es a dir, es una ciència condicionada y de sols apariencies, lo que equival a dir que no es ciència, ni pot serho, perquè no hi caben en això termes mitjos. Ab lo indicat n'hi hà prou pera que quedin comprovades dues coses: la gran veritat que inclouen les conclusions de la ponència y la oportunitat de tractar la qüestió en el Congrés de la Llengua Catalana. Perquè si per la meteixa desviació y mala direcció que l'Estat imposa a les ener- gies a l'ensenyansa dedicades, el fruyt que donen no es pas aquell a que s'ha d'aspirar, sinó que més li acomoda y convé, y lo que vé a ser l'ensenyansa, no es precisament un medi d'aixecar el nivell intelectual de les diverses classes socials en sa esfera respectiva, sinó una manera més de consolidar un estat de coses polítich determinat, calculis lo que ha de ser, quan l'acció se desenrotlla entre nosaltres, y s'alsa potenta contra l'absor- vent y desgavellat règimen polítich centralista una vida nova tant robusta y esplèndida com la catalana. Si no ho vegessim tots que '1 monopoli de l'ensenyansa devant d'aquest fet, més serà arma de combat que font de ciència, l'esverament del centre creyent a cada pas que Catalunya ensenya, no per ensenyar, sinó per fer política, ens ho demostraria prou. Qui mal no fa, mal no pensa, diem nosaltres, y en poch temps un ministre ha manat tancar l'Escola Normal Catalana, perquè en ella s'hi feya separatisme, un altre prohibí fins l'ensenyansa de la Doctrina en català, altre negà cortesia y benevolensa, que ben poch era, als meritíssims «Estudis Universitaris Catalans», y com no cal pas allargar la llista, no hi hà perquè parlar d'aquell que manà que tota escola primària avans que consignació per adobar un banch o comprar cartells, tingués en lloch ben visible, una bandera espanyola y el escudo de annas de la naóón. Convenia donchs al reunirse aquest Congrés, fer d'una manera clara y ferma dues afirmacions fonamentals: la del dret que tenim a conreuar y perfeccionar l'estudi de la llengua catalana y la necessitat de que '1 medi o llenguatge més apropiat per fer l'ense- nyansa profitosa, sia l'únich connatural al estudiant o sia per nosaltres el català. Convenia ademés, que posats devant per devant d'aquesta gran màquina oficial de- finidora de ciència estancada, que cohibeix tota espansió científica que no sigui la seva, una hora per por de que l'estudiant aprengui a veure que lo oficial no es lo millor, una altra per no quedar ab el cambi sense places per els amichs, una altra perquè no 's mermin ses rentes y sempre per raons absolutament estranyes y petites, recor- déssim sobreposantnos a l'asfixia d'aquest ambent, que la veritat no es pas això, que contra tot aquest artifici hi hà la meteixa naturalesa de les coses, y que aquesta lo que imperiosament exigeix no es una oficialitat que infundeixi la sabiduria, sinó., una llibertat que esperoni a tothom a milloraria: que la missió del Estat es la de vigi- lar y impedir que 's donguen al alumne ensenyanses contra naturalesa, contra 'Is principis fonamentals de la moral y del ordre social: de suplir les deficiències dels particulars y arribar allà aont no poden les energies privades, però fora d'això ha de limitarse y millor diriem esforsarse en garantir la llibertat, o més ben dit l'exercici del dret de perfeccionarse que té l'home, dret dels drets y superior a tots ells, conna- — 6a6 tural a son propi ser, y quina negació o abusiu condicional, l'equipara a aquell servus que d'home en tenia la forma. ESMENA Y ADICIÓ del Dr. Benet de Pomes, Advocat de Barcelona, accep- tades pel Ponent. La conclusió I fóra més exacte y important si digués: «La tendència monopolisadora y restrictiva del Estat en la ensenyança es totalment contraria a l'espansió DEL ESPERIT, Y ESPECIALMENT del esperit català, en UNA DE LES MÉS FONAMENTALS de les seves activitats, que es etc.» Convindria afegir a la Conclusió III, o ferne una /adient: «Ab tal fi demanarà '1 Congrés als Senadors y Diputats de terres catalanes que emprenguin una enèrgica, insistent y decidida campanya parlamentaria per obtenir prompte la santa llibertat de l'ensenyansa; a la prempsa, que la prepari y faciliti ab articles y constants excitacions, y als sabis y a tot el poble en general, que \s reuneixin pròximament en un «Congrés Català de la ensenyansa lliure» podent ésser la Taula d'eixa 3.a Secció nucli de la Comissió organisadora del meteix.» ESMENA ADICIONAL de D. Carles Francisco y Maymó a les conclusions del Ponent, acceptada per aquest. ÏV. Essent l'ensenyansa una funció social y no política, no deu l'Estat intervenir en la privada més que per raons de moralitat o dret, però de cap manera per raons de caràcter tècnich ni llingüístich. V. Mentres l'Estat se reservi com en l'article 12 de la Constitució, l'espedició de títols y la fixació de les condicions dels que pretenguin obtenirlos per la forma en que aquests hagin de provar llur aptitut, se cuidarà de que 'Is que hagin cursat en Univer- sitats o Escoles lliures puguin fer dita prova devant de representants dels respectius col•legis, gremis o corporacions professionals o de caràcter científich o tècnich, perquè de cap manera l'hagin de fer devant dels professors de les Universitats o Escoles ofi- cials, y '1 poder públich s'abstindrà de tota imposició respecte de programes, textes o idiomes. VI. En l'ensenyansa pública, mentres subsisteixi, deu acomodarse els plans ofi- cials a la manera d'esser, sentir y parlar dels habitants de Catalunya y deixarse en lli- bertat al professor per usar els procediments més adequats a dit obgecte y d'una ma- nera especial, l'idioma català. 627 — D. Carles FranciSCO y Maymó,, representant dels «Estudis Universitaris Cata- lans», en defensa de la seva esmena. Senyors Congressistes: Considero elemental l'afirmació, continguda en la meva esmena, d'esser l'ensenyan- sa una funció social y no política. No figura entre 'Is fins de l'Estat el d'ensenyar y sols quan l'iniciativa privada, individual o colectiva, no atén degudament a n 'aquesta neces- sitat, pot el Poder públich suplir aquella deficiència y montar l'ensenyansa oficial, si be mai deu fer d'aquesta acció supletòria un monopoli ni una font de recursos de caràcter econòmich. Al costat de l'ensenyansa pública, mentres subsisteixi, deu ésser íespectada l'ense- nyansa lliure, permetent y ajudant el seu desenrotllo, y l'Estat que no té d'una manera essencial aquella missió docent, no deu intervenir en aquesta ensenyansa, condicio- naria o limitaria, més que per les raons de caràcter general de moralitat o dret, però de cap manera pot imposar un criteri científich, ni erigirse en calificador de l'aptitut dels que tinguin a llur càrrech donar semblant ensenyansa, com s'ha fet o intentat tantes vegades a Espanya baix el pretext d'organisar l'anomenada inspecció de l'en- senyansa privada. No 's podrà dir que existeixi la veritable llibertat d'ensenyansa, mentres l'Estat infringeixi l'article 12 de la Constitució en el que 's declara que cada qual es lliure d 'escullir la seva professió y d ' apendrela com millor Vhi sembli, puix no existeix semblant llibertat si s'obliga al alumne a escullir el seu mestre entre uns quants als quins l'Estat concedeixi el monopoli de la suficiència y del saber. Y consti que al parlar de llibertat d'ensenyansa, ho faig en aquest sentit, que ademés es l'únich constitucional avui dia y en el que hi ve comprès el dret que aquell article concedeix a tot espanyol pera fundar y sostenir establiments d'instrucció y educació; però, com el ponent d'aquest tema Sr. Maspons, a les conclusions del qual, que accepto, proposo que s'adicioni les meves, no confonch dit concepte ab el. concepte abstracte de llibertat de càtedra, de que tot sovint se parla a Espanya, puix la llibertat de la càtedra, es a dir la llibertat del professor pera esposar desde aquella les doctrines que cregui con- venient, quan no va acompanyada de la llibertat d'ensenyansa, que permeti al deixeble o al responsable de l'educació d'aquest, triar el mestre, esdevé una tiranít abominable, més repugnant que cap altra perquè 's disfressa hipòcritament ab el sant nom de llibertat. Aixís meteix resultaria tirànich y abusiu l'imposar a l'ensenyansa privada l'ús de un idioma determinat qu'es a lo que s'apuntava a Espanya el manifestar a una institu- ció privada d'ensenyansa que no 's volia que instalés en l'Universitat de Barcelona les seves càtedres d'ensenyansa superior que 's donen en llengua catalana, declarant que si los catalanes, conio tales, tienen el derecho de hablar su lengua, como espanoles, tiencn el deber de hablar la lengua nacional (*K (1) R. O. dictada a proposta del Concell d'Instrucció Pública en 16 de Juny de 1905 y comunicada als «Estudis Uni- versitaris Catalans» en 1 de Juliol del meteix any. — 628 — Mes l'ensenyansa lliure no tindria cap virtualitat si 'Is deixebles seus tinguessin de provar llur suficiència devant dels funcionaris de l'Estat, puix tota injustícia seria possible. Molts dels actuals professors sabrien sens dupte ferse superiors a les petites passions y rancúnies que poguessin nàixer de la competència, però la possibilitat y aduch probabilitat de que altres utilisaríen la facultat d'examinar com una arma contra l'ensenyansa lliure, abona la conveniència y necessitat de que, mentres l'Estat se reservi, com en l'esmentat article 12 de la Constitució, l'espedició de títols y la fixació de les condicions dels que pretenguin obtenirlos y de la forma en que aquests hagin de provar llur aptitut, se cuidi y procuri que 'Is que hagin cursat en Universitats o Escoles lliures puguin fer dita prova devant de representants dels respectius col•legis, gremis o corporacions professionals o de caràcter científich o tècnich, però de cap mane- ra l'hagin de fer devant dels professors de les Universitats o escoles oficials. Y crech també que l'ensenyansa lliure no quedaria prou garantida si no 's proscribía tota impo- sició de l'Estat respecte de programes, textes ó idioma per lo que fa referència a dita prova d'aptitut. Opino, senyors, que s'ha de tendir a la supressió de l'ensenyansa oficial, però men- tres això no sia realisable y mentres dita ensenyansa subsisteixi, se l'ha d'apartar d'abstraccions que la fan inútil pera la missió supletòria que l'hi està encomanada. Per'xò, en quant l'esmentada ensenyansa se dona a Catalunya y pels cataians, deu procurarse acomodar els plans oficials a la manera d'esser, sentir y parlar dels habitants de Catalunya y, com a conseqüència, deu deixarse en llibertat al professor per usar els procediments més adequats a dit obgecte, y d'una manera especial l'idioma català, sense que \s pugui entorpir de cap manera l'ús d'aquesta llibertat que més be podria calificarse de cumpliment d'un dever per part d'aquells que tenen encomanada la tasca d'educar les generacions novelles. Y ara permetèume que, al acabar, vos digui que, si en aquest parlament m'he refe- rit d'una manera especial a la Catalunya espanyola, entench que les consideracions que he fetes son igualment aplicables a tots els pobles de llengua catalana, y vos prego qu'en aquest sentit voteu les conclusions adicionals que he tingut l'honor de proposar en la meva esmena. HE DIT — 629 — COMUNICACIONS De D. Josep h Pel la y Forgas, de X Acadèmia de Ju ::ia y Legislarien, de Barcelona, presentada en nom d'aqueixa per son President. Necessitat de reconstituir el llenguatge íurídich català Invitada aquesta Acadèmia de Jurisprudència y Llegislació per tractar per medi de una comunicació del tema 'Necessitat de reconstituir el llenguatge jundich català haguera procurat, aplegant els elements de que disposa entre els seus socis, portar també la seva pedra al monument de la llengua catalana que ab el present Congrés vol edificarse; emperò per no haver entès fins molt tart, gairebé a la darrera hora, que havia d'intervenir en el Congres, y fins que tenia un tema al seu càrrech. no ha pogut fer un trevall extens ni raonat com calia. Se complau moltíssim l' Acadèmia que s parli de reconstitució del llenguatge, do- nant aixís al Congrés un caràcter completament pràctich, propi del geni català, perquè les disquisicions filològiques per sí soles, arqueologia del idioma, mes aire tenen, si fossin soles, de cosa morta y enrunada, esplai dels sabis y antiquaris, que no pas d'afirmació de vida y potensa d'un idioma com deu dirse del nostre. V en lo referent a termes jurídichs, la llengua catalana els té ben seus y encara vius, nascuts en les meteixes fons, y tractats del nostre Dret s'han usat, fins fa pochs anys devant dels Tribunals y en les escriptures, y viuen encara en el llenguatge dia va català, que, si be ja no se usa en aquells llochs. encara té vida y per cert vida que cada renaixent, en els despatxos jurídichs y en els discursos acadèmichs. Cal recordar tant sols que fins l'any 1862 en que la llei del Notariat va reformar y organisar de nou aquesta funció pública, les escriptures en nostra terra se escrivien en català y respecte al ús de nostra llengua devant dels Tribunals en el procediment cri- minal fins l'any 1820 se rebien encara en català les declaracions, si be les providencies y sentencies se redactaven en llengua llatina. No es. donchs, difícil el restabliment del llenguatge jurídich català, qu'en totes les branques del Dret civil, penal, mercantil, de procediments, té termes propis nascuts ab el Dret meteix, com per exemple se pot veure en el ordre polítich ab les paraules Bras, home del seu bras. per substituir al mot classe social; Ordenacions y ordenaments, per estatuts y Reglament; Redrés per reforma; Gent de sa llei, gent autònoma; Esta- ment y altres. — 630 — En l'ordre penal també se troben paraules pròpies com les de Elongaments, prò- rrogues; Relaxar, deixar anar un pes; Cloure una causa, acabar o tancar un sumari; Manlleuta, fiansa de llibertat provisional; Abatuts, per quebrats fraudulents, els quebrats que fugen o s'amaguen; Abatre, per quebrar; Provisions, per providencies; Fermansa, per fiansa; Bandejamcnt, desterro; Juhi, Juhí de prohomes, perjurat; Evocacions de cau- ses, apelacions; Advocar, per exercir la professió; Blasfemans, blasfemos, maldients; Fan- toría complicitat; Dclat delincuent; Bausià, traició; Estudi d' advocat, per despaig d'ad- vocat, y moltes altres. També en l'ordre del Dret administratiu se troben noms tants propis com els de Bolleta, Bolleti, per cèdula; Talla, contribució; Col•lecta, cobro de contribucions; Estat- ge, residència, parlant de vehinat, y en el meteix ordre de idea Nadiu per oriundo; Oficials, per empleats, funcionaris; Servar cumplir una llei, una constitució; Servar una ordre; Despeses, gastos; Expedir, per despatxar plets, expedients, etc. En lo referent al matrimoni se troben paraules tant pròpies de la llengua catalana com les de Heretament preventiu y prelatiu; Fills passats en condició; Aixobar, Ager- manament; Societat de compres y millores, Opció dotal; Tenuta, Escreix; Pubill y Pubi- lla; Tantundem; Senyora y majora, poderosa y usufructuaria; Mestressa mentres visca; Aiunents del usdefruyt y moltes altres, essent de remarcar que algunes d'elles son prò- pies de institucions de Dret Català viventes. Lo meteix passa ab els noms de Luerna y luernera; Paret mitjera; Paret ledesma; Atans; Androna, Carregament y altres que 's refereixen a servituts reals y 's troben en les ordinacions anomenades d'En Samtacilià. En lo referent a Drets reals son dignes de tenirse en compte entre moltes d'altres, les de Enfiteusis, Honors, Domini, Domini directa y mitjà; Cens en nuda percepció; Dret de firma; Firma de domini, Fadiga, Lluhisme, Lluhir, redimir y absoldre; Cabre- racic, Alou, Foriscapis, Rabassa morta, Reressajat. Dins de lo que modernament s'anomena dret de successió, son de notar les pa- raules, Testament sacramental; Clàusula de V ànima; Hereu gravat; Marmesor, Deixes; y en els contractes, les de Venda a carta de gràcia, Comanda, Violari, Socsida, Concòr- dia, Apoca. Y per últim son molt notables també els següents termes referents al Dret Català que usa el Consulat de Mar, Nólit, Flete, Nolejar, Fletar, Nolieig, Pòliza de fietament «Conocimiento» Git «Echayon»; Gitar, Tirar mercaderies al mar per descarregar la nau; Cariolari, document aont va extés el contracte d'arrendament de serveis entre '1 patró y els mariners, els contractes, gastos, ajustes, averíes, etc. Deu conservarse empro solament per nomenar lo contracte entre '1 patró y mariners, en equivalència del «Ros» de la dotació del barco. Càrrech, lloch de les mercaderies que porta una nau Cargo», Comanda, apoderament fet pel capità d'una nau a favor d'altri per la direc- ció de la meteixa «Encomienda», Personers, Condominos, copropietaris, accionistes de la nau, Prèsteeh «Préstamo a la gruesa» fonus naulicum, Portada, cantitat de merca- deries que pot dur un mariner a bordo «Pacotilla»; Barateria, dany o averíes sobrevin- gudes a la nau per culpa del capità «Barateria», Comisialesa, Judici arbitral; Obicio, Recusar, tractar, Empana, Embarch judicial. Moltes més paraules jurídiques conté la nostra llengua. Serveixi sols de mostra les que l'Academia té la honra de proposar al Congrés per compendre lo molt que 's podria fer en aquest punt per reconstituir la llengua catalana. Aquesta com diu molt i - 63 1 - be la Comissió tècnica del Congrés té una historia gloriosa dintre del Dret; ve a de- mostrar ab ses nombroses paraules pròpies, algunes de les quals signifiquen institucions jurídiques peculiars de Catalunya, que '1 Dret Català forma una especialitat pròpia de nostra terra que deu ésser respectada y reconstituida, com sempre ha sostingut l'Aca- demia de Jurisprudència y Llegislació de Barcelona. 632 De D. Fredeiich Barceló, Director artístich y representant al Congrés de la Associació de Lectura Catalana. Necessitat de popularisar la lectura dels textes genuïns catalans. — Gran oportunitat de les Associacions de Lectura a tal objecte Senyors y Mestres: La meva presència en aquest honrós lloch té sols un significat, ésser portantvèu d'una Associació de cultura popular que ha desitjat ferse sentir en aquest acobla- ment de patricis y savis pera ferloshi un prech que, axis ho esperem, ha d'esser atès. No es per tant, pera mi, el fet de figurar aquí mon humilíssim nom sinó sumissió a un galant manament colectiu formulat per part de mos companys de l'Associació de Lectura Catalana. jTantdebó per un moment conseguexi ferme fidel intèrpret y traductor de sos de- sitjós y a l'ensemps escoltat per vosaltres a qui admirem com a patricis y respectem com a mestres. L'home sab que eezistex la bellesa y que hi hà un art que la reyalisa. Sab que aquest art aixampla'ls reduits horitzons de sa pàtria, sab que la fa més eterna y forta y anhela que esdevingui triomfal y per axò cerca molts conreadors de la bellesa, molts artistes veritables. Mes Deu posà en contats homes un raig d'inspiració artística, y aquests són nascuts arreu de la terra. S'imposen els divulgadors de bellesa, els divul- gadors d'art, de ciències, de literatura, de poesia. S'imposen els rhapsodes. L'home està educat en son sentiment general, mes l'humanitat resta allunyada de les benefactores influències dels mestres de la civilisació, y aquesta marxa en son camí ascencional y colectiu es deguda a la incansable, heroica tasca dels rhapsodes de tots els intelectualismes. Senyors: En el despertar al sentiment artístich hem sigut poble matiner y prime- rench, refinat y pulcre. Nostres hèroes en la lluyta per la pàtria, sobre la coberta del vaxell o al cim de la muralla parlen, ab elegants y cavallereschs conceptes y galana fraseologia; nostres reys foren tots poetes, ho foren nostres prelats y clergues, nostres capitans y nostres sabis, y les altíssimes refinades parles de tots ells les repetien nos- tres artesans y tota lley de gents d'estament humil. Y es perquè allavors el sentiment de la bellesa tenia relació directa y comerç directe entre totes les capes socials per obra y virtut dels trovayres a voltes creadors y sempre rhapsodes que cuidadosament trametien desde les altíssimes augustes serenors son bagatge d'inspiració y cultura, fent present al poble de la cançó que joyosament reconexia com a ben seva, de la prò- pria gesta oblidada y de la tradició perduda, ennoblit tot ab el cayent distingit y au- gust que li imprimiren el contacte ab els eterns conreadors de l'eterna hermosura. — 633 — Era en aquell llunyà temps que nostra pàtria fou gran y envejada, era allavors que les fites de nostra Catalunya foren amplíssimes, perquè la esquisida intelectualitat dels mestres amarava nostre poble y'l trevall dels rhapsodes de tots els conexements era incessant y continu. Emperò foren arribats dies de dol, y l'esperit, aquell esperit personal naufragà, per- dentse en les avalotades aygües de la poderosa tirania que s'ensenyorí de nosaltres. P'eya temps, molt de temps avans que les arpes emmudiren y els trovayres desapare- gueren. L'armoniós y melòdich sò fou sustituit pel tronar de les homicides armes, y una tempesta de sanch cobrí'l sòl de nostra pàtria y soterrà indefinidament l'esperit nacional de Catalunya; mes aquest, passats anys y sigles se dexondex y desperta, pre- parantse pera entrar en la vida activa dels actius pobles moderns; recorda son passat al que tracta de retornar de plè, y procura que tot reflecsi, que tot adquirexi son caràc- ter propri, procura que tot renexi, que tot revisqui sa pròpria vida ab faysó ben cata- lanesca y axí ha cercat per l'escursionisme els testimonis vivents de sos fets histò- richs, petrificacions de ses lluytes, de sos somnis, de sos ideyalismes, de sa vida tota y complerta; pel teatre ha fet reviure ses costums, per l'art ha cercat sa nota característi- ca y personalíssima, y enfondint encara més, ha ressucitada la cançó popular, primera manifestació de sentiment dels pobles, y l'ha trobada bella y estètica, y l'ha mostrada als demés pobles que l'han aplaudida y acceptada com a conquesta humana y preua- díssima. De tot n'està enterada la pàtria catalana, y tot la té enorgullida, mes ;com no repetex ab el metex encís y joya les portentoses inspiracions de nostres poetes? Pena fa el dirho, mes, senyors, el poble català desconex els poetes de son renaxe- ment, desconex la vàlua de llurs obres, y fins ignora si aquestes han sigut fetes y sa eczistència. Es potser l'única manifestació de sa vida renaxenta que ignora absoluta- ment. En el fons dels grans obradors y maravelloses fàbriques, entre l'axordador soroll del mall y el fortíssim sotraquejar del teler, arriba a passar d'en tant en quant en forma carrinclona el nom del Rector de Vallfogona, l'autor més clàssic/t que saben es eczistit, dels moderns són encara a la joventut d'En Pitarra, y ab indiferent esguart no eczent de sorpresa, contemplen, sense esplicarsel, en el més oblidat reco de nostre parch aquell monument erigit a la memòria de l'autor de la 04a a la Pàtria. Heusaquí tots els seus conexements literaris, heusaquí tot lo que sab dels poetes de Catalunya. El sentiment germanívol, sanitós, de les hermoses composicions roman xorcament inútil, tancat dintre les planes verges de les curtíssimes edicions que may s'agoten! no tenen, no, l'influència que creuen sos autors deurien tenir, no produexen el bé que estan destinats a produir, y per axò la lluyta social es entre nosaltres aspra y dura, desanimada y miserable, per axò són possibles espectacles y publicacions grolleres ont els instints bestials s'hi rabegen y per axò'l vici daurat y el mal gust són a l'or- dre del dia, perquè aquestes manifestacions, sí, que són assequibles a llur medi econò- mich, perquè'l mal, sí, que es barat y vulgarisat, perquè lo dolent y lo lleig y lo em- brutidor no esperen que les colectivitats vagin voluntàriament a trucar a les obertes portes de ses cavernes, que saben que nostre poble no hi aniria, perquè té un fons ve- ritable de moralitat y sentiment, sinó que són ells el que'l cerquen y ne fan presa fins en lo més fexuch del trevall, en les hores del descans y als curts y contats moments d'esplay. jY tant fàcil que es la vulgarisació de tot lo bó! jTant fàcil que es fer brollar el pur sentiment de l'ànima del nostre poble fins quan està desviat! 41 — 634 — Cal feria tota aquesta tasca de divulgació que tota està pera fer. Y els qui la fas- sin portaran la paga en son metex esforç. Ne tenim un eczemple. Ficseuvos en la veneració ab que nostres obrers parlen d'En Clavé. Ficseuvos en la indiscutibili- tat de sos mèrits y de sa obra que pera ells té'l malaguanyat poeta-músich. Tot con- sistex en que fou un gran vulgarisador, fou un gran rhapsoda de la cançó popular, y no esperà l'esforç de voluntat que suposa l'haver d'acudir a les colectivitats populars a ell, sinó que al revés, aquestes foren les visitades, omplertes per son ànima altruista en enlayrat romiatge per l'art y la pàtria. Fan falta donchs eczemples axí en la literatura y en la poesia, si volem que nostre poble capexi la totalitat del moviment intelectual de nostra esplèndida renaxensa, si volem que abandoni les bordes publicacions y se ficsi en les hermoses manifestacions que avaloren y personalisen nostre intelectualisme. Per tot lo dit, no hi són arribats els textes genuins catalans. Si axí no fos ;com se- ria possible tal indiferència y aversió a l'enlayrada influència de nostra llengua sinó perquè 'n desconex en absolut els tresors de bellesa que conté? A voltes fins ens som trobats estrangers en nostra pàtria y jtrist es haver de confessarho! nostre poble enca- ra resta dividit respecte al llenguatge, no dient res de nou, si assegurem que hi hà una part, no petita, que desgecta nostre idioma, que'l té per bord, y creu que ha de substituirse per un altre de millors condicions, rellegantlo sols a les més vulgaríssimes converses y foragitantlo dels temples de la ciència, de l'art y de la bellesa. ' ;Com poden popularisarse, vulgarisarse, els textes genuins catalans? <;Com llegirà'l poble les creacions de nostres escriptors perfeccionant sa parla y educant sos senti- ments? ;Com se familiarisarà ab els representants de sa pensa y de sa personalitat? Cal mirar fredament la tasca feta y lo xorch de sos resultats pera compendre que es d'ur- genta precisió cambiar de sistema. Fins aquí les biblioteques, les pobríssimes biblioteques nostres, les escasses y incò- modes biblioteques de les ciutats catalanes, han feta cultura entre'ls cultes, han fet es- tudiar als qui sempre estudien, als que haurien estudiat igual si no haguessin sigut fun- dades, però al poble obrer? a aquest, no, per aquest han sigut infecondes, del tot xor- ques, per havernhi poques, per funcionar antitèticament ab sa manera de viure, en una paraula per no ésser establertes pera ell. Altres institucions eczistexen que porten el rètol, ademés, d'obreres, y ho són, però els hi manquen medis materials, esdevenint, malgrat sos lloables esforços, infecons a la major cultura, sense sales de lectura la major part de vegades, sense orientació ficsa, servint tot sovint ab la major bona fè d'escambell a la vanitat y orgull de qual- sevol foraster embarnissat de ciències. L'estensió universitària que arreu ha donats profitosos fruyts, aquí, roman verge d'entesa organisació, fracassada, morta avans d'esser nascuda, sense inteligències dis- posades al veritable y poch brillant sacrifici de divulgar, de rhapsodiar els conexe- ments humans. jQuè resta, donchs, pera aytal fi? ;Com pot dírseli al poble tot lo que té propn, el tresor reyalment immens que desconex? ^Com se li ajudarà a pulir la parla netejantla de les impureses de que tants anys d'esclavatge l'han omplenada? ,-Quins fidels, inteli- gents intermediaris, tenen els escriptors pera fer arribar llur veu sempre enlayrada fins - 635 - a lo més pregon y veritable de l'ànima popular; ^-Quines especials institucions poden reyalisar aytal tasca, completament y carinyosament? Unes soles: les Associacions de Lectura Catalana, y dintre d'elles, els cossos de rhapsodes. Són aquests els heralts moderns de la cultura, són les mil veus que escampen, que difundexen solícitament lo que a primera vista sembla conegut pel sol fet d'esser es- tampat al llibre y posat aquest a la venda. Ab lo variat de la matèria, ab el caràcter del no polítich que pot distingiries, ab el refinament artístich, verament artístich, que les caracterisa, ab la personalitat senzilla y ab la tolerància que les anima, poden, els hi es fàcil, els hi es segura l'introducció al sí de totes les entitats fins a les més allu- nyades de la cultura, fins a les més neutres, y, fent servir la bellesa del dir com a medi, destruex prejudicis, amorosex y desfà les lluytes y els mal entesos, y ajuda a cambiar els sentiments del poble més que cap altra institució, per culta que sia, fent tasca es- pansiva, no esperant còmodament a les colectivitats obreres, que no han d'anarhi per sí soles, no pretenent tenir influència benefactora plàcidament asseguda sots la lucsosa barrada bandera de l'elegant saló d'actes, sinó que portant aquella estampada al cor, deuen els rhapsodes exir de son local social, y entrar fins arbitràriament en les estades quasi enemigues, y ab un ambent que sempre té més de meeting y de lluyta que de pacífica manifestació artística, tracten y logren fer vibrar les cordes sensibles del cor assecat de les masses que per primera volta escolten les tradicions oblidades al dexar el breçol, les gestes de la pàtria esfumades en un reco de pensa, la refinada composi- ció poètica que enjoya l'inaccessible llibre esposat a les vitrines de les llibreries, y per primera vegada aprenen el nom de l'autor conegut als centres ignorats, y allavors sent batre un instant el cor, y ja se li fa després més antipàtica la publicació borda, y ben prompte fuig d'aquells espectacles ont mercaders d'art falsificat baraten sensacions malsanes per les miserables monedes arrencades ab esforç de l'alimentació diària per assolir una hora d'esplay que es, sense donarsen compte, un suicidi moral. Mes axò, aquest resultat ha de lograrse, com avans hem dit, per medi de la bellesa al ben dir, al ben llegir, purificant, elegantisant tot lo possible la dicció, fentla clara, cuydada, musical. Cal tenir present l'influència de la bellesa al poble, y es tant sobira- na aquesta que potser sols en son imperi estriba l'èczit y la durada de certes tradicions y manifestacions colectives, que may cauen de vigor. Per axò ella ha d'esser la com- panyona contínua dels rhapsodes de la poesia y de la literatura, per axò aquests han d'esserne bons fills de l'art, perquè entrant en l'ànima de la composició, en lo més pre- gon del sentiment que al concebirla ha animat al poeta, sàpiguen la manera d'esterio- risarla bellament y estèticament. Encara en un altra ordre d'ideyes tenen una altra missió les Associacions de Lec- tura. Avuy, com tots sabem, la llengua catalana per la manca d'estudi, per haverne la totalitat dels catalans estudiada una altra, se troba malmesa en bastants punts d'orto- logia; sobretot, al llegir, la major part tendexen a pronunciar a la castellnaa (a voltes inconscientment y en certs casos fins creyent ferho millor) rompent contra tota lley de nostre idioma, fenomen que's reyalisa no més al llegir, no al enraonar a la vulgar con- versa, però que en els individus als qui'l costum de llegir es molt, arriba a influenciar aytal error fins a la parla correnta, donantli un caràcter foraster y inesplicable. Encara en altres ocasions y com a mena de classe dintre'l metex ordre de coses, eczistexen paraules que per l'influència castellana, pel sol fet d'esser escrites igualment, se pronuncien acastellanantles; com altres, vives en qualques comarques y usades per - f-36 - escriptors són mal pronunciades pels que no les usen viventes. Es evident donchs que tant els uns defectes com els altres poden ésser corretgits per les Associacions de Lec- tura, ja que al sentir la recta pronunciació en els mots sovint estrafets, emmenarà a la correcció a molts individus que may hi haurien pensat; axí com el que se sia avesat a pronunciaries malament també's corretgirà per l'eczemple dels lectors. Encara sobre aquest punt les Associacions de Lectura haurien de cridar l'atenció als poetes de la terra que a voltes per dessídia al rimar llurs escrits no tenen presenta la dicció dels metexos y aconsonanten vocals de diferenta tonicitat, obligant al llegidor o be a dir malament o a dexar la composició defectuosa. Ademés s'han de tenir presentes les varietats dialectals per les quals cal tenirhi gran respecte. Pot donarse'l cas d'estendres les Associacions d'aquesta mena per tot Catalunya pera complir la missió que'ls hi es pròpria; però cal evitarne un perill: l'uni- ficació de la llengua en les manifestacions públiques dels rhapsodes. Les varietats dia- lectals han d'esser respectades ab tota escrupulositat; y ab axò ens referim a la fonè- tica, no a la sintacsis. No han de pronunciar pas diferent de lo que pronuncien a llur comarca; jno hi han pronúncies dignes de menyspreu! Cap regió pot pretindre l'esclu- siva d'esser la fidel guardadora de la castissa fonètica catalana! Creyèu que tant be enraonen els catalans que diuen venre, romanent més aprop del llatí, com els que diuen vendre. No són les varietats maneres d! enraonar de gent no ilustrada, sinó varietats llògi- ques que fins cal espandirles y respectaries alhora totes. Les Associacions de Lectura, els seus rhapsodes, deuen enlayrar les parts comarcals a la categoria que's merexen, no dexantles ofegar jamay per cap corrent centralista. Y per axò no hi hà d'haver cap inconvenient que les entitats de Lectura ensenyin a llegir troços escullits ab les varietats corresponentes, mentres per ésser aquestes de poeta distanciat no n'esdevingui mal per l'obra, essent factible sempre en prosa, y enlayrades allavors, voltades d'una certa auriola de ben dir, poden dexar en son degut lloch les interessantíssimes parles comarcals avuy en les grans ciutats no conegudes o irrisoriament criticades. No cal dir que un còp estudiada l'ortografia, desapareguts molts sistemes, que ara s usen y que científicament no tenen raó d'esser, y tendint per raó natural a un siste- ma únich, acceptat per rigurosa convicció científica, y que respecti les susdites varietats, en lo que possible sia, serà axò molt fàcil, però mentrestant no deu descuydarse l'em- presa per un poch més de feyna al feria. Tasca que pot molt be venir aclarida y facilitada pels naturals dels respectius paí- sos, pertanyents a les Associacions comarcals. Avuy, com avuy, y resumint de tot lo dit, l'únich procediment reyalment pràctich de vulgarisació dels textes genuins catalans són les Associacions de Lectura. Y aquestes es precís que hi sien abundoses en nostra pàtria, y que les escoles de llegidors, de rhapsodes, sien innombrables, perquè com en l'antiga Grècia vagin aquests arreu trametent les enlayrades concepcions al poble, que de lo contrari romandrà com el nostre en l'actualitat sense conèxer tots els sobrenaturals esforços, tota la divina! inspiració dels poetes y literats que rimen y ritmen serenament el sentiment popular, texint ab ses passions, son caràcter, sa història, ses tristors, ses glòries y ses rialles els maravellosos poemes d'accents perdurables y entonacions eternes y divines. La primera Associació que es exida a la llum a Catalunya té l'honor al concórrer a n'aquest gloriós Congrés de nostra gloriosa Llengua, y de pregar humilment y respec- — 637 — tuosa que's digni ferse seu el clam de la metexa, y digui desde son enlayrat sitial a tot Catalunya, a totes les Corporacions, a tots els poetes y a tots els escriptors y ar- tistes que si volen sien conegudes llurs obres, que si volen sien apreciades y tinguin el ressò a que's fan merexedores, que si volen axecar el nivell intelectual del poble, han d'ajudar ab tot son esforç a les Associacions de Lectura, als decidits humildíssims cossos de rhapsodes, fundantne arreu de Catalunya, y constituint axí els verdaders Ateneus moderns, espansius, y jamay tancats, ni forasters ab les colectivitats populars. Sols, senyors y mestres, d'aquexa manera vulgarisarem els textes genuins cata- lans a Catalunya, vulgarisació que cal a la salut y vida intelectual del poble. V ara, perdoneu! He dit 6*8 — De Mossèn Joan Aguiló, de Mallorca. Fronteres de la Llengua Catalana y Estadística dels que parlen en català jSalut, Germans! Salut los quatre milions de regionals que am la meteixa parla, hi encarnen les aspi- racions d'un cor inmens: d'un cor que bat am gran fortor y empeny per ses artèries la vitalidat llevantina, la vitalidat qu'a glopades s'estén per les nostres regions medite- rrànies. Salut la vigorosa Catalunya y València sa germana, reyna dels jardins. Salut tes Perles Balears y llur valent y amorós germà el muntanyench y floridíssim Rosselló juntament amb els qui habiten dins la vall d'Andorra y l'Algué de Sardenya y les terres del Llevant d'Aragó. Rays poderosos de claror y de foch y de vitenca sava, abundoses, ne brollen de la nostra sempre benvolguda llengua, dins aquestes regions aont se conserva encara viu y calent l'esperit de l'Avior cristiana y patriòtica. Com dins un calze d'or, dins aques- tes regions sembla que s'es escolada la vida d'Espanya y la seua nobilíssima tradició. Arrancauli a la moderna Espanya les regions llevantines de la mar mediterrània, y si no fos per les tramuntanenques de la mar cantàbrica, que també son regionalistes fins a n-el moll dels ossos, ;que li roman de comerç y d'indüstiia, de marina mercant y de manufactura? ;que li roman del conró, qu'es la font de la vida? ;ont son els aven- ços novells, les maquinàries y els grans capitals en acció? ;aont es l'activitat treballa- dora que de les terres, a voltes més ingrates, més penyaloses y secanes, en fa jardins y hortes y paradissos de fruitals, que robustexen y creixen potents y esponerosos? ;Aont son, sinó en aquelles terres tant ben regades am la vital suor dels qui parlen la nostra amiga Llengua? ;aont s'assemblen amb els nostres els camins de ferro y carreteres, els camins veinals y fins y tot els camins de ferradura, que, com a torrentals d'exuberant producció industrial y agrícola, vessen arreu vital manteniment? En lloch d'Espanya s'hi aixequen més altes de punt les Arts y tes Ciències y la Relligiosidat. En lloch hi viuen am més bullenta espansió. ;Quines grans obres se fan, fora d'estes regions, per iniciatives particulars, sensa la subvenció del Estat, sensa l'adjutori subvencional del tresor públich.? Fora d'estes regions no se n'hi aixequen de nous de campanars y temples com a sospir per l'Infinit, am les almoynes particulars dels bons catòlichs. No n'hi ha de xemeneyes que glopetjin tant de fum y de bavor donant així a conèixer el rebull del treball que dins sos cors bat y s'hi desplega. Sens aquestes regions treballadores la nostra Nació sembla un cadàver. Després d'aquestes notes preliminars que brollen en l'estudi estadístich que duym de les regions que parlen aquesta llengua tant enèrgica, aquesta llengua qu'es l'espres- sió de nostra vida interna, cal ja començar el treball qu'emprenguèrem per lletgir a n-aqueix sabi Congrés, posant així una pedreta més a la gran obra de restauració, que s'ha de dur a bona fi am l'ajutori de Deu. — 639 — Llansau, senyors, la vista a demunt aquell mapa, y allà voreu arreplegades les nos- tres benemèrites regions. Fassemhi, donchs, una passetjadeta, y, amb les estadístiques oficials am les mans, vorem la seua importància, menties tant desplegam la nostra Comunicació. La primera província, que salta a la nostra vista, es l'esponerosa Barcelona, am sa bellíssima y grandiosa Capital, am la Ciutat comtesa y altres set ciutats més que li fan companya. A dins llurs territoris, de 7 690' 50 Km2 , comandats per 17 partits judicials y 318 ajuntaments, hi viuen 1.054 541 habitants de fet; acobitiantse dins les 8 ciutats dites, dins 60 viles, 283 lloguerets, 431 redols de cases y 22 815 cases qu'ençà y allà rumbetjen espargides per sos massos y sos camps. Yeynada d'ella, la noble Tarragona, que té per cap l'antiga Tarraco, hi estén sos Ó49o'35 Kms* . baix de la mà de 8 partits judicials y 185 ajuntaments. La seua pobla- ció, manco intensa que la de Barcelona es de 337 964 habitants de fet, que tenen son fogar dins 7 ciutats, 68 viles. 172 lloguerets, 103 remolins de cases y 27 167 cases es- campades dins sos territoris. La província de Lleyda aont les hortes tant hi floquen regades am les aygues del canal d'Urgell y les cinch abundoses cíquies de la plana de la ciutat lleydatana, n'està també molt ben fornida de cases y de gent. Sos 274 590 habitants umplen de vida els muntanyosos paratges d'esta terra, els quals donen estatge a tota la gent dins 8 ciutats y 81 viles. 653 lloguerets, 148 replechs de cases y 29723 cases escampades, bastides en tots els endrets de sos 12 i5o'79 Kms2 , d'estensió, compartits en 8 partits judicials y 325 ajuntaments. La marítima y pirenayca província de Girona, la valenta heroína que feu cara a la força imperial napoleònica, encar que la mitat més petita que Lleyda perquè no té més de 5 8Ó4'9Ó km2 , li guanya de població amb sos 299 287 habitants, els quals, baix de 6 partits judicials y 247 ajuntaments, tenen cobiti dins 3 ciutats, 59 viles, 399 llogue- rets, 318 redols de cases y 8 610 cases escampades pel plà y la montanya. Podem ara sortir de la terra catalana y entrar dins Aragó. Veynat de Catalunya s'hi estén Aragó, del qual la Llengua catalana no 'n respecte la frontera, entrantli un bon tros dins ses tres províncies: Osca, Saragossa y Terol. Una pelleringada d'uns 3 559 km2 , a la part oriental de la provincià d'Osca, es el territori que poblen els 42 471 oscasins qui tenen am nosaltres la meteixa parla. Sos 4 partits judicials y els 56 ajuntaments, que hi entren, inclouen una ciutat, 12 viles, 109 lloguerets, 22 aplechs de cases y 7 710 cases de foravilers. Saragossa també paga tribut a la nostra Llengua. 11 120 saragosans establits dins 892 '60 km2 , pertanyents a un partit judicial y 5 ajuntaments, son els aragonesos que dins aquesta província parlen com nosaltres y habiten 5 viles, un llogaret, 4 redols de cases y 3 1 90 cases de camp espargides per aquells endrets. Un cap de la província de Terol qui tira 1 1 1 3 km2 també roman tancat dins els dominis de la Llengua catalana. Dins aqueys llochs terolesos, qui contenen 2 partits judicials y 2 1 ajuntaments, hi passen la vida 27098 habitants qui tenen per estatge una ciutat, 39 viles, 15 lloguerets, 20 redoles de cases y 10948 cases de conradors, escampades per tota la regió. Si Aragó, encara qu'allunyat de la ribera mediterrània, també es partícip de la nostra parla, mes ho es la regió valenciana, de la qual tenim més d'un milió. Vestida de jardins y hortes, reblida de fruytals, s'estén la província de València, — 640 donant cabuda dins sa grandària de 4 235 km2 de territori als 664,653 habitants qui, baix de 14 partits judicials y 200 ajuntaments, que umplen 8 ciutats, 61 viles, 163 llo. guerets, 133 aplechs de cases, 17 974 cases de foravilers y bons conradors, sobre tot, d'hortalissa. 337 405 alacantins que poblen 4 253 km2 , dividits en 1 1 partits judicials y 98 ajun- taments, son els habitants de la província d'Alacant qui també tenen am nosaltres llengüística germanor. Els centres de població aont habiten son 7 ciutats, 52 viles, 76 lloguerets, 331 redols de cases, y encara, a més d'això, ençà y enllà per dins les seues terres abundoses, hi ha més de 21 725 cases espargides. Castelló de la Plana també mos ne dona un bon nombre de fills seus per afegir a l'estadística dels qui fan am nosaltres germania. Dins 4 857' 12 km2 de son territori en mantén 249 752 de castellonesos am lo meteix parlar. Les ciutats que les cobejen, son 2, les viles son 49, els lloguerets 45, els remolins de cases 186 y l'escampadissa de cases de camp qu'arreu el brufen, puja a 26 537. Les tres preuades Perles Balears, d'una tant vella y esplendorosa història; les tres Illes daurades que son l'enveja de totes les nacions, tant ricament florides y tant abun- dosament poblades en tota sa grandària de 5 oi4'i 1 km2 ; am sos 31 1 649 habitants, qui les conren tot feyners, donen també un gran ressalt a la nostra Llengua per la puresa am qu'encar'ara la conserven. Així meteix baix de sos 5 partits judicials y 61 ajuntaments, les umplen de poblatge 7 ciutats, 50 viles, 31 lloguerets, 323 remolins de cases y 25 626 cases que brufen el pla y la montanya, entre antichs monuments y his- tòrichs recorts. No es a Espanya tota sola per aont s'estén la llengua esponerosa de les nostres regions; també tramunta 'Is Pirineus, y vessa per dins França, fentse senyora de casi tot el Rosselló. Aquest gran poble de coratge tant mallorquí que, fins y tot ens assem- ble am sos monuments més estimats, la parla ben estil•lada la nostra Llengua. Son 301 centres de població qu'acobitien els 200 536 catalans de França. Els Pirineus no son estats una barrera prou valenta per departirnos dels bons rossellonesos; ni la llen- gua francesa, que voldria dominar per tot lo món, ha pogut arrancarlos llur antiquíssim parlar. Son catalans d'arrel y catalans volen ésser. Dins el cor de la montanya pirenenca hi ha també una vall; d'hivern nevada y d'estiu florida, qu'abriga dins sos 6 distrits municipals, 6 parròquies y 30 lloguerets, poblats de 6 000 montanyesos honrats y sempre independents Es la petita república d'Andorra que tira 496 km2 . Més enllà de les Balears hi ha un'altre illa de molta grandària, que pertany a n-el reyne d'Italia. Es l'Illa de Sardenya que, per una cosa estranya, també conserva, dins la petita regió d'Algué, la Llengua catalana. Sols aquest poble marítim qu'es d'unes 12 000 ànimes, es el qui la parla. La vall marinenca qu'està a l'occident de l'Illa dins la provincià de Sàssari acobitia aquesta ciutat de germans nostres. Duyta ja a llur terme l'Estadística dels qui enrahonen amb la nostra parla, encar hi manca destriar les fronteres llingiiístiques, que li fan partió. Senyar una retxa entre mar y terra, demunt les platges d'arena movedissa, ho es molt dificultós. Això nos cal fer ara per acabar la tasca. Les regions continentals, aont se parla la Llengua catalana, estan entre dues mars: la mar mediterrània per Llevant y la mar de les llengües estranyes p'el Nort y per Ponent. La retxa, entre estes regions y Mapa de la Llengua Catalana El dibuixà D. Antoni Riera, farmacèutich de Manacor, baix ta direcció de Mn. Juan Aguiló, de la meti-ixa vila, y ha revisada y completada la frontera de cap a cap Mn. A cover. I. i-s claricies per determinar la frontera llingüistica son tre- tes de Les fonts següent*: 1. Sprachgremen und Grens- mundarten des Valencianischen. Autor: Dr. .1. Hadwiger, aus- iriacli. Hst u«l i publicat demunt Zeitscrifí für Romani&che Phüolo ijíi de Gròber, l'any 1905. 2. Claricies sobre la frontera catalana dins les províncies dt Saragossa y Osca que envia a Mn. Alcover Mr. Saroïhandy, professor del Liceu de Versailles, que va recórrer dites regions estudiant llurs dialectes. 8. El català del Pirineu a la milà d'Aragó: Comunicació de Mr. Saroïhandy a n-el Congrés deia llengua Catalana, qn'obra dins el pres. nt volum, p. 331-34. 4. La Frontera dt la li nana catalana en la Francia meriodi- nal: Comunicació del Dr. Fritz Holle, professor d'un Gimnàs i de Berlín, qu'obra dins aquest volum, p. 335-39. 5. Claricies que Monsenyor Oarsalade, Bisbe de Perpinyà, dona verbalment a Mn. Alcover y a n-el Dr. Schadel sobre dita frontera, dia li' d'Agost de 1906 a Palau de Cerdanya 6. Claricies c[ue'l I»r. Schadel y Mn. Alcover replegaren sobre la frontera llingüistica de 1» re- gió pirenenca durant l'escursió filològica que hi han feta en- guany (estiu de 190(5) desde Ca- net de Rosselló fins a la Vall d'Aran y de Vilaller rius a Ca- deqties. rL TERRITORI LLE H6^0' Ó* Rr Or <*■ -7 ■>/ kj f>. t o co * V J o 4? TAULA ESTADÍSTICA de les Regions que parlen la Llengua Catalana NOMS DE LES PROVÍNCIES Balears Barcelona Lleyda Girona Tarragona. . . . Osca Saragossa .... Terol Castelló de la Plana València Alacant Total de lo d'Espanya Andorra Rosselló Algué Total 86 61 318 325 247 185 56 5 21 81 200 98 83 1597 1619 (O _ -o Ciutats Viles — w bo -1 ce 7 50 31 323 8 60 283 431 8 81 653 148 3 59 399 318 7 68 172 103 : 1 12 109 22 5 1 4 ; 1 39 15 20 2 49 45 186 ! 8 61 163 133 7 52 76 1947 331 2019 52 536 1 30 í 1 1 26 562 206 55. 2183 2019 Cases es- 'Estensió campades km. 25 626 22 815 29 723 8610 27 167 7 710 3 190 10 948 26537 17 974 21 725 5014'11 7 690'50 12 150'79 5864'96 6 490'35 3 559'80 892'60 1 113'81 4 857' 12 4 235'81 4 253'52 Població de fet 311 649 1054 541 274 590 299 287 337 964 42 471 11 120 27 098 249 752 664 653 337 405 202 025 56 123'37 3.610,530 496'00 1400 203 425 56 619'37 6000 200 536 12000 3.829 066 — 644 — De Mr. fean-A. Brutails, Arxiver de la Gironde. Le droit andorran. Sa formatíon et son évolutíon Nous sommes assez mal renseignés sur les lois generales auxquelles sont somi- ses l'existence et l'evolution des coutumes de nos contrèes. Ce qu'on en dit est plutòt, en effet, le resultat de déductions, de raisonnements, que la constatation directe de faits immediats et positifs. Peut ètre n'est-il pas inutile d'étudier à ce point de vue la cou- tume d'Andorre. Notons d'abord que cette coutume est presque entièrement orale: sur quelques points nous possédons des textes législatifs; en outre, des particuliers ont rédigé un petit nombre de mémoires sur les regles de la procédure; mais l'ensemble du droit n'est fixé dans aucun écrit, officiel ni officieux. Aussi bien, c'était la situation habituelle des anciennes coutumes locales: les chartes dites de coutumes n'enregistraient qu'une faible partie du droit; la presque totalité de la législation restait, si l'on peut ainsi parler, à l'état oral. * * * A l'origine et pendant tout le moyen àge, la coutume andorrane ne se distingua point de la masse des coutumes catalanes. La population était de langue catalane; la situation géographique du pays le mettait en rapports journaliers avec la Catalogne. Aussi le fond du droit andorran est-il catalan: l'organisation de la famille andorrane est calquée sur la merveilleuse organisation de la famille catalane. Après le droit catalan, la plus large part revient au droit canonique. C'est ce droit, c'est l'idée religieuse qui a façonné la conscience juridique des Andorrans. Un bayle a motivé naguère un jugement sur ce que «le paiement des salaires est... l'un des precep- tes de notre sainte Mère l'Eglise»; ce bayle a formulé la théorie des obligations en droit andorran beaucoup plus exactement que les juristes. Telle était l'action de la loi canonique. si puissante ètait son influence dans les Val- lées qu'un examen attentif révèle, çà et là, une antinomie entre la loi civile et la loi religieuse. Au milieu du Xixe siècle, quand une convention était présumée illégale, on la renforçait d'un serment prèté sur le Crucifix, entre les mains du notaire; désormais, la partie qui s'était ainsi engagée en conscience ne pouvait plus requerir des juges séculiers l'annulation du pacte tant qu'elle ne s'était pas fait relever de son serment par l'autorité ecclésiastique. Encore aujourd'hui, quand un mineur de vingt cinq ans contracte une obligation, il jure de la ratifïer à sa majorité et, s'il veut plus tard en poursuivre la rescision, il doit au préalable se faire autoriser par l'Ordinaire diocésain. Le droit romain est un autre element de la coutume. On sait que, durant le moyen àge, son prestige lui valut un succés general. L'écart était trop grand, d'ailleurs, entre l'état social de la Rome antique et l'état social de l'Europe médiévale pour que la loi de celle-là put s'adapter aux besoins de celle-ci; le triomphe du droit romain fut donc, avant tout, apparent et factice. L'un des expedients par lesquels on mettait ce droit — 645 — d'accord avec la réalité des relations jurídiques consistait dans les renonciations; on re- nonçait aux dispositions des lois romaines qui étaient contraires à la pratique. De ces renonciations l'usage s'est conservé dans les Valleés; certaines sont de style dans les actes rédigés par les notaires andorrans. A en croíre le Conseil general, le droit romain aurait dans la coutume un ròle pre- ponderant.II ne faut pas oublier que le fait d'adopter une législation déterminée impli- que, dans une cetaine mesure, une nationalité. Si les Andorrans reconnaissaient la pré- valence du droit catalan, ils craindraient de fournir à l'Espagne un prétexte pour absor- ber leur pays. Le souci de leur indépendance est l'une des raisons qui les poussent vers le droit commun, vers la loi romaine. Mais les afnrmations offirielles que dicte cette préoccupation n'altèrent pas le fond du droit, lequel n'est et ne serà jamais modifié qu'à la surface par. les influences romaines. Les influences espagnole et française, au contraire, gagnent de jour en jour. Ce sont proprement des apports étrangers, peu considerables, mais qui finirontje le crains, par envahir la coutume entière. # * * II est à'peine utile de diré que la coutume se transforme, comme toute chose ici bas. De cette évolution nous avons des preuves tangibles dans la survivance de for- mules surannées et vides de sens. Les notaires insèrent souvent, à la fin des renonciations, ces mots: «Ab jurament llargament». C'est une réminiscence du serment par lequel les parties contractantes promettaient de ne pas faire valoir les moyens de nullité auxquels elles venaient de re- noncer. A certains jours determinés, le nunci, qui est l'huissier de l'Andorre, se rend sur les places publiques et, tenant un livre quelconque à la main, il crie par trois fois: «Avis. Avuy s'encanta los llibres dels comuns, iglesies y segrestanies.» «Avis. Au- jourd'hui on met aux enchères les registres des paroises et des églises.» En réalité, il ne met rien aux enchères, et personne ne sait plus à quoi répond cette procla- mation. Au debut de la phase d'exécution des jugements civils, le mème nunci se. rend deux fois chez le plaideur qui a succombé et lui dit, la première fois: «Avuy, a instància de... y per ordre del batlle, se trauen pinyores.» « Aujourd'hui, à la requète d'un tel et par orde du bayle, on fait une saisie, ou on prend les biens saisis.» Et la seconde fois: «Avuy, vos encanto les pinyores que vos vaig traure.» «Aujourd'hui, je mets aux en- chères les biens que j' ai saisis.» Comme le nunci ne pratique effectivement ni saisie ni mise aux enchères, ces phrases sacramentelles sont des vestiges d'une procédure aban- donnée. L'usage s'en conservé vraisemblablement parce qu'elles comportent des hono- r ai res. Les procédures privilégiées et sommaires, qui débutent par l'execution, sont en baisse. C'est ainsi que, dans les actes entre particuliers, la clàusula de ters est à peu pres sans effet. L 'hostatge ou contrainte par corps conventionnelle est tombé en discré- dit. La procédure tend à plus de prudence et d'équité. Én matière criminelle, la torture est abolie; les compositions en nature sont à peu pres oubliées, et le visori, l'interrogatoire du cadavre en cas de mort violente, se fait de plus en plus rare. — 646 — Ce mouvement ne se produit pas sur toute la ligne avec une rapidité uniforme ni dans une mème direction. Non seulement certains usages varient sensiblement d'une paroisse à l'autre, mais il est des différences plus ou moins graves entre les jurispru- dences des divers tribunaux. II est des curias ou le droit romain et le droit canonique ont plus de faveur; d'autres ou le droit romain est préféré. La pratique moyen-àgeuse qui attribuait au juge une part quotitative de l'objet du procés est restée, je crois, en honneur dans certaines cours de justice. A tout prendre, le droit civil n'est pas aussi ancien qu'on le pense. L'organisation des personnels administratif et judiciaire, le développement des droits collectifs poussé jusqu'au socialisme d'etat, la procédure nous reportent assez loin dans le passé; les chapitres de la coutume relatifs aux personnes et aux biens sont d'origine récente. Comment se produit cette évolution de la coutume andorrane, c'est ce que nous allons rechercher brièvement. Dès les premiers temps de sa formation, la coutume était constituée par la fusion des droits catalan, canonique et romain ou, plus exactement, elle était une variété du droit catalan, comprenant, comme celui-ci, un fonds d'usages indígenes, auxquels se mèlaient des théories ou des prescriptions tirées de l'un et l'autre Corpus. Les notaires des Vallées, qui se sont formés en Catalogne et qui se servent de for- mulaires catalans, contribuent à maintenir l'équilibre entre ces elements divers. La ré- daction des contrats suit les modifications du droit; elle ne les provoque guère. C'est plutòt par l'interprétation des contrats, par les jugements, que la coutume est altérée. Rappelons quels sont les tribunaux de l'Andorre. Au civil, trois degrès: -deux bayles, qui sont des notables du pays; puis, un juge d'appéllations qui est alternativement espagnol et françaisjen fin, deux Tribunaux supé- rieurs, l'un à Perpignan, l'autre à La Séo. Au politich, justice administrative qui connaít des litiges sur les servitudes, trois degrés, correspondant à la hiérarchie des conseils élus. Au criminel, nous retrouvons les bayles, qui rendent la justice correctionnelle, et le juge des appellations, qui assiste les deux viguiers, l'un français, l'autre espagnol. Comme on le voit, l'élément local tient dans l'ensemble du personnel judiciaire une place tres restreinte. Encore faut-il diré que les bayles et les juges administratifs, quand ils sont embarrassés, — ce qui leur arrive souvent, — recourent à des assesseurs, qui sont presque toujours des hommes de loi de La Séo d'Urgel. Tous ces ètrangers, viguiers, membres des Tribunaux supérieurs, juge des appellations, assesseurs, appor- tent inevitablement dans leurs sentences quelque chose des idees qui ont cours chez eux. Les neologismes attestent cette action des droits voisins sur la coutume. La langue juridique se transforme: finca remplace immoble: embargar se substitue à pinyorar ou à emparar; bien d 'au tres termes sont employés couramment, que l'on chercherait en vain dans les textes d'autrefois. A un autre point de vue, les conditions sont défavorables pour le maintien des usa- ges. Dans une contrée étendue, peuplée, les difíïcultés anàlogues se reproduisent — 647 — d'assez pres pour former une tradition continue. Ouand les mcmes espèces ne se sui- vent qu'à de longs intervalles, l'oiibli fait dans la tradition des brèches, par ou s'intro- duisent les droits étrangers. C'est le cas pour l'Andorre. On appelle decrets dans les Vallées diverses decisions de natures fort distinctes: quand les Co-seigneurs légiférent, quand les Viguiers ou les Conseils règlementent, ce sont des decrets et quand le Conseil general, interrogé sur un point de droit, dit quelle est la coutume locale, c'est encore un decret. De ces dec/ ets les uns ont donc pour but de modifier le droit, cTautres d'en faire l'application, d'autres enfin de le constater. Les decretsAoïs n'apportent pas à la coutume des changements aussi profonds qu'on pourrait le croire. Ces decrets sont assez rares et presque toutes leurs dispositions sont tombées en désuétude; certaines n'ont jamais été appliquées ou ont dévié de leur sens. Un decret de 1853 enjoignait de faire évaluer par experts les immeubles avant la vente à réméré: cette prescription est lettre morte. L'article suivant du mème decret fai- sait une obligation aux notaires de présenter annuellement leurs registres au Conseil general: les notaires ne se sont jamais soumis à cet ordre. Trois decrets de 1785- 1786 ont précisé sur quelle nature de biens devait porter l'exécution des jugements civils; un quatrième decret a, semble-t-il, rapporté les precedents: les juges continuent cependant à les viser dans leurs sentences; mais leurs interprétations, qui varient, d'ailleurs, sui- vant les tribunaux, sont fort éloignées de la lettre et de l'esprit du decret. Un decret de 1854 abaisse à 3,33 ° 0 le taux du censal ou rente constituée: cette prohibition est malheureusement respectée; elle a ruiné un mode de prèt qui rendait bien des services. La Réforme ou loi électorale de l'Andorre est un decret de 1866. Mais le decret dont l'histoire est la plus suggestive est un mystérieux decret de 1785, qui n'a peut-ètre jamais existé. Ce texte législatif aurait accordé un droit de ré- méré perpétuel aux propriétaires d'immeubles vendus par autorité de justice: il est ex- pressément visé, dans des sentences récentes, par des bayles qui ne le connaissent que par ouï-dire. D'autres jugements, plus anciens, tendent à établir que ce decret énigma- tique n'a jamais été qu'un projet. Promulgué ou non, il est passé en coutume. Si on rapproche ce cas des cas de tels autres decrets, bien authentiques et qui sont de nul effet, on se rendra compte qu'en Andorre comme partout la force de la loi lui vient en grande partie de sa conformité avec les idees ambiantes. Le législateur doit compter avec ce collaborateur anonyme qui est la conscience populaire. Quand la loi consacre des mesures appelées par les conditions du moment et par le vceu des popu- lations, elle duré, elle opère; si elle n'a pour elle que la volonté du législateur, elle tombe presque inevitablement. Un littérateur distingué a écrit naguère un livre piquant sur les morts qui parlent. L'idée est particulièrement juste pour les pays traditionalistes, comme l'Andorre: les générations disparues, qui ont construit, brin à brin, la coutume, ne perdent pas dans la mort leur activité; elles la continuent par la tradition. Leur vie se prolongue dans la génération actuelle; la pensée des andorrans d'autrefois guide la langue ef dirige le bras des andorrans d'aujourd'hui. — 648 — Cet effort collectif du peuple a renouvelé une part importante de la coutume, celle qui a trait au réméré. Pour apprécier ce changement, il faut savoir que les Andorrans ont une vraie pas- sion pour leur maison, pour la casa familiale. Consolider et agrandir le patrimoine, s'il est intact, le restaurer, s'il est entamé, ce sont les grandes préoccupations de leur exis- tence. Ouand ils vendent, c'est presque toujours avec l'espoir de recouvrer ce bien au- quel les attachent tant de fibres douloureuses. De ce càlcul est sortie l'extension du réméré, de la carta de graaa, extension tellement considerable qu'un plaisant, qui avait vu le Passeig de Gracia barcelonais et qui l'admirait voulait baptiser uui bout de chemin à Andorre-la-Vieille Passeig de Carta de gràcia. Ces considérations expliquent la fortune extra ordinaire du decret de 1785. Sous le couvert du pouvoir législatif, c'est l'àme de l'Andorre qui est ici le veritable artisan de la coutume. II ne faudrait pas s'abuser cependant ni croire que l'harmonie soit parfaite entre la loi et les aspirations des justiciables. La loi en Andorre vise à saisir l'homme tout entier. Les prescriptions de la coutume sont imprecises et la limite est mal déterminée entre ce qui est illégal et ce qui est immoral: des relations notoires entre jeunes gens et jeu- nes filles peuvent ètre l'objet d'une répression pénale. Malgré tout, il s'en faut bien que la loi pénètre et imprègne l'esprit des populations; elle ne représente pas exactement la pensée andorrane. A còté de la coutume et en dehors, subsistent des habitudes et des mceurs, parfois tres différentes. La coutume et la jurisprudence, se conformant en cela au droit cata- lan, fixent la quotité disponible aux trois quarts. En réalité, les peres de famille andor- rans réduisent arbitrariement la légitime. Or, les légitímaires, qui saventqu'une action en complement de légitime aurait unei ssue favorable, inclinent leurs revendications sous la force de ces vieux usages que la loi ne reconnait pas; ils se résignent bénévolement à une spoliation illégale. Pour tout diré, la loi ne tient qu'une place restreinte dans la mentalité andorrane. Elle s'impose surtout par les sanctions dont elle est accompagnée; elle s'adresse moins au sentiment du devoir qu'à la crainte des chàtiments, et là ou cette crainte cesse la loi perd son autorité. La contrebande est légalement interdite; mais en temps ordinai- re la pénalité n'est pas appliqué. Aussi la loi est-elle ouvertement violée; les contreban- diers opèrent librement en plein jour. L'opinion publique ne leur est nullement sévère, et l'administration locale, qui sévit de loin en loin quand elle ne peut pas s'en dispen- ser, lui est plutòt favorable: le budget des Vallées est en partie alimenté par la contre- bande. D'autres lois, plus étroitement unies à la morale que la précedente, ne sont guére mieux respèctées. L'usure, l'usure à des taux hideux, à du ètre énergiquement répri- mée par les Viguiers, qui n'avaient pas, dans cette campagne, la sympathie des prèteurs ni mème de leurs víctimes. — 649 * * * Que vàüt la coutume andorrane? Dans l'ensemble, elle présente un défaut capital, l'indécision. Si la loi écrite est d'interprétation malaisée, que diré d'une coutume qui n'est pas fixée par l'écriture? En matière de droit privé, un fait suffit a montrer l'acuité du mal: la coutume, nous le sa- vons, a de grosses lacunes et il est nécessaire à chaque instant de recourir au droit sup- plétoire; or, les tribunaux ne s'entendent pas sur le choix de ce droit supplétoire; les uns invoquent le droit romain et les autres le droit catalan. Si on l'examine dans ses divers chapitres, la coutume est de valeur fort inégale. II est surtout interessant d'examiner celles de ses dispositions qui sont nées en Andorre spontanément, qui, d'elles-mémes, sont sorties du milieu et de l'état d'esprit des popu- lations. Elles sont, disons-le franchement, le plus souvent detestables. Dans la procédure civile, ou deux juridictions parallèles se présentent aux plai- deurs, il appartient au demandeur de choisir le bayle ou le tribunal de troisième ins- tance qu'il entend saisir de sa requète. Et cet avantage n'est pas negligeable, puisque la jurisprudence varie suivant les tribunaux. L'ingérence des conseils administratifs dans les procés, sous prétexte de main tenir la coutume, donne, de mème, ouverture à de bien fàcheux abús. Mais c'est surtout le régime des biens, de la fortune immobilière, qui laisse à désirer. L'hypothèque n'étant pas règlementée, un débiteur peut donner hypothèque indéfini- ment sur un mème bien; l'hypothèque n'est en Andorre qu'une garantie insuffisante et surérogatoire. La rente constituée, depuis que le taux a été ramené à 3,33 ° 0, n'est plus suffisantment rémunératrice. Aux Andorrans dans la gène il reste la vente à réméré perpétuel. Voici ce qui en résulte. Le bien vendu à réméré est souvent cédé aux mèmes con- ditions; il passe de main en main, et à chaque aliénation un nouveau réméré se crée au profit d'un nouveau vendeur. De son cóté, ce droit de rachat peut ètre vendu définiti- vement ou à réméré. Au bout de quelques générations, c'est un enchevètrement inex- tricable et une source intarissable de litiges. On aurait de la peine à se faire une idée de l'insécurité qui pèse sur la propriété foncière. Ce n'est pas à diré que les cerveaux andorrans soient fermés aux idees juridiques; bien au cóntraire, ces montagnards ont une aptitude singulière à s'assimiler les notions du droit. Les combinaisons auxquelles ils s'arrètent leur sont, de plus, suggérées par des vues tres hautes et tres respectables, par le désir de conserver à la famille ses res- sources et son rang social. Et cependant le resultat est mauvais. Peut-ètre devons-nous en conclure que la foule est incapable d'élaborer ses lois: pour une ceuvre pareille, il faut à cette force obscure qu'est l'instinct populaire la direction d'une intelligence consciente et informée. 42 6ío 11 y a douze siècles, vos lointains ancètres, fuyant devant les Sarrasines, se réfugiè- rent dans les hautes vallées pyrénéennes. De mème aujourd'hui, en présence de cette in- vasion moins violente mais non moins implacable du cosmopolitisme, il semble que les vieux usages catalans aient cherché dans les montagnes un abri contre le flot montant de la banalité. Sous les toits d'ardoises grossières des villages elevés, le type de la race et ses coutumes se conservent plus purs. C'est pourquoi j'ai convié les fervents de la Catalogne réunis ici à tourner un mo- ment leurs regards vers les humbles prétoires andorrans, ou d'archaïques magistrats appliquent, sans toujours s'en rendre compte, les lois inscrites dans ce beau code qui s'appelle Constitucions de Catalunya. 65i - Del Dr. D. foseph Franquesa y Gomis, Mestre en Gay Saber, y Professor de l'Universitat de Barcelona. Hem de defensar la nostra llengua y reivindicar tots els seus drets L'acte brillantíssim de glorificació de la Llengua Catalana, iniciat per sos fills pre- dilectes, y presenciat per l'embaixada de ilustrats filòlechs de tan distintes regions que ha vingut a oferirli '1 tribut de ses sàvies investigacions y pacients estudis, tindrà sense dubte ressonància y positiva trascendencia. Tenim ben descomptada la facilitat ab que s'esboiren les incensades pròpies de tota festa apoteòssica, y fins la seguretat de que nostie idolatrat idioma, passades les hores de sa verdadera transfiguració, en la que s'haurà presentat als seus devots deixe- bles ab tota sa glòria y magnificència, devallarà de son Tabor per continuar sa via de privacions y d'injust sacrifici; però també tenim per segur que 'Is treballs d'aquestes Assamblees hauran convensut a tothom de sa poderosa vida actual, de sa aptitut com a digne espressió d'un gran poble modern, y, en virtut de tot això, de larahó ab que llui- tem per la reivindicació de sos drets ilegítimament desatesos y tinguts en menyspreu. Perquè, senyors, la llengua qu'en sos bons dies senyorejà pel mar de la civilisació y encoratjà als deslliuradors de tants pobles oprimits, la que per l'Etat Mitja produí tan grans obres científiques y literàries, la qu'inspirà a tan egregis trovadors, la que ressonà per les Universitats y redolà per les Cancilleríes d'Europa, la fidel trasmisora dels sentiments y de les aspiracions d'una nacionalitat generosa y d'una raça lliure, s'haurà ben demostrat pels gramàtichs y filòlechs de nostre Congrés que no es ja un arbre amenassat.de mort y que ja ha complert son fi, sinó que ab totes ses irregulari- tats y falsos empelts creix encara sense donar senyals de vellesa y ab prou sava per assombrarnos ab les espletades de sos fruyts. Ells que han anat a estudiar son vocabu- lari y ses< construccions y han esbrinat sos misteris en els venerables escrits dels clàs- sichs no han tingut de fer res més que caminar per trobar els comprovants del text dels vells còdexs en cada obgecte de nostra terra que se'ls oferia a la vista y en cada espres- sió del menestral, del pastor, del pagès o del mariner que 'Is surtía al pas. Ells han descobert que malgrat a les calamitats passades, y ab tot y una forta caiguda literària de sigles ha tingut prou força per resistir els vents contraris y fins encara per enriquir- se més, y treure noves brotades sanes y vigoroses per més que la jonsa y l'agram y la mala herbota pretenguessin ofegaries; y elles, en fi, poden declarar que no tant sols l'han vista com se basta y sobra per donar forma y espansió a totes les necessitats y manifestacions de la vida actual, sinó que al resseguir els paíssos dels milions d'homes que la parlen l'han trobada tant ben arrelada com sempre y potser més festejada per sos bons fiils y més benvolguda que mai. Y es el cas que a aquesta llengua, tinguda per una de les més espressives que *s coneixen, companyona inseparable d'un poble industriós y treballador, valenta y enèr- gica, dolsa y manyaga, productora d'una poesia assombrosa y tant nascuda de nostres entranyes qu'es impossible que mai, mai, pugui Ser baratada per cap altra sense que nosaltres deixem de ser nosaltres, ara 'ns veyem obligats a amagaria y llensarla de reco — 652 — y a enmanllevarne un'altra, sempre que havem de realisar algun dels actes més osten- tosos de la vida, per la sola rahó de que aixís plau als directors de l'Estat de que avui Catalunya ha vingut a formar part. De manera que aquest idioma tant justament ponderat, tant rich y tant viu que a nosaltres nos serveix per tot, no serveix pera merèixer cap autorisació oficial ni hi hà cap dels representants de l'Estat que '1 vulgui admetre, fora de les espansions dels escriptors o del tracte particular y de les converses entre '1 poble, si es que encara no es escolten remolejant. Ve a ser com un vestit fet ab tota perfecció, ben ajustat, treba- llat per un excelent tallador, de dibuix ben vistós y de roba finíssima però que no més podem durlo per estar per casa perquè l'Estat no vol que '1 traguem al carrer. Es un tresor esplèndit, que representa una inmensa fortuna, un cabal afanyosament guanyat, tot ell d'or llegítim y prodigiosament encunyat, d'un valor, en fi, tant imponderable com se vulgui, però al que la llei no li dona curs ni circulació, y que per lo tant hem de tenir tancat a la caixa. Es un instrument maravellós, apte per arrencar les més solem- nes armoníes, una orga tant superbament construida que sab fer vibrar les sonoritats més augustes y 'Is tons més dolsos y les melodies més delicioses y més pures, però que al sonar està prescrit que no l'han de sentir els vehins y que s'han de tancar totes les portes y finestres perquè no 'Is n'hi arribi ni '1 degotim d'una sola nota. L'Estat, sense volguer veure la violència qu'això suposa, la perturbació que porta y la falta de llògica y de justicia que'n segueix, ha vingut a dir als catalans: «Teniu una llengua de rica historia y de gran vitalitat present? Donchs a mi 'm convé que 'm parleu un'altra.» Y per aqueixa conveniència ha vingut a afegir: «Ja que als meus represen- tants el parlar com vosaltres no 'Is ve de grat, vosaltres parlareu com ells a la força.» D'aquí n'ha vingut l'ensenyança feta en una llengua estranya contra totes les lleis de la pedagogia y del bon seny. D'aquí la pèrdua de temps dels deixebles y l'inutilitat dels esforços de tots els mestres y professors oficials. Y l'imposició s'ha anat estenent cada dia d'una manera més crudel y amenassa- dora. Y s'ha obligat a usar del castellà en la redacció de contractes y escriptures en els despatxos de les oficines y dependències de l'administració, y lo qu'es pitjor, en les sales dels Tribunals y en les declaracions dels qu'imploren Justicia. Per virtut d'aqueixa observació lo que s'ha obtingut a Catalunya es que 's mirin com a cosa exòtica per la gent del poble les dues coses qu'en el món s'haurien de tenir per més augustes: l'administració de la Justicia y 1 ministeri de l'ensenyança. Perquè al cap y al fi les veritables víctimes de tot aquest desgavell son els pobres, els humils, els que de l'escola no n'han pogut treure un borrall en clar y 'Is que al haver de contrac- tar o de defensar sos interessos o de dictar sa última voluntat, s'han de deixar dur pels altres sense entendre lo que 'Is fan dir: tenint prou bona vista, han de caminar ab una vena als ulls. Trista falta de cantat en que ni haurien arribat a somiar mai aquells sigles endarrerits en que no 's remenaven tant les paraules d'altruisme y de demo- cràcia. En els Estats poliglotes tant dret té a ser reconeguda l'oficialitat de la llengua d'una regió com la d'un'altra. Tota imposició de l'una sobre les demés es una iniquitat. Perquè aquesta no existís, perquè no hi hagués subjecció per ningú sols hi cabria l'adopció d'un llenguatge diferent, igualment estrany per tothom. Que hi diria Castella si se li proposés l'oficialitat, per exemple, del francès, per tota Espanya? Donchs per Catalunya el resultat ha sigut el meteix. — 653 ~ Y no 's parli de la reconeguda superioritat de cap de les nacionals. Nosaltres no regatejem cap mèrit de la llengua castellana y no fem més que defensar la nostra. Quan els castellans tant la ponderen tenen tota la rahó. Per ells es la mellor de totes. Però aquí també fórem fins desagrahits ab Deu si no declaréssim que per nosaltres encara es superior la nostra. En fi, si tothom té l'obligació de reivindicar els drets de son llenguatge propi, Cata- lunya està en el cas de ferho ab més rahó que ningú y ha de rebutjar el càstich per immotivat y per immerescut, perquè jamai en els temps de sa gloriosa historia deixà de respectar el parlar dels altres pobles, fossen aliats o dominats. Ella respectà '1 caste- llà al Aragó, les variants d'oc a Provensa, el grech a Atenes, l'italià a Sicilià y fins en sa pròpia terra reconegué oficialment l'existència de la varietat gascona de la vall d'Aràn qu'avui encara parla la gent d'aquells afraus. Podrà presentarse al tribunal de Deu ab les mans ben netes del pecat d'haver decretat l'esclavitut de cap llengua. Però, senyors, a que cansarvos repetint les rahons que tantes y tantes vegades han retret els escriptors de Catalunya combatent la despossessió d'uns drets als que aquesta no ha renunciat mai? Y, mirantho fondament, què ve a ser tota la nostra brillant renai- xensa literària, sinó una colossal protesta contra aquesta injusticia? Es impossible que '1 present Congrés deixi d'associarse a aqueixa protesta y per això, rahonant ab serenitat y sense les fogositats del sentiment, decidirà si, portant ab sa autoritat la veu d'una aspiració general, se dirigeix als poders públichs «reclamant l'autorisació del català en tots els graus de l'ensenyança y en tots els rams de l'admi- nistració, especialment la de Justícia, en la redacció de tota mena d'instruments pú- blichs y, en fi, en tot quant afecti a les relacions y tractes sostinguts entre catalans.» Ja altres distingidíssims companys meus congressistes han formulat conclusions similars y mellor redactades, y al Congrés toca aprovaries definitivament. Però potser tant o més qu'aqueixa excitació als goberns ne convindria un'altra endreçada a tots els pobles que parlen català o qualsevol de ses variants, recomanant- los que a dintre de son país, fassin sempre y a tothora ús esclussiu de sa llengua, de paraula o per escrit, y en tots sos actes públichs y privats. La rahó es evident. Mal podem exigir el respecte a una cosa que nosaltres demos- trem respectar poch y estimar a mitjes. És innegable que tot l'obgectiu del Congrés s'encamina a fer créixer aquesta esti- mació. Treballem, donchs, per fer entendre a tothom la necessitat del compliment d'aqueix deute sagrat que tenim ab nostra llengua. No deixem de predicar que com més oficialment nos la rebutjen més obligació tenim 'd'acullirla, d'honraria dignament y de sublimaria, perquè, senyors, la llengua no es sols l'arrel de nostra pàtria y la veu de la nostra ànima, sinó la frontera que senyala '1 límit de les imposicions. El poble que fins ara l'ha sabuda conservar, no l'ha d'afalagar a estones, sinó que té l'obligació cada dia major de sortir en tot moment a sa defensa. Y aquesta defensa es molt senzilla: consisteix solsament en usaria sempre. No 'Is escoltem a aquells que 'ns diguin que avui està molt enlletjida per les taques o vicis que li han encomanat, que be prou se cuidaràn nostres experts filòlechs d'anarles des- cobrint y espolsant. Usemla tal com sia en totes les ocasions de la vida y ella meteixa — 654 — s'anirà polint, perquè 'Is idiomes son com els òrguens del cos humà que ab l'ús se per- feccionen y enrobusteixen, y ab el desús s'atrofien y inhabiliten. Fem constant ostentació del amor que li portem, y tots, grans y xichs, desde Is actes més senzills als més importants de la vida, femlos donantli l'intervenció a que té dret. Comensem per donar redacció catalana a les portes de cada botiga, als anuncis de cada còrners, a les senyes de cada establiment, a les indicacions de cada carrer, perquè '1 sagell de Catalunya marqui '1 comerç de cada via y '1 front de cada casa. Que catalans sien nostra conversa, nostres escrits, nostres apuntacions y nostres lletres. Català '1 parlar dintre '1 redós de la família, vetllant com a l'angel blanch de nostre idioma perquè no s'apagui '1 caliu de son foch, la dóna, la dolsa guardadora de nostres tradicions, y qu'es la destinada a suavisar y a endolsir l'aspror que pugui tenir alguna paraula. Femli veure a l'aristocràcia de la sang o a la del diner que rebutja son idioma el negre desagraiment en que cauen: la primera contra 'Is avis que li guanyaren sos títols y que si la podien sentir desde la gloriosa tomba hont jauen no 1 entendrien; la segona contra 'Is jornalers que li han guanyat sa fortuna, treballant en català. Fomentem la creació d'escoles catalanes, contribuint a son sosteniment y a sa multiplicació, y, mentres no ho sien totes, no consentim en les altres que nostres fills hi presenciin cap acte de desatenció o de befa per nostra llengua. Fem qu'en tots els actes públichs entre catalans, sentades, reunions, assamblees, meetings, hi ressoni sempre '1 matern llenguatge y que ab ell deliberin nostres Ajunta- ments y Diputacions, aixís com totes les Societats, Acadèmies y Ateneus, en benefici de llur seriositat y prestigi no menys que de la clara espressió dels oradors y de la comprensió dels auditoris. Casi es per demés estendre la recomanació a nostres escriptors. Passat ja felis- ment el temps en que 's propagà l'afició a escriure les obres en castellà, tasca que ningú agrahí ab tot y haversen produit algunes de notabilíssimes, ab prou feines si hi hà avui qui no 's convensi de la inutilitat de tant penosos esforços. El català impera ja absolutament en totes les obres d'imaginació, perquè a ell li deuen els autors tota sa glòria y lo qu'es encara més lloable la benèfica influencia se va estenent sobre alguns ben acceptables assaigs científichs. Perquè es una preocupació creure que les obres científiques o didàctiques han de ser molt més llegides si 's redacten en castellà. Si l'obra té positiva importància correrà de tota manera per les altres nacions, perquè '1 tecnicisme científich es casi igual per tot arreu, y perquè possehits mitjanament el fran- cès y l'italià, la nostra llengua es assequible a tot lo món. Creix també estraordinariament el número de nostres diaris y periòdichs y revistes, escrits en català y hem de continuar demanant que acabin per serho tots. Hora es ja de comensarse a decidir, perquè de tota manera les altres provincies d'Espanya pot dirse que ja no 'Is llegeixen. O nostre generós moviment ha de tenir una espantosa reculada o d'aquí a una trentena d'anys ja hauran anat riu avall tots els escrits ab artifici y con- tra naturalesa. Y finalment, a dintre del sagrat temple, sota la nau que amparà el nostre idioma en sos dies de abatiment y de perill, fem que hi resplandeixi altra vegada com en els temps antichs fins que no s'hi senti un sol predicador de la terra que, sense profit per cap ànima, vagi a lluhirhi les gales gramaticals y retòriques d'una llengua que ni es la seva ni la dels que se l'escolten. - 655 - Y femho tot això, senyors, no per petitesa d'esperit ni ab estrets punts de mira, sinó per assegurar la conciencia de nostra personalitat. Mai ha pecat ni pecarà Cata- lunya per esclusivista ni per envejosa, perquè la naturalesa espansiva de sos fills els porta moltes vegades a estendres per ben llunyans horitzons. Preguntaven uns joves en cert dia al famós escriptor D. Guillem Forteza: «Sab si hi han habitants a la lluna?»; y l'agudíssim mallorquí 'Is hi digué desseguida: «Saben si hi hà cap català que n'hagi tornat?» Y es qu'en efecte '1 català sempre està a punt de rodar per tot el món conegut, quan el crida '1 negoci o l'honrat desitj de guanyarse la vida. Y ab la facilitat ab que s'avesa a tots els climes y 's relaciona ab tots els homes, com es possible que senti malavolensa per cap llenguatge, si tots li serveixen y tots li poden ser profitosos? Ningú com ell per conèixer lo beneficiós qu'es l'estudi dels idiomes, y pochs son els que com ell se 'Is assimilin tant aviat. Lo que no sofreix es l'imposició. Si un dia s'escoltés nostra justa aspiració y l'estu- di del castellà no fos obligatori, jo tinch per segur qu'encara se l'apendría més que avui. Res llustra tant com la possessió dels idiomes, y tantdebó que tots dominéssim be els principals d'Europa! Però per la coneixensa dels altres, es necessari assegurar l'existència del propi, y conservarlo y defensarlo de tots els que '1 combaten. La llengua es un depòsit, una herència recullida per nostres pares, elaborada a copia de sigles fins a constituir el rastre d'un poble en son pas pel mon. Per lo tant, no tenim cap dret a rebutjaria perquè no 'ns l'hem inventada. Es una riquesa que no podem malbaratar perquè nostres fills nos en demanarien compte. Sa defensa honra, donchs, al poble que la emprèn. Sens ella, aquest se mutila y 's converteix en una provincià anònima mancada d'aspiracions. A quin Estat li convé carregar ab pobles anèmichs y sense pols ni desitj de vida? Defensemla, donchs, tots a la una y sense treva, parlantla sempre. En una paraula, mentres duri l'estat de violència en que la tenen no fem ús del castellà més que quan nos hi vejam obligats y demostrem que sols el parlem a la força. Oh! Si d'aqueix primer Congrés de la Llengua Catalana 'n sortís la guspira qu'en- cengués tots els cors catalans a fer aqueixa professió de fè! Oh si d'això en nesqués l'idea de rendirli un nou y més fervent vassallatge fins a poguer vèurela un dia ani- mant totes les converses, encapsalant tots els establiments, honrant totes les cons- truccions, desde els frontispiscis dels monuments fins a les inscripcions de les tombes, y, polida pels escriptors, regulada pels gramàtichs, sublimada pels sabis y immortali- sada pels poetes, arribés ab aqueixa restitució a rependre sa vida passada encara més brillant y més esplèndida que avans, fins a sentarse al costat de ses sortoses germanes d'Europa! Oh si aquest desitj inspirés els nostres actes y tots, tots hi poséssim la nostra vo- luntat! Seria aleshores, quan segurs de la victorià podríem dir als enemichs d'aquesta estimada llengua: Vosaltres la voleu ben petita? Donchs nosaltres la farem ben gran. 656 — Del Dr. D. Francisco AlbÓ y Martí, Advocat, Diputat a Corts, ex-Professor en la Universitat de Barcelona. L'us de la llengua pròpia considerat com a dret. — Necessitat de respectarlo y garantir lo totalment en la vida jurídica integral dels catalans Senyors congressistes: No podent ni devent ésser jamay nostra oratòria la inútil paràfrasis retòrica y mu- sical del pensament, sinó la aplicació de la llògica y de la eloqüència a la demostració y forsa pràctica d'una veritat posada en dubte per l'enteniment o no prou eficàs en la fredor d'una nuesa massa feble pera emportarsen vensudes les voluntats, jo no sé pas, senyors, com donar compliment a la comanda que per part de la Comissió orga- nisadora m'ha estat feta de parlarvos de l'ús de la llengua pròpia considerat com a dret y de la necessitat de respectarlo y garantiria totalment en la vida jurídica integral dels catalans. Y no es tant sols perquè com sempre la eloqüència me falti en absolut, ni tant sols perquè sien poch propicies a la serenitat preparativa del treball doctrinal la febre y la inquietut del present temps de lluyta: es, sobre de tot, perquè la nostra disciplina ra- cional acostumada a la demostració de les veritats teoremàtiques, per natura y caràc- ter se refusa a tot intent de prova de les coses inconcuses, y si ja d'una parüen l'ordre categòrich ha d'estimarse, com ho es, un ver axioma el dret de tots els pobles a la parla que'ls hi es propria, per aspre, inculta y misèrrima que sia, en l'ordre de la apli- cació la evidencia sobrepujaría si possible fos tractantse de la llengua escullida per la sabiesa pera adoctrinar al món, en boca de Ramon Llull: per la poesia pera encisar- lo, en la d'Ausies March y Verdaguer, y per la justícia internacional pera dictarli lleys, en la dels humils prohoms que bastiren l'admirable monument del «Consulat»; d'aque- lla nostra llengua brollada en la roca viva del ésser nacional, ungida per la fè, afinada per la diplomàcia, daurada per la glòria, escullida la primera entre les vulgars per la ciència neo-llatina pera comunicarse al poble, exaltada per la inspiració, enriquida per la tradició, bressada triomfalment fins a llunyanes terres entre'ls besos de les ones de la mar y l'oreig de les montanyes: d'aquella llengua immortal que després d'una agOr nia de centúries, opresa per la tirania, bescantada per la mofa y trepitjada per la lley, surt esplendent de llum y esclatant de forsa de dins del sepulcre en que el crim polí- tich volgué enterraria viva, fent ressonar en el present Congrés ab el viril accent unís- son dels incomptables fills de tants y tants pobles quals somnis ha bressat, quals glò- ries ha cantat, quals penes ha endolsit, l'himne vibrant del dret a la existència plena, y proclamant ab la veu de la justícia perennal que tot agravi rebut era y es malvestat, tot menyspreu, ignorància o baixesa, y tot obstacle un atentat contra la lley de la natura. — 657 — La lley de la natura en que's funda'l dret humà fa nàixer, en efecte, el pensament en les pregonitats més íntimes de l'ànima. No hi floreix per generació espontània deri- vada de condicions generals de humanitat que portarien en conseqüència una identi- tat universal desmentida per la observació, ni 's dibuixa la imatge de les coses en el fons dels esperits ab les mateixes gradacions de llum reflexades pel mateix horitzó al travers d'idèntich crestall. El món exterior primer y ia abstracció després s'espliquen al infant per ministeri dels qui l'envolten mitjansant signes que associa per sempre més a la representació dels objectes d'aquell món y de la idea y sos matissos. Les idees y els objectes que desvetllen la virginal atenció infantil són els que viuen en l'ayre que respira, són els del patrimoni familiar y del nucli social a que pertany per la lley d'una generació que encadena totes les anelles d'una rassa. Y aquells signes d'espressió són els que lentament ha elaborat o emmotllat la propria rassa en el transcurs dels segles, els que encarnen viva la mentalitat diferencial de cada agrupació, quals fills al ense- nyar als llurs la imatge de les coses, la imprimeixen també per sempre més segons igual lley en signes que responent a característiques diferencies son diversos també total o parcialment, isolats o en combinació. Y com tal diferencia no es filla del etzar ni del arbitri, sinó que raja de les fonts de la mateixa vida, no's limita al sò de y a la formació de la paraula: són la una y l'altre element y vestidura d'espressió d'un la lletra concepte a que'l raonament arriba en cada poble pels viaranys caracte- rístichs que han enfonzat en ses valls unes corrents que' Is altres no han rebut o que no han influït en ells de igual manera, y es per això, senyors, que no ja la estructura y pronunciació dels mots, els matissos del pensament y els engranatges de la construcció no tenen equivalència en els idiomes, ni per lo tant una reducció possible a la unitat. Es lley de la natura, donchs, aquesta diversitat llengual dels grupus ètnichs, qual igualitat jurídica originaria, evidentment natural també, desautorisa tota imposició que qualsevol d'ells intenti sobre dels altres pera exigir que en sa vida interna o de relació se privin de la espressió del pensament en la torma pròpia. No hi hà en la natura títols de privilegi ni en favor de un nucli social pera la subjecció mental absorbidora dels demés, ni en favor d'un idioma pera el monopoli del ús de la paraula en tots o en de- terminats ordres de les comunicacions humanes. Y si, en defecte de fonament originari en l'ordre natural, se busquessin pretextes en l'ordre positiu pera derivarne la esmentada imposició, fins prescindint de que tot allò que no està en armonia ab la lley natural careix de valor jurídich, si el fet derivatiu fos la conveniència, deixaria d'existir com a títol de relació jurídica desde que no hi hagués equació entre' Is diversos elements personals a que s'hagués d'estendre y sobre tot quan la conveniència del un aparegués en sentit invers o oposat a la del altre: si fos el consentiment, desde l'instant en que no existís quedarien natural y jurídicament deslligades les voluntats, y si hagués sigut la dominació, generadora de les monstruo- sitat de tot esclavatge corporal o intelectual y en aquest ordre d'un afront, motiu de tota rebelió, en la víctima, com incompatible ab tots els sentiments de la fraternitat, el títol ja inadmisible com ineficàs per lley de la natura que'l proscriu en calitat d'inhu- ma, seria virtualment derogat y arreconat entre'ls recorts de la més revoltant y arcaica tirania en tots aquells pobles que inspiressin son dret en els principis de la llibertat y la igualitat dels ciutadans. Idèntica exigència que la justícia té la cultura, que requereix una puresa y una be- — 658 — llesa en la exteriorisació del pensament humà que sols poden trobarse normalment en l'espressió del mateix en la llengua propria de qui'l genera. El llenguatge natural de cada hú no's troba més que en un idioma: fruyt del pri- mer amor racional, del primer enllàs natural, de vincle etern, inefable y fecondíssim, del esperit ab la espressió. Els fills d'aquest amor del pensament són els únichs que si poguéssim aplicar al cas la parla gràfica del dret mereixerien anomenarse juntament com solem dir «llegítims y naturals». Són ademés els únichs que tindran ufana, osten- tant l'esclat humà de la hermosura: dels altres, uns seran estrafets de naixensa per an- tinatural deformació o mutilació, uns altres ridícols maniquins vestits per la retòrica, y dels restants, vegetaràn alguns en la apariencia de la vida que degueren a la artificial fecondació del estudi, y els últims, llegitimats per rescripte, il•legítims per natura, ja generats en la violència, d'ella viuran per la brutalitat d'un «fòrceps» oficial, mes por- taran en l'ànima la marca de la vergonya y en son cos seran eternes les senyals de macadura. Aquesta lley del pensament humà la trobem comprovada y sancionada en tots els ordres. En el religiós, per boca dels Profetes se'ns pinta com un gran càstich la imposició de llengua estranya: Isaías la profetisa al poble d'Israel per haver prevaricat: «et lin- gua altera loquetur ad populum istum» (c. XXVIII, v. 11). Pren carn humana'l Fill de Deu y predica la doctrina redemptora de la humanitat universal en son llenguatge de fill del poble, no en l'oficial, el dels dominadors de la Judea, sinó en l'humil dialecte popular siro-caldaych. Pera la evangelisació del món, l'Esperit Sant no comunica el dò de llengües als homes dels diversos pobles pera entendre als Apòstols, sinó als Apòs- tols pera que cada un dels homes a qui prediquen pugui escoltar la divina paraula en l'idioma propi. Sant Pau diu als Corintis (Epist. I, c. XIV, v, 14 y 19) que si predica en una llengua desconeguda, ho fa certament son esperit, mes el concepte resta sens fruyt, y que prefereix dir en la Església cinch paraules acomodades a la inteligencia y a la instrucció dels fidels que pronunciarne dèu mil en altra llengua estranya. Al se- nyalar la decadència del llatí literari per haver adoptat l'Esglesia el popular, es aquella atribuida pels filòlechs historiayres a la instrucció cristiana feta en el llenguatge vulgar y rústech, causa segons els mateixos de que's trobin en els monuments literaris de la Església primitiva modismes sols notats abans en boca del poble y que han subsistit després en la litúrgia. Inocenci III en el concili laterà mana baix pena d'excomunió que'ls bisbes y ministres coneguin la llengua del país de llur jurisdicció y ministeri; Eugeni III en la regla XX de Cancelleria declara la nulitat de la provisió de parròquies y demés beneficis ab cura d'ànimes «nisi ipsa persona intelligat et intelligibiliter loqui sciat idioma loci ubi ecclesia vel beneficium hújusmodi consistit»; ordena el Concili Tridentí (S. XXIV, c. 7) que s'ensenyi la doctrina cristiana a cada poble en son llen- guatge nadiu, y en nostres temps, en el país d'unitat més absorbent y ponderada s'apareix la Verge en la ribera del Gave y en els prats de la Salette, y no es en la llen- gua oficial del Estat sinó en l'humil dialecte popular que parla als infantils pastorets saboyards y a Bernardeta Soubirous. Humils germans de pàtria que acudiu temorenchs a les oficines públiques: si a la vostra respectuosa pregunta en català vos contesta un infelís buròcrata ensoperbit ab la insolència del «hable V. en cristiano», contestèuli que es ell qui deu complirho se- guint l'exemple del Christ y de la Verge que no parlaren el castellà de l'època y del — 659 — lloch, això es, el llenguatge oficial o del Estat, sinó el del poble. Y podríau afegirhj qui si el mateix Estat, ademés de parlarli per boca de la autoritat, hi obrés també en cristiano, faria seus els preceptes del dret canònich, y privaria en conseqüència de fun- cions públiques locals a qui ignorés y més encara a qui menyspreués la llengua po- pular. Y si es tal la ensenyansa que's desprèn del dret eclesiàstich, no obstant la univer- salitat originada del caràcter de general humanitat a que respon, calculeu, senyors, lo que ha de exigir el dret polítich, sempre emmotllat pera ésser perfecte a la especial y variadíssima estructura dels elements que ha de regir. El dret dels individus y agrupa- cions humanes a la parla propria es, com dret derivat de la natura, anterior y superior a la existència del Estat, y no per tant un privilegi o regalía que pugui a son albir do- nar o tolre, y si d'altra part segons el natural criteri no es l'home per l'Estat sinó l'Es- tat per l'home, l'Estat claudicaria contra la mateixa rahó fonamental de la seva exis- tència, si en lloch de constituirse en garantia y orgue de sanció dels drets preexistents tractava d'ofegarlos ab la mateixa forsa coactiva que no ha rebut dels ciutadans més que a condició y com a medi de ferlos respectar. El dret de que parlem es, com a innat, ilegislable y imprescriptible, es d'aquells que'l sistema de les modernes constitucions deu encloure en la part dogmàtica y que fins els còdechs polítichs dels paísos més uni- formistes directa o indirectament han hagut de consignar. Fixeuvos com a exemple en la vigent Constitució espanyola y hi trobareu un art. 13 segons qual primer paràgraf «todo espaiïol tiene derecho de emitir libremente sus ideas y opiniones» y no ho faria lliurement el ciutadà de llengua catalana, a qui s'obligués a espresar el pensament en la escola, en el meeting, en la contractació, en els tribunals y en el Parlament en una parla distinta de la pròpia. Perquè no hi hà, senyors, llibertat d'espressió del pensa- ment quan la coacció del poder l'espera a cau de l'ànima pera barrarli el pas y ofe- garlo abans que cridi si no 's mutila en silenci, si no 's despulla del ropatge propi pera vestirne un d'estrany de vius colors, però que no li escau ni es fet a mida propria, si no se surteix de sons y de paraules en l'estanch del monopoli, si nó marca'l pas de la es- pressió segons el «uno, dos, tres...» fixat en les ordenanses de la gramàtica de la llengua d'uns homes com els altres que malgrat ésser iguals a tots els altres, s'han considerat de dret diví, s'han atribuit el mando y s'han posat ells mateixos els galons. Un regisme polítich igualitari deu atribuir a tots els ciutadans els mateixos drets a totes llurs característiques naturals iguals prerrogatives, a llurs idiomes cooficialitat. ^•Perquè en el Parlament la veu del país no pot ressonar més que en una llengua? ;Per- què la lley ha de fixar les regles del dret contràriament al dret comú, en la parla d'uns ciutadans y no dels altres? <;Com la compliran y com podrà castigarse als que la infrin- geixen si es promulgada sols en una llengua no assequible a bona part dels ciutadans? La cortesia, la conveniència mutual o altra raó semblant podran permetre que s'utilisi normalment com a llengua parlamentaria la més usual del major nombre dels representants del país, mes no privar a un sol d'aquests d'utilisar la pròpia si no'n sab d'altra, sinó creu dominaria prou pera espressarshi dignament, o si en virtut de la part alíquota de sobirania que li pertany creu oportú refiexar les aspiracions y necessitats de la terra que l'ha elegit en la parla d'ella. No faltarà en tal cas una engruneta del fastuós pressupòsit de les Cambres pera una versió que posi lo que haja dit aquell al alcans dels altres y encara que faltés no costaria de trobarse: val mes en últim cas que resti seca per falta de carmel-los y bolados la boca d'alguns parlamentaris cansats d'en- — 66o — raonar que no pas que resti muda la d'un sol, d'investidura igual, per falta d'uns mise- rables medis de traducció y per més miserable falta de coneixement per part dels al- tres d'un idioma ab tant dret com el que's vulgui pera estimarse nacional. Si en la descripció de paíssos llunyans ens contés un viatger que en algun d'ells les lleys no's promulgaven més que en una llengua desconeguda per mils y mils de ciutadans y poch coneguda per milions d'altres, y que malgrat això regia un Còdech segons el qual la ignorància de les lleys no escusava de llur compliment y funcionaven tribunals imposant càstichs de tota mena als infractors d'uns preceptes que ignoraven per no dictarlos ni posarlos el poder a son alcans, creuríem que's tractava d'un poble assiàtich o africà en que'l despotisme arribava a la lesa humanitat si no'ns recordàvem de que està en el nostre poble el cas de la injustícia viva. Se dicten lleys en un idioma privilegiat desconegut de mils y mils y poch conegut de milions de ciutadans, quals infraccions castiga ab tot rigor en sos cabals y llibertat, per la irrissoria presumció d'un coneixement legal que- no existeix y que es incompatible ab la realitat y ab la con- fessió per part de l'Estat de les vergonyes del analfabetisme, de que n'es causa entre altres la aberració de donarse igualment la ensenyansa en llengua estranya. Sembla haver reencarnat en l'esperit oligàrquich dominant el monstruós pensament d'aquell emperador romà que feya gravar les lleys en signes petits y fixaries altes, més enllà de la vista dels ciutadans, pera gaudirse en la crudeltat y fer guany ab el càstich de les víctimes. Són obligatòries les lleys en general, segons el primer article del Cò- dech civil, pel sol fet del transcurs d'uns dies desde llur inserció en un diari oficial que per costosíssim no està al alcans de tothom, ni ho està lo que diu per la llengua en que va escrit, ignorada per immensa multitut de ciutadans (1). Y jay d'ells si no la com- pleixen! No podran invocar l'ignorància de la llengua de la lley y per lo tant ab més motiu de son contingut, pera evitar la nulitat de llurs actes jurídichs o la condemna a pagar ab llur hisenda y persona, sens que'l desconeixement de la parla oficial, — idèn- tich al que tenen de la llur els legisladors — els valgui ni pera la presumció de bona fè ni com a circunstancia atenuant pera cambiar en un presiri la cadena. En i'ordre jurídich anomenat administratiu es d'igual evidencia la conculcació quan nos respecta la doble relació jurídica natural derivada de la pluralitat de llengües dis- tribuides pel territori del Estat, que imposa d'una part el reconeixement del dret dels ciutadans a utilisar la pròpia y no per forsa cap d'altra artificial o emmatllevada pera l'exercici dels drets, devers y funcions públiques de caràcter administratiu y que exi- geix d'altra part als funcionaris el pràctich coneixement de la llengua natural dels ciu tadans als quins ha de servir, com a condició indispensable pera'l compliment de llur dever y pera l'acert y compliment del bon servey. Sens respectar aquell dret no hi hau- ria igualitat civil, sinó un regisme de castes en profit de la dominadora, font per l'altra de ressentiments, de perjudicis, de befes y'humillacions, que són el disolvent més po- derós dels vincles que mantenen units als pobles d'un Estat. Els llegisladors uniformistes, reglamentant la burocràcia y la vida administrativa fins al infinit, s'han recordat de tot menys de la esmentada pluralitat de llengües nacionals. (1) No succeheix tal enormitat en el catòlich, lliure y democràtich Estat belga, quals disposicions legals se pro- mulguen y se publiquen totes elles ab igualtat de consideració en el periòdich oficial en les dugués llengües vives del pais. Vegis en comprovació el facsímil del Moniteur Belge que s'acompanya. MONITEUR BELGE JOURNAL OFFIOEL f*rt* io 'pt cnricmrnt Vn" MMM|i " 'raac* • • ót-•, ,vn»« n c. U H.««S «w^tcrc. JjMalvr.ni niot$i1«>iv«mí••>»*.mr•firf« pariran (n-eiTï «MpcMCrv. 'l-nç fomiiro.m•i.i i.a- icj Rw.1* iih.j«»i om «<-u* íp, ocl•iUki r..i..i,irrclrycs. drs «4» de* mrlru-j mutuailtla• « om acu» 4ps ojiéooí - '.c -í•.onnc.les c*x imi-ücaHoiiS aol?«r. tom robjet^la Eouacri^Uuutí STAATSBIAD 77' .VNNÈ£. IV. .05-106. rrtje vsn ne: "*—Tl «llimi >-fórféíeèoU(ta|{!*U,i ' a*aI1'la»• * • *«srt«e. W. 3 majiad«ï.s. de la n Convention nnnr l'adsptation * \s jAerre tnaritime ties principes de la Convention de Ccm-ve d > ele exclu de i àdhesion de la Hépulilique de Bolivio Certifié par lc Secrétaire General du Ministére des Aflaires etrangères, Chev VAN de» Elst WBTTEN, 20NINSXIJ.SE BS3LUITEN EN ASTOS DEH REGEERINO. «IMSTERIE VÍH BUI T EK LAH08CHE ZIKEH Siol•Llf der «redcs-l'oníercnlie tan *9 «full 1*90 <). De Repuuliek Bolivie is ioe^retreden tot net n Verdrag betreffende de «retien en gebruiken van den -orlog te land d en tot net « Verdrag nopens de loepassin;» op deu /.eeoorlog van de ueginselen van het Verdrag van Genéve van ií \uguslus 1861 », beïde tcegevoegd aan de Stotakle der Vredes Conferentie. Artika) 10 van (ie< « Verdrag nopens de mepasstng op den zceonrlog van de Inigiuseien van l.el Verdrag v:in GefléVG ■• is geskteu ull de toetreding der Repuliliek Bolivie. Gewaarmerki door den Algemeenen Secretaris van het Ministerie van BuiienUnds.e íe Zaken, COn PS DIPI.OM.VTIOfE. Paí arrítc royal du 3 avril 1007. >l R. de l'Escaille, secrétaire de légalion de \n classe, a été nomnir secrétaire de la légalion de ivelgi'que pres S. M lc Roi de ('òrlogal. Par arrèté royal du 3u mars 1907, M le comte H. de LaubespiB, secrétaire de légalion de 2C classe, a etè nommé secrétaire de la •égation de Belgique pres S. M. l'Empercur du Maroc. Par arrété royal du 2» mars 1907, M A Ilouyei, interpréie de la légalion de Belgique pres S. M. l'Empercur de Chinc. a éié Qonimé premier interprètede la mème légalion. Pour extrails conformes : Le secrétaire general. DIPLOMATISCli LICHAAM. Bij koninklijk besluit van den 3° April 1907. is de hcer B. de l'Escaille, gezamschapssecretaris t' klasse, benoemd tol secretaris van het Belgisch gezanischap bij Z. M. den Koning van Portugal. Bij koninklijk bèsluit van den 25" Maarl 1907, is de heefgraaf H. de Laubespin, gezantschapssecretaris 2' klasse, benoemd iot secretaris van hel Belgisch gezantschap bij Z. M. den Keizer van Marocco. Bij koninklijk bcsluit van den 25" Maart 1907, is de heer A. Ilouyct, tolk van het Belgisch gezantschap bij Z. M. dén Keiztr van China.-benoomd tot eersten tolk van hetzelfde gezanlschap. Voor echie uittreksels De Algemeene Secretaris, Chev» van dct Elst. (I) Voir tlonittur des 16 et 48 avril 1903. 27 el 31 janvier 1904, 19jtnll«, 13 septeobrt et U oclobre 1906, 14 mars 1907. in FÏUIU*. (I) Zie Moutuur »aa IC en 98 Apnl 1003, *7 en íl iinoul 1904, 19 Juli, 13 Septetabw en I i Oclober 1908, I i Maart 1907. — 662 — Per ells es lletra morta el vulgar principi biològich de que l'orguen ha d'esser adequat a la funció que es en el cas present d'armònica relació entre'l poder y el ciutadà, im- possible sens acomodarse a la naturalesa especial y als respectius dever y dret del un y l'altre. Ja havem provat la obligació política d'acomodar la lley a la inteligencia y per lo tant al idioma de tot ciutadà. Haventhi faltat llegislant y promulgant la lley en una sola de les llengües nacionals no enteses per molts que'n parlen d'altres més anti- gues tant glorioses y tant dignes, ;hi faltarà igualment en l'ordre administratiu nomenant funcionaris ineptes pera posar els preceptes legals de tota mena al alcans dels que han de complirlos y pera aplicarlos al subjecte de la relació jurídica quals modalitats essen- cialíssimes pera la justícia y la equitat sols podria revelàrloshi la llengua popular desco- neguda? Recordem que en la nostra civilisació l'Estat, pera estimarse tal, deu ésser el suprem organisme jurídich garantisador de tots els drets y organisador de les públi- ques funcions de manera adequada al servey dels ciutadans. No oblidem que'l dret d'aquests al idioma propi en les esferes totes de la vida particular y Colectiva, es an- terior a la existència del mateix Estat y superior a tot arbitri d'aquest que l'oprimeixi o contradigui. Y si, encara que ab absurda aplicació, se 'ns objecta la disparitat d'esfe- res en que's mouen l'Estat y l'individu, descendim fins a la mera comparansa de ciuta- dans y funcionari, y preguntem finalment: ;si resultés entre'ls mateixos la apariencia d'una colisió de drets en relació al ús de la llengua respectiva, quin d'ells hauria de prevalèixer? ;quí hauria d'emmotllarse a qui, el ciutadà que paga pera tenir empleats que l'entenguin y haventlo entès que'l serveixin, o l'empleat que cobra pera servir al públich en la persona de cada un dels ciutadans? Més greu encara es la infracció del dret a la justícia quan s'administra aquesta en llengua estranya a processats y litigants. llustres catalans ho feren prou present ja fa quatre anys en un hermós missatge al rey d'Espanya en qual nom la justícia s'exer- ceix, ab les següents paraules: . A-n aquest sentir general de l'humanitat, cal afegir-hi un altre fet no menys elo- qüent y demostratiu, y, si es possible, més constant y universal. Tota societat tendeix a constituir per ella meteixa una llengua, o al menys, una forma determinada de parlar, que uneixi més Íntimament sos membres components y al unir-los entre sí els separi dels demés. La societat científica adopta terminologies que venen a ésser un llenguatge conven- cional inasequible als profans; la societat mercantil y l'industrial tenen també les seves. Hi hà, o més ben dit, hi hagué el llenguatge acadèmich, quan els homes de lletres se volgueren aislar del seu poble y constituir-se en casta. Hi hà el llenguatge militar. Cada classe social adopta formes d'espressió determinades, particulars seves. Y fins a cada família o conjunt de famílies s'hi produeixen varietats y especialitats de lèxich, desconegudes pels demés. (1) SANT AGUSTÍ en sa obra de civitate dei, lib. XIX, p. 612 de l'edició Nisard diu: «Caput VII. De diversitate linguarium qua societas hominum dirimitur; et de misèria bellorum, etiam quae justa dicuntur. Post civitatem vel tirbem sequitur orbis terra;, in quo tertium gradum ponunt socletatis humana;, incipientes a domo, atque inde ad urbem, deimde ad orbem progrediendo venientes: qui utique, sicut aquarum congeries, quanto major est, tanto perículis plenior. In quo primum linguarum diversltas hominem alienat ab homine. Nam si duo sibinet invicem fiant obviam. neque prceterire, sed slmul esse aliqua necessitate cogantur, quòrum nenter norit linguam alterius, facilius sibi anima- tia muta, etiam diversi generis, quam illi, cum sint liomines ambo, sociantur. Quando enim quae sentiunt, inter se com- municare non possunt, propter solam lüiguae diversltatem, nihll prodest ad consociandos homines tanta similitudo naturae: ita ut lihentius homo sit cum cane suo, quam cum homine alieno.» VIVES. De Causis corruptarum artium, lib. IV, c. I, (cap. I, (op. om. VI, p. 152.) «Humana; omnes societates duabus potissimum rebus vinciuntuí ac continentur, justitia, et sermone; (quarum si alterutra dessit, difficile sit coetum et congregationem ullam, sive publicam, sive privatam, dintius consistere, ac conservari; neque enim vel cum iniquo possit quls habitaré, et contrahere vita commercia; sive sit ipse optimus, sive iniquissimus; vel cum eo velit vivere, quem nom intelligit: itaque duo sunt velut clari, quibus conventus hominum reguntur, justitia et sermó; sed justitia tacitas habet vires, et lentas, sermó vero prcesentiones, et magis celeres, quod altera rationis et consilii vim admonet alter animi motus excitat:» LEIBNITZ. Proget de lettre A Lefort le Jeune: «Les cartes font connoítre les bornes des Etats, mais non pas celles des nations que l'harmonie des langues fait mieux parolstre. Rien ne marque d'avantage la grandeur d'un Empire, que la multitude des nations et langues qu'il embrasse.» Escrit en francès per Leibnitz. (2) SPENCER. DE L'iNTEGRATloN POLITIQUE. Revue philosophique, v. VI, pi. 75. — 667 — Però aquesta tendència s'accentua en les societats qui necessiten una unitat més robusta y una separació més completa de les altres. La societat dels criminals ha tin- gut sempre y encara té avui en dia el seu caló. Els cegos, segons diu En Lluís Vives, estaven Íntimament units, y posseíen una parla especial, que no més ells entenien. Les aristocràcies qui volen formar una societat dins de la societat, completament sepa- rada de les altres classes, adopten una llengua diferent de la que usa el poble: en l'an- tiga Roma el grech; a Rússia el francès, a França l'anglès, a Catalunya el castellà, etc. L'etnarquía mitgeval adoptà el llatí, la societat internacional moderna el francès. L'Iglesia catòlica ha usat sempre també el llatí. Les societats polítiques o Estats han comprès també el valor incomparable de pos- sehir una llengua qui dongui unió y cohessió a sos membres, separant-los dels demés, y d'aquí prové, que, quan naturalment no assoleixen aquest resultat per no coincidir les fronteres de l'Estat ab els límits d'una sola unitat llingüística, fassin esforços deses- perats a fi d'obtenir per la violència aqueixa desitjada unitat de parla, y així afavo- reixen l'espansió d'una llengua, d'aquella que adopten per oficial, y combaten dura- ment les altres fins a corrompre-les y fer-les desaparèixer (l) . Per la meteixa raó, els pobles qui reaccionen contra l'absorció d'altres pobles, aixís que senten la necessitat d'afirmar la seva individualitat, de proclamar la seva persona- litat, s'agafen a la seva unitat de llengua com principi salvador y fonament del seu dret. La llengua es la meteixa nacionalitat, deien els patriotes húngars a mitjans del sigle passat, reproduint l'afirmació dels primers patriotes alemanys. La llengua es la nacionalitat, han repetit tots els pobles renaixents (2> . Y es realment la llengua, com deya el profond humanista català Lluís Vives, un dels principals fonaments de tota societat humana. Perquè la llengua enmotlla y educa la intel•ligència del qui la parla habitualment: les facultats intel•lectuals del noi creixen y 's desenrotllen a l'ensemps que l'adquisició del llenguatge, y per medi d'aquest. Verb y idea, intel•ligència y llenguatge s'uneixen y compenetren en lligam íntim y in- disoluble, lligam d'un rastre inesborrable, per més unions eventuals que contregui després l'intel•ligència ab altres idiomes ^ . No hi hà res comparable a-n aquesta unitat anímica determinada per la comunitat de l'idioma. (1) Lo primer que procuren els conquistadors es introduir llur idioma als paíssos conquistats. Els anglesos a Irlanda conseguiren que l'erse o Irlandès fos conegut tant sols d'una vuitava part de la població indígena y qu'aquesta en sa inmensa majoria parlés l'anglès; a Escòcia, limitat ja el gaèlich a la regió montanyenca dels Highlanders, després de l'últim moviment insurreccional jacobista.se feu encara més enrera, puix el govern vencedor va establir escoles d'anglès a tots els clans. França ha lluitat debades per desterrar el flamench dels seus departaments del Nort, y '1 vasch dels del Sur. Alemanya fa guerra contra '1 danès a Slevig-Holstein y contra '1 polach. — També se 'n podrien trobar exemples en el temps antich. Res demostra tant que aquest esperit dominava també a l'imperi romà com el cas d'haver l'emperador Claudi esborrat un magistrat de les llistes de ciutadans romans per haver-se comprovat que no sabia el llatí, y sí sols el grech. (2) Les societats nacionalistes de Flandes tenen per lema: De taal is gausch het volk, la llengua es tota la nació. (3) IBN KHALDUN en els seus PROLEGÒMENS, traduits per Slane, diu: «Quan l'orgue ont radica aquesta facultat, ha sigut ja ocupat per una altra llengua, quasi mai ne pot adquirir una de nova, sinó d'una manera imperfecta y defec- tuosa.» El P. FITA ha fet notar que les modalitats fonètiques dels idiomes primitius de la península se perpetuen en leb especialitats de pronunciació de les actuals llengües neo-llatines: aixís entre altres la pronunciació de la s entre vocals, que 'Is catalans d'avui pronuncien igual que ho feyen les tribus catalanes anteriors a l'invasió romana. — 668 Per altra banda el llenguatge es el principal, per no dir l'únich, instrument de la vida de relació. No hi hà societat possible sense vida de relació d'uns homes ab altres, y manca aqueixa quan manca la comunicació d'idees, sentiments y volicions. Es impos- sible establir cap vincle d'unió y més encara d'associació entre homes qui no s'entenen. Primer hi haurà societat entre animals muts, fins de diferenta espècie» que entre dos viatgers d'idioma distint. La diversitat de llenguatge fa estranys als homes (l> . Tant es aixís que per molts pobles, estranger es sinònim d'home qui parla una altra llengua. Els grechs y 'Is romans califiquen els estrangers de barbres, això es, de gent de parla desconeguda. Segons Herodot, també els antichs egipcis deyen barbres als qui parlaven llur llenguatge. En rus el mot usat per designar els estrangers significa homes de llenguatge confós y inintel•ligible. Es un sentir general dels pobles, espressat ab la seva energia y aixutor habituals per Sant Pau en sa carta als Corintis: «Si ergo nesciero virtutem vocis, ero ei, cui loquor barbarus: et qui loquitur mihi barbarus» l2> . Essent, donchs, el vincle de la comunitat de llengua tant poderós qu'assocía y cohessiona estretament els compresos dins seu, y separa els demés fins al punt de fer-los estrangers, no té res d'estrany que totes les escoles qui s'han ocupat de la na- cionalitat en un sentit realista y positiu hagin atribuit a l'unitat de llengua un valor considerable. L'escola històrica de Savigny, l'orgànica de Krause, y sos nombrosos deixebles entre 'Is quals sobressurten Ahrens y Bluntschli (y a Espanya Azcàrate y San- tamaría), l'escola cristiana de Taparelli, l'italiana ab Rossi, Romagnosi, Casanova, Mancini, Palma, Carnazza, Amari, Stuart Mill, Morello (de marcada sabor hegeliana), Trono, Pierantoni, Macri y molts altres, l'escola psicològica de Lazarus y Steinthal (1) Deya Barère en un Rapport a la Convenció nacional el 8 plujós any II: de D* Raymond df Abadal president de la Secció Social y Jurídica Per aquella llògica infalible que tenen les coses quan surten del pregon de la natura sense sufrir la imposició deformadora de les anòmales intencions humanes, els trevalls presentats en aquesta secció donen clarament els tres moments, les tres accions més essencials y trascendentals de la vida social y jurídica de la llengua, y son el moment en que la llengua forma intel•lectual y moralment l'home, el moment en que '1 posa en relació ab els demés, y '1 moment en que aquesta llengua se fa voluntat y devé acció per imposarse d'una manera reflexa per títul de llei natural a tots els organismes socials. El primer moment es el de l'acció educadora de la llengua, y a-n això responen els temes dels senyors Bardina y Maspons, ont s'estableix que en les escoles se donguin les ensenyances en català, d'acort ab la pedagogia modernísima d'educació natural, qu'exigeix la llengua natural com a vincle entre '1 mestre y '1 deixeble; ont s'estableix també una afirmació a favor de la llivertat d'ensenyansa y senyalant la forma y ma- nera de donaria. A marcar els justos límits d'aquèts dos temes han contribuit també els senyors Comte de Santa Maria de Pomes y Francisco y Maymó, ab les seves esme- nes, que millor son adicions; el primer tendint a elevar a tesis general la tirania d'im- posar una ensenyança oficial, y a senyalar com a medis de dur a la pràctica les conclu- sions establertes l'acció dels senadors y diputats en les Cambres y la celebració d'un Congrés sobre llivertat d'ensenyança; l'altre fent constar que l'ensenyança no es funció de l'Estat, y recabant el dret de que 'Is qui han cursat en institucions lliures no probin ses aptituts devant dels funcionaris de l'Estat, sinó devant de determinades corpora- cions competents. Referent al segon punt, o moment, dels esmentats, s'ha tractat de la manera d'aixam- plar la nostra missió; era arribat el moment d'abraçar els nostres germans qui parlen la meteixa llengua. Per això s'ha estudiat la manera de lligar ab una abraçada de ger- manor tots els d'un comú parlar. Aquest punt ha estat admirablement condensat per la ponència del senyor Cases- Carbó, proposant els medis de reforçar y consolidar els vincles de solidaritat natural entre 'Is pobles de llengua catalana, y d'assegurar el pervindre de la nostra literatura. Diferents criteris s'han sostingut endreçats al meteix centre d'acció, puix mentres els uns, amparats en l'esperit de la raça, esperen ab serenitat l'espontània realisació de l'ideal, altres s'inclinen al foment dels medis d'acció y voluntat. Però de totes maneres la millor esposició del tema es lo que pràcticament hem fet aquets dies y estem fent (•) En estracte. — 676 — encara; y avans de posarse a votació les conclusions redactades, vosaltres heu votat ja unanimament la conclusió definitiva de tot això, rebent ab els braços oberts els nostres germans d'enllà del Pirinèu y de l'altra banda de la mar. En Llorente abraça Catalu- nya en nom de Valencià; En Joan Alcover dona inspiradament com signe de solidari- tat els fochs que en la nit de Sant Joan desde els cims de Montserrat parlen de sos amors ab els de la Illa Daurada; els Rossellonesos y Vallespirenchs se resisteixen a pujar als tranvíes preparats pels forasters, perquè se senten de la nostra meteixa família, y per boca de Mn. Casaponce ofereixen sa sanch per fer la base indestructible de la pàtria; els d'Alguer senten entre nosaltres el calor de la casa-pairal; y Catalunya a tots els abraça, nodreix, y comunica sa pròpia vida. Per acabar de donar a tots con- ciencia de lo que uneixen aquèts vincles, ve Mn. Aguiló, de Mallorca, y en una magní- fica comunicació, acompanyada d'un mapa, fet esprés, ens descriu les fronteres de la llengua catalana, y 'ns fa estadística dels qui parlen català. Dins d'una linia qui arrenca de Perpinyà, y pujant fins l'estany de Leucat, se torç y va baixant fins a l'estrem d'Ala- cant, queden tancats fora de Catalunya, el Rosselló, Andorra, parts importants de les províncies de Osca, Saragoça y Terol, arrebaçades a Catalunya llavors de l'arbitraria divisió administrativa, gran part del territori de Castelló, Valencià y Alacant. Afegint- hi les Balears y l'Alguer, resulta que parlen català aprop de quatre milions de perso- nes, molt més de lo que necessiten algunes nacions qui van al devant de la civilisació. Ve el tercer moment de la llengua, moment en que aquesta ab plena conciencia de sa vida, defensa tots sos drets naturals devant de la societat y de l'Estat. Abarca el problema en tots sos aspectes el diputat a Corts, senyor Bertran y Musitu, al defensar son tema de que la llengua catalana acredita de l'Estat son foment y protecció, y al proposar els termes d'aquest foment y aquesta protecció, ab el seu ús per la vida admi- nistrativa y judicial en quant se refereixi a Catalunya, ab el reconeixement del dret que tenen els catalans a parlaria en tots els seus actes, ab la seva ensenyança a les altres regions d'Espanya, ab estímuls per son teatre, sos poetes, etc. Contribuiren a reforçar les conclusions del senyor Bertran les esmenes presentades per vuyt congressistes, y l'entusiasme d'un públich nombrosíssim qui s'interesa de veres per les discusions d'aquest tema, aplaudint ab calor als oradors. Els punts englobats en aquest tema gene- ral foren tractats per distingits escriptors en comunicacions particulars; aixís, la del Dr. Franquesa sobre la necessitat de «defensar nostra llengua y reivindicar els seus drets*, la d'En Francisco Albó sobre «l'ús de la llengua considerat com un dret», y la del senyor Prat de la Riba, sobre * la importància de la llengua dins del concepte de nacionalitat.» La conquista dels drets socials y polítichs es pròpia de l'home format, y per tant, el fet de llençarse ab tant d'impuls la llengua catalana a reivindicarlos es senyal de la plenitut de vida. En Milà y Fontanals el primer any de restauració dels Jochs Florals mirà com un gran triomf l'haver passat dues hores parlant en català sense que ningú rigués. ;Què hauria dit y què hauria sentit avui aquell mestre? Lo que tothom sent y diu en aquèts moments, qu'aquest Congrés es la declaració de la major edat de la llengua catalana, una proclamació augusta de la seva substantivitat, la seva entrada oficial dins el conjunt de les llengües més cultes d'Europa. Aquí han vingut sabis de totes nacions a donarne testimoni y a pendren acta, per endúrsela a la seva terra. El Dr. Schàdel en ses escursions ab el Dr. Alcover pels pobles de la ratlla pirenenca, afirmava no sols no haverhi en tota Europa cap fet semblant al deixondiment de la — 677 — llengua catalana, sinó que ni creya un altre poble capaç de tant gran empresa; el doc- tor Guarnerio ha dit que per ell era una revelació inesperada; francesos y algueresos duen estampada en sa cara, y ha brollat aquí de ses paraules, la més delitosa barreja d'astorament y joia; catalans y mallorquins han cregut veure una mà superior qui en un moment donava forma y vida als seus ideals ab tant d'amor cobejats. Mes aquesta llengua, qu'hem vist aquí tant bella y tant festejada, — y això té d'esser la conclusió final de totes les presentades en el Congrés, y especialment a la Secció qu'he tinguda la honra de presidir, — té de servirnos, més que tot per l'activi- tat del nostre poble, mai per la passivitat; si no, morirà. Si fos possible crear un home en plena passivitat, aquest home moriria. Ara que nosaltres hem feta l'afirmació de la nostra llengua, hem de fer junt ab ella, la de la nostra voluntat; aquesta no es altra cosa que la demostració de la perso- nalitat, y per aquesta ha de viure, y ha de conseguir la reivindicació d'aqueixa volun- tat nostra. Y aquesta voluntat s'ha vist ben clar que es de tots catalans de l'una y altra banda de la mar y de l'una y altra banda del Pirinèu, puix tots som germans, tots son fills d'una meteixa mare. 678 — DISCURS DE CLAUSURA del Molt litre. Dr. D. Antoni M.a Alcover Senyors: Hem acabat el primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, ab sana pau, ab santa concòrdia, sens cap conflicte, sens cap entrebanch, gràcies a Deu. ^Podíem de- sitjar més? B IV. Secció Literària Tema I. Tema I. I » II. . . • III. . . • IV. . . . Tema II. I ... . II. . . . III. . . . IV. . . . Esmena a III. . • • Tema III. I. . • ■ » II. . . • Tema IV. I. . . . 87 » II. . . . Tema V Tema VI. I. . . • » II. . . • III.. . . » IV.. . . V. . . . VI 97 91 Sí No En blanch io=i 8 105 8 102 1 10 93 2 18 93 2 18 83 5 25 54 27 32 80 8 2.5 66 13 34 9i 2 20 9° 23 87 26 91 22 88 i 24 42 17 54 44 16 53 39 17 57 40 15 58 40 16 57 40 14 59 40 16 57 37 16 60 3° 18 65 31 20 62 39 21 53 35 20 58 33 23 57 25 15 73 40 20 53 44 18 51 61 T 5i 63 I 49 36 20 51 26 3° 57 29 36 48 52 8 53 67 7 39 68 8 37 66 8 39 59 1 1 43 15 2T Tema I. III. IV. Tema II. I ... . 35 II. . . . III 28 Esmena 1 73 II 73 III 74 Tema III. 1 92 » II 94 Tema IV. 1 46 II. Tema V. I . II. 44 78 73 Secció Social y Jurídica Tema I. Esmena I. . II. III. II b. II a, b I. . III.. • • . 78 • • 83 . . ! 78 • • 53 ï- • ■ 53 • • I 47 • • 32 Tema II ' 4° Esmena I. Pomes. . II. » . . I. Conclusió. III. IV . . . . » Maymó. . . Riba. . . . Tema III. I. . . . II. . . . » III . . . IV . . . Esmena I II III . . . . Tema IV. I. . . . II. . . . Sí No 1 En blanch 95 17 94 19 35 52 26 29 54 3° III IV V. VI 5° 51 37 33 23 46 49 57 57 65 62 47 34 38 96 96 96 93 95 96 52 6 6 7 9 4 7 22 16 12 28 11 9 8 15 14 19 8 1 1 17 17 9 16 21 23 25 33 34 34 32 !9 19 65 67 33 36 26 26 28 38 44 44 53 62 54 54 61 66 7i 59 53 39 39 39 35 45 56 5° 16 16 16 19 17 16 El Sfcrctari-escmtador, J. M. GaY 647 TAULA pi. ("omissions organisadores Comissions especials Presidències honoraries del Congrés. . Taules de los Seccions ('omissió executiva dels acorts del Congrés Congrés Internacional de la Llengua Catalana Programa de les Tasques y Festes del Congrés Reglament Conclusions provisionals dels Temes posats a discussió Comunicacions presentades al Congrés Llista de Congressistes: Honoraris Honoraris protectors Efectius Adhesions Acta de la Sessió Inaugural Parlament d'obertura del Batlle de Barcelona, D. Domingo J. Sanllehy Memòria del Secretari general de les Comissions Organisadores, Dr. D. Jaume Algarra y Postius Discurs presidencial del Molt litre. Dr. D. i 4 ntoni M.a Alcover Discurs del vis-president del Congrés, Dr. D. Antoni Rubió y Lluch Discurs del Prof. Pier Enea Ghiamerio, representant d' Italià Discurs (en estracte) de Mr. B. Foulché-Delbosc, representant de França Discurs del Dr. D. Adolfo Bonilla, representant de Castella Discurs del Dr. D. Vicens Mancho, representant de Valencià Discurs de Mn. Esteve Casaponce, representant del Rosselló Discurs d'En Joan Palomba, representant de la ciutat catalana d'Alguer Discurs de Mn. Miquel Costa y Llobera, representant de Mallorca. 9 10 11 11 12 13 15 16 18 24 27 29 31 62 65 67 71 74 83 84 '85 87 88 90 91 SECCIÓ FILOLÒGICA -HISTÒRICA Seseió de Constitució. Primera Sessió. Segona Sessió. . Tercera Sessió. . Quarta Sessió. . Quinta Sessió. . TEMA I. — Importància de l'ortografia: necessitat d'equilibrar l'element fònich ab l'etimo lògich: El Dr. D. G-umersind Alabart, pvre. en defensa de les conclusions del Dr. D. Joan Bap> tasta Codina, pvre Esmena de Mn. Alcover y En Josepli Massot , TEMA II. — Pronoms y adjetius pronominals- — Us recte del «llur»: D. Joseph Rigol en defensa de les seves conclusions Esmena de D. Francesch Carreras y Candi D. Antoni Forns y Torelló en defensa de la seva esmena Ratificació de D. Joseph Rigol TEMA III. — Partícules pronominals hi, en, ho: D. Fèlix Jové y Vergés en defensa de les seves conclusions 45 95 96 97 98 99 100 101 105 106 110 111 112 113 — 6e PI. TEMA IV. — Relatin possessiu català equivalent al llatí ruius, quòrum, quarum: D. Bonaventura Riera y Weisse en defensa de les seves conclusions lló Esmena adicional de Mn. Alcover 118 TEMA V. — La preposició a en l'acusatiu: .17//. Miquel Costa y Llobera en defensa de les seves conclusions. . 119 K-mexa del Dr Alcover 122 Esmena de D. Pompèu Fabra 123 Observació del Prof. Guarnerio , 123 TEMA VE — Concordansa del participi ab el terme d'acció: El Molt litre. Dr. D. Antoni M.a Alcover en defensa de les seves conclusions. . . . 124 Esmena total d D. Pompèu Fabra 129 TEMA VIL — Del ús dels verbs auxiliars catalans: D. Bernat Obrador en defensa de les seves conclusions , 130 Esmena ADICIONAL de Mn. Alcover, 135 D. Armengol Puig y Sais en defensa de la seva esmena' adicional 136 Esmena total de D. Pompèu Fabra 137 Resposta de D. Bernat Obrador 138 TEMA VIII. — Oracions condicionals: El Rvt. P. Ignasi Casanovas S. J. en defensa de les seves conclusions 139 TEMA IX. — Sobre procedència y ortografia de la x catalana: D. Víctor Oliva, en defensa de les seves conclusions 150 Esmena adicional de Mn. Alcover ■ 162 Esmena totaIi de D. Pompèu Fabra. . . , . . . . • . 162 D. Joseph Alcoverro y Carós en defensa de les seves esmenes 162 Esmena de D. Ramon Goig 163 COMUNICACIONS Del Prof. Pier Ença Gvarnerio de Pavia: Brevi aggiunte al lessico algherese 165 D'En Joan Palomba d Alguer: La Gramàtica del dialecte modern alguerès 168 li.- N'Antoni Ciuffo d'Alguer: Influencia de l'italià y diferents dialectes sards en l'alguerés. 170 Del M. I. D. Vicens Serra y Orvay d'Ivissa: Apreci en que es tinguda a Eyvissa la llengua pròpia 183 Ellada dalt dalt a algunes qüestions de gramàtiga eyvissenca 186 De Z>. Pompèu Fabra de Bilbao: Qüestions d'ortografia catalana: I. La lletra h , 188 II. La \ palatal 194 III. La r muda 200 IV. L'accentuació gràfica 204 V. La lletra ç 212 VI. Varia 216 De Mn. Antoni Navarro de Montclar: El català a-n el Ribagorça 222 Del Dr. D. Àngel Sallent y Gotes de Tarrassa: Etimologies catalanes 232 Del Dr. D. Antoni Rubió y Lluch, de Barcelona: La llengua catalana a Grècia 286 Del P. Lluís FuUana d'Ontinyent: Ullada general sobre la Morfologia Catalana 249 Del Dr, Mn. Marian Grandia de Barcelona: Formació de la paraula catalana. — Sufixsos guturals 283 Del P. Jaume Nonett B. J. de Manresa: Necessitat de redimir la prosòdia catalana de la influència castellana 288 De /'. Gabriel Nogués y Garcia de Barcelona: Crítica d algunes formes erròmes del llenguatge escrit 300 Importància de la Etimologia pera l'estudi científich de les llengües 306 De D. Emili \ 'alies de Barcelona: Perquè '1 Congrés se ficsa tant en la defensa de la Sintacsi? . 309 De /'. ./'"//i Bardina de Barcelona: < Miía pedagògica pera escriure les vocals àtones duptoses ce y ou 314 — 699 - PI. Del Germà Ramon Orlandis y Despuig S. J. de Palma de Mallorca: Necessitat del estudi del llatí pera fonamentar la filologia catalana 317 De D. Ramon Miquel y Planas de Barcelona: Els relatius que y qui 322 De Mn. Esteve Casaponce d'Arles del Tech: Diferencies més notables que hi ha entre 1 català parlat a Barcelana y '1 català parlat en el Russilló y especialment en el Vallespir 326 De Mr. J. Sarothandy de Versailles: El català del Pirineu a la ralla d'Aragó 331 Del Dr. Fritz Holle de Berlin: Jm frontera deia lengua catalana en la Francia meridional 335 Del Dr. D. Ramon Menpidez Pidal de Madrid: Sobre los limites del valenciano 340 De D. Àngel Ruiz Pablo de Ciutadella: Rastre que varen deixar en el llenguatge menorquí les dominacions ingleses . . . 345 De Mn. Antoni M.& Alcover de Palma de Mallorca: La llengua catalana té sintacsis pròpia 350 De D. Francesch d'Albranca de Sant Cristòfol de Menorca: Recorts de la dominació mora en la parla menorquina 400 De D. Joaquim Cases- Carbó de Barcelona: Notes sobre l'empleu abusiu de la partícula doncs 404 Del Dr. Bernhard Schàdel de Halle: Uber die Zukunft der katalanischen Sprachstudien 410 Versió catalana de Mn. Alcover 41-") De D. Víctor Oliva de Vilanova y Geltrú: Documents sobre '1 català parlat a Sopeira (Aragó). 421 De D. Michel Ventura de Madrid: Transcripció etymològica dels signes grecs X, ep, p, 0, V. 436 De D. Joseph M.& Arteaga Pereira de Barcelona: Ullada general a la fonètica catalana. El seu caràcter propi dins la família novo-llatina. 44 ó De D. Gabriel Alomar de Palma de Mallorca: <,Es indispensable pera la vida i progrés de la nostra llengua, l'unificació absoluta de l'ortografia catalana? 466 SECCIÓ LITERÀRIA Sessió de Constitució 471 Primera Sessió 472 Segona Sessió 473 Tercera Sessió 474 Quarta Sessió 475 Quinta Sessió 476 TEMA I. — La nostra llengua en les obres literàries: D. Joaquim Ruyra y Oms en defensa de les seves conclusions 477 TEMA II. — Importància y necessitat dels estudis gramaticals per tota la literatura y es- pecialment per la nostra: D. Gregori Artizà en defensa de les seves conclusions. . . 48ó Esmena de Mn. Alcover .- 488 TEMA III. — La literatura catalana iha de concedir a un dialecte determinat el predo- mini absolut demunt tots els altres? (.ha de mantenir y utilisar les diferentes va- rietats dialectals? D. Joan Maragall en defensa de les seves conclusions 489 TEMA IV. — La versificació catalana: Mn. Lluís Viladot en defensa de les seves conclusions ■. 49 1 Esmenes adicionals del Dr. D. Joseph Falp y Plana 497 Esmenes de D. Manuel de Montoliu 498 Esmena de D . Joseph Falp y Plana 499 Esmena de D. Benet l de Pomes I'1'-' TEMA V. — Necessitat urgent per empendre el camí de la perfecció del llenguatge escrit, de la publicació del inventari general del idioma català format per D. Marian Aguiló y Fuster: Conclusions de D. Lluís B. Nadal 500 7oo PI. Esmena de D. Joan Givanel. COMUNICACIONS 500 De D. Mateu Obrador y Bennassar de Palma de Mallorca: L'edició original de les obres de Eamón Lull óOl De D. Joan Alcover de Palma de Mallorca: La llengua catalana es entre nosaltres la única espressió possible del escriptor-artista. 607 Proposició del Dr. Eberarth Yogel de Aachen 510 De D. Francesch Carreras y Candi de Barcelona: La proto-hístoria de la Llengua Catalana 511 De Mn. Miquel Costa y Llobera de Palma de Mallorca: No hem de permetre que la llengua catalana sia esclava ni tributaria de cap altra llengua 516 De Mr. Amadée Pagès de La Rochelle: Observations sur l'utilité d'une édition critique d'Ausias March pour l'étude de la langue et del' ortographe catalanes 5 li) De D. Joaquim Miret y Sans de Barcelona: Patrius Sermó. Documents en català vulgar del tenq>s del Rei En Jaume I. 522 Del Dr. D. Antoni Bartomeus de Barcelona: Necessitat de reconstituir el llenguatge mèdich-biològich català 530 De D. Juli Delpont de Perpinyà: Lo català al Rossilló. 536 De Mr. R. Foulché-Delbosc de París: La Bible en catalan 538 De D. Joan G-ivanel y Mas de Barcelona: Necessitat de publicar una Biblioteca clàssica catalana pera la formació del Diccionari. 541 De Mr. Joseph Calmette de Dijon: Les documents épistolaires d'archives y l'histoire de la langue 545 De Mn. J. Blazy de Perpinyà: Consolidació del català al Rosselló, Vallespir y Conflent 550 De D. Guillem Regnés de Palma de Mallorca: Necessitat de reconstituir el llenguatge català en els oficis tècnichs, y en l'art de construcció 553 De D. Joan Torrendell de Palma de Mallorca: Trascendencia del periodisme pera la f>ropaganda y consolidació del Renaixement y restauració de la nostra llengua , 555 De D. Diego Ruiz de Barcelona: Vitalitat de la llengua catalana 558 De D. J. Massó Torrents de Barcelona: Conveniència de l'estudi dels nostres clàssics per la reconstitució de la llengua. . . 560 Del Dr. D. Cosme Parpal y Marques de Barcelona: Poesia popular menurquina. 662 De Mn. Llorens Riber y Campins de Palma de Mallorca: Missió dels escriptors en quant al manteniment de la puresa y unitat del català. . . 666 De D. Manuel de Montoliu de Barcelona: Moviment assimilista de la literatura catalana en els temps moderns. Conveniència de que 's fassin moltes traduccions i esment ab que cal feries 56? De Mr. L. Barrau-Dihigo de Paris: Les manuscrits latins etle texte catalan des iQesta comifum barchinonemium». . . . -~>"4 Del Dr. D. Adolfo Bonilla y San Martín de Madrid: Las novelas caüdanas de caballerías y t'Tirant lo Blanch* 677 SECCIÓ SOCIAL Y JURÍDICA Sessió de Constitució. Primera Sessió. Segona Sessió. . Tercera Sessió . Quarta Sessió. . Quinta Sessió. . 587 588 589 590 59 1 .".'.i;; 70i PI. TEMA I. — La llengua catalana y els poders públichs. Protecció que aquests li deuen: Conclusions de D. Joseph Bertran y Musitu Esmenes de D. Miquel Argimón Esmena aclaratoria del Molt litre. Dr. D. Antoni M« Alcover Esmena adicional de D. Joan Ventosa y Galvell. . Esmena de D. Francesch Cambó Esmena de D. Joaquim de Bertran y Caldera Esmena y adició de D. Benet de Pomes D. Carles Francisco y Maymó en defensa de la seva esmena Rectificació del senyor Francisco y Maymó TEMA II. — Manera com se reforçaran y consolidaran els vincles de solidaritat natural en- tre'ls pobles de llengua catalana assegurantse el pervinclre de la nostra literatura: Conclusió de D. Joaquim Cases-Carbó Esmenes de D. Benet de Pomes . . . Esmena adicional de D. Carles Francisco ;/ Maymó. ... - D. Carles Frcnwisco y Maymó en defensa de la seva esmena Esmena de D. Joaquim de Riba de Sanz TEMA III. — La llengua catalana es l'única apta, tractantse de catalans, pera l'educació integral dels nois y dels grans: D. Joan Bardina en defensa de les seves conclusions.. Esmenes de D. Andreu Cabré y Bru D. Andreu Cabré y Bru en defensa de les seves esmenes. Esmenes de D. Benet de Pomes Esmena de D. Antoni Gavaldà Esmena adicional de D. Geroni Martorell. . Esmena adicional de D. José Udina y Cortiles Esmenes de D. Felip Soler D. Felip Soler en defensa de les seves esmenes. Rectificacions del senyor Bardina TEMA VI. — Necessitat de que l'Estat concedeixi una amplia llibertat d'ensenyansa, que permeti donaria segons la manera d'esser, sentir y parlar dels habitants de Ca- talunya: D. Francisco de P. Maspons y Angtasell en defensa de les seves conclusions Esmena y adició de D. Benet de Pomes Esmena adicional de D. Carles Francisco y Maymó D. Carles Francisco y Maymó en defensa de les seva esmena 594 594 595 595 596 596 596 597 598 599 600 601 601 603 604 614 614 616 616 617 617 617 618 620 624 626 626 627 COMUNICACIONS De D. Joseph Pella y Forgas en nom de la Acadèmia de Jurisprudència y Legislació de Barcelona: Necessitat de reconstituir el llenguatge jurídich català 629 De D. Frederich Barceló de Barcelona: Necessitat de popularisar la lectura dels textes genuins catalans. — Gran oportunitat de les Associacions de Lectura a tal objecte 632 De Mn. Joan Aguiló de Manacor: Fronteres de la Llengua Catalana y Estadística dels que parlen en català. . . . 638 De Mr. Jean-A. Brutails de Bordeaux: Le droit andorran. Sa formation et son évolution 614 Del Dr. D. Joseph Franquesa y Gomis de Barcelona: Hem de defensar la nostra llengua y reivindicar tots els sens drets . . . . . 651 De D. Francisco Albó y Martí de Barcelona. L'ús de la llengua pròpia considerat com un dret. — Necessitat de respectarlo y ga- rantirlo totalment en la vida jurídica integral dels catalans 656 De D. Enric/t Prat de la Riba de Barcelona Importància de la llengua dins del concepte de la nacionalitat 665 Acta de la SESSIÓ DE CLAUSURA 671 Versos llegits per son autor D. Teodor Llorente 674 Discurs (en estracte) de D. Raymond d'Abadal .... ti7-"> Discurs de clausuba del Molt litre. Dr. D. Antoni Ma Aleover 678 Conclusions definitives posades a votació 681 Taula de votacions 694 *>* Aquesta edició limitada a MMM exemplars y C especials en paper satinat, s'acabà d'estampar a l'im- prenta d'En Joaquim Horta pels vols de Sant Jaume de MCMVIII, sots la cura y esment de D. Emili Vallès, Membre de la Comissió Executiva. PLEASE DO NOT REMOVE CARDS OR SLIPS FROM THIS POCKET UNIVERSITY OF TORONTO LIBRARY PC 38 m C6M 1906 Cl ROBA